29 de maig de 2012

A la taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat...



Veïns i veïnes,

demà acaba el termini legal per presentar la renda. Ai, no!; això és el mes que ve.
El que acaba demà és el termini per rendir  pleitesia al veidedalt i inscriure's a la 12ena Tongada de les Històries veïnals.
Ara per ara, salvo error u omisión (involuntària de totes totes); els valents i atrevides que s'han inscrit, són trenta temeraris/àries. A saber:

1.       Arare
2.      Barbollaire
3.      Carles Mulet
4.      Carme Rosanas
5.      Cris V/N
6.      David
7.      Dissortat
8.      El porquet
9.      Eli
10.   Fanal blau
11.    Francesca
12.   Gerònima
13.   Glo.bos.blog
14.   Joana
15.   Khalina
16.   L’Avi
17.   La RaTeta Miquey
18.   Laura T. Marcel
19.   Martí
20.  Montse Pes
21.   Parèntesi
22.  Pratinsky
23.  Puji
24.  Rafel
25.  Robertinhos
26.  Sergi G. Oset
27.  Sílvia
28.  Srta. Tiquismiquis
29.  Viuillegeix
30.  Zel

Ja sabeu. si falta algú, que ho digui ara o calli per sempre (que és molt de temps, per cert).

PS 
Per cert, el llibre que vam aconseguir editar per Verkami ja està a màquines. En breu, notícies del dia de la presentació. Nervis?

23 de maig de 2012

L’Aran i el seu timbal


foto d'Albert Garcia, i publicada aquí amb el permís dels pares.

L’Aran té un timbal. I un somrís que s’encomana. I uns ulls blaus, profunds i oceànics, on t’hi enfonsaries sense recances. La infantesa és l’etapa ingènua de la vida i voldríem perpetuar-la. Pel seu esguard glauc veurà com la vida avança, endurint-lo, pas a pas. L’Aran té un timbal, que fa retronar ben fort, emulant aquell timbaler del Bruc del que haurà sentit parlar sense saber ben bé ni on és el Bruc ni què era la guerra del Francès. L’Aran és feliç amb el seu timbal. I per ara, ja en té prou. Per ell, i per tots els timbalers com ell, voldríem un futur més just i solidari; sense corruptes ni facinerosos. Sense polítics mentiders ni jutges sense escrúpols. Ell no ho sap res de tot això encara. Ni ha de saber-ho. Té tres anys escassos i no aixeca un metre i escaig de terra. La seva fragilitat és la de tots nosaltres. Per ell el món és una festa on vol fer ressonar el seu timbal. L’Aran és un infant i com a tal s’ha de comportar. La seva felicitat ha de ser la nostra felicitat. Però el futur és ambigu i incert. L’Aran no ho sap entendre encara, però intueix que l’entorn és fràgil. Massa fràgil. Els seus repics de timbal ens recorden que vol seguir anant a una escola pública, digne i de qualitat, amb més recursos i menys retallades. Se sent segur amb la mestra perquè els mestres són la clau de volta del seu futur.

Però això mira amb recel l’home de blau fosc que té al seu costat i que, impertorbable, fa cas omís de les reivindicacions dels pares i dels adults que criden al seu voltant, que xiulen, piquen cassoles i esgrimeixen pancartes i rètols que ell encara no sap llegir. L’home de fosc també duu un casc com ell, però duu la cara tapada. Per què serà? És un home sense rostre. L’Aran no se’n refia. I fa bé. Però no té por. No té por perquè té uns pares que l’estimen, una mestra que l’ensenya i uns amics amb qui jugar. I té el seu timbal. El seu timbal no coneix la maldat, ni l’odi, ni la cobdícia, ni el menyspreu. Des dels seus tres anys i el seu metre i escaig, el terra és encara massa a prop com per caure i fer-se mal. El món es veu amable. I així hauria de ser per ell i per tots els timbalers. Ell no ho sap tampoc, però el seu esguard, caçat en la instantània, és tot una metàfora del present que viu el nostre país. Hi ha recels i temors. Alguns reclamem els drets i d’altres —els homes sense rostre— els ignoren. I si no és amb violència, és amb la por. 

