26 d’abril de 2007

«Allò que volíeu saber dels homes i mai vau gosar preguntar» (2a part)

(continuació)

Vegeu la primera part aquí per saber d'on venim, però no on anem...

(...)

—Hosti, veí! Això, ni al bareto del poble! Quina megapantalla!
—I a més a més, gratis.
—I sense dones que et maregin per posar els peus damunt la taula!
—Roooorr! Ni per fotre rots!
—Salut!
—Salut! Ni per fer pets. Prrrrf! Buah, quin descans!
—Salut, nano. Vas fluix d’armilla, tu.
—Ei! Que després ho vull tot net, això eh?
—No et preocupis, veí, si és per tu, fins i tot passarem l’aspiradora.
—Tu en tens? Jo fa temps la vaig espatllar expressament. Un regal de noces de la cunyadeta que no sabia on fotre.
—I a la cunyadeta, sabies “on” fotre-li?
—Que la coneixes?
—No, home! Si no et conec ni a tu! Però sempre t’acabes mirant les cunyades. És llei de vida.
—Llei de vida, sí.
—La meva no, tu. Que és una saltataulells d’espant. S’ha repassat a mitja oficina.
—De la teva?
—No home! De la seva. Però és que va i a sobre t’ho explica. I és clar, no saps si se t’està insinuant o què!
—Ui, xaval! Peligro, peligro! Mira, ara vaig a buscar l’aspiradora aquest que dius per després...
—Un conyàs d’invent, sí.
La puta mania de la neteja que tenen les ties! Val que ha d’estar ordenada una casa; però no cal que t’enlluernis mirant la teva jeta a tot els mobles mentre camines, no?
—Ja, ja, ja!
—La meva també és maniàtica de l’ordre. Si deixo un paper mal posat, bronca segura.
—Per no parlar de la roba bruta, oi? "Coi, ja la recolliré demà al matí!", li dic sempre. Però no: ha de ser ara, que si no els nens... què diran.
—Jo, com que no tinc nens, puc fer la viu-viu.
—Deixes la roba per terra...?
—No. Me la fa plegar i tot abans de dur-la al cabàs!
—Juà, juà, juà!
—I els pèls, eh? Què em dieu...dels pèls...?
—Tu que això està a punt de començar... Jo sec.
—...sempre troben pèls teus a tot arreu. A la pica, al bany...! I els seus! Hosti, que no es rasquen la figa també?
—Jo tenia una nòvia que sempre em deia “no és més net qui més neteja, sinó qui més embruta”.
—Això també ho deia la meva àvia! Quants anys tenia la teva nòvia?
—Juà, juà,...eres nòvio de l’àvia d’aquest? Això sí que és passar gana.
—Sereu burros...! No. Sapigueu que el meu llindar de bellesa és molt elevat...
—Si: tu estàs al nivell de la Rafaela Aparicio aquella, la “chacha” del cine caspós. Je, je,...
—Animal! A mi, m’agraden les de tetes grosses.
—A mi no.
—A mi tampoc. És el cap, el que ha de tenir gros. I pla.
—El cap?
—Sí, per deixar reposar el got de whisky mentre te la mamen.
—Juo, juo, juo, què animal!
—hmmmm, les tetes grosses i el cul dur.
—Mira-te'l, aquest! No sabeu la definició de “superfluo”?
—No.
—No.
—No. Va digues!
—«Superfluo: la parte de la teta que no cabe en la boca
—Jua, jua, jua!
—Doncs per tetes, les negres. A mi, em van les negres.
—Xaval! T’ho has fet amb una negra?
—No...
—I doncs?
—Doncs per això, que m’agradaria...
—Sempre ens agrada el que no tenim. I quan ho tenim, no li fem cas...
—Ui, nano...! Tu estàs enamorat!
Sí. I què?
—Res home, re. Ja et passarà...
—Vosaltres no?
Ei! Ja surten al camp! Seieu i a callar!
—Jo, en canvi, sí vaig tenir una nòvia mulata. Era guapa del cagar. Però es volia casar...I jo era massa jove, encara. Ara, feia unes mamades de la hòstia. Jo crec que els ho ensenyen al cole, això, allà al Carib.
—I tu encara no estàs per això...de casar-te.
—Però si estic divorciat! No ho sabíeu?
—Ep, que si et cases tampoc és garantia de re.
—És congenit en elles, això de la neteja.
—Ho veus: de generació en generació! Això de les ties és genètic!
—Osti, i aquestes llepafils que veuen pèls per tot! Fins i tot quan te la la mamen paren per treure’s el pelet dels llavis.
—Tu, que això ja comença...
—Que ja ho veiem, tranqui! ...On hi ha més cervesa?
—Per mi que les ties tenen un microscopi als ulls que ho veuen tot!
—Ja hi passo el paper, tu; però sembla que no hi hagi prou. Vol l’Ajax Proper aquell. I ben rascadet.
—El Don Limpio, vols dir.
—Això. I l’escombreta del vàter...que no falti. Ben rascadet.
—Coi, és que això de trobar llepades a la tassa fot fàstic, no! Jo a la mili...
—Ui, no per favor: històries de mili no, que jo faig fer l’objecció.
—Mili? I això que és?
—Calla, neng. Com vols ser un home si no has fet la mili!
—Sí, però resulta que sempre sóc jo qui ho empastifo. Elles no caguen o què?
—És caqueta d’àngel, que no ho saps?
—Ara parlàvem d’això...dels àngels de la guarda.
—Buenuuuuu! Si això de la devoció cristiana fos certa...Amb les ties, tots seriem ateus!
—Va. Calleu ja; que comença.

(...)

—Ei, ei, ei...Mireu, mireu..., E’too, Xavi, Messi i GOOOOOOOL!
—GOOOOOOL!

Petards, cohets, renecs, xivarri.

—Un al sac!
—Si guanyem, anem a Canaletes!
—I després, a mullar! Al Bailén 22!
—De farra tota la nit!
—Una nit rodona: el Madrid a rapar i per acabar, un polvet de la parenta.
—O de la cubana de torn...De a teva mulata, eh?
—Jo que sé on para ara. Tu sort, que tens costella quan tornis.
—Ei, ei....; pareu.Mireu: falta directa. Xuta el Ronhi i... GOOOOL

Més petards, cohets, renecs, xivarri.

—Gooooooooooooooooooooooool!
—Gol, gol, gol!
—Goooool!
—Buáh! Merda de Madid. (aquest és l’Uri, N. del V.)
—Dos! Dos! Dos a zero! Olé, olé, olé...olé, olé...
—Avui, dos polvos seguits! Un per gol.
—I si en fan més?
—Doncs això: un per gol!
—Apa, nano! Si no deus aguantar ni mig, tu! Txitxarel.lo!
—Xaval! Que em faig set palles i encara enfilo tres ties seguides!
—Menos lobos, caperucita.
—Veuràs després....
—Txin-txin! A brindar!

(...)

—Tu, mitja part. Trec el pernil que he dut?
—I jo l’embotit.
—L’obridor és al calaix de dalt. Vas?
—Ja vaig jo...Tens un fotimer de llibres, veí!
—Que llegeixes, ara?
—Mira això d’aquí sobre: “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus”. És per un post que he de fer.
—Ah, si, aquell...Vaja lio t’has ficat...Vols dir que te’n sortiràs?
—No. Però riuré una estona. Si voleu que afegeixi res d’especial...m'ho dieu.
—Jo vaig llegir “Perquè els homes no escolten i les dones no entenen els mapes”.
—Ah, sí; el tinc també. Quina gran veritat! Les ties, és que són incapaces d’entendre res que estigui dibuixat!
—I escrit, sí?
—Juàs, juàs, juàs....
—Aquells llibres són el mateix. Diuen el de sempre i omplen pàgines i pàgines amb arguments tals com: “...segons la Universitat nord-americana de..”
—És cert això dels mapes: la meva costella quan surt del metro, si no és que s’ha equivocat de línia, no sap on girar quan surt al carrer. I quan fa de copilot al cotxe, no sap on té el nord. El sentit de l’orientació, fatal.
—No diuen que tenen un sisè sentit les ties?
—Vols dir el “sexe” sentit.
—Juàs, juàs,...
—De sexe, no sé si capten; però de la resta, sí.
—Cert. Mireu; jo un dia tornava a casa d’un viatge de feina, sol, sortia de la recollida d’equipatges, ella m’esperava a fora i només de mirar-me, sabia que li havia fotut banyes amb una altra.
—No pot ser!
Tu txuro! Que cinc peles fan un duro!
—Osti! És que ho pesquen tot.
—Buenuuu... Suposo que el senyal del chupetón que duia sota l’orella la va ajudar...
—Je, je, je! Però que ets animal! I què va passar?
—Doncs bronca, és clar, insults, retrets...el normal. Però després, reconciliació.
—Doncs sí que t’estima. A la meva li faig el salt i ja puc fer maletes i buscar pensió.
—I jo la meva.
—I a mi també.
—Pero no has dit que no tens lio, tu?
—Ja, però els que he tingut són així. Atrec a les clàssiques.
—Doncs potser és el millor, noi...
—Jo, com que no en tinc, em podeu xarrupar tal com vulgueu.
—Marica!
—Ja, però jo és que després em vaig assabentar que ella també m’havia fotut el salt mesos abans!
—Ah! Joder! I no ho sabies?
—Què va! Jo amb càrrec de consciència i mira...portava banyes sense saber-ho.
—Tho va dir ella?
—Sí. Almenys...
—Coneixies el paio?
—Sí. Un de la feina.
—Això sí que fot, eh?
—Molt.
—I ella coneixia a la teva...?
—Sí: la seva millor amiga.
—Ah, cabronàs! Això és el pitjor.
—Però si algunes es clavarien ganivets pel darrera!
—Buennuuu, noi, no totes. Això de les ties heu de reconèixer que si són amigues, ho són de debò.
—Per això sempre van juntes al lavabo, no?
—I tant! Primer, per explicar-se com es posa un tampax; després, per passar-se les pintures de guerra; després, per rajar de l’amiga comuna i al final, per fer-te el salt.
—... i la reconciliació que vam fer va ser de pel.lícula. El polvo del segle.
—Doncs jo, per una cosa semblant, ho vam deixar córrer. Si et fas el salt mútuament, no paga la pena seguir.
—Home, no tots som iguals.
—No. Elles tampoc no són iguals. Però no perdonen.
—Vinga prou, que comença la segona part.
—Que corri la Voll-Damm!
—Això, cervesa! I on són els “petes”, veí? No vas dir que en tenies?
—Vés a la tauleta de nit, agafa la caixa que hi ha dins al primer calaix i...
—Voy! Marchando!

(....)

