27 d’octubre de 2009

De veïns d'escala (13): Joan Scot McFarmont i Puigdamunt, director general


En Joan Scot McFarmont i Puigdamunt treballa (és un dir) de director general de Qualitat de la Terra Verda i Pulida al nostre honorable govern de la Genialitat catalana. Em diu que sempre ha estat un home de camp i terra endins. No sé si creure-me'l: només cal veure-li el ulls sense potes de gall i els palmells de la mà, llisos com una post de planxar. Net d'un ex-combatent republicà provinent de les Highlands angleses, va flairar des de la primera alenada l'olor fresca de la catifa verda del mas familiar -una propietat l'extensió de la qual tan sols es podia albirar a les hores de mitja llum. Un jardinet, vaja.

El seu amor per la terra i els seus assalariats (un dels quals l'acompanya sovint de viatge duent -li les maletes i que ha tingut a bé posar amb ell en aquesta fotografia), fa que gaudeixi sempre per conversar i compartir llurs inquietuds des que es calçà les primeres xiruques. De jove ja va tenir clara quina seria la seva dedicació professional: dur el camp català a les més altes cotes de qualitat i verdor; i això, sense menystenir l'enriquiment de les famílies que tenia en custòdia. Ara, en un lloc de comandament clau per l'economia del país; la seva vena escocesa i les seves perspectives humanitàries es veuen del tot complertes amb la implantació de camps de golf als racons més impensables de la nostra geografia pàtria. I per Déu que està assolint el seu objectiu!, oferint alhora noves ocupacions (caddies, recollidor de pilotes, jardiner, ...) a la sempre malmesa pagesia catalana. Avui ja pot dir, amb la boca ben ampla. "Amic pagès, tira del carro i guarda els diners".

Fa dies el vaig veure sortir de casa amb un tal Millet.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

25 d’octubre de 2009

Presentació de llibres i coneixences blocaires

Dimecres passat vaig anar de presentació de llibres. Dic llibres perquè era una triple presentació a càrrec d’un mateix autor. El prolífic Jesús Maria Tibau, autor del ja prou conegut blog literari Tens una racó dalt el món.

Hi presentava el seu darrer llibre de contes, Una sortida digna (Ed. Cossetània), un llibre de
poemes, A la barana dels teus dits (Ed. Aeditors), i el recull de poemes Totes les baranes dels teus dits (Ed. Petrópolis) d'uns 50 blocaires que havien escrit poemes a partir d’aquest darrer títol (i entre els quals m’hi trobava, com ja us vaig dir fa dies).


En definitiva, en un ambient càlid i distès, en Tibau i l’editor de Cossetània i el d'Aeditors (el de Pretópolis, no va poder venir), la vam anar fent petar. Em vaig endur el llibre dedicat és clar i , com la resta, vam sortir a l’estrada a llegir el nostre poema que formava part del compendi. Després, vam xerrar amb uns i altres. Va ser un plaer retrobar antics coneguts (no sé si dir amics, encara que sigui virtuals): la Carme Rosanas, en Barbollaire, la Rita, l’Helena Bonals i conèixer el rostre de nous, l’Anna, l’Assumpta, la Bocins de lluna, en Gabriel, la Isabel i algú més que ara el meu Alzehimer no recorda. Perdó.


Està bé això de fer trobades blocaires. Potser s’hauria d’instaurar. Sense gaires formalismes. O no... Sigui com sigui, les millors cites són les del terrat. (Això em recorda que tinc pendent una ressenya d’una revetlla d’una Nit de Sant Joan..., a veure si m’hi poso).

I vam parlar de repetir allò del Blocaire invisible. Suposo que hi haurà quòrum, oi?


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

22 d’octubre de 2009

De cinema ( quinze): El secreto de sus ojos


Es pot viure del buit, del no res, durant 25 anys? Es pot viure dels records? Dels dubtes? De les indecisions? Potser només si hi ha algun bri d’esperança per assolir alguna fita concreta que et commou o bé, si una convicció ferma i constant et manté ocupat, abstres a tot. Ja us dic que no és el meu cas. Però Juan José Campanella, el director de El secreto se sus ojos, sembla entossudit convèncer-me del contrari, en una de les millors pel·lícules que he vist des de fa temps.


