26 de juny de 2010

13, rue de Blogville: el lladre

fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group
Deixo la veïna del nens odiosos i baixo a comprar oli a l’adroguer. Ja diuen que qui no té memòria, ha de tenir cames. Per això, em faig un fart de pujar i baixar escales. Se m’ha fet de nit entre tant anar i venir i miro d’encendre el llum del replà. Casumdoina! Santornem-hi! Un altre cop han saltat els ploms i no hi ha llum a l’escala. Vaig baixant a les palpentes.

—Collons! Quin susto m’ha fotut!
—Ei veí, què fem per aquí?
—Això dic jo gamarús! No veu que quasi m’agafa un síncope!
—És que s’ha anat el llum...
—Ja ho veig això, carallot. Vull dir, que no veig res de res. Però perquè coi no enfoca el terra i no a la seva jeta. Sembla una aparició! És com si en despertar-me veiés que tinc l'Esperanza Aguirre al costat!
—És que estic assajant...
—El que? Una obra de Bela Lugossi?
—No home... Faig d’espectre en una obra de la parròquia del barri...
—I això que duu a la mà?
—Ah, res, un colom que volava pel celobert i l’he caçat..al vol, com si diguessim...És pel meu gat, sap?
—Però si està pelat! Sembla un pollastre...
—Ah, sí? Potser sí...
—No s’haurà carregat el lloro de la iaia del tercer!?
—Lloro?  Deixi’s de lloros que tinc feina, ara. Bona nit.

Aquest paio és més fals que un duro sevillano. Sempre el veig entrant i sortint de l’edifici en horaris ben estranys; amb un sac a l’esquena ple d’andròmines que no sé d’on deu treure. Un parell de cops he vist els mossos d’esquadra trucant a la seva porta i fent preguntes als veïns. I sento dir sovint que als veïns els entren a robar.

Per mi que aquest paio deu tenir negocis obscurs i no és aigua clara.

—I ha d’assajar al replà?
—És que a casa la dona em fot la pallissa i no em deixa en pau. Ja sap com són les dones...
—Doncs no. No ho sé. Fa anys que ho investigo i no en trec aigua clara.
—És clar, no els dona el que volen.
—I què volen?
—Misteri, veí, misteri...
—Ja veig que vostè és un mestre en això...

Per mi, que el misteri d’aquest paio està més clar que l’aigua que cau de les goteres del replà: té els dits més llargs que els inspectors d’hisenda. Li dic adéu amb la mà a la butxaca, no fos cas que en passar pel costat em fotés la cartera...

—Apa, bona nit i segueixi assajant...
—Bona nit, veí. I recordi: misteri, misteri,...

4 comentaris:

Striper ha dit...

I aquests dits llargs potser tamb´e els fa servir per alguna cosa mes.

Joana ha dit...

La teva "escala" és un munt de sorpreses...

viu i llegeix ha dit...

aquesta saga de l'escala cada dia em té mes enganxada. potser que truquis al Benet i Jornet i prepareu el culebron de l'any vinent....ell hi posa el dramatime i tu l'humor, èxit assegurat

Robertinhos ha dit...

aquest lladre et roba el cor ràpid, ràpid.

S'ha de mantenir el misteri, no? ;p