Veig la foto i em recordo del nen ros d’aquella pel·lícula de l’Alain Tanner: “Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000”. L’Aran no és el Jonàs, és cert. L’Aran tindrà vint-i-cinc anys el 2034. L’Aran no serà tampoc com l’Òscar, el protagonista de  la novel·la de “El tambor de llauna” de Günter Grass, que no va voler créixer més en fer els tres anys. Ni serà el timbaler del Bruc, perquè als seus vint-i-cinc anys no hi haurà —tant de bo!—estrangers a foragitar d’enlloc. Però aquell món ja no serà el nostre. Aleshores, els timbalers d’ara veuran el món des d’una altra alçada. I ja no seran tendres ni ingenus. Seran més forts. I s’hauran educat en una escola i un institut i potser, hauran iniciat estudis superiors o treballaran. O totes dues coses. Hauran viatjat i conegut món. I aleshores, l’Aran mirarà aquesta foto i recordarà el seu timbal. Potser aleshores no caldrà seguir sortint al carrer per reclamar el que ens pertany: els drets socials adquirits, el repartiment equitatiu de la riquesa, l’educació pública i gratuïta, la sanitat universal, els ajuts a la tercera edat i als discapacitats, la justícia social,...

És bonic somiar com fan els nens als tres anys. Però és més necessari lluitar pel que ens pertany. L’Aran té un timbal. Fem que els seus repics se sentin arreu. És per ell, pels timbalers d’ara, que no podem permetre que la ignomínia d’uns quants sigui la misèria futura de tots.

Ells tenen la força de les pistoles.

Nosaltres, la força de la raó.

I l’Aran, un timbal.

11 de maig de 2012

Queda oberta la veda: la 12a tongada de les HV, en marxa



He sentit pel celobert que algú (per no dir alguna) ha posat en dubte que a l’escala no hi ha pebrots per tirar endavant una nova tongada de les Històries veïnals. I ja sabeu, si em provoquen, responc; com deia el Pedrolo. Serà per collons!

Seria la dotzena edició. Dotze perquè l’0nzena la vam fer “in situ” el dia del sopar veïnal. I encara les he de transcriure. Quan agafi el que anava escrivint frases al·lusives a un coi de truita de patates arreu, ja li faré una de personal..., amb ous escaldats. I mira, seran dotze com els apòstols! Podria fer algun motiu bíblic aquest cop com a pretext. Crec que la cosa religiosa l’hem tocat poc, oi? O massa?

Però no: tinc una altra idea per aquesta edició... Serà sobre la...Tot i que, ben pensat...; no.  Millor una altra cosa. Per què no em doneu la idea vosaltres, ara que ja en sou experts en això dels relats i ens coneixem les manies. Això mateix: us proposo que em proposeu el motiu d’arrencada (qui vulgui, eh?) per muntar la Dotzena Tongada de les Històries veïnals. Si veig que no hi ha quòrum o que cap és factible , o prou trempada, ja la proposaré jo, no patiu. Serà per idees..., amb pebrots o sense.

Les inscripcions les feu als comentaris d’aquests post; al correu: historiesveinals@gmail.com o al facebook.
Recordeu de deixar nom, email i nom de blog.

Les idees per la 12a tongada, feu-ho personalment (serà secret) al meu emiliu: elveidedalt@gmail.com

D’entrada, doncs, teniu fins a finals el 30 de maig (mes de Maria, per cert) per inscriure’s. I ja sabeu, amb els inscrits, farem el sorteig dels grups de quatre membres i donarem terminis per fer les històries veïnals. Si hi ha algú que es vol apuntar i encara (encara?) no sap que són això de les Històries  veïnals, les normes de participació les  trobarà aquí. Posaré numerus clausus. Fins a 69 inscrits màxim. O sigui, que no tardeu.  Com sempre, s’accepten suborns i untatges.

Mentrestant, me’n torno a corregir el coi de galerades del llibre conjunt. Això està a punt de caramel, nengs i negnes...

Aviat novetats.

