31 de març de 2007

Velles andrònimes i bells pensaments

Acabo d’arribar a casa, d’hora; massa d’hora per ser dissabte al matí. Vinc de recollir el meu fill de l’estació de Sants. Tornava amb la Renfe d’un viatge de fi de cicle amb la classe de l’institut (quan encara no ha acabat el curs, digueu-los espavilats!). Un viatge per Andalusia: Granada, Còrdova i Sevilla. Cares d’esgotament, felicitat i bromes a dojo. Veig que els profes que els acompanyaven (que hi anaven de gust i sense cap bonificació; uns temeraris, doncs) han sobreviscut sencers a l’experiència i n’estan contents. Realment, la professió de mestre està mal pagada…Ja fa temps que ho sé. Quina enveja aquells viatges d’adolescent per les espanyes i per Europa, quan el temps no comptava i tot era riure, anar de burilla i sense cap compromís. Ja li dic al P., al meu fill, que aprofiti el temps a tope. Que estudiï, és clar; però que aprofiti totes les possibilitats de conèixer món. No entenc com una vintena dels setanta possibles, no ha volgut anar d’excursió amb el grup. I no és un tema econòmic. Que els passa a alguns adolescents d’ara?

Mentre esperava l'arribada del tre m’he passejat pel vestíbul. L’estació en si mateixa és un món. I hi ha una fauna pròpia que hi pul·lula. Hi endevines els carteristes i lladregots passavolants. Els universitaris que, sense dormir, tornen a casa o hi van a passar el cap de setmana; els guiris (això és una invasió!) que van d’ací a allà, despistats, sense saber on és el nord i el sud, amb maletots carregats d'esperances (quina sort estar de tursita, ara i sempre!); la parella de jubilats que no encerta a saber com caram funciona les màquines expenedores; el tarambana que arriba amb el temps just i munta un guirigall a la cua dels bitllets, que sempre és més lenta del que voldríem; el grup de joves boys-scouts, marrecs encara, amb la cara de felicitat al rostre per al que deu ser la seva primera excursió; la parella d’amants assedegats de sexe que es besen per darrera vegada, golosament, abans que un dels dos baixi a l‘infern de les andanes; el conegut que fa temps que no veus i saludes sense gaires escarafalls; les dones de la neteja que arrosseguen sense esma un plomall secularment brut; el grup de joves beteteros, amb bicis i motxilles amuntegades, que resen perquè la Renfe els faci arribar tot sa i estalvi; uns joves alternatius (es diu així?) de llargues rastes i nomenys pircings a tot el cos que semblen morir a cada passa que donen, amb un gos afamat al seu darrera...Algú hi podria escriure una novel·la centrada en la vida una estació. Segur que ja s’ha fet. (Algú ‘ho pot dir?).

Però això que la nostra Estació de Sants és una caca d’estació, tant d’arquitectura com d'ambient, comparada amb d’altres europees. No té ni pedreguí ni cap encant especial. És freda i impersonal. No hi convida gens a estar-s’hi. Per això la gent sempre hi passa corrents.

Arribats a casa, a l’hora que normalment començo a treballar, el dubte m’embarga. No sé si anar a dormir altre cop (hmmmm!) o començar el dia de debò. Opto pel segon camí i el meu fill i jo ens regalem un esmorzar de colló de mico. Suc de taronja natural, torradetes, cafè amb llet i brioxets. I a petar el règim (que per cert, no en faig cap). Tallo les taronges i preparo l’espremedora elèctrica. Me la miro un moment i penso en els petits electrodomèstics que ens ajuden a fer més còmoda l’existència. L’existència a la cuina, és clar. I m’adono amb satisfacció que aquest aparell fa exactament..., deixeu que compti, uns vint anys que el tinc a casa (!) i deu tenir més prop de vint-i-cinc de vida (!!). Va ser un “obsequi” manllevat de casa la cunyadeta, que ja ens va dir que feia temps que el tenien a casa. Hòstia! Hi ha cap altre electrodomèstic que m’hagi durat tant de temps? Miro al voltant i veig que no. He tingut dues neveres, tres rentadores, una liquidadora, dos forns de cuina, dos minipimers, dues torradores, un microones i cap rentaplats (sí, a casa rento -dic "rento", no “rentem”-, els plats a mà!) I el bo és que l’aparell no ha fallat mai. No faig falsa propaganda, però ja veieu la marca de l’aparatu. Potser l'aparell li va inspirar al Monzó un dels seus contes més coneguts?

Aquest ha estat un post fútil. Començo parlant de la felicitat de ser jove i acabo parlant de la vellesa de la tecnologia. En fi, perdoneu-me. Em bec el suc a la vostra salut.

I mentre m’engarroto entre pit i espatlla un bon croissant penso en vint-i-cinc anys enrera. Hi ha res, de material, que m’hagi durat tant de temps? Ara no hi caic... I vosaltres, afamats blogaries, què em dieu? (ep, ni la parenta ni els llibres, no compten!). Mireu, mireu enrera!

