30 de juny de 2010

El Mapa Literari Català 2.0

N'han parlat a d'altres replans, i crec que paga la pena que ho conegueu, sino és el cas. Qualsevol inciativa per difondre el nsotre patrimioni immaterial que implcia la literatura, les veus pròpies i els textos dels nsotres  escriptors "consagrats" és una bona inciativa. I si aquesta aposta clarament pels recurs de les noves tecnologies, molt millor encara. Us parlo del Mapa Literari Català 2.0. Una eina útil epr a professors d'institut, lletraferits i malalts de literatura; que per aquest replà n'hi ha uns quants...

Cliqueu a sobre, i navegeu...



Si teniu algun escriptor preferit, aneu a veure si hi ha alguna ruta establerta que pugueu fer, quins textos se'n ressenyen i, fins i tot, mireu d'escoltar en la seva pròpia veu o declamats per algú altre, els seus textos o poemes. Jo em quedo amb el meu poeta preferit i un dels poemes que sempre m'han frepat. Si l'escolteu en al veu de Pere Arquillué, fliapreu. Si fos en la meva, fliparíeu més. ;-)

Joan Vinyoli ens recorda les arrosades que es feien a l’esplanada de l’ermita de Farners durant els estius de la jovenesa. Una esplanada envoltada d’alzines sureres, arbre característic del paisatge colomenc. Però és clar, a mi m'agrada veure alguan cosa més...

Platja dura

Són llaguts o balandres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
Deixo que es trobin
paraules a l’atzar, deixo que em pugin
intensament records,
que encenguin fogueres,
que matin gels.
Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m’agraden els llavis
incandescents.
A l’esplanada de l’ermita
s’hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l’ombra
de les alzines sureres.
No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d’un turó.
Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa, de la platja dura
dels anys viscuts.

"Platja dura" dins Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 .

26 de juny de 2010

13, rue de Blogville: el lladre

fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group
Deixo la veïna del nens odiosos i baixo a comprar oli a l’adroguer. Ja diuen que qui no té memòria, ha de tenir cames. Per això, em faig un fart de pujar i baixar escales. Se m’ha fet de nit entre tant anar i venir i miro d’encendre el llum del replà. Casumdoina! Santornem-hi! Un altre cop han saltat els ploms i no hi ha llum a l’escala. Vaig baixant a les palpentes.

—Collons! Quin susto m’ha fotut!
—Ei veí, què fem per aquí?
—Això dic jo gamarús! No veu que quasi m’agafa un síncope!
—És que s’ha anat el llum...
—Ja ho veig això, carallot. Vull dir, que no veig res de res. Però perquè coi no enfoca el terra i no a la seva jeta. Sembla una aparició! És com si en despertar-me veiés que tinc l'Esperanza Aguirre al costat!
—És que estic assajant...
—El que? Una obra de Bela Lugossi?
—No home... Faig d’espectre en una obra de la parròquia del barri...
—I això que duu a la mà?
—Ah, res, un colom que volava pel celobert i l’he caçat..al vol, com si diguessim...És pel meu gat, sap?
—Però si està pelat! Sembla un pollastre...
—Ah, sí? Potser sí...
—No s’haurà carregat el lloro de la iaia del tercer!?
—Lloro?  Deixi’s de lloros que tinc feina, ara. Bona nit.

Aquest paio és més fals que un duro sevillano. Sempre el veig entrant i sortint de l’edifici en horaris ben estranys; amb un sac a l’esquena ple d’andròmines que no sé d’on deu treure. Un parell de cops he vist els mossos d’esquadra trucant a la seva porta i fent preguntes als veïns. I sento dir sovint que als veïns els entren a robar.

Per mi que aquest paio deu tenir negocis obscurs i no és aigua clara.

—I ha d’assajar al replà?
—És que a casa la dona em fot la pallissa i no em deixa en pau. Ja sap com són les dones...
—Doncs no. No ho sé. Fa anys que ho investigo i no en trec aigua clara.
—És clar, no els dona el que volen.
—I què volen?
—Misteri, veí, misteri...
—Ja veig que vostè és un mestre en això...

Per mi, que el misteri d’aquest paio està més clar que l’aigua que cau de les goteres del replà: té els dits més llargs que els inspectors d’hisenda. Li dic adéu amb la mà a la butxaca, no fos cas que en passar pel costat em fotés la cartera...

—Apa, bona nit i segueixi assajant...
—Bona nit, veí. I recordi: misteri, misteri,...

20 de juny de 2010

13, rue de Blogville: la mare dels nens odiosos

fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group

Ding, dong…

—Neng! Vés a obrir!
—Que vagi la Coletas. Que estic jugant a pilota, jo… (se sent un sorollde trencadís de vidres. «Gol de Messi a la vitirna del menjador!»
—Que heu fet ja?

Ding, dong..

—Doncs ves tu, nena. Que haurà veurà el Messi aquest sin l’agafo...
—I una mè! Que vagi el Panotxa, que s’està rascant els ous tot lo dia!
—Nena! Això és el que t’ensenyen a l’escola?
—Quina escola, mama? Fa sis mesos que no ens portes…

Ding, dong…

—Ja vaig, ja va…collons! Perquè no et toques la punta de la fava enlloc de tocar el timbre?
—Nena! Quina llengua és aquesta! Sí és el Cobrador del Frac li dius que ahir em vaig anar a les Seychelles. Que quan torni ja li pago el que dec.

