29 de setembre de 2007

La llista veïnal....anem per feina

Bé. Avui quan són les 00.00 h del 30 de setembre de 2007, s'esdevé l'hora H del dia D. S'ha acabat el termini per inscriure's a la primera tongada (la de la tardor) d'Històries veïnals; o el que és el mateix, els Relats conjunts, 2a època (cosa que no vol dir que s'hagi acabat la 1a; déu em lliuri de fer tal sacrilegi!; però no em pertoca a mi seguir-la).

En aquesta hora tan alegre, doncs, heu estat exactament 48 els i les blogaires (deveu tenir poca feina i us avorriu, ja veig) que us heu inscrit responent a la crida del veí. I amb mi, som 49; imparells, argggh!

Seria injust si no digués que m'he sorprès (i corprès) gratament, i així ha estat. Coneixent la vostra predisposició a marejar la perdiu, ja pensava que com a mínim, passaríem dels vint incauts, però el que no esperava és que arribaríem a la quarantena (el Pd40, seria feliç). L’hem sobrepassada. I ara no sé si estem en ídem. (En quarantena, vull dir.)

Modus operandi
Un explico el modus operandi (que el modus vivendi el tinc molt fotut) per l’establiment dels grups de quatre membres. No em faig responsable de cap ménage à quatre que en pugui sortir de les vostres ments malaltes i capcioses.

A mesura que rebia adscripcions he adjudicat un número correlatiu a cada blogaire. La relació, per ordre de recepció de "butlletes" és la que està ci-dessus. Us poso el número del sorteig i l'adreça electrònica de cadascú on us podeu contactar uns amb altres; ja que d'alguna manera us heu d'envair els textos (i no ho fareu ni al blog ni portant-los en mà! (Bé, que us doneu la mà o altres coses ja és cosa vostra...).

Els/les inscrits/tes són:

1. Jo Mateixa (només ella pot ser així); meritxellsalip_serret@hotmail.com
2. Gatot (el felí llepador de Salt); elgatot@gmail.com
3. Boira (la gosseta que no mossega);gossades@gmail.com
4. Musa (dels sentits i dels bloggers); koalasolitari@hotmail.com
5. Babèlia (una torre d’alçada literària); pizarro.jordi@gmail.com
6. Sir Villet (de la (res)pública de Takolandia); takolandia@gmail.com
7. Clint (per assaborir amb una bona cervesa); atotbloc@gmail.com
8. Duschgel (un bany amb ella, purifica); gel-de-ducha@hotmail.com
9. Elur (vents olotins, frescals i humits); neus.74@gmail.com
10. CafèAmbLlet (de bon matí, el millor per prendre); cafeambllet2@gmail.com
11. Vull un festuc (i jo dos, no et fot!); vullunfestuc@gmail.com
12. Déjà Vie (la vida sense renúncies); ecoutelamer@gmail.com
13. Anna (bibliòfica i esfèrica); mailto:anna@lasziomail.com
14. Palimp (l’esclau de les ressenyes); liblit@gmail.com
15. The silver blue sea (una sirena perduda dellà la mar); the.silver.blue.sea@gmail.com
16. Anna Tarambana (ens porta a tos de corcoll); annatarambana@yahoo.es
17. Joana (La Dolça, la primera); arka_gi@hotmail.com
18. Lluna (de València?);
lallunalapruna@gmail.com
19. ZincPiritione (el zelador d’ancianes casposes); zincpiritione@walla.com
20. Euria (es deixa veure poc i ràpid); CANDH0@gmail.com
21. Té la mà Maria (te l’agafo, però em dic veí); neonblues@mixmail.com
22. Puji (sort que la cullera és de fusta!); poblenow_rangers@yahoo.com
23. Violette Moulin (la melosa pastissera); violettemoulin@hotmail.com
24. Alatrencada (un epítet que l’honora); alatrencada@hotmail.com
25. Trillina (un nou museu al veïnat); mailto:elcorreudelblog@gmail.com
26. Antígona (que no es quedi penjada com la de veritat); la.colera.de.aquiles@hotmail.com
27. Marinetix (Chautefaux et Maury...?);mmarinetix@gmail.com
28. Agnès (que demana sabonets a les botigues); allorens83@hotmail.com
29. El Far (d’Alexandria?); joanignasi.llinassantos@alum.uca.es

30. Palito (el remei pels durs d’orella);
palitroquis@gmail.com
31. L’Avi (l’incombustible fumador de puros); personal.avi@gmail.com
32. Gaby (la que nunca sabe);
mailto:gprieto@notariocprieto.com
33. Arare (la navegant francòfona); mmontsem@gmail.com

34. Nausica (veremador de proses);
muletgrimalt@gmail.com
35. Zel (ara mateix, no sé si ho està en...); rosersuso@hotmail.com
36. Metamorfosi (una que taloneja pel replà...); meta-morfosi@hotmail.com
37. Raquel (ella surt tan si plou com si fa sol); raquelestrada_9@yahoo.es

38. Jesús M. Tibau (el noi dels racons); jesusimaite@gmail.com
39. Uriberty (no li poses tomàquet al pa?);
uribetty.micaco@gmail.com
40. Barbollaire (sempre té lloc per tothom); barbollaire@hotmail.com
41. Jordi G (ell va de llibres); contaboy@gmail.com
42. Carme F. (entre somnis i realitats, ella va xalant); carme.fortia@gmail.com
43. Carme R ((la segona Carme): crosanas@gmail.com44.
44, Tals (esperançada i utòpica); talsblog@gmail.com
45. Cargoliroques (treu la banya per Torelló); carfavi@gmail.com

46. Sol solet (vine'm a veure... que tinc fred), solsolet@lamalla.net
47. Rosa (la nova veïna del pis de baix);
rosaviolant@hotmail.co
48 Hypatia (la lluna de paper); hypatiadalexandria@gmail.com
49. i El veí de dalt (the last but not the least); elveidedalt@hotmail.com


Evidentment, si m’he equivocat en algun terme o he fet algun oblit o algú es tira enrera (quedarà marcat per sempre, aviso); és ara el moment de dir-ho o callar per sempre. Som 49, imparells, i abans de fer el sorteig he decidit que jo em poso l'últim de l'ultim grup; que serà de cinc; i que ja remataré el relat el mateix dia que m'arribi.

