30 de novembre de 2009

Blocaire invisible 2009: santornem-hi!

Doncs sí senyors, un altre any més ens hem plantat al mes de Desembre. I què passa al mes de Desembre de cada any? Doncs que és Nadal, que tenim vacances, que podem gaudir de la família i els amics en pau i harmonia (o no...).

Però a més, des de fa 3 anys el Desembre és una mica més especial per la blogosfera. Perquè? Perquè és el mes del... BLOCAIRE INVISIBLE!!!!



 
Aquest és el post de convocatòria per a tothom qui es vulgui apuntar a fer-ho. Si us passegeu per la blogosfera (o blocesfera, o catosfera o com colló es digui!)  veureu que aquest post està exactament igual al meu piset, a casa l'Alepsi i  casa de la Anna Tarambana. Aquesta és la novetat d'aquest any: som tres organitzadors. "Tres eren tres," i només dues eren bones...

Per a participar els passos a seguir són molt senzills:

  1. Deixant un comentari en aquest post (tan se val a quina de les tres cases el deixeu) indicant que hi voleu participar.
  2. Heu de deixar el vostre NOM, el nom i URL del vostre BLOG, i un EMAIL de contacte!
  3. Visiteu el nostre wiki on hi haurà la llista de participants i així els podreu anar coneixent.
  4. El dia 17 de Desembre de 2009 se us enviarà un mail dient-vos a qui li heu de fer el regal
  5. Prepareu un bon regal personalitzat per a la persona que us ha tocat
  6. Podeu anar deixant pistes als vostres blogs per amerjar la perdiu.
  7. El dia 6 de gener de 2010, a partir de les 00.00 h podreu començar a penjar els regals
La data màxima per a inscriure-s'hi és el dia 15 de Desembre. El 16 farem el sorteig (tot legal, que som bones persones els tres) i el 17, com ja hem dit, se us enviarà el nom del vostre afortunat.

Si voleu, recordeu les instruccions del 2008 aqui

Podeu fer-ne tota la propaganda que vulgueu! Quants més serem, més riurem! I el Blocaire Invisible sempre és una gran oportunitat per a conèixer nous blocaires!!!

Òbviament, no cal dir, que tothom qui s'inscrigui té el deure moral de fer un regal. Que l'any passat algú es va quedar sense regal i és una putada!!!

Si voleu consultar alguns dels regals que s'han fet, podeu entrar al resum del primer any 2006 o, el del l'any 2007 o  el de l'any passat 2008

Doncs queda inaugurat el Blocaire Invisible 2009!!!



PS
El primer regal ja ens l'han fet... el Pd40 ha actualitzat la seva imatge original i ens l'ha cedit per a que il·lustrem la campanya! Gràcies, company!



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

28 de novembre de 2009

La indignitat d'Espanya (editorial conjunt)

26 novembre 2009

Post publicat pel Puji a la Cullerada





Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

Text difós pel seu autor a la bloguesfera catalana. Si us agrada, copieu el text al vostre blog. 
Ajudareu a la seva difusió.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

27 de novembre de 2009

Reunió ordinària de veïns: L'acta de l'acte.



Al final va haver-hi reunió. Quan vaig baixar al replà de l’escala a les 8.32 pm (tenia una pila de planxa que enllestir!)  ja hi havia enrenou als esglaons. Després de les  presentacions oportunes van seguir amb la xerrameca que va agafar tints de comèdia marxista (dels germans Marx, vull dir).  Allò era un guirigall! Com a qualsevol reunió de veïns d’escala hi ha via converses paral·leles entre dos i tres i quatre veïns alhora, sense atendre al pobre president de l’escala que es debatia per posar una mica d’ordre; amb la qual cosa calia estar molt atén a tot el que es deia, no fos que no se’ns escapés cap comentari inoportú... Quin riure!  Quina histèria col.lectiva!

