29 de juliol del 2008

De Calents i contents: una crida veïnal...

Bé, veïns i veïnes. Faig una proclama veïnal amb caràcter d’urgència i en to educat. Els meus amics del programa Calents i Contents m’han donat, a partir de setembre, una secció setmanal al seu programa de ràdio (ONA FM 103.5). “M’han donat” vol dir que m’han encolomat feina a canvi de res. De res material, vull dir; perquè de satisfacció personal en vaig ple.

Resulta que un dia de la setmana (dijous? que és quan la gent és toca els dallonses?), tindré una secció fixa que es dirà “El racó del blocaire calent”. El nom me l’acabo d’inventar ara mateix, i potser no és aquest... La secció es basarà en llegir per les ones textos que enviïn els blocaires. A banda d’algun relat meu que cauria de tant en tant, voldria que també fossin llegits els vostres. Per alguna cosa sou els meus veïns!

I per això

NECESITO LA VOSTRA DES-INTERESSADA COL·LABORACIÓ.

Com?

Doncs hauríeu d’enviar-me un text de caràcter eròtic (picantó, calentó, marranot, depravat, guarro-guarro..., com us vingui de gust) al meu correu: elveidedalt@gmail.com


Aquest text serà llegit per la Brigitte o pel Mestre Vigó (o tots dos alhora; según se tercie) el dia de la secció.

Evidentment es farà menció explícita de l’autor/a (nom real o nick, a disposar) i dels seu blog. Publicitat gratis per la patilla, doncs! Penseu que el programa l’escolten diàriament unes 30.000 persones; que no està malament emetent-se cada dia de 24 a 2 h de la nit.

Tots els textos debuts seran penjats en la seva web i es poden despenjar en MP3. Jo em comprometo a enviar-los a tots aquells que participeu perquè els tingueu i els pengeu, al vostre blog, si voleu.


Com han de ser els textos? De llargària, com la meva, 20 cm. Ui, perdó! En què estava pensant? Vull dir que han de ser d’un foli i mig, dos màxim (més no!), a cos 12, intelineat normal. Per les faltes no us preocupeu. Ja els revisaré jo abans de sortir en antena.

A mi em sembla que és una proposta divertida i que ens farà difusió de tots plegats, no? Alguns ja n’escriviu habitualment de textos calents –alguns no feu altra cosa!-, i els que no, segur que si us hi poseu, us surten uns textos collonuts. NO TINGEU VERGONYA! QUE EL SEXE NO ÉS TABÚ!

Espero que no em defraudareu i que molts de vosaltres ja esteu maquinant quin text enviar-me. Podeu recuperar antics posts, cap problema. O refer-los. Però el rerafons eròtic ha de ser-hi present. Collons! Si es tracta d’excitar el personal!

El dia 4 de setembre començo. O sigui que ja esteu enviant-me emilius!

Un petonet calentet a elles i un pessic tebió a ells.

PS A alguns/es ja us aviso que, si no responeu, us perseguiré personalment des del replà!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

27 de juliol del 2008

De sopars blocaire: Un nou Colom amb missatge antic?


Vaig anar al quart dels sopars que convoca regularment, en clau de reflexió de política catalana actual , el bon amic Dessmond, el fi analista d’Itching like grass.

Aquest cop, el contertulià va ser l’Àngel Colom. Un home que va despuntar en l’onada de “Som una nació!” (recordeu aquell Camp Nou ple a vesar el febrer de 1981?), a secretari general d’ERC el 1989, d’on va sortir escaldat al cap de set anys i va salpar cap a l’aventura impossible del Partit per a la Independència amb la Rahola el 1996,per acabar al més dur dels ostracsimes politics (voluntari, però) durant deu anys a França primer, i al Marroc després. Des d’allí va voler impulsar les Delegacions de la Generalitat de Catalunya, proposta que van topar de front amb el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Com sempre

El paio és ara militant de base, sense càrrec, en CiU, tot i que pertany al Fundació Trias Fragas i sempre està assessorant als dirigents del partit o a qui se li posi a tret, sobre els moviments migratoris (sabíeu que només a Barcelona ja es parlen 250 idiomes?) El seu coneixement del món àrab i especialment, el marroquí, semblen fora de dubte.

En fi, érem 28 comensal. 25 tios i 3 noies. Això ja marcava molt el tarannà de la nit. És clar que si dic que una era la Cruella, el llistó ja puja molt. I per tant, tot va anar en una cordialitat exquisita. Res d’histrionismes ni bagatel.les. Afirmacions contundents, raonades i una certa emprenyamente general en l'ambient pel trist paper d’ERC en aquests darrers anys. Hi havia un regidor del partit del Maresme, algun empresari, algun jurista, algun desvagat com jo i força simpatitzants de CiU a la taula. Catalanistes, nacionalsites o idnependentistes, vaja. Jo, vagi, per endavant, ni milito en cap partit ni estic casat amb ningú. Voto, sí. No sempre el mateix. I m’interessa el país. Per això m’interessa conèixer gent que mou les cireres d’aprop. El Colom no ho és, però ho havia estat. I tenia un morbo especial saber què pensa un home que estava allí dalt i torna deu anys després d'una aïllament voluntari.

Us faré cinc cèntims del seus posicionaments. Va començar com va acabar, amb un missatge clar: “Per a que el país no sucumbeixi, ens calen dues premises: a) la unitat del catalanisme; i b) integrar en la nostra idea de país la immigració”. És cert, sembla que el catalanisme està absent del moviments immigratori. Tot i que trobo molta gent que parla català i són de fora, encara són més els que no. I som més encara els que ens entossudim a parlar-los en castellà quan el fàcil per tots, seria fer-ho en català. “En canvi els socialistes, des dels seus ajuntaments i diputacions, ho han fet molt bé: a cop de talonari o suport encobert s’han guanyat moltes associacios”. El cas d’Arco Latino és vergonyós.

Anem endrapant el primer plat; una amanida de colló de mico de arpaccio de tomàquet amb bonítol i vinagreta suau d’anxoves. Mentre sento parlar ara, de la política del país: “El primer tripartit podria tenir un sentit. El segon, ha estat un terrible error. Un error fatal.” Les copes de vi van caient una rera l’altre.

I afegeix: “A Catalunya tan sols hi ha dues vies vàlides per governar el país: el model del catalanisme, o el model dels socialistes.” Osti! Això ja ho va dir el David Madí en l’altre sopar! Segueixo prenent notes. El veí del costat, que ve de Berga expressament, em deixa un llapis.

Ens va demanar perdó (és un dir) pel seu paper passat en la guerra entre catalanistes. “Espero, però que ara, els dirigents d’ERC també sàpiguen demanar perdó pels seus errors”. Espereu-vos asseguts, penso per mi. Alguns dels comensal no ho pensa i ho verbalitza a raig: “ A Nuremberg els enviava jo!”. Però en Colom és optimista de mena: “Només amb les cartes sobre la taula podem esperar un encontre entre CiU i ERC". Almenys, ara es parlen; ja no s’ignoren ni es claven punyals per l’esquena...! Bridem, doncs per això. Traguinet de negre,

Anoto a corre-cuita: “Va ser un error d’ingenuïtat politica per part d’ERC creure’s que podria “fagocitar” CiU- I gual com els socialistes creuen que CiU, sense Pujol, s’ensorraria.”

El que sí s’ensorra al meu estómac és el segon plat: tall de filet d’ibèric al pebre Verd amb la seva guarnició . Exquisit. Ens va fer algun premonició de pitonissa sabionda: “Crec que ERC deixarà el govern si finalment, el pacte del finançament no es resol positivament”. No ho crec pas...

EL PSOE té clar que la immigració li és fidel. Per això ha escurçat de cinc dos anys el temps mínim perquè molts emigrants puguin votar a les municipals del 2010. “Un 20% del total dels vots es creu que aniran cap el PSC-PSOE. Com s’ho han fet? Això ho han après del Canadà. La Chacon hi va estudiar i va a prendre de com aniquilar el moviment independentista del Quebec. “No hem d’anar a fer guetos; com ha passat a França”.

En una nova convocatòria com la de “Som una Nació” caldrà tenir-los en compte aquesta emigració. Fa 27 anys d’aquell fet, i va ser la societat civil qui va impulsar el moviment de la Crida. Després els partits vam fer seva la famosa frase. “Ens cal tornar a repetir aquell gest i recuperar aquell esperit. Sembla com si anéssim enrere enlloc d’endavant”. Murmuris d’acatament a la sala. Un altre glopet de vi.

De tota la nit, em quedo (a banda de la companyia –a l’altra banda tenia el Mikel- i dels postres) amb aquesta frase. “Ciu i ERC s’ha de trobar. Els generals d’aquesta guerra han d’abaixar les armes, i fer les paus.” CiU hauria de governar sola. I si no pot, caldria fer-ho amb ERC. No creu en la sociovergència. Jo tampoc. Al pa pa i al vi vi. I parlant d’alcohol, un altre traguinyol. Això puja...però la temperatura a la sala es manté constant.

Al llarg de la nit, vaig veure que realment sembla que admiri a Artur Mas i que hi vegi un digne successor de Pujol, com a home d’estat. “Si gestionem només l’autonomia, som morts”. Sempre cal anar més enllà. Això ho diu també el Mas! Buscarà un ascens?

I alguna crida sorprenent: “No em de menysvalorar el paper que l’església pot jugar en el paper integrador de la immigració”.

I un fer l’ullet final al món blocaire (sembla que tindrà bloc en el futur, però no immediat).”Els blocs poden fer molta feina per la unió del catalanisme”. Es referia, evidentment, als Blocs amb estrella (i no és la Damm!)

I com no, li vas sortir el vessant més missaire i religiós. Colom m’ha semblat sempre com un polític amb posat de capellà que fa un discurs del perdó. Un paio amb qui no et pots emprenyar mai i per això, et cau bé, vulgues o no. “No oblideu; però perdonem”.

Mentre engoleixo la macedonia de postre (la resta menja pastís de formatge amb panses, però jo odio el formatge...; sí, què passa?) em quedo amb la mirada perduda i un somrís als llavis. La noia del fons em veu i creu que va per ella. Gira la cara. Veí, que venim a escoltar; no a lligar, collons! Desvio la mirada cap l’orador i penso en aquell colom que va portar un a branca d’olivera a Noé després del Diluvi Universal.. Potser li pertocarà fer aquest paper? O se li escau més el Colom de la Pau de Picasso? Alguns, a lasala, li reclamaran aquest rol. Ell el defugix. Elengantment. Però he notat el seu "animal polític" quan acotava el cap. Els que han estat amunt sempre els rauca l’ofici. Els que sempre hem caminat arran de terra, ens rauca que hi hagi tan beneits en la política. El Colom no m’ho sembla pas.Senzillament diu coses amb sentit comú. Per això no triomfarà.

I jo, amb el tallat –dolent del cagar al davant, penso: estic davant, doncs, d’un nou Colom missatger que emprendrà el vol?

Només va faltar la copeta i el puro. Collons, Dess! Per 29 euros ja no demano un polvo inclòs, però sí un chupito! (És conya, eh?: et felicito per la iniciativa, ja ho saps. Amb paios com vós, el país tira endavant).


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

25 de juliol del 2008

Del Museu del Disseny Friki (10): El teclat Chiquilicuatre

No vam tenir prou amb la pallissa de "La Sexta" que ens va tortura durant mesos amb el personatge a més d'aguantar tota la parafernàlia de Televisió Espanyola amb l'Eurovisió de marres, que el benvolgut Rodolfo Chiquilicuatre i el seu ball empalagós, se'ns apareix fins i tot als...teclats!

No teniu encara el vostre teclat "Chiqui-chiqui"? (amplieu la imatge i veureu)

Ideal per a fer posts frikis-frikis, com aquest...

Me l'ha enviat la Maria, de Kapitana64. (Merci, mallorquina!)

Altres joies del Museu Friki:


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

24 de juliol del 2008

De Barcelona fa 100 anys... un viatge en tramvia

Ja sabeu que, de tant en tant, m'agrada parlar de la meva (vostra) ciutat i de llibres o pel.lis que s'hi refereixin. Avui us porto una troballa curiosa. Un avanç documental que permeten les noves tecnologies (que cada cop són menys noves...). Poder veure en el teu oridandor el fons de docuemtnals històrica que hi ha a la Filmoteca Nacional de Madrid.