—Ei! (des de l’habitació). Si tens aqui un pot de ...! Hosti, si és "allò" que recomanava la Candela.
—Però tu...?
—Ets el meu heroi!
—El tema tabú!
—Ei, ei...! Que encara està per estrenar.
—Estrenar, dius? Però...si està caducat! És de fa set anys!
—Juo, juo!
—Doncs ja veieu...
—Ostia, m’esteu posant calent. Només faltaria que la xurri em fes avui una mamada engosfèrica aquesta nit.
—Serà, estratosfèrica, xaval...
—No. Engosfèrica, d’engolir.
—¿...?
—La llet.
—Ah! Juàs, juàs...
—Què passa? Que la teva és d’aquelles que te l’agafa amb paper de fumar?
—Osti, si almenys me l’agafés!
—Doncs jo no em queixo, tu. La meva em fa un solo de flauta, que ni el Rampal!
—Quina sort teniu. Jo encara no tinc parenta... i vaig més calent...
—Avui sucaràs, noi.
—Jo un cop me’ls vaig afaitar, tu.
—El que?
—Els ous! Tenia molt de morbo.
—Què dius! Quin mal!
—Idó. Estava fart que la noia em digués que li molestaven els pèls.
—Doncs la meva, si m’ho fa, he de pagar amb sang el favor.
—Doncs les ties ara, no es tallen un pèl. A l’insti on anava, t’ho feien si els pagaves amb apunts. I ni això trobo ara...
—Buenu, nois, esteu pel futbol o què?
—Que dius, xaval! Si ets lliure. La sort que tens tu! Hi ha mil dones a fora esperant-te
—Ah, si? On?
—Però si van pintades que fan por!
—Això és veritat, quan passo per la facu del fill i veig aquells ramats em poso a cent. No vull ni pensar si un dia me les trobo de festa por ahí.
—Et veig fatal, eh? Quan comences a mirar-te les amigues dels fills és que estàs malament...
—I tu, no te les mires?
—Coi, és clar. Les amigues del fill, ... de la dona, de la cunyada, de l’escala, de la feina, de l’autobús, del super, en fi... que jo me les miro totes.
—Digues que sí, nano: No és delicte, oi? Només faltaria que ens multessin per mirar!
—I és que les dones, avui, estan per sucar-hi pa.
—Home, totes, totes, no...
—Recordeu que el meu llindar de tia bona era la Rafaela Aparicio...?
—Juo, juo!
—Falta! Falta! Cabronàs! Malparit! Serà filldeputa!
—I què els mireu?
—Tu estàs gilipollles o què? No serà el blanc dels ulls, joder!
—Doncs es mira el que tenen de millor: el cul.
—I diria més: jo els miro sempre tres coses: el cul, el cul i el cul.
—I per aquest ordre, oi?
—Je, je, je.... el cul de les ties...es podria escriure una tesi....
—Doncs jo les mamelles. Sempre cal saber si t’hi pots agafar bé quan els claves pel darrera.
—Estem un pèl barroers, no nanos
—Tu no seràs gay? No hi tinc res contra els gays, però avisa...que aniré arrambat a la paret
—Juàs, juàs!
—El sabeu aquell acudit de ties?
—Quin?
—Sí, home, aquell que diu...«Un planeta d’extraterrestres decideix envair la Terra. Abans, hi envia una patrulla en un plat volador per segrestar dos humans i estudiar l’espècie: un home i una dona. Dins el plat volador, agafen el tio, el dormen i li obren el cap: analitzen el cervell, els hemisferis, les neurones, l'hipofisi,.... Queden impressionats davant la complexitat del sistema neuroal masculí. S’adonen que no hi ha res de semblant a la galàxia. Després van a mirar el cervell de la dona. Està buit. Res. Només un fil que va de punta a punta del cap. “Potser concentra tot el saber en aquest petit fil. Tallem-lo» Ho fan...i...
—Què?
—Que les dues orelles li cauen a terra!
—Juàs, juàs, juàs.
—Molt bo. Jo el sabia al revés. Era el tio el del fil.
—I te’l va explicar una tia, oi?
És que sempre ho tergiversen tot.
—Rooorr!
—Bon profit!
—Bbbrrr!
—Nano, obre la finestra!
—Quin gust. Mhe quedat descansat.

Ding, dong,

—Ei! Han trucat!
—Osti! La parenta. Segur que torna per controlar! Vinga, recolliu això ara mateix.
—Tranqui veí, que et defensarem.

Ding, dong

—Sí....
—VeSSSino? Soy yo, VaneSSSa.
—Ondia Vanesa! És que vestida, no t’havia conegut! Passa, passa, estic amb uns amics...Una cerveseta?
—Ya. Se os oye des de la otra escalera. ¿Es necesario hacer tanto ruido? ¿Estais de fiesta?
—No. Es que dan el partido y...
—Ei, nois, que no crideu tant! Que esvaloteu la clientela de la Vanesa! Por cierto...podríamos subir a tomar algo, luego?
—Coi, veSSSino. Encima de cáustico, eres tonto. Se te ha de contar todo. ¿A que crees que he venido?
—Ondia veí, quines amistats que gastes. Podries presentar-la, no?
—Ah, si; mireu nois és la Vanessa, una veïna. Vanessa, uns blogeros amigos.
—Ah! ¿Sois de una tuna?
—Perquè ho dius?
—Esto de blogeros: es un grupo de música, no?
—Bé, més o menys.
—Tu! Tanca la boca on t’entraran mosques!
—...¿Viendo el partido por la tele...? Claro, por eso hay tan poco movimiento arriba. ¿Subís luego?
—I tant!
Els penaltis, els tirem a dalt, vale?
—¿Cuantos sereis? Lo digo para hacer sitio...
—Ui, noia...Espera, que no sé si pujarem. I si ho fem, és per prendre una copeta. Depèn de com acabi això...
—Si hay que alegraros, que sepais que en mi piso nadie sale descontento...
—Ja. El veí ens ho ha explicat....
—Per cert, carallot! Ara sé d’on vas treure aquell llistat de preus! Seràs...!

(continuarà, si voleu)

23 d’abril de 2007

Un francès, sisplau!

t(cliqueu a sobre per ampliar "el menú")

No. No. Tranquil.les. No demano un favor d'aquests...El que us demano és un diccionari francès o algú que domini la llengua de Molière i que m’ajudi en la traducció d’aquesta llista impagable (per curiosa, no per cara; que jo vaig sobrat...;-o) de preus. No, no és la llista de la compra que m'encolomen cada divendres per anar al Caprabo. Ja m'agradaria! És una llista que m'han fet arribar per e-mail (potser algun blogger la coneixia?) de preus de serveis de...taxin, taxin.. d'un...prostíbul francès del 1915! Oh, Vive la France!

Veureu que les coses no han canviat tant des d'aleshores. O si? Cert! Ara, ni pagant les noies ens feu tot això (;-o).

Violette, tu que domines el francès (l’idioma , vull dir, què us pensàveu?, carallots!) pots arribar on jo no hagi arribat. De la traducció... no del serveis prestats... Tot s'ha d'aclarir amb el Clint pel mig. Si tens dubtes de manualitats, ja saps, e-mail a la Candela! (o a la Dusghel, -ah no! que ella és l'alemany el que domina; doncs a la Lara, -ah, no! que ella domina els massatge; doncs al Gatot, que el noi ho domina tot !). Pots enmendarme la plana, per si l’he cagat gaire. Hi ha molt d'argot en el text (no Alepsi: això no és cap postura). I com que és abans de la Guerra Mundial... És que hi ha mots que no surten al diccionari Larousse. Ni a la versió il.lustrada (;-o)! Això vol dir que són d'ús habitual pels francesos. (Per cert, veig que el "carrete filipino" no es portava gaire en aquell temps)...No, Ahse, tampoc és un punt de creu això del carrete...

Com que he rigut bastant, us faig la meva traducció lliure, a pèl (la traducció vull dir, coi; no que l'hagi fet en boles! Voleu parar de pensar malament! Esteu malalts, eh?) Deixo en vermell el que no he deduit.

___________________________________________________________________
CATÀLEG DELS PREUS PER FER L’AMOR
de la senyoreta Marcela La Pomposa

Tarifes de 1915, que ANUL·LEN TOTES LES PRECEDENTS

Palla ordinària, a una sola mà; 33 cèntims
Amb pessigolles als coulisses (collons?) 1, 75 F
El dit petit dins el forat del cul, suplement; 0,50 F
El dit mitjà; 12 cèntims
Baisage en levrette (¿mande?) amb camisola; 5,85 F
sense camisola, 5, 45 F
a pèl; 6 F
Servei complert dins el llit; 6 F marchándo!, això és meu)
______________________
Minette le soir (ni puta idea, mai més be dit, de què és "minette")
15 cèntims de suplement per la bombeta
______________________
Polvo dins el llit, el primer cop; 4.50 F
per cada polvo suplementari; 50 cèntims
Si és després de mitjanit, suplement; 10 cèntims
Es farà un desompte d'un franc si no s'utilitza la llum (al.lucina pepinos!)___________________________
Mamada de la cigala amb pressió de la mà, 3,50 F
Mamada sense retirar; tot dins la boca; 4 F
Vull fer remarcar ja que hi som (ei, que això ho diu la Madame, no el veí!) que aquesta xuclamenta no és gens cara, ja que moltes dones no tenen prou empenta ni el cor fort per esperar l'arribada de l'esperma i es retiren al moment psicològicament més rellevant per obtenir el plaer. (Les franceses sí que en saben!)
____________________________
MASTURBACIó AMB MOSCA
Un cop despullat, vostè agafi un borinot i li treu les ales. Després posi's a la banyera. Faci sortir el gland de la seva cigala per sobre l'aigua, prèviament descapullat, i posi-li la mosca al damunt. La pobra bestiola girarà com posseïda, amb por de caure sabent que s'ofegaria si cau. La seva dansa continuada i sense descans sobre el gland li proporcionarà un plaer indescriptible fins que la pobra mosca mori d'esgotament.
(a que no hi heu provat mai? Jo tampoc ni penso fer-ho)
___________________________
Un 69, amb el cap bègue ("quec"?) sobre l'esquena; 3 F
La llengua dins el forat del cul, suplement; 1 F
(té molta demanda) (i tant, cua al metro veig cada dia!)
Un 69, amb la dona sobre l'home; 1, 75 F
Si la minette està ben feta (això vol dir follada?) jo (la Madame, no el veí, repeteixo) deixo que em llanceu una lleterada a l'ull, per demostrar la destrressa del follador. Ho he entès bé????
_____________________________________
Viatge en terre jaune, amb una noia; 4,95 F
amb un noi; 4, 95 F (no sé què és, però els tios ho fem millor!)
__________________________
ENSABONADA IMPERIAL RUSSA (mira, tu, com l'ensaladilla!)

Amb aquest sabó us refregueu la cigala quan estigui ben dura, i amb els estris supletoris, cal que us fregeu bé les dues mans, que us conduiran a obtenir un plaer ben dolç.

Amb sabó de Marsella; 3 F (però aquest no és el que poso a al rentadora???)
Amb sabó del Congo; 3,75 F
Aquest, però amb terre a la poële; 3,45 F
___________________________
LA CAVALCADA
L'home s'asseu en una cadira, amb les cames estirades. La dona es posa sobre seu, com si anés a cavall, d'esquena, amb el forat del cony ben a prop del samaler. L'home agafa la dona amb les dues mans per la cintura i l'alça i es frega amb ella. Quan s'apropa el moment, amb un cop sec i pressionant-la pels costats, l'home introdueixel seu membre dins la cova humida del plaer.
PREU. 5,45 F
Podeu fer beure a la dona una mica de cervesa durant l'exercici...
______________________
Reguitzell de polvos, un rera l'altre, entre les cames de la dona, 3.05 F
Podeu demanar també que una noia us faci de feullie de rose o, altrament dit, de ventosa, dins el forat del cul, exercici molt plaent.
UN franc cada cinc minuts
Masturbació amb la mà dreta, 10 cèntims
Masturbació càlida; 10 cèntims
Calefacció a gas; 05 cèntims
_______________________________
XARRUP A LA MENTA
Abans que us feu fer una bona mamada al semaler, fora bo que doneu una pastilla de menta a l'"operària" (culló, quin terme!). Gaudireu aleshores d'una deliciosa sensació de coïssor.
___________________________
69 Carrer del Gat Negre (no, no és a ca meu això)

A que no té desperdici? Vale, és barrorer i una mica friki; però mola; després de tanta poesia de Sant Jordi, una mica de marro va bé.
He pensat dur-li el llsita a la meva amiga Lucia, la Madamme de l'àtic de l'escal del costat, ja sabeu, oi? Potser li dono alguna idea...(coi de borinot, no me'l trec del cap...del cap del damunt!)

Sant Jordi's day

Una rosa del veí de dalt per a totes les noies blocaires que alguna vegada han recalat pel meu piset.

Que tingueu un feliç Sant Jordi! (i els qui us en dieu, també).



22 d’abril de 2007

De cinema (cinc):El coronel Macià: lliçons d'història de Catalunya?

Vaig ser a la preestrena de la pel·lícula. Coses de ser dels Tr3s C, que de tant en tant pesco alguna oferta. Hi eren els actors, el directors, l’equip de la filmació, un parell de néts d’en Macià i algun polític de l’ERC actual, en Portabella i en Benach. I, és clar, molta faràndula del món del cinema. El Micky Moto va fer de mestre de cerimònia en les al·locucions prèvies: i ma ell, el seu director, en Josep M. Forn (que també va fer la peli «Companys, procés a Catalunya», la Marta Marco (que fa d'Eugènia Lacambra, la dóna d’en Macià), la Molly Malcom (que fa de redactora irlandesa al diari de La Veu de Catalunya) i en Toni Albà (que ni fent un paper dramàtic em puc treu el seu Joan Carles del «Polònia»del cap).

La peli, que voleu que us digui? No és una obra mestra, però es deixa veure. Em recorda una mica aquelles pel·lícules de caire històric que feia n'Antoni Ribas La Setmana Tràgica», «Victoria, Victoria», o Terra de canons): molta voluntat, pocs recursos i manca de força narrativa.

La peli «El coronel Macià», se centra principalment en els anys en què un tinent d’artilleria de la Comandància d’Enginyers de Lleida, en Francec Macià, comença a revoltar-se contra els seus superiors i l’opressora maquinària castrense fins abraçar els ideals ja no catalanistes, sinó purament independentistes. Cal dir que Macià no va arribar a ser coronel, precisament perquè quan li tocava el nou rang per antiguitat se li va donar a escollir entre el seu nou nomenament o l'acta de diputat a Corts per la Solidaritat Catalana. Ja sabeu que va escollir.

Aquest procés, difícil d’entendre si no ens posem en les articulacions socials i polítiques d’aquells anys —que re tenen veure amb les nostres— , està prou ben explicat. Em sobren, però, els moment de més encesa patriòtica com la “revelació” de fe catalanista que té Macià llegint un article d’en Maragall sonant els Segadors de fons. Però vaja, cal tensar la corda a vegades...

La peli arranca amb l’assalt, per oficials de l’exèrcit espanyol a la redacció del Cu-cut i La Veu de Catalunya a Barcelona (1905) que va ser els propiciadors del moviment Solidaritat Catalana. Aquest moviment catalanista de principis del segle XX va ser el que conduiria fins la consecució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, i en ell Macià va fer les seves primeres passes polítiques fins arribar a ser diputat a Corts a Madrid per les Borges Blanques. Per cert, que les Corts que surten és l’hemicicle del Parlament de Catalunya, perquè crec recordar que no van deixar filmar a les de Madrid. Sé que la peli li ha costa quatre anys d’esforç al bo de Forn i que molts actors han col·laborat per sota el seu catxet. Tot sigui per fer país. I a mi em sembla bé. Senzillament, que el nostre cinema no és un cinema per fer volar coets. Però vaja, si us interessa la història (que us hauria d’interessar), paga la pena visionar-la.

Però la peli marxa a trompicons. Potser llàstima de centrar-se més en els ays de joventut que no en els d'esplendor. O fer un flash back des de la seva mort (la més multitudinària de la història d'aquest país). Massa informació per quasi dues hores, i la trama avança a salts. I és que el personatge era complex i els anys que va viure, més encara. Hi ha un llibre de l’Alfred Bosch L'Avi que hi fa una aproximació humana al personatge. No és dels seus millors llibres, però hi ha poca cosa més de ressenyar de caire literari. Una exposició sobre el personatge la va muntar fa uns anys l’historiador del catalanisme d’esquerres Enric Ucelay da Cal (que per cert, té ben poc de catalanista ja us ho dic jo que el vaig tenir de profe) i en va sortir un interessant catàleg de fotografies.

Ara bé. Si alguna cosa us quedarà clara si la veieu és que, tot i fer cents anys d’aquells fets i d’aquelles opinions; sembla que, per alguns encara hi som. Els discursos abrandats del general Aznar (¡!) al Congrés de diputats defensant la Llei de Jurisdiccions per la qual els militars podien jutjar qualsevol civil que els ultratgés fins poder-lo condemnar-lo a pena de mort (la Llei, precisament per al qual es va jutjar a Boadella i Els Joglars per la seva obra “La Torna” el 1977!), doncs, deia, és un discurs polític que podria perfectaemnt sostenir —i sostenen—molts polítics del PP; o militars d’alta graduació de la vella escola que encara són en actiu. No fa poc, l’ex-ministre Bono (que ja sabeu que de fe catalanista zero patatero), va fer dimitir un general per unes paraules que el 1905 sí eren aplaudides (i de quina manera!) per totes les casernes d’Espanya.

En honor de la veritat, cal dir que l’Abel Folk està perfecte en el paper de Macià, tant de jove com fent d’Avi. També que la Mercè Marco li dóna una bona rèplica. Que en Fèlix Pons (el Benet del Ventdelplà, que fa de periodista Oriol Maspons a La Veu) està prou bé i la Molly Malcom aprova amb nota. I que algun dels secundaris, com grans actors que són, estan en un to meritori (Javier Elgorriaga, Fermí Reixach -genial de general Aznar (¡!)-, Juan Luis Galiardo, Mario Gas, Alfred Luchetti...).

I si us fa mandra, ja sabeu: espereu un temps i la veureu per TV3. O si no, mireu el tràiler.

16 d’abril de 2007

"Plumeros peperes"; o pepetes plomall?

Vaja, la beneita de la Janer s’ha fet pepera… Ja ho deia jo, que aquesta gata maula no pararia fins que no es parlés d’ella altra cop. Va començar amb allò de presentar-se al Planeta el 2002. Va quedar la segona. Si la primera, la novel·la de l’ Alfredo Bryce Echenique, era horrible (no perdeu el temps ni mirant-la); no vull ni imaginar com era la seva (Las mujeres que hay en mi). Joder! Amb una de sola n’hi ha prou! És clar que el Planeta és garantia de brodio segur. Tot i que hi ha excepcions (El Jinete polaco, del Muñoz Molina o Icària, Icària, del Benguerel, o Crónica sentimental en rojo, del Ledesma, entre poques d'altres). En fi, que finalment el 2005 es va endur el gat a l’aigua (alguna promesa o favor impronunciable deuria fer al senyor Lara, la xicotota); i es va endur la picossada del premi, amb aquell títol que ho diu tot: Pasiones romanas. El Marsé la va posar a caldo el mateix dia en al roda de premsa, i la balanguera, ofesa en el racó més agrest del seu cutis de Margaret Astor, li va sortir replicona: que si “se ven por doquier las cañerias de la novela”, li espetava ell (que m’ho crec); que si “le gusta figurar d’enfant terrible del momento cuando se es más un fantasma del passado” (o quelcom per l’estil), li responia l’altra (que tampoc deixava de tenir la seva part de raó). Baralles patètiques de dues personalitats del morro fort, doncs

En fi, que consti que jo ja feia temps que m’havia promès a mi mateix NO LLEGIR RES MÉS d’aquesta santa dama mallorquina.

I us parlo amb coneixement de causa. I ho vaig intentar, eh? Em va més menys captivar en el seu moment Màrmara (Premi Prudenci Bertrana, 1994); però ja li vaig veure el “plumero” a Natura d’anguila (Premi Carlemany el 1995); i ja vaig desinflar-me del tot amb la insofrible Orient, Occident. Dues històries d’amor, que va quedar finalista del premi Sant Jordi el 1997, darrera L’Atles furtiu de l’Alfred Bosch, un llibre que sí que us recomano); vaig donar-li l'oportunita del dubte amb la insulsa Lola, però ja vaig dir prou (i mira que aquesta va guanyar el Premi Ramon Llull el 1999). No serà per premis, la nena.

No, no és gelosia literària. Ni perquè vagi d'"escriptora guaperes" (no és el emu estil, però no puc negar que es fa mirar). Ni em faig mala sang perquè sigui mediàtica (sé que surt els divendres als "Matins de TV3", i a Catalunya Cultura, però ni veig la tele a aquesta hora ni escolto gaire la ràdio). I ja veieu que no em deixo endur per la primera impressió literària. La impressió que tinc és que està sempre escrivint el mateix llibre.

Per això, vaig dir prou fa temps i ara, digueu-me tendenciós, si voleu, però això que s’hagi fet del PP, ja és la “puntilla” final. El personatge se m’ha fet insofrible (en tinc algun més, eh!). Per favor, que se la quedin els peperos mallorquins, que li demostrin finalment que el castellà és la llengua del futur i que es dediqui a donar conferències arreu del món com l’estimat Aznar. Es farà més rica i famosa, però almenys, no ens tocarà més el que no sona. Tot i que es albiro en l'horitzó una futura aliança CiU-PP que encara farà pujar la noia a consellera d'alguna cosa (de Moda i Afers Amoros?)

Els escriptors han d’escriure; els actors, han de fer teatre o pelis i els polítics, han de saber mentir elegantment o engatusar-nos amb la seva verborrea. I els ciutadans hem de saber discenir lel gra de la palla. Per això el plomall de la noia em fa venir basques, Quan una xicoteta com la Janer vol fer les tres coses alhora, malament rai. No ens farà cap de bé. Recordeu aquell programa on va conèixer al seu actual marit, com es deia...?, a si «Coses de la vida». Doncs quines coses té la vida, senyor!

I que consti que no vaig pel cantó morbós del tema, que això no és «Salsa Rosa». Però no em negareu que també "té tema" el fet del seu prometatge i casori amb el psicòleg per antonomàsia de Catalunya, el Dr. Corbella, vint-i-un anyets més gran que la pubilla (acte matrimonial que TV3 i altres revistes del cor van ressenyar en el seu moment!). I què em dieu de la seva maternitat? Tot això entra en l’esfera del privat i res a dir, doncs; i felicitats al Corbella (que m’imagino que ha de fer mans i mànigues per aturar el “cicló” de dona que té, i no em referixo al llit només). Tot i que al llit, la noia, me la imagino una tiquismiquis del cagar. Val, això darrer m’ha quedat de mal gust i masclista. Demano perdó.

En fi, retorno a l’afer que m’ocupa. Nena, has fet una favor excel·lent al teu Jaume Matas del cor estimat. Mireu el detall de l’afer aquí. I a sobre, la paia havia tingut el morro d'anar del bracet amb l'Artur Mas en les darreres eleccions autonòmiques. Ara que els peperus tenien a l’Acebes entre les cordes (i ell seguirà tensant i tensant fins que mori o rebenti) i que els afers immobiliaris sorgeixen com bolets arreu (al País Valencià, a Múrcia,..) i afloreixen tupinades electorals a Melilla (i les que vindran); va la noia de marres i ens regala "el notición": que va de número vuit a la llista de PP a les Illes Balears. I el seu pare, el també escriptor Gabriel Janer Manila (de qui no puc opinar, perquè no li conec re i haurem de posar remei) és el president de l'Institut d'Estudis Baleàrics, versió "mallorquina" (=pepera) de l'Institut Ramon Llull (= versió tripartita). Apunta a directrora general de Cultrua de ses Illes i tot quedarà en família. Vés!

Doncs sabeu que si a un escriptor se l'ha de valorar o criticar perquè el que escriu, i no pel que fa o deixa de fer en la vida real. D'acord. Però si a un personatge públic (ella ho és, oi?) se l’ha de jutjar per la seva acció i les seves paraules, ho tinc més clar encara. Ignorar-la no és la solució. Quan algú es mereix ser criticat, se’l critica. I punt.

(S'ha notat un pèl que li tinc mania, oi?) Doncs ho sento. Bon vespre i tapa’t!


14 d’abril de 2007

Memededicatories blogaires (3). Primera part: "Allò que sempre vau voler saber dels homes i no gosàveu preguntar"

Allò que (les noies) sempre vau voler saber dels homes i que ells (nosaltres) mai no us van explicar...

[No us ho van explicar, senzillament, perquè no us vau atrevir mai a preguntar. Directament, vull dir. ¿Que us fem por, potser? Perquè si hi ha alguna cosa planera i senzilla en aquest món és precisament la ment masculina. Fixeu-vos les coses que hem arribat a fer amb una sola neurona! Ara que ha acabat la festa a ca la Candela (quin mal d’ulls i quin mal d’ous!), farem una party-line a cal veí. Light, light, del cagar; perquè, evidentment, no podem arribar tan amunt, a les estrelles. Allà on viviu vosaltres permanentment, noies...]


El veí estava aquella tarda avorrit i el vespre es preveia pitjor. Va tirar mà del mòbil, del telèfon i de l’e-mail; —invents per cert, masculins— i va organitzar una trobada blocaire només d’homes. Bé, d’homes heterosexuals; que n’hi ha que no ho són i són bons amics del veí, també; però avui no tocava aquest gènero. Un altre dia, potser.

Aquell vespre feien un partit de la màxima: Madrid-Barça. L’excusa per la trobada estava servida en safata de plata. Aquell dissabte la parenta i els fills eren fora, de capde, a casa un amics. «Tinc feina jo, aquest dissabte. M’he de tancar a fer un post. No puc venir. Em sap molt de greu». «Ja...—va fer la parenta, posant-li la mà damunt l’espatlla i afegí—: el que tens, nano, és la post de planxar ben oberta amb una piràmide de roba al costat i la rentadora en marxa. La rentes, la planxes i la plegues ben guardadeta als armaris. Ah! I recorda que s’ha de fer el bany, les rajoles de la cuina, els vidres del menjador i la vora dels texans de ta filla. Val? Apa, adéu amor. Ja et trucaré». «Adéu papi, et deixo la Júlia. Cuida-la» (la Júlia és una nina —no inflable, no us penséssiu—, que la filla deixa sempre damunt del llit.) «Ei, kalb, aproft i bskam info sbre lEspriu a la gueb, ke tin ka fe un curru pr linsti», em demana, educadament (sic), el fill. Ja te l’han fotuda, veí; penso, però no ens desanimem. Tu ets de mena optimista. I quan tot se’t gira, a fer una mica de blog i "tira que te matas".

Tens dos dies de “rodrigues” pel davant i no et quedaràs com un estaquirot. Enllesteixes tots els deures casolans en un matí i al vespre, decideixes muntar una catequesi blogaire a casa. L’ocasió la piten calba. Com tu.

"Òsti!, si aquesta nit fan el Barça-Madrid per la tevetres!" (et recordes, de cop)

Faig unes trucades pertinents, a aquells que van respondre a la meva crida de fa temps (un és agraït de mena, que caram!).

(chatejant)
—Veí: Gatot?????
—G: (aquest sempre està conectat): Qui ets?
—V: Sóc el veí de dalt, no d’allà dalt; vull dir, d’aqui baix, de la capital;... daixonsis, que avui estic sol i pensava fer una trobada blocaire de tios, t’apuntes?
—Gatot: De conya, nano! No tinc gatets i m’ha fallat el planillo amb una senegalesa, d’aquí Salt. Una que la suques en xocolata desfeta i ja no saps on li fots la queixalada ni on llepes.
—V: És clar, vivint al poble on vius, no m’estranya que et facin l’ídem tan sovint.
—G: Mira que ets dolentot...
—V: Li ho diré a un parell més de blogeros i podem veure el futbol, aquí a casa. Tinc una tele ben gran.
—G: Què duc?
—V: Gatetes... calentes, pot ser?
—G: Gal.letes calentes? I no pot ser una bona botifarra de Girona..?

[...]

