31 de desembre del 2008

De veïns de l'escala (1): Manolo Carmona, travesti

Per acabar l'any, obrim nova tongada...

Ja fa temps que correu pel blog (amb g) i encara no us he presentat el veïnat que conviu realment al meu bloc (amb c) de pisos . Bé, un dia sí que us vaig parlar de les veïnes de l'escala del costat... Això no pot ser! He pensat que cada quinze dies, aniré portant-vos ací un d'aquests veïns i veïnes perquè els aneu coneixent. Evidentment, aquest és un bloc de pisos peculiar i original. Segur que no trobeu res de semblant a cap carrer de la vostra ciutat. O si?

Els he demanat que en passin una foto seva -quan no en tenien, jo mateix he enviat a un fotògraf professional a fer-los-la-, i els he demant que m'expliquin en poques paraules el seu perfil biografic. Tots ells m'han passat un text propi: "Per tu veí, el que vulguis..." Són rarets, però són encantadors. Com vosaltres, veïns/veines de blog (amb g)

Evidentment, algun dia, jo també hi sortiré. Un perfil autobiogràfic, doncs, Haureu d'endevinar QUI SÓC entre tota aquesta fauna veïnal que anirà apareixent. S'admeten apostes i travesses.

Si algú de vosaltres s'avorreix, té ganes de sortir imortalitzat i vol fer-me un perfil propi (foto i text), serà benvingut.

Us presento, priemr de tots, a Manolo Carmona, alias Vanessa; de professió, travesti. És, a més, el porter/a de l'edifici. Ahí es nà!

Foto: M. González

Siendo tan solo un bebé, mi madre ya intuia algo raro en mi, cuando el entonces llamado Manolito, cesaba de berrear al cambiarme el pañal azul por el rosa. El paso del tiempo no hizo más que corroborar el craso error que la naturaleza había cometido conmigo al elegir azarosamente la forma de mis genitales. Durante mi infancia, vivía solamente para aparentar el crecimiento de unos senos inexistentes y disimular el enojoso bulto de la entrepierna entre las blondas de las braguitas que le robaba de escondidas a mi hermana. Tras la pubertaqd, con aquel vozarrón y cerrada barba que tenía, me hicieron rebelarme contra mi cuerpo. Mi vida se convirtió en una lucha diaria contra mi aberrante anatomía. Los costosos tratamientos hormonales y la incomprensión de familiares y amigos, me abocaron inexorablemente al mundo de la prostitución, donde mi destreza pronto me perimitió costearme las operaciones que precisaba mi distorsionado cuerpo. Aun se recuerda con admiración el advenimiento de mis descomunales pechos de silicona, que acabaron con las existencias y obligaron a los fontaneros del barrio a sellar con El Caserio durante algunos días. En el ámbito profesional, yo, Manolo. ya convertido en Vanessa, he dado nombre a diversas especialidades amatorias, entre las que destaca el Corso, mi "francés explosivo", que vuelve locos a los clientes más imperturbables. En los últimos meses, entre mis compañeras de oficio, que ya me apodan Vanesastre, me hecho popular en mi condición de portavoz del proyecto Fellatio-2000, que propugna el traslado de las instalaciones del FC Barcelona de Les Corts para que prostitutas jóvenens no tengan que contemplarr el bochornososs espectáculo de las masas alineadas por el fútbol. Y es que siempre lo he dicho: "La indecenia no es vaciar el escroto a reventar de un pobre hombre, sino pagar miles de millones a una pandilla de futbolista extranjeros que no dejarían entrar ni el barrio Rojo de Amsterdam". Compagino mis cuitas nocturnas con la de portera del edificio donde habita este encanto de vecino, que algunos conoceis como "vei de dalt". y que me ha permitido, definitivamente, salir del armario. De día, soy, pues, Manoli; la portera; de noche, soy Vanessa, el travesti.

____________________________

FELIÇ SORTIDA I ENTRADA
(d'any, s'entén) a TOTS/TOTES
!!!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

30 de desembre del 2008

Homenatge a Joan Brossa (1919-1998)

Fa un temps vaig veure que els companys de l'Ablocedari s'havien confabulat per fer un recordatori a la xarxa a la figura de Joan Brossa, en el 10è aniversari de la seva mort. Brossa és un personatge d'aquells que sobresurten en el panorama literari d'un país per la seva força, originalitat i compromís. Vaig poder saludar-lo en una ocasió quan era jovenet -vull dir, més jovenet que ara- en un centre cívic on jo donava classes i ell va inaugurar una de les seves exposicions de "poemes visuals": autèntiques escultures que et colpegaven l'enteniment. No podies quedar-te indiferent davant d'elles. Em va impactar i des d'aleshores, sempre m'ha interessat. Home solitari, taciturn, anticlerical, antimilitarista, contestatari, tenia un altell a casa seva on els papers omplien el terra en un desordre anàrquic i encantador. Vaig estar a punt de pujar-hi un cop. Sempre m'he rertret de no acompanyar aquell dia als amics que hi van anar a veure'l. Amic de mags i del món de la màgia; la seva poesia té quelcom de màgic, també. Deixeu-vos emportar. Fotografia de Pau Barceló (crec?), extreta d'internet,

"Si no pogués escriure, als moments d'eufòria seria guerriller,
als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses"
.
(Joan Brossa)

Si voleu saber més coses d'ell, us recomano aquesta web

Li he fet aquest petit homenatge que m'ha servit, entre altres coses, estrenar-me amb un canal propi al Youtube! Qui ho havia de dir, Joan! Segur que tu hauries aprofitat amb encert aquests nous camins que ofereix la tecnologia!





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

29 de desembre del 2008

Blocaire invisible 2008. Pista 5


Pista 5/10: La meva blocaire e invisible va començar a postejar el 2007...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

28 de desembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (24): L'astronauta muntanyenc

Anava jo l'altre cap de setmana passejant pel Pla de la Calma, al Parc Natural del Montsney, quan vaig tenir la certesa absoluta que "La Guerra de los Mundos" o que "Mars Attack", havien començat de debò. I resulta que no!

Val, és 28 de desembre, dia dels innocents, no cola...

El que sí que cola és una altra imatge de pel.lícula pel Museu del Disseny Friki; l'astronauta muntanyenc, gentilesa aquest cop del Viatger.

I jo em pregunto...aquest paio va així pel món por d'un atac d'algun senglar en zel?

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

D'Històries veïnals i del Malerianisme: La fal.làcia


Ja comencen a publicar-se els relats de la cinquena tongada de les Històries veïnals! L'escala G (que deu haver trobat el punt abans que ningú!),on estan el Té la Mà Maria, en Roi Marphille, La rateta Miquey i l'Arare, ja me l'han enviada.

Recordeu que aquest cop les històries versen sobre els nou pecats capitals del Malerianisme. El primer, d'ells, la fal·làcia.

Què espereu la resta? Ja hauríeu d'haver acabat!

I que pasa de nou amb el 4rt cadàver exquisit?, collons! Està al setzè replà aturat!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

27 de desembre del 2008

Blocaire invisible 2008. Pista 4


Pista 4/10. Vale...ho dic...El meu blocaire invisible no és "ell". És "ella".

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

26 de desembre del 2008

Blocaire invisible 2008. Pista 3

Pista 3/10: A el/la meu/va blocaire invisible sé que li agrada cuinar. I a mi menjar el que ens ensenya.,



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

25 de desembre del 2008

De Calents i contents (13): Conte de Nadal:La taquillera, del Veí de Dalt

De tant en tant també he de colar algun dels meus, no? No sé si coneixeu aquest impresentable de vei de dalt; que enlloc d'escriure una ègloga o un dolç relat amb música de rondalla nadalenca en una data tan assenyalada com avui; es dedica a estripar el blog amb una altra cotxinada de les seves. En fi... L'edat, ja se saps...

BON NADAL A TOTS I A TOTES.

(Ens veim al cinema, oi?)

PS Ja tinc la primera Històrria veïnal/5 acabada. Com van la resta, eihn?

I amb el cadàver exquisit què passa, estimada amiga d'ulls marítims? Que s'ha enfonsat i no el treus a flote? He de salpar a buscar-lo, eihn?

Aquí l'audio




Els anteriors relats del Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt
2. "Papers cubans", de la Joana Torres
3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope
4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)
5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits
6. "Mandra", de Llum de dona
7. "Cita a cegues", de Trina Milán
8. "Ments-turbacions,
de El Gatot
9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic
10.
Rashia , de Rebeca
11.
Bassals, de Clint
12. Tan diferent, de Lady Griselda

______________________________

Conte de Nadal. La taquillera



«Sempre em fa el mateix...», remuga el Sergi, vorera amunt i avall.


