De lectura (110): Maletes perdudes, de Jordi Puntí

“El pas del temps sempre deforma la realitat” (p. 38)

“Aquestes coses, passen” (p. 231)

“A més, ja sabem que tot és cíclic , el temps es repeteix,

 i a vegades el passat i el present es confonen” (p. 325)

Curioses versemblances.

En Christof (ventríloc, resident a Frankfurt, nascut el 1965), en Christophe (professor universitari, parisenc, nascut el 1967), en Cristopher (londinenc, venedor de discos de vinil, nascut el 1969) i en Cristòfol (barceloní, traductor del francès, nascut el 1970). Quatre noms iguals per a quatre històries diferents que tenen un nexe en comú. Tots quatre són germans sense ells saber-ho. No es coneixen de res perquè viuen en ciutats diferents i mai han sabut l’un de l’existència de l’altre. Ho sabran, ja grans, per un fet casual que desencadena tota la trama de la novel·la.

Cal dir que en aquest cas, el punt d’arrencada és ben original. Poc versemblant, però plausible. En Jordi Puntí haurà de fer-lo creïble al llarg de la novel·la. I ho aconsegueix. Altra cosa és que ens satisfaci. El Gabriel, el pare de tots ells, els va abandonar quan eren petits (a ell i les seves mares respectives), tot i que va conviure en temporades curtes amb tots quatre en algun moment o altre. “No és que fos un home tímid, ni reservat, sinó que semblava guardar-se una sortida. Tampoc no era nerviós, ni inquiet, ni desconfiat.” (p. 16) En Gabriel, orfe al seu torn, és transportista d’una companyia de mudances que es movia per diferents països europeus. D’aquí la seva mobilitat i la possibilitat de tenir “un amor a cada port”. La Sirgu, la Mirielle, la Sarah, i la Rita. Totes elles tindran també el seu moment per justificar-se. “És tot un símptoma que les quatre mares coincideixin d’en Gabriel com un home bo, independent, fugisser, sense nanses per aferrar-lo. Una desgràcia dolça, diuen o un regal amarg.” (p. 391). Els seus viatges a Europa els fa sempre acompanyat dels inseparables Bundó (amic des de l’hospici) i en Petroli. Tots tres, a més, duen entre mans un negoci encobert amb pèrdua d’embalums entre mudança i mudança.

Un bons dia, Cristòfol descobreix un pis on vivia el seu pare. I en els objectes que hi troba, pot reconstruir part del passat i contactar amb els seus germans. Tot i que fa dues dècades que no saben res del seu pare i ja l’han oblidat, els quatre fills decideixen buscar-lo per resoldre els dubtes que sempre els han acompanyat: ¿perquè duen el mateix nom?, ¿per què el pare va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre?

La novel·la és la reconstrucció d’un passat fet a partir de quatre punts de vista, a l’espera del cinquè, el definitiu, el de Gabriel, que ho lligui tot i resolgui els dubtes primigenis. El narrador no és un de sol. “Tot i que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt.” (p. 398) Són tots quatre germans que prenen la paraula a cada capítol. En certa manera, és com el diari d’un historiador, que reconstrueix les històries que algú altre ha escrit. El fet que a més, Christof sigui ventríloc i hi faci partícep de la seva història al seu alter ego en Cristifini (el ninot que l’acompanya en els espectacles), dona encara més joc als punts de vista. Amb el relat de cada germà, assistim als fets històrics que van marcar els anys 70 i 80’s a Europa: el maig del 68, l’emigració a Alemanya, els avortaments a Londres, la gauche divine,...). O la coincidència de tres suïcidis històrics encavalcats: la dels actors Jorge Mistral i  Georges Sanders i del poeta Gabriel Ferrater.

Gabriel tindrà un motiu per tot plegat. Per posar aquest nom als seus fills i per fugir d’arreu. Un motiu tràgic. El títol del llibre, també té un motiu que enllaça amb la història d’una de les quatre companyes (en Gabriel, per cert, no es casa amb cap). I el creuament esperat dels quatre germans amb el pare tindrà lloc d’una manera sorprenent; vodevilesca, diria. En fi; no us diré com.

Si de cas, el mèrit de Puntí està, a banda de lligar personatges diversos en situacions curioses (en Bundó és el més entranyable per mi i la seva relació amb la prostituta Carolina mereixeria una novel·la pròpia) en saber mantenir viva la incògnita del dubte, i en mantenir l’agilitat estilística de la narració. No és fa pesat; però a vegades, la trama s’allarga innecessàriament amb anècdotes paral·leles (com l’episodi del cavall la transbordador de Dover; o la família de perruquers de la Rita) que fa perdre vivacitat al relat. Com sempre sol passar a moltes obres, a la novel·la li sobren pàgines. Potser no en calien tantes per concloure que:“Els humans som així: ens atreuen i emocionen les històries d’amor que neixen en les condicions més adverses, improbables i fins i tot absurdes, però oblidem que per a cada final feliç, n’hi ha un milió que no prosperaran mai”. (p. 364)

En el llibre n’hi ha d’històries felices i moltes de tristes. Com la vida mateixa.

Puntí, Jordi. Maletes perdudes. Ed. Empúries, col. La butxaca; Barcelona 2010

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ 

De poesia: Crosses, de Joan Vigó

Dimecres 16 de novembre vaig ser a l’Horiginal, un bar-teatre que fa honor al seu nom (amb hac o sense). Tenen un blog on solen donar compte del que s’hi cou. Aquell dia presentava un recull de poemes l’amic blocaire Joan Vigó, alter  ego de Mafia mental, un bloc que us recomano.

El recital es basava en una selecció  de les imatges i els poemes que apareixen sovint com a posts en el seu bloc i que va titular Crosses. Dues ídem arreplegades de vés a saber on, presidien l’escenari. Ell mateix diu que no sap qui és primer: l’ou o la gallina; vull dir si el poema ve suggerit per la imatge o la imatge apareix després del poema. Qui és crossa de qui, doncs? Penso que el primer cas deu guanyar el segon de carrer. I precisament de carrers parlen sempre les imatges de Vigó. Perquè Vigó és un freelance de la realitat urbana, reporterd’aquell detall que sol passar desapercebuda a ulls de la majoria. Sigui com sigui, la poesia de Vigo, imatge i poemes a la par, solen ser un cop directe a l’estómac (o al cervell); res de subterfugis ni paraules vàcues: un crochet allà on més dol, a la vena sensiblera de la poesia mel·líflua i enganxifosa. Els poemes de Vigó són una finestra sincera (i sentida) als dubtes que ens corprenen: la mort, el dolor, l'oblit, la solitud, el silenci, el rebuig, ...; un glop d’aiguardent que et crema a l’esòfag. Imatges sense persones, aparentment sense vida, però plenes de força i sentiment. Aforismes encavalcats en forma de poema.

I, com sol passar, la poesia de Vigó guanya en força (encara més?) quan és llegida pel mateix poeta. Si fins i tot es va atrevir a cantar-nos el darrer poema a ritme de soul!

Us deixo aquí amb un dels que més em va agradar:

 

El laberint

He entrat al laberint per perdre’m
per trobar l’arrel, el moll d’una mirada
d’aquests ulls que tot i ser meus
vull que siguin els d’un altre.

Per perdre’m en aquest terrat immens
per resseguir els maons
que podreixen tots els fils
i han violat les ariadnes.

Per passar els dits fins a la sang
per totes les portes barrades
que són les d’aquell pis
on torno ulls clucs de matinada.

Només per poder ser un altre.

De la carpeta del veí (24): Un pati a l'escola

Té tot just quatre anys. Franqueja un portal de doble fulla, amb unes portes motllurades d’una fusta enfosquida pels segles. Davant seu, uns esglaons de marbre que arrenquen amunt, franquejats a banda i banda per dues baranes de ferro forjat que a ell li sembla llarguíssima i a la qual s’aferra amb un neguit comprensible per la por al desconegut. Dalt de tot, un rebedor i una porta amb un espiell enmig. Pica el timbre; blanc, rodó. S’agafa fort a la mà de la mare que l’empeny suaument quan el full s’obre. Darrera, apareix una dona d’edat indefinida, de cabell fosc i llis, uns ulls menuts en un rostre que és tot un somrís amable de dents amplíssimes. És la senyoreta Neus Salvat, la directora. Li allarga una mà per donar-li el bon dia anomenant-lo pel seu nom (com és que ja el coneix?), mentre amb l’altra aguanta pel collar una gossa que encuriosida, vol olorar les sabates enllustrades del noi, que avui estrena. El fa entrar a la saleta. A la paret, un quadre amb un paisatge rural i, incrustada, una capelleta amb una verge.

És el seu primer dia d’escola i un món s’obrirà als seus ulls porucs d’infant mansoi, tímid i encuriosit. Som el 1965. En ple Casc Antic. Unes lletres de colors, majúscules, sobre una placa blanca així ho anunciaven a la porta: “Escola Estudi PIPPO”. Aquest nom el conduirà durant tres anys de la seva vida —i uns quants més, quan vagi només a dinar perquè en la que farà l’EGB, no tenen menjador— i el marcaran irremeiablement pel futur, en un país que també s’anirà transformant al seu entorn sense ell ni adonar-se’n. Però ell no sap res de tot això encara. Ni del seu futur. Aleshores eren anys de jocs i aventures. Innocents.

Ara, quaranta-sis anys més tard, pare de família, la memòria és feble, però els records, aïllats i escadussers, són intensos. Passa davant aquell portal que fa anys és tancat però que un rètol anuncia una obertura propera, reconvertint la seva escola de pàrvuls (ara en dirien de primària) en nou equipament pel barri, un casal per a les dones. Es planta al davant i la seva memòria travessa la foscúria dels empostissats. I recorda...

