28 de maig del 2011

Calia això?

 
 Foto: Juli Garzón

Calia tanta contundència?  Realment, no. 
Cliqueu a la imatge i veure un reportatge sobre la càrrega i l'acampada d'aquest dies.

26 de maig del 2011

Alea jacta est!


Us recordo que:

1. El 28 de maig el Barça guanyarà la Copa d'Europa

2. El 28 de maig és el darrer dia per apuntar-se a la Novena Tongada de les Històries Veïnals. Bé, pels ressacosos de la victòria, ho deixo fins el 29. Després no us queixeu....

Per ara som 20 veïns/es apuntats tan sols. Us fa vergonya, mandra o por? ;-)

25 de maig del 2011

De paraules vàcues

Un, com que volta pel barri, es troba amb personatges bens estranys. Aquí, un bon home durant una entrevista televisiva  parla sobre un projecte enigmàtic que, en realitat, no té cap sentit. Vaja, igual igual que les entrevistes que veiem a la majoria dels polítics de casa. No em direu que no té gràcia...

El vídeo s'ha presentat al Festival de curtmetratges Llanterna Digital de Lleida.

13 de maig del 2011

S'ha obert la veda: es convoca la Novena Tongada de les Històries veïnals

Santornem-hi! 

Bé. Després de la  moguda dels òscars a Blogville [veure supra], que han estat un exemple fefaent del que som capaços de fer per aquest barri, ara ve la moguda de debò. Sí: enceto una  nova convocatòria de les Històries veïnals; ja sabeu, aquells relats tan promiscus, originals i espaterrants  escrits a quatre mans entre veïns i veïnes del barri.

Suposo que tots/es ja sabeu de què parlo, oi?Pels nou vinguts que no sabeu de què va aquesta aventura literària en plena sintonia amb l’esperit transgressor, gamberro, divertit i comunitari que és Blogville, us convido a lligar-ho aquí. Si cal, ja recordaré les normes més endavant.

I mentrestant, per  anar fent boca, us podeu baixar, comprar o llegir el darrer volum de la Vuitenatongada de les Històries veïnals, maquetat per un servidor. Una feinada, tu!  Mentre espero que la gent es vagi apuntant a la Novena tongada  ja podeu veure el resultat imprès dels 10 relats de la Vuitena tongada, on vam participar 40 veïns i veïnes. Bé el podeu baixar gratis en PDF o bé adquirint-lo  a lulu.com per 4 euros (despeses de tramesa a banda). Una ganga, tu!


Comença la veda, doncs! La tancaré el 28 de maig. A partir de l’1 de juny i fins el 31 de juliol tindrem temps d’escriure els relats entre els diferents grups. I després, morir en pau. I aquest cop, a més, veient el poc èxit que van tenir els Hipertexts veïnals faré una variant dels cadàvers exquisits veïnals. Aquest cop, farem  un renga ; això és un poema fet entre tots, vers a vers i veient tots com avança. Ja donaré detalls.

Mentrestant, ja esteu tardant en apuntar-vos. Deixeu un comentari al post o envieu-me eu un emiliu a elveidedalt@gmail.com. Això sí: si us apunteu després no us rajeu, eh? Que queda molt lleig fer mutis pel forro i deixar el grup de veïns penjat. Com sempre miraré de fer grups nous per no repetir companys i jo, com sempre, em quedaré amb les més guapes. Que ja serà difícil entre tant de glamour que hi ha al replà.