Assistents

Elles

1.      Albanta
2.      Anna
3.      Cris V/N
4.      Déja Vie
5.      Emily
6.      Helena
7.      Khalina
8.      Kweilan
9.      Lady Griselda
10.  Mar
12.  Rita
13.  Silver
14.  Violette

Ells
1.      Farlopa
2.      Mossèn
3.      Paseante
4.      Roberthinos
5.      Veiededalt

(crec no deixar-me ningú). Ja veieu que elles sempre tenen més  ganes de xerrar...

I també es van deixar caure uns passavolants anomenats Molinera (a tu molino!); Noi_19 (a qui la Rita ja va tirar els tejos), un tal Jose (amb qui el Paseante va fer un privat), un tal Joan (que va fugir en saber que érem una colla d’assassins a sou!), una tal Dr. Peter Blood (a qui el Roberthinos va demanar viagra), una tal Gala (en hores baixes que la Khalina va sortir a consolar) i un lluis_31 (que calçava un 43;...de peu, deia).

Alguns veïns entraven i sortien. El Farlopa, pobre, tenia que fer el sopar a la costella i ja se sentien els crits des de la cuina que el reclamaven (després, ens va baixar els macarrons).  El Paseante, s’inventava trucades per a anar al lavabo (que te malament la pròstata, el pobre). El Mossèn anava beneint els aliments que preníem i recollint calces que no sé qui deixava caure.  Un servidor anava d’aci cap allà sense saber ben bé què deia. I la Rita va posar un pernil de 69 € el quilet que va volar en un plisplas ! I vaig fer retirar el tacos de formatge perquè no suportava l’olor; però la Violette va solucionar-ho amb un coulant de llepar-se els dits i la Viuillegex amb un pastís de..., de què era?... La Déja Vie, la Mar i l’Anna entraven i sortien per compromisos familiars diversos (deien). El Robertinhos i la Rateta van arribar tard i, casualment, junts (no vull pensar malament...). I sé que la Duschgel i el Té la Mà Maria no van poder obrir la porta del replà (coi, no era tant difícil!)  En fi, que encara em fan mal els dits de teclejar frenèticament i amb faltes. El debat va demostrar definitivament que el Paseante (que només sap parlar de futbol) i jo no som la mateixa persona. Ni parella! Que l’Emily ja s’ha passat definitivament al MFC. Que la Mar ha vist “Castillos de cartón”. Que la Viuillegeix se la sap llarga. Que la Kweilan té un gos.Que la Khalina diu frases molt profundes.  Que l’Emily ens va fer recordar un post antològic sobre una futura residència a Blogville. Que l’Anna va a domir d’hora. Que la Rita és una lianta de padre y muy señor mio. Que la Cris estava que explotava de feliç. Que el Robertinhos segueix sent un cadellet. Que la Rateta es perd  pels esglaons. Que l’Albanta ve del sud. Que l’Helena va ser la meva blocaire invisible. Que la Lady Griselda  va apressada . Que la Silver parla poc però observa molt. I que la Violette gasta un número 100 de copa tova, negre i amb blonda. I que tenim un veïnat que som la repera; per no dir, la po...

I vaig trobar a faltar alguns veïns de pes. (D’alguns ens vam recordar explícitament). Serà a la pròxima? Perquè hi haurà pròxima.

I de les decisions preses, què?

Ah , sí... Entre frases d’amor creaudes; acudits dolents, recomanacions gastronòmiques, tàctiques futbolístiques patètiques, repàs al col·lectiu gay, injectives de la Rita, amenaces diverses, cants al sol i confessions irreproduïbles (“ a ti te conocí en un chat” vam (vaig decidir, perquè al final ja ningú m’escoltava) les següents conclusions perquè  constin en acta:

1. Històries veïnals (Nova  tongada prevista el gener del 2010). Us apuntareu?
2. Cadàver exquisit (S’està acabant el del 2009; paciència.... El reprenem, qui vulgui, el 2010)
3. Blocaire invisible 2009 (l’Alepsi i un servidor estem preparant el tret de sortida. Prepara’ts, llestos,...!)
4. Museu del disseny friki (Reclamo noves aportacions!).
5. Veïns d’escala (algú sap d’on surten aquests frikis fotografiats?)
6. Nova proposta veïnal pel blog (cerco de 12 a 24 veïns/es amb cert descaro, ganes de ser immortalitzats i sense gaire vergonyes ni manies). Aviat donarem  més informació. Logística necessària: estudi, fotògraf, maquilladors i maquetista. Voluntaris/ies? No es gratifica personalment.

