30 de juliol de 2007

De la carpeta del veí (4): Dubte impertèrrit

(foto treta de www.loquo.com)

Dubte impertèrrit


Em demano on ets ara.
Qui ocupa les estances que pintàrem,

amb qui inventaràs receptes

qui et farà massatges

i on desaràs les cartes.

(Si li plaurà ser damunt o dessota.)

Em demano
si creues les cames en beure el cafè,
si et pessigues nerviosa el llavi;
si escoltes Vinicius,
si renegues de tot,
si duus mitges negres o si passes la balda;

encara

Em demano aquestes i tantes altres coses
abans de jeure de nou amb tu,
en un trèspol de branques inacabades,
quan la son ens desfà els retrets
i aquest fum incita l’oblit
del temps que ajornàrem,
d’un delerós miratge.

Em rendeixo de bell nou a tu,
a l’escalfor dels teus pits;
la mirada baixa.


Demà, en llevar-me l’alcohol,
tornaré a demanar-me les mateixes coses.

Benèvolament incòmodes...


Li ha caigut al veí, de la carpeta, ahir que era lluna plena...

27 de juliol de 2007

De lectura (19): "Cometas en el cielo", de Khaled Hosseini



"Tal vez sea injusto pero a veces lo que sucede en unos días, incluso en un solo día, puede canviar el curso de una vida."

Cert. El destí és imprevisible. Un història bastida sobre el remordiment i el sentiment de culpa. Amir és un noi pastun, de dotze anys, de vocació sunita; orfe de mare en morir aquesta quan va donar a llum. Només té a Baba, el seu pare, un ric comerciant de Kabul; un home just, admirat i respectat per la comunitat però distant i fred amb el seu fill. Viuen amb ells, l’Alí, de l’ètnia hazara (un poble secularment sotmès a l’Afganistan), un antic servent de Baba, també orfe i abandonat per la seva dona (Sanaubar) quan va néixer el seu fill, en Hassan. Aquest neix amb el llavi “leperino” (com es diu això en català?), i és un any més petit que Amir. Serà el seu criat i, alhora, el seu company de jocs inseparable.
Amir, amb tot, sempre se sent gelós de l’atenció que li dispensa, sorprenentment, el seu pare a Hassan.

La vida transcorre plàcida a la Kabul de 1975 . Una ciutat animosa, en expansió; bolcada als concursos d’estels que s’hi realitza cada any. Guanyar-lo significa glòria i prestigi. Amir i Hassan decideixen participar i guanyar-lo. Però cadascú des de la seva situació social inamovible: amo i servent. Amir, vol guanyar-se l’admiració del progenitor vol demostrar que és ell realment l’escollit, i voldrà guanyar, en honor seu, el concurs d’estels. I ho fa, gràcies al suport i abnegació del seu amic Hassan.

Però el mateix dia, que ha de ser de glòria i felicitat per haver guanyat el concurs, s’esdevé un fet inesperat; brutal, colpidor, que marcarà la relació futura dels dos amics per sempre més. La covardia del més fort toparà amb la força moral del desvalgut. Una lliçó de fermesa i integritat moral que Amir no sabrà entendre fins molts anys més tard. I aquest sentiment de culpa, l’acompanyarà la resta de la seva vida.

En la fugida de Kabul per l'entrada dels talibans, i camí del seu exili a Nord-amèrica, Amir deixarà enrera una casa, una infantesa, i un amic i s’endurà un record que el tormentarà sempre. Però tindrà una oportunitat de redempció, quan anys més tard, ja casat, un antic soci del seu pare, Rahim Kan, el seu antic padrí, el farà cridar al seu costat. Està a punt de morir i abans li vol revelar un gran secret. El gran secret de la seva existència.

Evidentment passen moltes altres coses al llibre. Les baralles amb els amics d’escola; les festes d’aniversari; les tradicions afganeses i les complicades relacions d’honor i vassallatge; els perills de la fugida al país veí; la duresa de la vida americana; l’enamorament i casori d’Amir amb Soraya, una exiliada pastun, filla d’un ex-general acomodat en la nostàlgia del passat i l’exili; la descoberta de l’amor i el desamor; l’ascens dels talibans; el retrobament amb Assef, antic company d’escola i ara dirigent del nou moviment radical,...

Moltes coses, sí, però en essència, el llibre és el procés per la redempció d’una culpa; immers en un context històric convuls. Però desenganyeu-vos: no entendreu res del rerafons polític del país. Us imaginareu, sí, el seu modus de vida i copsareu la brutalitat d’un règim irracional que, fent una lectura radical de l'Alcorà i la sharia; mata i assassina la gent sense cap altre motiu que una mirada a destemps. Un moviment complex, aquest dels talibans...

Entendreu., potser, com se sent un immigrant en país estrany i com l¡American way of life, va prenent forma en el cor d'un afgà que no vol perdre els orígens. I potser us emocionarà el sentit del retorn, de la retrobada, del coneixement de la història i l’assumpció del passat, recobert per un secret inconfessable. Una novel·la que, com diu Isabel Allende a la camisa de la coberta, “Una extraordina novela hecha con todos los temas de la literatura y la vida: el amor, el honor, la culpa, el miedo y la rendención”.

Sí; té tots aquest elements; però jo no sé si és una “extraordinària novel.la”. Diria que correcta; entretinguda; excitant a voltes; però molt “americana” en la seva factura i estructura interna per convertir-la en un best-seller.

No puc dir gaire més, perquè si no us desvetllo la trama i no es tracta d’això. No m’estranyaria gens que se’ns fes una pel·lícula algun dia. Té la cadència fílmica necessària: felicitat inicial, drama, fugida, noves arrels, amor, retorn, desenllaç. Feliç? Ja m’ho direu. Recomanable lectura de platja o piscina, sense més pretensios.

23 de juliol de 2007

Una mica de cultureta teatrera, musical i playera

Un cap de setmana cultural. Divendres al tiatro i dissabte, de concert. Diumenge de platja, que és on s’aprèn més cultura que enlloc: mirant, és clar, les es-cultures, vull dir; que es passegen pel voltant. Alguna blocaire hi deuríeu ser-hi, segur...

Primer una al Versus Teatre, una d’aquelles sales “alternatives” de la ciutat, un “espai no convencional”, com ells mateixos s'autodefineixen. I és cert. No ho és gens, de convencional: té un escenari arran de terra i les butaques (cadires força incòmodes, per això de poc convencionals) a cantó i cantó. Això fa que vegis sempre els actors de cara, esquena o perfil, segons sigui l’escena, i a tocar del nas; si t’ha tocat seure molt endavant, com va ser el meu cas. Osti, tu! Si gesticulen deveritat i tot els actors! Vaig anar a veure “Viatge a Califòrnia”. L’obra en si no era res de l’altre món, però l’actuació de l’Àlex Casanovas em va semblar excepcional; plena de matisos i recursos. Versa sobre la baixada a l’infern d’un home que ha viscut en fals; a remolc del seu sogre, un tauró dels negocis; i de la seva dona, amb qui es va casar per conveniència: un autèntic "home de palla", sense identitat. En descobrir-se els tripijocs del sogre (a punt de morir), el pobre infeliç queda com el màxim culpable, ja que tots els desfalcs van al seu nom. Buscat per la policia i els creditors, que li volen la pell, enceta una fugida sense sortida cap a l’autodestrucció. A més, uns dies abans, se li mor la filla adolescent en un accident de tràfic. La dona (la Lali Barenys) li fa el buit, encegada per la mort recent de la filla i un .Un quadro, vaja. Realment la filla (l'Aida de la Cruz) que li fa la rèplica al Casanovas (al peincipi costa "pillar" que és un fantasma que se li apareix per fer-li qüestionar l’amargor de la seva existència) no li fa una bona rèplica. Però és joveneta i té anys per aprendre la noia. No cal se tan durs, veí!. L’escena en què ja derrotat a tot, borratxo perdut, sembla que s'aboqui a l'abisme, la va bordar, el noi. Em va sorprendre el Casanovas, ho reconec. El que hauria d'haver estat un del galants del cinema català (junt amb en Jordi Mateu) s’ha quedat en assidu de sèries de televisió; però posseïdor d'un registre dramàtic que deu-n'hi dó! Per cert, cal que sapigueu, noies, que quan l'al·ludit es queda en slip, a l'única escena de llit de l'obra, també demostra tenir una incipient panxeta com jo. (Bé, la meva ja és més que incipient, cal dir). El final tampoc l’explico, perquè tot pren un gir de tragicomèdia en un final inesperat. La crítica del Benach, a Teatre BCN, el posa pels núvols.

