De la carpeta del veí (10): Manifest

by Jacek Polikamski

Manifest


Hi ha la cadència de les ones
que bateguen impertèrrites, mil.lenàries.
Hi ha un cel de canyís que es beu a dolces glopades.
Hi ha un vent de cendres, polsim del bosc;
velles templances.
Arreu hi ha encenalls de tardor, clots a ciutat;
llums encesos als marges.

Hi ha tot això.
Però hi ha molt mes encara.

Hi ha, sí, els teus ulls,
on s'aboca la mar l'horabaixa.
Hi ha els teus llavis,
talment la mesura del foc.
El somrís límpid, la blana salabror dels pits.
Les genives molades, els dits fiblants,
les mans vidriades.
Hi ha el teu cos convuls, melós
i aquest gest inequívoc de nina/dona.

I si hi ha tot això, amiga, és perquè és hora de retrobar-nos. És hora d'omplir d'engrunes les butxaces, deixar d'amidar el pas, beure plegats la murtra, esboçar amb traç trèmol uns sola ombra. És hora, sí, d'encalçar el temps i desfullar-lo; sense ànsia, lentament, infinita. És temps de besar-se a deshora, els dits encreuats, els cossso drancs; l'esguard voluptuós, amb llaç rogenc, intens, de doble nus.

I Hi ha també la por.
Aquest neguit de segles,
la destemprança del pas.
Hi ha una remor vella;
la pell tendra i tibada;
l'avidesa dels mots
a la recerca dels llocs ombrívols.
I hi ha un estol d'ocells,
servents del fruit golós, silent,
saborós del desig.

Hi ha finalment el teu nom, M.
prou per mudar-nos el vers
i vestir de somnis
tots els estels de la nit.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: