27 de març de 2013

Vénen a per nosaltres?

I seguint amb la diatriba de l'anterior post, espero que al meu bloc (de pisos) del nostre blog (de veïns i veïnes) no acabem com aquests d'aquí sota...
 Jo si de cas, no penso obrir aquests que piquen a la porta on visc (ja sabeu que sóc el morós del terrat)
Imagino que un deu ser de Bankia i l'altre del PP (sigles de Pèrfids Perillosos). El de negre, rere seu, la Merkel, que pren nota.



PS
Potser que hagin desaparegut tants veïns/es blogers (o blocaires) deu ser cosa de la crisi hipotecària?

Rectificar és de savis...


El TERMCAT ja difon les formes blog i bloguer bloguera 

© iStockphoto / pagadesign
 

© iStockphoto / pagadesign
El TERMCAT ja difon les formes blog i bloguer bloguera en tots els seus productes terminològics en línia (el Cercaterm, la Neoloteca i els Diccionaris en Línia), tant en les denominacions com en les definicions i notes que hi fan referència.

L’any passat el Consell Supervisor del TERMCAT va fer una petició formal a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans perquè estudiés aquest cas, tenint en compte que ha entrat a formar part ja de la llengua comuna i que la forma aprovada pel Consell Supervisor l’any 2005 (bloc), basada en una metàfora, continua convivint a hores d’ara amb el manlleu blog.

La Secció Filològica s’ha decantat, finalment, per blog i per bloguer bloguera com a derivat. El motiu bàsic del canvi és el fet que blog s’ha estès en català més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.

D’aquesta manera, la forma blog designa la “Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos”, i bloguer o bloguera, la “Persona que gestiona un blog o que és aficionada a navegar per aquests tipus de pàgines web”.

Tant de temps a aprendre a dir "penículia" i ara li diuen "flim"...

Però per  mi, tots vosaltres sereu més que bloguers o blocaires, veïns i veïnes.

PS
Per cert, ja està tancada la llista de les "12+1 Històries veïnals". En breu, us comunico els grups resultants i el tema a tractar. Ah! I també farem un cadàver exquisit.

17 de març de 2013

III Dia de la poesia catalana a internet. Reflexions del veídedalt

La poesia és una manera de veure el món. I d’enfrontar-se a la vida. Per això hi ha tantes maneres d’escriure  poesia com maneres de viure. Hi ha tantes maneres de fer poesia com poetes l’escriguin. I tantes maneres d’entendre-la i estimar-la, com lectors s’hi enfrontin.


Per això és una art inabastable. Per això deu ser que deuen haver-hi tants poetes i tanta gent que exerceix de poeta.  I tan poca la que en llegeixi. A vegades penso si en aquest país són els mateixos poetes que es llegeixen a si mateixos. I mira que n’hi ha de bons... Perquè si una cosa tenim, són obradors de les paraules. I tenim força lectors. Però són lectors de poesia?

Tot això ve a colofó perquè avui, 17 de març, toca compartir a les xarxes socials i als blogs els versos que estimem, que hem fet nostres, que ens han ajudat a créixer. Si visiteu la pàgina del III Dia de la poesia catalana a internet, hi trobareu les diferents accions que proposen LletrA, Catalunya Ràdio i el Consorci per a la Normalització Lingüística. I si voleu piular, feu-ho a #jollegeixo.

La Catosfera és pròdiga en blocaires poetes. Jo mateix m’he deixat anar algun cop aquí, al replà. I tinc enllaçat diversos veïns a qui els agrada això d’encadenar versos. Veïns que visito sovint i que, en silenci, admiro.