29 de març de 2007

De teatre: "Alas furtivas", d'Angel Pavlovsky

«De joven, mi papá me decía: “Hijo, el amor es la respuesta. Búscala”. Pero mientras tanto yo miraba abajo y me decía: “Pero en el sexo tengo las preguntas”. »

Un entranyable, confidencial, introspectiu Ángel Pavlovskyomple les quatre parets del gracienc Teatreneu aquests dies. Una figura cansada de tanta “locura” en el passat reflexiona sobre ella mateixa: el seu present, els seus neguits, les seves il·lusions, la seva tendència, el seu inconformisme, el seu futur,… Tot amb una pàtina d’àcida ironia. Mai l’havia vist en directe i em va semblar un personatge entranyable.


Omplir hora i mitja de monòleg i no mirar el rellotge es fa difícil. I Pavlosvky aconsegueix que el temps et passi volant. Volant amb unes ales que intenta trobar al llarg de l'espectacle. Les ales que li han servit per tirar endavant tots aquests anys. Les que duen els vertaders actors en sortir a escena, com la seva estimada Sara Bernhardth.

Un joc de llums sobri; una escenografia encara més sòbria(un simple sofà) i només el gest i la paraula de companys de viatge. Un amarament en la forma i una veu que tothora va jugant a les muntanyes russes. Un tête a tête amb el públic que sap entrar en el seu joc de circumloquis de forma intel·ligent i còmplice. Aquest home (que abans negava ser-ho) ha nascut per actuar. I sobreactuar.

«Yo no soy moderno ni clásico: soy contemporáneo». I això, juntament amb moltes d’altres ocurrències qeu es van entrellaçant d'una manera estuadiadperò que semblen improvisades, i dit tothora amb aquest accent inequívoc d’argentí ja mig barceloní, fa escoltar-se amb un somrís als llavis. Pavslovsky sap que el pas del temps castiga el cos i l’ànima; és un llast inexorable que cal sobreportar; amics meus. El difícil és saber-ho assumir amb intel·ligència, convenciment i optimisme. Crec que el paio ho ha aconseguit. O bé ho fa creure.
Que ja sabeu que en el teatre, com en el cinema i la la literatura, tot és màgic i equívoc. Un somni. Una quimera.

26 de març de 2007

De relats conjunts: "Ashes", d'Edvard Munch, 1894

Ashes era, de llarg, la noia més bonica del poble. Havia arribat ara feia dos anys amb el seu pare, el nou farmacèutic, vingut per ocupar la plaça vacant. Des del primer dia, a escola, en J. se l’havia mirat sempre amb aquell desig soterrat que li encenia l’ànima. El seu somrís era captivador, la seva mirada, encegadora. Tenia el do d’embadalir a tot aquell que tenia a prop. Tot era llum al seu voltant, els mestres i els companys ho notaven i tothom l’havia acollida gratament, amb disciplència.

Amb ella a prop, en J. havia desevolupat la força dels seus cinc sentits. La veia, complagut, com xerrava amb les amigues de classe, al racó on s’explicaven els seus secrets d’infants; l’havia tocat, només un cop, en aquella ocasió que jugant a la rotllana, les seves mans s’havien encreuat durant breus instants; l’olorava fugaçment en passar a prop del seu seient, cada matí, alhora de fer la cua per anar al menjador; l’havia escoltat infinitat de cops, amb aquell riure ample, net, franc, que endolcia tothom qui la sentia. Només li faltava un sentit: conèixer-li el gust. “I quin gust deuen tenir els seus llavis?” Aquesta pregunta li corsecava l’anima. El perseguia obsessivament dia rera dia; nit rera nit.

Per això, aquell matí, uns dies abans d’acabar les classes, mentre enllestien les tapes de l’àlbum del darrer trimestre, va decidir-se a fer el que en moltes nits d’agitació al llit no el deixava aclucar els ulls. Poder saber quin gust tindrien el seus llavis.

S’acostaven les vacances d’estiu i J. pressentia que no tornaria a veure-la, ja que el seu pare havia decidit canviar-la d’escola. J., aquella mateixa nit, havia decidit donar el pas. En una estona que s’estaven sols a l’aula, mentre ella el mirava per demanar-li un color, va retenir-li un pèl més del necessari l’esguard i va apropar-se al seu rostre, retenint-li l’alè i fins a fer-li un petó als llavis. Tímid i fugisser. L’Ashes es va regirar tota, de cop, amb un evident sentiment de fàstic als ulls: “Què fas! Ets boig! Deixa’m. Ets fastigós!”

Des d'aquell moment, en J. es va adonar que havia començat a morir a poc a poc. Tenia només dotze anys

Ashes va ser fora durant força temps. El pare la va enviar primer, a l’institut de la capital de comarca i després a fer el batxillerat a ciutat. J .va haver quedar-se al poble, treballant a la granja del pare. Poc després deixà els estudis. El que no l’havia deixat de costat era aquell neguit profund; el sentiment del rebuig i de menyspreu que va amarar li l’ànima d'un ressentiment erm. Pot ser per això era indolent amb els animals, que tractava sovint a crits i cops; i amb els amics, a qui senzillament, després de diverses baralles i discussions fútils, va anar abandonant. Se li va girar un caràcter solitari i rúfol.