Ja veieu: tenim veïns del replà, veïns amb encant, veïns amb pes literari, veïns nous i cap desnonat. Trobo a faltar alguns/es, però és eveident que la idea no ha d’agradar a tothom. Jo ja començo a penedir-me...

Modus adjudicantus


Per fer els grups de quatre membres que haureu de fer el relat, he fet a l'ordinador un quadrant on surten tots els números... Alta tecnologia, ja veieu...

L'he retallat...

Hem remenat:

He posat els numerets en un sobre...


Hem sacsejat (a consciència)...

I una mà innocent —la meva fa temps que deixa de ser-ho; tiro de la meva filla J. ja que tampoc la de la Maria des de Reus és prou llarga— els ha mesclat i els ha anat traient un a un.

Feta aquesta operació quaranta-vuit cops, tatxín, tatxín...

Els resultats són (l'ordre d'aparició en cada grup és l'ordre en que heu d'escriure el relat (exemple, el el grup A començarà la Lluna (núm 18), que li passarà al Josep M. Tibau (núm. 38), que li passarà a l'Alatrencada (núm. 24) i l'acabarà la Zel (núm. 35).

Escala A: 18, 38, 24, 35

Escala B: 3, 45, 23, 2

Escala C: 19, 28, 37, 1

Escala D: 13, 25, 20, 41

Escala E: 8, 26, 32, 30

Escala F: 10, 29, 15, 34

Escala G: 46, 31, 11, 17

Escala H: 21, 47, 4, 43

Escala I: 5, 14, 12, 6

Escala J: 40, 9, 48, 33

Escala K: 39, 27, 42, 16

Escala L: 36, 7, 44, 22, 49


Ja veieu que no he cedit a cap dels vostres precs que sota mà, sota la porta, sota els llençols, sota la bústia o sota cops de taló a l’ascensor, agulles d’estendre al terrat, o cops de colze a l’escala m’infligíeu per reclamar-me: “Jo vull anar amb aquella...”; “Jo vull que em posis amb l’altre...”; "Jo vull ser la primera a...". Rien de rien, je ne regrete rien. He estat inflexible. Com el PP. La sort està tirada. I ara, a fer el gara-gara. entre vosaltres. D’aquí un mes (com la regla), ens veiem. Si sou complidors/es amb els vostres col.legues hauríeu de seguir, més o manco, el següent calendari

a)8-9 d'octubre: data límit per qui comenci el relat l'enviï al segon (si és abans, millor);
b)15-16 d'octubre: data límit perquè el segon, li passa la continuació al tercer (si no, ja anem malament);
c)21-22 d'octubre: data límit perquè el tercer, li passi al quart (si no, li fas una putada);
d)29-30 d'octubre: data límit perquè el quart acabi el relat i, si no mor en l'intent, me l'enviï al meu correu ((no cal que me’l reciti per telèfon ni me'l declami pel celobert).
e) 1 de novembre: A partir de Tots Sants (una data molt escaient, per cert) aniré penjant les vostres histèries venials per ordre de recepció al blog Històries veïnals. I ja podreu rajar a pleret del veïnat.

Evidentment, cadascú és lliure de seguir la història com li plagui i fer-ne els girs que vulgui. Si entre els grups heu de fer algun canvi d'ordre ho deixo a les vostres mans. Si voleu pactar algun criteri , ho feu. Jo no vull saber-ho. Però us prohibeixo que us passeu la història acabada abans de ser publicada... Si no, quina gracia té tot aquest tinglado!

Apali! Bona lletra i endavant les atxes! (que no les “haches”, eh?)

28 de setembre de 2007

De lectura (25): Els ponts dels jueus, de Martí Gironell

Àgil i simple.

El darrer best-seller català ( i també en castellà, que ja és rar). El llibre té tots els números per ser-ho. Es basa en un element real, el singular pont de Besalú, aixecat el segle XI i refet el XIV, amb personatges històrics rellevants (el comte de Bernat II de Besalú, el bisbe Amat d’Oleró) i d’altres de versemblants i imaginaris. Qui no ha estat a Besalú o ha passat, per força, a tocar del seu pont medieval camí de Banyoles o Olot?

La trama és senzilla i planera (plana, plana diria jo); i el final, conegut d'antuvi: el projecte, construcció i acabament del primer pont medieval de Besalú, amb tot un seguit de situacions complementàries que giren al seu entorn: l’arribada del pontífex (Prim Llombard, l’enginyer llombard, valgui la redundància); la lluita soterrada amb el seu contrincant (Frai Florenci, un fanàtic religiós), un dolent mol sinistre(el cavaller Matamala), una història d’amor amb rerafons intercultural (Jezabel, jueva i Itram, cristià), una petita dosi de màgia (el druida del bosc), una volada de coloms (els quierons, monstres malèfics), un traïdor penedit (l’aiguader del castell), un monjo calavera i putero (Frai Agapit), i unes tensions polítiques i religioses de rerafons (la lluita per la primacia entre els comtats de Besalú i Empúries i les lluites en el poder Vaticà i els dels bisbes occitans i catalans), i com no, els jueus, testimonis actius en la historia. En fi, agafeu tots aquest elements els poseu en una matràs, el sacsejeu, hi afegiu tradicions populars, receptes, menjars i costums de l’època i ho salpebreu amb torneigs de cavallers, batalles, traïcions i escenes d’amor i una happy end final; els combineu hàbilment, amb un llenguatge senzill, directe i sense pretensions, molt dialogat, i tindreu una novel·la d’èxit. Però no hi busqueu re de literatura.Un fórmula ja assajada a Els pilars de la Terra, del Follet; o La Catedral del Mar (del qual ja hi ha una ruta) però aquestes, molt més ambicioses i complexes.