Per cert, després vaig fer regals dedicats a totes les que em van notificar les seves mesures... 105, 100 i 90 Heus aquí una mostra: sostenidors transparents...






Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

25 de novembre de 2009

Un xat calent...de veïns i veïnes!

Quan són les 22.11 i el Madrid crec que guanya... al replà de l'escala ja som 15 veïns que hi estem passant una estona... Arregalnt el món. Trobo a faltar alguns/es. Us heu perdut a l'ascensor?

Us eserem al Xat Cafè Clàssic dels Xats de Vila Web!


Demà, l'acta!

 


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

22 de novembre de 2009

Recordatori: reunió de veïns el dia 25!

Espero que a la reunió de veïns del dia 25, quan toqui el darrer punt de l'ordre del dia (mostra de la nova llenceria de la veïna del principal) no vingui el veí plasta de sempre i ens aixafi la guitarra (per molt que no ens deixi pitjar el Play):


 


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

20 de novembre de 2009

De veïns d'escala (14): August Solidari Arreu, funcionari internacional




Des de ben petit, l'August ja patia en veure les bosses de pobresa que envaïen la seva bonica ciutat a la costa Adriàtica. I més d'un cop va haver d'apedregar els indigents fins que desapareixien de la seva vista. Amb els amics d'escola havia organitzat el que ell en deia "escamots de neteja urbana". La seva mare, pobra, un pèl sorda i tanoca, creia que la neteja era de papers i andròmines quan li deia que sortia fer d'escombriaire. Ben aviat les seves passes professionals es van encaminar cap a activitats destinades a millorar la qualitat de vida de la gent més necesssitada, tot i que sovin es veia obligat a treure'n algun benefici.


Així, doncs, l'August va ser pioner en l'establiment de xarxes de prostitució per a jovenetes escasses de recursos (i no cal dir que se n'aprofitava en tastar abans la mercaderia); en la compra-venda de nadons (que suposava una bona injecció econòmica per a les seves famílies); en la distribució de drogues dures i de síntesi (una evasió temporal per als més marginals), i en el subministrament d'armes lleugeres per a qui es volgués sublevar contra els opressors (he sentit dir que a Somàlia hi té grnas amics). Unes iniciatives, val a dir, que sempre van comptar amb el suport dels països, institucions  agents econòmics i socials més  sensibilitzats en aquesta problemàtica; entre els quals es troben la Uñesco; la Fago, la Unicez i la Lliga Berlusconiana.



El seu currículum immillorable va escombrar la resta d'aspirants a Alt Comissionat del Primer Món per a l'Eradicació Integral de la Pobresa, un càrrec que actualment li perrmet eliminar la misèriade soca-rel, sovint fins i tot abans que aparegui, gràcies al seu olfacte i perícia innats. Ha llogat un pis al bloc, i diu tenir motla feina a la ciutat.

"Anem bé, pero no podem abaixar la guàrdia", em diu quan el trobo al forn cada matí en comprar el pa. Sempre parla sense treue's la mà de l'infern de l'americana. "Sense la complicitats de tots, com fins ara. no aconseguirem eradicar aqeusta lacra que amenaça la nsotra societat del besnestar", continua...  Jo me'l miro amb aire resignat, i vigilo de no dur-li la contrària. "I tant August!", menrtre li deixo pagat el cafè. No fos cas que em prengués per un ésser marginal.


Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

18 de novembre de 2009

Aquí, m'has agradat, Basté!


