De cinema(dinou) : Una pistola en cada mano

"¿Una disfunción eréctil? ¿Dónde?"

Que els homes entrem en un pou de despropòsits i en una crisi de valors a partir dels quaranta és tan sabut com que «que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, ha de prendre esposa per força» que és el que escrivia Jane Austen a l’inici dels seu Orgull i prejudici. Un títol que també s’adduiria en aquesta pel·li.

Els pobres protagonistes no és que tinguin cap fortuna per dilapidar en psiquiatres, sinó més aviat un munt  de maldecaps propis del declivi hormonal masculí: quan ens adonem que ja no som el centre gravitori de l’univers ni hem acomplert cap dels somnis que ens havíem marcat d’adolescents. Bé, casar-te i tenir fills, sí. Però total perquè? Per què la parenta et foti el salt i els fills no et fotin ni cas? És quan veus que els joves que vénen darrera et fan fora de la manada i et fixes més en el culet de les de vint anys que en els de la nostra quinta. Patètic. El que passa és que a mi el declivi hormonal  ja em ve de lluny i està superat. Per això sempre estic jove i pletòric. La pel·lícula, valgui al redundància, no va per mi.

La veritat és que Cesc Gay (colló de cognom!) té el vessant femení prou desenvolupat com per dir que és un artista fi. El noi, la clava. El seu cinema o almenys el que he vist del seu cinema (el final recorda enormement “En la ciudad”)  sempre gira sobre el mateix; que és el que realment ens preocupa a les persones (homes i dones) de pro:  “Què collons estic fotent jo aquí?” Doncs això: quan ho sàpiga, us ho dic.

Si fos jo director, ja us dic que parlaria d’altres temes més prosaics. Però està bé que de tant en tant, com a element díscol, et fotin un clatelladeta pel darrera per veure com de puerils i mesquins podem arribar a ser la raça masculina. Tot culpa d’elles, les veïnes, és clar.

Que a més  això t’ho expliquin uns  actorasus de la talla de l’Eduard Fernández (quina manera de mirar que té el paio), del Darin o del Luis Tosar (el seu duel interpretatiu al parc –el Turó Park, crec—  és per mi, el millor de la peli), o el beneit del Jordi Mollà, té el seu inri. I el més hilarant, quan  Javier Cámara  declara el seu amor a una ex, embarassada de nou –sense ell saber-ho— per la parella de torn. Pobre noi! Li hauria deixat la meva espatlla per plorar. I és que una pel·lícula que comença amb un Leonardo Sbaraglia baixant plorant d’un ascensor ja marca línia. En fi, aneu i opineu.

Certament, una peli molt recomanable. Si aneu amb un amic, celebreu després en un bar el fet de no ser els únics dropos que els  passen les coses que la peli explica (jo també em rento els genitals a la pica abans de).  Si aneu amb la parenta, negueu tot el que heu vist per falaç i exagerat. Si aneu amb l’amant, reclameu de seguida el seu incondicional altruisme al llit. Si aneu sols, deixeu escrit un epitafi. I si aneu amb la filla –com jo- digueu que no heu entès res i que era millor haver ant a veure “Lo imposible”. Que per cert, podria ser també el títol d’aquesta peli.

Jo vaig a recarregar l’arma que sempre duc sota l’infern de l’americana.

L’altra, l’amago per ocasions especials.

PS

Per cert, avís als despistat: no és un western

De cinema (divuit): Biutiful

Poques pel·lícules m’han deixat una sensació de tal desassossec com aquesta. Biutiful és tot menys “bonica”. A cops el destí és com una tempesta de sorra, ens diuen. I la tempesta som un mateix. Dins l’ull de l’huracà.