9 de maig del 2011

Òscars 2010 a Blogville: una crònica oficial i final (resumida)

Fa un temps que un tanoca de Blogville, conegut com a Paseante (tot i que el més que arriba a passejar és per anar a seure sota l'ombra dels plataners del Turó Park per mirar els culs de les jovencelles que hi passen pel davant -ho sé perquè a vegades jo estic al banc del costat d'incògnit..., fent el mateix!), ens ha delectat amb una relació de posts destinats a relacionar els millors blocs que, al seu parer, mereixien ser nominats i premiats amb un Òscar honorífic dins la comunitat de Blogville. I en vuit modalitats distintes. A saber:

1) A la millor fotografia, que va ser per la Xenia
2) Al millor blog estranger; que va ser per la Duschgel
3) A la millor direcció, que va ser per la RaTeta Miquey
4) Al millor personatge masculí; que va ser pel Fra Miquel
5) A la millor banda sonora, que va ser per la Mainoestard
6) Al millor guió; que va ser per l'Emily
7) Al millor personatge femení; que va ser per la País Secret
i 8) Al millor blog; que va ser per la Llum de dona

Han estat unes cròniques sentides i força comentades. El millor, és clar, eren els seus dos presentadors: la inigualable MK, i un servidor. Els discursos de les premiades (estranyament, quasi tot dones; digueu-li beneit al paio) tampoc tenien desperdici. La crònica d'ell ,... en fi: molta roba i poc sabó, que diria aquell. Però no és pot negar que el xicot s'ho va currar.

És per això que, tota la gent que va sortir citada i nominada en aquelles cròniques, com que som gent educada, decidida, valenta i gens ressentida, hem considerat oportú fer una darrera contracrònica que TOTS/ES els nominats/des publiquem alhora en els nostres blocs respectius, avui dilluns, al vespre (Dia D Hora H). I qui som aquests? Doncs la MAJORIA sortim en la següent imatge (d'esquerra a dreta):



Òscar (The lost art of a keepin a secret, vestit de blanc en homenatge al realmadrí), la Be Wild, la Filadora, la Violette, el Martí (de l'Aquari), la Xenia (del Xurriblog), El Veí de Dalt, l'Àmber, la Duschgel, la Commuter, la la Mainoestard, La RaTeta, l'Helena (del maskmilpalabras),l'MK (de Cuentos Prescindibles), la País Secret, la Llum de dona (guanyadorissssima) i el Fra Miquel. Al mig ajupit tenim al Paseante vestit amb un Barça vintage. En un sofà a la dreta està la Vida i al quadre penjat del darrera tenim al Tanguito (Patente de Corsario)
 
I per acompanyar la foto , hi ha una versió del final gala (i una versió llarga aquí  sense censures), per amants del documental seriós i exhaustiu que us  recomano fervorosament. Allí està trobareu la veritat que aquí, només s'esbossa.

En fi: un plaer haver participat en aquesta nova iniciativa blocaire  (la meva aportació ha estat mínima, ja us ho dic) i molt que em pesi, el nano, s'ho mereix. I ja us dic que hi haurà un  abans i un després d'aquesta foto.

Els culpables de tot aquest tinglado han estat:

Equip de Guionistes: Amber, El Veí de dalt, Filadora i Joana
Equip d'Imatge: Be Wild, Commuter, La RaTeta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de dalt, Filadora i La RaTeta Miquey

I a sobre, com que em va tocar fer de presentador amb la MK, em vaig haver de posar guapet....

Un plaer!



__________________________________________________________________


CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES 
Y MUY ORIGINALES

[De nuestro enviado especial]
El escenario se ha quedado totalmente oscuro. Las largas cortinas de terciopelo, de un color verde pistacho han caído lentamente y reposan a ras del suelo de caoba. El público ha empezado a levantarse y debate, alegre, la entrega de premios. Hay división de opiniones. “Lástima que … no saliera premiada”, se oye decir a unos… “Yo hubiera votado a …” dicen otros. De repente, sin apenas tiempo para que nadie haya salido de la sala,  varias personas que todavía permanecían en sus asientos, emiten un “Ohhhh!” de sorpresa. Se vuelven a encender los focos. El público sorprendido dirige sus miradas al escenario. Algunos, se vuelven a sentar en sus butacas azul cobalto, esperando una suerte de remake del espectáculo.

