28 gener de 2015

Llepa a fons, que sempre quedarà alguna cosa...

Sabia que una de les activitats habituals del veïnat era fotre la llengua en els forats més insospitats... Però d'aquí a que l'Ajuntament de Barcelona ens dediqués un carrer als veïns de Blogville, va un tros...



El cert és que s'ho deu haver repensat perquè quan he volgut anar a fer la foto de debò (i no aquesta que he extret avui mateix d'un diari respectable)  veig que tornava a ser el carrer Lepant de sempre...; aquell de la batalla. La il·lusió ha durat poc, doncs...

27 gener de 2015

Conte de Nadal, veïnal


Conte de Nadal, veïnal


Aquella crida ho havia de canviar tot. Aquell dia el veidedalt va decidir sortir de casa i trencar voluntàriament l’ostracisme al qual s’havia sotmès des de feia prop de dos anys. En tot aquell temps no havia trepitjat el carrer. Vivia connectat al món, això sí. Seguia el dia a dia  per televisió o a internet. I el quefer quotidià del barri, de Blogville, des del terrat. Però sense donar mai senyals de vida. Molt havia plogut i molt havia de ploure encara. Feia setmanes que havia sentit dir la dita pel celobert de l’edifici: “Roda el born i torna alblog”. La veïna del tercer ho havia escampat arreu i un sobre anònim passat sota la porta ho explicava ben clar. Va pensar que aquella era una bona ocasió per trencar el seu silenci. Tot fos pels vells —i bells— temps.

Va creure que el millor era no fer gaire escarafalls, però. Va esperar que es fes de dia, es va vestir amb la millor camisa que va trobar i va obrir la porta. Va esbufegar fort abans de fer el darrer pas i creuar el llindar de la porta del pis.  Al replà es va trobar amb les veïnes del costat. Estaven esverades. “Vinga, anem! Ja tots deuen ser a baix!” feia una, picant nerviosa la porta de l‘ascensor. “Vostè baixa, també?” “No, vaig a peu, gràcies”. Ni l’una ni l’altra l`havien reconegut.  No era estrany. La manca de costum, la barba de feia mesos sense afaitar i el cansament dels ulls l’ajudaven a passar desapercebut.

Abans de sortir de l’edifici, la portera li ho va confirmar: “No volem propaganda comercial aquí! No sé com dir-ho.” Al carrer, va topar de sopols amb la veïna de sota. Seguia esplendorosa com sempre. “Passi, passi”, li va fer franquejant-li el pas. Tampoc ella el va reconèixer; tot i les nits intenses que havien compartit, parlant de llibres, bevent alcohol i encenent llençols. “Dec estar fatal”, va pensar per dins. En sortir al carrer va veure un grup de cinc veïns que s’atansaven corrents al xamfrà del davant. Allí ja s’agombolava força més gent. Va reconèixer alguns. Molts. D’altres, no sabria dir-ho... Li sonaven. Deurien haver arribat en el lapse de temps que ell era absent. Va somriure per dins. Està bé que nous veïns ocupin nous habitatges. En els darrers temps havia vist com des del terrat de casa s’havien apagat moltes llums rere els finestrals. I mai més s’havien encès de nou. Com el seu.

Va creuar el carrer, els punys tancats al fons de les butxaques. Feia un fred sec, però el sol lluïa esplendorós. Va pensar d’anar a fer un cafè al bar de sempre, al de xamfrà del davant, precisament on es veia més rebombori. Va veure clar que tota aquella munió de gent que s’agombolava al carrer feia cara de felicitat i esclatava en crits d’alegria histèrica. “No serà pas perquè m’hagin reconegut”, va pensar, falsament vanitós. La gent cridava, cert. I saltaven abraçats els uns amb els altres, corejant cançons i crits de festa. “Haurà guanyat el Barça la lliga i no m’he assabentat?” En arribar davant la gentada, una veïna que sempre havia estat poc comunicativa amb ell, va córrer a penjar-se-li del coll, petonejant-lo a les galtes. “Oe, oe, oe, oe...Oe!, oe....!” Era ben gata. L’alè a alcohol la delatava. Un cop bavejat a petons, la noia va anar a agafar-se del  braç d’un nouvingut a qui demostrà les mateixes amoretes. “És evident que tampoc m’ha reconegut.”

