«Que els mots tinguin el valor relatiu que al capdavall els escau»
(Joan Triadú)
«Sóc pedagog i escriptor.» Si alguna cosa m’ha quedat clara
després de veure aquesta exposició és l’afirmació que d’ell mateix en fa Joan
Triadú (1921-2010). Mèrit doncs, dels seus comissaris. I és que l’exposició
es plena de frases que donen a pensar: “Llegir m’ha portat a escriure». A
mi, bloguejar, m’ha portat també a escriure. Tot i que la crisi també hagi arribat
al replà i cada dia ho exerceixi menys.
Vaig saber d’aquest prohom de la cultura catalana quan de
jovenet vaig topar amb la seva
Nova antologia de la poesia catalana,
que em va portar a descobrir noms de poetes que ni sabia que existissin: Bauçà,
Parcerisas, Garcés, Cots, Villangómez, ...;
i a rellegir d’altres que sí: Ferrater,
Manent, Rosselló Pòrcel, Torres, Palau,.. Triadú va ser home amb sentit de país que va promoure entre
1946 i 1951 (uns anys de dur franquisme) la revista literària clandestina
Ariel, director
general de la Institució Cultural del CIC –que va donar peu a l’Escola Thau– ,
de la Societat Catalana de Pedagogia, de la revista
Serra d’Or –on hi va escriure
des del 1959, més de 400 articles, del diari Avui, d’Òmnium Cultural,... En fi,
un paio compromès.
L’exposició és molt àgil i planera. I ho ha de ser perquè té
caràcter itinerant. Construïda a base de
mòduls de fusta clara, que es van llegint de forma seqüencial –de baix a dalt, i
de dreta a esquerra– i ressalten textos propis, fets biogràfics i contenen objectes personals de l’autor: títols
i quaderns escolars, llibres, fotografies familiars, estris de feina o estudi —com la seva màquina d’escriure o un jersei
que duia a la presó,... El textos que espigolen l’exposició provenen del seu
llibre autobiogràfic Memòries d’un segle.
Al fons de la sala, un dels encerts de la mostra. Una gran
foto de Triadú al seu despatxet casolà i, enfront, una taula amb reproduccions
d’escrits i cartes que algunes plomes rellevants de la vida cultura catalana,
li adreçaren en vida. Així podem saber
com era la cal·ligrafia de Sarsanedes, Sales, Baltasar Porcel, o Rodoreda (que
li assegura que ha trobat el “to” al la seva
La Plaça del Diamant), per
dir alguns. I te les pots endur, com he fet jo amb la de Riba, que aquí mostro,
signada el 1953.Una veu en
off va llegint-les en veu alta. Dels deu
escrits he trobat a faltar la locució d’un, la Palau i Fabre.
Al final de la mostra, un documental sobre la vida personatge
–amb la veu potent de Lluís Soler– i que inclou extractes d’una llarga entrevista
que Sílvia Coppulo li va fer per TV3 al programa
«(S)avis», ens
acaba d’ajudar a aproximar-nos a l’home i al pensador.
És una exposició que podríem definir de pulcre, austera i
metòdica. Segurament com el personatge mateix. Un home conegut per la seva
vesant pedagògica i cultural, però també un gran lector i crític literari. La
podreu visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert fins al 28 d’abril i després
iniciarà un itinerari per diverses localitats relacionades amb la seva vida fins
a Ribes de Freser, la vila natal de
Triadú, on l’exposició i l’audiovisual arribaran passat l’estiu de 2014 i hi
quedaran instal·lats de manera permanent.
Per això és una art inabastable. Per això deu
ser que deuen haver-hi tants poetes i tanta gent que exerceix de poeta. I tan poca la que en llegeixi. A vegades penso
si en aquest país són els mateixos poetes que es llegeixen a si mateixos. I
mira que n’hi ha de bons... Perquè si una cosa tenim, són obradors de les
paraules. I tenim força lectors. Però són lectors de poesia?
Però com que sempre m’agrada compartir, us poso
un enllaç a una pàgina web que hi ha al YouTube
on podreu veure i escoltar centenars de versos de poetes. La de la Poesia als
parcs. Un cicle
de recitals poètics als parcs naturals del país. Una pàgina que també és
una mica meva en certa mesura. Una manera de conjuminar la paraula i la natura.
Aneu i escolliu. Hi trobareu centenars de píndoles poètiques recitades per
poetes del país en indrets, a cops, emblemàtics. Aviat, i malgrat la crisi —o
precisament per això— tornarem a iniciar el cicle d’engany. I us deixo un que m’agrada
de la poetessa Laia Noguera que vaig
conèixer un dia en un parc francès i que ens presenta aquest dia a Núvol.
Al fons de la sala, un dels encerts de la mostra. Una gran
foto de Triadú al seu despatxet casolà i, enfront, una taula amb reproduccions
d’escrits i cartes que algunes plomes rellevants de la vida cultura catalana,
li adreçaren en vida. Així podem saber
com era la cal·ligrafia de Sarsanedes, Sales, Baltasar Porcel, o Rodoreda (que
li assegura que ha trobat el “to” al la seva La Plaça del Diamant), per
dir alguns. I te les pots endur, com he fet jo amb la de Riba, que aquí mostro,
signada el 1953.Una veu en off va llegint-les en veu alta. Dels deu
escrits he trobat a faltar la locució d’un, la Palau i Fabre.
El diumenge 10 dinaré amb les veïnes (dic "les" perquè ara m'adono que tot eren noies: la Glo.bos, la Rateta, la Gerònima, la Llum, la Mikis i l'Helena) amb qui vam organitzar el Sopar veïnal. Algú el recorda encara? Sí, oi? Era un dinar promès i les promeses s'han de complir.