Desde detrás de las cortinas han aparecido, cada uno por un lado, la encantadora MK y el pachanga del Veí de dalt. Ella va vestida a lo Lara Croft. Él es casi una calcomanía esperpéntica de Indiana Jones; con un salchichón mustio en la mano. “Veí, te dije que cogieras un látigo…”. “Dijiste un fuet…, quién iba a pensar que te referías al de dar azotes…?

MK coge con firmeza el micrófono:

—Ejem..., ha sido una noche larga, llena de sorpresas y de momentos muy emocionantes... Pero no podemos irnos sin darle a nuestro querido Paseante un caluroso aplauso que tanto se merece por la organización de esta maravillosa gala de los Óscars de Blogville.

El público empieza a aplaudir alegremente. Los aplausos van subiendo de tono Des del fondo de la sala se empiezan a vociferar su nombre dando sentidas palmadas, silbidos y algún aullido ronco. Sin embargo, el Paseante no aparece ni paseando ni arrastrando sus gastadas zapatillas por ningún lado.

MK vuelve a insistir, esta vez con un tono de voz más enfático:

—Paseante, por favor, te rogamos subas al escenario con nosotros. ¡Mira que ya se está haciendo tarde y el Veí empieza a tener hambre!
— ¿A qué tipo de hambre  te refieres, preciosa?
—A las dos, cariño. A parte de la habitual, sé que es la hora de tus potitos de verduras Bledine.

El público continúa aplaudiendo, pero ni rastro del protagonista.

Una voz femenina en off¸ requiere, así mismo, la presencia al escenario del Paseante. Nada de nada. Ni rastro.

El Veí de dalt, para despistar la atención,  coge el micro y espeta al público:

­—Quizás esté en el lavabo... Alguien debería ir allí…

Dos miembros de seguridad van a mirar en los lavabos. A los cinco minutos vuelven negando con la cabeza

—Nada.
—¿Habéis mirado en el de mujeres? —añade el Veí, intentando dar al traste con todo el séquito de admiradoras e intentar demostrar lo que él siempre había sospechado: que el Paseante era un travestí.
—Ni en el servicio de caballeros ni en el de damas.

De pronto suena un teléfono. “Es mi smartphone”, dice MK. Se le oye hablar muy cariñosamente con alguien que parece poder dar alguna pista sobre su paradero. MK coge, discretamente, de la mano al Veí de dalt y se van tras las cortinas.

Mientras, el público ya se da por resignada y vuelve, por segunda vez, a desfilar por los pasillos del teatro. De pronto aparece MK con un nuevo y glamuroso vestido plateado (¿cómo puede esta mujer cambiarse de prendas tan rápidamente y que, además, todas se le ciñen perfectamente al cuerpo?) que deja a las mujeres sin respiración y a los hombres bombeando sangre a la entrepierna.

En ese mismo instante empieza a sonar la Banda Sonora Original de "Misión imposible". El público cuchichea entre sí, algunos con expresión divertida, otros con expresión preocupante y, algunos, impacientes, pero discretos. El Veí vuelve dirigiéndose al público les da la buena nueva:

— ¡Ahora sí! Tenemos el gusto de comunicarles que el Paseante ha sido localizado, en...— y sin dejar que acabe la frase, el público le interrumpe, y aplauden todos a la vez, levantados y  vitoreando su nombre “¡Paseante, Paseante!”.

Acto seguido surgen de la concha, ahí donde se esconden los apuntadores, los dos niños que, a la par, son presentados como los sobrinitos del bien hallado protagonista, asidos de las manos de éste y MK detrás, en segundo plano. Entonces, MK y el Veí de dalt hacen un aparte y dejan al Paseante con sus sobrinos a cada lado, asidos de sus manos, en medio del escenario. El público estalla en renovados aplausos y vítores. Tierna escena.

La voz en off se hace oír por todo el teatro: “¡Shhhhhhhhh, silencio! Parece que nuestro querido protagonista va a  tomar la palabra...”