I si a més, si Martí Gironell (que a més és blogger!) es refereixi a un indret dins el nostre imaginari col·lectiu li dóna pàtina de catalanitat, tot això que té de guanyat. A més, cada capítol és un petit sketch televisiu en si mateix. Essent qui és l’autor i tractant el tema que tracta, no us estranyi veure una pel·lícula o sèrie televisiva d’aquí un temps produïda per TV3. Sembla escrita expressament. (Seré malpensat?)

I ara anem cap a Besalú, que diu en que han inaugurat un museu de miniatures ben curiós. Ah! I a fer la Ruta dels Jueus que el Consell Comarcal ha instaurat. Tot serà per treure peles als turistes.

Però és cert que una visita al la micvé (els antics banys jueus), ja paga al pena. Crec recordar que són els únics (juntament amb alguns altres a Alemanya) que es conserven intactes des de l’època medieval.

És clar, que si teniu pasta gansa, passeu-vos pel restaurant Les Cols. Arquitectura i gastronomia en un sol negoci que li ha donat una estrela Michelin. No tothom hi està d'acord

I m’ho expliqueu.

PS Per cert, algú em pot aclarir perquè se’n diu pont del jueus quan no van ser ells qui el van construir?

25 de setembre de 2007

De lectura (24): Foc latent, de Lluïsa Forrellad

“La sembra d’injustícia i abús dóna collita d’injustícia i abús.
Però és com la pedra fora la mà, que mai sap on va.”

Excessiu.

Luïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal 1953, amb Siempre en capilla. Cinquanta-quatre anys més tard torna a l’arena literària catalana amb aquest segon títol. A aquest pas, ja té vuitanta anys, evidentment, serà l’última novel·la que llegim d’ella. Crec que ja està bé. (Per cert, què us ha recordat la coberta en castellà del llibre?)

La novel·la s’estén entre dues dates singulars: l’inici de la Restauració a Espanya, amb la proclamació d’Alfons XIII com a nou rei, el gener de1875 i els fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. El marc: la ciutat de Barcelona. Entremig, trenta-quatre anys convulsos; tot un període àlgid de la història del nostre país: la pèrdua de les colònies d’ultramar, l’ascens del catalanisme polític, la lluita de classes, la irrupció del lerrouxisme, les vagues obreres, els atemptats anarquistes, la repressió policial i de la patronal,... explicats per la mirada del protagonista, un observador neutre i poc compromès.

La idea no és dolenta. Tampoc original. L’ascens social d’un no-ningú inserit en el context d’una Barcelona agitada política i socialment. Pol Caselles, un noi orfe, que viu a pagès a l’Alt Camp, decideix volar del niu i provar sort: fa de segador, de veremador, de taper,... Amb disset anys arriba a Barcelona. Acaba el seu periple a la casa senyorial d’Isidre Darniu, minusvàlid de resultes d’un atemptat anarquista on va morir la seva germana. En aquesta mansió Pol farà el seu procés vital com a persona: coneixerà l’amor carnal amb les serventes, i l’amor espiritual: enamorat de la muller del senyor Darniu: l’Amèlia.

La casa senyorial és el centre neuràlgic de l’acció (com ho era a Mirall trencat, de la Rodoreda, novel.la amb la qual trobaríem certs paral.lelismes) i els esdeveniments històrics "vénen a trobar" els seus habitants: pels diaris, per les visites, per les tertúlies de cafè,... Forrellad retrata amb versemblança la societat benestant barcelonina que s'aplega a can Dariu, composta per l’alta aristocràcia rendista, que va de capa caiguda, en contrast amb l’ascens de la burgesia industrial, enfrontada als conflictes socials. Pol —la història és explicada en primera persona—, és espectador d’aquests fets, des d’una posició de jardiner primer i de criat de confiança després. Un gir inesperat a mitja novel·la el farà ascendir a propietari hisendat i finalment, marit de l’Amèlia. Comença una nova etapa. El retrat del modus vivendi de la classe benestant és mostrat en contraposició a la dels servents, dos móns convivint en un mateix bloc. Recordeu aquella sèrie televisiva de fa uns anys “Arriba & Abajo” (Upstairs & Downstairs)? Doncs és exactament el mateix.

La novel·la però, és feixuga. Llarga en excés. Més aviat jo diria que no és ni novel·la. Parlar d’un “diari històric novel·lat” seria el més correcte. Els fets van apareixent cronològicament, encapçalats per dates. Això li fa perdre el tremp del que ha de tenir una novel·la. Amb la meitat de planes, l’efecte buscat s’hagués aconseguit igualment. És com si calgués anar reproduint els diferents esdeveniments crucials que la ciutat va viure en aquesta època a partir dels diàlegs dels protagonistes. És cert que l’autora domina aquest art; i que les converses són creïbles. Fins i tot amb girs i lèxics de l’època. Però tret del protagonista, la resta de secundaris són arquetípics; crec que l’autora no els manega amb facilitat, potser amb massa professionalitat historicista. Els secundaris van obrint la trama i afegint noves incògnites en paral·lel (assumptes de faldilles, fallides borsàries, vagues obreres, avenços agrícoles,...), tot per anar omplint planes i planes.

