Salvador, sense ira

Finalment vaig anar-hi. El mateix dia que apareixia una crítica de la pel·lícula de Joan de Sagarra a La Vanguardia que, com sol ser habitual en ell, era negativa. A mi sí em va agradar, em va emocionar i em va fer plorar. Potser realment no és una pel·lícula rodona, però té la força necessària i el punt de vista mínimament equànime per tractar el tema de la pena de mort i de la seva inutilitat. I de l'absurda mort d'un jove idealista en un context sociopolític opressor i anihelant. No es tracta de divulgar l'opció política del petitburgès conscienciat que pren la lluita armada per tirar endavant els seus ideals. La peli reviu perfectament una època i un estil de vida. Vaig trobar molt bona, per televisiva, l'escena de la mani davant la Universitat amb música de Jetro Tull de fons; o la que protagonitzen l'actor Daniel Brühl (sublim en el seu paper) i Ingrid Rubio (en la de Margalida, la noia de la cançó d'en Joan Isaac, recordeu?), en un contrast entre l'dealisme hippy (d'ella) i el compromís silenciós (el seu). Evidentment que l'escena final de la darrera nit amb les tres germanes i el desenllaç de l'execució són el seu punt fort (potser massa llarga, potser massa primers plànols, potser ingènua la sortida de to final del funcionari de presons que de "dolent" passa a ser "bo"); però en conjunt una pel·lícula excel·lent, imprescindible pels qui vam viure aquells anys (ni que fos de preadolescents) i pels que no en tenen ni idea del que va suposar el tardofranquisme i la transició. Ja vindrà algun dia la pel·lícula del punt de vista dels "de dins", dels socials: del policia Paquito Anguas (un gran cinèfil, per cert) que va morir en el tiroteig pel qual van condemnar a mort a Salvador Puig. Però abans, ens calen moltes més pel·lícules com aquesta, molt més actes de memòria històrica (no histèrica) dels vençuts, dels lluitadors en la clandestinitat, del represaliats a dins i fora del país; dels que "es varen quedar", en definitiva. Aquesta pel·lícula ajuda. I molt.