Benjamin Expósito (Eduardo Darin)acaba de jubilar-se com a oficial en el Jutjat Penal de Buenos Aires. Té un somni que ara pot dur a terme. Escriure una novel·la. Una novel·la sobre una història que va passar fa vint-i-cinc anys que el va colpir d’aprop i que i no l’ha abandonat mai: l’assassinat i violació d’una jove, a l’Argentina de 1974. Home obsedit per la feina, no pararà de buscar el culpable i resoldre el cas. I per fer-ho compta amb la complicitat de la seva cap, la jutgessa Irene Menéndez (Soledad Villamil) i del seu inseparable amic de despatx, en Sandoval (Guillermo Francella).


Però en aquella Argentina de 1974 eren anys de violència, mort i repressió; de gestació d’una fera indomable que només el pas del temps va acabar per apaivagar. El poder té molts ulls i les mans encara més llargues. L’escena de l’ascensor on la jutgessa i oficial es troben amb l’assassí és antològica. Mai el silenci i les mirades havien dit tant –sense dir una paraula— de l’estat de xoc d’un país. Això és el que diferencia el cinema de la literatura, i el fa art també. Un pel·lícula, per cert, basada en la novel.la de Eduardo Sacher


Expósito escriu per si mateix, per ordenar els seus records i, sense afrontar-ho, per la dona de qui fa 25 anys, des del primer dia que es van veure, està enamorat. I a qui mai ha gosat dir-li-ho clarament. L’exercici de memòria que fa Expósito el porta a qüestionar-se molts fets del passat, la indecisió dels seus actes, la fermesa de les seves conviccions, el valor dels amics perduts,... A mesura que avança la novel·la d’Expósito, anem coneixent en flashbacks les escenes viscudes que va comportar la resolució del cas, fina a un final impagable que ens remou de la cadira. Encara em neguitejo en pensar-ho.

La volguda esvanescència de moltes dels plans i contraplans que fotografia (una constant distorsió dels primers plans o objectes difuminats que enterboleixen la visió i centren l’atenció en el segon, és un efecte més de la metàfora de la pel·lícula: segurament, cal anar al fons dels assumptes per treure’n l’aigua clara. La seqüencia plànolsde l'estadi de futbol (com caram ho deuen fer?) és també antològica.

Potser en els ulls de les persones s’amaga la veritat més profunda de l’anima. Per això els ulls de Darin deuen encaterinar tant les noies. I aquest mig somriure perniciós que l’acompanya el fan tant atraient. Qui els tingués! Si a La hijo de la novia o a Siete reinas estava excel·lent aquí està incommensurable. I ha una química envejable entre ell i la doctora Irene. I els secundaris (Pablo Rago, com a nuvi obsedit pel record de l’estimada assassinada; o Guillermo Francella, l’oficial amic d’Expósito, home cínic, donat a la beguda i capaç del més alt gest altruista de l’amistat, Javier Godino com l'assassí de mirada inquietant ) estan més que l’alçada. I la banda sonora igual. No us la podeu perdre.


Ni podeu estar vint-i-cinc anys esperant declarar l’amor a ningú. Perquè els ulls parlen.


Sempre.


I si no, mireu-me.




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

19 d’octubre de 2009

Patrimoni literari i territori: el temps i la literatura


Aquest divendres vaig anar de Seminari (no al seminari, com el mossèn, que d’allí ja em vaig escapar fa temps). Ja sabeu que això de la literatura i el territori dóna per molt. El país comença a desplegar un patrimoni cultural lligat al patrimoni intangible, això és, la literatura; a través de rutes literàries, casa museus d’escriptors i accions diverses lligades als paisatges de la memòria col.lectiva. I això des de la base, que ja té mèrit! Ja n’he parlat altres cops i altres , i us n’he fet propostes concretes.


Així, doncs rls dies 16 i 17 d’octubre es va celebrar a Folgueroles el V Seminari de Patrimoni Literari i Territori organitzat per Espais Escrits i la Fundació Jacint Verdaguer amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes El tema d’aquesta cinquena edició ha estat la Memòria literària. Les ponències i els debats van tractar sobre el paper que ha de tenir la literatura dins la planificació del patrimoni literari català que ha de fer l’administració pública.