Recorda aquelles aules àmplies,  de nens i nenes (les escoles mixtes eren una rara avis en aquell temps) on va aprendre a llegir i a escriure. Els primers números i les primeres normes. I en català! Som a inicis dels seixanta, recordem-ho. Recorda com aprenien les taules de multiplicar cantant-les cadenciosament caminant al voltant de l’aula: “tres per sis: divuit, tres per set: vint-i-un,...”. Recorda aquells dos llibres que sempre durà al rebost de la butxaca: La cafetera, de Ricard Salvat. Un conte entranyable d’una euga revoltosa i lliure. Tant de bo l’hagués guardat, anys després. I Rondalles catalanes; amb aquells versos d’aquell conte que deien. “Eren tres fadrins, digodins, de la sala capotins pimpoladins...”. Li cauen les llàgrimes en recordar com la mestra passava, entre les taules, llegint aquella i d’altres faules, com la del Joan de l’Ós, i moltes d’altres, que la memòria no albira a fixar. I com ells anaven enllaçant lletres per construir mots i frases. La màgia de la paraula, de la llengua!

Però sí que recorda la disposició de les aules, amb aquelles taules rodones de (sis?) cadires, de colors, al seu voltant. No eren gaire alumnes a classe. Quinze? Vint? No ho sap. Recorda que el primer acte de cada matí era el bon dia a tothom. Penjar l’abric i posar-se la bata, que estava arrenglerada amb la resta dels companys, amb el seu nom. Escola de dilluns a dissabte; perquè en aquell temps es podia anar els dissabtes a l’escola, tot i que era voluntari. Recorda sobretot, sobretot, aquell pati que li semblava immens, inabastable; de racons multifuncionals. Un pati d’un antic palauet, on els nens i nenes corrien lliures i joiosos. La filera que feien a la tarda per recollir la peça de xocolata, de codony o formatge acompanyat d’una llesca de pa per berenar. En sent l’olor, si s’esforça. Tots es barallaven pel crostó. Encara li dura hores d’ara la dèria per tenir-lo quan s’enceta una barra de pa a casa. 

Recorda aquell estany rodó, enmig el pati, envoltat d’una reixa de ferro que no podien saltar, amb aquells peixos de color vermell nedant amunt i avall  i una carpa negra, tan gran com el seu braç, que els empaitava. I aquella pobra granota que va morir, dessagnada, després d’una combat desigual. I com els tiraven molles de pa tot i les recriminacions de les mestres. I les tortugues mediterranies que s’amagaven entre el petit bosquet i el bardissar que envoltava l’estany, i acotaven el cap en ser caçades per les mans ansioses dels menuts. Els xiprers i eucaliptus del jardí, altíssims. Els terraplens des d’on saltaven en jocs que a ells els semblaven proeses atlètiques. Les rodes de camió gastades. Aquella atracció infantil, de bicicletes que giraven sobre un eix circular, i els saltadors de goma. 

Recorda saltar la corda amb les noies, tot i que algú pensés que no era convenient fer-ho als futurs homes de la pàtria. I la cova del fons, a tocar dels lavabos, una recreació de jardí romàntic, un indret màgic on amagar-se per recrear jocs imaginats i imaginaris. La finestra de barrots, oberta al carrer estret que circumval·lava l’edifici, avui transformat en plaça infantil, on sempre acaba caient la pilota amb que jugàvem al futbol i que un passavolant havia retornant-los-la amb força, sobrepassant la paret pel damunt, atenent els seus precs educats. “Gràcies, senyor, mil gràcies!”.

Recorda aquell dibuix del primer dia d’escola, en què les línies van sortir embotornades fora del marge. Un dibuix pèssim que volia amagar de la vergonya que sentia i que la mestra li va recollir amb una tendresa beneïtud. No recorda en aquells anys cap crit, cap recriminació, cap ensurt, cap queixa. I segurament deurien d’haver-hi. Ell era un alumne obedient però maldestre.  Recorda el primer enamorament, aquella nena de rínxols d’or, que la mestra amanyagava a la falda i ell es moria de gelosia de no poder fer... Meritxell es deia? Un nom que li esqueia...

Recorda la gossa de l’escola, la Daga, corrent amb ells pel pati; o passejant entre les taules mentre eren al menjador. I el dia que se li va endur una hamburguesa d’una queixalada, saltant sorpresivament sobre la taula. Perquè les aules es convertien en menjador improvisats. I els ressagats havien d’ajudar a les mestres a recollir els plats i els gots. Recorda la Rosario, la cuinera, aquella andalusa de pits onerosos, que comprava la fruita i les hortalisses a la parada que la mare i l’àvia tenien al mercat... Se sentia orgullós per això. R

Recorda les migdiades impossibles en unes tumbones de lona verda. I aquella escala que baixava al soterrani. Niu d’històries tèrboles. I la celebració del carnestoltes, de  la castanyera; i del caga tió (aquell empatx de caramels i llibres), i del pessebre que fèiem, dibuixant-lo, entre tots. I el dia del Sant Jordi, amb parades que els alumnes atenien davant els pares orgullosos de fer-los una compra.

