17 de març de 2008

Bombardeigs a Barcelona: la bomba del Coliseum, ara fa 70 anys



El 13 de febrer de 1937, a tres quarts de deu de la nit, va tenir lloc a Barcelona el primer bombardeig amb víctimes durant la Guerra Civil. Però les bombes van venir del mar, no del cel. El destructor italià Eugenio de Savoia volia fer blanc a la fàbrica Elizalde (situada al cantó esquerra del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Còrsega) dedicada aleshores a fabricar armament. Però els projectils van caure a les mançanes de l’entorn i van causar 18 morts i 18 ferits. No hi hagué temps a la resposta ni a la prevenció. Només sis dies més tard, un nodrit grup de dones fan una sentida manifestació de protesta pel centre de la ciutat sota el crit ”Assassins” i reclamaven l’atenció internacional. Amb tot, els atacs es reiteraran a bastament durant els mesos següents. Així, el 16 de març de 1937, a tres quarts de set del matí, hi hagué el primer bombardeig aeri sobre Barcelona. D'aquí poc, doncs, en farà setanta un anys. Com que seré fora; us ho volia recordar amb un post. I per això ho faig ara. En aquell primer bombardeig hi hagué 6 morts i 39 ferits. Les primeres baixes d’una llarga llista que arribarà a sumar prop dos mil cinc-cents morts i incomptables ferits.

Els bombardeigs a la ciutat tenen episodis ben tristos, com les bombes de la Plaça Sant Felip Neri el 30 de gener de 1938. Hi van morir més de cent persones, la majoria nenes acollits en un refugi al costat de l'església. Encara se'n veuen les traces de la metralla a la façana. Però avui us ensenyo una audiovisual que mostra els efectes de la famosa bomba del Coliseum.. En un marge de 48 hores, des de les deu de la nit del 16 de març de 1938 a primera hora de la tarda del dia 18, Barcelona patirà ni més ni menys que tretze bombardeigs esglaonats, metòdicament preparats. Són raids fets, alternativament, per avions Savoia italians. La tàctica era clara, una atac reiterat cada tres hores per aterrir i esgotar la ciutadania i provocar un estat d’angoixa permanent.
Fa poc vaig veure aquest audiovisual francès que parla dels efectes d'aquells tres dies fatídics i de la bomba que va caure a la Gran Via, prop el Colisuem. Si no voleu, no llegiu el post; però mireu les imatges i us fareu càrrec del que va suposar aquell bombardeig.




