Festa blocaire amb veïns i veïnes? Hosti! No us ho podeu deixar escapar

«Davant d'un teclat. La ment en blanc. Són les 12 de la nit. A fora només s'escolta la remor d'algun cotxe. La ciutat ja dorm. Miro per la finestra, veig llum en algun pis del costat. M'ho puc imaginar quasi com si ho estigues veient, m'imagino algun veí, que com jo, està davant del teclat intentant fer fluir les paraules, intentant escriure la primera història veïnal. »

No és un text fictici. Així començava, l’octubre de 2007,  un dels dotze relats que van composar la 1a Tongada de les Històries veïnals. Ha plogut des d’aleshores i s’ha escrit molt en aquesta escala comunitària que és Blogville.

En acabar ara just la 10a Tongada, miro enrere i veig amb il·lusió compartida, que al llarg d’aquests quatre anys, 102 blocaires de diferents parts de Catalunya, de la resta dels Països Catalans i àdhuc de l’estranger, hem escrit, plegats, en català i en castellà, la xifra gens menyspreable de 97 relats, 5 cadàvers exquisits, 2 microrelats, 1 renga i 1 hipertext veïnal. M’ho miro, i no m’ho crec. M’emociono i tot (que ja és estrany en mi). Podem dir, amb indissimulat orgull que hem fet, entre tots plegats, una fita digna de tenir en compte en el món de la literatura 2.0.

I també està bé que després de tant de temps,— i alguns i algunes des del primer dia, amb tossuderia digna del millor davanter de l’Alcoià (aquell que rematava els córners que ell mateix xutava)  — ho vulguem celebrar conjuntament.

És per això, doncs, que uns quants veïns i veïnes es van sumar a la crida que la RaTeta Miquey  i un servidor vam fer un mes  enrere. D’aquella crida han sortit nou valents que ens hem liat la manta al cap i hem muntat una

                                FESTA-SOPAR VEÏNAL!!! 

I aquest cop, no és virtual, si no ben palpable. El dia? El dissabte 14 d’abril (de 2012, és clar); una data escaient per les reminiscències històriques (podríem declarar la República de Blogville!). I en un lloc cèntric de Barcelona, per facilitar l’accés a tothom. Una festa que començaria a les 19 h i acabaria... quan ens fotin fora del local. Reservat per nosaltres sols, per cert. Inconvenients? Només un: que no és gratis. Caldrà que reserveu uns 20 euros pel cap alt. Més barat, ni a Andorra!

Serà un trobada entre entranyable i divertida. Per llegir i escoltar. Per riure i xerrar. Per descobrir rostres i mostrar identitats (si es vol, és clar!). La invitació és oberta a tots els veïns que heu participat algun cop en les Històries veïnals, però és oberta també a tots aquells blocaires que sou seguidor/es d’aquest i d’altres blogs de la Catosfera. Si hem de posar numerus clausus, ja avisarem... però no crec que arribem a tant!

I què cal fer per apuntar-s’hi? Doncs dir-ho per correu  a:

soparveinal@gmail.com  

i ja anireu rebent la informació pertinent. Per raons òbvies d’organització, la data límit per inscriure’s és el 30 de març (de 2012, és clar).

Ja tenim un logo, ja tenim una Comissió Organitzadora, ja tenim data, un local idoni, ampli i amb un petit escenari, menú emparaulat i algunes idees divertides que ens bullen pel cap. Si en vols proposar alguna, pots fer-ho sense embuts i col·laborar en la logística. De debò que seràs benvingut/da i t’ho agrairem. Si no, vine aquell dia i gaudeix amb la penya.

No cal dir la il·lusió que em faria saludar personalment a alguns de vosaltres. I que vosaltres saludéssiu personalment a alguns amb qui heu escrit relats memorables.

Fins i tot, fins i tot... dic que al millor, fins i tot, podrem tenir una sorpresa aquell dia: un llibre imprès de les Històries veïnals. Però això ho deixo per al proper post.

Les emocions fortes, a poc a poc... que hi ha que teniu una edat... ;-)

[I ja tardeu a apuntar-vos...]

Un país de micromecenes i un llibre veïnal a l'hortizó...

[La meva darrera entrada al Diari Gran del Sobiranisme]

Vaig conèixer el portal Verkami fa un any. Aleshores, en  Víctor  Pàmies, un paremiòleg i blocaire de pro, instigador de diferents celebracions blocaires com la darrera a J.V. Foix (amb més de 180  aportacions!),  va ser el primer a proposar utilitzar aquest portal per finançar-se l’edició del  seu Amb cara i ulls. Dites i refranys sobre l’ull  (digueu-li tonto!) que va ser el primer llibre en català publicat a través de crowdfunding des d’aquest mateix portal. Se’n va sortir amb escreix. Ara, per cert, hi torna amb una altre projecte dels seus: En cap cap, cap. Diccionari de dites i frases fetes sobre el cap. Li falta poc per assolir-lo.

No és l’únic, és clar: molt músics, cineastes, poetes, il·lustradors, rondallaires, actors, guionistes…per parlar del món de la cultura, han aconseguit tirar endavant el seu somni amb la recaptació de petites quantitats per executar-lo. Aquí s’acompleix com mai aquella màxima catalana: de mica en mica, s’omple la pica.
En aquesta any  de vida del portal s’ha dut a terme uns 200 projecte (això vol dir que cada tres dies, en sortia un de reeixit! Opino que és una xifra brutal!) Això demostra almenys dues coses: una, que en aquest país hi ha gent amb prou empenta i iniciativa per dur a terme un projecte com aquest. I dos, que en aquest país hi ha gent prou solidària per creure en somnis particulars. Els autors del portal, un pare i dos fills mataronins, van començar com un rampell una idea de manera totalment artesanal, intuïtiva, empesos només per aquest ‘amor per la creació’ que significa la paraula “verkami” en esperanto. Ara és un referent a nivell europeu de crowdfunding (un anglicisme que vol dir, ras i curt, minimecenatge).

Més de 20.000 minimecenes (ja són gent, eh?) han fet possible que més de 200 projectes vegin la llum, al marge de modes, d’interessos comercials, dels bancs o de les decisions d’uns quants experts de l’administració. No sóc tan ingenu com per no creure que ens cal l’Administració pública d’aquest país per tirar endavant grans iniciatives; o espònsors comercials que ajudin a assolir fites importants. Però m’agrada pensar que amb petites aportacions anònimes i de manera participativa, es puguin assolir reptes impensables anys enrere, sense el suport de les noves tecnologies. Petits per a uns, però rellevants per a molts. El mateix Diari Gran del Sobiranisme, en una altra esfera, seria una mica un exemple d’això, no?  Jo crec en els projectes transversals i participatius, directes, compromesos. Serè per això que sóc blocaire…i un pèl romàntic. En uns temps  ben galdosos per a la lírica, per cert.
I això enganxa:  gairebé el 40% de la gent que ha aportat a algun projecte a Verkami, ha repetit (jo ho he fet dos cops) i ha recolzat altres projectes de la plataforma.  És cert que no tots els projectes han estat catalans, però la immensa majoria, sí.

En certa manera, tot això ho escric una mica (molt) interessadament, ho reconec. Perquè ho dic? Doncs perquè ben aviat penso penjar a Verkami  una proposta en la línia de cercar suports per  aconseguir una vella (i bella) idea: l’edició d’una sel·lecció de relats apareguts al blog Històries veïnals; relats escrits a quatre mans entre diferents blocaires de la Catosfera literària. Pura literatura 2.0. Pura literatura participativa. Vaja, que us espero a tots els veïns/ïnes empenyent...

Mentrestant, us deixo unes propostes interessants que esperen suport.

• Expressió directa. Connecta barris, recupera espais
• Tot. Un llibre de David Caño
• El plat o la vida (documental sobre alimentació inantil)
• València necessita una cançó
• Viatge pel meu país  (homenatge a Joan Fuster)
• Campanya de roba neta (guia per vestir sense esclavatge)

Remor de càntic en l'escala...

Fa dies que sento enrenou als replans de Blogville. Sento tot de veïns i veïnes xiuxiuejant a cau d'orella esperant l'ascensor  i fent-se l'orni quan algú altre se'ls apropa...

Sento pujades i baixades per les escales... Riures i fregadisses... Talons i embalums pels passadissos... Cops de porta i instruments de música sonant... Algú que canta en veu alta i papers que passen d'una bústia a un altra...

Sento mots inconnexos... que diuen "festa...", "històries...", "llibre...", "concert",..."i sexe...?"

Sembla que estan preparant una de grossa i jo no m'ho vull perdre...

Vaig a picar a casa d'una que jo em sé a veure què m'explica...

I si és decent, em xivaré.

I si no, també.

De poesia: Musica de poetes

A la Glo.bos.blog; que sé que li agrada la poesia

Música de poetes, és un espai virtual per a la música i la literatura, que us convida a conèixer les cançons que músics catalans han fet amb els nostres millors poetes, algunes de les quals, hores d'ara, són difícils de trobar al mercat. 

El web està estructurat a tres nivells: per poetes, per intèrprets (aquests dos, per ordre alfabètic de nom, no de cognom) i per la inicial dels poemes seleccionats. Hi ha un munt! Trobareu poetes, versions i cantants que segurament no coneixíeu.

A més de les cançons, hi trobareu també una sèrie de continguts complementaris sobre recursos poètics, que pot ser d'utilitat tant per al públic en general com per treballar des de diferents àmbits disciplinaris (música i llengua catalana especialment). L'espai s'actualitza periòdicament: visiteu-lo i gaudiu-ne! És una feinada que va fer gent de la UOC i de Lletra, amb suport de la Generalitat de Catalunya, la Fundación Autor i l'SGAE.

He escollit un poema que em plau, de Joan Salvat Papasseit

Aquí podreu sentir la versió de l'Ovidi Montllor

Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant, tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

De lectura (116): Los informantes, de Juan Gabriel Vásquez

“Toda cobardía tiene su límite, hasta la mía” (p. 157)

“La memoria no es pública” (p. 74)

Políticament compromesa.

Quan el jove periodista Gabriel Santoro publica el 1988 el seu primer llibre, no va pensar que la crítica més destructiva vindria del seu mateix pare. El tema de la novel·la semblava inofensiu: la vida d’una dona alemanya (una amiga de la família, Sara Guterman) que va arribar a Colòmbia amb catorze anys amb el seu pare poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial per establir-se i fundar un hotel de luxe. Però el pare de Santoro se sent traït amb la novel·la que ha editat el fill i se’n distancia d’ell durant molts anys. ¿Per què? Doncs perquè en el llibre hi ha alguna cosa que l’autor no havia previst. Entre les  frases que queden escrites s’amaga uns secret que ell no sap i que el pare amagava i el trasbalsen enormement. Es van succeint trames en èpoques distintes. Els anys de l’exili dels Guterman, el distanciament dels Santoro, la delicada operació de cor del pare,... Un història –la de la novel·la de Santoro— que sustenta la real —la de la novel·la de Vásquez. Un joc de nines russes.

Santoro començarà a descobrir el secret amagat després de la mort del pare; un home reconegut al país pels seus dots d’oratòria, que li permetien, per exemple, escriure els discursos a la nació del president. Mentre s’interna en el cor de  la vida del seu pare, mentre revela els secrets del present; altres fets paral·lels aniran sortint a la llum.  Fent una recerca de periodista —que és l’ofici de Vásquez (1973), el seu alter ego?—, i les converses amb antics amics de la família i del pare (amants incloses),  treu a la llum obscures anècdotes sobre les formes en què la Segona Guerra Mundial va marcar per sempre la vida d’alguns colombians i exiliats alemanys que s’estaven al país. "Uno no hace preguntas cuyas respuestas no quiere oir, cuidate de las preguntas boomerang" (p. 93). Esdeveniments de la dècada dels quaranta, on a Colòmbia –país d’origen de l’autor, arrelat  ara a Barcelona—, van destruir famílies, van trastocar vides, van arruïnar destins.

Els anys 40 a Colòmbia eren anys de delacions. A vegades falses. El pare de Santoro pateix una d’aquestes delacions d’algú proper. I d’aquí el seu silenci. La malaltia del pare, malalt del cor, en perill de mort, aproparan para i fill “porqué su forma de dirigirse hacía mi había estado siempre dominada por la ironía o la elipsis” (p. 59). Però no hi serà a temps.

Los informantes és un apassionant història de traïcions privades, entre amics i coneguts, i públiques (de tota una societat); de tensions familiars encobertes. Però és també un examen sense concessions a un episodi ambigu i poc conegut de la història de Colòmbia. La de llistes negres de filonazis, a l’estil de les que feia  Roosevelt als EUA. Com faria més tard el senador McCarthy i la seva cacera de bruixes. Com va fer Franco aquí amb els “desafectos al régimen”. La història es repeteix arreu.  "Todo el mundo lo sabe: quien traiciona una vez, seguirá traicionanado hasta que se muera" (p. 209). Un altre cop, la literatura ve a salvar-nos els mots. I els fets.

La novel·la, va ser escollida a Colòmbia com una de les més influents en els darrers vint-i-cinc anys al país. I a ser finalista de l’Independet oreign Fiction Prize al Regne Unit.