Recorda, en definitiva, aquells tres anys de llibertat infantil. Sempre agrairà als seus pares que escollissin aquella escola perquè hi fes els primers passos. Recorda la tenacitat i el coratge d’uns mestres (la senyoreta Serra, el Campos, el Trilla, i d’altres que no recorda el nom) que creien en un país, en una cultura, en una manera d’educar i entendre la vida diferent a la del règim. Fins i tot, una escola que acceptava nois diferents, nois amb discapacitats, com era el seu germà, en Carles. Uns mestres que van muntar un altre centre precisament dedicat a l’educació especial per aquells pares que no volien amagar els seus fills “especials” a casa. 

Potser aleshores el nostre nen no sabia valorar res d’allò perquè corria encalçant altres nois, recreava les sèries de televisió al pati, escrivia petits contes i dibuixava somnis en llibretes de tapes vermelles que es doblegava per les puntes. Allò també li suposava un martiri. Com era que cap altre noi tractés tan malament les llibretes i ell sí? Era la seva creu. Però d’aquelles aules deurien sortir, com a mínim, bones persones. I això, en un món com el nostre, és el baluard primigeni que pot tirar endavant un país.

Ara, quaranta-sis anys més tard, s’atura nostàlgic davant aquell immens portaló (ara no li sembla tan immens) i evoca tots aquests i molts altres records. Pensa que aquest país hauria de fer un homenatge a tots els educadors que en el tardfranquisme van ajudar a forjar una generació d’homenets i donetes per aprendre a enfrontar-se al món d’una forma sana, justa i valenta. No feta a cops, ni a retrets. No deurien ser aleshores els alumnes més intel·ligents. No deuen ser ara els adults més espavilats. No deurien ni són millors que d’altres. Però sí van ser privilegiats. Els més oberts i cosmopolites. L’escola PIPPO —i per sort, d’altres escoles que com ella espigolaven la nostra ciutat i pobles— va ser un petita illa de llibertat en un país envoltat d’un mar mansuet de grisor asfixiant.

Algú va dir que una societat es valora segons sàpiga tractar els seus infants i els seus ancians. Però també als seus educadors. I els que vam tirar endavant en aquell centre encara perduren en la meva memòria i en la de molta gent. Em consta. Per algun motiu serà.

Serveixen aquestes línies, com a modest homenatge personal.

Gràcies per tot, senyoreta Salvat. Allà on sigueu.

I demà què?

Aquí normalment mai parlo de política. Tot el dia anem plens i ja cansa... Però us he de dir que demà votaré. I mira que cada cop em fa més mandra... Però entenc que la marea blava que se'ns endurà a tots pel davant durant una temporada llarga haurà de tenir algú que li repliqui i li digui les coses pel seu nom.  I a la cara. I sense estridències ni vergonyes. I amb la raó dels fets, les xifres i la història. Fer-ho al blog tindria el seu públic entre el veïnat, suposo. Però com que el Diario de les Cortes no es fa ressò del que succeeix a Blogville; deixaré que aquest noi digui el que jo diria si tingués un escó.

Primer, perquè no és polític de formació i està per polir (no sé si es deformarà precisament per estar entre tant polític de gomina i bisturí); segon, perquè amb ell pujarà el to literari dels discursos soporífers i repetitius als quals ens tenen acostumats tota la colla pessigolla  (fins i tot diria que serà dels pocs que s'escriurà els seus textos i sense faltes). I tercer, perquè en essència penso com ell pel que fa als temes clau del nostre país. Digueu-me il·lús, però ja estic fins els collons de tanta martingala.

Crec per tant, que ara per ara, aquesta és la millor opció. I seguim tots tan amics.

I si teniu ocasió, llegiu I ara què? Una manera prosaica de definir amb contundència literària les vies per assolir un somni.

De lectura [s/d, s/a, s/solta ni volta]

Estic llegint....

Prometo ressenya crítica. Però ja avanço que crec que finalment he trobat la mare dels ous.

I no són els meus, precisament.

Microrelat al blog Tu mateix, llibres

El Blog Tu mateix llibres ens convida a participar en un Joc de Nadal de microrelats. Es tracta de fer un microconte amb un màxim de 50 paraules, de tema lliure però que no tingui res a veure amb el Nadal, que contingui el nom d'alguna de les editorials que surten al seu blog (Fonoll, Proa, Butxaca, Cossetània, Maeva, Galera, Setze Vents, Columna, Campana, 62, Bromera, Plataforma, Meteora, March o Bambú) i basat en alguna de les dues imatges (que formen part del seu altre joc "Quin llibre és?").

Aquí teniu la meva aportació:

Naufragi

Les escletxes s’engrandien i ella corria vers la proa del vaixell. La campana del port repicava a rescat. Una columna de fum ho ennuegava tot. La bromera del foc li enterbolí la vista. Des del port, tothom veia com la galera, en flames, s’enfonsava, irremeiablement. Mai havia après a nedar.