Per això, quan aquell estiu, cinc anys més tard, la va tornar a veure passejant pels carrers del poble, aquell dolor immens que tenia oblidat en algun racó del passat, va aflorar de nou amb força.

Ashes havia tornat per passar uns dies de festa a l’antiga casa dels pares. En J. l’havia vist sortir sola de la casa on s’estava. Mirar-la de nou, li encegava els ulls. Era més esplendorosa del que recordava. Aquell cos adolescent havia florit en una silueta turgent, de dona jove, pletòrica, radiant. J. no va poder evitar sentir de nou aquell antic calfred a l'espinada. L’antiga pregunta: “I quin gust tindran els seus llavis?” va retornar inclement.

Segurament anava a recollir herbes remeieres al bosc, com feia sovint, anys enrera, quan el seu pare li ho demanava per preparar fórmules magistrals i receptes. La va seguir, de lluny, sense ser vist. I es va fer el trobadís prop de la clariana.

—Ashes...?
—Hola...
—Em recordes, oi?
—Ara que ho dius...Ets en J., oi? No et coneixia. Estàs canviat. Em van dir que havies deixat els estudis.
—Tu sí que estàs canviada. Ets.., ets tan maca..,. Sí...He pensat molt en tu. Des d’aquell petó...
—Petó...? Quin petó? Jo et vaig fer un petó?
—A l’escola...Fa cinc anys...Et vas riure-te’ n....
—No, no recordo. Ho sento. Fa tant de temps...
—No recordes re i jo, en canvi...

Com era possible? Ella ni recordava l’incident. Tot aquell temps torturat pel record i ara que la té al davant no sabia ni qui era. Tot el desengany acumulat durant aquells hiverns, aflorà de cop. Una força que li sorgeix des de la boca de l’estómac li recorre les extremitats del cos. Una ràbia atàvica se li acumula als punys. Va ser una bufetada, seca, sorprenent, terrible. L’Ashes cau a terra amb un esgarip de dolor.

“Què fas? Ets boig”? Es duu la mà a la cara. Ell s’abranda al seu damunt. Sobre el seu ventre. Li arrenca el botons del vestit blanc. Ella intenta redreçar-se. Un altre cop de puny. Li masega els pits, sense clemència. Li busca el coll amb els llavis. “Deixa’m. Ets fastigós!”. Ell li aixeca a el vestit, ara ja amb un sola idea fixa. No hi aturador i el silenci que embolcalla el bosc ho diu tot.

No eren les seves mans les que la prenien, No eren els seus punys els que la colpejaven. No eren els seus dits els que li resseguien els pits. Ni la seva llengua que li llepava el coll. Qui era doncs? Tampoc era seu el genoll que fermava les cames; ni seu el braç que alçava la faldilla de la noia. I aquell ferro roent que li sorgí de les cames. De qui era, doncs? Tampoc eren seves les oïdes, que no sentien els crits demanant un ajut que mai arribarà. Ni les paraules que ell li proferia “puta, puta, puta, puta,...” D’on li sorgia aquell odi encès, aquell desdeny ressec, aquell gust de sang a la gola, i que notava li encenia encara més l’esperit? No era d’ell. No podia ser d’ell. N’estava cert.

I tampoc era seu el sexe que ara entrava d’una manera brutal, salvatge, inclement dins un cos que mai havia conegut cap home. I un crit va fendir la clariana del bosc. Un crit que se’n duia més enllà d’una joventut robada. Més enllà d’un desig mal acomplert. Més enllà d’una incerta revenja. Ni el dolor seu era seu. Ni el dolor d’ella era d’ella. Perquè ara no era l’Ashes la que tenia entre les cames. Ara no hi havia ni olor de menta, ni el tacte flonjo de la seva pell, ni el so alegre del seu riure, ni la mirada líquida dels seus ulls vidriosos, ni el gust dels seus petons. No hi havia res més enllà d’una acte covard que ni ell entenia.

I mentre ella s’aixecava, amb esforços, del terra, com fera ferida en el seu orgull, sangonejant per les cames, el vestit esparracat i els cabells esbadellats, que en un inútil acte reflex feia per retornar al seu lloc amb les mans i li demanava, sense mirar enlloc, “Per què? Per què...?” No hi havia resposta. I mentre, en J... s’arraulia sobre ell mateix, a redós d’una roca, començava a colpejar-se els temples tot repetint-se per si mateix: “el gust...el gust...era el gsut...”.

A Ashes el bosc no li doanria cap resposta. La seva llum, s’havia fos per sempre en aquella clariana.

I J. seguiria demanant-se, per sempre més, quin gust tindrien els seus besos. Els llavis d’una dona.

21 de març de 2007

Els cinc del patíbul

Acabo de llegir al diari que l’Institut Ramon Llull (sí, aquest que ara s'han fet la foto amb la Patti Smith (la meva idolatrada Patti!), Lou Reed i Laurie Anderson) està sospesant sis noms d’escriptors catalans per fer el discurs inaugural a la Fira de Frankfurt. A l’article, llegeixo, però, cinc noms. El sisè, deu ser “el tapat” que se’n durà el gat a l’aigua.

