Potser a vegades, cal saber envellir amb dignitat i dir prou en un cert moment. Viure de glòries (sic) antigues i dedicar-se a altres afers. No ho han fet els Rolling, ni els Deed Purple, ni els Jetro Tull, ni Tina Turner, ni ho farà el Boss, ni en Waits,... Però la Patti, sempre serà ella. No té por de la mort, ens diu, de jove en el primer. No pot aguantar els aguts, ho veiem en el segon. Sempre seguiries escoltant-la, és el que penso, amb el tercer.
Hola veí de dalt, passava per aquí... no la conec massa la Patti jo, però em vaig enamorar fa temps d'un retrat que li va fer en Mappelthorpe...
ResponEliminaVeí haig de protestar! estic d'acord que en el referent a la Patti, però posar-me en el mateix sac al STONES amb tota l'altra colla...
ResponEliminaRespecte el Bruce, crec que sabrà envellir però a anys llum del que a mi m'agradava d'ell.
Però els Stones, ho sento però nº 1 total!!!!!!!!!!!
mmmmmm la Patti, és molta patti.
ResponEliminava trencar en el seu moment. I alguns, encara la escoltem a vegades. Quan s'ha de sentir una veu segura. De la inseguretat. De la incertesa i del puteig quotidià.
Et recupero un post meu de fa un temps en aquest sentit. Ja sé que no és le mateix, però...
ResponEliminahttp://jordipujadas.blogspot.com/2006/09/la-dignitat-de-lartista.html
doncs... i si seguim escoltant-la?
ResponEliminaSublim!
Reusenca,
ResponEliminauna foto que pots veure a: http://malerudeveuret.blogspot.com/2006/10/la-can-de-la-setmana-ii.html
Clint,
Val. Però jo sóc més de The Who que dels Rolling
Puji,
ja t'he respost el post del teu blog;
Gatot,
Hi ha veus i veus. Ho veus, oi?
Arare,
escolta, escolta...
Jo soc més de Beatles.
ResponEliminaEm quedo amb la Patti tot fent el cafè després de dinar. Gràcies per el regal!
ResponEliminaI el Boss... també!
M'ha agradat retrobar-la...
ResponElimina