No venien a per tu?

Aquest matí, en baixar d'hora al carrer, l'he vist aparcada davant el xamfrà...

Algú a Blogville deu estar prou malament... Deu ser perquè no sap a qui votar.

Al millor em venien a buscar a mi...

De lectura (109): Todo lo que se llevó el diablo, de Javier Pérez Andújar

“No hay esclavitud peor que al de la ignorancia” (p. 178)

“Sólo un pobre puede entender a un miserable;

 porque un pobre no es más que un miserable que come cada día.” (p. 199)

 “Al final hemos encontrado una casa. Geográficamente, esto está en España;

pero humanamente salta a al vista que no está en el mundo.

¡Lugar más miserable nunca lo habíamos encontrado!” (p. 134)

Tragèdia màgica.

És ben sabut que, a partir del 1931, els dirigents de la República van intentar acabar amb els mal endèmics del país: l’analfabetisme, el caciquisme agrari i el poder de l’església. La Guerra civil i la llarga nit que vindria després acabaria per portar a can Pistraus tota aquella experiència de renovació des de la base. I mira que en poc temps es va fer força feina... Només cal veure els esforços de la Nova Escola Unificada aquí a Catalunya i tota la tasca ingent dels mestres de la República. I seixanta anys després encara ara estem debatent el model educatiu més adequat...

De les moltes iniciatives culturals es van fer aleshores,  aquesta novel·la ens parla de les Missions Pedagògiques, quan era ministre d’Instrucció Pública un català no gaire recordat, Marcel·lí Domingo. El projecte bevia dels antecedents de la Institución Libre de Enseñaza i l’ideari del krausisme de finals de segle XIX. El Patronat de les Missions Pedagògiques volia crear 27.000 escoles públiques i cobrir 7.000 places de mestres. Una iniciativa amb un nom “evangelitzador”, que volia dotar de biblioteques a les escoles i pobles que no en tenien (la gran majoria) i fer arribar actes culturals i escènics (teatre, titelles, cinema,...)  a tots els racons rurals de l’estat Espanyol. “Hubo un arrabal al que el maestro había viajado en carro y era la primera vez que en aquel sitio veían un carro” (p. 40). No en sabia res d’aquestes missions. És l’origen del projecte de Lorca i els seus adlàter de La Barraca, En sabia d’unes de semblants que s’havien fet a Catalunya els anys vint a la recerca de les cançons populars catalanes, patrocinades per un mecenes encara menys conegut a casa nostra, Rafael Patxot. El fruit d’aquelles recerques, el Cançoner català, es pot trobar avui a la Biblioteca de Montserrat. Però tornem al llibre que ens ocupa.

La novel·la de Pérez de Andújar pren l’experiència de tres joves mestres, il·lusionats per aquella iniciativa com a eix vertebrador d’un retrat punyent de l’Espanya prebèl·lica.  Dues mestres voluntàries, Maria Luisa i Maruja i un noi, Reposiano, juntament amb el xofer que els acompanya (Arcos Paulín, un caricaturista que no es vol que se sàpiga el seu ofici) es dirigeixen a la serra de la Culebra, a Zamora, amb un camió carregat de llibres, titelles, música i moltes il·lusions i esperances per fer arribar la cultura als llogarets més recòndits on la població es majoritàriament analfabeta, i on les escoles —si n’hi ha—són corts desangelades, sense cap recurs ni servei, on mestres desvalguts fan el que poden davant un alumnat nombrós i divers.

Hi ha dos móns, doncs: un que no sap que passa més enllà de les seves fronteres vitals, sotmès al designis dels cacics i un, el de fora, que ve a conquerir-lo culturalment. El xox de trens està assegurat.

Paral·lelament al viatge dels mestres, Velasco Flámez, un joveníssim, llobater que, per no tenir, no té ni nom propi, va a la recerca del seu darrer familiar viu, un oncle que també és caçador de llops com ell. En aquest  pelegrinatge per la geografia rural castellana, el noi es trobarà personatges ben singulars, que li obriran els ulls al món, com un calidoscopi coral: ermitans esdevinguts místics; rodamóns anarquistes fugits de la justícia, ànimes en pena que no saben si són realment als llimbs o morts en vida; companyies de funambulistes, lingüistes universitaris que fan treball de camp a la recerca de variants dialectals, estudiants de l’etnografia que recullen històries orals que es van perdent; un adobacossis que arrossega un ase mansuet;... És una novel·la road movie de caire màgic, que em recorda, salvant les distàncies, aquella singular pel·lícula de Luis Cuerda (Amanece que no es poco) o les pelis corals de Berlanga

L’idealisme dels mestres toparà amb la immobilitat dels poders fàctics. Les tensions entre dues concepcions del món diametralment oposades: la contrària a qualsevol canvi (“... la gente trabajadora no pierde el tiempo dando opiniones. O hace las cosas, o nos las hace. Hechos, no palabras. Opinando no se llega a ninguna parte.”; p.157) i la de qui vol dur aquest canvi (“Las puertas que a la gente, que a todos vosotros, os cierra la desigualda de oportunidades sólo os la podrán abrir los libros,...” ; p.200), acabaran per esclatar. La bogeria irracional que sempre està present en les accions humanes, es trobaran físicament i metafòrica, en un poble sense nom de la serralada ibèrica; on confluiran en un moment doant tots els personatges de la novel.la. La violència acabarà per esclatar, com una paràbola premonitòria del conflicte bèl·lic que viurà Espanya poc mesos després.