Com era Barcelona fa exactament 100 anys? Més ben dit, com era un recorregut en tramvia des del Passeig de Gràcia fins Lesseps, i Vallcarca amunt? Doncs ho podeu veure aquí, a la web que recull pel.lis històriques dipositades i catalogades a la Filmoteca Nacional. Si cliqueu aquí i poseu a l'apartat titol la paraula "Barcelona", el veureu. En coneixia un semblant per la rambla, però no aquest. És de Ricardo Baños, del 1908. Aquest i una altre documental sobre una onatge a l'espigó de la Barceloneta el 1911.

I a partir d'aquí demaneu pel cercador del web i en veureu un munt d'altres indrets. És per pasaar-hi estona...

Segur que el Carquinyol, el Viatger i en JVR, fliparan.

_______________________________________

Us transcric la fitxa que acompanya el document

Esta película pertenece a una serie documental sobre Barcelona dirigida por Ricardo de Baños (1884-1939). Este pionero del nuevo cine español multiplica los reportajes sobre su ciudad natal y alrededores: Los Parques en 1907, Barcelona y su puerto a vista de pájaro y el Montserrat en 1909.

Ricardo de Baños dirige su primera película en 1904. Es también autor de numerosas películas de ficción, entre otras Sangre y Arena, en las que cultiva los grandes géneros nacionales, la zarzuela filmada, la película taurina y las ficciones regionalistas.

Este excepcional operador captura con originalidad la modernización de Barcelona con ayuda de una cámara subjetiva. Para la Exposición Universal de 1888, Barcelona se dota de importantes infraestructuras que son su orgullo, como el gas ciudad, la electricidad y sobre todo el tranvía.

La Exposición de 1888 impulsa la primera oleada del Modernismo, término escogido para designar el Arte nuevo catalán. Barcelona se eleva al rango de capital artística de España. El tranvía vuelve a subir por el Paseo de Gracia, marcado ya por el sello del arquitecto Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926). La célebre Casa Milà está entonces en obras desde hace dos años. Después, el tranvía sigue raudo por las alturas de la ciudad nueva.

La copia estándar en soporte nitrato fue depositada en 1986 en la Filmoteca Española de Madrid por las Ediciones Ricardo de Baños. Una copia en negativo de esta misma copia fue restaurada en 1997, ya que la película de nitrato se hallaba en pésimo estado.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

22 de juliol del 2008

Per petar-se de riure...

No m'ho puc creure... Les bestiesses que et fan respondre el fet d'anar ràpid en un concurs. Segur que hi cauria jo també.


Jo m'he petat. Coneixieu el programa?

Clique els enllaços...

Per exemple: que coi és el Polonio?

http://www.eitb.com/dateelbote/clasicos/1/270039/es/

Per exemple: amb quina part del cos humà és amb que t'ho passes millor?

http://www.eitb.com/dateelbote/clasicos/1/270046/es/

O per exemple: on tenen les dones el pèl més arrissat?

http://www.eitb.com/dateelbote/clasicos/1/269583/es/



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

Chat a ca la Cuca al Cau, avui a les 22 h...una estona per fer-la petar (la conversa, vull dir)


Normalment em fa mandra xatejar (tot i que ho he fet alguna vegada, tampoc cal negar-ho) , però la invitació que he vist a cal Gatot em fa repensar i avui, sé del cert que ho faré. Ens fa saber que a partir de les 10 del vespre d'avui -i fins que duri la festa- ha convocat una ciber festeta eròtico festivalera al xat de la Cuca al Cau. Tranquils, que tot és molt "light".

Ells diu "M'agradaria veure-t'hi i saludar-te; evidentment, no és imprescindible endollar la webcam però està bé poder usar tota la tecnologia qde què disposem, no? El xat de la Cuca al Cau et permet fer xat "normal", usar micròfon i/o usar webcam: qualsevol combinació o totes!Quasi tota la informació a La Cuca al Cau: Xat i cibersexe."

Mira, avui rentaré els platz, planxaré la roba i netejaré els vidres amb prou temps per passejar-m'hi una estona. Potser m'afaiti i tot...

Ci vediamo!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

21 de juliol del 2008

De posts veïnals recomanats (1): una selecció veïnal

Navegant pels blogs, a vegades, bé; tot sovint, trobo petites perles que m'hagués agradat escriure a mi. Quan alguna cosa m'agrada solc deixar comentaris i amb els meus enllaços ja distingeixo qui sou veïns de replà i quins m'agradeu força. La llista es fa cada cop més gran, inabastable, interminable... i sempre estic pendent d'actualitzar. Com que no sóc de mena gelós (encara que algú ho pensi), crec que paga la pena fer-ne ressò d'aquells que posaria a una antologia del post catosfèric. Aprofito la finestra del meu replà per deixar-vos algun tastet de tant en tant. Aquí en vénen un trio. No recomano els blogs en sí, sinó algun dels seus posts. Ni els premio amb re. Senzillament m'abelleix dir-vos-ho. I que en feu el que bonament us sembli.

1) De bat a bat. Déu 2.0 Un post d'antològia. Amb un fi sentit de la ironia difícil d'igualar. El Don-aire l'ha brodat.

2) L'efecte Jauss. L'amenaça friki, o la literatura a internet Un vídeo currat, amb sentit de l'humor i informatiu.

3) El Té la Mà Maria Catalunya, on anem? Un post que reprodueix una carta reivindicativa que surt del cor. Impossible no sentir-se remogut per dins.

Seguirem fent sel.lecció...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

19 de juliol del 2008

De dites i frases fetes (1): "Al juliol, ni dona ni cargol"


En RdY m''ha fet conèixer el llibre en un comentari a un post. Ja us ho dic jo que des que tinc blog m'he fet més tafaner i més savi. D'alguna cosa ha de servir!

Es tracta de El libro verde de Barcelona. És clar, quan he vist "verde" m'hi he llençat de cap, pensant trobar-me una versió casolana del kamasutra barceloní. Però no. És un llibre editat el 1848 que recull, al llarg d'un any, dia a dia, costums, tradicions i hàbits de la ciutat, bàsicament relacionats amb el calendari litúrgic. Literalment "Añalejo de costumbres populares, fiestas religiosas y profanas, usos familiares, efemérides de los sucesos mas notables ... " Evidentment, nomé recomanable a malalts de la ciutat com jo.