Vásquez, Juan Gabriel. Los informantes. Ed. Alfaguara, col. Hispánica. Barcelona, 2004, 344p.

Puntuació: 7 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

Memededicatòries blogaires (13): Hi ha àngels entre nosaltres...

A la Gerònima, que li ho vaig prometre.

Imatge de David's photos

Camino pel carrer. Als auriculars, la cançó..., el repic de bateria.

I de cop, et reconec a cada cantonada. Intangible i etèria.

Recordo. Teníem poc temps, aleshores. La nit, el secret, la follia. Recordo els encontres esquius, redemptors. Hi ha un abans i un després des de llavors. Ni millor ni pitjor, diferent. Jo sóc un altre. Tu deus ser com sempre. La cançó...

Però els àngels no són impertèrrits.  T'acuclen als ulls i t'acaronen l'orella. Viatges amb ells, sense estreps ni dreceres. Són companys en el viatge. Una baixada als inferns propis. Un submergir-se en el vòmit aliè. Tot el meu passat a les teves mans. Tot el meu futur als teus ulls. Mots que abans no tenien so ni pronúncia, prenen sentit en ser llegides. Sentiments de revolta i desfici. El sexe golós i blasmat a cendres. 

Algú em sotja l'espatlla. El semàfor és verd i no m'adono. El llibre em cau. Els vers vola a l'andana. Clàxons i renecs.

Et vaig tenir a tocar, vaig endinsar-me en un viatge de pòsits indomables, sense rumb ni dreceres. Amor foraviler, obscur, caduc. Perilloses ribes, les nostres. Hores guanyades, robades al son. Aiguamolls salabrosos els teus besos. El teu sexe, un dic sense contenció. L'habitació, un miratge voluptuós. Un paradoxa del desig.

Segueixo buscant en els altres la teva llum. Tots són ombres que passen, rabent, fugaces. Inconnexes. Miro sense ser vist. Em miren sense ser observat. La ciutat ja ho té això: desigs anònims sense retorn. Oportunitats evanescents.

Camino pel carrer. He oblidat el motiu.

No hi ha aparadors on trobar-te. Ni cafès on esperar-te. Vas volar, com han de volar tots els somnis. Sou de tots i de ningú. Ni tan sols sou vostres. Recorreré afraus i engorjats, parcs i jardins, arxius i baguls; i no et sabré dir més enllà d'uns mots inconnexos, com aquests.

Només sé que hi ha àngels entre nosaltres...

I torno a escoltar la cançó..., abans de reprendre el camí.

Cansa haver de justificar l'evidència...però cal ser-hi.

És que ja fa temps que en tenim els collons plens de tanta martingala malèvola...

De poesia: J. V. Foix, en el 25è aniversari de la seva mort

Em sumo a l'homenatge blocaire que es a avui a J.V. Foix en ocasió del 25è aniversari de la seva mort. He de dir que el poeta no el conec gaire, però hi ha versos que formen part del meu imaginari particular: "És quan dormo que hi veig clar", "M'exalta el nou i m'enamora el vell", "Ho sap tothom i és profecia",... que a vegades m'agrada d'emprar segons l'ocasió.

Us deixo la darrera edició que s'ha fet sobre la seva obra que m'ha arribat a les mans: Cada poeta és ell, que aplega 19 poemes escrits i recitats pel mateix J.V. Foix (aquesta és la gràcia), i que conté un apèndix de cinc sonets i un text inèdits de l'autor (encara tñé més gràcia la cosa). L'obra l'ha editat la fundació que duu el seu nom conjuntament amb Eumogràfic,  i la recopilació ha anat a cura de Ramon Salvo Torres.

I aquí us deixo un poema del llibre (més que poema, jo diria que és poesia en prosa), recitat pel mateix Foix intitulat "Que hagin aparedat portals...", que formava part originàriament del llibre Gertudris (1927); un llibre que, per fer efemèrides, té 75 anys!

De lectura (115): Esos cielos, de Bernardo Atxaga

“Los perdedores lo perdían todo. Ni siquiera podrían proteger su nombre” (p. 108)

Viatge a l’infern interior.

Després de quatre anys de presó (tres anys, deu mesos i vint-i-set dies, exactament), Irene — no sabem que es diu així fins molt avançada la novel·la— decideix separar-se de l’organització armada a la qual pertanyia i motiu pel qual va ser detinguda. No cal anomenar-la la banda pel seu nom, el lector sap a quina ens referim. Ella té 37 anys i, malgrat el dolor acumulat, les pors futures i els records passats, necessita ampliar les passes de la seva antiga presó amb el terra de la seva ciutat. Pren la decisió i no sap com començar a fer-ho. “Después de los años en prisión, rodeada siempre por los mismos objetos y las mismas personas, sometidas día tras día al mismo horario, todo lo que ha encontrado fuera le resultaba agudo y violento” (p. 86). La novel·la és el viatge als seus dimonis personals.

El llibre relata el trajecte en autobús d’Irene des de Madrid al seu País Basc natal. Un viatge curt però intens, on li apareixen en somnis tots els monstres que l’han acompanyat i l’acompanyaran en el futur: els reals (la policia que la vigila de prop i que viatja d’incògnit amb ells) i els personals. És el relat d’algú que ha sofert per amor —abandona al seu promès— i que s’haurà d’enfrontar a la seva soledat i a la desconfiança per a construir-se de nou a si mateix en un futur incert. “Necesitaba que la miraran, que le hablaran, que la desearan, como una mujer normal” (p. 12).

A l’autobús, la policia sabent la seva nova condició (sense diners, ni amics, ni promès; i la família de cul) l’empeny, d’una forma mafiosa, asfixiant, obsessiva; una sortida com a delatora i infiltrada a l’organització. Dues monges que amb ella viatgen li faran d’escut protector.

En el text, s’intercalen versos de poetes (Oteiza, Stendhal, Dickinson,...). Versos a l’esperança. Poemes que Irene llegia a la presó. Que li permeten seguir vivint desprñes de saber la mor del seu promès.  Una esperança que ella reclama sabent que en arribar al seu destí serà immediatament titllada de “traïdora” i arraconada per la seva gent. Una gent que no ha dubtat d’utilitzar-la en el passat. Era el preu del compromís i la clandestinitat. Potser només amb el somni, en el que cau en moltes estones del viatge, la salvarà. Com sembla un somni el final de la violència. Com la mà d’Adam que mai arriba a tocar la mà de Déu ens els frescos de Miquel Àngel. “¿Se podia esperar compasión de un mosntruo?Solo en los cuentos”. La narració es mou entre els llimbs, entre els moments reals i els somiats, es confonen desigs i realitats. “Su propósito —como todas las quimeras, com todas los sueños — se desvanecían en el aire” (p. 169). L’èxit d’Atxaga és saber transmetre al lector aquesta sensació de desarrelament, de desassossec , de buidor i de neguit.

La novel·la ja té uns anys. I segurament quan la va escriure, Atxaga (que per cert és el pseudònim de José Irazu Garmendia) no pensava que el 2011 viuríem la renúncia de la banda terrorista ETA a la lluita armada; esperant la seva dissolució i retorn de les armes definitiu. El llibre és plenament vigent, doncs. Atxaga — ja ho va demostrar al seu exitós Oababoak — domina com pocs el món interior dels personatges. Té un estil transparent i envejable. Arguments clars i eloqüents. I valents.

Atxaga, Bernardo. Esos cielos. Ediciones B. Barcelona, 1997; 172 p.

Puntuació: 7/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

Un país de poetes (I). Bartomeu Rosselló-Pòrcel

 [La meva entrada quinzenal al Diari Gran del Sobiranisme. Per si hi voleu anar.]

Potser hi ha pocs poetes que amb tanta poca obra publicada hagin tingut tant de ressò en la nostra llengua. Sempre he pensat, potser erròniament, que Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913 – el Brull, 1938) és el nostre Rimbaud particular.

De família modesta, va estudiar el batxillerat a l’Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar. Va publicar nombrosos articles de caire cultural a la seva joventut. El 1930 publicava l’Antología de poetas mallorquines. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), les seves primeres incursions poètiques. Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc (la seva obra pòstuma) amb qui va mantenir una estreta i a vegades, convulsa relació ideològica i personal. Precisament, seria Espriu qui, el 1984, en la seva conferència per ser admès a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, s’hi referiria definint-lo com «un home de flamarada, jo no». A Barcelona, vivia becat a la Residència dels Estudiants de Catalunya (l’actual Residència Ramon Llull, al recinte de l’Escola Industrial, al carrer Urgell), on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. Allí va iniciar les edicions de la Residència d’Estudiants, i dirigí els tres primers volums de la col·lecció: Primer desenllaç, de Joan Vinyoli; L’aventura fràgil, de Joan Teixidor i Versions de l’anglès, de Marià Manent.

El 1933, va participar en el creuer pel Mediterrani, pensat pel ministre Fernando de los Ríos, com a postgrau d’Humanitats. Hi van viatjar 188 persones, entre professors i alumnes. El viatge durà del 15 de juny a l’1 d’agost. 47 dies de creuer que els van dur per Turquia, Malta, Egipte, Pròxim Orient, Creta, Grècia, Itàlia, Mallorca i Menorca. Entre els participants en aquell viatge hi havia Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Díaz-Plaja, Valle-Inclán,… Hosti! Això ara ja no es fa entre els nostres universitaris! I mira que tindria èxit…

Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l’Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l’ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d’Institut, i retornà a Barcelona. D’ideologia filocomunista,—estava afiliat al Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyança (FCTE-UGT)— s’allistà a l’exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.

Malalt de tuberculosi des d’anys enrere (la seva era un mort anunciada i ell deuria saber-ho), va ingressar al sanatori del Brull, municipi del Montseny, on va morir, sol i enfebrit, la nit del 5 de gener de 1937, quan només tenia 24 anys. Sembla que un poema anterior ja en va fer premonició del trist desenllaç (Ronda amb fantasmes): «Viuré / l’hora impura de les aspres angúnies mudes / amb la por de morir tot sol en el carrer.» A la nit de vetlla, hi van ser Salvador Espriu i els seus amics Amàlia Tineo i Eduard Valentí. L’octubre de 1937 havia escrit el seu darrer sonet, Sóller: “El cel prepara secrets / murmuris de mandarina”.

Us recomano la lectura d’Imitació al foc. Sembla que Rosselló-Pòrcel era afeccionat a mirar les flames. Ell mateix es definia «jo tinc un amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire…». El foc, com a element simbòlic, és present en molts poemes. L’octubre de 1938, mesos després de la seva mort, es distribueix Imitació del foc, dedicat a Salvador Espriu. El volum té tres proemaris, d’Antoni M. Sbert (que havia estat director de la Residència d’Estudiants), que el defineix com «una ànima forta, en un cos feble»; Gabriel Alomar (el seu mentor a Mallorca) i Carles Riba (que sempre dirà que aquest text introductori serà la prosa que més li plaurien). El llibre té tres parts: “Festa encesa”, amb poemes que parlen de la vida juganera, paròdica “El sol és aquí, entre la rosa i el molí. / Matinet matí, / les bruixes es pentinen. / El sol és aquí. / Ai! Que es menja la calitja!” (Cançó després de la pluja); “Rosa secreta”; amb poemes centrats en l’amor, l’enyor i el record: “Terra tremolosa de mi, / com la vela del vent, com les ones / dels rems que baten llur turment, / els meus braços són amples damunt tu / i tornem a sembrar el meu cos.” (Fragments al camp); i “Astre de flames”: un títol bíblic, centrat en el jo transcendent, el fet poètic, l’incendi devastador: “Inútil desesper de vespre! L’alba / s’acosta ja amb l’espasa / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”(En la meva mort). Un llibre on se’ns parla de dues grans passions: la comprensió de la realitat i l’art a través del misteri del llenguatge poètic, dels límits de si mateix. El foc com a referent essencial. El món com a tensió. I la mort, la seva presència, sempre amatent: “L’alba / s’acosta ja amb l’espasa, / i l’ardor temerari que m’encén / allunya les estrelles”.

La mort prematura, el desenllaç de la guerra i la seva peculiar síntesi entre el simbolisme i el noucentisme, el convertí en símbol d’una generació perduda i la seva obra, objecte de veneració. Una poesia realment recomanable. Quedem-nos amb els mots de Josep Palau i Fabre, que definia la seva poesia de “diversitat essencial”. “Aquestes són les hores de sols velocíssims, / i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres, / per damunt les escales de vent, cavalls de somni.”

Espriu, el 1958 va fer traslladar els restes del poeta al seu panteó familiar, a Arenys de Munt. Més tard, el 1978, és inhumat i les restes de Tomeu, com ell es feia dir pels amics, reposen definitivament, al cementiri de Palma, al costat del seu mestre Gabriel Alomar.

Podeu visitar una senzilla però complerta exposició sobre el peta a la planta baixa de la Residencia d’Estudiants Ramon Llull, a cura de Josep Camprubí.

Deixem-nos endur per la seva poesia i cavalquem per damunt els seus incendis inacabats…