Doncs mira, per partida doble:
Poso primer uns versos que he trobat per allí i que s'adiuen amb l'esperit del veïnat. Són del Carles Hac Mor, un franctiradors de llarga trajectòria. Potser el darrer dadaista.
I després, pujo a les golfes (no, no vull dir que em pugi al pis a noies de vida libidinosa), no; vull dir que vaig al quarto dels mals endreços de dalt, remeno per la Carpeta del veí, i us poso un dels meus poemes. Àpali.
Fred
indòmit
Em dono al mar
inclement i eteri,
rostolls de pedra encesa.
La figura del teu rostre
s'emmirallen en una festa
de llargues cintes blaves.
M’enfonso en un bosc espès
dels rínxols indomables
i el vent atàvic, ignominiós,
em perboca vells adagis.
Sé que del fred m'arribarà
l’esgrafiat del teu nom.
Em dono al mar, sí;
i per ell salpo de nou
sense còdols a les mans
ni atzucacs a les genives.
I ara, silenci endins, pregunto:
“I doncs, d’on ve
aquesta remor de cendres…?”