Ens diran, però, que avui el país no està per romanços, que és dir  que el temps no està per gaire floritures. I precisament és precisament per això que cal reivindicar la poesia. La poesia no és floritura ni melmelada. Si alguna cosa té la poesia —i en té moltes més— és la capacitat de concreció, d’empatia, de revolta. La poesia és l’únic  art que té la força de dir en pocs mots,  com  un cop de puny, el que molts articulistes necessiten dir en mitja plana, i molts escriptors en llibres sencers. A la bona poesia li cal tan sols la voluntat de ser llegida. Els bons poetes són aquells que ens remouen de la cadira, ens fan aflorar un somrís i ens fan eriçar la pell en llegir-los. Sempre he dit que Vinyoli és el meu poeta. M’eriça la pell i em remou la consciència. En tinc molts d’altres de referència, és clar. Però Vinyoli sempre serà Vinyoli. I per això avui el torno a recordar.

            ABANS QUE NEIXI L'ALBA

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
               o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
               I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
               i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

Però com que sempre m’agrada compartir, us poso un enllaç a una pàgina web que hi ha al YouTube on podreu veure i escoltar centenars de versos de poetes. La de la Poesia als parcs. Un cicle de recitals poètics als parcs naturals del país. Una pàgina que també és una mica meva en certa mesura. Una manera de conjuminar la paraula i la natura. Aneu i escolliu. Hi trobareu centenars de píndoles poètiques recitades per poetes del país en indrets, a cops, emblemàtics. Aviat, i malgrat la crisi —o precisament per això— tornarem a iniciar el cicle d’engany. I us deixo un que m’agrada de la poetessa Laia Noguera que vaig conèixer un dia en un parc francès i que ens presenta aquest  dia a Núvol.

I seguiu sent bons veïns i veïnes.

La poesia us vindrà a buscar, aleshores.

6 de març de 2013

D’exposició: “Llegir com viure”, una exposició sobre Joan Triadú

«Que els mots tinguin el valor relatiu que al capdavall els escau»
(Joan Triadú)


«Sóc pedagog i escriptor.» Si alguna cosa m’ha quedat clara després de veure aquesta exposició és l’afirmació que d’ell mateix en fa  Joan Triadú (1921-2010). Mèrit doncs, dels seus comissaris. I és que l’exposició es plena de frases que donen a pensar: “Llegir m’ha portat a escriure». A mi, bloguejar, m’ha portat també a escriure. Tot i que la crisi també hagi arribat al replà i cada dia ho exerceixi menys.

Vaig saber d’aquest prohom de la cultura catalana quan de jovenet vaig topar amb la seva Nova antologia de la poesia catalana, que em va portar a descobrir noms de poetes que ni sabia que existissin: Bauçà,  Parcerisas, Garcés, Cots, Villangómez, ...; i a rellegir d’altres que sí: Ferrater,  Manent, Rosselló Pòrcel, Torres, Palau,.. Triadú va ser  home amb sentit de país que va promoure entre 1946 i 1951 (uns anys de dur franquisme) la revista literària clandestina Ariel, director general de la Institució Cultural del CIC –que va donar peu a l’Escola Thau– , de la Societat Catalana de Pedagogia, de la revista Serra d’Or –on hi va  escriure des del 1959, més de 400 articles, del diari Avui, d’Òmnium Cultural,... En fi, un paio compromès.

L’exposició és molt àgil i planera. I ho ha de ser perquè té caràcter itinerant. Construïda  a base de mòduls de fusta clara, que es van llegint de forma seqüencial –de baix a dalt, i de dreta a esquerra– i ressalten textos propis, fets biogràfics i  contenen objectes personals de l’autor: títols i quaderns escolars, llibres, fotografies familiars, estris de feina o estudi  —com la seva màquina d’escriure o un jersei que duia a la presó,... El textos que espigolen l’exposició provenen del seu llibre autobiogràfic Memòries d’un segle.