(…)

—I bé… qui és, filla?
—Em sembla que és el pallús del veidedalt. No sé què coi diu que et passis per la poli…-amagant-se el riure amb la boca.
—Que heu fet ja? És que em fareu parar boja, eh!
—Hola veïna…, què simpàtica la seva nena, eh? No, no passa res… Demanava si tenia una mica d’oli.
«Tu sí que perds oli, gamarús! » se sent dir des de dins el pis. I unes riallades.
—Nens! Voleu callar! No els faci cas veí, és que el calor els fa dir barbaritats…
—Ja, ja…; però tirar pedres amb el tiraxines pel celobert mentre em dutxo no deu ser efecte de la  calor, oi?
—Això li han fet! Ja parlaré amb ells…
—I que cada cop que vull pujar en ascensor, posin una falca a la porta de sortida?
—Ui! Són nens, ja sap... Volen jugar i...
—Dexiu, dexiu… Veig que torna a estar embarassada…
—Què diu? No home! Això és que tinc una mica de sobrepès…
—Glups! Perdoni, però com que des que la conec sempre n’ha tingut un nen rere l’altre...
—Des que es va anar el pendó del meu marit fa dos anys, que no he tastat  home, escolti! Que ja me les sé totes jo, de vostès!
—No, si jo gana no em passo gaire... No pretenia...
—Doncs llàstima. Miri, m’agafa fent el dinar… Que és vol quedar?
—Amb els seus fills a casa? Que es pensa que estic boig? Abans em faig monjo de clausura…Només volia una mica d’oli…
«El veí perd oli, el veí perd oli….». Riallades al fons del pis.
—No els faci cas. Tingui, m’aguanta el bebè un moment?
—Escolti…, aquest nen va cagat!
—Ah, si? És que amb l’olor de la casa no  ho distingeixo... El voldria canviar mentre li duc l’oli?
—Ui, dona! Miri sap què —i li torno el nadó—, ja baixo a baix a l’adroguer, a veure si encara no ha tancat...

Pobra dona! Conviure amb tres energúmens com aquests i tota sola! Si no fos delicte engabiar els infants, a aquests tres els fotia directament al zoològic amb els micos... No sembla mala mare, però és que amb aquests tres delinqüents ha de parar boja per força.
La planyo...

Altres veïns/es de Blogville
7. La mare dels nens odiosos

16 de juny de 2010

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (49): les agulles Batman



Amb aquestes agulles ja no tindré el problema quan estenc la roba... Les agulles no cauran més al celobert del veí de l'entresol. Senzillament, perquè sortiran volant! Un regal, per cert, de Té la Mà Maria

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

14 de juny de 2010

Jesús Moncada: In memoriam

Sempre que algú m’ho ha preguntat o he tingut ocasió de comentar-ho en algun sopar, fòrum, certamen, conclau literari o puticlub; he dit el mateix: Cami de sirga és un dels millor llibres que he llegit mai en català. Quasi diria que el millor. Segur que estaria entre els meus cinc escollits. De debò, si no l'heu llegit, feu-ho. No us decebrà. Amb La galeria de les estàtues, Calaveres atònites, El cafè de al granota i Històries de la mà esquerra (el que he llegit de Jesús Moncada; Mequinensa, 1941; Barcelona, 2005) vaig veure clar que Moncada era un escriptoràs de l’alçada d’un campanar. Un univers propi (on Mequinensa ve a ser el seu Macondo particular) presentat amb una rigorositat, preciosisme i sentit de l’humor que m’ha costat trobar en altres autors. Moncada ha estat home de poques obres perquè els bons escriptors de debò han d’escriure poc. I en Moncada se sumaven aquests orígens fronterers que fan que sigui reclamat pers uns i altres com a propi, quan ell, el que hauria de ser és un escriptor universal. Aquest dies fa cinc anys de la seva mort i aquest modest recordatori es vol sumar a aquesta iniciativa que, crec ell ha promogut. 

Recordo una frase seva: "Malament ho tindrà la literatura catalana si la llengua no progressa."

Necessitaríem més Moncades en la nostra literatura.

13 de juny de 2010

13, rue de Blogville: la iaia amant dels animals

fotografia i photoshop: Helena Batlle
maquillatge: Cazcarra Image Group
—Titis, titis, titis,… I quin és l’ocellet més boniquet? Quin és el perdalet més coquetó?
—Ruuacc, ruuuac...
—Aish! I que rebonicó que és el meu perruconet!
—Miau, miau,...
—Si, Mixonet, tu també ets molt bufonet. No siguis gelós. Vine aquí, a la faldeta de la mare.

Ding, dong.