Hi ha una bona collita de novel·les històriques d’aquesta època que han aparegut aquests darrers anys. Sembla que això va per modes. Algunes són molt bones, com La Felicitat del Baulenas, d’altes, em semblen fallides, com La Rosa de Foc, de Joan Agut; però totes molt lluny d’una La ciudad de los prodigios, de Mendoza per exemple; que sí és una novel·la amb tots els ets i uts.

Almenys, això sí: si esteu interessats en aquesta època, de segur que aprendreu un fotimer d'anècdotes: esdeveniments històrics, invents de l’època, les publicacions; personatges singulars (Gaudí, Cambó, Güell, Dr. Robert, Sara Bernath, ...) i successos rellevants (bombes del Corpus o Liceu, fets del Cu-cut, Solidaritat Catalana...) I amb una riquesa lèxica inusual: he hagut de buscar un munt de mots al diccionari. La lingüista elitista segur que xalaria.

Sempre és d’agrair.

Però poca cosa més.

Deu ser que el foc se m'ha apagat.

23 de setembre de 2007

El poema de la setmana ( 8 ): Josep M. Fulquet

Feia temps que no convidava poetes al blog. Avui, un poema que vaig llegir fa moooooolts anys i que em va trasbalsar als meus encara ingenus divuit anyets. En Fulquet, professor universitari, traductor de l'anglès, crític literari, assessor lingüístic i a estones, poeta; es declarava seguidor de Joan Vinyoli, un poeta per qui ja sabeu hi tinc predilecció, i per això tan sols, em queia simpàtic el noi. I per això també m'ha fet gràcia saber que fa poc, després de 26 anys de silenci poètic, ha tret un nou poemari. De plata pur. Hauré de trobar-lo. Mentre ho faig, us deixo un dels poemes que tenia encerclats del seu llibre, Perillosa riba (Els llibres de l'Escorpí, Ed. 62; B. 1978)


Hi ha el desig encara...

Hi ha el desig encara
i cossos que es busquen i es refusen
segons els flux de l'aigua
i l'adàgio esquerdat pels llavis púbers
i també la por
i un jardí amb geranis
i el refresc a la terrassa d'algun cafè nocturn
on fumes i ornes amb paraules
el teu fracàs de sempre
i hi ha el silenci
però estàs sol, i et fa basarda
la fredor de la sorra i els ulls tristos
del gos que et ve a llepar les mans
i tot és fred i sol
i t'ho recorda un pany de paret blanca
oferta a la calor d'aquesta nit
mentre esperes braços,
un mínim hospital de matinada."


I és que el desig, no l'hem deixar mai que se'ns escapi...

21 de setembre de 2007

De lectura (23): "Mites i gent de Barcelona", de Josep Maria Huertas Claveria

Un post dedicat a en Carquinyol, alter ego de El badiu dels Micacos, que segur deu conèixer moltes de les històries que aquest llibre amaga.

_______________________________________

“La infantesa pot ser un fantasma obstinat.”
(Sempronio)


Sense ser-ho, Josep M. Huertas, traspassat fa poc temps, mereixeria ser el cronista oficial de Barcelona. Segurament, amb el seu inseparable Jaume Fabre, poca gent com ell haurà escrit tant sobre la ciutat. Amb Sempronio, Francesc Curet, Duran i Santpere, o Lluís Permanyer més dretans o més esquerranosos, però barcelonins de pro, tots ells, faria un repoker d’asos. A Huertas el vaig conèixer a través d’aquella obra paradigmàtica de la transició Tots es barris de Barcelona, només abastable a un periodista compromès com ell. I el recordo, fent primer de BUP, en la redacció de La Vanguardia, al carrer Tallers atentent-nos a grup d'alumnes torracollons en una entrevista que li vam fer per un treball escolar sobre l’aleshores anomenat Barri Xino, que tan bé retrata un altre insigne redactor, Paco Villar.

Per les planes del llibre vagaregen noms tan il•lustres i contrastats com Buffalo Bill (que va visitar la ciutat el 1889), el noi Baliarda (un revolucionari de finals del XIX de Sant Andreu), el Vaquilla (el quinqui més famós de la Mina), el mariscal Tito (va venir d’incògnit a Barcelona?), Carmen Amaya (la cantaora flamenca, filla del Somorrostro), en Facerías (el maquis “elegant”, assaltador de meublés) per citar-ne alguns. O racons de la ciutat ja desapareguts; com el dancing-bar la Criolla, al carrer del Cid, nom gloriós d’un Raval dels anys trenta del segle passat que res té a veure amb el de la nostra àpoca.

No espereu grans epopeies. Tot són fets casolans, històries vida de barri; anècdotes de gent comuna; la majoria. És a través d’ells és com ens fem un quadre de cada època. L’encert de Huertas és escriure’ls com una “història viscuda”, com un conte. No descriptiu, si no novel.lesc. Amb una moralitat final, les més. Aprendreu també dites i fraes fetes barcelonines, com el significats d’ “Anar la quinta forca”, o “Vas bé per anar a Sants!”

L’estil és sobri; amb frases curtes. Directes. Breus. N’hi ha de millors i de més fluixots. De més coneguts i rellevants i d’altres d’anodins i que et deixen fred. L’home ha tirat mà de la seva hemeroteca particular i d’amics rellevants. La detallada bibliografia del final (que recull les fonts on s’ha inspirat per a cada relat) us pot ajudar a ampliar el coneixement de la ciutat. Llegir-la tota us pot portar un temps...