I el dissabte de concert a Torroella de Montgrí, que hi falta gent! Al 27è Festival de Músiques del Món. Abans , un sopar frugal a la fira de paradetes de jalar multicultural que des de fa uns anys es munta al passeig de l’Església, també dins el marc del festival. No hi heu anat mai? Paga la pena... Hi ha de tot i per tot: menjars cubans, senegalesos, marroquins, peruans, italians, rumanesos, colombians, xinesos,.. i tots mostrant algun plat típic de la seva cuina. O no. Que d'engaliponar-te també en saben, aquests... Aquest any, m’he abocat a la cuina andina i a la marroquina. La cervesa, però, del país.

I després de la manduca, al concert, amb la panxa plena. A escoltar l'Orquestra Àrab de Barcelona i el seu mentor, l'Eduard Iniesta.

No coneixia aquest Eduard Iniesta, però val a dir que el noi s’ho treballa de valent. Tenia més de mitja dotzena d’instruments de corda al seu voltant i els va tocar tots! D’aquells que es diuen de doble corda. I l’orquestra àrab (quasi tots eren catalans, però!) sonava d’allò més bé: contundent, precisa, conjuntada. Violins, viola, xel.lo, percussió, guitarres, baixos, sintetitzadors, timbals diversos i les veus d’una noia ataviada de guisa àrab (potser una mica excessiva n la danse del vel i una veu un pèl rogallosa) i un noi àrab –aquest sí- amb una veu deliciosa que cantava, quasi recitava, poemes i romanços andalusís. L’orquestra té la gràcia i l'encert de fusionar amb gust i precisió música tradicional de totes les cultures del Mediterrani. Vam sentir cançons d’origen grec, turc, àrab, andaluses i catalanes. Amb versions de poemes musicats i cançons folclòriques d’un i altre indret sense solució de continuïtat. I sobretot, molta percussió. I sovint, posant versions semblants de dues cançons d'arrel distinta, costat per costat. L’experiment, si no brillant, molt reeixit. Escoltant-lo em convencia a mi mateix que venim d’una cultura comú. Creia que li deia això a l’Ashe fa un temps: a voltes, més que català, em sento profundament mediterrani.

I parlant de Mediterrani, el diumenge, a quallar bronzo a l’ídem. A Pals. A mi com que em rellisca el sol, puc albirar tan sols a lluir un vermellet "trencador". Aprofito la solana per "cruspir-me" pàgines i pàgines; ja que les es-cultures que s’hi passegen, només les puc albirar de lluny. Amenaço amb més ressenyes literàries, doncs. Serà un estiu per posar-se al dia.

I a esperar les vacances a veure si arriben! Que tots esteu tocant el dos i aquí només quedem els pringats pencaires blogeros! ;-)


----------------------------
Ah! I encara que no té res a veure amb el post, però com que ja estic fart de tan jutge i polític retrògad, cateto i carpetovetònico, i com que em sembla que qualsevol crítica que fem a la monarquia borbònica se la te més que merescuda, em solidaritzo amb la redacció de El Jueves i els dic, com molts de vosaltres en els vostres blocs, que els donin molt pel c... en aquesta colla de censors i segrestadors de la llibertat d'expressió. Tornem al 75, amics!



19 de juliol de 2007

De lectura (18): "Casa de Misericòrida", de Joan Margarit

L’absència és un casa
amb radiadors gelats”

Joan Margarit és un poeta curiós. D’ofici arquitecte, dedicat a l’àrida disciplina del càlcul d’estructures (precisament, el títol d’una de les seves obres més preuades), matemàtica pura, doncs, fa una poesia molt allunyada del que podríem esperar per la seva formació. O bé, podríem dir que precisament per això, el poeta va bastint, vers a vers, un corpus poètic fet de totxanes fermes, bens travades entre si.

La poesia de Margarit tenen sovint un to de desolació, de nostàlgia i tristesa.

Floreix sovint la paraula “mort”, o imatges recurrents: “el tren”, “l’hoste”, “l’hora solitària”, “el bosc”, “el negre”, “el fred”, “l’hivern”... Abusa, segurament d’elles; i per això molts poemes tenen, per mi, la mateixa música. Els conto, i la meitat del llibre, s’hi refereixen d’una manera o altre. Uns 33 dels 66 que té ell llibre. Tots ells són breus. De deu versos de mitjana. Perquè allargar-los més? Però m’agrada com sonen. No sé si ho sabíeu, però Margarit va viure una de les pitjors experiències que li pot passar a un pare: veure mori una filla. D’una malaltia lenta i cruent. Ho va explicar, anys després en un llibre que tinc de capçalera, Joana. Si sou pares o mares —i si no ho sou, també—, la seva lectura us commourà.

És una poesia de la quotidianeïtat, que transporta el record dels petits gests (“Malgrat això, són útils els records / perquè així somnien que ens acompanyen / els morts, els nostres morts” (Perspectiva).

També hi ha un espai per a l’amor. L’amor vist des de la maduresa “L’amor ha estat creuar aquest pont magnífic / per passar a l’altra banda d’un riu sec” (Parella). Els rcords colpegen la mmòria, van forjant n cos i una memòria. La d’amrs, la dels pares, la de la filla morta, la d’antics dietaris escrits,

Els poemes de Margarit es construeixen amb dos elements: un record i un pensament actual que el fa servir de metàfora per exposar un estat d’ànim o pensament. L’amor i un pont; la mort i un tren; la vellesa i una casa; una viya i el rcord; una partitura i un deesig, Els compara un amb l’altre. Són poemes fets a força de frases beus, sense rima; però amb musicalitat. Contundents.

Poemes que evoquen el dolorós engany de la parella que encara estimés “deixa’m mirar-te els ulls i submergir-me / en la fosca i calenta fantasia / de veure’t despullada en una altres braços.” (Encara). Que són un reflex d’ell mateix perquè parlen d’ell mateix "La vida desconeguda / l’he viscuda sense tu. / Al teu costat”. Molts de cops els poemes exlqiuen el sentiment davant un musica, un quadre, un paisatge, un escenari...És el que fan tot els poetes, no?

Són poemes on “ell” , la tercera persona, el narrador, és el mateix poeta. I “ella”, la dona o la filla morta. La Joana.

També hi h poemes de record i homenatge als pares , sotmesos a la duresa de la postguerra i al dictadura franquista “Van intentar escapar-se d’aquelles anys / amb paraules d’amor, cobrint de molsa / les roques aspres on després la vida / més dura que la guerra, els va estrellar.” (Uns dietaris (1937-1944) )

A Margarit li agrada explicar-se. Els seus llibres solen tenir un Epíleg o Pròleg, Jo he pensat que la poesia no cal explicar-la. S’entén o no. T’agrada o no . I prou. Però és d’agrair les explicacions de l’autor, que ens presents els seus referents (els Avantguardistes, Heats, Byron, Segimon Serrallonga,..) i els motius del seu llibre. Ajuda a centrar el tema.

L’amor és quelcom dolorós. “Amor ve d’embranzida, / de forçar i torturar. De cavalcar” (Etimologies). No li agraden gens els finals feliços : “Sempre són falsos els finals de contes, / perquè no es suïcidin els infants” (Prozac); “Les cançons infantils / em fan, ja, tanta por com les esglésies” (Església).

Ja ho diu ell: “És com la poesia: un poema / per bell que sigui, ha de ser cruel” (Casa de misericòrdia).

Penseu el mateix?

17 de juliol de 2007

De lectura (17): "El noi del pijama de ratlles", de John Boyne

“Pensar és un luxe que no tenim a l’abast (...). Hi ha persones que ho decideixen tot per compte nostre”.


Una metàfora de l’horror nazi. Víctima i botxí en una mateix plànol. De tu a tu. Bruno, un noi berlinès de nou anys viu en un gran casalot amb la seva família: el pare, un alt oficial de la SS; la mare i una germana, la Gretel, un "Cas Desesperat", segon ell mateix. Un bon dia, el món de jocs infantils de Bruno es trastoca del tot: un dia per l’altre, tota la família, servents inclosos, han d’anar-se’n al nou destí del pare: Out-Witch (llegeixi’s en veu alta).