—Sí..., qui hi ha?
—Senyora .., sóc jo; el veí, el veí de dalt.
—Ja va, ja va... I què vol vostè ara...? Ja ha trencat una altra canonada?
—Això no és seu? —li ensenyo un lloro agafat pels peus.
—Ai, verge dels set dolors! D’on l’heu tret? No veu que es mareja així, cap per avall? Assassí!
—Assassí? Doncs té sort que no li he retorçat el coll! Ha entrat a casa i m’ha fotut enlaire tot el sofà i els coixins amb el seu bec del carall. A veure si tanca millor aquesta bestia!
—Bestia! Bestia vostè —i mentre me l'agafa de la mà i comença a donar-li petons, afegeix— Pobrissó...! No veu que volia jugar...? Què no ha estat nen mai, vostè?
—Senyora, que estem parlant d’un lloro, d’un pajarrao  repulsiu, no d’un nen!
—Vostè sí que és un pendó i un pajarraco! Que es pensa, que no sé que cada dia pugen a casa seva tot de creditors, que té més deutes que el Millet aquell!
—Doncs miri, deixi’m alguna de les seves bestioles i els hi fotaré pel cap per donar-los la benvinguda...
—Els meus fillets són molt sensibles. No saben estar fora de casa...
—Fillets? Que els ha parit vostè? Ja veig que té cara de foca, però tant?
—Vostè és un maleducat, un brètol, un insensible, un provocador...

La deixo amb la paraula a la boca. Abans, però, aprofito per donar un cop de peu al gat llardós que se m’havia ficat entre les cames. “Marramiuaaaauuu!”.

—Mixeta, mixeta...! Vine aquí, que aquest energúmenu encara et farà mal.

A prendre pel sac! Coi de lloca! No tinc prou amb tot de veïns tarats de l’escala que a sobre he de suportar les bestioles d’aquesta vella xarona! Algú té una escopeta?

10 de juny de 2010

L'escala es mou...

Veïns/nes:


1. Han començat a caure els relats de la Setena Tongada de les HV 7. Suposo que aniran caient la resta, oi?

2. El primer microrelat veïnal també avança. Estigueu al cas els que veniu a continuació...; no l'atureu!

3.  A Blogville, corren un veïns que fan por... Atents a l'aparatu!

8 de juny de 2010

Concurs de 80 grams...

Concurs de Relats Encadenats 80grams




És un programa de ràdio que cada dilluns parla de literatura. I fa diferents propostes com fem al replà. Escriu-los el teu relat encadenat i guanya un lot de llibres amb els millors títols de la literatura catalana d’aquesta primavera. Llegeix l’últim relat publicat, agafa‘n l’última frase i comença amb ella el teu escrit. 
 
Qui vol continuar el meu?


7 de juny de 2010

13, rue de Blogville: la mestressa de la pensió

Fotografia i photoshop : Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group

Ja tornen a discutir… És que no hi ha dia que algun pobre llogater li digui alguna cosa. I la paia, enlloc d’intentar solucionar el problema, encara se’ls encara. De qui parlo?  De qui serà! De la mestressa de la pensió del segon! Si sumeu els caretos del Cirano de Bergerac, la Lady Macbet y Doña Urraca, us sortirà el seu retrat. Mira que és mala pècora, la paia. Em poso a escoltar la discussió que sento rere la porta.

—Escolti senyora, sap que no paro de sentir sorolls a l’habitació tota la nit?
—Deuen ser l’aigua de les canonades... O els roncs del seu veí, que té un son profund...
—Que aigua ni que roncs! És la seva ràdio que posa a tot drap! Faci el favor de baixar l volum! Si està sorda no en tenim la culpa...
—Sorda? Sàpiga que vaig ser concertista al Liceu, jo!
—Voldrà dir corista a un hipogeu. I per cert... Jo creia que no es podien tenir animals a la pensió.
—Doncs com no ho digui per vostè...
—Ho dic pels escarabats que veig passejar fent curses cada dia pel passadís! Vostè ha escombrat alguna vegada rere els mobles?
—Escarbats? Deu veure visions. Vostè beu, oi?
—Beure? Si sóc abstemi! L’únic que veig és que li clavaré una denúncia per manca d’higiene i maltractaments.
—Maltractaments?
—Tot el menjar que prenem està caducat. Els coberts, ronyosos. El llençols, encartonats. Les cadires, coixes. Els armaris, corcats. Les parets, florides. No hi ha aigua calenta. Ni paper higiènic. Fot un fred que pela. I a sobre, ni ens renta ni ens planxa roba...I té la barra de dir que és una “casa de categoria”.
—Doncs sàpiga que aquí he tingut allotjats actrius de cinema...
­­—Sí, la pajillera de l’última filera, voldrà dir...

Pujo cap al pis perquè encara rebré si em veu que escolto rere la porta. Aquesta dona és capaç de sortir volant damunt una escombra...


Altres veïns/es de Blogville
5. La mestressa de la pensió


6 de juny de 2010

La frase de la setmana (deu)

No és de cap filòsof, de cap poeta, de cap polític. És d'una bruixa amable, pell de porcellana, accent marítim i somrís tendríssim que vaig retrobar fa dies als mars del sud.

"Vamos muy deprisa aunque ni siquiera sabemos hacia dónde"


Potser hauria de posar el fre...