Va fer-se lloc entre la munió de veïns que eren a la vorera, davant el bar i va  entrar al local. El guirigall era encara més intens a dintre que a fora. Estava ple de gom a gom i allí sí que va adonar-se que estava tot Blogville en ple. Alguna cosa hauria passat de debò. Adonant-se que el Barça era impossible que fos el motiu –més perquè l’equip no pogués guanyar la lliga amb el nou entrenador, perquè en les dates que érem encara la lliga no hauria acabat—, va pensar en altres motius més prosaics. S’havia casat algú conegut del barri? En Rajoy hauria dimitit? O potser millor encara, s’hauria proclamat la independència del país i ell encara sense saber-ho? Va veure clar que caldria sortir d’osques i es va adreçar, no sense feina ni treballs, cap al taulell. Allí, l’amo del bar, el seu confident de tantes nits d’insomni, el trauria de dubtes. (En veritat, més que converses profundes, les converses amb l’amo del bar eren soliloquis del veí amb el vas de whisky al davant.)

—Hola, noi! Com va tot per aquí! Veig que esteu de festa...
—I tant! Que no ho veu? Ens ha tocat la grossa!
—Com?
—La grossa! La loteria... Hem venut el primer premi! Aquí! Tot sencer...! Què li sembla? I tots els dècims  a gent del barri! No el venia a ningú que no en fos, jo!
—Ah! La Loteria! No..., no n’estava al cas...
—Com? No és de la ràdio, vostè?
—No, no... Ni sabia això que us hagués tocat la loteria, la veritat...
—Com? D’on surt vostè?  Del fons del mar? Tot el matí que no es parla de res més, al barri. Ni al barri ni a la ciutat!
—Doncs no estava al cas, de debò... En fi..., felicitats! Escolti, em posa un cafè, sisplau?
—I tant...I cava, si vol...Per cert, ... Escolta, tu. Ara que em fixo... Et conec, oi? Tu no ets el...
—...el veidedalt...; sí.
—Hosti, nano! Quan de temps! Creia que estaves de viatge! O que t’havies mudat de barri..., no sé... Fa tant de temps!
—Doncs no, ja veus... Segueixo viu. I per aquí.
—Però on coi eres?
—Enclaustrat. Fent feina. Coses meves..., res de rellevant.

El veí apura ràpid el cafè perquè se sent incòmode entre tanta gatzara. Potser ha fet mal fet de sortir, així, de cop; sense un motiu aparent.

—Bé, mestre, me’n vaig. Què et dec?
—Vint-i-un euros.
—Collons! Com ha pujat l’IPC des que sóc fora...
—No, home, no! Són un euro del cafè i vint, d’això.

I mentre ho diu, li allarga un sobre vermell, amb el nom “veidedalt” escric en negre al damunt.

—I això?

Al veidedalt comencen a ennuvolar-se-li els ulls. Li passen pel cap moltes escenes futures que potser poden tenir raó de ser segons el que hi hagi dins el sobre. L’obre a poc a poc i n’extreu un dècim. El que imaginava! Es duu la mà a la boca per ofegar un sanglot, mentre sacseja les espatlles amunt i avall, tot trasbalsat. L’emoció l’embriaga.  No se’n pot estar de deixar caure una llàgrima.

—Ostres! Això sí que no m’ho pensava..., nano.
—Jo tampoc, noi. Va com va... Ei, gent! Un moment! Calleu! Calleu...!  Mireu qui hi ha per aquí! —va fer el barman, assenyalant l’aparició. 

Al principi ningú sent res ni s’està pels crits de l’amo del bar, altra feina tenen. Però de mica en mica, la gent s’adona que els reclama l’atenció. Les veus van callant a poc a poc, a força de cops de colze i xiuxiuejos, fins que es va fer un silenci momentani. El vei, d’esquena a tothom, nota com totes les mirades se li claven al clatell. Es gira a poc a poc i fent una llambregada ràpida, sense mirar enlloc, alça  la mà dreta i mou els dits a mode de salutació; mentre amb l’altra mostra, orgullós, el seu dècim.

—Hosti! No és possible! És el veí! El de dalt!

 Molts vénen a abraçar-lo tot seguit; a donar-li la mà o esclafar-li un parell de petons a cada galta.

—Veí! Quant de temps! On eres!

“Oè, oè, oè, oè...; Oè...! Oè!” La gent tornen altre cop a saltar, riure, a manifestar la seva alegria i la picossada de milions que els ha caigut al damunt.