Catalunya Ràdio fa  temps es va fer el harakiri matutí fent fora l'Antoni Bassas. Des d'aleshores, quan puc, escolto RAC 1, que és com copiar el model del veí però fent veure que és teu. Fa dies que es va retransmetre el que sentireu, però pot ser vàlid avui mateix. Menys la citació a la Ruscadella (que forma part del meu particualr trio lalalà que odio a mort; i algun dia en faré un post), tota la resta ho suscric plenament. Aquí, m'has agradat, Basté!






PS Gravació gentilesa de la Núria Aupí, empordanesa de pro.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

15 de novembre de 2009

De caigudes lliures...

I jo pregunto...però a algú li interessa el que anuncia realment aquest spot? M'imagino que a elles sí. A nosaltres (nois), ens ben bé igual, oi? Per cert, crec que em vaig a treure el títol de pilot d'avió.


http://www.m2film.dk/fleggaard/trailer2.swf


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

14 de novembre de 2009

De 300.000 Parèmies i altres dèries



El gurú de la paremiologia catalana a la catosfera, en Víctor Pàmies, arriba als 300.000 registres. Això deu ser molt, oi? Aquest replà no tindrà mai tant veïns com visites el seu blog; però em permeto de regalar-li un rodolí en tant magne esdeveniment.

  " Si un refrany es necessita, cuita, que en Pàmies te'l recita."

PS
Una iniciativa del també cul inquiet de Xarel.10
I el logo és és de Palli:disseny


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

12 de novembre de 2009

De lectura (76): Marketing para escritores, de Neus Arqués

“Si quieres vender libros, busca la visibilidad” (p. 119).
 


  Voleu publicar un llibre? Teniu un original i no sabeu què fer amb ell? Heu d’enviar un mecanoscrit a alguna editorial? No sabeu com afrontar el marasme del món editorial per a un novell? Teniu una entrevista amb alguna agent literària (ho dic en femení perquè solen ser “elles”)... Si esteu en aquesta situació o sabeu d’algú que s’hi trobarà aviat, aquest és el vostre llibre.

Escriure-Publicar-Vendre; són els tres eixos del triangle que marquen el tarannà del llibre. Un triangle on la bisectriu és fer-nos “visibles”. Aquesta és la volta de clau que sustenta la tríade i  la tesi que justifica el llibre. «Escribimos para ser leídos y para llegar al lector es necesario publicar. Pero no es suficiente. En un mercado donde vales lo que vale tu último libro, es imprescindible vender. Y para ello es imprescindible conseguir visibilidad» (p. 17). En resum: com aconseguir la preuada “visibilitat” en la selva del món literari.

El  llibre és resultat per una banda, dels coneixements professionals de l’autora (especialista en màrqueting); d’una altra, de la seva experiència personal com a escriptora (ha publicat dues novel·les que vaig ressenyar aquí i aquí) i finalment, de les múltiples converses i lectures que aquest tarannà li ha aportat. Es nota doncs, la part vivencial de l’obra. Aprendrem força coses perquè aporta força dades. Jo n’he après, ho asseguro. Per exemple, que “La contra” de La Vanguardia és l’anunci que més llibres ven a Catalunya. Aparèixer-hi és tenir l’èxit assegurat. O que al país s’editen 4.000 títols a la setmana. Això és una barbaritat! O que només es tradueixen un parell de llibres del castellà a l’anglès per any. I que amb tota la necessitat de repostar prestatges a les llibreries que tenen els llibreters, a Espanya es deixen de vendre... 107 milions de llibres l’any. Collons! La biblioteca que jo em muntaria amb ells!

Arqués no enganya. Com el cotó. S’hi voleu entrar en aquest negoci heu de saber que l’autor és el “subordinat” de la cadena de valor que és la industria del llibre. Perquè no cal oblidar que el llibre és un producte. Això si no sou un Pablo Coelho, és clar. Perquè ell, com altres, ha arribat a la  categoria de “marca”, com la coca-cola (i que consti que a mi no m’agrada gens, el Coelho, vull dir; la coca-cola molt; i més, amb rom). Quan hi arribes al seu nivell, ho vens tot. Fins i tot l’ànima. Quin avorriment!

