D'exposició: Eugeni Forcano. La meva Barcelona

Una ciutat és feta de racons, records i recels.

De gent humil, anònima, que arrossega pesarosa un cansament servil; de carrerons estrets i humits, foscos, però plens de vida; de fires artesanals i processons religioses; de mercats vells i encants sorprenents; de policies i serenos, de quinquis de barri i d’obrers en bastides; de festes populars i petons amagats; de personatges peculiars i personalitats celebrades; de nens al carrer i de vells jaient al sol; de mares vellutades i de turistes perduts; de vermuts en companyia i de balcons buits.

Una ciutat és feta d’adagis, de proeses, de desigs i anhels. De persones.

Tot això em ve al cap passejant per l’exposició que sobre l’Eugeni Forcano ha organitzat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, allà a l’antic convent de Sant Agustí, al costat del Museu de la Xocolata, on hi havia el CIR de reclutes (per aquells que hagin fet la mili, sabran que era el lloc on et deien a quin coi de destí t’havia tocat la teva quinta.) L’edifici em porta, per si sol, records intensos. Vaig viure al costat, al carrer Tantarantana, durant molts anys, de petit. Per això les escenes que retrata en Forcano (especialment les del Born) em són, alhora, tan properes i distants. Sempre m’he sentit fill de la Ribera. I ara, quan passejo sovint per aquests carrers, alguna veu encara em diu “ets d’aquí; vine”, mentre una altra m’empeny a allunyar-me; trista i decebuda. Estrany sortilegis els que opera la imatge en blanc i negre. Perquè aquest és com recordo gran part de la nostra, de la meva, historia recent: en blanc i negre.

Les imatges de Forcano són sinceres i viscudes, d’autèntic fotoperiodista de raça, transmissor de la realitat. Amb una mirada alhora tendra i crítica. Forcano busca les persones i les troba. I són gent de Barcelona. Irrepetibles. Inviolables. D’una i altra condició. Forcano ens mostra el contrast d’una baró de Viver, altiu, copalta i abric, en carruatge i xofer passejant endiumenjat pel passeig de Gràcia, i al costat camalics del Born amb samarreta curta arrossegant carretons curulls de caixes. Instantànies colpidores com el  pla de la Seu ocupat per falangistes, requetés, policies i capellans en una missa a l’aire lliure. O un funcionari municipal arrossegant un carro de les escombraries tirat per un ase (sí: abans les bosses d’escombraries es deixaven al carrer!) amb d’altres oficis ara desapareguts, com els enllustradors de la Rambla. Moltes de les seves fotos van ser portada de la revista Destino; una petita perla de plomes aventatjades (que ara farien riure) en la premsa servil de la postguerra.

“Si en captar una imatge no m’emociono, tot és inútil. És quan el cor se’m dispara que no falla: és la meva foto.”, llegeixo en un moment de l’audiovisual. Veig que Forcano ha donat 650 fotografies a la ciutat. Cal agrair-li, doncs. En un moments en que altres es venen  —segurament justament— el seu arxiu al millor postor.

I he vist moltes “meves” fotos en Forcano. Mig segle després. Segur que vostres, també ho fareu passejant per l’exposició. Paga la pena.

Andrea, In memoriam

Morir als 15 anys és injust. És immoral. És terrible. Mai cap pare hauria d’enterrar a un fill. Mai cap fill ha d’anar-se’n sense acomiadar-se. No hi ha malson pitjor. Però passa. Malauradament passa. En diuen accidents. I no estem preparats per aquests tràngols. Perquè no vivim pensant-hi. I quan aquesta realitat ens colpeja al rostre sense avís no hi ha paraules de consol. És dur veure plorar a un tanatori un grapat d’adolescents, companys, amics, que no entenen l’absurditat d’un fatalitat injusta. I una ràbia immensa neix a la gola quan imagines que era evitable. Espero que per una vegada s’aclareixi la veritat i en saltin responsables. Fa fàstic sentir que líders que ja volen treure rèdit polític de les desgràcies alienes. Però algú deu una explicació clara i diàfana a uns pares als quals els ha canvit la vida en un minut.