En Sergi sempre havia odiat el Nadal. Especialment les tardes de Nadal. Quan després del dinar amb la família s’encetaven aquelles pesadíssimes sobretaules que s’allargassaven fins a l’extenuació. Sobretaules on l’oncle Andreu acabava sempre per recitar algun dels seus poemes de vint minuts, i la iaia Eugènia explicava totes les operacions que havia patit en els seus noranta-vuit anys. Per això sempre fugia de casa amb alguna excusa o altra. Aquell cop, la Núria, la secretària de l’àrea de vendes, amb qui sortia des de feia un mes, n’era l’excusa perfecta. «I no ens la presentaràs, aquesta mossa?» «L’any que ve, àvia; sens falta». «I no prens ni el cafè, fillet?» «Faig tard, mare». I cap el carrer, que falta gent...


«Sempre em fa el mateix…», remuga en Sergi mentre tanca el mòbil i veu que li surt el contestador per tercer cop en cinc minuts. «I ara què faig amb les entrades…?», es demana, francament molest, mentre passeja davant la taquilla del cinema de barri on ha decidit passar la tarda de Nadal.


Es dirigeix, amb gest contrariat, cap a la taquillera.


—Hola. Escolti, sisplau…, fa uns minuts li he comprat dues entrades. Veig que no ve qui esperava… Em pot retornar els diners si les torno?


La taquillera, una dona ja madura però encara de bon veure, amb uns pits generosos i un somriure sol·lícit, se’l mira, amable, a través del vidre.


—És que ja les he arrencat del talonari, noi…. És com si ja les hagués venut. L’empresa em faria pagar-les a mi –I veient la cara d’enuig del Sergi, afegeix –Podries mirar de vendre-les a algú altre. Però no crec que vingui ningú més, ja. Avui és Nadal. I la peli fa cinc minuts que ha començat...


—Doncs… Miri, li’n deixo una. Si veu per aquí una noia donant voltes que té els cabells negres i amb una piga a sobre el llavi, se la dona. Es diu Núria. Li deixo un missatge al mòbil i li dic que la té vostè…

—Ja em pots dir de tu,... –li diu, somrient–. No sóc pas tan gran.

—Val... Doncs, això. Te la deixo. Jo entro.

—Fas bé. Ja veuràs com t’agradarà.


Un vell somnolent, uniformat de blau fosc damunt un tamboret gastat per l’ús, li trenca en dos el tiquet i li senyala el passadís sense ni mirar-lo. «Sala 2, al fons a la dreta». En Sergi s’hi atansa i entra a dins. Espera uns segons que els ulls s’acostumin a la foscor. No hi ha problema per trobar seient. Veu dos parells de caps junts a les primers files i un parell més, aïllats a la banda dreta. En total, sis persones. «Deu ser bona del cagar», imagina. Decideix quedar-se a la darrera filera que està arrambada a la paret. Seu al segon seient, a tocar del passadís. Així pot estirar les cames i veure entrar la Núria, si decideix aparèixer.


Quan fa mitja hora que és a dins, s’adona de dos fets inqüestionables: la peli és un autèntic bodrio i la Núria no arribarà de cap de les maneres. Quan està valorant d’aixecar-se i anar-se’n, algú se li asseu al costat. Se la mira il·lusionat, però no és la Núria. «Ja són ganes de tocar els collons, de seure aquí, estant la sala està buida”, pensa en Sergi.


—En vols? –li xiuxiuega la nouvinguda a cau d’orella, només seure.

—Com?


En Sergi es mira la bossa que té davant els morros.


—Crispetes. El company de l’entrada m’ha dit que no n’havies comprat.

Ara s’adona. És la taquillera qui se li ha assegut al costat. Dubte, sorprès, de la proposta. Sembla una proposta estranya, però sincera. Li arriba una olor de colònia fresca quan s’apropa a agafar un grapat de crispetes de la bossa.

—Gràcies —se li acut dir, tan sols.

—La teva amiga no ha vingut —fa ella–. He pensat que potser voldries companyia...

I en aquestes paraules el Sergi no sap llegir d’entrada, més enllà que un oferiment banal. La dona ho ha dit amb una naturalitat que no ofèn. No sembla cap justificació. «Deu estar més avorrida que el copón, tancada tota la tarda allí dins», pensa en Sergi. Decideix donar-li conversa.

—Ja… –i xiuxiuejant-li a prop seu –Em sembla que no es tan bona com m’havia dit, com m’has dit, vull dir...–fa, mentre pren un altre grapat de crispetes.