Com a manual és clar, metòdic, àgil i ordenat. Res a dir, doncs. I sembla sincer. Les referències al paper de l’agent literari i els “alts i baixos” de l’autor en tot el procés editorial són les planes  més sentides. Analitza tot el complex món del llibre. Tant en sentit intern, d’empresa (editor); com l’extern, el venedor (llibreries) i el destinatari (lector). Publicar per primer cop és com buscar una primera feina. Seguint el símil, diria que el que cal és no quedar-se a l’atur. El que succeeix és que els autors ens enganyen: és impossible treure un bon llibre cada dos anys. [Que consti que això ho dic jo, no l’Arqués.]

En la promoció el llibre està el 99,9% del seu èxit. Per vendre bé, cal disposar d’un pla de màrqueting i conèixer bé quin és el teu públic objectiu (això es diu segmentació del target) per adreçar-t’hi convenientment. L’ull crític d’Arqués passa revista a l’autor, l’editor, el dissenyador «Las portadas no son ilustraciones, són comentarios» (p. 89), l’impressor, l’agent literari, el comercial, el llibreter i, és clar, el lector. «La capacidad de atención es hoy el recursos más escaso» (p. 77). Això és aplicable a tot, malauradament: als llibres, als blogs, a la televisió i a la família o l’amant! Aprendreu a manegar termes com co-brandedmidlist, sampler, blurb, flyers, product placement, stock signing,... O descobrireu que és el Manifest Cluetrain

No hi ha mercats: hi ha converses,: per això les eines tecnològiques poden ajudar molt a la difusió d’un llibre (abans i després d’aparèixer). En aquest sentit facebook i els blogs són uns aliats indispensables. Arqués ho sap i per això té el seu grup de seguidors en Un hombre de pago. Jo entre ells. I a d'altres escriptors a casa nsotra que ja ho fa n això. Com aquest o aquest.

Per trobar-hi una mancança a l’obra li diria a Arqués que no ha valorat prou el paper de les revistes especialitzades en literatura que hi ha al mercat (Qué leer, Quimera, Biblioteca y documentación...), o el paper que tenen els programes de televisió dedicats a la lectura (Qwerty, L’hora del lector,...) tant a casa nostra com fora.

Jo tinc un recull de contes aplegats que veig que no agrada a cap concurs que envio. Com que sóc tossut, faré cas de les recomanacions de l’Arqués. El donaré d’alta al dipòsit legal, i em posaré a escriure un briefing de l’obra que acompanyaré amb una carta (i foto?) a editorials que consideri els pot interessar (a algú li interessa la literatura eròtica?) i començaré a fer un grup d’amics al facebook per començar l’operació de màrqueting avant la lettre. Suposo que algú de vosaltres, veïns del replà, me’l comprarà, no? I si no, com no publiqui, ja sé a qui anar reclamar, eh Neus?

Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 de novembre de 2009

Reunió ordinària de veïns (gens ordinaris) al replà de l'escala: dimecres, 25.11.2009





Em sembla que fa temps que no sortim al replà fer-la petar una estona. I com que ara ve el mal temps, i la pluja ens pot fer quedar a casa més del que voldríem, i noto una certa nostàlgia tardoral en algunes portes, se m’ha acudit que podríem fer una reunió de veïns al replà i tractar algun dels temes pendents de la comunitat. O senzillament per fer de marujons i marujones una estona i rajar del bé i del mal que ens envolta. Ja que no tenim portera a l'escala...


Per fer-ho, proposo trobar-nos al xats de Vilaweb, concretament al Sala del Cafè clàssic, que sempre està més buit que el meu compte corrent i anar entrant en el debat, a saco paco. Si em quedo sol, ja faré un soliloqui. Si som dos, un entrepà. Si som tres, un ménage a trois. I si som més (ho espero...), ja farem una timba de cartes. 