Així al vol, he pescat aquesta entrada del dia 1 de juliol. No puc deixar de reproduir-la. Els autors, un tal Juan Cortada i José de Manjarés, es preguntaven aquell dia per una dita que havien sentit dir a la ciutat:

"Un refran se usa en el pais, cuyo orígen no sabemos, cuyas causas tal vez adivinamos, y de cuya paridad no queremos salir garantes. "Per juriol ni dona ni caragol". ¿Qué cualidades comunes pueden tener la muger y el caracol? Como cosas de comer, ni se comen las mugeres, ni sabemos que se indigesten. Tampoco llevan la casa encima como los caracoles, ni por las mientes se nos ha pasado que echen cuernos, como estos lijosos animaluchos. ¿Cuáles son las causas de la paridad? No estamos seguros de comprenderlas, por esto no las continuamos."

Vinga veïns, avui surt al replà el veí més cafre: digueu-me similituds entre dones i cargols... És que es mengen les dones? És que treuen (o fan treure) banyes? És que van en filera bavejant? És que... ;-)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

18 de juliol del 2008

Recordatori cadavèric d'un veí rondinaire i corcó...


A veure gent, si espavilem!

El cadàver exquisit descendet (el que baixa de l'1 al 41) està en l'esglaó 17. El veí al.ludit -i els que venen després- que espavilin o vinc a tustar-los la porta i a estirar-los les orelles...

El cadàver exquisist ascendent (el que puja del 41 a l'1) està a l'esglaó 30. El mateix dic a la veïna al.ludida i als que vénen cap amunt.

Sou lents, eh? En un mes em recorregut una tercera part dels esglaons....Coi! Si heu d'escriure tan sols un vers de 10 paraules! Quan escriviu els post no aneu pas tan lents! Si això segueix així, em sembla que convocaré zafarrancho de combate!

I RECORDEU!!! A mi m'heu de passar el vers sencer que escriviu. I NOMÉS A MI! Al veí/îna que us segueix, o precedeix, tan sols li envieu la darrera paraula d'aquest vers, perquè ell/ella s'inspiri i segueixi la roda. Valens?

PER CERT: ESTÀ QUEDANT DE PU... MARE!

SEMBLEU UNA SOLA MÀ A VEGADES. EM FEU POR...


I aprofitant l'avinentesa...

EN DATA D'AVUI els tercers membres de cada escala (entre els quals m'incloc), hauríeu d'haver enviat ja la vostra part (i les dues anteriors, és clar) de la vostra Història veïnal que feu a quatre mans al quart membre en discòrida. Em consta que algú o ha fet (i tu veí? No, jo no, coi, doncs què esperes, tanoca!).

A veure si abans de fotre el camp de vacances rebo alguna acabada i tinc temps de penjar-la.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

17 de juliol del 2008

Del museu del disseny friki (9): Les teles-filmines

(Una col.laboració del Viatger per les sales del Museu Friki de cal veí de dalt)


Qui es recorda d'aquestes "teles" que deixaven veure, a contrallum. vuit o deu diapositives que s'hi amagaven? Les venien com a xurros en botiguetes de souvenirs fa anys...Potser encara en queden? No ho sé. Recordo haver-ne comprat una al Zoològic, amb el Copito de Nieve com a star system i en alguna ciutat francesa, de record d'algun viatge.

Però també recordo aquella tele amb fotos de xiquetes mig despullades amb actitud picarona que un company d'escola em va deixar un cap de setmana. Tenia aleshores nou anys. Aquell diumenge jo anava de comunió (no meva, d'un altre amic) i, és clar, vaig ser el punt d'atracció a l'hora dels postres.

Encara em recordo el calbot (amistós i solidari) que em va fúmer el pare quan es va adonar, estranyat, que tots els nois estàvem fent pinya al voltant d'aquell aparell enlloc de córrer i empaitar-nos pel jardí del restaurant on havíem anat a dinar. Evidentment, quan l'home va mirar pel visor, la tele de marres va ser confiscada ipso facto. Vaig sentir de lluny algun "Jesús, Maria i Josep..." d'alguna àvia escandalitzada quan ho deuria explicar, tot rient, el pare. Segur que després, deuria córrer taula amunt i taula avall la ditxosa tele...

I jo no entenia que hi hagués per tant.

Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:

7. La tomata ensucrada (pel Gatot)
8. Les mans dorades (per Arare)
9. Les teles-filmines (per Viatger)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

15 de juliol del 2008

De Personatges itinerants (segona època) i aniversari veïnal


Ja ha començat la roda poètica de Personatges itinerants. Si hi aneu, em llegireu...


Per cert, avui sóc un dia més savi, però us any més vell. Amb alguna cana i alguna arruga de més. Però segueixo essent guapo del cagar! Hauré de muntar una festa en el meu honor... Evidentment, només pels vsotres regals... (us ho havia dit que no tenia àvia?) .


;-)

PS Val, ho diré! Són 23, però com si fossin el triple, 69. O és només el doble? Ui, ja m'ha vingut l'alzheimer de nou...

Que quan vaig néixer? Pistes... El dia que Ferrari va posar a la venda aquest model; tot i que jo vagi amb aquesta, del mateix any. Si me'l regaleu, us faig una volteta pel barri. L'any que aquesta noieta treia aquest disc i uns dels reis de la bossa nova editava aquesta cançó (sentiu-la mentre em llegiu). L'any que una tal Tita va participar en un concurs de Miss Món, tot i que lo li hagués donat el premi en aquesta, que se'n va endur l'Óscar aquell any. L'any que Correus treia aquest segell (en rècord de vells imperis) i aquest paio donava una volta per l'espai (on hi sóc sovint, mirant la lluna de València). L'any que es feien aquesta mena d'anuncis mentre uns altres feien discursos i s'estilaven revolucions de debò. L'any que s'estrenava aquesta pel.lícula, mentre a Barcelona la censura permetia que s'estrenés aquesta altra. El mateix any que aquests quatre penjats començaven a cantar i aquests altres quatre, també (cal que digui de qui sóc seguidor jo?). L'any que aquest galifardeu demanava exili polític a París (mare de déu senyor! Alguna ja el voldria exiliat al seu piset! No és una foto meva, tranquil.les, xiquetes...). Quan jo vaig naíxer (ja semblo el Raimon!) es publicava la primera pàgina d'aquest veïnat (res de semblant al nostre) en un còmic que segur heu llegit. I l'any que naixia aquesta princeseta que si hagués anat al cole amb mi, ja li hauria avisat de com són els llops al bosc. Finalment, el que no sé és si en saber que jo naixia, aquest heroi meu de joventut va decidir dinyar-la i aquest altre, fotre's un tret. No vaig tenir temps de preguntar-los-ho.

En fi..., està clar, no? Un any amb una collita de puta mare. La nostra.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:


Votam al TOP CATALÀ!

14 de juliol del 2008

De música: Tom Waits, en el record...

Pels que avui o demà tingueu la sort (i les peles) per ser davant del monstre. Penseu una mica en mi quan la canti. Els grans mai moren. Encara que la versió sigui del 1977...





Waltzing Matilda

Potser una de les balades més tristes que mai s'hagin cantat...


Wasted and wounded
And it ain't what the moon did
I got what I paid for now
See you tomorrow
Hey Frank can I borrow
A couple of bucks from you
To go waltzing Matilda waltzing Matilda
You'll go waltzing Matilda with me

I'm an innocent victim
of a blinded alley
And I'm tired of all these soldiers here
No-one speaks English
And everything's broken
And my strength is soaking away
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Malitda with me

Now the dogs they are barking
and the taxi cab's parking
A lot they can do for me
I begged you to stab me
You tore my shirt open
And I'm down on my knees tonight

Old bushmills I staggered
You buried the dagger
Your silhouette window light
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

Now I've lost my St. Christopher
Now that I kissed her
And the one-arm bandit knows
And the maverick Chinaman
with the cold-blooded sigh
And the girls down by the striptease shows go
Waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

No I don't want your sympathy
Fugitives say
that the streets aren't for dreaming now
Manslaughter dragnet
and the ghost that sells memories
Want a piece of the action anyhow
Go waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go waltzing Matilda with me

And you can ask any sailor
And the keys from the jailor
And the old men in wheelchairs know
That Matilda's the defendant
She killed about a hundred
And she follows wherever you may go
Waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go waltzing Matilda with me

And it's a battered old suitcase
in a hotel someplace
And a wound that would never heal
No prima donnas the perfume is on
and old shirt that is stained with blood and whiskey
And goodnight to the street-sweepers,
The night watchmen flame-keepers
And goodnight Matilda too
Goodnight Matilda too.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

De lectura (44): Petita crònica d’un professor a secundària, de Toni Sala

Per la Zel, que em sembla que sap quin pa s’hi dóna
en aquesta selva de l’ensenyament.

«Els alumnes detecten la feblesa.
La feblesa no agrada, instiga a l’atac.» (p. 59)

Empàtic.

Un llibre que haurien de llegir tots els pares amb fills adolescents. Com jo.

Un crònica fidedigna de la situació que es viu a les aules i en el món dels instituts públics actuals. Trobareu totes les situacions possibles que, en un moment o altra, heu viscut vosaltres com estudiants o els vostres fills. Aquí sí que no podem dir que qualsevol semblança amb al realitat és pura fantasia. La realitat et colpeja al front i no podem amagar el cap o tancar els ulls. I ho fem constantment.

L’estructura del llibre és temporal, lineal: des del primer dia de classe en un institut –un nou destí laboral, a comarques, en una localitat turística, cosmopolita i plena de contrastos (Pineda de Mar), fins al darrer dia del curs escolar. Passa pels diferents nivells d’ESO i batxillerat, i en cada un en fa pinzellades que són de universal. La prosa de Sala és àgil, amena, planera. És impossible no entrar-hi. No solidaritzar-se amb aquesta cosmogonia educativa.

Apareixen les relacions professor-alumne, alumne-alumne (sis anys seient junts i s’obliden fàcilment), professor-professor i professor-pares. Les anècdotes són totes versemblants. Sala escriu sense paternalismes ni dogmatismea. Bé, alguna jaculatòria sí que deixa anar. Exposa, constata i proposa. No conclou perquè és impossible.. La seva actitud és una més en una món cosmopolita on cada profe és també un satèl·lit. Però són dos mons: el de l’alumnat i el del professorat en un univers comú, que es comparteix i per tant, s’han de regir per normes d’obligat compliment. I en aquesta cosmogonia hi ha forces tel.lúriques que cerquen apropaments, connexions, rebuigs, combats, enfrontament i esclats planetaris. En el fons, les mateixes situacions que es poden donar en una comunitat de veïns, en un despatx laboral o en la mateixa catosfera. El que passa és que uns vénen a aprendre i d’altres, a ensenyar. Uns a saltar obstacles fins la meta final —la selectivitat, i uns altres a empènyer o dificultat la cursa. I en el trajecte, tots els matisos del gris possibles. I el professor té un poder, un as a la màniga. Pot acabar destrossant la cursa d’algun. “Tu no serveixes. Fora del circuit”. I poden generar-ne grans fr4acassos i desgràcies Al final, tot per una xifra. Amb decimals.

Per les planes del llibre es succeeixen alumnes insurrectes, autèntics delinqüents en potència; professors vivint en el desassossec permanent; claustres ingovernables, autèntics professors cretins —d’això, en Sala no en parla gaire i puc assegurar que n’hi ha—, complicitats corporatives, seduccions mútues que freguen el llindar de la legalitat, solidaritats tàcites, enveges i aprenentatges,... la vida mateixa en una capsa tancada. Com fer-la permeable? I alguns estels que brillen amb llum pròpia en un i altre bàndol. No tot està perdut, doncs! A voltes, sembla que descrigui un combat desigual.

No tot són fracassos, però. L’èxit de està en ser original, emfàtic. Però això esgota i el currículum no ajuda. «L’intern és un espai de comprimit entre quatre parets amb trenta adolescents que s’avorreixen». És difícil mantenir l’atenció, cert.

El profe que acaba cremat, el que acaba amb depressió, la mare que nega l’evidència que els seu fill és un autèntic dropo, el Departament que sembla negar-los el pa i la sal, la manca de coherència entre els companys, uns llibres de text que més que ajudar, tomben d’esquena; com cal llençar sovint l’ham i costa que piquin... Joves de catorze anys, amb la sang bullint a les venes, que no volen estudiar i han d’arrossegar-se dos cursos més per els aules. És una bomba de rellotgeria que cal mirar que no exploti als dits. No tothom servei per estudiar. Tampoc per donar classes, diria jo. I aquesta evidència fa mal de dir; però què fer? La societat no hem resolt aquesta certesa i fem ulls grossos. “Passin, passin,...que el circ de la vida ja anirà destriant els elegits”. I amb aquest nivells de mediocricitat generalitzada, vindran de fora i ens allisaran. Això no ho diu en Sala. Ho dic jo perquè així ho percebo. Com posar-se les piles? Doncs senzillament no deixar-ho morir d’inanició. Costa; sí; però no hi ha més remei. «—Què voleu fer en el futur? —Volem fer oposicions. —Oposicions? Però a què? —És igual, oposicions...» Com podrà anar bé un país que la seva joventut vol ser funcionari en al seva majoria?

Resultat: «als centres s’acaben fent tres grups: els de la via normal, els de la via lenta i els de la via morta». Quan aquests són majoria, el grup és ingovernable. La vida escolar s’allarga per baix i s’escurça en els nivells superiors universitaris. Sempre he pensat que era un error. Nens de dotze anys entrant a instituts amb gent de divuit. Els decalaixos són oceànics. Xavals de vint-i-tres anys amb màster i postgraus de notes astronòmiques però sense ni una engruna d’experiència de què és la vida laboral. Però la Reforma i Bolonia marquen el camí

Quan entren a la Primària, els 56% d’alumnes els agrada llegir. En acabar el batxillerat, només un 6% ho fa regularment. Alguna cosa passa pel camí, oi?

Sala narra el cantó agredolç de l’ensenyament. El valor del llibre és la visió sincera “des de dins”. No escatima crítiques al Departament d’Educació («més que veure’ns com treballadors, sembla que els fem nosa»).

El primer dia de classe pot marcar tot un trimestre o un curs. Donar classe és com “actuar”, desemmascarar trenta cares i saber mantenir la distància i el teu rol. I sempre amatent a ser desbordat per la situació. No perdre el control. Caminar per una corda fluixa i no deixar-se devorar per la fera o bé, saber jugar amb ella. «Però que pot motivar més a un adolescent que la possibilitat de desmuntar una classe?» No és fàcil ser mestre. Jo n’he estat en un curt període de temps, de molt jove. Res semblant al que ara són els instituts. No ho podria suportar-ho. Em conec.

Ara ens faltaria veure com acaba el cicle i algun professor universitari ens explica la seva crònica “des de dins”. Segur que seria ben diferent a la que jo vaig viure als vuitanta. Segurament millor en molts aspectes i pitjor en d’altres. M’agradaria conèixer-la...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

10 de juliol del 2008

La Catosfera Literalia 08 al FNAC: el veí també va ser-hi

D'acord. No n'havia fet publicitat prèvia. Però tampoc calia. Jo sí vaig veure que alguns blogs en parlaven aquest darrers dies i els mateixos editors m'ho van fer saber directament via email. Com suposo que als 99 blocaires restants. Com que m'oferien la possibilitat de sortir a la palestra i tenir quatre minuts de glòria catosfèrica em va semblar interessant dir alguna cosa i, de pas -i sobretot- conèixer algun veí/ïna despistat més d'aprop. Va pagar la pena.

En Josep M. Oliver, en nom de Cossetània, va dir quatre mots. Però no portava cap llibre! Sort que en duia jo un que vaig deixar sobre la taula. El powerpoint del Toni també va ajudar a "il.lustrar" la xerrada. Vam ser prop d'hora i mitja garlant del llibre, dels nostres blogs i de com vèiem el present i el futur de tot plegat.

Va ser un plaer compartir taula amb set blocaires, sis xicotets i una xicoteta (per ordre d'intervenció): Toni, Judit, Enric, Vicent, un servidor, David i Sani (que ja pensa en l'antologia del 2009!). Cadascú va dir la seva i, després, han intervingut altres catosfèrics que estaven entre el públic. Entre aquests, destaco -no ho sabia!- el cas del blogaire Marc Belzunces, que manté un contenciós amb la justícia per declarar-se objector electoral a les eleccions espanyoles que li pot sortir car. Va sortir a Tv3.També l'editora Ester Andorrà va motivar alguna intervenció sobre l'ús i desús dels blogs. I no cal dir que la controvèrsia entre "bloc o blog", va aflorar de bell nou.

A banda de poder saludar directament, i per primer cop!, a la Carme Rosanas, artífex de Personatges itinerants; una altre artilugi de literatura 2.0 i poder donar un calbot amistós al meu sempre gelós i admirat Barbollaire. Qui se'm va escapar va ser la Rita, presta a refugiar-se a la seva Illa Roja.


Va haver-hi foto de grup final i la manllevo del Toni (d'esquerra a dreta): Jordi, David (voteu-lo al Premi Lletra 08), Toni (merci per tot, company!), Vicent (defensor dels blocs), Judit (el color del cabell em va despistar!), David (farretià de pro), Sani (l'incombustible), Roser (poetessa en potència), Xavier (un dels degans de la cosa nostra), Natàlia (la més jovencella de la catosfera literària), Enric (un plaer, mestre!), Veí (perfil hel.lènic del cagar) Ester (una editora blocaire), Festuc (noi! no ho sabia que eres tu!) i Jordi (que penja Gumets a dojo). A la sala hi havia encara més bloggers. Va córrer una llista on s'apuntaven. Hi eren en Rubèn, Miquel Àngel, Irene, Marc, Toni, Oriol (tio! Podies dir-me que hi eres!), Carme... O sigui, que almenys 21 blogaires van assistir a la presentació d'avui.

En fi, una tarda agradable.

També en parlen:

David Figueres. Els dies i les dones.
Enric Gil. Meditacions des de l'esfera.
Toni Ibáñez. Entrellum.
Rita. Lamevaillaroja
Arlequí. Antaviana
Vicent Sanz. Triticària
Jordi Andreu. Remote viewers


Si de cas, que em va semblar
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

7 de juliol del 2008

Lectures, obligades o no, sobre Barcelona. Una selecció veïnal



Li dedico el post a Jordi JVR,
un paio que té un blog on sempre
s'aprenen coses de la ciutat de Barcelona.
Aneu-hi i no us decebrà.