El veidedalt és mira el número, el memoritza i fa per guarda-se’l a la butxaca de l’americana abans d’afegir-se a la corrua de veïns que estan fent una conga al llarg del bar, entre les taules. En fer-ho es fixa en la pissarra que hi ha penjada a la paret on se solen posar els menús del dia. “69696. La grossa. Venut íntegrament aquí”.

—Un moment...!

El veí ha tingut un calfred. Es treu de nou el dècim que acaba de guardar a la butxaca i l’encara al que està escrit a la pissarra. Repassa amb el dit número a número, mentre mira a l’hora els que estan escrits amb guix. “11714” Ni una sola xifra coincideix amb el seu. Com és possible? Es gira sobresaltat i fixa la mirada, inquisitiva, damunt els ulls del cambrer.

—Coi, nano! Que aquest dècim que m’has donat no és el de la pissarra! Que t’has equivocat, collons!
—No. No m’he equivocat, veí. Aquest és el dècim que et guardava des de l’any passat. Aquest any no t’he guardat cap perquè no sé on paraves ni em vas dir de fer-ho. Ho sento. Però els vint euros me’ls devies igual...Amb temes del joc, no s’hi juga, ja saps.
—Com? Aleshores..., no sóc ric?
—Depèn.
—De què collons depèn, cabronàs!
—Estàs sa?
—Sí. Estic com un toro.
—Tens feina?
—Sí. Penco com un cabró.
—Folles a gust?
—Sempre que em deixen.
—Ets feliç?
—Meridianament. No em queixo.

—Doncs què més vols, carallot? Un altre cop, no tardis tant en sortir del cau i podràs escollir número. Té, beu cava i celebra amb nosaltres que segueixes ben viu. La resta és subsidiari.

El veidedalt va prendre la copa de cava que li oferia el cambrer. Va estar a punt de llançar-li el contingut per la cara i esclafar-li l’ampolla de cava pel cap. Però es va deturar. Va girar sobre si mateix i va veure la munió de veïns i veïnes que seguien saltant, cantant i abraçant-se, ara més entusiastes perquè havien arribat els els mitjans de comunicació a entrevistar-los. Va apurar d’un glop la copa de cava. Va deixar-la suament damunt el taulell amb un bitllet de vint euros al costat. Va estendre el braç i amb la mà estesa damunt l’espatlla del cambrer, el va mirar fixament.

—D’acord. Som-hi. Sempre has sigut un filòsof de la vida, tu.
—Com tu veí, no ho dubtis.
—Tanca la barraca, agafa tot l’alcohol que guardes en aquest antro  i envia’m tota aquesta penya aquí al davant, a casa meva. Seguiré pobre com sempre, però la festa que farem no l’oblidaran mai.

El veidedalt va dirigir-se a la primera veïna que va trobar. Va abraçar-la efusivament. Fins i tot es va permetre fer-li bes candorós als llavis. Al seu costat, el veí del segon li va correspondre el gest. Es va abraçar després a la cintura a dues noies que estaven sent entrevistades per la televisió  aquell moment. “Un milió...”, deia una. “Dos i mig”, deia l’altra; sense amagar un riure histèric. Era les xifres que se sentien aquí i allà.

—Gent, la festa continua aquí al davant. Tothom cap amunt!

I mentre ho deia, acaronava les natges de la veïna del setè i agafava de la mà a un parell de nouvingudes que encara no coneixia.

—Sóc el veí, el veidedalt....  Tan de gust.
—Igualment. Havíem sentit parlar de tu. Crèiem que eres una llegenda...
—Em sembla que acabeu de ressuscitar un mort, nenes. Anem a dalt i ho comprovaré.
—I la festa? I tota aquesta gent?
—La festa continua a dalt. Fa temps que no hauria d’haver parat...
—I hi cabrem tots?
Tots. Sense excepció.

11 gener de 2015

El veïns de dalt...? Ja m'han plagiat!

No hi tinc res a veure, però penso que podríem anar a veure'ls...


http://vimeo.com/110018340

26 setembre de 2014

#Barnatropia: Barcelona amb ulls d'Instagram, amb ulls de Batlle


Barcelona és ciutat artística per excel·lència. Musa i destí de milers d'artistes que l'han pintat, dibuixat, esculpit, poemitzat, assajat, filmat, evocat, ressenyat, grafitejat, escrit i... fotografiat. Entre aquest darrers, la càmera d'Oriol Maspons,de Xavier Miserachs, de Català Roca o de Joan Colom, per citar-ne alguns de més  rellevants; han deixat obres immenses de referència obligada. Eren temps que imperava el blanc i negre, però  (uns tons que a mi m'agraden molt, per cert).  Fa ben poc, el 2010, l'avanç imparable de les tecnologies digitals van posar al món Instagram  Abans d'ahir, vaja. I sembla que faci un munt. Instagram es carecteritza per donar  forma quadrada i arrodonida a les puntes de les fotografies que s'hi pengen, en honor a la Kodak Instamatic i les càmarrs Polaroid, al revés de la majoria de càmeres actuals i telèfons mòbils, que tenen una aparença 16:9. Diuen que a Instagram hi ha més de 100 milions que té d'usuaris.

I vés per on, entre aquesta burrada de gent, tinc el plaer d'haver conegut una jove fotògrafa, hiperactiva en les xarxe,s que domina a la perfecció aquestes tècniques digitals: l'Helena Batlle. Blocaire de pro i a més, veïna del barri. Que algun dia la noia fes una exposició per mostrar la seva mirada sobre la ciutat que l'acull era cosa cantada. I aquí la teniu: #Barnatropia (títol poètic on hi hagi i amb hastag incorporat). Una mostra excel·lent d'una mirada inquieta, agosarada, singular i atrevida sobre l'altra Barcelona, sobre les "altres" Barcelones, que diria Montalbán. I és que les imatges d'Helena Batlle tenen una qualitat que els fa peculiars: miren allà on no solem mirar el conjunt de mortals. Hi ha una força en els seus angles incerts, en els seus vermells o blaus intensos; en la seves escenes quotidianes, en els seus detalls caçats al vol;... Una intensitat que només dóna la professió i la modèstia. Ho podeu veure amb calma al Cafè Té Quiero

Helena Batlle no ha arribat a la consagració dels grans fotògrafs que citàvem més amunt, (encara). Però doneu-li temps i  deixeu que segueixi expressant-se a través de l'objectiu del seu Iphone. Que segueixi mostrant la realitat a través del quadres escènics que pengen de l'exposició i que podeu seguir en el seu facebook, també.

Barcelona diuen que és la tercera ciutat més fotografiada del món. Entre aquest munt de gent, Batlle té el seu gra de sorra. Un gra de sorra que bé podria ser una platja. Com la de la foto...

Foto: En #Barcelona el sol se pone en litoral, solo hay que mirar al este para ver como cambia el color del cielo y va bajando la luz... Es uno de los muchos espectáculos que ofrece la ciudad, el cual puede variar dependiendo de lo que pongamos delante, la playa, las siluetas de los edificios...

#Barnatropía 

www.helenabatlle.es/barnatropia
.

24 abril de 2014

De la carpeta del vei (28): L'altri

Surto de l'ostracisme voluntari al replà per anunciar al veïnat una notícia agradable. Resulta que un dia m'assabento de la convocatòria del concurs. Una altre dia decideixo participar-hi. Uns dies després esbosso quatre versos en un paper recuperant vells escrits. Un altre, decideixo enviar el poema al concurs i, finalment, ai làs!, em diuen que he guanyat el VII Premi de Poesia Jesús Serra de Palafrugell!

Doncs a recollir-ho, i cap a l'Empordà que falta gent. I especialment sent Sant Jordi! I es veu que hi havia més de 500 poemes en concurs en la meva modalitat. Encara hauré equivocat l'ofici...  De tanoca a tarambana.




L'altri

M’agrada veure’t com et pentines
d’esquena al món i a les ventades.
Blens que dibuixen atzars
per la cresta dels teus pits.
M’agrada acaronar-te el cos
nu, assegut a l’espona del llit...
Besar-te els mugrons irisats,
les mans valves, el sexe endurit;
hotel de velles topades.

Potser encendrem foc en alguna illa.
Una claror que un vigia atansi,
algun mot que el teu cos apami.
Jeu en aquesta catifa d’herbes altes:
el mantell de la nit ens serà propici.

Escriuré aleshores el teu nom a la riba,
abans que cap temporal l’esborri.
Sóc Ulisses sense nau.
Sóc Neptú sense trident.
No hi ha reialmes. No hi ha banderes.
Cap exèrcit assetjarà la plaça.
Cap enemic creuarà fronteres.
El nostre és un país petit, sense malícies.
Vull morir en tu, i no n’he après encara.