Barcelona avui dia ja és una tempesta permanent. Polifacètica i calidoscòpica. Inabastable. Hi ha una Barcelona (i una Badalona, i una Santa Coloma i un Sant Adrià del Besòs) que mostren una cara ben diferent a la que Vicky,Cristina;Barcelona de Woody Allen ens va ensenyar i en la qual hi participava també Bardem. Aquí Bardem està esplèndid, gloriós diria, com quasi sempre. Segur que la pel·lícula no hauria estat la mateixa sense ell.

Ja sabem que no existeix un sola Barcelona (no cal que ens ho expliqui ningú això: sortim al carrer i ho veiem cada dia; ja no ens ho va deixar escrit Vázquez Montalbán en el seu llibre Barcelones); però poques pel·lícules gosen mostrar la cara no amable de la ciutat. Com poc llibres ens la relaten. És la nostra ciutat –i els seu extraradi— el que embolcalla la pel·lícula, però també és cert que podria ser qualsevol altre context urbà que sustentés la trama. Qualsevol ciutat colpejada per la immigració —clandestina o no— on tothom ha deixat enrere un passat advers i lluita cada dia per sobreviure l’endemà. Només l’endemà. Alguns, molts, no ho aconseguiran. I sempre en vindran de nous a intentar-ho. És el pa de cada dia. És la tempesta de cada dia.

I enmig aquest marasme, es passeja un àngel sense ales, de nom asteca: Uxbal (Javier Bardem), un xarnego que ha crescut entre els tripijocs de l’economia submergida  i els negocis il·legals. Uxbal, que mai va conèixer el seu pare, fugit a Mèxic per raons polítiques, lluita per tirar endavant una família trencada. La seva dona, Marambra (l’argentina Maricel Álvarez), és una ex alcohòlica i ha perdut la custodia dels fills. Ell es mou entre negocis bruts per pura necessitat. És el pa de cada dia de milers d’immigrants que aterren en tallers clandestins en horaris i condicions literalment infernals (els xinesos de Sant Adrià), o malviuen en pisos pasteres venent baratijas i cocaïna als carrers d’una Barcelona de façanes de luxe, invisibles als turistes (els senegalesos). Surten aquestes dues comunitats com podrien sortir-ne d’altres de les moltes que la ciutat aplega. No som encara el melting point com Londres i París, i mai ho serem —perquè mai vam tenir un imperi colonial—, però ens hi apropem cada cop més.

Uxbal es passeja en el límit del món dels vius i dels morts (té el do de parlar amb ells) i ell mateix té data de caducitat. Així comença la pel·lícula. I ho assumeix — a contracor, és clar—,  amb una dignitat que només els que no tenen res a guanyar ostenten. Uxbal és un supervivent enmig un naufragi permanent. Potser els seus dos fills, la gran, Ana, de dotze anys (quins ulls la noia!, fixada pel director de casualitat en la mateixa escola on es roda algunes escenes exteriors –el Collaso i Gil del Raval, per cert) i en Mateo, de vuit, que es pixa al llit de pura desorientació vital, sabran trobar el seu lloc en un ambient que no els és gens propici. No tots els pobres han d’acabar robant, oi? La mateixa decisió final d’Igé una senegalesa que Uxbal acull a casa seva (captada per la pel·lícula entre milers de cares anònimes) dóna peu a l’esperança i al futur. Alguns ja el tenim solucionat, és cert. Potser hem d’entendre –tot i que ja ho sabíem— que al nostre entorn hi ha un pretèrit indefinit permanent. I amb tot, la gent com Uxbal lluita per tirar els seus fills endavant. Encara que no sàpiga com s’escriu “bonic” en anglès. Un adjectiu que mai m’ha agradat per definir la meva ciutat. Perquè ho és tot menys “bonica”.