Hi ha mites i llegendes des del temps remots i llegendaris fins al postfranquisme. Molts són del temps de la Guerra Civil. Entre totes les històries, n’hi ha algunes que m’han interessat especialment. Com a curiosa, la identificació d’aquell guarda d’assalt en samarreta que dispara a l’enemic parapetant-se sobre un cavall mort el 18 de juliol (veure aquí); en una de les imatges més famoses fetes per Agustí Centelles (de qui ja en vaig parlar). O la del jove Campey Pueyo, jove anarquista de Santa Coloma afusellat al Camp de la Bóta el 1939; escenes del pavelló de Bèlgica a Montjuïc, on s’agombolaven els emigrants nouvinguts més desarrelats els anys quaranta; o la capella gitana que va pintar Hélios Gómez a la presó. Model. Ara que la volen transformar en equipaments, a veure què en fan.

Fins i tot, em va fer gràcia veure que el mestre de la crònica barcelonina, citava a uns del veïns del replà (veïna en aquest cas, la Júlia Costa de La Panxa del Bou) en el capítol: “Santa Madrona, la patrona oblidada”, basat en un article d’ella intitulat "Santa Madrona i la ciutat de Barcelona", aparegut a les “Ressenyes del Cerhisec, 2004

Ja veieu que hi ha nivell al replà!

19 de setembre de 2007

El Che, un paio sectari i violent

"La revolución es algo que se lleva en el alma, no en la boca para vivir de ella."

(Ernesto, Che, Guevara)

Acabo de llegir en El Periodico de Catalunya que l’ínclita regidora municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, sa il·lustra Àngels Esteller (serà l'àlias catalanitzat d’Ángeles La Estrellada?), ha arrufat el nas (i alguna cosa més del seu formós body bronzejat de barris alts i a ESADE) davant l’exposició que l’ajuntament d’aquesta -també- ínclita ciutat està dedicant al fotògraf anglès Albert Korda i a la arxiconeguda fotografia que va fer del Che Guevara. L’exposició (no sé si ínclita o no, ja que no l’he vista; si ho faig, prometo ressenya), s’intitula “Che, revolucionari i icona”. Suposo que es veurà la solaritzció en blanc i negre que s’ha reproduit en xapes, enganxines, cartells, i seragriaft sobre mil objectes diversos, obra de Jim Fitzpatrick (que aquí reprodueixo) i la versió atribuída a Andhy Warhol d'aquest cartell.

La molt pepera (i amb aquest epítet, no falto al respecte a ningú però potser sí a la intel·ligència humana) opina -suposant-li que poseeix aquest do innat dels homo sapiens sapiens) que l’esmentada exposició és un “exemple de cultura sectària” (sic) i que el personatge aquest “defensava mètodes violents”(sic). Recoi! Excel.lent cum laude per la gran lliçó d’història i humanitat que la noia ens ha donat.

Ja sabeu que el meu blog no és una finestra d’expressió política (n’hi ha d’altres i millors on anar a documentar-se i fer-la petar), però davant d’aquesta gran manifestació de sensatesa histpricopolítica, no puc deixar de plorar sang.

De fet, voldria dir dues coses, i apaivagar així, el meu excés d’adrenalina antipepera que em puja des del baix ventre cada mes; regularment pero amb retard, com la regla femenina. Una: "Àngels, cop de mall". Dues: "ves-te’n a cagar" (sic).

Evidentment que defensava mètodes violents el Che! O és que el senyor Batista i l’amic americà s’haguessin anat del putticlub cubà que tenien muntat de forma voluntària i educadament? Cal donar encara lliçons d’història per saber que les revolucions són això, aixecaments amb més o menys suport popular, fets a cops de bastonada o trets, sang i màrtirs?

I que el paio és un representant d’una cultura sectària? Osti, em vaig passar mitja adolescència i joventut amb el seu pòster penjat a la meva habitació –juntament amb el del Raimon, Lou Reed, Pink Floyd, Quilapayún, l’estelada, el de “Nuclear?, No gràcies” i la foto de la franceseta amb qui em cartejava que no em feia puto cas-, perquè ara em vingui aquesta santa pepera del carall i em digui sectari! Almenys, m’atorga "cultura"; cosa que no sé si la papallona "Esteller " aquesta en gaudeix gaire. I a més, resulta que el meu fill adolescent, innocent i barbamec com tots, va i es compra una samarreta del Che igual a la que duia jo fa “xx” (sic) anys!, i a més, se la posa pel carrer!!! S’haurà tornat de la secta Moon? O dels Niños de Dios? O de l'Església de la Cienciologia? O, pitjor, de l'Espanyol o l’Atlètic? Pateixo pel seu sectarisme...

És evident que alguna canalla dels que em llegiu no teniu gaire idea de qui va ser aquest home i que heu lluit la seva icona com un símbol contestatari (ja no dic contracultural). Segurament ni jo ni molts de nosaltres, als setanta sabíem ben bé qui era i que va fer de bo (i de dolent). Juro que em vaig llegir una biografia seva en el seu moment que ara no recordo on para amb el mateix entusiasme que El libro rojo de Mao, que no em feia més que badallar. Però és evident que el Che encara “representa” alguna cosa que no deu agradar a certa gent. I només per això, per tocar-los el voraviu, paga la pena seguir-la reproduint. El fet, però, és que avui en dia, dur una enganxina del Che deu ser com dur una de la Kitty, del Xin xan, o del Gasol. El següent a la llista és el Bob Marley. Però cap d'aquests va morir amb una metralleta a les mans a la serra boliviana el 1959.

Per això, perquè m’ha agafat la vena cubana i nostàlgica, us poso una cançoneta (versió de l'original de Carlos Puebla) que, si no us fa somriure per la seva entranyable candidesa i misticisme revolucionari (ai làs!), farà remoure també els cors més sorruts i els pensaments més abjectes. Els dels PP, és clar.

Te la dedico a tu, Àngeleta del meu cor.

Escolta-la mentre llegeixes la seva carta de comiat.





_________________________________

Hi recordeu que us podeu inscriure a les Històries veïnals!


17 de setembre de 2007

Relats conjunts (2ª època): “Històries veïnals”

El veí us vol fer una proposta. Potser és una anada d’olla però fa dies que em vaga pel cap i ara us la plantejo. Si hi ha seguidors, la fem; si no, tan amics com sempre i santespasqües. A una altra cosa, papallona...

L’Ònix va idear (va ser ella, oi?) el projecte de Relats conjunts. Les propostes venien del seu blog. Ara la cambra està fosca del tot i no sé si això seguirà endavant. Se n’han fet cinc fins ara, de relats, i la idea era divertida i els resultats, originals. Seria una llàstima deixar-ho córrer, oi? Per això (segueixi o no aquesta proposta en el seu format original) jo voldria fer una cosa semblant , però diferent. M’explico.

La idea és fer “relats conjunts” de debò; això és, escrit a tres, quatre o cinc mans. La idea seria proposar un tema o motiu (ho faria jo, inicialment) i que podria ser un quadre com fins ara, però també podia ser una cançó, un titular de diari, un fet històric, un post d’un blogger,... ja veuríem) i sobre el qual, sense cap directriu prèvia, un grup de bloggers redactessin, encavalcadament, un relat breu; d’una extensió igual per tots.

Què vol dir “encavalcadament”? Doncs de forma encadenada, successiva. Un fa un escrit i li passa, inacabat, al següent, aquest a un tercer i aquest tercer a un quart, que tanca la història i li dona un final. Això sí que seria fer relats “conjunts” de debò. I per no donar-li el mateix títol, m’he empescat el nom d’"Històries veïnals” (digueu-me engreït però ja que jo m’ho empesco, m’ho atorgo).

Mecànica del joc? Aquí ve la complexitat. No gaire, però. Primer, tots els que vulgueu participar m’ho feu saber en un comentari en aquest post o al meu correu electrònic. Dono una data límit (el 31 de setembre, rien ne va plus) i, amb els que us apunteu faré –per sorteig– uns grups de quatre persones (preferentment), o de tres o de cinc, segons el nombre final d’inscrits. Atorgaré un ordre de redacció i cadascú haurà d’escriure un breu text de 15 línies màxim de 70 espais (o el que és el mateix, 1.500 espais, i amb això s’ha de ser molt curós) que ha de passar al següent membre fins a la darrera baula de la cadena. Aquest ha de tancar la història i enviar-me-la per correu electrònic. Jo la penjo a l’apartat “Històries veïnals” del meu blog i... a fer-ne comentaris! Evidentment hi ha un temps limitat per escriure cada relat (un mes). Un cop rebuts els tres, cinc, deu o dos-cents relats que en sutin; es pengen i es comenten. Després, més endavant, canviem de temàtica i de grups. I tornem-hi!
Finalitat? Merament lúdica. Experimental. És una manera també de cohesionar el grup, no? I de fer bullir l’olla. No cal fer pulitzers ni nobels. Senzillament, passar l'estona. Sortiran històries divertides, boges, encantadores, tristes, melangioses i, espero, alguna de guarra! Els membres poden augmentar o disminuir a voluntat. Potser acabem sortint al llibre “guiness” dels blogs. Qui lo sa!

Duració? La que vulgueu. Fem un primer intent i si té èxit, al cap d’un temps, repetim. Fins cansar-nos. Així uns fem relats amb altres, per sorteig o perquè també ho demaneu exprofesso de fer grupets per afinitats (idiomàtiques, temàtiques, racials o sexuals!).

No queda clar encara?Doncs faré unes breus normes a continuació. Si voleu matisar alguna m’ho feu saber i si és de calaix, ho canviaré. Però em semblem prou clares i evidents.

Us agrairé que en feu difusió de les Normes al vostres blogs. Així quant més serem, més riurem.

Em sembla que després dels abandonaments (més o menys temporals) de la Candela, l’Ònix, el Pd40, L’Avi,… ens cal un revulsiu. L’Alepsi (una crac on m'emmirallo) ja va fer una cosa semblant amb l’amic invisible el Nadal passat i va ser divertit. Us hi apunteu?

__________________________________________________________________

NORMES DE PARTICIPACIÓ EN LES “HISTÒRIES VEÏNALS”
(Relats conjunts, II època)

1. Hi podran participar tots els bloggers que ho desitgin, siguin del replà o no; de la catosfera o no, de blogger, de blocat o del susumcorda.
2. L’idioma en que cal fer el relat hauria de ser preferentment el català; però evidentment, no hi ha cap problema en emprar el castellà o altres idiomes (francès, àdhuc). Per tant , poden haver-hi relats monolingües, bilingües, quatrilungües…serà per llengües!
3. Cada participant ha de manifestar per escrit el seu interès en fer-ho, enviant un comentari al blog Malerudeveure’t o un correu a elveidedalt@hotmail.com. Així es confegirà una llista de tots els inscrits que es farà pública i notòria. Sempre es podran afegir nous membres per futurs relats) o donar de baixa quan es vulgui (tranquils, no vendré el llistat a la Telefònica).
4. Per a cada relat proposat es faran grups de quatre bloggers cada un, escollits a l’atzar, a partir del número atorgats pel veí de dalt arran les sol.licituds rebudes (per exemple, l’5, el 3, el 15 i el 7; serien un grup i aquest, a més, l’ordre en què hauran de redactar el relat conjunt.
5. Cada “Història veïnal” durà un títol propi que el singularitzi. Aquest títol el posarà el primer blogger que inici el relat.
6. El primer membre del grup, un cop conegut el tema sobre el qual versarà el relat (que s’exposarà en una data prèviament anunciada al blog Malrudeveure’t) haurà d’escriure un màxim de 15 línies (uns 1.0000 caràcters) i passar-lo en un termini màxim d’una setmana al següent membre del grup, sense cap directriu prèvia ni contacte entre els seus membres. Aquest, haurà de continuar la història iniciada amb la mateixa longitud, i passar-li al tercer. I aquest, amb els mateixos criteris,al seu torn, al quart. Només aquest últim sabrà tot el desenllaç del relat. Els relats, doncs, tindran una llargària màxima total d'uns 4.000 caràcters (1 foli i mig aprox.)
7. El primer tema serà exposat el dia 1 d’octubre de 2007 en el blog Malerudeveure’t. Aquell dia es faran també efectius els grups resultants (per sorteig) dels bloggers inscrits i es donarà la data màxima de lliurament dels relats. En aquesta primera “Història veïnal” serà el 31 del mateix mes.
8. Cada blogger tindrà una setmana de temps màxim per lliurar la seva part del relat al següent membre del grup. Es prega la màxim acompliment en aquesta norma.
9. En un mes, doncs, han d’estar finalitzats els diferents relats que, el darrer “relator” haurà d’enviar, per correu electrònic a elveidedalt@hotmail.com. Es donarà un acús de rebut.
10. Un cop rebuts els relats, aquests aniran apareixent en el blog “Histories veïnals” (http://historiesveinals.blogspot.com)en el mateix ordre que s’hauran lliurat. S’especificarà els autors i/o autores (a no ser que em facin constar el contrari).
11. La temàtica es lliure, així com l’estil, el to, i els recursos literaris a emprar. No caldria ni dir-ho en el nostre veïnat, però es demana evitar expressions de mal gust, proclames racistes o xenòfobes o que incitin a la violència gratuïta (excepte proclames antipeperes i antiopusdeistes).
12. Per cada nou relat que es proposi, els grups es tornaran a formar en base a un nou sorteig (es mantindran els números atorgats inicialment i s’afegiran de nous (si és el cas).
13. Es preveu una tongada de relats per a cada trimestre natural (tardor, hivern, primavera i estiu). Tampoc cal abusar...tots tenim feina.
14. Aquestes bases seran dipositades davant Notari (és el que viu al principal 2a) i només podran variar a criteri personal de el vei de dalt (que resoldrà amb el poc seny que el caracteritza els imprevistos no especificats aquí) o per aclamació general dels participants. Si algú vol formar part d'un comitè de redacció, que deixi nota a la bústia i quant pensa pagar-me.

________________________________

En fi, és tot.

I qui sap!, si acaba sortint alguna cosa potent, encara podem mirar de dur-lo a editar en algun lloc i fer la primera pela.

Alea jacta est!

13 de setembre de 2007

De lectura (22): L’amor boig , de Pere Rovira

“Els amants no s’han de posar condicions,
perquè se’ls convertiran en obsessions”


Enamoradís.

El llibre que a mi m’hagués agradat escriure. I que ara no faré perquè si ja ho ha fet en Rovira… perquè li emmenaré la plana? Juàs!

Es nota que el noi és poeta. (Bé, això de 'noi'.. Ja ha passat llarg dels 40.) L’home té un domini precís del llenguatge. Sense estridències, sense subterfugis, ni mots sobrers. Va directe al moll de l’ós. O del cor. Excel·leix en les escenes d’erotisme carnal i en les que no ho són, també. Les escenes de llit són d’un color encès. O no és poètica aquesta manera de descriure una felació: “un crit blanc que creixia des de la gola cap al cap del plaer i m’esclatava dins”. Buf!

L’argument, dieu? En el fons, el de sempre: l’amor i les seves múltiples facetes. Una fogarada d’amor adolescent fa fugir de casa la Clara amb l’Esteve. Ella és una noia de disset anys, de casa rica, i promesa amb en Jaume, força més gran que ella; (que es suicidarà en saber-se abandonat) mentre l’Esteve, company d’institut, és de casa humil, de rectes costums, incapaços d’entendre els neguits adolescents del fill). Som, cal dir-ho, a la Barcelona de 1963. El seu és un "amor boig", que els mena a viure, fugitius, uns mesos desaforats, amagats dels pares i de tothom. Però en el relat de la història del seu amor (que descriu l’Esteve com si fos una diari) es van sobreposant d’altres en paral.lel, que també tenen un rerafons de follia, de dolor, d’angunia.

Cada capítol és explicat per un dels protagonistes, que van confegint la personalitat de la Clara. Les històries es van succeint; però totes tenen com a comú denominador: un incendi sobtat, depenent; foll. Primer és l’Esteve, noi tossut, qui ens explica la bogeria per Clara: “L’amor és una calentor malenconiosa que no tenia remei”. En la seva relació, ella posa la poesia (Manrique, Bécquer, Baudelaire,...), ell la música (Baker, Coltrane, Porter). ”Jo et dono la poesia i tu em dones el jazz”. Viuen un amor encès, de descoberta mútua, lliure, sense temors ni secrets. Com han de ser els amors de joventut. Bé, com haurien de ser tots, tanmateix.