La tarda del dia 17, a les dues de la tarda, cinc avions Savoia S.79, apareixen volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada. A la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya s’ha sentit una explosió colossal, inusual. I l’escenari que s’entreveu entre la pols i el fum és d’hecatombe. La zona està arrasada. Els edificis de la banda de muntanya, on està el cinema Coliseum, han caigut quasi tots. La casa que fa cantonada amb Balmes és la més afectada; tota s’ha vingut avall (avui hi ha l’ICS). Quan més cap a la Rambla Catalunya ens atansem, se salven progressivament només la part del darrera dels edificis. Al número 591, on hi ha la redacció del diari La Publicitat, ha quedat només part de la façana. Al 593, resta dempeus la carcassa de l’edifici tan sols. El Coliseum, estranyament però, no rep cap impacte directe. Al 601 es troba el restaurant de l’Oro del Rin (on avui hi ha una caixa d’estalvis), que també rep de valent. amb grans finestrals que s’esmicolen en mil bocins. La via, intransitable, és un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’han precipitat sobre el carrer, negant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers. A la banda de mar, la destrucció és semblant a la de l’altra vorera. Totes les cases cauen excepte els darreres, fins el solar que ocupa avui un departament de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat, el números 616 i 618, dues cases se salven miraculosament i encara hi són dempeus. Però sembla evident que la desfeta no és tan sols per les bombes caigudes. La devastació és més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat. Una de les bombes que caigueren va tocar de ple un camió carregat de material explosiu que en aquell moment circulava per la Gran Via.
Són nombrosos els testimonis escrits que han quedat d’aquells bombardeigs. Tant de coetanis com de posteriors. Per viure just a l’edifici del costat del Coliseum i per ser l’autor d’un dels llibre que millor explica el trist episodi, recollim aquí el relat que en fa Santiago Albertí, aleshores un infant de set anys:
(Les dates d'aquest post les he tret, bàsicament d'aquest llibre. Us el recomano)
«A les 14.05 la Gran Via sempre és plena (...). Passen tramvies i autobusos plens de gom a gom amb la gent que va a dinar. (...) Tot d’una sembla com si sentissin unes sirenes (...). Aquest so és cobert de seguida per un formidable i creixent estrèpit de motors i pel lladruc conegut del petit antiaeri de la Universitat. Se sent una explosió fortíssima i seca (una bomba petita que s’avança una mica). Es trenquen vidres només per això. Després ja ve l’eixordament (...). Només xiulets, xiulets, xiulets. Després hi ha la ceguesa (...). L’aire, irrespirable de tantes partícules, s’escalfa i es transforma en un poder gegantí que empeny i ofega, com si volgués esclafar-te el costellam i endur-se volant el que restés de tu. Ara vénen els udols esgarrifosos, davalladissos (això també se sent perquè és molt agut) de persones que s’ensorren amb la casa, allí mateix, paret per paret. I mentrestant et van caient al damunt, dins l’impenetrable núvol blanc que es remou com un cicló, tot de calçobre, encanyissats, motllures, esquinços de l’emparedat, resquills de maó.
Quan tot s’acaba, s’aclareix a poc a poc el núvol. Recuperes de mica en mica la visió, amb els ulls que et cremen; més lentament, també, l’oïda, que trigarà unes hores en normalitzar-se. (...) M’allargaria dient el que vaig veure (...) Només faré una excepció. Al centre de la calçada de la Gran Via hi havia alguns vehicles de transport públic totalment carbonitzats, amb el passatge i tot, (...). Del tramvia (...) un home havia tingut temps de sortir-ne. No li havia servit de res. La metralla li segà les dues cames, que restaren damunt l’estrep. Ell era a sota, ja escolat, panxa enlaire, amb els ulls desorbitats. Els braços li havien quedat mig alçats, rígids, amb els punys apuntant al cel, en un gest de maledicció infinita. Aquella desferra horrible tenia una grandesa punyent, escultòrica. De fet, ens representava a tots, ens expressava a tots.»
Santiago i Elisenda Albertí, Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939), pp. 211-212).
Investigacions posteriors van permetre saber el motiu d’aquella gran explosió. Aquell mateix matí un destacament de vint-i-dos soldats i un caporal a bord d’un camió traslladava quatre tones de natamita –un dels explosius més utilitzats pel cos d’enginyers– del polvorí del castell de Montjuïc al Parc d’Enginyers, a l’estació de la Sagrera. En el camí de retorn, el camió va ser tocat de ple per una de les bombes i el vehicle, els ocupants i un bon nombre de vianants, s’haurien volatilitzat. La combinació de la bomba i la natamita es van multiplicar per deu els efectes de l’explosió.
Els bombardeigs seguiran fins el dia 18. S’han calculat que només aquests tres dies van morir 979 persones i més de 1.500 foren ferits i atesos a centres hospitalaris. L’ordre d’aquells “martelleigs espaiats en el temps” va venir directament de Benito Mussolini, que així els definí, en un gest de supèrbia característic del dictador. A partir d’aquesta data, els bombardeigs seguiran intermitentment. Però en aquesta tercera onada, la zona portuària serà l’objectiu preferent. Seguiran caient, doncs, tones de plom sobre el cap dels barcelonins. I el mes següent. I l’altre. I l’altre. A voltes, un cop per setmana, d’altres, dia sí, dia també. No hi cap cadència lògica. Hi cauen, àdhuc, en moments tan inesperats com la nit de Cap d’any, el 31 de desembre de 1938. I duraran fins el dia 24 de gener, només dos dies abans de l’entrada dels nacionals a la ciutat. Quants barcelonins moriren al llarg dels tres anys de guerra per atacs aeris? La xifra és difícil de precisar amb exactitud, però seria entorn els 2.750 i sense comptar els més de 3.000 ferits ingressats. I sort dels túnels del metro i dels refugis antiaeris que es pogueren construir i que van servir manta vegades d’aixopluc a una població colpejada, atemorida i a voltes, resignada al seu destí.
Aquests dies podeu veure una exposició al vestíbul del metro de la Plaça Universitat amb una reproducció d'un refugi del metro . Però jo us aconsello qeu aneu algun dia al Refugi 307, al Poble Sec. I que tanqueu els ulls i procureu tranportar-vos a aquells anys i en aquelles circumstàncies.

Votam al TOP CATALÀ!

17 comentaris:

rita ha dit...

Acabo de llegir-te i m'ha vingut al cap una pregunta... com deuries ser de petit, al cole? :)
Petons, nano!