I ja no és tan sols la història que Alejandro González Iñarritu (Amores perros, 21 gramos y Babel), el seu director, ens explica. És “com” ens ho explica. Primers plànols, crus, directes, que van a la pell i a la nou del coll, a voltes volgudament esborronats, difosos, molestos; que no et deixen respirar, amb una metròpoli anònima i angoixant de rerefons i una música minimalista neguitejant (de Gustavo Santaolalla), ensordida pel brogit urbà. La vida a mans trenades, la supervivència al carrer i a intramurs. Detectareu carrers coneguts de la Barceloneta, del Raval, de Santa Coloma, de la zona industrial de Sant Adrià, i com no, les Rambles i el seu entorn (l’escena de la persecució policial no té desperdici).

La pel·lícula és la història d’Uxbal i el seu destí; en caiguda lliure, una història tendre amb destí tràgic, si em permeteu l’expressió; però és en el seu context on té sentit el personatge: policies corruptes, pitonises desenganyades, ex-drogoaddictes conversos, empresaris explotadors, homosexuals encoberts, nens no escolaritzats, borratxos desvalguts, treballadors il·legals, putes de discoteca,... i enmig de tot, un home que lluita per tirar endavant els seus i tots aquells que, poc o molt, en depenen. Biutiful és la història d’un lluitador. Ras i curt. La pel·lícula comença i acaba amb un somni. Un viatge al més enllà que no redimeix, però que ens vigila i ens allibera. Al cor de l’estómac.

Una gran pel·lícula, de debò. Això sí: no hi aneu si esteu en hores baixes.

De cinema (disset): Bicicleta, cullera, poma...

Jo tenia un germà. Un germà que no ho era. Però com si ho fos. Ens dúiem dos mesos de diferència. Fa prop d’un any que ens va deixar. Havíem compartit habitació, parvulari, comunió, roba, jocs, vacances...; família. En els darrers mesos una malaltia cruel, implacable, el va tenallar. Primer de forma vague. Escadussera. Després, cavalcant sense estreps; arrapant-se al fons dels ulls i la ment. Als gestos. A les mirades. Als records. Una malaltia que ultrapassa els llençols, les parets, la cadira de rodes. Corseca el temps i les paraules. La ment. El cos.

Aquest pensament em vénen al cap veient l’excepcional documental «Bicicleta, cullera, poma» de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall i la malaltia de l’Alzehimer. Poques concessions al melodrama. Un documental valent com el mateix personatge. Dos anys i mig per preparar-lo que haurà deixat exhaust a més d’un. Un documental fet a cop d’entrevistes, imatges d’arxiu i vivències personals. Impecable i implacable. Aquest Bosch ja em va sorprendre amb Balseros. I també a Septiembres. Ara torna a fer-ho.

Fa tres anys aquest país va tenir un doble shock: Maragall, l’expresident de la Generalitat, declarava públicament en roda de premsa que tenia Alzehimer. I declarava que lluitaria fins al final contra la malaltia. Molta gent s’hi va sentir solidari en aquella notícia. I esperançada. Com nosaltres, a casa. La solució no arribarà en vida seva. Com en la de tanta altra gent que avui ja no hi és i tants d’altres que no hi seran. Ell ho sap. I això el deu neguitejar enormement. Tots ho entenem. Però només els que la viuen d’aprop ho poden aprehendre. El meu germà també s’adonà, a la seva manera. El meu germà era diferent. El meu germà era down. Us asseguro que no hi ha cors més noble al món que la gent com ell. Però això ara no ens ocupa. Algun dia en parlaré.

El documental no és tan sols recomanable pel tema que aborda i del personatge que el protagonitza, si no per com està tractat i com està realitzat. Amb una  sensibilitat i professionalitat exquisides. Sense concessions a la llagrimeta fàcil i amb molt sentit de l’humor. Hi ha moment antològics, com la fotografia que en Maragall es fa al matí, retratant-se ell mateix preguntant-se qui és “aquell altre home del mirall”. Jo reconec aquesta mirada perduda. Sense resposta. Perquè a vegades és tard per fer preguntes. O quan Maragall taral·lareja les “Variacions Goldberg” de Bach. O l’esclat d’alegria descontrol·lada que li agafa, a Nova York, quan s’assabenta de la victòria d’Obama a la presidència dels EUA en la festa del partit demòcrata. És un Maragall-nen desinhibit, desfermat, sense complexos. La malaltia ens fa tornar enrere; a la candidesa infantil, desimbolta. A voltes, injustament.  Ja no ets tu. Ets l’altre. “A vegades, el miro i ja no veig el meu pare. I em fa ràbia.”, diu en un moment donat una filla seva. I ha res de més dur? Sí. Però no vull ni pensar-ho.