— ¡Ejem! Ehhhh, yo...., err, yo..., mmmm, err...
—Va, tío, no te cortes, porfissss— le interrumpe el pequeño Hayden, el que va vestido de color vainilla y le conoce sus arrebatos de timidez.

El faraoncito Nil añade:

     ¡Jopetas, tío, habla..., yaaaaa, que quiero irme a jugar....
     Tío, que esto es más fácil que besar a una chica, vengaaa...—, añade el pequeño Hayden.

El Paseante se arma de valor, se aclara la voz y dice con voz algo temblorosa, pero muy feliz y sorprendido:

—Ejem... Muchas gracias, ehhh, es un honor inmerecido... Errrrr, por primera vez no tengo palabras para agradecer tanto cariño y reconocimiento, errrr, insisto..., inmerecido.

Y se puede ver cómo se le resbalan unas lágrimas por sus mejillas. Está felizmente emocionado, se quita las gafas de plexiglás durante unos segundos y se seca con sus dedos índice y corazón algunas de las lágrimas derramadas.

—Yo, es que soy un tímido y romántico empedernido... Errr... Os voy a desvelar un secreto. Menos mal que hoy es domingo y no martes, ni tampoco va a correr la sangre... Ejem, todo el rato he estado escondido ahí debajo (señala el sitio donde se pone el apuntador, en la concha), en un baúl lleno de telas preciosas de Damasco, estaba muy cómodo entre las bellísimas vestimentas de esta ópera prima... Desde una rendija podía oír cómo me estabais buscando... Me daba risa, porque el miedo produce risa, y es que ya os he dicho..., errrr, soy muy tímido...

Otra ovación irrumpe su improvisado y encantador discurso...

— Hace unos cuatro años que salí al mundo. Bueno, ejem, es evidente que tengo unos cuantos más, ya lo veis  (risas encubiertas); quiero decir que hace unos cuatro años aparecí en la escena virtual, en el mundo de los blogs. Hasta entonces sólo miraba el mundo al lado del señor gris… (al evocarlo, se le entrecorta la voz), paseando con él por el Turó Park o por el país de la niebla…; ejem; …pero mi verdadero país sois todas vosotras, bueno, vosotras y vosotros…ejem..; quiero decir, que me hacéis vivir en las historias que os cuento y en los comentarios que me dejáis. ¿Qué sería El Paseante sin vuestro cariño? Un cojo en medio de un país yermo… Un ciego en un país de ignorantes… Un anacoreta en una columna del desierto… Hmmm: … Soy feliz. Sí. Aunque os parezca lo contrario o que no sepa expresarlo con palabra claras. ¿Sabéis? Cuando paseo por los rincones de mi Turó Park siempre pienso en alguno de vosotras…Bueno, de vosotras y vosotros. De alguna manera u otra, leeros alimenta mi espíritu y las ganas de superarme.  Sois fantásticas y fantásticos. No cambiéis. Nunca. Porque en mis posts siempre hay algo vuestro que os pertenece; que os quito de vuestra esencia y que intento devolvéroslo con mi mayor energía. Perdonadme si no os alcanzo.  Mis paseos solitarios o en compañía son mi mejor medicina. Ojalá no se acaben nunca…

El público rompe a aplaudir. Las chicas chillan. Algunas lloran. Aunque lo intente ocultar, al Veí también le cae una lágrima que pasa raudo a enjugar con la palma de la mano: “Estos focos que deslumbran…”, dice a MK. Pero ella ya no lo oye. Ya nadie oye nada. Hay un fervor casi místico en la sala. ¿Quizás la avenencia de un nueva religión? Va cayendo el telón. El Paseante recoge una rosa del suelo. La huele. La besa. Y se la lleva al corazón con las dos manos. La ofrece al público. Ruge la marabunta. La lanza al vuelo. La platea es un grito unánime: “¡Paseante, Paseante!”. Todos los ganadores de un oscar  los muestran en alto señalándolo a él. Como si se lo devolvieran. Sus sobrinos lo cogen de la mano y lo llevan hacia dentro. Cae el telón. Y los aplausos siguen durante quince largos minutos.