Boira ha dit...

Vaig anar al refugi 307, i en vaig sortir amb la carn de gallina, és una experiència molt recomanable. Pots intentar sentir com ho vivien en aquella època, que tampoc fa tant temps.

Una abraçada.

Anna ha dit...

molt bo el post, i l'audiovisual.

Núria ha dit...

Un bon reportatge i el vídeo fa posar la pell de gallina. Quant que desconeixem la nostra història.

Robertinhos ha dit...

m'ha agradat el post

casualitats funestes. M'ha fet pensar en la història que m'explica la meva mare sobre el meu besavi. Era conductor d'autobús. Va arrancar el seu autobús darrera d'un altre i al cap d'uns metres una bomba va anar a encertar sobre el seu autobús. En fi...

Dessmond ha dit...

Aquest post et fa sentir un nus a l'estòmac. Però aquestes coses s'han de tenir sempre fresques. S'han de recordar, s'han de conèxier. Un bon post.

kpi ha dit...

uf!! quan he començat a llegir he dit, cony quin rollo, però finalment he acabat...quina història, quin descobriment..

chamb ha dit...

gràcies per aquest post.

Guillem Carbonell ha dit...

hola ! he arribat al teu "replà" per casualitat, hi aniré entrant! A veure si t'agrada el meu i vens tb de tant en tant, és una mica més "costumista" ...

Júlia ha dit...

Malgrat que la culpa sigui, evidentment dels atacants, cal pensar com es podia confiar massa en persones que en època de bombardeig feien passar aquests camions pel centre de la ciutat... la cosa va portar cua, encara que ara no se'n parli massa, del tema.

No va ser una funesta casualitat, això del camió, sinó un efecte més de la inaptitud de molts dels dirigents de l'època, la veritat.

Cal dir que la meva família, que era del Poble-sec, com moltes d'altres, al final ja no anaven als refugis, es quedaven a casa moltes vegades, i que el 307 és un exemple que no respon massa a la realitat del que eren aquells llocs, era un refugi pilot, fet amb 'cara i ulls', que no es va acabar, la majoria eren forats molt pitjors.

Viatger ha dit...

Ei veí , jo també tenia un repte per aquests fets innombrables, però he esta de vacances (que bé s'hi està ) i l'he penjat al bloc aquesta tarda.

Imagino que tu també t'has pres uns dies de vacances,no ?

Bona tornada

Júlia ha dit...

Per cert, quan vingueu pel Poble-sec a veure el refugi, aviseu, que us portaré a fer un volt històric i gastronòmic complementari.

El veí de dalt ha dit...

Rita,
de petit,era...petit.

Boira,
doncs sí, una experiència curiosa.

Anna,
merci.

Núria,
ara aquest dies se n'han vist més, oi?

Robert,
mal sort, oi?

Dessmond,
merci, xicot.

kpi,
ho veus? Tot s'ha d'assaborir fina al final!

Chamb,
de res, mestre!

Guillem,
benvingut! Hi aniré traient el cap al teu.

Júlia,
això de la ruta dels camions ho sabia. El que no sabia és perquè aquell dia no en va fer cas o era un fet habitual travessar la ciutat carregat amb material explosiu d'aquella índole. I això de la ruta, promet...

Vaitger,
ja he vist el teu post i ja he respost... tard.

Júlia ha dit...

Em temo, pel que he llegit, que era habitual. Sembla que sempre hem patit d'aquesta mena d'imprudència dramàtica fins que no passa alguna cosa, a tota la pell de brau, Catalunya inclosa, només cal recordar els fets dels Alfacs, en tems més recents i de pau.

Anònim ha dit...

Hola em dic Eva i acbo de veure el que as escrit. Estic fent un treball i el que mes he agraït es trobar aquesta pàgina. M'ha servit de mol.


merciii.

Jordi ha dit...

Gràcies per la informació i tot molt correcte. Però si us plau, respectem la memòria dels caiguts, no s´han de anomenar tropes nacionals a les tropes franquistes. En aquesta guerra els feixistes eran els sublevats i el governamentals, democràtics i nacionals eran sens dubte els republicans. Molt agraït.

Jordi ha dit...

Gràcies per la informació i tot molt correcte. Però si us plau, respectem la memòria dels caiguts, no s´han de anomenar tropes nacionals a les tropes franquistes. En aquesta guerra els feixistes eran els sublevats i el governamentals, democràtics i nacionals eran sens dubte els republicans. Molt agraït.