10 de maig de 2012

Festa Inside Out


foto  treta de L'Independent de Gràcia

Estem de retallades arreu. El meu blog no és en essència reivindicatiu (el dia a dia ja m’esgota en aquest sentit i aquí cal venir a passar-s’ho bé) però em reca de tant en tant treure a colofó alguna acció que paga la pena assenyalar. Avui és el cas de l’escola infantil L’Univers, a cavall entre Gràcia i l’Eixample. Una de les molts escoles en aquesta ciutat que encara ha de donar classes en barracons. Ells fa tres anys que hi són. I és que ara, a més, ja ni hi caben (no tenen més espai per posar-ne més!)  i no els pensen construir el nou edifici llargament promès i ajornat. La solució proposada pel departament d’Ensenyament, per mesquina i inversemblant, fa plorar: compartir edifici amb una escola religiosa concertada propera. Creure en l’escola pública per acabar així...! Fa temps que els pares i mares de l’escola estan de revoltats i van fent múltiples accions reivindicatives originals. Ja ho té això de seré pare, mare i jove... I dissabte passat 5 de maig en van fer una de sonada. Van decidir fer una festa reivindicativa al mig del carrer Bailèn. Van haver-hi diables, petards i timbals, animació infantil, i batucada a càrrec de colles d’infants, amb  una cantada de la cançó “Uh, oh!: L’Univers tindrem!” a càrrec dels infants de l’escola i de la Coral Coloraines de Gràcia; i un manifest llegit per l’Àlex Brendemühl. No és el veí, però és guapot el noi.

En defensa de la construcció de l’escola l’Univers, el projecte artístic INSIDE OUT del francès JR, amb les fotos de la fotògrafa Anna Mèlich, va permetre que 56 retrats de grans dimensions dels seus infants omplissin d’art un mur del carrer.. Durant tot el matí es van anar penjant els retrats al mur que tanca el solar on s’ha de construir el nou edifici. El resultat va ser fantàstic i no deixa indiferent a ningú que passa per davant. Aneu a veure-ho i flipareu. 

De moment, ja han sortit a l’Info-k: http://www.tv3.cat/videos/4086670/Info-K---08052012 ( a partir del minut 10:30).

És molt important que el màxim número de persones s’adhereixi al manifest; per fer-ho només cal entrar a: http://afabailen.wordpress.com/adhesions-al-manifest/

9 de maig de 2012

aParaula'm a l'atac!


Veïnatge m. 1 Qualitat de veí, de pròxim.  2 Vincle que lliga entre ells els veïns d’un terme municipal per la comunitat d’interessos, de drets atorgats al municipi i de deures imposats per les lleis.


Collons! Com no anava a “apadrinar” aquest mot, jo!, si precisament d’això es tracta en aquest blog (i en tots els blogs de la catosfera, no?) De ser pròxim, de ser veïns (sí, ja ho sé, jo estic “a dalt”, però no en cap escalafó; si no perquè tinc una terrassa de cagate lorito). Doncs això, com diu la definició, som veïns perquè som blocaires. O som blocaires perquè som veïns? Hosti!, ara no ho sé...

Podria haver escollit i apradinat altres mots que em plauen: esguard, demiürg, cunnilingus  (ai, no! que això no toca), alatrencat, esmaperdut, melicotó, glavi, atzur, somiatruites, torracollons o guaisdelparaguàis (que no sé si surt al Diccionari de l’IEC, però es d’un in-culte del cagar) i Àpali!

En fi, que quedi clar que la segona definició del diccionari no em fa el pes; per això que diu del “deure imposat per les lleis”. Coi! Si precisament alguna cosa caracteritza als veïns de Blogville és la manca de lleis i de normes. Bé..., fins que algun dia em requi de posar-ne alguna que em plagui; com per exemple, recuperar el dret de cuixa veïnal o el de cugúcia, que vés per on, seria una bonica paraula per apadrinar. Ja sabeu què vol dir, oi?

En fi, que tingueu un bon veïnatge! I un bon aParaula'm!



Me’n vaig a veure quin diccionari haurà muntat amb tot aquest sidral el bon jan del Víctor Pàmies, instigador cuguç, vull dir, blocaire, on hi hagin.

8 de maig de 2012

Nit de Poesia al Palau



El dimarts 8, a les 21 h, comença la Setmana de Poesia a Barcelona amb a Nit de Poesia al Palau, al Palau  de la Música, és clar.

Allí, hi seré. Si algun veí o veïna hi treu el nas, farem sonets al galliner...


Aquí, el programa


6 de maig de 2012

aParaula'm

Jo hi participaré..., el 9 de maig. Un mot, per participant.