La conferència inaugural de divendres va anar a càrrec de Joan Ramon Resina, professor de literatures ibèriques i comparada de la Universitat d’Stanford, Califòrnia.
Quin raig d’erudició, el paio.!Molt interessant Com interessant fou la diagnosi de l'estat de la literatura en el territori, que va fer Neus Oliveras professora de literatura catalana de l’IES Baix Penedès del Vendrell. Amb preofessores així penso que no tot està perdut en el món de l'ensenyament, Durant les jornades comptarem també amb la presència de Xavier Bru de Sala (enfant terrible de la cultura; i fins fa res, president del Consell de la Cultura i de les Arts;), que per cert, va dir les coses pel seu nom i de forma vehement); Oriol Izquierdo , director de la Institució de Lletres Catalanes, editor i blocaire reconegut, que amb el seu to pausat i tranquil intentava marcar línies de futur -i va avançar oficiosament l'establiment d'una futura Casa de les Lletres a Barcelona; Eusebi Casanelles, director del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (que mostrava el caire pràctic d'un enginyer industrial per dur a terme un sistema de museus), Daniel Solé, sots-director general de Museus de la direcció general de Patrimoni Cultural de la Generalitat (que feia el trist paper que pertoca a un gestor dels recursos públics); i els escriptors Julià de Jodar (que té una obra molt potent i les idees força clares; per cert, no es creu res d'això de la memòria col.lectiva) i Emili Teixidor (que també les deu tenir clares però no el vaig sentit, però té una obra més digerible, i a vegades, obviable) entre altres interessants intervencions.


Sempre et queden idees i frases al pap del que es comenta i es diu a la sala entre el assistentes. Una frase per al record: “Sense temps, no hi ha literatura”. Ben cert. Els records del passat és el que ens fa escriure. I quan aquests records són col.lectius i hi ha escriptors que en fan obres d’art; podem parlar aleshores de memòria literària. Ara bé; qui diu el que és canònic o no? Els crítics? El col.lectiu d'autors? L'administració? El públic? Aquesta és la qüestió. Deixar decidir als polítics en aquest aspectes és realment perillós…


Si teniu ganes de conèixer més d’aprop que és això d’Espais Escrits, feu clic aquí. I visiteu algunes de les cases museu que s’hi apleguen. No us decebran.


El que se m’acut, i no és cap bestiesa, és que algun dia podrem establir la ruta literària dels blocaires en català I això es podria fer sense sortir de casa! Temps al temps. Vaig a patentar la idea…


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

16 d’octubre de 2009

De lectura (74): L’antropòleg innocent, de Nigel Barley



“Es difícil no començar a oblidar que el treball de camp

consisteix principalment en un gran avorriment,

solitud i desintegració” (p. 226)


“No és de dades que està mancada l’antropologia,

sinó d’intel·ligència per veure les coses” (p. 10)


Controvertida


L’any 1978, l’antropòleg Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar a un regió del Camerun per portar a terme la seva primera experiència de treball de camp antropològic. I va estar a punt de ser l’última. Però es va adaptar, va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seva estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure durant dos anys. Instal·lat en una cabana de fang va estudiar els costums i les creences d’aquesta societat, va aprendre el seu idioma i va voler esdevenir un membre més de la comunitat. Aquest llibre n’és la crònica.


Barley sabia perfectament la teoria de com calia fer el treball de camp. Però això no funciona davant la idiosincràsia de les tribus indígenes, que per molt contacte que hagin tingut amb l’himne blanc, no deixen de veure’ls com una gent summament anormal. Perquè han d’entendre o adaptar-se a unes normes forànies (religioses, socials, agrícoles,...), quan els seus costums ascentrals ja els són del tot vàlids?


Amb la lectura d’aquestes planes seguirem amb fina ironia, el via crucis personal del jove antropòleg per arribar al lloc; des de la burocràcia universitària a la camerunesa; que posen la seva flegma britànica i la seva infinita paciència sempre a prova. “L’existència d’un sistema administratiu francès complicat i antiquat en un clima cultural africà és una combinació apta per derrotar el més tossut.” (p. 36). En un país on el temps no té ni remotament, la consideració que té a Europa i on el regateig (fins i tot en els diàlegs) és sempitern. “Els preus que demanen són unes vint vegades els preus raonables. Si un client es queixa que l’estan robant, riuen i estan d’acord i rebaixen el reu a cinc vegades el preu normal.” (p. 23)