Ella jugarà a fons. Ell sembla que també. Però, és clar, hi haurà una disjuntiva que els farà prendre una decisió. Seguir o cedir (“abans d’ahir tu m’estimaves i jo no et coneixia; avui, t’estimo i no em conec)”.

Després hi ha el relat de la mare, una antiga actriu de teatre de postguerra, voluptuosa, viperina, dona fatal, amb múltiples amants, a punt de desposar-se per diners, fins que coneix el pare. I després vindrà la filla, la Clara, no buscada. El desencís. I l’alcohol. La història del pare no és menys intensa. Ell és un selfhad man, un vividor, astut i orgullós que vol ser ric a tota costa. Que viu una història d’amor de pel·lícula, amb princesa oriental inclosa, i que acabarà, com no, fatalment (“El dia que em cregui que no m’estimis prou, m’hauràs de buscar dins l’aigua.”). Suïcidi d’amor. No el recomano a ningú.

També està la veu del germà, en Joan, (noi culte, solitari, homosexual submís) i el seu amant, en Luis, poeta decadent i cruel. I al llarg de la novel·la, apareixem altres veus que marquen el seu personal periple: el professor d’art, llop solitari, malferit, sagnant, (Toni), amb l’alumna encegada, venjativa (Raquel -totes sou igual)... I és clar, cadascú mostra el seu punt de vista personal en relació a l'amor.

En certa manera, em recorda “La dona justa” de Sándor Marai; o “El quartet d’Alexandria, de Lawrence Durrell. “L’amor es pot tastar de moltes maneres, fins i tot des de la desesperació de no sentir-se correspost...”) Però l’originalitat de Rovira està en fer aconseguir fer "un llibre dins un llibre". La història d’amor explicada inicialment per Esteve, va passant de boca en boca. Esteve, esdevingut escriptor de renom, no sap com acabar-la i envia la història a un amic editor, Salvador, perquè hi trobi un final. Perquè contacti amb "ella" (la Clara) i li expliqui el final que ella desitjaria posar-hi.

I és clar, el posa.

No. No us l’explicaré, tranquils; però el podeu suposar. En Salvador contactarà amb una Clara ja madura –i que no es diu Clara—, ara casada, però plenament lliure i de tornada de tot; una dona glamurosa, però que té dins seu el dolor del record. I això, nois i noies, la marca. I fa mal.

Per què...recordarà ella, tres decennis després, aquell "amor boig"? (“L’amor sempre ha de sobreviure entre equivocacions que l’únic que es pot fer és triar la menys dolenta”). Tornarà aquella punxada al pit? L’amor rep la crida de la mort. El cercle no es tanca, perquè recomença sempre.

Moralitat? Sembla que l’autor defensi com a valida qualsevol actitud davant l’amor. Però no la vanitat i la mediocritat. O s’estima plenament o no s’estima. És la historia d’un amor que està per sobre el temps. Bé, diverses històries amoroses que es sobreposen. L’amor jove, l’amor homoseuxual, l’amor depenenent, l’amor intel.lectual, l’amor del desig,... (però el veïnal, aquest no l'he vist per enlloc; tampoc el "venial", tanmateix).

Tot l’amor fa patir. Em sembla que si no, no seria amor. No sé si estem d'acord...

Llegiu-lo; no us defraduarà.

Un llibre, que més enllà del tema en si, que potser us la porta fluixa, està esplèndidament escrit. Ara bé, si no us va la vena romàntica, un pèl masoquista... deixeu-lo córrer. Deixeu-me posar un paràgraf:

"Els fets, per demolidors que siguin, no poden imposar-se del tot a dos amants que es coneixen, que s’han conegut per dintre, com si s’haguessin llepat l’un a l’altre el cervell, el cor i els ossos i sabessin quin gust tenen la tendresa, les ires, el desig i la tristesa. No hi ha cap complicitat com la que s’ofereixen les mirades dels que s’han vist feliços, dels que han vist el plaer de l’altre i la lluïssor líquida de després, quan la cara enamorada és un jurament que somriu. I una complicitat així, inevitable, més forta que les ombres dels retrets, hi havia en al mirada de la Raquel que el Toni Vidal devorava amb uns ulls extasiats.”

______________________

Quan veig el meu fill adolescent, en P., penjat literalment d'una noia, em diu que serà l'amor de tota la vida, em somric a mi mateix. Suposo que el mateix encegament del meu primer amor, del vostre. Del que tots hem de passar i deixem córrer. Alguns, el retroben anys després. Alguns no l’han deixat mai de petja. D'altres, encara el busquen. I alguns no saben que és a tocar del replà. Del vostre. No del meu.

“Els llibres els tanquem quan volem, però els cors només es tanquen quan s’acaben”.

Espero que el vostre segueixi bategant.

Bojament o no.

Jo tanco el post.

I a una altra cosa, papallona.





Ressenya en imatges...

Jo tenia un àtic...


I vaig voler fer una festa d'aniversari...


Van venir veïns i veïnes del replà, veïns i veïnes amb encant
i algun veí despistat, de darrera hora...


Vam riure,


vam ballar,


vam jalar...


vam xerrar pels descosits,


i vam beure a pleret i a discreció...


... i fins i tot alguns i algunes van...


D'altres només estaven interessats
en la meva biblioteca...


mentre jo em duschgelava amb regust a mandarina.


Però el que és cert que aquella nit
no va dormir ni cristo




I a darrera hora he vist que
algú es va deixar això...







Sí. jo tenia un pis,
a dalt,
amb terrassa
... i ara...
què tinc?

Un paisatge després de la tempesta...



PS
Per cert, qui s'ha endut les meves claus?...
No puc entrar a casa...
(o el que queda d'ella)

Hauré de canviar-me el nick...? (pregunto).