Al fons de la sala, un dels encerts de la mostra. Una gran foto de Triadú al seu despatxet casolà i, enfront, una taula amb reproduccions d’escrits i cartes que algunes plomes rellevants de la vida cultura catalana, li  adreçaren en vida. Així podem saber com era la cal·ligrafia de Sarsanedes, Sales, Baltasar Porcel, o Rodoreda (que li assegura que ha trobat el “to” al la seva La Plaça del Diamant), per dir alguns. I te les pots endur, com he fet jo amb la de Riba, que aquí mostro,  signada el 1953.Una veu en off va llegint-les en veu alta. Dels deu escrits he trobat a faltar la locució d’un, la Palau i Fabre.

Al final de la mostra, un documental sobre la vida personatge –amb la veu potent de Lluís Soler– i que inclou extractes d’una llarga entrevista que Sílvia Coppulo li va fer per TV3 al programa «(S)avis», ens acaba d’ajudar a aproximar-nos a l’home i al pensador.

És una exposició que podríem definir de pulcre, austera i metòdica. Segurament com el personatge mateix. Un home conegut per la seva vesant pedagògica i cultural, però també un gran lector i crític literari. La podreu visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert fins al 28 d’abril i després iniciarà un itinerari per diverses localitats relacionades amb la seva vida fins a  Ribes de Freser, la vila natal de Triadú, on l’exposició i l’audiovisual arribaran passat l’estiu de 2014 i hi quedaran instal·lats de manera permanent.

Aquí, els comissaris de l’exposició –un d’elles, per cert, una blocaire de culte—, us donen més detalls.

3 de març de 2013

Nova tongada de les Històries veïnals...

Fa temps que publico a  batzegades. Deu ser que les retallades i la crisi  han arribat al replà i fa que cada cop tingui menys ganes d'escriure res. Potser em cal algun motiu...



Potser per això em va molta il·lusió retrobar vells veïns (i jo diria més: belles veïnes) el proper cap de setmana. Amb uns, serà de forma més casolana. Amb d'altres, més públicament.

El diumenge 10 dinaré  amb les veïnes (dic "les" perquè ara m'adono que tot eren noies: la Glo.bos, la Rateta, la Gerònima,  la Llum, la Mikis i l'Helena) amb qui vam organitzar el Sopar veïnal.  Algú el recorda encara? Sí, oi?  Era un dinar promès i les promeses s'han de complir. 

Doncs si algú es vol afegir a l'hora del cafè post desdejuni  en un local proper  i saludar-nos i fer-la petar una tarda de diumenge, serà benvingut! Deixeu comentari aquí i us direm el cafè escollit. Ah! I haurà book crossing!

I ara que hi penso... potser per esvair la nostàlgia i desfer la mandra, i perquè el replà torni a tenir una mica més d'enrenou, ara que vindrà la primavera i acabarà el fred -collons, com enyoro la calor!- , proposo una nova tongada d'Històries veïnals, això és, la tretzena edició  (la 12 + 1). No sóc gens superstició, però dir-ho així fa més patxoca.

Alguns i algunes, ja us vau apuntar quan ho vaig insinuar fa uns dies. Us poso la relació a sota. A veure si fem créixer la llista. La data límit, el  18 de març. Ja sabeu tots de què va això, oi?

I ja sabeu: obriu porticons i aneu escampant pel barri que el veí torna a treure el pendó de les HV. Quan més serem, més xalarem, no?

Vaig a comprar-me una camisa nova...

Inscrits a la Tretzena edició de les HV (12 + 1)
  1. Glo.bos
  2. La meva perdició
  3. Khalina
  4. El Paseante
  5. Zel
  6. Robertinhos
  7. Laura T. Marcel
  8. Joan Gasull
  9. Gerònima
  10. L'Avi
  11. Cantireta
  12. El dissortat
  13. Llum de dona
  14. Monyofiné
  15. Montse
  16. El Gatot
  17. Sílvia
  18. Puji
  19. Srta. Tiquismiquis
  20. Martí
  21. Emily
  22. Palimp
  23. Alba
  24. Rafel
  25. Arare
  26. GingebreMan
  27. Betty
  28. Carles Mulet
  29. Marta
  30. Dèlfica
  31. Carme Rosanas
  32. El veidedalt