M’ha agradat l’estil d’Andújar. Se li noten els orígens andalusos en la descripció del m món rural. Original, àgil, fresc. Tota una descoberta. A més, he après un munt de paraules que no coneixia en castellà: braña, sayal, cayada, calvero, llanada, barbo,cantereso, breñal, espúrreo, borincano, chiscón, fragura, sormorujo, drom, beré, mengul, baliché, zahúrda, ran, garañón, treponema, hisopo, chamarilero, atildado, almoaladrín, breña, cartello, laja i chatanear. Búfala!

Pérez Andújar, Javier. Todo lo que se llevó el diablo. Ed. Anagrama. Col. Andanzas, 735. Barcelona, 2010, 301 p.

Puntuació: 7,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

Arribarem als 10.000 quellegistes?

Fa temps que a banda de blocaire, sóc quellegista. [Sóc més coses, a banda de carallot com diu el meu veí tanoca; però ara no vénen al cas]. Què que és això del quellegisme? Doncs un grup de gent malalta de la lletra impressa que corre per la xarxa. Avui tot corre o s'escorre, per la xarxa, ja sabeu...

Aquesta gent de mal viure i pitjor fortuna del Quellegeixes? es dedica a penjar opinions de llibres, fer algun concurset, fer trobades literàries amb autors, lectures conjuntes entre els seguidors -sense barrejar-se gaire- , assistència a conferències, llegir avenços editorials, retrobar-se amb els clàssics, opinar, puntuar, fer llistats, xerrar, jugar,.. ; en fi, fer la petar en el web, sobre el món màgic i tràgic de la literatura en general (en català i/o castellà), vaja. 

Ara som uns 9.850 inscrits. I diuen que volen arribar als 10.000 inscrits. [Per ser com els 100.000 fills de Sant Lluís ja caldrà fer una OPA hostil a algun altre lloc]. En fi, que si algun veí/veïna li passa per la barretina d'apuntar-s'hi, serà benvingut. Hi ha gent molt interessant. I s'aprenen un munt de coses! [vull dir, de literàries, que de cuinar, no gaires].


I si dieu que veniu de part meva, encara em regalaran un cap de setmana tot pagat a les Seychelles [diuen]. A fer un lectorat de català, és clar.


Ah! I a sobre és gratis! 

¿Qué más quieres, baldomeru?

Comença la Desena Tongada de les HV: alea jacta est!

La cursa comença...JA!

D'entrada, sapigueu que en aquesta Desena edició de les Històries veïnals comptem amb la col·laboració d’onze veïns/es irreductibles (com aquells gals d’Astèrix) que han participat ininterrompudament des de la primera edició de les Històries veïnals (HV, des d’ara) allà per un llunyà setembre de 2007 (són vuit veïns/es) o be ho han fet des que tenien blog a partir de la segona tongada (són tres). ¨rem uns cadellets aleshores... És aquest un petit homenatge a tots ells/elles, doncs. No cal que ploreu, però.

Als onze magnífics els he demanat que m’enviessin alguna mostra d’allò que considero els distingeix com a blocaires. Amb la combinació d’alguns d’aquests elements ‒ja us diré quins i com‒ és amb el que cada grup veïnal haurà de muntar el seu relat en aquesta desena edició. En algun cas, els elements es repeteixen en un grup i en un altre. En altres casos, no. Ja ho veureu.

Primer els grups. Hem estat 32 blocaires inscrits aquest cop. I he fet vuit grups: tots de quatre membres. Aquest cop no he fet els grups a sorteig (algú dubtava que no ho fes sempre?). Els he fet com m’ha passat per... la barretina. He tingut en compte tan sols de no repetir veïns en el mateix grup que l’edició anterior (així us aneu coneixent tots/es i us feu amiguets, què bonic!) i de posar-vos en ordre diferent a la tongada anterior (això només pel que repetiu, és clar). 

A més, us ordeno per ordre alfabètic perquè, a més dels vuit històries veïnals farem el Segon relat conjunt veïnal (aquell que només podeu escriure 200 caràcters (espais blancs inclosos), cadascun/a. No us espanteu i seguiu llegint....

I com ha quedat la cosa? Voilà:

Els participants (32)

1.      Albanta

2.      Andrea

3.      Arare

4.      Carina

5.      Carles Mulet

6.      Carme Rosanas

7.      Dissortat

8.      El Paseante

9.      Elveidedalt

10.  Fons d'armari

11.  Gatot

12.  Glo.bos.blog

13.  Joan Guasch

14.  Josep Braut

15.  June Miller

16.  Khalina

17.  L’Avi

18.  La meva perdició

19.  La RaTeta Miquey

20.  Laura T. Marcel

21.  Llum de dona

22.  Monyofiné

23.  Núria Túrpal

24.  Puji

25.  Ricderiure

26.  Robertinhos

27.  Srta. Tiquismiquis

28.  Té la Mà Maria

29.  Violette

30.  Viu i llegeix

31.  Xurri

32.  Zel

Els grups-escala (8)

Escala 1: Carles Mulet, Zel, Khalina, i Té la Mà Maria

Escala 2: Glo.bos.blog, La meva perdició, Puji, i Núria Turpal

Escala 3: Laura T., Ricderiure, Viuillegeix, i L’Avi

Escala 4: Fons d’armari, Carme Rosanas, Albanta, i Violette

Escala 5: Gatot, Juna Muiller, Monyofiné i Josep Braut

Escala 6: Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare, i Llum de dona

Escala 7: Andrea, Dissortat, El Paseante, i Xurri

Escala 8: Carina, La RaTeta Miquey, Elveidedalt, i Joan Guash

Si hi ha alguna queixa, ja sabeu: mutis i al forro!

Els elements a incloure

I quins són els elements amb els que haureu de jugar per fer els diferents relats? Doncs els que m'han enviat aquest Onze magnífics/ques. Les queixes, a ells/es.

1. A la Llum de dona, que sempre ens embolcalla amb algun escrit de sentida tendresa li vaig demanar un aforisme i em va enviar aquest:

Em tempta de nou la nit. Descarada, desenfrenada i diabòlica em convida a enamorar-me.

Fa de venedora experta. M'ensarrona amb les excel·lències dels focs d'artifici.

Desplega mantells de seda perquè hi camini descalça...

Escampa embafadors perfums perquè m'emborratxi...

I barreja xarops de colors i glaçons de cristall...

M'afebleixo, casi em convenç per ser reina de la nit. Agafo una copa, i en un descuit, se m'esmicola a les mans.

Sento fred a l'espinada...

Avui no m'ha embriagat.

Em posaré sabata plana, el jersei de llana ample i els jeans desgastats... Encendré encens i taparé les làmpades amb mocadors de colors...

I del silenci perfumat en farem un poema. Un poema per la nit. Un poema de nit.

" Deleita'm amb un sopar,

encisa'm amb un poema.

M'abellirà fruir d'un vi, l'aroma del qual

pot fer sublimar un moment de bellesa,

l'únic instant en què deixem de ser homes

per esdevenir déus."

2. A Té la Mà Maria, que sempre ens sorprèn amb artistes atrevits i poc convencionals li vaig demanar una pintura. I em va enviar aquesta.

William-Adolphe Bouguereau. Biblis, 1884

3. A Carles Mulet, poeta de Ponent, li vaig demanar un poema inèdit, i ens ha enviat aquest:

Allà

On neix un riu

Allà on el tèrbol, sota el tou de l’herba

-  un parrup d’esgarrifances

El mot-toc ungleja al llindar de l’ofrena

On bat l’esglai del ossos

Allà on el silenci és festeig, barca i ona,

-  un tremolor de tudó femella

els dits-enginy palpegen abans de l’alba

On (en)vesteix la flama

Allà on cova el llamp i s’encén la bo(t)ja

-  una claror de senda novella

La serp-sigil miralleja al replanell de l’escàndol

4. A la insidiosa i sempre càustica Zel, li vaig demanar el nom de dos personatges. Un que odiés i un que reverenciés. Em va dir en Berlusconi i en Gandhi.

5. A l’evanescent i glamurosa Violette Moulin li vaig demanar el títol d’una pel·lícula i el d’un llibre. I em va enviar aquests dos:

Pel·lícula: Les Diaboliques, d'Henri-Georges Clouzot

Llibre: Les liaisons dangereuses, de Choderlos de Laclos.

6. A la Carme Rosanas, sempre amb el paint a punt, li vaig demanar un dibuix original dels seus. Em va enviar aquest.

7. A la Xurri, lectora empedreïda de novel·la negra, li vaig demanar un diàleg d’un llibre que li plagués. I em va enviar un fragment de La primera agencia de mujeres detectives de l'Alexander McCall Smith; amb la detectiu és Precious Ramotswe de protagonsita . En va parlar en el seu blog Dimarts de sang

"—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería.Lo que tú quieras.

Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas. Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:

—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone."

8. Al Robertinhos, criatura indòmita, afeccionat a la imatge li vaig demanar una fotografia i em va enviar aquesta d’un nen petit davant l’entrada del Museu del Louvre de París.