I només tens una espatlla per oferir i una abraçada on aixoplugar els plors. No hi ha paraules. No hi ha consol possible. Només el dolor intens d’un no sentit. Els pares no ho entenen. Els familiars no ho entenen. Els amics no ho entenen. Ni tenen perquè fer-ho. “Només tenia quinze anys”, em diu la meva filla mentre se’m desfà als braços. Com es desfan totes les amigues, sanglotant; plorant a gavadals. Els mateixos anys que tenen elles. Ni tan sols els havia acomplert. I dient-ho, ells mateixos s’adonen de la vida que tenen pel davant. Un futur sense la presència física de l’Andrea. Però amb ella en la ment. Per sempre. Perquè hi ha somriures que no s’han d’oblidar. I el seu record ens ha d’ajudar a tirar endavant els nostre reptes. Malgrat les seqüeles que queden a les companyes que han palpat la mort de prop. Malgrat aquest dolor intens al cor de l’estómac que ofega la veu, i fa mal. Molt mal. Un dolor que es mitigarà amb el temps, segur; i que sabrem domesticar, però que el temps no esborra. Ni ha d’esborrar. Morir a destemps és irracional. Només la força dels amics pot fer més suportable l’horror. No hi ha res darrera la mort. És cert. Per això és tan important viure la vida intensament. Tothora.

Avui, desenes d’amics, companys i familiars han acomiadat l’Andrea. Sincerament. Catàrsicament. Avui molts adolescents s’han fet una mica —a contracor i tan de bo mai no hagués passat—, més madurs i més forts. La meva filla entre ells. N’estic trist i orgullós alhora.

Andrea, un petó; allà on siguis.

Espriu vs. Fenosa: poesia i escultura en tensió

Vaig visitar fa uns dies la Fundació Apel·les Fenosa, al Vendrell, situada a la casa taller que aquesta artista va comprar i mantenir al carrer Major d’aquesta localitat. S’hi veuen un reguitzell de peces, petites la majoria però de grans dimensions algunes, fetes bàsicament de terracota o guix, i repartides en les cinc sales de l’antiga masia vitivinícola i en el seu encantador jardí, on hi ha mitja dotzena de peces fetes en bronze, de proporcions monumentals; potser el més destacable de l’exposició. Les peces de Fenosa van inspirar poetes del seu temps: Carles Riba, Josep Carner, Max Jacob, Jean Cocteau (hi té un bust del poeta, de qui era bon amic), Paul Éluard, Henri Michaux, Francis Ponge, Jules Supervielle,... Ja veieu; un home connectat amb l’avantgaurda d’entreguerres. Fins i to tse li coneix un idil·li amb la Coco Chanel!

La seva dona, encara viva, hi ve a passar alguns dies d’estiu en aquesta casa del Vedrell, que l’ajuntament està adequant i potenciant. El Vendrell és un poble curiós. Ha donat noms singulars al món de de la cultura catalana, alguns nadius: Pau Casals,Andreu Nin; d’altres molt vinculats -però no nadius-, com  l’Apel·les Fenosa, l’Àngel Guimerà (que també hi té una Casa Museu) o els músics Lax’n Busto.

Fenosa té dues obres a Barcelona. Aquesta (que va ser un dels reptes dels jocs aventurers d’un blocaire viatger; i aquesta altra (a l'av. Gaudí). Personalment, no m’encanten; però és innegable que la seva escultura té un “primitivisme” que captiva. De totes les obres que hi vaig veure al Museu, Ofèlia, pel que representa i per com la representa, és la que més em va captivar.

Però el que us volia començar és la vinculació Espriu-Fenosa. Hi ha una exposició sobre aquesta vinculació arran el 25è aniversari de la mort del poeta. Una curiositat: Espriu havia de prologar un llibre sobre l’escultor per encàrrec de l’editor. No es coneixien de res.  Un tenia 75 anys, l'altre 70. Subjugat per les fotografies del catàleg que li van mostrar, Espriu va escriure, en un mes, amb la  seva lletra petita de formiga amb llapis de mina finíssima i en paper d’estrassa, uns 40 poemes inspirats en l’obra de l’artista plàstic. Els originals s'exposen al Museu. El matrimoni Fenosa va caure de cul en veure-ho. Evidentment, aquella presentació excelsa va esdevenir un poemari il·lustrat: Formes i paraules. Des d’aleshores, varen congeniar força. Per això l’escultura de Fenosa dedicada a Casals al Barcelona hi té un poema de l’Espriu. És curiós això dels artistes, oi? Per rematar-ho, en Toti Soler va posar música als versos.

És clar, que jo llegint alguns escrits d’alguns blocaires o veient algunes imatges, vostres em posaria a escriure de seguida...; que música no en sé. El que passa és que no tinc cap llapis de punta finíssima...

Un dels poemes, quasi haikús, del llibre que comento:

X

Estiu. La dansa
de joves dones nues
parada dintre
la quietud que vinclen,
pontant al sol, rams d'arços.

Blogville de reunió d'escala: es descobreix el pastís

Finalment va haver-hi reunió de veïns i veïnes. La veritat és que no sé ni perquè ho explico. Allò era una olla de grills. La portera cridant com una energúmena i fotent bronca a tots per com li deixàvem l’escala de ratllades, petjades i burilles (jo que no fumo!). L’adoguer del costat, que com que té botiga a la finca també ha de fotre el nas en tot, aprofitava per deixar les ofertes de la setmana i fotre mà a l’estirada de l’entresol, que no feia cap tipus d’escarafalls al magreig descarat. De pas li deixava caure una bossa de llenties (corcades), dins el bolso. La molt toia, amb una nova perruca destenyida, es feia la desmenjada però arrambava el seu pitram de Miura de 500 quilos a l’espatlla del firaire. Diga-li tonta! No ha esperat ni que acabés la reunió per anar-se'n i he sentit no sé què que que li ha dit que pugi (o que la munti) al seu pis. Després la iaia naturalista de tres al quarto ens ha baixat amb el lloro damunt el cap. Ni s’havia adoant, la molt pallofa que el duia! Si ja dic jo que fa catufes! Quan li hem dit, quasi li agafa un cobriment de cor. Ha pujat ràpid a veure si l’agafa de nou, ja que s'ha posat a volar escales amunt. Entremig, ha tornat a aparèixer aquell tap de bassa amb bigoti que quan parlàvem de l’ordre del dia d’humitats al terrat, es creia que parlàvem de “qualitats del parquet” i no parava d’adreçar-se directament a comentar-ho amb la bústia que enia al costat. Hosti! I s’emprenyava perquè no li responia. L’he deixat per un cas perdut. Quan la floripondia de la mestressa de la pensió ha sentit parlar d’humitats, es creia que eren al seu pis (més aviat serien al seu entrecuix); i ja ha començat a descarregar contra el veí de dalt, el morós, que el pobre, prou feina tenia en saber quantes mensualitats de lloguer devia a la comunitat.

Entremig, els tres fills de la mare dels nens odiosos no paraven e donar pel sac amb la piloteta i el tiraxines. Quan els he cridat l’atenció, encara m’ha saltat el lladregot confès a dir-me que els deixés estar, que eren unes criatures, les pobres... Doncs que esperes a fer-li alguna a al teva dona, soplagaites! I mentre ho pensava, m’he fixat que li fotia mà a la butxaca del cegato. Ni adonar-se’n el paio. No cal negar que és u professional. M’he tocat instintivament el cul i he vist que jo, almenys, encara duia la cartera. La seva dona, que té més pinta de lagarterana que un transvestit del Camp Nou, encara li reia les gràcies. Amor! Déu els fa i ells s’ajunten...

Total, un autèntic guirigall. Jo no sé ni perquè ens reunim. Serà que tenim algun punt de friquis i masoques que ens aplega i uneix. Si no, no ho entenc. Bé, la veritat és que no sé com no vénen més degenerats a omplir els pisos buit que encara queden als replans de l’escala. Perquè mira que el barri n’és ple. Alguns, de rarets, rarets. He sentit dir que un frare de la parròquia del costat busca casa. Ens podria agafar a tots confessats. Fins i tot, una rodam´`on que passava pel carrer, en sentir-nos, ens ha volgut fer unes fotos. Posats a fer, ja; treu-nos guapos, no?

En fi, ... el cert és que tot i rajar a gust d’ells, la veritat és que en el fons, en el fons, molt en el fons, són un encant de veïns/es i me’ls estimo amb ganes. Fins i tot diria, vés per on!, que no sabria viure en un altre bloc (sic; dit en el doble sentit), sense ells ni elles.  La llàstima és que el dia de la reunió no estàvem tots els de Blogville que es van convocar.

La llàstima és que no hagin pogut sortir en cap imatge. Potser l’any vinent... Si és que no criem malves..., o marihuana.

The Gramophone Allstars

Vaig assistir a un concert seu aquest cap de setmana. I em van encantar. Versions de clàssics de jazz, mescles de reggae i blues, bossa nova, creacions pròpies, una veu melosa que promet i una gent jove que es veu que gaudeixen amb el que fan, conduits per un líder nat. Gent de l'Empordà. Desimbolts i frescos. Un to jamaicà i jazzístic alhora. Pur ska. S'agraeix una música valenta en una nit calorosa d'estiu, entre parets medievals i bona companyia. Em passo el dia sentint el seu darrer (segon) disc. Simbiosi

The Gramophone Allstars,
Si voleu sentir-ne una:

 I'll be around

Balles, veïna?

Cal dir res més avui?

És que ja no hi ha altres camins...

13, rue de Blogville: el morós del terrat

 fotografia i photoshop: Helena Batlle 

maquillatge: Cazcarra Image Group

Ja heu vist tots aquest dies que  Blogville és un cau de frikis i em sembla que de tots, aquest és el pitjor.  A l’escala hi ha ocellots, voltors i pajarracos. Aquest paio és tot això alhora i més encara. Viu a dalt de tot l’edifici; però no el confongueu amb mi sisplau! Jo tinc terrassa, jardinet i piscina. Ja sabeu que casa meva és casa vostra. I que cada nit pot sortir el sol per Antequera o Ontinyent. Sóc un gentleman al seu costat. Aquest paio viu en unes golfes prefabricades, de sostre d’uralita, en 10 m² on deu cabre-hi només ell, el seu cavallet (diu que és pintor!; sí: de mones de pasqua!), i  el catre on es deu passar el dia estirat rascant-se els ous (ui, perdó!). És d’aquells que et convida a dinar i, a l’hora de pagar, es fot mà a la butxaca i et deixa anar allò tan covat de «Hosti, tu! M’he deixat la cartera...Et fa res, si aquest cop pagues tu?» I és clar, un que és educat, va i el convida. Ja m’ho ha fotut tres cops. Però no m’engaliparà més. Encara que, a tenor de la gentada que puja sovint al pis de dalt, ho deu haver fet centenars de vegades i en centenars d’ocasions.  Jo crec que col·lecciona factures impagades i talons falsos. Això sí: el tio no perd mai el somriure sota un bigoti fi i recargolat. Recargolat com ell, és clar. Mita’l! Ara el veig per la finestra del celobert i té un parell picant-li la porta.  Creditors, segur. Si esperen cobrar res van dats!, serà amb bitllets falsos. Sempre en duu un feix a la butxaca... És clar! Els deu pintar a mà! Ara hi caic! Tot i que no sé que deu tenir el paio que a més, té totes les veïnes de l’escala enamorades. Li fan la gara-gara cosa de no dir. Sempre me’l veig tirant-los floretes. Seran gelos...? Potser. No nego que m’encantaria tenir la jeta de l’interfecte. Segurament seria més pobre, però també menys avorrit. En fi. Crec que amb l’individu aquest tanco el reguitzell de veïns de l’escala que us volia mostrar. 

L’any que ve, més.

Sí és que en queda algun de viu...

Altres veïns/es de Blogville

1. La portera

2. El rompetetxus

3. La veïna de vermell

4. El venedor del colmado 

5. La mestressa de la pensió 

6. La iaia amant dels animals

7. La mare dels nens odiosos

8. El lladre 

9. La dona del lladre

10. El morós del terrat

13, rue de Blogville: la dona del lladre

 fotografia i photoshop: Helena Batlle 

maquillatge: Cazcarra Image Group

No  m‘equivocava gens. El veí de sota és un lladregot de tres al quarto… Un estafador i un pocapena.  El més trist de tot és que té la seva dona amargada. I mira que és bufona, ella! Un pèl matahari; però es fa veure... No sé com l’engega a dida. No hi ha dia que li dugui qualsevol futilesa inútil i la sentí rondinar pel celobert… Una creu.

M’imagino l’escena. El paio li haurà ensenyat el pollastre que duia quan l’he trobat al replà i li voldrà fer passar gat per llebre. Obro les finetres de la galeria i no fallo. Ja se senten els crits.

—Que coi m’has dut, avui, carallot?

—Un capó de vuit mesos...

—Però si sembla un pardal escanyolit!

—Escanyolit? Però si pots fer-ne un banquet de dotze plats!

—Amb tu si que faré un plat de trinxat com no espavilis...Mira que ets cutre, nano.

—Carinyet, és que avui el mercat estava impossible...No he pogut agafar res de bo...

—Fes el favor de sortir al carrer i dur alguna cosa de profit...I no tornis si no dus el sac ple de coses de valor... No veus com em fas vestir! Si la portera te més joies que jo!

Ja veieu. Se senten els crits pel celobert. El que jo deia. Una pobra infeliç i incompresa...Qui li manaria casar-se amb aquest figaflor.

Altres veïns/es de Blogville

1. La portera

2. El rompetetxus

3. La veïna de vermell

4. El venedor del colmado 

5. La mestressa de la pensió 

6. La iaia amant dels animals

7. La mare dels nens odiosos

8. El lladre