Els cinc genets de l’Apocalipsi són:




1. Quim Monzó
2. Joan Francesc Mira
3. Carme Riera
4. Pere Gimferrer
5. Baltasar Porcel

Enllaçant amb el post darrer i si hagués de fer de bruixot-gurú, i considerant el meu inefable sisè sentit (el femení; o sigui, l’inexistent); votaria per la Carme Riera. I perquè? Perquè és l’única dona de la llista, és mallorquina i escriu de conya. Entre els 10 llibres principals (jo tinc llistes de principals per tot: escriptors, llibres, pelis, postres, racons de món, actors o actrius, cançons, don...uts, etc.) tinc el seu Dins el darrer blau. Sé que a la majoria us plauria el Monzó (per transgressor, enfant terrible, irònic, modern,...). Però dels cinc no s’ho mereixeria com ella.
Penso.

Tot i que posats a dir, qui s’ho mereixeria seria en Mira. Un paio entranyable, que escriu molt bé i que és un baluard enmig de la València pepera, aquesta que ara tampoc deixarà que es veig TV3, suposo perquè parlen en idioma estranger. Però és qui menys números deu tenir, per poc mediàtic. Més possibilitats li veig al Porcel, per la seva tasca “escaladora” a l’Instut Català de la Mediterrània, el seus articles proconvergent a La Vanguardia, la seva charme i els seus contactes polítics d’alta volada. Però personalment, jo el fotaria a la bassa directament. No el suporto. Ni a ell ni als seus escrits.

En Gimferrer, en canvi, sí que és un prodigi literari. Un rara avis de la intel·lectualitat del país. Llegiu Fortuny algun dia, si podeu. O el seu Dietaris. Si l’elecció es fa pel valor literari de l’autor, ell hauria de ser el primer. Però té en contra que és membre de la Real Acadèmia de la Lengua Española (glups!) i més raro que un gos verd. Sabíeu que faci fred o calor duu el seu inefable abric, guants i barret? Osti! Has pillat, nano.

I el Monsó, veí? Doncs el votaria per moltes coses, però no per aquest paper. Li he llegit quasi tot el que ha publicat i que consti que m’agrada (més com a contista que com a novel·lista). I independentment que el seu discurs faria que la gent es fixés més en els seus tics nerviosos que no en les seves paraules (em dol que li passi això, no és que me’n foti, eh?); crec que no està a l’alçada . Ara: de segur que si l’elecció fos per subscripció popular, se’n duria la palma i el palmó. Però no el meu vot.

És clar, que la llista parla de sis noms i jo n’he vist cinc. I el sisè? Podria ser l’Emili Teixidor (buennnnu, l’avi entranyable), la Isabel-Clara Simó (la feminista corrosiva), en Jaume Cabré (sí, senyoria),...

I vosaltres què en penseu? Qui serà l’afortunat/ada?


PS
Un moment, un moment,... ara que hi penso..., podríem votar tots perquè qui representés la literatura catalana en el discurs inaugural fos... fos el bloc de la Candela!!!, és clar. Segur que la noia, davant del Montilla, la canceller alemanya Angelina Melker i el president de la fira de Frankfurt, ensenyant alguns dels seus trapitos o els posts que tots pelgats ens estem autodedicant., se’n duria tots els elogis de la premsa mundial i posaria la catosfera catalana a l’alçada d’un campanar.

Voto per la Candela!

18 de març de 2007

Per bruixa i metzinera!

Vinc de veure aquesta exposició. Senzilla però eloqüent. Això de la màgia i la bruixeria dóna per molt i ve de lluny: ja els romans la practicaven amb amulets i sortilegis. Hi creieu? Algú ha vist fer un salpàs per algun poblet, en Setmana Santa? Ben curiós. No sé si encara es fa aquesta pràctica litúrgica. I és que Catalunya n’és plena de toponímia referida al món de les bruixes i els seus aplecs. Aquí ens vam passar per la pedra unes 400 dones acusades de bruixeria al segles XV-XVI. No és molt. Moltes més van ser a Escòcia (1.500) o al nord i centre d’Europa, on cremaren o penjaren a milers.

L’exposició és un repàs històric a certes pràctiques fetilleres i a com el poder (llegiu-hi, l’Església catòlica), s’hi va afrontar amb tota la seva sapiència i mala folla. O sigui, a sang i fetge. Fa gràcia veure escrits originals i llibres impressos dels tractats (escrits sobretot per dominics) on atiaven l’odi per la bruixeria entesa com a mal universal contra la cristiandat. En aquesta sentit, destaca l’obra dels dominics germànics Kramer (el de Kranmer vs. Kramer?) i Sprenger: el Malleus Maleficarum (1468); [qualsevol semblança fonètica amb Malerudeveure’t és pura coincidència]. Un llibretet del que se’n van fer desenes de reedicions amb uns trenta mil exemplars corrent per l’Europa del s. XVI. Tot un bestseller de manual "antibruixeril".

Hi veureu quadres, gravats, llibres, filmacions que recreen sàbats, sortilegis, conjurs, i un divertit punt interactiu on sabreu els poder de les herbes remeieres per conjurar mals d’amor (ai làs!), fer vudús a tercers (bien!) o senzillament guarir malalties. T’hi pots passar una bona estona i prendre notes. Jo ja sé tot el que es pot fer amb la mandràgora i la viola de bruixa.

Les transcripcions que podeu escoltar -mentre veieu una reconstrucció a escala d’un estri de tortura- dels durs interrogatoris que feien inquisidors o autoritats locals a dones acusades de bruixeries (com a la pobra Joana Martí, el 1465, a Seva), fan posar els pèls de punta. Però també fan posar els pèls de punta els 8.000 musulmans que es van carregar en un plisplas a Sebrenica els nacionalistes serbis fa deu anys; i ara, un savi tribunal ha dit que aquí pau i després glòria.

Les dones són sàvies. Pot ser també per això les autoritats civils i eclesiàstiques no podien suportar que velletes de pobles rurals tinguessin coneixements ancestrals. Això ho sabem encara avui. Els homes, som una mica més brètols i barroers. Els inquisidors d’ara no cremen ni pengen la gent però atien les multituds al carrer amb manifestacions contra el descrèdit de les parelles homosexuals, negacions al diàleg pertrobar la pau, i fal.làcies de secessions territorials. Són els dominics amb sotana d’ahir vestis amb corbata d’avui. Són inquisidors de verb encès i somriure fals.

Les bruixes d’ara no volen en escombres ni donen petons al cul del gran boc. Algunes són senzillament veïnes nostres (la del meu tercer primera n’és una) o s’abstenen en lleis de la paritat home-dona en llistes electorals i consells d’administració. Moltes són adoradores del gran Bruixot i de les seves viperines i caríssimes elocucions arreu del món.

En canvi, a mi sí que m'agraden les bruixes d'avui. Són aquelles bruixes que m'encandilen amb la tendresa, el verb, la iriscència, el somriure, la constància, la candidesa, l'acidesa, la follia, el bon gust, la fermesa, la sorpresa, la imaginació, l'excitació, el savoir faire , la transgressió, la taromancia, la desimboltura, la mirada i, sobretot, la sana ironia.

A la sortida, fullejo el llibre de visites. Hi veig la d’un pedant: «Em dol d’haver pagat per perdre el temps veient una exposició amb quatre vitrines mal il·luminades (és cert, hi havia bombetes foses), textos amb faltes d’ortografia (en algun lloc saltaven les lletres i n’he vist una) i, escrits en llatí mal transcrits (no en sé i per taNT, no puc assegurar-ho)». Però si en sé prou per dir que un comentari així només el pot deixar o algú que va mal cardat (perdoneu l’expressió) o un dat pel cul (perdoneu-me més encara). Més interessant, per creïble, era aquesta altre comentari deixat uns dies enrera: «La meva dona i la meva sogra, que a l’infern estaran cremant, eren bruixes. Així rebentin”. Tota una declaració d’amor d’un incomprès.

Ja veieu: seguim gaudint dels defectes dels antecessors medievals. Algú sap d’algun sortilegi o conjur per fer tornar impotents als del PP? O perquè tots els Losantos es tornin muts? O el Papa es faci gay? O la parenta digui sempre "sí" als meus instints carnals més baixos i prosaics?

12 de març de 2007

El poema de la setmana (6): Luis Cernuda (i una mica de veí)

Per a tots aquells/es que teniu un mar davant els ulls, real o imaginari. Per aquells/es que us agrada surar sobre les seves ones; mullar-vos els peus amb la salabror de l'aigua; veure-hi reflectida la lluna d'agost. Per aquells/es que us empeny d'escriure-hi versos amb la mirada, guixar adagis a la sorra molla, comptar quan de temps tarda en trencar l'onada. A aquells/es que us plau d'encalçar el temps a l'horitzó, sabent que sempre és debades; escoltar-hi els precs de la memòria i deixar-se endur pel seu misteri. A tots aquells/es que la marinada us encén els temples, i hi teniu els llavis ratats de tant besar-vos. El mar, la mar; la nostra mar, companya de viatge com a miratge, epitafi o cruïlla. Per a tots vosaltres.
En definita, a tu que m'escoltes i ara ets vaixell escorat, cercant la rada. Segur que arribes a bon port. I sabràs que haurà pagat la pena el viatge i la paüra.

Avui, el veí s'ha llevat líric i elegíac. M'agafa de tant en tant. No és greu. És analgèsic. Proveu-ho. Com ho va fer Cernuda fa temps.














"El mar es un olvido,
Una canción, un labio;
el mar es un amante,
Fiel respuesta al deseo.

Es como un ruiseñor,
Y sus aguas son plumas,
Impulsos que levantan
A las frías estrellas.

Sus carícias son sueño,
Entreabren la muerte,
Son lunas accesibles,
Son la vista más alta.

Son espaldas oscuras
Las olas van gozando."


Luis Cernuda (Donde habite el olvido, 1932-1933), un llibre que hauria de ser de lectura obligada a escola.