MK sólo logra balbucear: “Irrepetible. Inolvidable”. El Veí responde: “Cierto: nunca olvidaré tu escote”.

3 de maig del 2011

De lectura (100): Una sortida digna, de Jesús M. Tibau

“Sembla estrany com pronunciar el primer que et passa pel cap,
sense ser-ne conscient, pot desencadenar fets imprevisibles” (p. 44)



Humor tendre.

Amb aquesta, arribo a un centenar de ressenyes literàries. Per celebrar-ho, què millor que un llibre d’un blocaire de pro, en Jesús M. Tibau i la seva Una sortida digna. Sé que fa poc ha editat un nou llibre i que li faria gràcia que en parlés, però jo sóc lent de mena i tinc un pila de pendents. Tot arribarà. Amb tot, li devia; ja que tinc una estima especial al llibre ja que hi surt citat un blocaire que conec prou. Massa, diria.Aquí, el motiu de la sortida digna és el traspàs. La mort com a pretext literari. Un tema clàssic, però que Tibau enfoca d’una manera original i humorística. En els contes de Tibau sempre m’ha semblat que el desenllaç és el menys important. Interessa el fet i l’anècdota. La resta, els cops d’humor, en són el farciment (a cops, previsible, a cops, genials). El regust que et queda en acabar de llegir el cúmul de peces que conformen el llibre és d’una agradable complaença. T’hi sents solidari per força. I l’enveges.
 
L’enveges per la seva originalitat en les trames: hi ha morts que ressusciten el tercer dia (La notícia de l’any); especialistes de cinema que es moren en vida (Secundari), el mort que està mort i no vol morir per tossut (Tossut de mena); assassins a sou d’un país que han de pujar els índex d’assassinats del país veí (Interès nacional); la mort que tusta la porta com qui porta una carta (Una puntualitat que esgarrifa); el rapsode assassí del poeta admirat (Admiració);... En fi, vint-i-sis contes que podeu degustar abans d’acotxar-vos amb un somrís als llavis.
 
L’estil de Tibau és àgil i precís. Frases curtes, sense subterfugis, directe a l’essència del discurs i la idea. Tal i com ha de ser un conte: net i clar. I no és fàcil. I amb un sentit de la bonhomia i l’humor notoris. Estem davant un humor blanc que vol ser negre i, sobretot, fellinià. No em direu que no és fellinià, per exemple, que un matrimoni assassini a casa seva una venedora a domicili i el que els preocupa es que el sopar no se’ls refredi! (Quan dos es barallen). I a més, Tibau té una actitud davant el relat. Entre línies llegim propostes que deixen clar que també sap fer un critica velada a actituds i posicionaments del poder i de la societat amb el que no podem estar d’acord (L’home de gel, per exemple, on reflexiona sobre un cadàver que apareix sota la neu i tothom reivindica com a seu).

Tibau té uns tics estilístics molt propis també. La història es planteja, es desenvolupa com un in crescendo i es resol en un cop directe que et deixa KO. El narrador sempre és omniscient i en tercera persona. Usa el parèntesi per ampliar la idea, com per justificar-se davant el lector. El final sol ser un cop d’efecte, un gir subtil, genial. Algun dels relats són d’una absoluta tendresa, com el del grup de jubilats que viuen justament i assalten una farmàcia per proveir-se de medicaments, tot i que deixin un mort de record pel camí (L’última batalla). I en algun, podria ser perfectament l’esquelet d’una novel•la curta, com el que clou el llibre: la noia a qui se li apareixen morts (Viananys).

Ja m’ho va deixar escrit en la dedicatòria: “Intento fer de l’humor i la tendresa, una sortida digna”.

Altament recomanable, doncs.


Tibau, Jesús M. Una sortida digna. Cossetània edicions, col. Notes de color, 2. Valls. 2009; 99 p.

Puntuació: 8,5/10

PS Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí