13, rue de Blogville: la veïna de vermell

Vinc de la botiga del costat de casa. No sé perquè però torno a tenir aquella sensació que el paio del colmado me l’ha tornat a fotre. No sé com pot ser que la bossa de patates em costi més que un quilo de caviar beluga! En fi...

Per sort, el replà d’entrada està lliure. La  portera i el tanoca que demanava per la pensió ja no hi són. Menys mal! I per variar, l’ascensor no funciona! L’excepció és quan va! Ja hi som. Em toca pujar  a peu altre cop.

Fotografia: Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group

 Ostres! La nova veïna del primer primera! La dona té més perill que un pederasta a la sortida d’un col·legi. Sempre de vermell, com si fos una flama en permanent estat d'ebullició. Us heu fixat amb quina pintura de guerra em surt avui al carrer? En Picasso pintaria sis quadres de la seva època blava amb la pintura d’ulls que em porta la pájara al damunt! Si sembla que cada dia vagi de cacera, a veure que pilla. Per mi que deu ser una nimfòmana al llit. D’aquelles que et treu suc d’on ja no en raja. Vaja, que fa por… Ara bé, que gasta un pitram que tomba d’esquena, la paia. L’altre dia, la vaig empentar sense voler al replà  i va ratllar la paret amb els mugrons. Si sembla que siguin  dos banyes d’un Miura! Encara s’hi veu la marca. Després la portera es pensa que sóc jo que hi poso la clau i ho ratllo...

—Bon dia, veí!

—Eh... Bon dia, bon dia...

—Com va tot?

—Bé..., bé...; de compres ja veu.  Vinc de ca l’adoguer de baix.

—Del Mariano? Ara hi anava jo...

—Doncs vigili amb el pes,  que em sembla que la balança la té desajustada.

(m’imagino a l’adoguer ajustant-li la regatera i em somric a mi  mateix).

—Ui! No funciona l’ascensor?

—No, no senyora.

—Ui! “Senyora”! Quins formalismes, veí! Però si sóc més jove que tu!  

(Les ganes, penso jo. Potser el botox que portes als llavis sí que és més jove que jo.)

—Val, val,...Passi..., vull dir, passa, que no vull entretenir-te.

—No, home. Si no destorbes. Vols passar a dins? Has esmorzat?

(Ja veia a venir  que allò acabaria amb el meu amor propi pel terra i una luxació severa del melindro.)

—És que ja he esmorzat, sap? Un altre dia, potser...

—Llàstima..., t’hauria fet una xocolata desfeta amb nata que et lleparies els dits.

(Ja veia clar que el que volia era que li llepés la cloïssa, la pècora...)

—Doncs..., diumenge millor. Que ara he de sortir.

—Algun dia m’hauries de convidar, eh?..., a dalt, vull dir

(Ja ho deia jo que la dona porta més perill que un Millet al Banc Central).

—Ja,...de cara a l’estiu, alguna festa farem al terrat...Ja li ho diré.

—Ja, ja,,,,!  Ja he sentit parlar de les teves festes...No sé si em convenen gaire.

(Jo penso que a qui no li convenen són a mi, perquè mentre m'ho diu es tira la melena enrere i em posa el pitram sota el nas).

—Doncs, ja sap..; ja saps, vull dir. Ja posaré una nota al replà.

I mentre la veig baixar per les escales em fixo en el vaivé del seu paner. Realment, una al·legoria a la promiscuïtat.

Altres veïns/es de Blogville

1. La portera

2. El rompetetxus

3. La veïna de vermell