8 de març de 2007

De cinema (quatre).Volver vs. Fauno. Golejada per l'al.legoria

El diumenge em vaig cascar un sessió doble de cinema casolà: Volver i El Laberinto del fauno. No era el Cèntric (eh, Pd40?), però déu-n’hi do. Crispetes a dojo i cubatilla a la mà. La parenta al costat, i a criticar!

Realment algú amb cinc dits de seny pot creure que la Penélope Cruz, la “Pe” (de Pedorra, potser?) pels amics (pijos, suposo) es mereixi un oscar? Bé, jo crec que no se’l mereix ni per aquesta ni per cap altra pel·lícula que hagi fet (tot i que a "Jamon, Jamon", a banda d’estar ídem, no ho feia del tot malament. Té un escot espectacualr, cert, quem em recorda la Gina Lollobrigida. I uns ulls marítims i un llavis carnosos. Val, sí. Però és una pelandusca. Encara recordo aquell clip musical que va fer amb el Nacho Cano, el seu descobridor. Però bé. No venim a criticar a la pobra noia, ni el seu fals glamour hollywoodià, si no les pelis.

I és que Volver, una més de l’univers Almodóvar, sembla un retorn sempitern al fantasmes que sotgen aquest ex-drag queen de la movida madrilenya. És una peli sobre els morts que no ens abandonen, sobre els paisatges d'infantesa, sobre el món de la dona i la seva la fortalesa, sobre les relacions humanes complexes, a voltes inverossímils; una necessitat a recórrer a primers plans, a silencis volguts i al poder de les mirades, una peli d'elipsis i paràboles; del triomf dels humils,... molt bé. Però a mi no em va convèncer. No prou per ser escollida guanaydora dels Goya i tots els premis que ha recollit. Faig tard en dir-ho, però el vei és lent de reflexos.

La peli no és del tot dolenta, cert; però vaja,... I és que des de Todo sobre mi madre”, l’Almodovar ja no em fa trempar (en sentit figurat, eh?; que ja sabem quin oli gasta el noi). La mala educación ja em va semblar barroca. Y Hable con ella, una peli tendra però a mig gas. El que és cert és que l'Almodóvar és un director d'actrius. Les secundàries estan superbes. La Carmen Maura (la mare de Raimunda (Penélope Cruz) i la Sole (la germna, Lola Dueñas, la Rosa de "Mar adentro") ... La historia té la seva gràcia; especialment en aquest enrenou inicial on juga amb l’espectador entre la realitat i la fantasia, entre el record amarg d’una mare morta (Carme Maura) i la seva reencarnació en un fantasma.

És el retorn als orígens d'Almodvoar, a la seva terra, als seus patis, al vent sec i terrós, a la mort, als velatoris, a les forets relacions familiars i d'amostat,... La Raimunda (Penélope Cruz) és mare i germana alhora de la seva filla; aquesta, al seu torn, és l'assassina de qui ella creu el seu pare i que no és tal; la mare-fantasme és assassina del marit i de l'amant d'aquest, una amiga que creu en esperits i busca un mare que ha perdut sense saber-ho; ... en fi; un cúmul d'històries recambolesques i univers inverossímilituds molt a l'estil del director manxec.

Un rosari que acabarà per encaixar al final de la peli. Però la Penèlope! Qui coi amb dos dits de front es pot creure el seu rol de dona de poble, tan ben posada ella, amb aquest volgut accent extremeny? No cola. I l’escena entranyable de la cançó.. val, maca; però sense la intensitat que ens l’han volgut fer vendre.


En la propaganda de la peli, escrit pel mateix Almodovar, llegeixo Volver” destruye los tópicos de la España negra y propone una España tan real como opuesta. Una España blanca, espontánea, divertida, intrépida, solidaria y justa. Doncs que m'ho expliquin, jo no ho he vist per enlloc; perquè el veí, a banda de perbicia, deu tenir la neurona adormida. Però és clar, ja se sap, sóc home...i gens estepari. Que ni el formatge m'agrada.


Ara bé, El laberinto del fauno, ja és una altra cosa. Aquesta sí que paga la pena. Una gran peli. Una gran història. Una gran faula. Un molt bon guió. I una gran "elenco" d’actors. Algú (Arare?) deia fa uns dies que la Maribel Verdú semblava cada dia més la Lola Gaos (!!). Osti, fa un paper semblant al que aquesta feia a Furtivos, però vaja...El que està sublim, com sempre, és el Sergi López, plenament en el seu paper És que li fotaries d’hòsties del maricón que és!

Estem al 1944. Els anys durs del franquisme. Una nena (Ofelia; Ivana Baquero) arriba amb la seva mare (Carme; Ariadna Gil) embarassada en segones núpcies amb un capità de l’exèrcit (capità Vidal; Sergi López) al lloc de comandament que aquest dirigeix en un poble perdut al nord d’Espanya, on té a les seves ordres un destacament de soldats que lluiten contra el maquis; un dels darrers reductes de l’antic exèrcit republicà. Entre la gent del servei a la caserna, que és un antic molí, està Mercedes (Maribel Verdú), la mestressa, obedient i submisa, però en realitat, en contatce permanent amb el maquis, a qui ajuda “des de l’interior”. Un doctor (Alex Angulo) que ha de tenir cura de la gent del poble i de la muller del capità Vidal, fa també el doble joc. I és tal la brutalitat i la duresa del nou món que envolta Ofèlia, que aquesta es munta un món paral·lel. El món de “El laberint del faune”. Al costat del molí existeix un antic laberint que esdevé escenari paral·lel de l’acció principal: la repressió política i ideològia que exerceix Vidal al seu voltant, a la dona, al servei, als soldats i, és clar, als maquis (la pallissa al pobre camperol, on li destrossa el cap a cops d’ampolla, fa mal de veure). En aquest laberint, Ofèlia hi trobarà un faune que li revela que ella és en realitat la reencarnació d’una princesa i que per retrobar-se amb el seu pare, haurà de passar tres proves abans de l’arribada de la lluna plena. Per saber quines són i com ha d’actuar li lliura un llibre en blanc on se li apareixeran, per art de màgia les ordres a seguir. Y hasta aquí puedo leer, que si no us foto enlaire el final.

No són dues pelis en una. És una sola història vista amb els ulls dels repressors i dels sotmesos. Uns lluiten amb les armes. Un altres, amb el món dels somni i la imaginació. Amb el món dels somins i la seva força. Alguns sortiran triomfants momentàniament. La major part, moriran. Tots a mans de les dues concepcions del conflicte. M’he pres la peli com una metàfora, i potser m’equivoco, però surts del cinema amb un regust de cos ardent; de revolta; de sentiments complexos.


Però els somnis d’Ofelia s’acompleixen. El seu contes de fades esdevé cert. El seu germanastre serà el testimoni que lliura primer a l'horror (el padrastre), per passar tot seguit a l'esperança d'un futur incert (als baços dels combatents), dels darrers lluitadors romàntics. Els dos móns es troben en unfinal colpidor. El del seu pare (“de qui el fill mai sabrà ni el nom”, com li retreu Mercedes), i el d’Ofèlia, el d’una infantesa segada d’arrel abans de madurar, per una dictadura asfixiant, brutal, opressora. Sempre hi ha espai per l’esperança, doncs. Perquè els móns somiats només són això: desigs i imaginacions. Només en el compromís i en la lluita, està la redempció. Per això pagarà amb la vida el doctor. I els rebels. I Ofèlia. I una mica, amb la seva dolça ingenuitat, també tots nosaltres.

Per veure el trailer:





6 de març de 2007

De memes: Cinc coses més que no sabíeu de mi, o si...

Els deures de la Dushgel eren senzills i còmodes, i m'ha donatt idea per a un post. Com que ja veig que corre per la xarxa; aquí va el meme de marres.


Treballs que he tingut (els confessables, el de drag queen, millor no entrar en detalls)

1. Mosso de Mercabarna. Quan era estudiant universitari. Durant dos Nadals. Em llevava a les tres i plegava quan la gent entrava a treballar. Durillo de debò...

2. Veremador a França. També d’universitari. Durant dos setembres, al Rosselló. Hi tinc família i em buscaven viticultors que em volguessin contractar. Hi vaig conèixer gent emigrant de condició humil i cor universal. I em servia per practicar el francès. L’idioma.

3. Profe de català per adults. A l’Hospitalet; ciudad sin ley; durant cinc anys. Una etapa que recordo sovint, per la gent que vaig conèixer (que no sé ja on paren) i que em va ajudar a fer-me més personeta i menys somiatruites .

4. Profe d’història de Catalunya a...l’ESCOLA DE POLICIA de Mollet; juàs! No té preu entrar a classe i que els alumnes es posin tots dempeus i ferms. Vaja, com als instituts d’ara...


Pel•lícules que puc veure un i altre cop

No sóc de repetir pel.lis ni rellegir llibres; però hi ha títols que pels seus autors, directors o escenes, m’han captivat. Com a tothom. Hi ha moltes. Diré les que són al meu perfil de blogger

1. Les de l’Oest americà. Sempre m’han agradat. No sé; per allò del paio solitari cavalcant en horitzons amplíssims; tios fora de la llei per raons inversemblants, bons i dolents que no ho són tant, venjances i desamors, escapatòries impossibles, indis i soldats a cops de fletxa i sabre,... Johny Guitar, per exemple? Perquè és del Nicholas Ray (el dire de “Rebelde sin causa”) i té aquella famosa frase entre la Joan Crawford (Viena) i l’Sterling Hayden (Johnny 'Guitar' Logan)

Johny: –Menteix-me Diga’m que m’estimes...
Vienna: –T’estimo.
Johny: Diga'm que m'estimes com no has estiamt mai ningú.
V. T'estimo com no he estimat mai ningú.
J: –Diga’m que m’has esperat tot aquest temps.
V: –T’he esperat tot aquest temps.
J: –Gràcies, moltes gràcies

2. Manhattan o Annie Hall. O moltres altres del Woody Allen. Un tio, a qui de debò, m’agradaria assemblar-me. La Mariel Hemingway, buennuuuuu!

