Beso els teus pits serens, altius
la delectat voluptuosa del teu cos, batall
d'embriagueses al fons dels ulls.
Recorro cavitats amb l'ajut del foc,
replecs de la carn, a l'encalç dels dits.
Tot un bell paisatge que el pinzell perpetua.
La remor de l'agulla al disc.
La febril etilitat dels cossos,
la suor,
la fragilitat del plaer,
l'embat,
la fúria...
---l'orgasme.
has descrit l'orgasme amb una tendresa que m'esvera.
ResponEliminaei ha veure si tindré enveja d'aquest culet....jejeje
Mai cap amant no ha gosat arribar
ResponEliminaal lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.
Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.
Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-
¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.
Maria Mercè Marçal
Petonets salats, Veí!
No cal afegir-hi res més...
ResponEliminaSublim!
Bona nit i tapa't que fa fred! ;)
Preciós Veí!
ResponEliminaEl relat i la foto també.
;)
Rosa,
ResponEliminano t'esveris, dona...que t'haurem de refredar!
PS Si tens enveja, posat les calcetes...
The silver,
Jopelà! No s'hi val! Ara, amb aquest poema de la Marçal, el meu queda ridícul!
I jo contraataco:
"Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar."
(Foguera Joana, III)
Serà la teva mar?
Joana (mira! parlava abans de tu!, ;-),
ja em tapo, ja... Acotxa'm!
Terra,
Merci. Però la foto no és meva. Agafada d'internet...però no en sé l'autor!
Magnífic....
ResponEliminaSexe poètic...
ResponElimina... en forma de Tanka, un momentet més després de l'orgasme:
IMATGE Nº 25
Mentre m'abraces
reposes els teus músculs
que han quedat lassos
i jo m'arraleixo
per no perdre't encara.
Joana,
ResponEliminamerci, noia!
Carme,
a vegades, el moment després és tan dolç com el mateix clímax, oi?