Entrada al  Louvre. © Robertinhos, 2007

9. A l’Arare, viatgera impertèrrita, li vaig demanar una foto del Blauet, el seu vaixell amb qui ens ha explicat els seus viatges per aquest mars de Déu. I m’ha enviat aquesta:

El Blauet davant el Cabo de Gata

10. A L’Avi, mestre en el traç i la ironia, li vaig demanar un dibuix original, i em va enviar aquest:

11. I finalment, al Puji, afinador de cullerades i de guitarres elèctriques, li vaig demanar una cançó dels seus devots Dire Straits. I em va enviar Southbound Again. I el millor indret per escoltar-la, la versió que el seu grup va fer a la Sala Monaterio. 

 

El procediment

I com es combina tot això? Doncs a cada grup li assigno quatre o cinc d’aquests elements i cada veí/veïna l’haurà d’introduir en el moment que li toqui dins l'ordre que està en cada grup o escala (el que està en primer lloc amb l'1), el segon amb el 2), el tercer amb el tres...). Ho pot fer de la manera com vulgui, en el context que vulgui i transformant-lo com vulgui (en el cas dels textos, és clar ) en el seu tros del relat. Queda entès? No digueu que no que sembla que parli per pàrvuls!

Escala 1:
Membres: 1) Carles Mulet, 2) Zel, 3) Khalina, i 4) Té la Mà Maria

Elements: 1) Diàleg de la Xurri, 2) Vaixell de l’Arare, 3) Còmic de l’Avi, i 4) Berlusconi. 
Escala 2:

Membres:  1) Glo.bos.blog, 2) La meva perdició, 3) Puji, i 4) Núria Turpal 

Elements:1) Aforisme de Llum de dona, 2) Poema de Nausica, 3) Quadre de Té la Mà, i 4) Dibuix de la C. Rosanas.

Escala 3:
Membres: 1) Laura T., 2) Ricderiure, 3) Viuillegeix, i 4) L’Avi

Elements:1) Pel·lícula de la Violette, 2) Dibuix de C. Rosanas, 3) Foto de Robertinhos,  i 4) Ghandi. 
Escala 4: 
 Membres:  1) Fons d’armari, 2) Carme Rosanas, 3) Albanta, i 4) Violett

Elements: 1) Vaixell de l’Arare, 2) Còmic de l’Avi, 3) Quadre de Té la Mà, i 4) Cançó del Puji.

Escala 5:  

Membres:  1) Gatot, 2) Juna Muiller, 3) Monyofiné, i 4) Josep Braut

Elements: 1) Cançó de Puji, 2) Llibre de Violette, 3) Aforisme Llum de dona, i 4) Dibuix Carme Rosanas.

Escala 6:  

Membres:  1) Robertinhos, 2) Srta. Tiquismiquis, 3) Arare, i 4) Llum de dona

Elements: 1) Quadre de Te la Mà, 2) Ghandi, 3) Llibre de Violette, i 4) Poema Nausica.

Escala 7:
Membres:  1) Andrea, 2) Dissortat, 3) El Paseante, i 4) Xurri

Elements: 1) Foto de Robertinhos, 2) Cançó de Puji, 3) Vaixell de l’Arare, i 4) Quadre de Te la Mà.

Escala 8: 
Membres:  1) Carina, 2) La RaTeta Miquey, 3) Elveidedalt, i 4) Joan Guash 

Elements: 1) Dibuix de C. Rosanas, 2 ) Diàleg de la Xurri, 3)  Pel·lícula de la Violette i 4) Berlusconi.

El Segon Microrelat veïnal

I a banda de fer els relats, sempre fem una propsota conjunta tots. I quina serà aquest cop? Doncs... Recordeu com era allò del Microrelat veïnal? No? Mireu-ho aquí. Això és que tots 32 participants, per ordre alfabètic, aneu escrivint un relat, sense cap directriu concreta més enllà que només podeu escriure 200 caràcters (espais inclosos) quan us toqui fer-ho. Quan ho hagueu fet, me l’envieu o el deixeu com a comentari al post que deixaré al blog Històries veïnals  i jo els aniré penjant perquè tots aneu seguint com avança la història. L’última (la Zel, t'ha tocat, noia!) haurà de tancar-la. Sort!

I quina és la frase que comença?

Aquesta:

Havia de prendre una decisió. Tenia el bitllet d’avió a la mà. El taxista esperava a baix. I aleshores va rebre un sms d'ell: “Ja sóc a París”. I tot seguit, una trucada d'ella: “T'equivoques. Queda't”.

Estigueu a l’aguait de quan us toca! Si no, ja us aniré avisant.

El calendari

I per quant diu que ho vol? Doncs hauríeu de mirar de seguir el següent calendari tots plegats.

Del 7 al 17 de novembre: El primer membre de cada grup li envia la seva part al segon.

Del 18 al 28 de novembre: El segon continua el relat i li envia al tercer.

Del 29 de novembre al 9 de desembre: El tercer continua el relat i li envia al quart.

Del 10 al 20 de desembre: El quart l’acaba i me l’envia a mi per publicar.

El  Microrelat conjunt, escriviu-lo quan us toqui.

I  ja podrem anar de Nadal i matar el gall!

Buf! Quin descans!