Allí estan “els altres”. Un poble sencer d’homes, avis i nens que vesteixen igual i semblen permanentment tristos. Els homes dels pijames a ratlles. La història està explicada des dels ulls de Bruno; però no en primera persona. Potser això li hagués donat més versemblança a la narració. No sé, és una opinió... Em sona com si alguna de les frases que Bruno pensa o pronuncia no s’adeqüin a la seva edat. Evidentment, la situació és prou trencadora com per fer aflorar als ulls d’un infant que alguna cosa estranya succeeix al seu entorn. Viuen en una casa de fusta, en una àrea rural solitària i depriment, segons ell; sense amics amb qui jugar ni res a fer. Ni passejar pels entorns. Ho té prohibit. Ni tan sols s’adona que no està al seu país, sinó a Polònia. Però la màgia del llibre és fer creure que, certament, Bruno no s’adona de res en la seva estada en la nova casa; la del nou Her Komandant del camp.

L’obra és una visió original a l’horror del nazisme, com una angle de vista semblant, però diferent alhora, a La vida és bella, de Benigni. Si en la peli, el pare amagava al fill, mitjançant el joc, l’horror de l’holocaust; aquí, la mateixa ignorància infantil ens el fustiga a la cara. El nom del camp no es diu mai; el dictador nazi té una nom elidit (“Fúria”); no hi ha insults ni paraulotes, ni actes sanguinaris. Hi ha pallisses i morts, és clar; però no s’expliquen. Es donen per enteses, sobreel.lidides: la pallissa del tinent Kroler (un joveníssim oficial sanguinari) al pobre Schumel; la mort per inanició de Pavel, el metge que fa de cuiner a la família; els silencis forçats de Maria, la serventa; el lio de faldes entre la mare i el tinent Kholer; els morts que s’arrosseguen pel camp,... Res d’això s’explica. Tot és planer i diàfan. Això és el que dona força al relat: el lector sap perfectament què hi passa rera el filferro; a l’entorn de Bruno, però en cap moment els ulls de Bruno ho entenen. I en aquesta paradoxal contradicció entre el real i l’imaginari, la novel·la (que es llegeix en una tarda tranquil·la) avança cap a un desenllaç inesperat, trencador i commovedor.

En la novel·la apareix l’espai per la discrepància: l’àvia de Bruno, ferma opositora al règim nazi, que acaba per renegar del fill; el pare del tinent Kroler, fugit a Suïssa per no ser deportat. Però l’oposició es aixafada per la força del sabre o per la complicitat ignominiosa del silenci (la mare, l’avi,...). Una segona metàfora en el llibre sobre el comportament de l’Alemanya que va fer pujar Hitler al poder (no oblideu que ho va fer democràticament) i li va donar suport per un mal entès sentit del destí. No cal que m’allargui en això. Tots ho tenim claríssim.

La força del relat de la història està en què Bruno no s’adona mai del que succeeix realment a l’altra banda del filferro. El pacte de silenci a al seu entorn no es trenca. I amb tot, ell entra en contacte amb El noi de pijames de ratlles. En Schumel. Estranya paràbola. Un i altre intimen; però mentre un sap perfectament el pa que s’hi dóna (des de la perspectiva dels seus deu anys); l’altre, viu en una bombolla d’aire que no acaba d’explotar. Però que explotarà d’una manera terrible. “Que un home miri el cel de nit no vol dir que sigui astrònom”, li diu en un moment donat Schumel a Bruno. No. Perquè l’únic que els podien manllevar era el desig de somiar.

Són amics, sí; d’aquella manera que ho poden ser dos nens que només parlen i es toquen en una ocasió a través dels filferros espinosos: “..ets al costat equivocat de la tanca” li diu un a l’altre; Qui a qui? No importa. Perquè els que estan equivocats no són ells: és la tanca mateixa. La tanca, que han aixecat aquells que “Hem vingut aquí a canviar la Història”, com li diu el pare de Bruno en una ocasió. I així ens va anar a Europa fa unes dècades. I sembla que encara hi hagi gent que no s’adoni. Com no se’n va adonar Bruno. Ni durant l’any que s’està allotjat abans que el pare decideixi retornar la família a Berlín, conscient que ja tot se’n va en orris: el país, els fills, la dona...

No us diré com acaba, és clar; perquè és el millor del llibre. Però és d’aquelles històries que, per fàcils, captivadores i evidents, et queden al magí una llarga temporada...

15 de juliol de 2007

Festa a cal veí de dalt i un desig acomplert...



Ara recordo. Fa temps del fet i no m’havíeu fet esment. Vaig deixar inacabat el post d’“Allò que les dones volíeu saber dels homes i mai havíeu gosat demanar”. Els deures de l'Alenja. Bé, l’havia deixat inconcús... en la seva darrera part. Potser us interessa un carall la qüestió i per això no n’heu reclamat el final. Però em sembla que els quatre col•legues de la farra bé s’ho mereixen. Va per ells doncs: per ell, per ell, per ell, i per ell. I ... valens... també per tots vosaltres.

Primera part (aquí)
Segona part (aquí)
Tercera (i última part)
(continuació)

— Ei, veí, quants cedés...!
—Posa el que vulguis... ets a casa teva.
—Coltrane, Davies, Doors, Deep Purple, Van Morrison, U2, Mozart, Vinicius, Waits...i tot ben ordenadet.
—Què tal Sabina?
—Sabina!
—Deixa-me’l a mi. Ja en poso una. Escolteu: els la dedico a les meves ex, per si m’escolten... Sembla que el paio aquest l’hagués escrit per mi!





—Un brindis pel Gatot, nois!
—Txin-txin.
—Txin.

—Què, pugem al pis de la Lucia?
—Ja era hora que ho diguessis...
—Nois, que jo estic casat!
—Coi, i jo!
—Jo ara no ho recordo ben bé si...
—I aquest anell que duus?
—Ah! Deu ser que sí, doncs...
—Treu-te’l home! On vas així?
—Que dius! Les lagartes s’apropen més si veuen que dus anell!
Això ho deia algú no fa gaire, oi?
(als dos minuts, ja hi érem tots cinc palplantats davant la porta)

—Ring... (botó vermell).
—Siiiiii (des de dins).
—Esto...Lucia, som nosaltres (des de fora, però volent estar a dins).
Acabó el partido de futbol, sssielos? (des de dins, però obrint la porta i volent que també hi fossin dintre)
—No. Estan en la pròrroga (des de fora, fent-se els remolons).
—Venim a tirar els penals...si ens deixes... (ja descaradament i volent entrar).
—Juàs! Mira que fas acudits dolents, tio! (anant empenyent l’altre).
Penalties? Aqui todas estamos a prueba de goles...y golpes (arrossegant-los de la màniga).
—Ja...sou brasileres, oi? (llençant-se a sobre de la pitrera).
—Lucia, tenemos poco tiempo, i quisiera... (la mà directament a l’entrecuix).
—Això, tenim poc temps. Que ens ofereixes? (atacant per la reraguarda).
Uy, que prisas jovencito! Aquí, en mi casa, tooooooodo lo hacemos despacio... (espolsant-se’ls de sobre).
—I perquè ho dius? (sortint de dins sense deixar d’entrar; o sigui, com sabem fer tan bé els tios).
Creo que esta va a ser una noche laaaaaaaarga...(prometent com prometen sempre les ties, ho sigui, de puta pena).

(una nova veu que surt del passadís endins)

—Totes nosaltres també ho creiem.
—Qui hi ha aquí?... (un pas enrera, perplex)
--Hola veí!
Aquesta veu...? (un pas endavant)
—Hola Gatot!
Aquestes sabates...?(un bot enlaire)
—Hola Pd40!
Aquests trapitos...? (un crit ofegat)
—Hola Roberthinos!
Aquesta arrecada..? (un sortir-se les òrbites)
—Hola perico!
Aquesta olor a mar...? (un picar-se el front)

(i van apareixent una rera l’altra, en desordre)

—Si és l’Ònix!
—I la Tarambana!
—I la Candela!
—I la Joana!
—I la Blue Silver!
—I l’Euria!
—I la Meta!
—I la Violette!
—I la Duschgel!
—I l’Ashe!
—I la Lara, la Txell, l’Elur i la Yrun (i el seu Davidet), i la Carolina (i el WaipuJoan); i la Deja Vie, i l’Abogada, i l'Ashe, i l'Ella mateixa, i la Joana T., i la Su i Cia; i...
—... i aquest tros d’oximoron!
—Cruella!
—Coi si esteu totes!!!! (a l’uníson, cagant-se patas pabajo)
—(fent un apart) Sabien que parlaríem d’elles i han vingut a allisar-nos a pleret! D’aquí no sortim vius, nois; ja us ho dic jo! (garratibat)
Por esto viniste a buscarnos, ¿eh, Lucia? ¡Estabas compinchada! (horroritzats)
—Això és una encerrona que ens han fet, xavalots! Ja us ho dic jo... (temerós de Déu).
—Aquestes paies sabien que veníem i no ens deixaran acabar la festa en pau... (destrempat).
—Això et passa per escriure tan memes dels collons, redéu!
—I tanta collonada poètica!
—I tanta ensabonada...Que se t’ha vist el llautó!
—I ara què fotarem? Entrem o què?
—Nois, juro que jo no...no sabia res...algú s’haurà xivat...
—Doncs, nois, vosaltres no sé,... jo amb aquest panorama al davant, em penso posar les botes...
—I tant! Si som cinc i elles....són vint-i cinc!
—Toquen a cinc per caparró.
—Caparró de què?
—Ja m’enteneu!
—Som-hi! Que el món no es va fer pels blocaires covards!
—I si ens casquen?
—Que coi! No veus que ens esperaven! Si en el fons, en el fons...
—Ja: totes són iguals.
—Però no érem nosaltres “els iguals”? No entenc res, ara...
—Res nanos, que calia un puto post d’aquests per "destapar" el pastís del rotllo aquest de les ties. Jo passo a agafar un tall rodó. Ara mateix.
—Jo, la cirereta del capdamunt.
—Doncs, jo, l’altra.
—Jo em quedo, amb la nata muntada.
—Deixeu-me un trosset del darrera... (entrant en tromba).

(una nova veu, venint de més endins, fa aturar els nostres herois)

—Ep! Un moment senyors! Que no esteu sols! Eh!Un respecte a l’edat.
—Què us pensàveu! Que us deixaríem el pastís per vosaltres solets? Els del sud no som tanoques, eh?
I en som molts d’allí!
—I de més avall.
—De vents d’endins.
—I parcs enllà!
—Venim d’unes llargues vacances...
—I d’unes que he hagut d’ajornar.
—Ei! Aquestes veus...Si són...

—SORPRESA....!

(...)

Bé, no cal dir el que ja sabeu, oi? Allò va ser Troia. Fins i tot, diria que Troia i els Dardanels alhora. Un estripanits de ca l’ample. La veritat és que entre tants cigarretes i canutos, whiskies i cubates, sambes i reguetons, tinc el cap espès i no recordo gaire la successió dels esdeveniments. Però hi ha escenes imborrables a la memòria...com algun vers de Benedetti que em vaig trobar recitant a cau d’orella d’alguna nina bloggera mentre li apamava el pit...o era el pàmpol de la làmpada allò tan vermell que tenia entre mans? Espero que l’Abogada, prengués bona nota de tot...En fi... Recordo que tot el veïnat va començar a desfilar per Casa Lucia. S’obrien portes aquí i allà i sortia gent que no coneixia de res i em saludaven; gent que jo saludava sense conèixer de re; i gent que ens saludàvem mútuament sense conèixer-.nos però sabent qui érem al primer cop d’ull. Cares i més cares. Cossos i més cossos. I cada cop menys roba i més alcohol. Riure, xarrera i molt música. I una successió de porrets que deurien venir directes d’una plantació que seria al costat. Potser eren traficant d’una Màfia mental? L’efecte Jauss s’escampava per tots els racons. I poca jalància. Bé, la manduca se la servia cadascú d’algú altre que el (o la) volia alimentar. M’enteneu, oi? Dieta de subsistència. I allí ningú va quedar amb gana, us ho asseguro. La cubana, la Lucia, es va portar comme il faut. I va demostrar, ara al nou Chamb, ara la fava de l’Esteve, ara a la cullera del Puji, com es practicava aquell idioma universal. Al final la porta estava oberta i la gent ja no havia de picar al timbre. El DDriver acabava d'arribar just a temps: "Nois, duc quatre guiris holandeses al taxi que no entenen un borall de català però busquen integrar-se al país". "Has vingut al lloc ideal en el moment oportú", li va dir la Cris R.. "Cap a dins falta gent! Em demano una". "I jo les altres tres!",va dir un que passava.

El Roberthinos va començar a colpejar els bongos i l’Alepsi es va arrencar per un gospel que enriu-te’n tu la Franklin aquella. Ensenyava aquell tall de cama que em torna boig i que el Gatot no va poder deixar de llepar àvidament en tot moment. Acomplia el seu somni. Bé, el Gatot llepava tot el que s’apropés, fos gata o sardina. L’Avi va començar a treure uns purassos que repartia ací i allà, que l’Oriol encara estossega quan els va xumar...Bé, quan va xumar una altra cosa ja no estossegava tant.. En Farlopa omplia whiskies a qui li demanés i a qui no, li entaforava per la regatera. La Candela se’n va anar a la dutxa i va trobar qui li passés el gel per l’esquena mentre algú altre l’il•luminava la reraguarda. La Taramabana ensenyava sabates i faldilles a qui la volgués escoltar, mentre el Déric es dedicava a treure-li ara les unes i a baixar-li les altres. I no eren pocs qui l’imitaven. Totes “elles” es passaven arracades, pintallavis, i agulles i “ells” jugaven a endevinar de qui eren. El Charlie semblava tenir un instint especial en això: “Entre tanta gent folla..., sóc el rei” Voldràs dir, "entre tanta follamenta", el vaig corregir. De les arracades van passar als sostenidors, als tangues i a les lligacames. “Canvio calces del 32 per un festuc!”. La Lara sobrevivia a tot allò com podia i no parava de demanar la complicitat de la seva Estimada enemiga i la Cuca.Van fer mal totes tres, de debò. I també hi havia qui jugava en una altra lliga. Sense problemes ni escarafalls, ni cap ferida que escapcés el fragil plaer de ningú. La Tirai no parava de fer sucs de llimona per tothom i exprimia altres membres sense haver de collar tan fort... La Cruella endrapava el Clint de trascantó i li recriminava el darrer post. No se’l va veure més en tot la nit, pobret! Jo vaig deixar caure algun calbot a algú que no parava de barbollejar al meu voltant. Algú es va posar llunàtic i recitava poesia o ressenyava llibres des del racó del seu cuchitril, fins que alguna altra lluna de Miranda, o duets d’àvides lectores, els feien emmudir entaforant-los la llengua fins la glotis. O què! El mateix succeí amb aquell que proclamava el liberalisme progressista Hyke a qui l’Arare no parava de practicar el francès que tant bé havia après, després del seu llarg viatge. Crec que en Lapri, retardat com sempre, tenia temps de passar-se de vagó en vagó dient a totes que “ara m’arriba”. Mentia com la Renfe i tremolava com (i amb) un Flan. La Júlia i l’Herald s’eixamplaven n una discussió sobre... -ja no sé sobre què-, que tampoc deuria ser tal, atès que al poc ja no estaven gens d’alçats més aviat ajaguts i embolicats amb la catifa. I els de la Maria donaven la mà (i el que no era la mà) a qui la volgués endrapar. Cua, tenien, els nois. I no totes eren de Reus... moltes eren les que volien deixar-se mimar. Vaig mirar un moment cap a la Llum i... no vaig saber veure-la! Me l’havien pres...

(...)

En un moment donat, vaig pujar a casa, al meu terrat. Vaig deixar aquell catau de sodoma i gomorra que s’anés apaivagant a poc a poc. Volia estar sol. La nit era clara i fresca. El vent em colpejava el rostre i m’alleugeria els músculs. La ciutat començava el seu rau-rau abans de desvetllar-se. Encara quedava una hora per la sortida del sol i la lluna ja era baixa. No sabia que m’esperava viure l’hora més intensa, encara.


Em va agafar amb la guàrdia baixa. No la vaig sentir arribar. S’havia llevat les sabatetes i arribava oberta i franca. Tant que no la vaig saber identificar al primer cop d’ull. Un tel borrós m’embotornava els ulls. Bé, potser en sentir aquella olor de perfum de violetes, em vaig girar. Em feia mal el cap, la gola i els ous. Em vaig omplir de la llum d’aquella dona que se m’apropava, glamurosa. Vaig pensar que em venia a veure l’altra cara de la lluna, de la resplendor que emanava la seva pell. Em semblava com si ja ho hagués viscut aquell instant, era com un déjà vu. Era un cop de mall als sentits. Un cop encès, d'espelma ardent, al baix ventre.

M’hi vaig encarar. No tenia sortida. Li vaig alçar la barbeta amb dos dits. Tenia un gust de mel i llimona als llavis. Mentre ens entortillegàvem amb les llengües, li vaig acaronar els cabells, li alçava la faldilla, li vaig resseguir el braç amb el palmell de la mà: se li eriçà de cop la pell, una pell de melicotó. El seu alè als meus llavis. Un vent sense sostre. Un ulls d’atzur argentat em sotjaven des del més fons de la nit. Em vaig deixar agombolar pel seu mar. Onades de mansetud em regliamven els peus. I em vaig desfer com gel de bany quan em va prémer cap el seu cos, cap els seus pits. Tenia els mogrons durs. Els vaig llepar; maduixots endolcits. Le panxa llisa. Les natges fermes. El coll tibat. No sabia si sobreviuria a la nova l’albada. Si s'esdevindria una metamorfosi. Em sentia entrar en braços d'un molí, que em xuclava endins, a cops, cada cop més endins. Entrava en una cambra fosca amb gust de pedra preciosa. Era presoner d’un miratge. I sabia que era aquell era el meu darrer viatge a Ítaca, sense presses i sense retorn.

I em vaig deixar desfer per aquella dona, cúmul impossible de vells adagis, d’un present palpable, d'un incert futur.

Sabia que en aquesta hora era ja un any més vell. I potser, no més savi.

(...)

Recordo sí... que em vaig llevar hores després, nu de pèl a pèl; els llençols per terra. Amb un mal a tot el cos i esgarrinxades a l’esquena i als malucs. Mig incorporat al marge del llit, ulls clucs, vaig pensar que tota aquella festassa de la nit d’abans algú l’havia fet per algun motiu que ara no sabria concretar... O potser si,... ah, si! Ara recordava. Coi, és clar! Una festa que jo mateix(a) havia convocat.

CARAM!, SÍ ÉS QUE AHIR HAVIA ESTAT EL MEU ANIVERSARI!

Osti, ni recordo quants...

Me’n vaig a dormir. Estic esgotat.

(...)

Recordo que quan us vaig deixar, una amiga de la Lucia, una tal Daniela va arribar i va pujar al pis. Em sembla que algú veí queco es va queixar del soroll que fèieu... Us deixo amb elles, segur que us fan seguir saltant. Jo ja no puc més. Demà m'ho expliqueu..

13 de juliol de 2007

Memededicatòries blogaires (5): tres punts suspensius (...) i dos talons

Feia temps que sentia el repic del talons des de l’estudi estant. Aturava aleshores el teclejar a l’ordinador i parava l’orella. Pujaves sempre a peu, anessis carregada amb bosses o no. «No m’agraden els ascensors», m’havies dit manta vegades quan, sabent que venies del carrer darrera meu allargava sense dissimul el temps per esperar que obrissis la porta del carrer i t’apropessis a l’ull d’escala, on era jo, amb la porta de l’ascensor a mig obrir. «Pujo a peu. Gràcies». «T’acompanyo, doncs; vas molt carregada. Deixa’m que t’ajudi». I m’allargaves, somrient, un dels embalums, amb un espurneig als ulls. Semblava com si esperessis el meu gest amable. O així m’ho imaginava jo. A força de pujades i baixades (no cal dir que si pujaves a peu, hi baixaves sempre); vam anar quallant una coneixença a força de converses breus, escapçades i banals. «Quina calor!», «Que arribi el cap de setmana!», «Com estava avui el mercat!», «Els teus fills creixen ràpid, eh?», «Avui vas molt elegant...», «Si que acabes tard del despatx!» ; que sempre acaben amb un educat i distant «Adéu. Fins la propera!»

Per això, sempre que sento aquest taloneig inconfusible que d’un lleu remor va enardint-se a mesura que puges els pisos, m’imagino com deus anar vestida, quin bolso penjarà de la teva espatlla i sobretot, quin parell de sabates duràs calçades. Te n’he vist tantes en aquest darrer any! M’hi fixo molt, jo, en aquests petits detalls. Amb quina pinça dueu les noies recollits els cabells, si us pinteu les ungles o no; si us canvieu de brusa sovint, el perfum que amara la vostra pell, els clots dels llavis en somriure i com no, com aneu calçades. Fa poc temps que vius al replà. T’has instal·lat al pis que va deixar la Vimir. Amb la Vimir també van tenir moltes converses de veïns, sempre breus, que un dia es van acabar de cop. Com s’acaben i comencen tantes coses en aquesta vida. A vegades, m’embarga la nostàlgia i penso que en serà d’ella...

I ara, des de l’estudi, sento perfectament que estàs arribant al darrer tram d’escales. Sempre, en arribar al final, puges més pausadament del que seria habitual. Com si et recreessis en salvar els darrers graons. Suposo que l’esgotament et fa efecte en les cames. Set pisos són set pisos! El teus cos, prop la quarantena, es manté, però en un forma física envejable. I en una silueta desitjosa. Ningú et posaria l’edat que tens, Però vull pensar que ho fas volgudament, això d’aturar-te al replà. Com si sabessis que algú t’esperés al capdamunt per dir-li. «Ja sóc aquí. He arribat». O algú estigués sotjant la teva ascensió. I aquest algú sóc jo.

Ho confesso. Molts cops m’he alçat de la cadira. He aturat l’article o l’informe que estava escrivint i m’he apropat a la porta. He parat l’orella enganxat al full i he escoltat, abans de mirar per l’espiell, si endevinava el teu caminar o no. Mai l’he errada. El teu taloneig és inconfusible. Crec conèixer el caminar de tots els veïns i veïnes quan arriben al replà; però el teu és especialment cadenciós. Té una fermesa en el pas que el fa especialment significatiu. I miro. I et veig. I em somric a mi mateix per l’encert i per la visió del teu cos dúctil i corprenent.

A cops t’acompanya en la pujada algun dels nostres veïns o veïnes. O te’ls trobes al replà esperant l’arribada de l’ascensor. O sortint-ne. I parleu, aleshores. D’aquelles banalitats que obliguen les trobades fugisseres. «Com anem?» «Si que vas carregada!» «A veure si plou, ja!». I aprofito, ho confesso, per espiar-te el cos. I el gest. I el somrís. I una sensació d’insospitada gelosia se’m confon a la gola. Voldria ser jo el veí trobat per mantenir la conversa. I escolto, neguitós, les paraules que us adreceu. Et fas amb tots, i en tots hi veig el desig fosc a les mirades. Perquè tens un cos desitjable. I un somriure franc. Fins i tot elles es giren, engelosides, potser, quan amb el teu pas cadenciós t’apropes apressada, clau en mà, a obrir el pany i tancar-te a dins el teu santuari. I jo no puc de deixar d’espiar-te els moviments. Tinc aleshores unes ganes irrefrenables d’obrir de cop la porta i fer-me el trobadís, com de casualitat. Però aquestes presses que t’agafen quan coincideixes amb algú es tornen d’una gran mansuetud quan puges sola i saps que no hi ha ningú al replà. Fins i tot diria que et recrees en el teu pas i en els teus gestos abans d’entrar a casa i ser engolida definitivament.

Per què ho fas?

Per qui ho fas?

Vull pensar que ho fas volgudament. Que ho fas per mi. Tinc música sovint sonant a l’estudi. Em relaxa i em permet concentrar-me en l’escrit. Sempre les presses per lliurar l’original a temps i el neguit de no arribar-hi; per això, el teu repic de talons m’és un alleugeriment en el treball. L’excusa perfecte per alçar-me, trencar la monotonia i l’angúnia i espiar-te de bell nou.

Però avui ha succeït quelcom d’imprevisible. Escoltava, de lluny, el teu “tac, tac” cadenciós. El teu gir al replà dos pisos a sota; silenci; “tac, tac”, “tac, tac” de nou; nou gir i silenci. Calculava mentalment la distància. Sí. Ara anaves a encarar el darrer tram. Eres tu. N’estava cert. I m’he alçat deixant la frase del darrer post a mig escriure. I he parat l’orella com tants altres cops. I com tants altres cops, m’he somrigut.

Veia aparèixer primer el teu cabells amb els ulleres de sol cofades al damunt. Són ulleres de vidres grans, d’aquests que tan et plauen. Després el serrell, el front, els ulls, els llavis; tot el rostre ha aparegut. I el balanceig dels teus pits, golosos dins una camisa taronja de tirans prims. El tors, el melic que afloreix per damunt d’uns texans baixos, la fermesa de les cuixes i les cames estilitzades. I per fi, els teus peus.