Fa temps, en Robertinhos (o he escrit bé?) i la Rita em varem demanar (ells deien plis, plis) a partir d'un comentari que no sé on vaig fer, que els digués quines eren les cinc novel.les que jo destacaria sobre Barcelona. No cal dir que sobre la ciutat s'escriu i s'ha escrit molt i abastament (jo mateix alguna vegada, modestament, ho he intentat fer). La ciutat és en si mateixa matèria literària de primer ordre. Sempre hi ha hagut una diatriba sobre quina és LA NOVEL.LA de Barcelona (i aquí, el llibre del Pàmies no compta). Moltes ciutats tenen la seva "novel.la" o el seu autor fetitxe: el Dublin de Joyce, el París d'Hugo, el Londres de Dickens, la Viena de Zweig, el Sant Petesburg, de Dostoyveski, la Praga de Kafka, el Nova York d'Auster, el Buenos Aires de Borges, la Lima de Vargas Llosa, el Tokio de Murakami, la Roma de Moravia, la Lisboa de Saramago,... i tants i tants d'altres.

Doncs Barcelona, no. Ni ens cal, tu! M'agrada ssaber que hi ha molta gent que té novel.les excel.lents sobre al ciutat: Montalbán, Genet, Montserrat Roig, MCarme Riera,

És evident que la ciutat ha generat de forma directa o indirecta molt bones novel.les (parlo de novel.els, eh? no d'assaig; que aleshores enacra es dispara més la quota). I algunes, com les de Falcones o Zafón, de recent aparició. Barcelona, ven. Massa que ven. Per això m'agraden més avait les novel.les d'abans del boom olímpic. Hi ha molts historiadors que han fet de Barcelona el seu modus operandi. I cronistes cèlebres: Sempronio, Voltes, Duran i Sampere, Permanyer,... Precisament d'aquest m'agrada consultar : Cites i testimonis de Barcelona, Ed. La Campana. Un totxet que recull mil citacions des de l'època dels romans fins l'actualitat que escriptors o viatgers cèlebres -i no tan cèlebres-, han deixat escrit (o mal escrit també) sobre la ciutat. Segur que hi trobeu personatges i fets curiosos...

Però al que anàvem. Cinc novel.les. Les meves.

1. La marge, d'André Peyre de Mandiargues. Lectura obligada. Premi Goncourt el 1967. Una història colpidora d'un exili interior i una baixada en caiguda lliure del protagonista, un rossellès Sigismond, en una Barcelona gris i ofegada de postguerra sota la bota de del Fuhroncle, mixtura de Fuhrer i forúnculo que encarnaba Franco. Potser els barcelonins no érem tan apagats i esmaperduts com sembla extreure's de la novel.la; però s'hi respira els aires del barris baixos i puteros de l'època. No entenc com encara ningú en fa una ruta literària. Si algú em paga, la monto.

2. La febre d'or, de Narcís Oller. Un clàssic. L'ascens als altars i la caiguda a l'infern d'un menestral, Gil Foix, enriquit per l'especulació borsària. Deliris de grandesa, traïcions, maniobres, depotisme, signes inequívocs de la classe benestant de finals del XIX. Un retrat fidel d'una època i d'una gent que va marcar la formació de l'Eixample.

3. Vida privada, de Josep M. de Sagarra. Obligada lectura. Retrat de tres generacions d'una família acomodada, els Lloberola, en la Barcelona dels anys 30;xoc de contrastos entre la burgesia intel.lectual dirigent i l'ambient obscurs dels barris baixos. Hi surt de tot: sexe, costums, amistats, política, religió,... La ciutat creix amb la novel.la. Una hipòcrita lucidesa la de Sagarra, amb un domini de la llengua que molts ja voldríem.

4. La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. La ciutat que creix a batzegades entre dues exposicions universals, 1888 i 1929, de la mà d'un escalador nat. l'Onofre Bouvilla, pervers, cruel, triomfador. Marcat per la relació de tres dones- Un ploam àgil, sagaç i cíncia la de Mendoza. Moviments socials convulsos i una al.legoria del poder i el joc brut; i al pols ciutadà d'una ciutat que creix per fer-se un lloc al món.

5. El Barcelonauta, de Pep Albanell. Ho sé. No els arriba ni a la sola de les sabates a les altres i a moltes més que deixo fora (Ramona adéu, de la Roig, o La Rosa d'Alexandria de Montalbán, o L'Atles furtiu d'Alfred Bosch, o La Xava, de Juli Vallmitjana, o La sombra del vent, de Zafón, o Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé...) . Però va ser la primera novel.la que vaig llegir en català. I això marca. Com el primer amor. Com l'amor del Quim, el protagonista, per una ciutat que vol deixar però que el destí s'entosudeix a no deixar-lo anar. Aventures i desventures d'un jove en una Barcelona variopinta, cosmopolita, oberta, predemocràtica, imprevisible, en plena dècada anys 70. Tot el contrari d'ara. Per joves i nostàlgics.

Si voleu ampliar informació sobre literatura i Barcelona, us recomano aquest enllaç. Un blocaire que domina la bibliografia com jo les relliscades ortogràfiques. Un autèntic bibliòfil, un gat vell dels llibres. A més d'altres coses...

I si no, podeu comprar aquest llibre. Setze rutes literàries que us faran descobrir racons amagats de la ciutat.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

4 de juliol del 2008

Memededicatòries blocaires (9 ): un sopar violeta


Vaig veure la nota a la bústia Vaig respondre prest a la invitació Vaig deixar-hi un missatge sota el llindar Ella acceptà també On veure’ns? Terreny neutral? No No podia ser Serà al terrat, amb la ciutat als nostres peus i una lluna de juliol damunt les testes La volia tota i la sentia plena Va venir a l'hora convinguda, doncs Puntual, com la vesprada Un truc breu al timbre El senyal convingut Poso música Sé que li plaurà Me la imagino una mica com ella Obro I la nit es fa llum de cop Un retall esvelt al llindar de la porta Tanco els ulls i premo els punys Un desig golós em pujà al vel del paladar Al davant un vestit llarg, negre de setí, espatlles nues, barbeta enlaire Els cabells deixats anar Una llarga tela que s'arrapava al cos, siluetejant-lo, voluptuós El ventre ters Els pits molsuts Li feia unes cames més llargues del que són en realitat I aquest somrís que omple l'estança Vam besar-nos a la galta Tímids Nerviosos Com fulls trèmols El seu perfum em va omplir els nadius És...? Sí, olor de roses I tu duus..., oi? Somriem plegats Passa, passa... T'he dut una cosa que sé que t'agrada Un pastís? No calia dona! Tu poses el sopar, jo les postres Tu poses tot amb la teva presència Ets com una presència coneguda Deixa'm, el deso en fred Passa, passa,...