Per tant, deixo enganxada al replà de l'entrada del bloc (de pisos) la següent nota:



REUNIó DE VEÏNS I VEïNES BLOCAIRES


Dia de la reunió: dimecres, 25 de novembre de 2009

Hora de primera convocatòria: 20.00 h (pels que berenen tard)
Hora de segona convocatòria: 21.00 h (pels que sopen d’hora)
Hora de tercera convocatòria: 22.00 h (pels que ni mengen ni sopen)
Hora de tancament: 24.00 h (que algú ha de treballar i mantenir el país dempeus...!)


Ordre del dia


1. Salutació i paraules de benvinguda del President.
2. Salutació i paraules de benvinguda dels nous veïns i veïnes.
2. Repàs a les obres pendents:
                2.1. Històries veïnals (cal fer una nova tongada?).
                2.2. Cadàver exquisit (alguna cosa fa olor a podrit...).
                2.3. Blocaire invisible 2010 (regals virtuals en temps de crisi?).
                2.4. Museu del disseny friki (esgotament d’existències).
                2.5. Veïns d’escala (algú sap d’on surten aquests energúmens?).
3. Estat de comptes de la comunitat: situació de fallida total  (algun Millet a la comunitat?).
4. Proposta d’ingrés de nous veïns i veïnes a la comunitat.Proves de sel.lecció.

5. Petició de derrama extraordinària per part del president: necessito fer un viatge ben lluny de Blogville (Hisenda em busca).

6. Noves propostes veïnals pel blog (només les deshonestes es consideraran).
7. Renovació de càrrecs de la Junta (però..., n’hi ha alguna?).
7. Precs i preguntes (que no tindran resposta).
8. Copa de cava i canapès al terrat del veidedalt (no es convida particularment). Karaoke.



Ja sabeu que els que no hi assistiu seran recompensats amb un increment en la taxa d’escombraries, un augment del lloguer i haureu de fregar l’escala tot l’any vinent. Es pot delegar el vot en un altre veí/ïna però farem amb ell el mateix que el TC amb l'Estatut: ni cas.



Recordeu: dimecres 25, a partir de les 20 h.al Cafè Clàssic, als chats  de Vilaweb.


PS 
Podeu fer-ne profecia als vostres blogs.

PPS
Que el vostre nom no surti a la bústia no vol dir que no hi esteu convidats/des; és que no m'hi cabien més!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

5 de novembre de 2009

Del Museu del Disseny Friki (44). L'espelma forquilla



Això sí que és ser pràctic! Encens, apagues i endrapes. És clar, que fer-ho al revés pot suposar cremar-se els dits. Proposo tenir-ne a punt per els festes del replà. Una nova proposta del veí Té la Mà Maria.

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

 


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

2 de novembre de 2009

De lectura (75): La dona a la finestra. El Born, 10 de setembre de 1714, de Vicenç Villatoro




«El setge d’una ciutat bella és un país desconegut
que al final és ocupada per exercits enemics i veïns« (p. 15)



El Born, 10 de setembre de 1714. És el dia previ a la desfeta. A la derrota final. Però en el llibre que us ressenyo no hi ha batalles, ni combats, ni reis ni personatges il·lustres, ni actes heroics, ni sang, ni morts. Sols personatges; actors i un sentiment continuat de desesperança i vacuïtat.



Un director de cinema nord-americà decideix filmar una pel·lícula sobre la Barcelona abans de l’Onze de setembre de 1714. Com va ser el dia abans de la batalla final. Sense que es veig cap combat. El guió és d’un historiador local, en Joaquim Miró; que ens ajuda a entendre la successió dels fets. La novel·la (la pel.lícula) explica en essència el triangle entre l’Eulàlia Sorribes, una noble vídua rica que viu en un palau del carrer Montcada (“Una dama darrera els vidres, una dama en finestra, és empre algú que espera”, p. 152), en Josep Ferrera, soldat professional, capità de regiment, que viu ocasionalment al palau i que defensa el baluard de Santa Clara; i l’Oleguer Planes, escultor artesà, tinent de la milícia urbana dels gremis, la Coronela, encarregat de la defesa del Portal Nou. A través del quefer de tots tres i de els seves interrelacions, coneixerem la situació de la ciutat en aquells dies èpics. El director (que sempre parla en primera persona, i és el narrador de la trama) vol fer una pel·lícula sobre la desesperança, no sobre l’èpica o la guerra. Cosa que si vol, és clar, el seu guionista. Un home en crisi que fa un pel·lícula d’una derrota. (“Potser sí que el món que vam somiar no era el lloc d’arribada, l’estació de destí, sino un parèntesi entre batalles, entres explosions de maldat. Sempre tornen els bàrbars.” p. 80)