(riiiinng)
—V: Ei, Uri, ets tu, oi? Com va això de la UEFA i els pericos? Amb el culet ben estret? Que et sembla fer una kermesse blogera aquest vespre, a ca meua, i ens ho expliques?
—Oriol: No tinc ni puta idea què és això que dius, però com que rima amb sexe segur que deu estar la Candela. Vinc cagant llets, que és gerundi; això sí que sé que és.
—V: Que no home, que només serem tios. És per veure el partit de futbol!
—O: Home, podria estar bé. Em vin a referir que, només per veure com llepa el Barça amb l’equip de la capital del reino, bé val una baixada a la city...
—V: Que vindràs amb bici? (el veí sordeja). No nano, millor no; que ja sabem com acaben les teves curses... Jo et proposava que, com que vius més al nord (venim del nord, venim del sud,...), recullis al Gatot. Val?
—O: Val. El truco i quedo amb ell, fins el vespre. Ja portaré alguna cosa per picar...Per picar d’orella, vull dir.

(sms)
—V: Pd40 com va? Soc el vei
—P: Ei! K vls?
—V: Cm va?
—P: Dpre. Fa dies sk “Md40” No u diguis a ningu. es un sacret
—V: Ah I ke tl 1 partidet?
—P: On?
—V: A kasa. Barç-Madrd Frem crvsets i ofgaras pnes al pit d la... Vindran Gtot Uri i Rtinos.
—P: ok

(mòbil)
—V: Robert?
—R: Sí...?
—V: Sóc el veí? Et desperto?
—R: Si.....hmmmm. Quin veí?
—V: El de dalt.
—R: Però si no en tinc! Visc en un àtic!
—V: Gamarús! El del blogger!
—R: Ah!!! És que estic adormit encara...
—V: A mitja tarda? Però si és hora de dinar!
—R: La vida és dura... tocar el djmebe esgota...
—V: Ja..., i la fava també. Escolta, que tinc una proposta.
—R: Indecent? Veí, jo és que aquestes marranades amb tios...
—V: Què dius!!! Per qui em prens?
—R: Que és conya! Perdalet!
--V: Doncs ja et fotaré conyes a tu! Agafa el primer tren i vine cap a casa, que falta gent. Ja t'explico...

[...]

A poc a poc tots van arribant. Es saluden, per primer cop alguns. «Osti, et feia més jove, xaval» «I jo a tu, amb més cabell, cabronàs» «Tens panxeta, eh, nano?», «No, home, és la fava que me la lligo aquí dalt», «Tu ets guenyo, oi?» «Si, és de tan cascar-me-la» «Però no estaves casat, tu?» «Doncs per això, fill meu». Res greu, doncs, salutacions habituals en el gènere masculí.

—V: Bé nois. Repassem la intendència: tenim la nevera a rebentar de cerveses, una capseta de “petes” duts directament del Marroc, l’armari ple de condons i el replà de la veïna, la del timbre vermell, recordeu? a tocar. ¿Què más quieres Baldomero?
—G: Jo he portat pernil del bo.
—P: Jo un malta escocès.
—O: Jo m’he canviat els gaiumbos.
—R: Jo duc els bongoes.

Connecto el videoprojector a la tele i en una paret del terrat, la imatge. Veurem futbol a tres per dos metres! Les crispetes i la birra comencen a córrer a dojo. Mentrestant, la fem petar. I petem els primers porrets.

[A partir d’aquí, obvio noms i reflecteixo només part de les converses. Agraeixo les aportacions dels quatre blogaires que han acudit a la trobada, que són els únics que han fet sàvies aportacions al debat que ens ocupa, i per això els he convidat a casa. Si algú s’hi apunta a darrera hora, potser encara farem una tesi doctoral. En fi, a veure què diuen les xicotes... Tallats per un mateix patró, diuen elles, oi? Doncs això... que esperin assegudes i... fent mitja.]

Va per tu Allenja, que ja no sé ni on pares.

10 d’abril de 2007

De la carpeta del veí (1): Encesa espera (by the veí)

"La mort no té destí ni prefacis. Viatjo pel teu cos aspre, esquivant clots impossibles. Una boca oberta em mira sota els llençols. Un repic de tecles al piano. Eren claus o glavis aquest sons al finestrals? Encabiràs tota la infantesa en una capsa, i ja no et caldrà que les ombres de la desmemòria s’avinguin a jugar una partida de daus, que sempre acabes perdent. Sense interludis ni gots d’alcohol als envits. Recullo sonets dels arbres: ja no resten natures mortes al bosc. Tot el paisatge se m’acut com un mar blavíssim, inacabat i inabastable. Rius secs de presagis. A la llar de foc vam cremar tots els records d’aquest viatge. I ara jeuen en nius desfermats, en còdols fora lleres, en endreces perdudes. Sota aquest incendi d’oliverars, Kavafis ens durà el record de les tragèdies clàssiques, la nostàlgia prendrà forma d’illot i ens embolcallarà el somriure en un son infinit."


Poesia,en prosa o prosa poètica? Sia com sia, és del veí... que regirant carpetes, li cauen escalfors de nostàlgia juvenil.

Dies després del post, la petita bruixa em diu quina cançó em recorda el meu escrit. Heus la ací.

9 d’abril de 2007

Hem tornat a ciutat!

Set dies de descans empordanenc. Dormir molt, jalar força, llegir més, passejar el just i mandrejar a dojo. I quan et deixen, un clauet. Carregant piles i perdent, literalment, el temps; entre tempestes, llevantades i sol tardorenc. Alguna processó, alguna sortida al cinema, algun sopar entre amics. Brunyols i mistela. I una sobredosi de paisatge humanitzat. El temps, a l'Empordà, té un altre valor. I la gent que hi viu ho sap. Encara, sort, de certs racons, de certes vistes, de certes mirades. Sóc home nou en cos caduc.

I a reprendre el blog!