3. Qualsevol de les de l’Stanley Kubrick. Hem sembla un preciosista del cinema, "La Naranja mecànica", "Barry Lindon", "El Resplandor", "2001", .... buf!. Les seves, les he vistes totes.

4. I qualsevol on surti en Jack Nicholson ("Easy Rider"?) , o en Dusthin Hofmman ("Midnight Cowboy"?) i la Nastasia Kinski ("Paris Texas";guauu...!(tinc la música al blog) o la Romy Schneider ("Lo importante es amar" !). I de les nostres, qualsevol amb l’Ingrid Rubio.

Programes que m’agraden

Miro poc la tele, i a banda de les notícies, i partits del Barça (snif!), les sèries, només miro les d’humor fi.

1. Oh! Polònia. El millor de llarg. Ja no sé distingir el veritable de l’imitat.
2. Porca misèria. Com a comèdia dramàtica, deu-n’hi do. Em carrega el divisme del Joel Joan, però els personatges són molt bons.
3. House. El cinisme al servei de les relacions humanes
4. Aquí no hay quin viva. També, fora de TV3, es fan comèdies divertides.


Plats per deglutir tohora:

No sé si tinc alguna virtut, però la de cuiner, ja us aseguro que no. Ara bé, jalar, jalar, m’encanta. I venint de família de venedors de mercat, la fruita i la verdura en primer lloc. Sóc clàssic de mena i m’agrada el menjar senzill. No, no em veureu al Bulli (a no sé que pagueu vosaltres, és calr).

1. Sopa de ceba. Quan fa fred, el millor.
2. Embotits del país.
3. Algun plat de carn a la brasa, amb pa torrat, oli verge, all i tomaquet, collons!
4. De postres. Pastís de Shasser. O un “Deliriums tremens“ de la Semproniana. La xocolata, hmmmm!


Llocs d’internet que visito a diari:

Podria dir www.petardas.com, www.lacuevadelsado.es, www.funcionariosociosos.or, www.sardaneshitsparade.cat, , www.opusdeis.69,..., però si us tinc a vosaltres, que més vull? Doncs cada dia tinc feina a mirar:

1. El meu blog, que la pols s’acumula que fa fàstic.
2. Els blogers que tinc al replà. A casa sempre em falta oli, una cadira, un llibre o un disc i aquesta gent teniu de tot i són un encant de veïns i veïnes. Menys diners, de tot...
3. El web de la feina. Com que en tinc poca, a sobre me’n posen més. Hòstia pu...
4. El teu blog, tu que em mires ara i deixaràs un comentari.

Llocs on m’agradaria estar ara

1. Evident, al llit, amb la M. O millor, amb una massatgista que em deixi el cos nou després de fer-ho.
2. A qualsevol racó de l’illa de Menorca. Sempre.
3. A l’aeroport de Barcelona, amb un bitllet a la mà sense saber-ne el destí.
4. O aquí mateix, que també s’està prou bé.

Ah! I això li he de pasar a algú, oi? No poseu aquesta cara, que no miro ningí. Però com que sóc clàssic, he de deixar deures. Ho faig a gent a qui no n'hagi deixat mai (per allò de tenir més enemics). I la ruelta a tocat: Violette Moulin (això et passa per donar tantes voltes d'idem); al Lapri (que si va amb la Renfe, deu tenir temps per fer de tot) i al Puji (perquè segueixi fotent cullerades a tort i ad ret i se li passi la mala llet per l'eliminació del Barça).

2 de març de 2007

Escalfant motors...

Mentre enllesteixo l'encàrrec de l'Allenja i em penso el de la Dugshel (nenes, hauré de cobrar alguna cosa al final!), us deixo dues "perletes" d'autors consagrats sobre el tema que ens ocupa.

COM SATISFER SEMPRE UNA DONA

Fent-li carícies, afalagant-la, mimant-la, besant-la cegament, assaborint-la, arreglant coses, comunicant-se amb ella, ajudant-la, traint-altres pel seu amor, recolzant-la, donant-li de menjar, fent-li massatges, calmant-la, tranquilitzant-la, fent-la riure, estimulant-la, consolant-la, abraçant-la, ignorant el seu greix, arraualint-se al seu costat, excitant-la, protegint-la, telefonant-li, anticipant-se, petonejant-la, adorant-la, perdonant-la, regalant-li accessoris, comunicant-hi, entretenint-la, fascinant-la, confiant en ella, defensant-la, vestint-la, santificant-la, adulant-la, malcriant-la, escoltant-la, contemplant-la, deixar-la sortir amb les amigues, morint per ella, oint-la i fent-li magarrufes .

COM SATISFER SEMPRE UN HOME

Mostrant-se nua
By Allan i Barbara Pease. Per què els homes no escolten i les dones no entene els mapes, Barcelona: Amat ed. 2000, p. 242)
"La dona cerca el sexe perseguint l'amor,
l'home troba l'amor aconseguint el sexe".
By El veí de dalt. Allò que elles volien saber de nosaltes i mai van gosar preguntar? Barcelona: (en premsa). 2007
No hi doneu més voltes.