Villatoro aprofita el fet de la coincidència de l’atemptat de l’11 de setembre del  2001 a Nova York per donar complexitat al personatge principal, el director de la pel·lícula (mai sabem el nom), que ha vist morir la seva companya en l’esfondrament d’una de les torres bessones. I així la novel·la es converteix en un curiós triptic: les escenes de la pel·lícula que són explicades com si de fets històrics reals es tractessin; les inquietuds i la lluita interior del director (que és negre i jueu, asobre!) en enfrontar-se al seu dolor personal, als seus personatges (veu en la Mònica, l’actriu que fa d’Eulàlia Sorribes; una altra Raquel, la seva dona) i a intentar entendre la ciutat que l’acull; i finalment els mateixos actors de la pel·lícula (la Mònica, el Marco i el Lluís) que estableixen vincles com a persones (es lien entre ells) i com a personatges de la novel·la (que també ho fan). A sobre, Villatoro s’ha documentat bé i es basa en personatges que van existir realment en aquells dies. Un llibre original, doncs, en el seu plantejament. No és brillant. Però és força recomanable, per atrevit i ben fet. Hi ha una certa mirada nostàlgica en l’autor sobre la fi d’un món.




I és que si feu un exercici de memòria –i ara em permeteu un pèl d’erudició- i us poseu en la pell dels barcelonins d’aleshores, ho heu d’entendre. Des del juliol de 1713 la ciutat de Barcelona està assetjada per un exèrcit borbònic de Felip V de 40.000 homes. És el cinquè setge en un quart de segle. Rera muralles, només 5.500 defensors, fonamentalment integrats en la Coronela, la milícia urbana dels gremis. A la ciutat hi ha fam acumulada, malalties, esgotament, una fe vàcua en la intervenció aliada (els anglesos van incomplir la seva paraula d’ajudar la causa dels catalans), un fervor religiós exacerbat i animat per frares i capellans que prometen un miracle. Tot amb la certesa que l’enemic no negocia i que ha arrasat amb totes els ciutats que se li han oposat. Per això van resistir fins al final: sabien que no podien guanyar, però si ho perdien, ho perdien tot. Trenta mil bombes van caure en aquells mesos sobre la ciutat. 7.000 ciutadans van morir. Quan Villarroel va capitular, la tarda de l’Onze de setembre, després de dotze hores de lluita, les tropes borbòniques només havien guanyat un deu per cent de la ciutat. Després vindria la repressió, l’exili, l’empresonament de dirigents, l’embargament d’armes, béns i títols, el nou cadastre i el decret de Nova Planta (1716). La fi de les institucions de govern (Consell de Cent, Generalitat) i les Constitucions de Catalunya que regien el país des de feia quatre segles. I com a símbol de submissió militar, l’aixecament de la Ciutadella. Per fer-la, els mateixos resident van haver d’enderrocar les seves llars: un miler de cases (que es diu aviat) del barri de Ribera. En el futur jaciment del Born podem veure un 5% tan sols del que es va fer enderrocar!



Però si voleu saber com va anar tot això de la Guerra de Successió i dels setge de Barcelona, d’una forma novel·lada, haureu de llegir la trilogia 1714 de l’Alfred Bosch. Que jo me’n vaig per les branques...



Visca la terra! I la bona literatura!


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí



Puntuació: 7/10


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!