D'exposició: Eugeni Forcano. La meva Barcelona

Una ciutat és feta de racons, records i recels.

De gent humil, anònima, que arrossega pesarosa un cansament servil; de carrerons estrets i humits, foscos, però plens de vida; de fires artesanals i processons religioses; de mercats vells i encants sorprenents; de policies i serenos, de quinquis de barri i d’obrers en bastides; de festes populars i petons amagats; de personatges peculiars i personalitats celebrades; de nens al carrer i de vells jaient al sol; de mares vellutades i de turistes perduts; de vermuts en companyia i de balcons buits.

Una ciutat és feta d’adagis, de proeses, de desigs i anhels. De persones.

Tot això em ve al cap passejant per l’exposició que sobre l’Eugeni Forcano ha organitzat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, allà a l’antic convent de Sant Agustí, al costat del Museu de la Xocolata, on hi havia el CIR de reclutes (per aquells que hagin fet la mili, sabran que era el lloc on et deien a quin coi de destí t’havia tocat la teva quinta.) L’edifici em porta, per si sol, records intensos. Vaig viure al costat, al carrer Tantarantana, durant molts anys, de petit. Per això les escenes que retrata en Forcano (especialment les del Born) em són, alhora, tan properes i distants. Sempre m’he sentit fill de la Ribera. I ara, quan passejo sovint per aquests carrers, alguna veu encara em diu “ets d’aquí; vine”, mentre una altra m’empeny a allunyar-me; trista i decebuda. Estrany sortilegis els que opera la imatge en blanc i negre. Perquè aquest és com recordo gran part de la nostra, de la meva, historia recent: en blanc i negre.

Les imatges de Forcano són sinceres i viscudes, d’autèntic fotoperiodista de raça, transmissor de la realitat. Amb una mirada alhora tendra i crítica. Forcano busca les persones i les troba. I són gent de Barcelona. Irrepetibles. Inviolables. D’una i altra condició. Forcano ens mostra el contrast d’una baró de Viver, altiu, copalta i abric, en carruatge i xofer passejant endiumenjat pel passeig de Gràcia, i al costat camalics del Born amb samarreta curta arrossegant carretons curulls de caixes. Instantànies colpidores com el  pla de la Seu ocupat per falangistes, requetés, policies i capellans en una missa a l’aire lliure. O un funcionari municipal arrossegant un carro de les escombraries tirat per un ase (sí: abans les bosses d’escombraries es deixaven al carrer!) amb d’altres oficis ara desapareguts, com els enllustradors de la Rambla. Moltes de les seves fotos van ser portada de la revista Destino; una petita perla de plomes aventatjades (que ara farien riure) en la premsa servil de la postguerra.

“Si en captar una imatge no m’emociono, tot és inútil. És quan el cor se’m dispara que no falla: és la meva foto.”, llegeixo en un moment de l’audiovisual. Veig que Forcano ha donat 650 fotografies a la ciutat. Cal agrair-li, doncs. En un moments en que altres es venen  —segurament justament— el seu arxiu al millor postor.

I he vist moltes “meves” fotos en Forcano. Mig segle després. Segur que vostres, també ho fareu passejant per l’exposició. Paga la pena.