A la pantalla, la parella protagonista entra dins la recepció d’un hotel. Demanen una habitació al conserge que se les passa amb un somriure que no dissimula.


—L’havies vista? –li demana la dona; també amb un fil de veu.

—Jo? No.

—No, és clar...Si no, no hi tornaries. Jo la veig cada dia, des que l’han posada. Tres cops. Sempre entro ara, en aquesta escena. És la millor de la peli...


La parella entra a l’ascensor de l’hotel. Es besen àvidament, mentre ell pitja el botó. Les llengües es busquen i les mans es refreguen els cossos, d’una manera assossegada; sense presses. Un suau moviment de càmera i una música d’ambient acompanya l’escena.


La taquillera decideix recolzar el cap sobre l’espatlla del Sergi, En Sergi comenta a notar una coïssor a l’entrecuix. I una suor freda li recorre l’espinada quan la taquillera deixa caure, suaument, la mà sobre el seu genoll. Ell se la mira, però la dona sembla estar absorta en la pantalla.


Els dos amants surten al passadís. S’aturen davant la porta de l’habitació 236. Ell no enfila bé la clau al pany. Sembla nerviós. Ella el petoneja al coll i s’hi arramba. Ell es deixa fer. Finalment el pany cedeix i entren. La càmera fa un visionat ràpid de l’estança.


El Sergi no li diu res i deixa que la mà reposi una estona sobre la seva cama. Està entre sorprès i excitat.


A la pantalla, la dona s’apropa al seu acompanyant amb una mirada encesa als ulls. Primer plànol del seu rostre. Travelling al voltant dels cossos que es besen.


A la butaca, la taquillera enfila el palmell de la mà cuixa amunt. En Sergi se la mira horroritzat.


A la pantalla, la Mònica Belloci, que és l’actriu protagonista, posa la mà sobre la cintura del seu acompanyant. L’atrau cap a si. Li besa el coll, el front, les galtes, l’espatlla... L’empeny, d’esquena, cap el llit. Ell es deixa caure enrere fins a seure al marge. Ella es deixa lliscar avall agafant-se amb les dues mans, al cos del seu amant.


A la butaca, una alta mà es posa sobre un paquet que ha crescut, de cop, deu centímetres. En Sergi no dóna crèdit al que li està passant. Una taquillera pajillera! Però pensa que de perduts, el riu n’està ple. I es deixa fer. No sempre s’intima amb una desconeguda al cinema... En uns moments ja no sabrà si és la pel·lícula el que veu o una imatge borrosa d’un desig llargament somiat.


La dona cau de genollons davant el seu amant. La càmera fa un contrapicat zenital, com si fossin els ulls d’ell, que la miren. Ella el mira i somriu, maliciosament. Ara la càmera són els ulls d’ella. Ell sembla assentir i li diu, secament: «Menga’m». La càmera s’allunya per fer un plànol general. Ella li descorda el cinturó. Li abaixa la cremallera. Li abaixa els pantalons. Ell es treu les sabates amb dos cops de peus. Queda ridícul amb els mitjons posats. Ara la càmera està darrera la dona i es veu com ella l’empeny pel pit fins fer-lo estirar damunt el llit.


La taquillera ara ja sense cap pudor agafa amb una mà el cinturó d’en Sergi i li descorda els pantalons. Amb l’altra, tira avall la cremallera. Una mà entra dins un slip. Sospesa el gruix de la carn magre. És ben dura. I calenta. «T’agrada l’escena?», li fa la dona. «M’agrada més la que tinc al costat», li respon en Sergi, retut a tot. La taquillera s’aboca directament sobre seu. Li prem el sexe endurit amb un mà i s’aboca a llepar-li l’escrot. Ell li acarona la cabellera. Li ressegueix l’esquena. Li alça la brusa fins al capdamunt i li busca la veta dels sostenidors. Li desfà del gafet.

Tot i que els sis espectadors de la sala estan força allunyats, procuren no fer soroll. Deuen estar extasiats amb les mateixos pits que ara en Sergi veu a la pantalla. Però ell en té uns de debò entre les mans. El seu cervell fa una comparació ràpida. Són molt millors els de l’actriu; però ell en té uns de carns i ossos, sospesant-los. És una posició incòmoda, però l’excitació guanya.


