El poema de la setmana (6): Luis Cernuda (i una mica de veí)

Per a tots aquells/es que teniu un mar davant els ulls, real o imaginari. Per aquells/es que us agrada surar sobre les seves ones; mullar-vos els peus amb la salabror de l'aigua; veure-hi reflectida la lluna d'agost. Per aquells/es que us empeny d'escriure-hi versos amb la mirada, guixar adagis a la sorra molla, comptar quan de temps tarda en trencar l'onada. A aquells/es que us plau d'encalçar el temps a l'horitzó, sabent que sempre és debades; escoltar-hi els precs de la memòria i deixar-se endur pel seu misteri. A tots aquells/es que la marinada us encén els temples, i hi teniu els llavis ratats de tant besar-vos. El mar, la mar; la nostra mar, companya de viatge com a miratge, epitafi o cruïlla. Per a tots vosaltres.
En definita, a tu que m'escoltes i ara ets vaixell escorat, cercant la rada. Segur que arribes a bon port. I sabràs que haurà pagat la pena el viatge i la paüra.

Avui, el veí s'ha llevat líric i elegíac. M'agafa de tant en tant. No és greu. És analgèsic. Proveu-ho. Com ho va fer Cernuda fa temps.

"El mar es un olvido,
Una canción, un labio;
el mar es un amante,
Fiel respuesta al deseo.

Es como un ruiseñor,
Y sus aguas son plumas,
Impulsos que levantan
A las frías estrellas.

Sus carícias son sueño,
Entreabren la muerte,
Son lunas accesibles,
Son la vista más alta.

Son espaldas oscuras
Las olas van gozando."


Luis Cernuda (Donde habite el olvido, 1932-1933), un llibre que hauria de ser de lectura obligada a escola.