El sopar? No el recordo Parlàvem sense deturador No hi havia punts ni comes Un encenall de mots als clot dels ulls Era com si ens coneguéssim de tota la vida I tant sols havíem creuat algun mot al replà No feia preguntes No volia respostes No havia dubtes No calia trampes El glops de cava queien a raig Rialles franques Lectures Versos esparsos Ho va dir el poeta Recordes? Et tu seras aimée de mes amants, courtisée par mes courtisans. Tu seras la reine des hommes aux yeux verts dont j'ai serré aussi la gorge dans mes caresses nocturnes Ho recordo tot Com oblidar-lo? Com oblidar-te des d’ara mateix Com el bes aeri al vagó de tren Arpegis a l’encalç de la tenebra Eres tu? No Però tan li fa Viuria tota una vida en un sol dia per saber-te plenament, sense assedegador possible A cor què vols Això ho dius a totes..., em retreus Potser Potser sí però... Un oreig t’erisava la pell Tens fred? Et toco amb dos dits l’espatlla Pujo pel coll La galta Un instant és suficient No em besaràs? Sóc tímid, ja saps... Percebo el batec més endins de la mirada És un foc latent que crema de només pensar-lo Entrem a dins

Penso el seu cos Una serp viperina al fons dels ulls Uns llavis lascius i una saliva eixuta Giragonses al meu voltant Ets bruixa, oi? Ho sóc Ets fetillera, també? A voltes Emmetiza'm amb els teus ulls Enverina'm amb els teus besos Calla ja Vine Tinc el dit estès sobre els llavis I besa'm Calla calla call cal ca ca... Callo, doncs I se’m fa un cel dins la cambra Sóc pres a tot, orfe de sentits Presoner del seu alè vaporós

Sense punt ni comes Sense gaire preàmbuls ni giragonses Ara és un ball de mans sense partitura Cau la roba A terra estesa M'esperaves? T'esperava Tan de temps aquí així i ara... Em vols? Et vull Em tens Et tinc Digues que tot aquest temps... Tot aquest temps Diga'm que sempre m'has esperat Sempre t'he esperat I després? Desprès què? Tu i jo El record No tardis No vinguis No vagis No fugis No surtis de dins meu Queda’t Omple’m per tu i de mi Tu la llum Jo l’ombra Clarobscur de tot plegat Ens fonem en negre Tots dos Com la nit que ens acull i ens sotja Silenci

Sents la música? Fa temps que no sento res, ja Escolta-la ... És un arpegi al teclat Cada volta que la nota ascendeix és un pessic a l'anima Com sabies que m'agradava? Sé més de tu del que no et penses I tu qui ets? Un taumaturg també Una miratge als teus ulls Un tord sense niu Un pou sense fons Però no hem de parlar de nosaltres, sinó d’ells Deixa que els nostres cossos parlin per nosaltres Menteix-me T’estimo Senefa’m el cos amb els teus llavis Silueteja’m tota amb el teus dits Endolceix-me el sexe Assaboreix-me els somnis Digues que sempre hi seràs

No

Hi seré per sempre més

I ja només hi ha una cançó al nostre temples Que giravolta Que giravolta sempre Som tot en i per un Els meus dits són les notes sobre el teu ventre tou Sobre les teves cames arquejades Sobre els teus braços redós de naus a la deriva Sobre l’ombra del teu benefici No em miris així Així, com? Com si em volguessis prendre'm T’he pres, no ho veus? No No veig res Només oloro Toco Palpo Llepo Sento Sóc

Visc

Cavaller vençut en el camp de batalla, reto les armes en el combat

Me n’he d’anar Es fa tard Ja! Ja?, dius Saps quan temps fa que hi som? Un segon Una vida Un miler d’anys No sé Ja no tinc noció del temps ni de l’espai No sé re Jo diria que... Ara que et diria
que no et deixessis mai Oblida’m i recorda’m sempre així Així com? Com un desig atàvic Com una boira efímera Com un bes lilà al clot del ulls

Aspes de molí sota un vent salvatge

Vaig sentir el timbre Obro els ulls M’hauré adormit? Corro a obrir la porta Poso música Un retall esvelt al llindar de la porta
Hola, m’esperaves?

El somni recomença...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

2 de juliol del 2008

De cadàvers i de premis d'una altre món

A veure veïns... Les HV van seguint el seu curs. Sé que algunes ja estan al segon esglaó i alguna, fins i tot, al tercer. D'un parell no en sé res però tinc confiança plena en els seus membres (i en les seves testes) que aniran fent la feina en els terminis marcat. Però el cadàver... Ai! el cadàver....

Estem al novè esglaó pel que fa al cadàver descendent i al trenta-tres (diga trentaytres!) pel que fa al cadàver ascendent. Pas mal du tout! Podria ser pitjor... Però us recordo una cosa.

NOMES HEU DE PASSAR LA DARRERA PARAULA del vostre vers
AL SEGÜENT DE L'ESCALA.


i NO EL VERS SENCER!!!

El vers sencer que escriviu és NOMÉS a mi que me l'heu de passar. Está clarito? He detectat algun salt -involuntari- a la norma. Ho puc dir més cops i amb cos més gran, però no us vull traladrar més...

El que sí que heu de saber és que SÓC UN HOME FELIÇ !

-Hisenda et torna diners, veí? Tornar? Qui? Hisenda? Juàs!
-T'han ascendit a la feina? Asce... què?
-Has trobat les claus que havies perdut fa un any? Trobar res, jo? No.
-Has muntat una altra festa veïnal? Ui! Fa temps que no la veig...
-Has batut rècord de vendes a La Catalònia? No. home..., encara en queden!
-Has guanyat algun premi? Doncs sí, vés per on.
-T'ha tocat la loteria, veí? No. Però quasi.

HE GUANYAT EL PREMI DEL JOSEP (UI!, JESÚS) MARIA TIBAU
del seus Jocs literaris!!!
Ara sí que tinc un racó al seu món


Sortiré citat en el seu proper llibre (no, tranquis, no hi haurà pòster central per penjar a la paret). Seré el prota d'un dels seus contes. I em sembla que ja el sé. N'hi fet a mida...




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!