A la pantalla el noi està estirat, mig cos sobre el cobrellit, la camisa descordada; el pantalons ja als seus peus. Ella està nua, només amb unes calces negres que deixen veure unes natges fermes, magnífiques. La càmera s’atura uns breus segons sobre la línia negra que divideix el seu rerapaís. Duu unes mitges negres posades i les sabates de taló fi. «Collons!, és el que en Sergi li demana sempre a la Núria i ella mai li fa ni cas; que es deixi encular amb sabates de taló, mitges i lligacames. Si la tingués al costat li ho diria. Però l’únic que pot dir a la seva veïna de butaca és «M’encanta...»


Ara és el Sergi qui li alça el cap i la besa. Troba el gust salat del seu sexe als llavis d’ella. «Aixi deu saber la meva polla». S’ajup sobre la seva companya de filera i s’amorra sobre els mugrons endurits. Té la brusa pujada fins al coll. Quin bé de Déu! La dona té els pits ferms, molsuts. Ja ho havia imaginat des del carrer. Ara ho constata. Li magreja el tou de carn; amb girs concèntrics. Els prem fort i juga amb els mugrons, estirant-los; salivant-los. Ella s’ha apujat la faldilla i es toca l’entrecuix amb la mà. En Sergi s’adona: li pren la mà i la retira dolçament d’on és. Hi posa la seva en el seu lloc, mentre segueix besant-li el coll, l’orella, l’espatlla. Apunta bé amb l’índex i deixa que entri dins de la cova humida. Hi entra de cop, sense fer pressió. I posa un segon dit, el del mig, que hi cap balder. Hi podria posar un tercer. Ho prova. Ella s’eixarranca al llarg de la cadira i es deixa fer. Amb tres dits a dins, el dit gros li frega la petxina mística. Ella, mentrestant, va fregant amunt i avall el ceptre endurit del seu company. Un a l’altre es masturben, sense atendre, ja el que s’esdevé a la pantalla.


La càmera, que ha baixat el seu punt de vista arran de terra, mostra les dues figures de costat. El vaivé amunt i avall de l’actriu mostra inequívocament a l’espectador que li està fent una fel·lació al seu company. L’home li té les mans sobre el cap i li acarona els cabells mentre ella li treballa l’entrecuix. Acompanya la testa amb les dues mans. No es veu res, però s’intueix tot. La càmera se centra en la cara d’ell. Primer pla del desig. Ulls clucs que semblen morir de plaer. La música va in crescendo acompanyant el panteix del seu pit, dels seu ventre. Un mar de cabells cobreixen la pantalla.


La taquillera té una primera convulsió. El Sergi sap com tractar una dona. I aquesta ja venia excitada de casa; de la taquilla més ben dit. No li ha costat gaire, doncs, posar-la a mil revolucions. Li ha fet mal als llavis quan ella ha ofegat un crit de plaer que es podria haver sentit per tota la sala si en aquell moment, els dos amants de l’hotel no estiguessin també cridant a punt d’arribar a l’orgasme.


A la pantalla, l’actriu està fent una feina a consciència. Sembla que el seu amant està ja a punt de caramel, però ell li alça el cap i se la mira. «Ara et vull menjar jo», li diu. L’alça per les espatlles i la posa bocaterrosa sobre ell llit, les cames mig sortides És ell ara el que es posa darrera d’ella; però no sembla voler penetrar-la. Li separa les cames i amorra el cap a la reraguarda. La càmera només mostra mitja natja el perfil de l’amant endinsat en el cau porfidiós. No és una pel·lícula “X” la que estan veient, però els subtítol de la publicitat no enganyaven: «Una història de perversions i enganys». En un moment donat, la Bellochi es gira i atrau al seu amant damunt seu. A la sala se sent un «Folla’m» en sensorround; però el Sergi no sap si la veu prové dels altaveus o de la veïna del costat.


En Sergi ja no pot més. Nota com l’estómac se li trenca i una escalfor humida li puja de ben endins cap enfora. Vol avisar la seva companya que està a punt d’explotar, però la dona sembla ja avesada als signes tremolosos de l’èxtasi i enretira la boca del seu objectiu segons abans del foc d’artificis. Amb la mà que la tenia presa, li prem fort el capoll, per retardar la sortida zenital, que és imminent.


A la pantalla, l’home sembla un tren desbocat sense frens. La Bellochi, una paparra que s’aferra amb mans i cames al cos de l’amant. Salten, més aviat boten, sobre el somier. El cull d’ell està cobert per les mans d’ella que es claven a les natges. Esgaripen i udolen de plaer, tots dos alhora.


A la darrera filera, un doll de suc lletós surt llençat enlaire i empastifa de blanc la mà de la taquillera. Ella segueix fregant la carn amunt i avall, esperant deixar sec aquell pou de ferro coent.


Hi ha un crit orgàsmic a la pantalla que coincideix amb el que Sergi mig ofega mossegant-se els dits. Amb els ulls tancats, vinclat cap enrera, només pot atendre una veu melosa que diu «M’encanta aquesta escena». Quan es gira, veu que la seva amant s’ha alçat i està desapareixent rera la cortina, eixugant-se la mà amb el que sembla un mocador de paper.


Mitja hora més tard, abans de sortir els crèdits de la pel.lícula, en Sergi s’aixeca del seient i surt de la sala. Es dirigeix, al carrer, cap a la taquilla. «Això no pot quedar així», pensa. La dona de pits grossos està dins la cabina i li llança un somriure còmplice mentre despatxa unes entrades a una noia.

En girar-se, el Sergi se la troba de morros.


—Ei! Ja estàs aquí? D’on surts tu? Mira, ja he comprat les entrades.

La Núria, amb la seva llarga cabellera atzabeja i la piga al sotallavi l’està fitant amb un ampli somrís i mostrant-li dos tiquets a la mà.

—Però com...; ara arribes??? –diu en Sergi perplex.

—Ara? No havíem quedat per aquesta sessió? No has rebut el missatge d’aquest matí que no podia venir abans? Al final han vingut a dinar els cosins de Granollers. No m’he pogut escapar fins ara...

—Sí, sí…és clar –fa, en Sergi, mentint i entenent ara el seu retard.

—Doncs vinga —la Núria l’agafa del braç—. Entrem. M’han dit que té un parell d’escenes fortes. A veure si t’animes...

—Animar-me, per què?

—Mira, quan arribem a casa, deixaré que em posis això...el meu regal de Nadal—li diu, alçant una bossa de nanses.

En Sergi separa amb els dits l’obertura per mirar a l’interior: dins hi ha unes mitges i unes lligacames negres... I observa que la Núria ha vingut amb sabates de taló fi. Potser, per fi, aquest Nadal les coses seran diferents.

—Vaja...Ara t’escolto I per cert..., com ho saps això de les escenes fortes? –diu, mentre li dirigeix una mirada còmplice.

—Ah,...M’ho acaba de dir la taquillera.


@ El veí de dalt





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

23 de desembre del 2008

Blocaire invisible 2008. Pista 2


Pista 2/10: El meu/va blocaire invisible és un/a fi/fina observador/a de la realitat.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

22 de desembre del 2008

De lectura (55): El vertígen del trapezista, de Jesús M. Tibau

«No hi pots fer res quan el temps es posa a córrer” (p. 104)



Precís.


Un conte, per ser bo, sempre ha d’explicar dues històries. Els contes de “El vertígen del trapezista”, de Jesús Maria Tibau, n’expliquen diverses. I totes tenen un aire propi, que se sustenta en tres pilars bàsics: els paisatges que són quotidians a l’autor; una reflexió tranquil·la sobre el pas inexorable del temps i la sorpresa inversemblant que poden amagar els fets més prosaics i quotidians.


I és que Tibau és un escriptor de la terra. De la seva, les terres de l’Ebre. “Quan comenta a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella, es van fonent amb la nit” (p. 40). El perfil dels Ports o del Montsant, els bars i cafès de Cornudella, el barri vell de Tortosa, Ulldemolins, Reus, Guiteres, els conreus de la Terra Alta, el pas impertorbable de l’Ebre,... són els escenaris habituals on transcorren algunes de les històries del llibre. O bé són el seu rerafons. A vegades, els mateixos personatges parlen amb el seu país: “Es podria pagar per aquest espectacle, però com que és de franc, pràcticament ningú no s’hi fixa(p. 43) . I a vegades pren partit, conscients de l’oblit de l’administració: “La deixadesa ha malmès el barri antic de Tortosa, un dels més importants del país i ha convertit la grandesa de segles en vergonya» (p. 68)


Relats breus, brevíssims,,, on apareixen personatges quotidians amb un pòsit melancòlic comú. Que es balancegen, com els trapezistes entre dues realitats: la real i l’aparent. El present com a resultes del passat. El que es té i el que es desitja... Allò de les dues històries de tot bon conte, recordeu? “Quan el temps passa, es torna un tirà que deixa enrere sense cap mena de remordiments sorolls, olors i gustos que ja no tornen” (p. 96)


És innegable que hi ha un estil “Tibau”. És el que es demana a qualsevol escriptor que vulgui exercir com a tal. I tot i que sempre és odiós establir comparacions, crec que no m’equivocaria gaire si digués que a Tibau l’han marcat autors com Calders, Pla o Rodoreda. Fins i tot diria que a Camus. I que n’ha sabut fer una meritòria línia personal a partir d’aquells estils. Són contes d’autor, doncs. El narrador, en tercera persona, sol ser omniscient. També hi ha cabuda als monòlegs. Hi ha també picades d’ullet a la història que ha marcat aquest país: la República, la Guerra, la postguerra, les delacions, l’escola franquista,...