Barley va haver de salvar una doble malfiança: la de les autoritats cameruneses (riu-te’n de l’Espanya larraliana del “vuelva usted mañana”; aquí seria un “no hace falta ni que vuelva nunca”) i la del mateix poble dowayos. Dowayo en indígena vol dir «ningú». Ja us imagineu la consideració d’aquest poble des de les autoritat cameruneses (majoritàriament de l’ètnia fulbe) que no entenen que coi vol fer un britànic vivint en un poble de “gossos”. I ja us podeu imaginar que deuen pensar els dowayo d’un paio blanc que no és missioner i que vol estar amb ells per “conèixer’ls”. “El millor que et pots esperar és que et vegin com un imbècil inofensiu que proporciona certs beneficis al poble: ets una font de diners i crees feina.” (p. 69).


Un sonat, vaja; tant per uns com per els altres. I un tercer malfiament: el del mateix Barley cap els missioners: “Les missions destrueixen les cultures tradicionals i el respecte dels indígenes envers ells mateixos u redueixen tots els pobles del planeta a la condició d’imbècils desconcertat i desvalguts” (p. 33) ; tot i que acaba, per força, necessitant del seu suport. A vegades dubta si és ells que estudia els dowayos o són ells qui l’estudien a ell. La concepció del temps, del sentiment de la propietat i les relacions sexuals, són els aspectes que més sorprenen l’antropòleg. Aquest poble troba la justificació del seu quefer en «ho van dit ens nostres avantpassats». Tampoc això és tan contradictori amb el nostre “això és paraula de Déu”. L’aprenentatge de l’idioma dowayo (on sembla no haver regles i una mateixa paraula té significats diferents segons el lloc que tingui en la frase i segons el to com es pronunciï), el va portar a situacions paradoxals: “-Perdona’m, -vaig dir-, estic cuinant un tros de carn”, Si més no, això és el que pretenia dir; però a causa d’un error tonal acabava de declarar a un públic astorat: “Perdoni’m. Estic copulant amb el ferrer” (p. 81)


Barley ve estar dos anys per arribar a copsar el gran secret que els dowayos estableixen entre la pluja i les activitats quotidianes, i que es negaven a aclarir-li. “A Mango em vaig assabentar dels vincles entre les pluges, la circumscisió i la fertiltat de les plantes.” (p. 209). Amb les notes de Barley, anirem veient la concepció que els dowayos tenen sobre les dones (“...els dowayos esperen que les dones casades practiquin l’adulteri i considerin un esport divertit la seducció, p. 89); el pas de l’adolescència a la maduresa (“la forma de circumcisió dels dowayos és molt severa: arrenquen la pell de tota la llargada del penis”, p. 93); el sexe (“Un home no ha de veure mai una vagina, perquè perdria el desig sexual”, p. 96); el temps (“...el temps es mesura en mesos, setmanes i dies”, p. 98); la propietat privada (“El tabac, per exemple, no admetia una separació clara entre el meu i el teu”, p. 99); la família (“no distingeixen entre nebot i oncle, o entre avi i nét,..”,p. 112); el rar concepte de l’ecologia (”És una meravella- deien- Ho tires i ho mata tot, peixos petits i peixos grossos, molts milers corrent avall”, p. 119); la reencarnació; les malalties “...divideixen les malaties entre malaties infeccioses, bruixeria del cap, interferència dels avantpassats i contaminacions”, p. 117); les petjades dels animals; la relació entre els cicles de conreu i els cicles vitals de les dones; la mort; el sentit de la justícia,....


El relat de Barley sembla sincer. És amè i divertit. I sobretot irreverent cap l’status quo de l’antropologia social acadèmica. No és estrany que tornés al cap de poc al país que el va acollir, picat ja irremeiablement de la febre africana.“A més a més, la meva fe liberal en la salvació cultural i econòmica del Tercer Món havia rebut un xoc de mort.”, p. 237)


Una lectura entretinguda; per amants dels assaigs singulars.


Puntuem: un 6,5 / 10


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

8 d’octubre de 2009

De lectura (73): Ànimals tristos, de Jordi Puntí


“Però no hi ha més pueril i destructor que la veritat (...)
i certes persones semblen haver nascut per a la ingenuïtat (p. 24)


Pusil.lànime.

Una altra novel·la sobre l’amor, i el desamor. Quatre parelles joves, casades o ajuntades, i les seves mesquineses habituals són retratades per la ploma incisiva de Puntí. Són relats actuals, crus, coetanis, versemblants.

El que més m’ha agradat no és el tema en si, més que trillat en la literatura contemporània, sino l’estil de l’autor en narrar les aventures (o desventures) de cadascun dels protagonistes. La novel·la està formada per sis relats independents que connecten puntualment a través de personatges creuats els uns amb els altres. Però podria funcionar perfectament sense aquest recurs literari.

Hi ha una narrador extern, en tercera persona, que mostra els avatars de cada personatge i que es permet l’atreviment d’aparèixer en primera persona en un parell d’ocasions. Li direm original a aquest recurs. El que retrata aquí és ni més ni menys que les sotragades habituals que tenim totes les parelles (casats o no) i que ens mortifiquen més enllà del que seria –racionalment i lògicament— necessari. Però no en podem fer res, oi? Tots som ànimes tristes que busquem la companyia (i complicitat, quan no aprovació o suport); d’altres ànimes anàlogues. I per molt felices que ens ho pintem, sempre hi haurà paranys en el nostre camí. Els relats transcorren a Barcelona però són del tot universals. Bé, més ben dit, circumscrits a aquests cenacles de la classe mitja que ens permetem el luxe de llegir llibres i comentar-los. Com jo. Com vosaltres.

L’Enric i la Mirra són una parella al límit d’un barranc sense fons que decideixen recordar una nit d’amor foll deu anys enrere, en el mateix indret que antany: un complex de bungalows; ara esdevinguts tristos motels de carretera (“...i ella que el coneixia bé, va intuir-hi el rastre delator d’una història”, p. 23) . En Leif, que acudeix regularment al psiquiatre, s’ha divorciat de la Irina fa just quatre mesos, després de descobrir-li una infidelitat fàtua. “T’has de treure capes i capes de personalitat mort per toranr a ser tu amteix.” (p. 51). La Bàrbara i en Helmut conviden a sopar a uns amics i l’Estanis i la Tena. Són parelles que oscil·len entre la devoció plena i els desinterès mutu. Bàrbara vol un fill. Helmut, no. Ell fa una fugida endavant, al reencontre d’una coneguda de joventut. “El que realment desitjava, es convenç, era instal·lar-se en aquesta terra de ningú, la lleugeresa de saber-se entre dues aigües, el confort transitori del qui va per al vida amb sabates a retaló. “; p. 134). Sílvio i Marcia són un matrimoni ric que viu a la part alta de la ciutat. Ell té una amant amb qui comparteix aventures des d’una habitació de l’hotel des d’on es veu casa seva. La Mariela, l’assistenta peruana aprofita la seva absència per convidar el seu promès a gaudir d’amagat dels avantatges d’una casa amb jacuzzi i mobles cars.

Tots els personatges es coneixen entre si i busquen complicitats en els seus trencaments o inquietuds. És el que han de fer els amics, oi? No us serà estrany retratar-vos en alguna de les situacions que es recreen. Tots hem tingut relacions de parella (en aquest cas, totes heterosexuals) i ja sabem quin pa s’hi dona. Tots hem convidat a sopar a casa amics en crisi o em fet cafès de companyia solidària per animar les ànimes tristes, quan érem nosaltres els nàufrags necessitats d'un bot salvavides.

A Puntí li agraden els paràgrafs llargs,encadenats frases subordinades. Li agrada d’obrir parèntesi dins les frases, com matisacions a allò que ens explica. I empra metàfores poètiques divertides: "involuntària tristesa, moments anestesiats, venjança privada, enrampada benèfica, essència lúbrica,...

Puntí es deleix per indagar en el microcosmos de la vida quotidiana; en els petits detalls de parella que expliquen per ells sols un estat d’ànim, un desassossec; una premonició. Tot una catàstrofe es pot desencadenar per un fet o un pensament en principi, innocu. Puntí indaga els subconscient dels personatges. S’enfronta als temors que en la vida quotidiana no volem abordar; per mandra, temença o por. Realitat, desig es complementen en una, literatura àgil, polida, encerclant. Brillant.

Idònia per a parelles en crisi. O a qui els agradi posar a prova la seva relació.

(Puntuem: un 7,5 / 10)

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!