I de cop,
              es desferma la tempesta.

Hi ha algú més?, demanes.

Unes síl·labes que corren
a batzegades per la gola
i moren just abans de néixer.

Hi ha algú altre?, pregunto.

El silenci s’acotxa als teus ulls
amb volves de fum atrapades al sostre.
Respira fort, que la salabror retorna.
Deixa que el meu son t’aculli
com un jaç d’estels que aplana els marges.

Ens abaltim els cossos, doncs,
guerrers sense consignes.
No duem escuts, ni estàndards
tan sols un passat que ens justifica
i un paisatge erm a la butxaca.
Ens aboquem indolents
a un incendi de pous inacabats.

Diuen que hi ha una altra mar, t’afermes.
I la teva mà em mostra el camí
que només la complicitat atorga.

L’habitació és una glera,
els llençols un naufragi.
I aquell far, que res anuncia
una glopada de sal al teu baix ventre.
El silenci segella un pacte
que ens afebleix i perpetua.

No preguntis. No retreguis.
No demanis perquès ni et justifiquis.
El dubte ens honora i ens enalteix;
còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, laltri
ens sotja i ens vigila.

© elveidedalt, març 2014



21 març de 2014

De la carpeta del veí (27): Fred indòmit

El 17 de març va ser el Dia de la Poesia Catalana a Internet (posats a inventar dies, oi?). El 19, va ser Sant Josep (aquest no és cap invent). I avui, 21 de març, el Dia Mundial de la Poesia. Prous motius perquè en parli, no?

Doncs mira, per partida doble:

Poso primer uns versos que he trobat per allí i que s'adiuen amb l'esperit del veïnat. Són del Carles Hac Mor, un franctiradors de llarga trajectòria. Potser el darrer dadaista.


I després, pujo a les golfes (no, no vull dir que em pugi al pis a noies de vida libidinosa), no; vull dir que vaig al quarto dels mals endreços de dalt, remeno   per la Carpeta del veí, i us poso un dels meus poemes. Àpali.



Fred indòmit


Em dono al mar
inclement i eteri,
rostolls de pedra encesa.
La figura del teu rostre 
s'emmirallen en una festa 
de llargues cintes blaves.
M’enfonso en un bosc espès
dels rínxols indomables
i el vent atàvic, ignominiós,
em perboca vells adagis.

Sé que del fred m'arribarà 
l’esgrafiat del teu nom.

Em dono al mar, sí;
i per ell salpo de nou
sense còdols a les mans
ni atzucacs a les genives.

I ara, silenci endins, pregunto:
“I doncs, d’on ve 
aquesta remor de cendres…?”


17 març de 2014

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (56): El taüt tunejat

Feia temps que no postejava, i menys, un post dedicat al Museu Blocaire del Disseny Friki. Però el que he vist avui a l'aparador d'una botiga de Ceret, a la Catalunya Nord, no té desperdici: una empresa que personifaica regals amb imatges i que tuneja taüts amb fotografies panoràmiques, com la que fa de mostra de vistes al Canigó, entre altres. 

On hem arribat, marededéusenyor !?

Me'n demano un, amb una foto de Blogville!

I ja sabeu, si teniu objectes per aquest Museu, m'envieu la foto i el penjo!


Els altes objectes del Museu Blocaire del Disseny Friky

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
21. L'USB follador, del Bixo
56. Taüts tunejats, pel Veí de dalt 

18 febrer de 2014

Congress for Curious People Barcelona 2014

Curiós Congrés que es farà a Barcelona a finals de febrer i principis de març. Aneu al programa hi podreu veure llocs que no es veuen normalment, explicat de la mà d'experts. Paga la pena.


Sens dubte, estem davant d’una oportunitat única per gaudir del coneixement d’una part molt peculiar de la història de Barcelona, tant pel que fa als itineraris, les visites com a les conferències que, a més, estaran amanides de festes, sopars i espectacles, que podeu consultar en la programació de la pàgina web del Congrés.

14 febrer de 2014

Any Vinyoli

En l'Any Vinyoli, compartim un record al poeta...




Qui em contradiu la nit, a mi?

6 febrer de 2014

Coses de veïns...


Mira que et vaig avisar... Mira que et vaig dir que hi havia veïns molt torracollons pel replà...