En els contes apareixen personatges sovint solitaris; aïllats, fets a ells mateixos. Gent que busca i que no troba. Sembla que és la moralitat general de l’obra. Amb un grapat d’humor subtil. La vida és així; feta de petits alegries i de grans renúncies: robatoris a una botiga, uns estàtua que es trasllada de lloc, gent gran que fa repàs de la seva vida, figures del pessebre, amants desamorats, amics d’infantesa que es retroben, herois anònims que s’enfronten a la seva realitat; com aquets trapezista que dóna nom a un conte i al llibre (i que l’autor va manllevar d’un blog homònim): en un segon de desencert pot caure al damunt tot el pes del passat.


Tibau comença sempre la història per una branquilló, la remunta fins la branca principal i baixa pel tronc. Allà estén les arrels i s’agafa fort. La història, aleshores, queda en l’aire o be remunta fins tancar el cercle. I per fer-ho no calen gaire planes. No gaire fraseologia. L’estil Tibau és auster, despullat de floritures, cru i directe. Com la terra que l’acull. Res de lirismes banals.


La primera història (“Monedes o l’indecís rodar dels anys”), la més llarga de totes, dóna el to del llibre. Hi troben amor i desamors, el pes de les tradicions, el pas de la història, la sang, rancúnies i perdons, la sorpresa. Ben bé podria ser l’esquelet d’una novel·la de signe rural. Li ho vaig dir quan el vaig llegir el primer cop. Però sembla que Tibau se sent més a gust en les distàncies curtes. Com els jugadors de billar que busquen la carambola precisa amb el menor nombre de bandes. Aquest seria, permeteu-me la metàfora, fàcil, “l’estil Tibau”.


Tibau és un blocaire activista. El seu blog, Tens un racó dalt el món, està en les primers llocs en tots els rànquings que visito. I per això també és d’agrair que inclogui un dels seus jocs literaris (el 8è) com un relat més del llibre: els finals que diversos blocaires van enviar en un dels seus contes. Un escriptor que mima als seus lectors. No és fàcil trobar elements així.


Cuideu-lo. Llegiu-lo.


Si voleu veure les 53 ressenyes anteriors, cliqueu aquí:



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

21 de desembre del 2008

El blocaire invisible a tota màquina! Pista 1

Hores d'ara suposo que ja tothom haureu rebut per email de part de l'Anna o meva el nom del blog a qui heu de fer el regal del blocaire invisible la nit del 5 de gener de 2008. Quins nervis! En fi, que jo ja començo a deixar pistes a veure si el/la meu/va blocaire endevina qui és i quin regalet li pot caure (que encara l'he de pensar...)

PISTA 1/10

El/la meu/va blocaire invisible i jo compartim un plaer comú...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

20 de desembre del 2008

La llista final! (2)

NO SÉ QUÈ EM PASSA AL BLOG QUE NO PUC PUBLICAR LA LLISTA AMB TOTA LA INFORMACIÓ dels 63 inscrits: noms de blocaires , nom de blogs i emails de contacte.


Però la tinc feta i la podeu veure al wiki blocaire invisible 2008 (www.blocaireinvisible2008.wikiole.com)

Si voleu entrar us demana un nick, poseu el vostre nom; i un password. El password és: blocaireinvisible

Si veieu alguna errada o esmena a fer, al podeu fer directament. Si no, m'ho dieu per correu (veidedalt@gmail.com)

En principi tot està OK i l'Anna Tarmaaba i jo ja us tenima tots fixats i control.lats.

¡NO CUNDA EL PÁNICO!



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

19 de desembre del 2008

De blocaire invisible 2008: comença la festa!

CAMPANA Y SE ACABÓ!

Són les 24 h del dia 19, data límit per a inscriue's al Blocaire invisible 2008. Hem estat 63. No hem batut rècords, però no està malament. Sis més i fèiem un cap i cua curiós.

En fi, ara la ínclita Anna Tarambana i un servidor farem un sorteig amb la innocència que ens caracteritza (a ella, és clar; a mi, que m'agafin confessat) i establirem les parelles de blocaires invisibles. Quin nervis, oi?

Al llarg dels dies 20 i 21 rebreu als vostres correus electrònics (de part de l'Anna o meva) el nom del/la blocaire a qui heu de fer el regal del blocaire invisible. Teniu uns dies per mirar el seu blog per si no el coneixeu i pensar que és el que li escau. Podeu anar-li deixant pistes de qui sou com "Anònims", és clar ; o també fer-ho saber a tothom en el vostre blogs amb pistes que mantinguin la tensióm a l'estil de: "el meu blociare invisible ni és veí, ni viu a dalt". Val, aquesta és massa evident; una com: "el meu blocaire invisible té blog". Tampoc? Doncs, "el meu blocaire invisible em visita de tant en tant", "té la seva fot al blog" , "penja sovint cançons", o "li agraden les mogetes amb botifarra".. En fi, el que us passi pel magí!


El dia 5, a la nit, a les 24 h (la Nit de Reis) podeu penjar en el vostre blog el post-regal dedicat al vostre amic/ga blocaire invisible. Ell/a farà el mateix a qui li hagi tocat; i tots podrem veure com ha anat tot plegat. Què bonic, oi? Com que haureu esat bons minyos/es, tindreu regals de Reis i, a més, un d'un blocaire invisible. Visiteu-vos, feliciteu-vos, ajunteu-vos i reprodui-vos!


Dies després ja farem un post on linkarem a uns i altres per fer l"'informe final". I fins l'any que ve!


PS

Pels que no ho hagueu fet mai, sapigueu que Blogger (i suposo que Wordpress, Bloc.cat i alii) té una opció sota la pantalla d'entrada quan fas un post que diu "Opciones de entrada". Cliqueu .i veureu que podeu permetre"Comentarios de los lectores", "Enlaces de retroceso" i canviar la "Fecha y hora de la entrada". Aquí és on heu de posar el dia 05/01/09 i l'hora 23:59. EL post quedarà marcat coma "Programado" i es publicarà en aquell dia i hora. Fàcil del cagar, no?



14 de desembre del 2008

La frase de la setmana (vuit): el Perich


Arran de les controversies del Joan Tardà (noi, podries haver-te afaitat el bigoti abans de vesar-la) i de l'inclit Fraga Iribarne (un personatge que és tot un cant al transformisme polític i a la senilitat de la democràcia d'aquest país), m'ha vingut a la memòria una frase del Perich. Sort tenim en aquest país dels humoristes per anar sobrevisquent dia a dia: tenim al Forges, al Roto, al Farreres, en Joma, en Martín, a l'Avi,... però, collons!, com trobo a faltar al Perich. I d'altres de la seva corda: el Chumy Chumez, l'Ivà, en Cesc,...

Els veïns de més edat recordareu aquella experiencia irrepetible d'Hermano Lobo, oi? Deprés vindria El Papus. Ara tenim El Jueves; però no és el mateix...Tot i que déu-n'hi do!

Però anava de frases de polítics, oi? Doncs el Perich en tenia una que deia:

Gracias a la libertad de expresión hoy ya es posible decir que un gobernante es un inútil sin que nos pase nada. Al gobernante, tampoco.

I que em dieu d'aquesta altra...?

Dios, dicen, está en todas partes. No tiene gran mérito: la coca-cola también.

Pero em sembla que algun veí d'aquest replà li aniria bé recordar aquella de:

Fumar en exceso es malo. Beber en exceso es malo. Comer en exceso es malo. Follar en exceso es difícil.
Impossible, potser?

No miro a ningú,... :-)

PS
Més frases del Perich, aquí

PSS
Ja som 60 al blocaire invisible. Faltes tu?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

12 de desembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (23): El cagalló retratat

Hi ha realment objectes de mal gust en el nostre Museu, però aquest es posa en la primera fila de sortida. Un portaretrats amb una base per... cagar-s'hi? Li he manllevat del blog de la Lucrècia de Borja, que fa temps recomanava uns quants objectes d'evident malgust.
És clar que si feu servir aquest posaretrats per posar alguna foto d'aquest, d'aquest o d'aquest altre, doneu-lo per ben aprofitat.

El que no m'han dit és si la textura i l'olor de l'objecte acompanyen a la vista...

_____________________

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!