Però no.

T’atures de cop. Diria que venies ja aturada, a càmera lenta, tal és la parsimònia amb que t’agafes a la barana en el darrer esglaó. Com retardant el darrer pas, abans de poder-te veure complerta. I no et veig els peus. Imagino quines són les sabates. Però l’erro. Avui són noves! I me les mostres orgullosa.

T’he descobert algun cop apropant-te, sigilosa, a l’altre cantó de la meva porta. Atreta pel so que escup l’equip de música. Abans de fer el gir de cent vuitanta graus i encarar el teu pis, restaves immòbil tres, cinc segons, deu; alçant la barbeta, mirant el pàmpol de la llum de sostres i tancaves els ulls. Estàs irresistible en aquests moments. Semblava que et deixaves endur pels acords dels violins de Mahler o el saxo de Baker, del que sonés en aquell moment. Més d’un cop he volgut girar el pany i obrir la porta de cop. I abalançar-me sobre teu i estirar-te dins la meva cova. I fer-te l’amor d’una manera salvatge, brutal, immisericorde, feréstega, cremant-nos els cossos al rebedor mateix, pot ser amb la porta oberta de bat a bat, perquè tothom ho veiés. Perquè tothom sabés que et feia meva.

Però no passava res. Mai passava res.

Jo seguia palplantat rera el full de fusta xapada i tu seguies el teu camí, incòlume. Obries la porta i et perdies en la foscor abismal del teu reducte.

Però avui s’ha esdevingut un estrany sortilegi.

Quan finalment t’has aturat a prendre aire al darrer esglaó, t'has quedat quieta amb la vista fixa a la meva porta. Escoltaves la música que sortia de l'estudi, com si et mogués a records d'adolescència. Aquell ball en la disco del càmping de la costa, potser?... Avui, Eagles. T’has aturat momentàniament a regirar el bolso, com buscant alguna cosa que era ben endins. Una excusa? Les claus, és clar. Has girat el rostre momentàniament cap on jo era, sense veurem. I has somrigut. Per què havies de fer-ho, si no sabies si havia ningú? Has acabat de girar el cos i t’has adreçat cap al teu pis. Estava retirant-me jo també quan he sentit el soroll clàssic de la caiguda d’un objecte a terra. He tornat a mirar, i des del sis metres de distància he vist com t’ajupies a recollir alguna cosa. Les claus, és clar.

Havien caigut soles? No ho sé.

No t’ajupies flexionant els genolls com soleu fer les noies. T’has perbocat al davant doblegant la cintura. Trencant-te en dos, quasi. Dibuixant una ela perfecta, de perfil. I dels texans han emergit la cremor de les betes del teu tanga, d’un vermell roent, eclipsant, encès. I amb elles la part superior de les natges, d’una morenor llampant, separades per un línia fonda, un clot insinuant. Hi tens una piga al capdamunt. Ho sabies? O m’ho he imaginat? El caient dels tirants de la samarreta han deixat veure la silueta dels pits, curulls i ferms, que semblava volien sortir-se del seu presidi. I en aquest segon i mig que estaves agenollada m’ha semblat veure entre la caiguda dels cabells, el dibuix d’una mirada maliciosa cap on jo era. «A què esperes?», semblaves dir. Sabies que era allí.

No he pogut més. I una inesperada erecció m’ha vingut a trobar.

Potser en aquell moment no he pogut estar-me i he colpejat la porta amb el peu, o el cap o... I t’has alçat de cop; amb la clau a la mà que has mirat de posar ràpidament al pany i giravoltar tot seguit. T’ha sobrevingut un àtac de pànic, Una volta, dues. Faltava la tercera, la que obre el full. Però t’has aturat. T’has girat i se t’ha dibuixat un gest d’estranyesa i neguit al front. Un acotar el cap. Un dibuixar un cercle amb la punta del peu al sòl. Un mirar de front cap el meu pis. La teva mirada, profunda, rabiosa, m’ha corsecat.

I aleshores s’ha esdevingut.

Has tret la clau del pany. T’has penjat el bolso més amunt de l’espatlla. T’has tornat enrera el ble de cabell que et queia al front. T’has ajustat les ulleres damunt el cap i t’has atansat cap on jo era. Sense saber si hi era. O ho sabies? “Tac, tac” , “tac, tac”. Silenci. Palplantada ara, davant la porta, m’ha semblat que dubtaves. Miraves a terra i t’ajustaves l’escot del jersei que et marcaven els pits. M’he enretirat un pas de la porta; com empès per un imant. Em cremava el tacte de la fusta. I la teva visió m’ha semblat una vergonyosa intromissió infantil. Pueril, talment. Però m’encenia el seu esguard. Com en una estranya Metamorfosi

I jo he pensat: “Ara trucarà”.

I tu hauràs volgut: “Ara obrirà de cop”.

I tu amb el dit a punt de prémer el botó del timbre.

I jo amb la mà agafada al pom.


Si algú hagués pogut dibuixar un travelling zenital hauria vist un envà de paret, tallat per una porta i dues figures a punt de tocar-se, a cantó i cantó. A punt de travessar el silenci. La frontissa, lleugeríssima, del desig. L'enigma.

Què et deturava el gest?

Què m’impedia el gir?

I aleshores,...

11 de juliol de 2007

"La perla del Mediterrani" o l'abocador turístic del món?



Un post dedicat al Viatger ; que el veig una mica mandrós últimament.

Sabeu que m'agrada la ciutat Que em sento barceloní de mena. I de medul.la. Que els seus carrers i les places m'inspiren. M'encanta passejar pel Casc Antic, el RAval, la Barceloneta, o el Gòtic i deixar passar el temps veient la gent anant amunt i avall. Observar els detalls en els edificis, les façanes, els balcons, els aparadors, els monuments (no, no em referia ara a tu, Ònix) i en els rostres (i els culets) de la gent.

Per això cada vegada estic de més mala llet amb aquest coi d'ajuntament de "yupis" que ens ha tocat des de fa un temps.

Ens estem venent la ciutat per quatre quartos i quatre (milions de) guiris. Estem esdevenint una ciutat d'aparador i pandereta. Ahir mateix era pel carrer Llibreteria (que ja no té cap llibreteria de vell, per cert) i em van caure els col... a tera quan vaig veure que a la mateixa plaça Sant Jaume hi ha, fent cantonada, una botiga de souvenirs (d'aquelles de barrets mexicans, toreros i samarretes del Barça a l'aparador). I un super de pakis a l'antiga merceria d'aparador de fusta i vidre, prop del bar Conesa (que aquest encar hi és).

D'acord, sóc un nostàlgic. Del cagar. Tinc una edat i alguna experiència (poques) per explicar. Cap de mística, però. Però tinc tot el dret a dir que no m'agrada gens el to que està agafant, que ja ha agafat, amb una direcció imparable, la nostra ciutat. Hi ha coses que no s'haurien de permetre, així de clar ho dic. I el Poble Nou, que ja no és nou ni poble, ni nou, ni re, en seria un exemple. I no és que sigui xenòfob o cascarràbies de mena. No. M'encanta fardar de ciutat davant els amics hispànics i foranis. !Si el meu esport preferit és atacar turistes desprevingudes, perdudes per la ciutat, palplantades en una cantonada amb cara de despistades, mirant plànols amb el nord canviat a la mà. I ajudar-les a trobar el camí correcte i el sentit a la vida! (Se m'entén, oi?). En fi, que estic fart de botiguetes pensades només per turistes i veure-les a tot arreu. Si fins i tot els menús als carrers ja són en anglès!

I que no ens passi res deprés de l'estrena de la pel.lícula del Woody Allen. Noves oandes de guiris ianquis cavalcaran per la nostra geografia urbana. Això sense citar el paper de ciutat "províncaina" que estem donant amb tot l'enrenou que aquest home està provocant en els mitjans de comunicació. A mi, l'Allen, m'encanta, que consti. Si hagués d'escollir deu pel.lícules, Manhattan o Annie Hall estarien entre elles. Però crec que perdem els papers i l'oremus a vegades.

I és que avui dia passejar per la Rambla (un ofici que he fet durant anys i panys) es ja una odissea. --Jo, que encara recordo (era un cadellet, eh?) la Rambla de les performances de l'Ocaña...!-- Seure en una terrassa del Passeig de Gràcia és deixar mitja setmanada, quan no, un colló i mig. Intentar trobar un restaurant de preu i qualitat raonables al centre de la ciutat és ja una quimera. Topar amb un hotel decent sense haver de llogar el teu cos a hores, és impossible. Ja no parlo de comprar pis pels que us voleu independitzar. Ja sabeu quin pa s'hi dona. Entenc als okupes perfectament. Jo fa cinc anys vaig acabar de pagar la hipoteca. Va ser com tocar l'Everest amb els dits.

