Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris De veïns d'escala. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris De veïns d'escala. Mostrar tots els missatges

26 de setembre del 2014

#Barnatropia: Barcelona amb ulls d'Instagram, amb ulls de Batlle


Barcelona és ciutat artística per excel·lència. Musa i destí de milers d'artistes que l'han pintat, dibuixat, esculpit, poemitzat, assajat, filmat, evocat, ressenyat, grafitejat, escrit i... fotografiat. Entre aquest darrers, la càmera d'Oriol Maspons,de Xavier Miserachs, de Català Roca o de Joan Colom, per citar-ne alguns de més  rellevants; han deixat obres immenses de referència obligada. Eren temps que imperava el blanc i negre, però  (uns tons que a mi m'agraden molt, per cert).  Fa ben poc, el 2010, l'avanç imparable de les tecnologies digitals van posar al món Instagram  Abans d'ahir, vaja. I sembla que faci un munt. Instagram es carecteritza per donar  forma quadrada i arrodonida a les puntes de les fotografies que s'hi pengen, en honor a la Kodak Instamatic i les càmarrs Polaroid, al revés de la majoria de càmeres actuals i telèfons mòbils, que tenen una aparença 16:9. Diuen que a Instagram hi ha més de 100 milions que té d'usuaris.

I vés per on, entre aquesta burrada de gent, tinc el plaer d'haver conegut una jove fotògrafa, hiperactiva en les xarxe,s que domina a la perfecció aquestes tècniques digitals: l'Helena Batlle. Blocaire de pro i a més, veïna del barri. Que algun dia la noia fes una exposició per mostrar la seva mirada sobre la ciutat que l'acull era cosa cantada. I aquí la teniu: #Barnatropia (títol poètic on hi hagi i amb hastag incorporat). Una mostra excel·lent d'una mirada inquieta, agosarada, singular i atrevida sobre l'altra Barcelona, sobre les "altres" Barcelones, que diria Montalbán. I és que les imatges d'Helena Batlle tenen una qualitat que els fa peculiars: miren allà on no solem mirar el conjunt de mortals. Hi ha una força en els seus angles incerts, en els seus vermells o blaus intensos; en la seves escenes quotidianes, en els seus detalls caçats al vol;... Una intensitat que només dóna la professió i la modèstia. Ho podeu veure amb calma al Cafè Té Quiero

Helena Batlle no ha arribat a la consagració dels grans fotògrafs que citàvem més amunt, (encara). Però doneu-li temps i  deixeu que segueixi expressant-se a través de l'objectiu del seu Iphone. Que segueixi mostrant la realitat a través del quadres escènics que pengen de l'exposició i que podeu seguir en el seu facebook, també.

Barcelona diuen que és la tercera ciutat més fotografiada del món. Entre aquest munt de gent, Batlle té el seu gra de sorra. Un gra de sorra que bé podria ser una platja. Com la de la foto...

Foto: En #Barcelona el sol se pone en litoral, solo hay que mirar al este para ver como cambia el color del cielo y va bajando la luz... Es uno de los muchos espectáculos que ofrece la ciudad, el cual puede variar dependiendo de lo que pongamos delante, la playa, las siluetas de los edificios...

#Barnatropía 

www.helenabatlle.es/barnatropia
.

6 de febrer del 2014

Coses de veïns...


Mira que et vaig avisar... Mira que et vaig dir que hi havia veïns molt torracollons pel replà...

30 de setembre del 2013

De suport a un veí que vol editar...


Un veí del replà, en Monyofiné, àlias David, natural de Carcaixent, País Valenià, autor del blog Fantasia i erotisme, està de gira. Està de gira per Verkami. Ja sabeu, el portal aquell que permet dur a terme el somni de qualsevol a força de petites aportacions voluntàries. Com el que vam tenir en editar les Històries veïnals, recordeu?

Doncs es veu que el noi, per cert, un assidu de les HV des que les va descobrir, s'ha llençat a autoeditar-se una novel.leta eròtica. Es diu, provisionalment, Maduresa II. Dic provisionalment perquè una idea del Monyofiné és trobar-li títol entre els mecenes que l'ajudin. 

Jo ja ho he fet.

I com que es tracta de ser bon veïns i ajudar la parròquia, i especialment si és per una finalitat voluptuosa, doncs aquí queda dit.


Maduresa pdfJo em vaig llegir el Maduresa I, i la veritats que està molt bé.  El llibre era la història de la relació entre l' Alicia, supervisora en la Caixa del Mar, entitat en crisi per l’assumpte immobiliari, i en Marc, director de sucursal que es troba, sense saber com, al mig de dos focs: la crisi econòmica-financera i el furor de la seua nova cap.

A la novel•la hi ha tot un joc de seducció de Marc i Alicia, i relata com l’erotisme (d'alt voltatge) d’aquesta relació esquitxa les relacions amb companys i companyes de treball, amb les parelles i amb la clientela. Un joc on el Marc aviat es troba en les mans d’Alicia, que el bandeja emocionalment sense cap escrúpol.Vaja, que el relat té fusta i , a més, et posa calent, que d'això tracta la literatura eròtica, no?

Si voleu anar al seva pàgina de Verkami, deixar una aportació i fer-ne difusió, aneu  AQUí . Queden 20 dies, només!

I si voleu tastar la Maduresa, aquí.

28 de setembre del 2013

Vetllada veïnal



Ahir va ser un vespre agradable. Una retrobada puntual amb alguns veïns de l'escala. El motiu, veure algunes fotos del Barbollaire en una pizzaria de Badalona. Quotidianitat absents. Dono fe que les fotos no eren fotocòpies tretes de l'Hola ni plagis del Català-Roca. Exposició i sopar alhora. Tot en un. 

Cal dir que les fotos del Barbollaire, la majoria en blanc i negre, tenen un to de melangia i pau. Persones anònimes, en posat tranquil, introspectives, captades a l'atzar. Indrets solitaris que evoquen el pas del temps. Si mireu els seus blogs o Instagram . ja ho sabreu. La de la noia escrivint a peu d'unes escales, la que més em va agradar. Totes pagaven la pena!

I en el sopar, retrobament amb el FraMiquel, la Mar, l'Abogadaenbcn (com trobo a faltar els post dels seus pleits!), el seu marit, i l'Helena Batlle. Un passeig noctàmbul per la Badalona marítima va tancar la nit.

Ah! I es veu que la Batlle també farà una exposició aviat de fotografies seves a Barcelona. I el Frare, s'ho està pensant. Ja he dit sempre que al veïnat està ple d'artistes en majúscules!

I aquest vespre, a veure el lliurament de Premis Bloc Cataluna 2013, del SITC, en el marc de les Jornades de la Catosfera, a Granollers. A veure si sona la flauta i les  Històries veïnals tenen premi!

A veure si cau res...

Seguim a l'aparatu

12 de juliol del 2013

De veïns d'escala (22): Galdric Col·livert de Sió, assessor en discursos presidencials



Fa temps que no us parlava dels veïns. Fa temps que no us parlava de res, vaja. Però ara que ha vingut aquest nou “pajaru” al replà, us el presento. Es diu Galdric Col·livert. Galdric va néixer en el si d’una família de noble nissaga ripollenca, hereva directa del comte Bordell VI, assot de verges donzelles. La seva vocació lexil·logràfica li sobrevingué al bressol el dia que el seu pare, un home amant dels encreuats de l’Avui, en un atac etílic i veient que el noi no parava de pronunciar malament la ce trencda, li llençà pel  cap els vint-i-cinc volums de l’Enciclopèdia Catalana, un a un, annexos inclosos. Més endavant, el noi assajaria altres pràctiques lingüístiques sota les  faldilles de les seves mestres de primària; on s’excel·lia per demostrar les seves vel·leïtats bífides. No cal dir que va treure matrícula d’honor a totes les assignatures, inclosa Història sagrada que professava sor Angoixes.

Va fer sort a la vida el dia que va topa a la Facultat de Fonemes Assonants amb qui seria, anys més tard, secretària particular del Molt Honorable Mestre en Foll Saber; Onofre de Benestant, president honorífic de l’Onimasticon Catalanae. Amb tot dos (secretària i Honorable) van compartir per igual, lectures d’incunables, llençols d’hotels, condons usats, dièresis perdudes i sopes de galets.

Home de partit, de ferma convicció patriòtica i convençut defensor de les tradicions etnològiques, exerceix el seu apostolat entre les classes més humils, cofat sempre amb al seva catalana barretina (que duu posada del dels 16 anys i no es treu ni sota la dutxa). Ha viatjat pels cinc continents, sempre a càrrec  del contribuent i sota l’empara del Departament de Viàtics Infumables. La seva màxima obra ha estat l’edició del Diccioanri Català-Quetxua-Swahili, Premi Desperta Ferro 2012 i del qual s’han venut dos únics exemplars (subvencionats).


“La faixa em sustenta les idees”, em diu mentre prenem una orxata al  bar del xamfrà de sota casa. “La ceba, m’enalteix l’alè; les espardenyes. m’enforteixen el pas”; afegeix mentre s’estira la beta i eructa  al mateix temps. Amb aquesta filosofia de la vida, Galdric ha après com és important llepar natges i parrussos del poder i saber posar sempre el punt volat en el forat escaient.
__________________________

La resta de veïns d'escala:

1. Manolo Carmonaalias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresòl primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè quarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresòl quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 
20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta
21. Adolfo Chapero, agregat militar, sisè segona

31 d’octubre del 2011

De veïns d'escala (21): Adolfo Chapero, agregat de militars sortits de l'armari


El nostre veí, ja de petit, va notar que les seves hormones no anaven pel conducte reglamentari. Quan ho va comentar al pare, un ex-legionari subtinent de la guàrdia civil, va rebre sengles hòsties enmig dels collons. Els seus jocs eren els mateixos que els dels nens de la seva edat, però el traïen les formes: els seus musculosos Madelman (que mai ha abandonat) feien desfilades al jardí de casa, però transvestits amb faralaes o de balladores de can-can de Moulin Rouge; en un pista americana transformada en passarel·la glamurosa a l'estil Dolce&Gabana. Quan jugava a bàsquet es delia per fer el marcatge a l'home. I sempre pel darrera. Els seus gustos musicals anaven des de Luís Mariano fins a Village People, passant per la Concha Piquer en la seva època daurada. Tenia sempre la música de "Fumando espero, al hombre que más quiero" als llavis. Uns llavis que sempre duia fervorosament pintats de roig passió.

Amb aquest gustos declarats va decidir que es voldria passar la vida envoltat d'homes adusts i salvatges, a qui pensava dedicar-se en cos i ànima. ¿I on podria trobar-los si no a la fèrria milícia? Obsessionat per les pel·lícules de gladiadors i romans, creia que en la doctrina castrense es faria un home de cap a peus. Tanmateix, ben aviat es va adonar que com ell n'hi havia a dotzenes de semblants a les casernes; papallonejant a les dutxes o als despatxos; sempre galejant de qui la tenia més grossa.

Que en l'estament militar trobés tants de la seva condició deuria venir dels gustos obscurs d'un general(íssim) que havia practicat BSM amb tots els seus subordinats en uns anys grisos de la història recent del país i que l'autoritat havia silenciat. Un personatges que alguns devots encara treuen en fotos vellutades en processó -normalment a mitjan juliol, o finals de novembre-, en diades d'efervescència patriòtica rància.

"Sóc un home pacífic amb la millor feina del món: engatillo i em deixo engatillar. I sense tirar ni un tret."

Jo, quan el veig, sempre m'arrambo a la paret del replà; no fos cas...


Els altres veïns de l'escala:

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresòl primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè quarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresòl quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 
20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta
21. Adolfo Chapero, agregat militar, entresòl tercera

13 de juny del 2011

De veïns d'escala

L'altre dia estava dalt el terrat, fumant-me una cigarreta en la xafogosa nit de Blogville quan vaig sentir els acords persistents d'una balada de moda que sona molt sovint als "40 principales" i vaig veure llum a cal Paseante. Feia uns dies me l'havia trobat davant del basar dels xinesos de la cantonada on el veig sovint sortint amb ninos de peluix i bosses plenes de galindaines. Em va ensenyar el contingut de la que duia a les mans: unes ulleres de bany, un casquet i un banyador a joc. Ara entenc quan em va dir, picant-me l'ullet:  "He de fer esport, que ve l'operació bikini"

Vaig anar a agafar el vídeo i vaig gravar això.



Sense paraules.

19 de febrer del 2011

De veïns d'escala (20): Ramón de las Heras Castillejos, catador de farinetes

En Ramonet sempre el veig entrar al replà a hores intempestives. Més d'un cop l'he ajudat a obrir la porta del carrer o de casa seva. Com a agraïment, sempre em deixa caure un parell de paperines a la butxaca. Sé, de les moltes converses que hem tingut posant-lo sota la dutxa, que va néixer en el si d'una família tradicional d'Alcoi. Fill de pare pirotènic -ara amb al pólvora mullada- i mare amb cul de fallera major, de ben petit ja es va sentir atret per les mostres culturals. Després de diversos intents fallits de seguir el pas de les comparses de moros i cristians, va provar sort amb les arts alternatives i, de retruc, amb les substàncies psicotròpiques que potencien la creativitat en els viatges astrals.

Tanmateix , la seva vida va patir un gir el dia que, més carregat d'estimulants del que era habitual, va intentar saltar sobre una tanca d'obres i els seus ossos van acabar en un clot, enmig d'una muntanya de calç i canonades d'uralita. En Ramonet lluny de plànyer's, va veure en aquell sotrac, un senyal diví, i va decidir dedicar la seva vida futura a l'estudi de les drogues i al control del dopatge en els esforçats esportistes de tots els àmbits. Duguessin pilotes o no. Natació sincronitzada femenina inclosa.

Les autoritats sanitàries competents, van donar suport amb entusiasme a la iniciativa del Ramonet, en part per l'empenta i la vàlua del xicot; en part per la seva experiència amb qualsevol mena d'amfetamines, píndoles, coles, àcids, laxants i drogues diverses (les havia tastat totes); i, sobretot, em diu en veu baixa, perquè tenia gravacions originals de les juergues amb tota classe de companyia femenina i masculina que els dirigents del partit en el govern de la seva comunitat (amb la participació de destacats membres -erectes o no- de l'oposició i del món de les finances) havien fet en la torre d'estiueig adriàtica del president d'un conegut país mediterrani.

Des del seu lloc de treball privilegiat, el Ramon es dedica incansablement a eliminar les drogues en el món de l'esport a força d'acumular per al seu consum personal totes les partides que decomissa. Actor amateur, practica en la seva feina el mètode Stanislavskij, és, a dir, posar-se a la pell dels atletes dopats enganxats in fraganti  i tastant la seva pròpia medecina. "Altius, canutius, porris", és el seu lema, que em repeteix aixecant el dit, cada cop que me'l trobo a l'ascensor.

Em comenta que a la propera festa del terrat no faltarà ni maria ni mandràgora.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 
20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta

21 de gener del 2011

De veïns d'escala (19): Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit patri



Me’l trobo a l’ascensor. Sempre m’ha semblat un paio estirat, amb una veu ronca de bevedor. Sempre va impol·lutament vestit. Sé que té un negoci d’embotits a Osona i li conec un deix d’autosatisfacció en els gestos. Mentre l’esperem que arribi, li demano pel seu estrany cognom. M’explica que quan era un nadó, la seva mare, la senyora Creutzfeld-Jacob, filla d’una família ramadera d’origen anglès, no tenia les condicions necessàries per alletar-lo. Va ser aleshores quan l’avi, el senyor Segimon Castell de Matamoros, excoronel a la guerra del Marroc i representant de la setena generació d’una nissaga de tradició ancestral en l’elaboració de la molt nostrada llonganissa de Vic, veient que el nen no es desenvolupava adientment, li va entaforar una llonganissa fins la gola com si d’un sabre de general es tractés. Aquell acte iniciàtic origen d’una parla gutural, va esdevenir l’eix de la seva ocupació futura: fer entrar la llonganissa a tot déu, fins i tot allà on no la demanessin.

Mentre baixem, em diu que gràcies a les coneixences juvenils que va fer  a la Colla Sardanista «Pàtria, Llargs i Curts» guardava bones amistats que, ben situades en l’entorn del tripartit, el van introduir en la vida pública tot col·laborant en una Pla Interdepertamental per al Desenvolupament Sostenible al Magrib, convenis i subvencions incloses. Perspicaç i agraït de mena, va idear la seva personal contribució: difondre en terra àrab l’excels embotit fou la solució. L’home, però, no recordava un petit detall: als amics del sud del Mediterrani no els agradava la carn de porc. «M’era ben bé igual», em diu somrient mentre m’obre la porta.

Es veu que l’home no es va encongir. Ell pensava que la Marcha verde era com la Ruta del Bacalao, però per a grups ecologistes; que el Ramadán era una cançó de Rocky Sharpe and the Replays, i que les pasteres devien ser unes capsetes per guardar la pasta fullada. Per això no va dubtar en crear l’Institut per la Defensa de la Butifarra Culana Osonenca de la del qual és president, amb el benentès que si de la llonganissa havia viscut sempre a Masies de Voltregà sense passar mai gana, no seria menys en terra heretge. «Que no mengen porc? Doncs a entaforar-los llangonisses!», i mentre ho diu, m’ensenya la fotografia on practica la nova manera de donar l’esmorzar als seus treballadors de la fàbrica que té a Vic.


Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer

4 de desembre del 2010

De veïns d'escala (18): Galdric Col·livert, assessor de llengües bífides



En Galdric Col·livert de Sió, altrament conegut al barri com "el de la ceba", va néixer en el si d’una família de noble nissaga, hereva directa del comte Bordell IV, assot de verge spubilles. La seva vocació lexicologràfica li sobrevingué al bressol el dia que el seu pare, en un atac etílic tornant del putticlub Aurora, li llençà pel cap els vint-i-nou volums de l’Enciclopèdia Catalana, annexos inclosos. Més endavant assajà altres pràctiques lingüístiques sota les faldilles de les seves mestres del parvulari, on s’excel·lia per demostrar les seves vel·leïtats bífides.

Va fer sort el dia que va topar a la Facultat de Fonemes assonants amb qui seria, anys més tard, secretària bilingüe del Molt Honorífic Mestre en Foll Saber; Onofre de Benestant, president de l’Onomasticon Catalanae. Amb tots dos compartirà, per igual, llençols, condons, dièresis i sopes de galets. Fins al moment ha ocupat ininterrompudament, sia quin sia el partit del govern , el càrrec d'Assessor delegat per a Afers Interdepartamentals en la Correcta Pronuncia de la «l·l» al Pallars Jussà.

Home de partit, d’ampla fe patriòtica i convençut defensor de les tradicions etnològiques, exerceix el seu apostolat cofat sempre amb una catalana barretina per tots els cinc continents —sempre a càrrec del Departament de Viàtics Infumables-. Fruit del seus llargs pelegrinatges ha estat l'edició del , del Diccionari Català-Quetxua-Swahili, Premi Desperta Ferro, 2001.

«La faixa em sustenta les idees; la ceba, m’enalteix l’alè; les espardenyes, m’enforteixen el pas.». Amb aquesta filosofia de la vida, Galdric ha après com és d’important llepar natges i parrussos i saber posar sempre el punt volat al forat escaient.


Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona

20 de setembre del 2010

Crisàlida


La festa continuava alegre, tal com va començar. La música seguia sonant i els veïns i les veïnes estaven la majoria abstrets en enceses converses, la copa a la mà. Algunes parelles ballaven al so d’una cúmbia. La gent entrava i sortia de la cuina a buscar glaçons i begudes. Algú es tancava al bany, d’on sortia poc després, amb ulls  encesos A l’ampla biblioteca, els més lletraferits departien sobre literatura i la política del moment. Les portes de les habitacions eren obertes a anades i vingudes. Una festa habitual de fi d’estiu a cal veí de dalt. 

Em vaig fixar en ella. No havíem coincidit en tota la nit. Ja feia temps que la veia distant. A l’ascensor, als matins, tan sols les salutacions de rigor i unes besades cordials. Silenciosa i un pèl moixa. D’altres cops, però, semblava revitalitzada. Era quan duia les sabates vermelles que tan la caracteritzaven. Sabia que aleshores tenia una cita amb algú que l’esperava. Potser a la casa del bosc. Potser en alguna cala aïllada. A ella li escau el mar, només cal veure-la.  Si es perdés en una illa no em costaria imaginar-me en quina. La dels cinc fars, segurament. Però veia clar que alguna cosa no rutllava del tot.
Encara recordo el dia que va arribar al replà. Arrossegava una maleta grossa, gastada, farcida d’enganxines i receptes. Era més aviat un bagul. Segurament plena de roba, llibres i records. Els llibres, els vam intercanviar. Alguns eren de cuina; però no em van servir de gaire, maldestre com sóc. La roba, de gust exquisit, la vaig anar trasllucant en trobades aïllades. Els records, no. Els records són personals i cal entaforar-los a la butxaca. Per poder tocar-los de tant en tant i cerciorar-se que hi són, sense gastar-los. O airejar-los quan no facin mal. Sempre he respectat el silenci entre línies. Hi ha escrits que diuen més del que no citen. Jo no conec aquest art de la metàfora. Per això m’agraden tant els seus posts. Tenen el do de l’alquímia i la bruixeria. Serp enigmàtica, en cos i ànima.
Asseguda en una cadira, departia amablement amb d’altres veïnes. La nit estelada de rerefons. Se li retallaven els rínxols en l’skyline de la ciutat. Es va alçar les ulleres. Va tirar els cabells enrere, en aquell gest tan particular i elèctric que em subjugava. Segur que m’és d’un home s’ha rendit en aquell posat. Sempre he pensat que els seus ulls maragdes eren un horitzó on abocar-se. I en canvi, ara semblava que ella era el naufragi. 

Ens vam fitar. Li vaig fer un gest i em va venir a trobar. “Tinc fred” va dir a les companyes com excusa per entrar dins el pis.  M’hi vaig avançar i la vaig prendre, amicalment per la cintura, fregant-li els braços amb les dues mans. Estava destemprada. certament. Potser havia de cercar una nova escalfor que cap flassada oferia. 

Prop seu, oloro el seu perfum de te verd, d’un to lleugerament picant. Tendre posion. Mentre sortíem al replà, algú havia posat  Yan Tiersen al disc. Ella es va aturar. La música sempre encén un reducte a l'ànima. “La història es repeteix”, em diu de cop. Sé que pensa en aquella tarda, al carrer Jourdain.  “De fet, tot no anava tan bé, asseguts a la terrassa del cafè de davant, veiem casa nostra, tan trista, al final, amb nosaltres a dins”, fa la cançó. Algú que té París de referència té tota una manera d’entendre el món al seu abast. París, no sempre és una festa; com diria Vila Matas; però si un confident fidel. Per sort, tots nosaltres tenim Blogville; riba i pont a la vegada.  

Recordo que una nit va venir a sopar a casa. Deuria ser el mes d’abril. El seu mes preferit, com el de Sabina. I recordo aquell coulant que em va regalar com a benvinguda. Encara se’m desfà als llavis. El cor d’un home es pot conquerir per l’estómac. Des d’aleshores van intercanviar discs i confidències. I una nit, al cafè de sota casa, ens vam posar a ballar aquella cançó melangiosa. Ell també hi era, sortit de no se sap on. Va ser el dia que vam descobrir que hi ha ànimes bessones en cossos diferents. Per això d'esperits irreconciliables. És estranya la distància. I és més sorprenent l’oblit.

Per sort sempre hi ha gent al voltant. Sempre hi ha gent a qui acollir-se en la pròpia solitud. Penso això ara, quan m’anuncia el que li ronda pel cap. “Vull deixar el barri”."Com?” “Potser deixaré el pis una temporada”, em diu, mirant passadís enllà. Sembla que li costi dir les paraules. L’agafo per la cintura i la vaig girar cap a mi. “Com?” repeteixo. “Ja res em reté aquí…” “Però estem nosaltres, els veïns…” En aquell moment em va semblar un ocell caigut del niu, fràgil, que cal acaronar. I en canvi, m’adono que fa temps que vola ferma pels boscos de la desmemòria i l'oblit. Hi ha esperits que traspuen llum. Hi ha escrits que són tot un paisatge. El seus ho són. Ho llegeixo en el seu gest i ho llegit al llarg d’aquests anys en el seus posts.

En el fons entenc perfectament el seu sentiment. O crec entendre-ho. “Algú s’entristirà…” “Ho creus?” “Saps que sí...” 

Li demano que em deixi les claus del pis. “I això?”, em diu. “Tens alguna veïna que t’hi espera i no ho sé?”, em demana amb un somrís mig lasciu. “No. És per quan la nostàlgia  em llivanyi l'ànima. Per fer una mirada al passat”. "El passat ja no hi és, veí. Tot és un pervenir incert. No siguis melangiós." Té raó. La vida és un camí sinuós, amb marges i dreceres. Les seves paraules em recorden aquell vers de Gil de Biedma. “Para pedir la  fuerza de poder vivir / sin belleza, sin fuerza, ni deseo/ mientras seguimos juntos / hasta morir en paz los dos / como dicen que mueren los que han amado mucho”. Potser està esgotada. Potser a de fer taula rasa. I no sé si cap vident dirà el que ella ja veu. Potser necessita reinventar-se. Deixem-la, doncs. Ella és un esperit lliure amb un cor que no cap en un puny.

Em recordo de quan era petit, a escola, m’encisava la màgia dels cucs de seda quan, tancant-se dins els capolls filamentosos que havien construït, ressorgien metamorfitzats com papallones al cap d’un temps. Potser ara li cal això, esdevenir una crisàlide. Quan retorni -que tornarà-, serà la més bella papallona del jardí.

"Ens deixes, doncs?"

Em mira. I no respon. Somriu. Es planta al davant i em dona un bes al front. Com fa un mare a un nen petit. Gira i m’ofereix una esquena que fendeix l’aire. Hi ha cossos que no caben en un quadre per molt que t'hi escarrassis. Ni en mil. Se t'esmunyen als dits. “Tornaràs?”, alço la veu perquè em senti. No respon. Com fa la Liza Minelli a l’escena final de Cabaret -a ella, que tant li agrada ballar-, d'esquena a mi alça la mà dreta,  mou els dit enlaire i sense girar-se, els agita mentre la seva figura es perd en el fons del passadís. Es fon en negre. Misteriosa. Inclement.

“Estic aquí. Estarem tots aquí” li dic, cridant ja, des del llindar. Sé que ho sap. Sé que ho sent.

Deixo la porta ajustada.

Potser sí que hi ha una vent nou que puja del replà...




15 de juliol del 2010

Blogville de reunió d'escala: es descobreix el pastís

Finalment va haver-hi reunió de veïns i veïnes. La veritat és que no sé ni perquè ho explico. Allò era una olla de grills. La portera cridant com una energúmena i fotent bronca a tots per com li deixàvem l’escala de ratllades, petjades i burilles (jo que no fumo!). L’adoguer del costat, que com que té botiga a la finca també ha de fotre el nas en tot, aprofitava per deixar les ofertes de la setmana i fotre mà a l’estirada de l’entresol, que no feia cap tipus d’escarafalls al magreig descarat. De pas li deixava caure una bossa de llenties (corcades), dins el bolso. La molt toia, amb una nova perruca destenyida, es feia la desmenjada però arrambava el seu pitram de Miura de 500 quilos a l’espatlla del firaire. Diga-li tonta! No ha esperat ni que acabés la reunió per anar-se'n i he sentit no sé què que que li ha dit que pugi (o que la munti) al seu pis. Després la iaia naturalista de tres al quarto ens ha baixat amb el lloro damunt el cap. Ni s’havia adoant, la molt pallofa que el duia! Si ja dic jo que fa catufes! Quan li hem dit, quasi li agafa un cobriment de cor. Ha pujat ràpid a veure si l’agafa de nou, ja que s'ha posat a volar escales amunt. Entremig, ha tornat a aparèixer aquell tap de bassa amb bigoti que quan parlàvem de l’ordre del dia d’humitats al terrat, es creia que parlàvem de “qualitats del parquet” i no parava d’adreçar-se directament a comentar-ho amb la bústia que enia al costat. Hosti! I s’emprenyava perquè no li responia. L’he deixat per un cas perdut. Quan la floripondia de la mestressa de la pensió ha sentit parlar d’humitats, es creia que eren al seu pis (més aviat serien al seu entrecuix); i ja ha començat a descarregar contra el veí de dalt, el morós, que el pobre, prou feina tenia en saber quantes mensualitats de lloguer devia a la comunitat.

Entremig, els tres fills de la mare dels nens odiosos no paraven e donar pel sac amb la piloteta i el tiraxines. Quan els he cridat l’atenció, encara m’ha saltat el lladregot confès a dir-me que els deixés estar, que eren unes criatures, les pobres... Doncs que esperes a fer-li alguna a al teva dona, soplagaites! I mentre ho pensava, m’he fixat que li fotia mà a la butxaca del cegato. Ni adonar-se’n el paio. No cal negar que és u professional. M’he tocat instintivament el cul i he vist que jo, almenys, encara duia la cartera. La seva dona, que té més pinta de lagarterana que un transvestit del Camp Nou, encara li reia les gràcies. Amor! Déu els fa i ells s’ajunten...

Total, un autèntic guirigall. Jo no sé ni perquè ens reunim. Serà que tenim algun punt de friquis i masoques que ens aplega i uneix. Si no, no ho entenc. Bé, la veritat és que no sé com no vénen més degenerats a omplir els pisos buit que encara queden als replans de l’escala. Perquè mira que el barri n’és ple. Alguns, de rarets, rarets. He sentit dir que un frare de la parròquia del costat busca casa. Ens podria agafar a tots confessats. Fins i tot, una rodam´`on que passava pel carrer, en sentir-nos, ens ha volgut fer unes fotos. Posats a fer, ja; treu-nos guapos, no?

En fi, ... el cert és que tot i rajar a gust d’ells, la veritat és que en el fons, en el fons, molt en el fons, són un encant de veïns/es i me’ls estimo amb ganes. Fins i tot diria, vés per on!, que no sabria viure en un altre bloc (sic; dit en el doble sentit), sense ells ni elles.  La llàstima és que el dia de la reunió no estàvem tots els de Blogville que es van convocar.

La llàstima és que no hagin pogut sortir en cap imatge. Potser l’any vinent... Si és que no criem malves..., o marihuana.

8 de juliol del 2010

13, rue de Blogville: el morós del terrat


 fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group

Ja heu vist tots aquest dies que  Blogville és un cau de frikis i em sembla que de tots, aquest és el pitjor.  A l’escala hi ha ocellots, voltors i pajarracos. Aquest paio és tot això alhora i més encara. Viu a dalt de tot l’edifici; però no el confongueu amb mi sisplau! Jo tinc terrassa, jardinet i piscina. Ja sabeu que casa meva és casa vostra. I que cada nit pot sortir el sol per Antequera o Ontinyent. Sóc un gentleman al seu costat. Aquest paio viu en unes golfes prefabricades, de sostre d’uralita, en 10 m2 on deu cabre-hi només ell, el seu cavallet (diu que és pintor!; sí: de mones de pasqua!), i  el catre on es deu passar el dia estirat rascant-se els ous (ui, perdó!). És d’aquells que et convida a dinar i, a l’hora de pagar, es fot mà a la butxaca i et deixa anar allò tan covat de «Hosti, tu! M’he deixat la cartera...Et fa res, si aquest cop pagues tu?» I és clar, un que és educat, va i el convida. Ja m’ho ha fotut tres cops. Però no m’engaliparà més. Encara que, a tenor de la gentada que puja sovint al pis de dalt, ho deu haver fet centenars de vegades i en centenars d’ocasions.  Jo crec que col·lecciona factures impagades i talons falsos. Això sí: el tio no perd mai el somriure sota un bigoti fi i recargolat. Recargolat com ell, és clar. Mita’l! Ara el veig per la finestra del celobert i té un parell picant-li la porta.  Creditors, segur. Si esperen cobrar res van dats!, serà amb bitllets falsos. Sempre en duu un feix a la butxaca... És clar! Els deu pintar a mà! Ara hi caic! Tot i que no sé que deu tenir el paio que a més, té totes les veïnes de l’escala enamorades. Li fan la gara-gara cosa de no dir. Sempre me’l veig tirant-los floretes. Seran gelos...? Potser. No nego que m’encantaria tenir la jeta de l’interfecte. Segurament seria més pobre, però també menys avorrit. En fi. Crec que amb l’individu aquest tanco el reguitzell de veïns de l’escala que us volia mostrar. 

L’any que ve, més.

Sí és que en queda algun de viu...


Altres veïns/es de Blogville
10. El morós del terrat


2 de juliol del 2010

13, rue de Blogville: la dona del lladre

 fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group


No  m‘equivocava gens. El veí de sota és un lladregot de tres al quarto… Un estafador i un pocapena.  El més trist de tot és que té la seva dona amargada. I mira que és bufona, ella! Un pèl matahari; però es fa veure... No sé com l’engega a dida. No hi ha dia que li dugui qualsevol futilesa inútil i la sentí rondinar pel celobert… Una creu.

M’imagino l’escena. El paio li haurà ensenyat el pollastre que duia quan l’he trobat al replà i li voldrà fer passar gat per llebre. Obro les finetres de la galeria i no fallo. Ja se senten els crits.

—Que coi m’has dut, avui, carallot?
—Un capó de vuit mesos...
—Però si sembla un pardal escanyolit!
—Escanyolit? Però si pots fer-ne un banquet de dotze plats!
—Amb tu si que faré un plat de trinxat com no espavilis...Mira que ets cutre, nano.
—Carinyet, és que avui el mercat estava impossible...No he pogut agafar res de bo...
—Fes el favor de sortir al carrer i dur alguna cosa de profit...I no tornis si no dus el sac ple de coses de valor... No veus com em fas vestir! Si la portera te més joies que jo!

Ja veieu. Se senten els crits pel celobert. El que jo deia. Una pobra infeliç i incompresa...Qui li manaria casar-se amb aquest figaflor.


Altres veïns/es de Blogville

26 de juny del 2010

13, rue de Blogville: el lladre

fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group
Deixo la veïna del nens odiosos i baixo a comprar oli a l’adroguer. Ja diuen que qui no té memòria, ha de tenir cames. Per això, em faig un fart de pujar i baixar escales. Se m’ha fet de nit entre tant anar i venir i miro d’encendre el llum del replà. Casumdoina! Santornem-hi! Un altre cop han saltat els ploms i no hi ha llum a l’escala. Vaig baixant a les palpentes.

—Collons! Quin susto m’ha fotut!
—Ei veí, què fem per aquí?
—Això dic jo gamarús! No veu que quasi m’agafa un síncope!
—És que s’ha anat el llum...
—Ja ho veig això, carallot. Vull dir, que no veig res de res. Però perquè coi no enfoca el terra i no a la seva jeta. Sembla una aparició! És com si en despertar-me veiés que tinc l'Esperanza Aguirre al costat!
—És que estic assajant...
—El que? Una obra de Bela Lugossi?
—No home... Faig d’espectre en una obra de la parròquia del barri...
—I això que duu a la mà?
—Ah, res, un colom que volava pel celobert i l’he caçat..al vol, com si diguessim...És pel meu gat, sap?
—Però si està pelat! Sembla un pollastre...
—Ah, sí? Potser sí...
—No s’haurà carregat el lloro de la iaia del tercer!?
—Lloro?  Deixi’s de lloros que tinc feina, ara. Bona nit.

Aquest paio és més fals que un duro sevillano. Sempre el veig entrant i sortint de l’edifici en horaris ben estranys; amb un sac a l’esquena ple d’andròmines que no sé d’on deu treure. Un parell de cops he vist els mossos d’esquadra trucant a la seva porta i fent preguntes als veïns. I sento dir sovint que als veïns els entren a robar.

Per mi que aquest paio deu tenir negocis obscurs i no és aigua clara.

—I ha d’assajar al replà?
—És que a casa la dona em fot la pallissa i no em deixa en pau. Ja sap com són les dones...
—Doncs no. No ho sé. Fa anys que ho investigo i no en trec aigua clara.
—És clar, no els dona el que volen.
—I què volen?
—Misteri, veí, misteri...
—Ja veig que vostè és un mestre en això...

Per mi, que el misteri d’aquest paio està més clar que l’aigua que cau de les goteres del replà: té els dits més llargs que els inspectors d’hisenda. Li dic adéu amb la mà a la butxaca, no fos cas que en passar pel costat em fotés la cartera...

—Apa, bona nit i segueixi assajant...
—Bona nit, veí. I recordi: misteri, misteri,...