30 de setembre de 2009

Del Museu del Disseny Friki (43). El bolsofono

Veïnes, va per vosaltes. No diuen que les noies podeu per dues coses alhora? Doncs aquí teniu una regal ben pràctic. Sortir de passeig amb el bolso ben lligat i sense necessitat de treure el mòbil de dins si l'heu de menester. Podeu trucar i rebre trucades tot caminant o assegudes al bus. Si en voleu un, el demaneu a Té la Mà Maria que me n'ha passat un per al Museu del Disseny Friki. Per cert, aquest veí de Reus que ja es destaca coma principal proveïdor de les nostres vitrines.

I la resta de veïns/es, no m'envieu cap objecte nou?

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

28 de setembre de 2009

De veïns d'escala: Boris Bigoff, assassí en sèrie


Boris Bigoff, carn de borderies i hospicis, va perdre tota esperança en la raça humana abans de pronunciar els seus primers mots: “Merda!” Rodejat sempre per bergants i gents de vida dissoluta i violenta (molts d’ells jesuïtes), als sis anys va descobrir el plaer de la sang degollant a queixalades a un cadell de pitbull terrier. El seu pas accidentat per reformatoris i presons de d’alta seguretat en diversos països han folrar el seu caràcter aspre i solitari, eminentment pràctic. Impacient (“Si algú et molesta, dispara’l”), poeta urbà (“A la merda el bosc, doneu-me bars”) i un agut observador de la realitat (“El món es divideix en dues categories: els que maten i els que moren”), passa per la vida com un accelerat generador de violència gratuïta, consumint a dojo quilos de substàncies psicotròpiques i buidant a llargues glopejades la seva inseparable botella de Jack’s Daniels.


Lladre compulsiu de televisors –dispara al monitor sempre que fan futbol o apareix l’Anna Rosa-, dedica el seu temps lliure a fer maquetes de morgues, presons, sales d’autòpsiai i càmeres de gas. També és promotor, redactor, fotògraf i editor del seu magazine Mata o rebenta, dedicada a glosar en sonets i versos heptasíl·labs, les seves proeses homicides.


Surt poc de casa, però quan surt i si el trobeu a l’escala, no el mireu mai directament als ulls. Potser seria la darrera cosa que féssiu.


Aviso.


Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

25 de setembre de 2009

Imagina't... la Duschgel que truca la porta...


La Duschgel era una de les veïnes històriques del replà. Ens va deixar fa un temps i fa un temps ha retornat. Com una segona època d’una revista de nivell. Però ha vingut amb la mateixa força d’antany. O més. En un dels seus darrers posts ens posava un repte. I ja sabeu que el veí té la crosta fina. Només cal que una veïna vaporosa com la Dusch obri el pany, que surto ràpid a mirar per l’espiell a veure què passa.


Ella escriure un poema encès. D’aquells que llegint ja t’imagines la situació. Vaja, que la vius. I a sobre, la noia, va i li posa veu. La seva. No era el primer cop. I no en tenia prou amb la gosadia, que ens convidava a fer el mateix: a llegir el poema i enviar-li la gravació. I alguns/es ja ho han fet!


El veidedalt, que abans que res és un cavaller, es va sentit obligat a respondre la requesta. Almenys, algú que un dia et va ensabonar l’esquena li has de tornar el favor. Però havia de ser peculiar; és clar. I vet aquí que armat amb el Pompeu Fabra, em llenço a versionar lliurement –amb el permís de la Duschgel, i si no, me l’agafo— el text del poema… i en català!


El transcric, doncs. El teclejo a l’ordinador. Em vaig a fer gàrgares (Vull dir, que em vaig aclarir la gola a la pica). Em barallo amb l’ordinador per saber com caram es fa per gravar-se un mateix la veu (us juro que no tenia ni idea) i miro de fer els deures el millor que he puc amb música de fons inclosa (que no sé si se sent gaire).


I heus ací el resultat. Us juro que no em reconec la veu. I jo que creia que era com la de Humprey Bogart!


Va per tu, xiqueta. I per aquells/es que teniu imaginació. O sigui: tots i totes.




Aquí el text

Imagina’t que surto de l’habitació

tancant la porta rere meu.

I tu segueixes amb els ulls embenats.


Era el convingut.


Imagina't que abans de res

hem somiat les formes dels nostres cossos,

al tacte.

I al tacte hem sentit la nostra escalfor,

fins aleshores reprimida.

I ens hem assaborit per primer cop,

a les palpentes.


Era el convingut.


I ens hem embriagat

de la nostra olor particular.

Íntima.

I ens hem xiuxiuejat els mots,

quasi imperceptibles.

Imagina’t el meu neguit

unes hores abans.


Esperant-te a la cambra de l’hotel

amb els ulls embenats.

En la foscor.

Fins que he sentit com obries la porta.

Imagina’t l’acord a què arribaríem

tan sols per la força

d’uns pensaments

forjats en lletres.

Imagina’t-ho.


Sense conèixer-nos el cos,

ni l’edat,

ni la història,

ni el nom.

Tan sols els mots
que el nostre desig ha unit.


¿T’ho imagines?


I aquí, el text de la Duschgel


Imagínate que salgo de la habitación

cerrando la puerta tras de mí.

Y tú sigues con los ojos vendados.

Lo acordado.

Imagínate que antes de eso

hemos soñado las formas de nuestros cuerpos

al tacto.

Y al tacto hemos sentido nuestro calor,

reprimido hasta entonces.

Y nos hemos saboreado por primera vez.

A tientas.

Lo acordado.

Y nos hemos embriagado

de nuestro olor particular.

Íntimo.

Y nuestras voces se han susurrado,

casi imperceptibles.

Imagínate mi inquietud,

unas horas antes,

esperándote en el cuarto de hotel.

Con los ojos vendados. En la oscuridad.

Hasta que te he oído abrir la puerta.

Imagínate el acuerdo al que llegaríamos

sólo por el impulso

de unos pensamientos

plasmados en letras.

Imagínate.

Sin conocer nuestro físico,

ni edad,

ni historia,

ni nombre.

Tan sólo palabras

que han unido nuestras mentes.

¿Te imaginas?


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

24 de setembre de 2009

De cinema (catorze): Mapa de los sonidos de Tokio


Coixet té una mirada particular. Ja no és tan sols per les històries que ens explica; totes tristes, melodramàtiques, de gent solitària; aïllada del món; giravoltant sobre el fenomen de la comunicació (incomunicació, més ben dit) i les relacions humanes. Es també ja la manera de mostrar-ho i d’apropar-s’hi. Uns enquadraments originals, tot i que a voltes, forçats. Per això m’agrada tant el seu cinema. I aquesta pel.lícula confirma plenament els tics de “l’univers Coixet”. No és la més reeixida, certament, però és coixetiana cent per cent. Tot i que –seguint la broma fàcil- “coixeja” en algun punt.


La directora ens duu ara a la ciutat de Tòquio, que sembla que l’ha captivat. A mi, que no m’hi busquin! Però sembla que la ciutat –que se’ns mostra amb una bella fotografia i vistes zenitals- no té res a veure amb la història. La trama podria passar a qualsevol lloc i seria el mateix. I potser, els dos personatges no acaben de tenir la química que es demana en una pel·lícula de guió volgudament intens. No sé, ... és una percepció.


La Rio (Rinko Kikuchi, la nena sordmuda de Babel; que un dia ja vam ressenyar al blog) es una jove que viu sola i no parla mai amb ningú. Treballa de nit al mercat del peix i tan sols té un amic ocasional, un vell enginyer de so que grava i classifica tots els sons possibles i que està enamorat platònicament de Rio, amb qui comparteix dinars i passeigs en silenci. Té una doble vida com assassina esporàdica, a sou. En David (Sergi López), que regenta un botiga de vins a la ciutat, ha vist morir la seva parella, Midori. I el pare d’ella, un important home de negocis, el culpa del seu suïcidi. El soci del pare, volent complir el desig de venjança d’aquest, encarregarà a Rio que assassini David. I la doble historia ja està lligada. En conèixer’s, Rio i David mantindran una relació que se sustenta en el sexe, un desig mutu inconcús i una manca d’horitzons clars. I la ciutat de Tòquio, i els seus sons que s’escampen entre mitgeres, en les corrues del metro, en l’aigua del seus canals, en els xarrups dels seus menjars als restaurants, com a teló de fons. La veritat és que el final em semblava força previsible, i que la banda sonora, d'aire japonès i el recurs habitual a Antony and the Johnsons sembla un déja vue molt suar. Però algú que va filmar en el seu dia Mi vida sin mi”, em mereix tot el crèdit possible. Tot i que alguns crítics la deixen a parir.


Els personatges de la peli no saben estimar; o ho fan d’una manera poc convincent. L’amic de Rio (que opera alhora de narrador omniscient); viu només per entendre la seva amiga quasi muda. La mateixa Rio, de qui no sabem res del seu passat, sembla portar amb resignada pulcritud el seu doble ofici. David és sincer en els seus no-sentimetns; però almenys sembla ser un bon amant.


La gent no canvia; són les circumstàncies que ho fan” diu la Rio en un moment donat al seu amic. “Vols dir que no evolucionem?”, li repon aquest. Aquesta pregunta fa temps que me la vaig fer en els mateixos termes. Sempre he cregut que no, que la gent no canviem. Però és cert que som molt mudables i acomodaticis. Però és carcassa. Per dins ja estem forjats. En fi, la pel·lícula té un to angoixant que em va recordar, en certs moments, L’últim tango a Paris, quan el Brando i l'Schneider es troben en aquell pis buit, tans sols per comaprtir sexe. I no serà perquè David i Rio es trobin en un motel on hi ha habitacions que recreen ambients parisencs. El seu catau d’amor (les escenes de sexe tenen certa gràcia però tampoc és res de l’altre món) és la reproducció d’un vagó de metro parisenc! Collons! Com és que ningú s’ha inventat un negoci així a Barcelona? Segur que tindria èxit assegurat! Vaig a mirar si queda alguna habitació lliure al Museu i us munto una escenografia ad hoc.


Alguna proposta en concret?


Puntuació: 3,5/5


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!