La ciutat no perdrà mai la seva essència, ho sé; però és evident que d'ençà els Jocs Olímpics (i sis anys abans, des de la nominació) Barcelona està abocada a una voràgine sense fre. I no sé si els nostres dirigents tenen clar on volen arribar amb el model de ciutat. La seva política em recorda aquella pel.lícula dels germanss Marx. "Más madera, que es la guerra!". Fullejo un llibre que acaba d'editar l'Institut del Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, d'aquells de regal que fan patxoca: >"Guapos per sempre", dedicats a botigues centenàries (o més) de la ciutat. En el seu procés d'edició, van tancar mitja dotzena. I les que vindran...

Som el que som, amics. I no tenim un Estat (amb majúsucula) darrera nostre. No som Roma, ni París, ni Londres, ni, mal que ens pesi, Madrid. Per tant, tenim un aeroport que es col.lapsa cada dos per tres; un transport públic que no dóna a l'abast (osti, i això del Bicing; si encara no l'he pogut agafar: sempre està buit!); un port que sembla que enlloc de créixer, s'empetiteixi; uns museus que els costa de tirar endavant; ... Això, sí, molta música i molt festival. Això ja m'agrada. Demà vaig a un del Grec.

Som, sí, mitjanament nets i ordenats; però em demano si cal fer tan de soroll pel carrers, si els cotxes han de fer servir tant la botzina, i si als bars la gent ha de parlar a crits o i si he de sentir les bronques de la veïna de sota al seus fills maldestres (cap de vosaltres, eh?). Tinc una edat, jo; ja veieu...i m'esgota tant d'enrenou. Abans érem una ciutat gris, cert; ara tenims parcs, biblioteques, interiors d'illa recupertas, platges, poliesportius,...; però no hi ha una essència de Barcelona. O no la sé veure. Em sembla que ens hem fet grans massa de pressa. I alguns, em sucumbit en l'intent. Avui m'he llevat ploricó.

Per això m'ha encantat veure aquest notícia a El Periodico de fa dos dies. He anat al You Tube i, és clar, com que es troba de tot, ho he penjat per tots vosaltres. Però especialment pel Viatger, que és un paio que sempre ens posa a prova amb el seu Barcelona, píxel a píxel. L'altre dia en parlava en Pd40, oi?

En la peli, del 1912, s'hi veu una ciutat aburgessada és clar. Es tractava de vendre-la turísticament als "guiris" de l'època. I en aquella època només viatjaven els rics. Bé, potser ara també. Però tots som una mica rics... Ja us diré on vaig jo de vacances, enguany. És entranyable veure el port, amb els seus tinglados despareguts, la Plaça Catalunya anb l'Hotel Colom al fons, la Rambla amb els tramvies, la Plaça de Catalunya plena de gom a gom, el Passeig de Gràcia on es donaven cita tots els transports: a peu, en bici, amb calesa, amb carruatge, en cotxe i a cavall! I el Parc Güell, la Ciutadella i el Tibidabo. L'atracció de la barca que cau dins l'aigua no té parangó! Riu-te'n tu del Port Aventura! I la muntanya russa: jo no hi pujo ni boig. La gent no sortia expel.lida?

El més curiós és com s'ha trobat i recuperat aquesta joia de la filmografia de la ciutat. En una llauna als Encants; i recuperada a la Filmoteca d'Amsterdam. Aquest holandesos...

En fi, m'agrada el passat no perquè "qualsevol època fou millor", no. Sisplau. No sóc tan ingenu. M'agrada el passat perquè mostra una manera de viure i de ser, d'entendre la ciutat, que també és a la base del que som ara. I perquè el passat explica moltes coses del present. I del futur. I no fa tant d'aquestes imatges.

Si voleu, podeu llegir l'article que es va publicar a El Periodico aquí

I podríem anar a Amsterdam a veure l'exposició quan la facin, no? Qui s'apunta?

9 de juliol de 2007

De memes, premis i thinking bloggers awards


Fa un temps vaig descobrir, amb indissimulat orgull, que en Tako i Sir Willet, (uno para dos y los dos para uno), ciutadans insignes de la República de Takolandia, m’havien distingit amb un meme-premi que em va, realment sorprendre, emocionar i entendrir. Sobretot perquè el compartia amb gent que crec, ho fan molt millor que jo. (Vale, hi poso ganes, sóc més o menys simpaticot amb els veïns, adulo a les blocaires fèmines descaradament (sóc un cavaller de l’antiga usanza, jo); faig tripijocs amb els memes i vaig i vinc de la poesia, les galindaines particulars i les cotxinades més irreverents —que són, en el fons, el que més us agrada; perquè enganyar-nos, oi?); però sóc conscient que hi ha alguns que em doneu deu (o deu mil) voltes en tot el que us acabo de dir. En el seu moment, els ho vaig agrair sincerament i aquí va acabar la cosa. Però veig que això tira endavant, perquè resultava ser un premi-trampa, amb meme inclòs. Òndia, i jo sense adonar-me! I m’ha agafat amb els pixats al ventre, com vulgarment es diu. (Un moment que vaig a canviar l’aigua de les olives i ara torno)...


En fi, que compartia premi amb (honor immerescut) amb Efe (el que sempre és estiu a casa seva), Noa, Be, Mina y Perra, i Alborada (amb qui no hem estat mai presentats). Després he vist que altres nominades (Duschgel; sisplau, una mica més de sabó per l'espatlla, amor) i Déjà vie (la enfant terrible a qui va nominar Antígona, la culpable de tot aquest enredo); deia, que aquest dues deïtats de la blogosfera van començar a escampar els Premis Thinking Blogger Award per la xarxa cosa de no dir. Digues-les promíscues. I és clar, ja m’han aixafat la guitarra. Vull dir que m’han tret destinataris a designar. En fi, que no vull ser menys i que no se’m titlli de garrepa, malvolent i desagraït, i escullo, doncs, cinc blogs que són referència obligada per mi, com molts de vosaltres i els atorgo el meu premi particular. Que conti que no ho volia fer, però ja em perdonareu els que no sortiu (com els que sí).

Cal dir d’entrada que TOTS i TOTES els que sou al meu replà us el mereixeu sens distinció (coi, per això som veïns, no? I pagueu contribució, també, no?). I algun altre que viu al pisos de sota i que vénen de visita sovint, també els edonaria la sal i la pebre; però he d’escollir ara només cinc genets de l’Apocalipsi, i abans que surtin cavalcant en alguna altra direcció a llom d’algun altre blog (com han fet ja la Joana, el Gatot, el Roberthinos- que m’ha tornat a citar...., nen, de Petit Príncep et nomenaré Príncep hereu!), Querida enemiga, Clint, Candela, La Cullerada, Faves Tendres,...) atorgo la meva vareta de Thinking Blogger Award a:



Ònix. La que em deixa sempre bocabadat. Esmaperdut. Garratibat. Alatrencat. Pel seu domini de les eines telemàtiques, telepàtiques i teletransportadores a móns imaginaris i a pensaments i reflexions que, si no és per ella, ni se m’acudirien. Pel seu saber fer (savoire faire, mon amour) i saber dir. I per la deliciosa tendresa que transmet en els seus escrits i en el tracte que ens dispensa a tots i totes. Ja ho va dir L’Avi (i com que ho va dir ell, jo no el copio en els epítets; com fan “altres” dels meus, ejem!); és la nostra musa. Perquè és inspiració i lectura obligada. Perquè té l’Onixeta al seu costat i un relat conjunt sempre a punt. Perquè és prolífica i profilàctica (juàs!) Deu viure enganxada a l’ordinador, si no, no ho entenc tanta producció. Una delícia, vaja. Un perfum, una rialla franca, un picar l’ullet tothora... Una nina. En fi, que se’m veu el llautó i ja no ho puc dir ni més alt ni més clar.

Júlia. Em sembla que no havia après mai tantes coses a la xarxa des que li segueixo la pista. Coi, si fins i tot em fa vergonya deixar-li comentaris! Els seus post són articles que molts diaris pagarien per tenir-la a la seva secció d’opinió. Perquè sap dir les coses d’una manera educada, ferma, contundent. I ben documentada. Sense esgarips ni escarafalls. Perquè s’estima el seu barri, el Poble Sec, i la ciutat, per extensió. I te una visió crítica de les coses, les persones i els fets. I coincideixo sovint. Perquè escriu amb un gran domini del verb i és una delícia seguir-li la pista. En fi, que és la mestra que m’hagués agradat tenir de jove i que m’agradaria que tinguessin els meus fills adolescents. Un far permanent en tanta mediocricitat. Premi merescudísssim i que, segur, no voldrà sentir ni parlar-ne.

El paseante. Ostia puta! (perdó)Així voldria escriure jo quan sigui gran. Us ho juro. És increïble com va perfilant una història rera una altra. “Hilvanando” (com diria en el seu castellà precís) situacions i personatges en els post més ben travats de la xarxa. No sé si els àngels escriuen; però si ho fan, aquest caminador solitari deu ser el seu referent; l’home ens transporta sovint, més enllà del seu món (el Turó Park). Excel•leix per la seva gran tendresa, exquisidesa en el tracte i, a voltes, una tristesa i una melangia en els desenllaços ben portades. M’encantaria varegejar més d’un vespre pel seu parc al seu costat; quan, acabat de ploure, l’herba té aquella olor característica que li desperta els sentits i reviure, junts, planes de la història viscuda; literàriament. Feu-ho si podeu vosaltres; no us decebrà gens.

Cuchitril Literario. Perquè és un estajanovista de la cosa literària. Ell ja m’entendrà si ho veu. Jo llegeixo prou; crec que força a vegades (i us ho explico sovint); però mai, mai, arribaré al seu nivell de lectura. És una màquina en constant ebullició. No. És una locomotora llençada sense fre. I a més organitza trobades literàries! (A la quals, no he assistit mai, per pura mandra i vergonya). El vaig sentir un dia per la ràdio parlant del seu blog i ja no l’he deixat. Són molts els blocs literaris que miro. N’hi ha de molt bons i alguns, són excel.lents. Però li dono el premi per la seva constància (i no cobra!) i dedicació cap els altres. Si fins i tot fa cas a les peticions de crítica de llibres que se li fan!. I és clar, s’empassa cada bodrio que em fa mal de veure i tot! Noi, assaboreix el premi i descansa...

Violette Moulin. Perquè un dia em va fer un pastís. De xocolata. Que em xifla. Perquè és cranc com jo. I ho sabia abans que ens ho digués a tots. Perquè és llunàtica com jo.. Perquè em sembla que està en hores baixes i m’agradaria animar-la. Perquè té un encant especial en tractar els temes. Tots els temes. Allò que em diem, una manera poètica d’encarar la vida. Perquè és francòfona com jo (i com molts de vosaltres!). Perquè es mou per l’Empordà, la meva segona pàtria. Perquè les violetes sempre m’han agradat. I me la imagino moguda, perseverant, resoluta, animosa, tendra... I perquè em dona la gana i no he de donar explicacions. Ai làs!

Apa! Ja està. Em fa mal el cos haver de distingir-ne cinc només (si poguessin ser vint-i-cinc!); de debò us ho dic; però rellegeixo la llista i veig que he estat políticament correcte: tres noies i dos nois. Tres en català i dos en castellà. Tres de Barcelona i dos de “comarques”. Al final sí que em faré polític (ui, no!), o president d’escala. Delego ràpid, que he de fer una altre meme...

I ara, a veure els resultats del premi aquell de la Candela! Sou una colla d’escalfabraguetes: ells i elles!

6 de juliol de 2007

Relats conjunts: Garden de Miró i Canon de Pachelbel

Fill (emprenyat): —Doncs no m’agrada!
Mare (incrèdula):—Fill, però si és un Miró!
F (sorprès): —Un què?
M (catatònica): —Un Miró! No saps qui és?
Pare (resignat): —“Era”, estimada, era…
M (ofesa): —Val. Era. Ja sé que és mort.
(melosa): —No saps qui era, fill?
F (esgotat): —No. No sé qui era el Micó aquest, I a mi no m’agrada.
P (esmaperdut): —No sé que aprenen aquests xavals a l’institut…
M (excitada): —Doncs ja te l’hem comprat…i no ha estat precisament baratet.
P (colpidor): —I el marc ha costat un ronyó.
M: (resolutiva): —I queda tan bé! Sembla fet expressament pel teu nou dúplex! (excitada, picant de mans) Destacarà tant amb l’estampat turquesa de la paret...
F (resolut):—Doncs us el podeu posar allà on us càpiga…Al meu pis no penjaré aquest bodrio!
P (a punt d’un atac): —Bodrio! Un Miró, un bodrio! Déumeusenyor!
F (amb la permanent de punta): —Però, Borja! No siguis tan tossut. L’oncle Bonifaci ha negociat el preu directament amb els hereus!
P (al punt del col•lapse): —Em sembla que un regal de cinc milions d’euros hauries d’estar fent-nos reverències!
F: (irònic): —Segur que està al meu nom?
P: (incisiu): —Et penses que sóc boig?
F (burleta):—Ho veus? Em regaleu una cosa que no és meva ni puc fer el que vulgui. Ho sabia!
M (contemporitzadora) —Però fill, és una inversió! Els teus futurs sogres quedaran encantats quan, en demanar la mà de la Mamen, vegin el quadre.
P (complaent): —I estarà ben aviat al teu nom....quan facis els trenta-un..
F (perplex):—Però si en tinc dinou!
M (amorosa, acariciant la galta del fill): —Tu sempre seràs el nostre nen...
F (resignat): —Val, val. Me’l quedo. D'acord. Però que consti que no l’hi veig cap gràcia sentit al quadre. Que coi vol dir “Garden”?
P (saberut): —Garden, deu ser “Gardenia” en francès. No era francès, en Miró?
M (convençuda):—Sí, de mare andalusa.. Les gardènies deuen ser aquestes taques d’aquí...

(sona el timbre del carrer)

F (neguitós): —Mira, són ells. Els Utarrubia. Ja han arribat.
P (ofès): —Què fas?
M (complaent): —Vaig a obrir...
P (emprenyat):—I per això et vaig posar una filipina? Ja anirà ella a obrir la porta!
M (resignada): —Val. Doncs deixa’m que posi música. Crec que és bo que per brindar ho fem amb música de fons...
F (eloqüent): —El Fary, mare? No dona! Alguna cosa que faci més senyor....Què tal aquest de Pachelbel? La Mamem me’l va regalar fa un mes. Encara està precintat.
P (amb llàgrimes als ulls): — Ah! Pachabel, deuen ser els hits de la disco Pachá... Hi anàvem de jove a ballar, recordes Rosario?
M (nostàlgica): —I tant, estimat.
F (movent el cap): -No! La Mamen em va dir no sé què d'un canó. Deu ser heavy metal...El poso.




P (en veu baixa i dirigint-se sols a la mare): —Espero que la pija aquesta li agradi l’anyell de Tous que li hem comprat. Em va costar un colló i part de l’altre...
M (conveçuda): —Doncs parlant d'això, podries aprofitar i fer-te una operacioneta allà baix (senyalant-li). A veure si el gfem més gran...Jo tinc hora ja pels pits i una luposucció.
P (decidit): —Calla, que quan la tens a la boca estàs més maca. Posa el quadre damunt el cavallet. Així...
M (feliç): —Fa maco, oi?
F (sincer): —Sí, però segueixo sense entendre res.
P (grandiloqüent, inflant pit)—L’art no s’ha d’entendre, fill T’ha d’arribar...
M (jocosa): —Però que dius, Paco? Si fins ara l’únic quadre que havies vist en ta vida era el del calendari Michellin que tenies al taller!
P (enutjat): —Ja. Ben bones que estaven les teis del calendari... No com tu, que et cau tot. Espero que als Ubarrutia els arribi al cor, perquè a mi m’ha arribat a la butxaca...
M (ferma): —Paco, des que fa mig any ens va tocar els nou-cents milions a la Bono Loto, no pares de rondinar. Ets més garrepa que quan tenies el taller mecànic.
M (joiosa): —A que fa patxoca aquí enmig el menjador?
P (ferm): —Si no el veuen és que són cecs.
F (efusiu) —Doncs jo no sóc cec i segueixo sense entendre res d'aquest gargots.
(I mentre surt a besar la promesa, la Mamen): —Què tal, xuxa! Què et sembla el cromo que m'he comprat? A que és xulo? És un Mibó!