Fa  respecte veure com els tres fills viuen la malaltia del pare, i com són tres actituds distintes però amb una convicció comuna:  les pors i la protecció d’en Guim; la serenor ferma de la Cristina; la ràbia continguda de l’Aidy. I en aquesta lluita, el compromís a ultrança de la dona, la Diana Garrigosa, que transmet perfectament el neguit de la principal persona que està al costat del malalt, veient com la distància entre ells es va fent més gran mica en mica, subtilment, de forma dolorosa (“Jo ja he viscut el moment en què la malaltia far dir coses que un no creu, ni sent”). L’altre, altre cop.  La meva mare —qui més va viure aquest procés; ella sí era la seva germana de debò— va viure aquest moment força cops. És la lluita del dia a dia a dia. No hi ha més, ara per ara. El que cal és que l’administració pública d’aquest país sàpiga estar a l’alçada. I donar suport a un problema que quan més va, més gran serà. Diuen que avui a Espanya hi ha uns 650.000 afectats per la malaltia. I que d’aquí deu anys seran el triple. I que al món són uns vint-i-quatre milions. Una autèntica pandèmia. Potser he trobat a faltar això en el documental: una visió des de l’assistència social al problema que afecta tantes famílies.

El documental es basteix a força d’entrevistes, en Maragall i al seu entorn. Les entrevistes a la metgessa que el tracta (que té la immensa sort de tenir un malalt valent i compromès, i que amb la serva resolució ajudarà indirectament a molta gent); a altres doctors i experts de l’Índia i Estats Units (que donen la dimensió internacional de la malaltia), a Quico Novell (l’ater ego de Maragall a Polònia), als membres de l’Oficina de l’ex-president, al seu germà Ernest, als responsables de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzehimer...; són visions complementàries d’una malaltia que embolcalla a tot un entorn durant molt, massa temps, i que demana a crits, per contra, solucions ràpides i eficaces. Que no hi són i tardaran en venir.

El meu germà no les va veure. En Maragall, malauradament, crec, tampoc hi arribarà. Esperem que nosaltres sí ho veurem. Però ell té esperances i lluita.

Mentrestant, veieu el documental. No us pot deixar indiferents. 

Sé que no ho sou.

De cinema (setze): La cinta blanca

Inquietant. Molt inquietant

Silenci. Inici en fosc. Lletres de crèdits, sense so. Una veu en off (que després sabrem que és la  del mestre de l’escola) ens posa en guàrdia. Es va fent la llum. Un paisatge idíl·lic que tornarem a veure altres cops. Un blanc intens que ens cega. Som en una petita localitat rural del nord d’Alemanya, a l’avantsala de la I Guerra Mundial. Tot sembla transcórrer plàcidament, però alguns fets vénen a trasbalsar la quietud monòtona que marca la vida dels seus habitants. El metge cau del cavall tornant de visita per un fil posat amb aquest pervers fi. Es trenca la clavícula i ha de ser hospitalitzat. Qui pot voler el mal d’algú que, teòricament, fa el bé? O ningú és el que realment aparenta? Altres esdeveniments d’una innata i desconeguda violència vindran a trencar el tarannà cordial de la comunitat. La dona d’un pagès mor per un accident del tot evitable en estimbar-se des de dalt un paller.  Algú demana revenja. El fill petit del baró, de poc més de vuit anys, les terres del qual treballen tots els camperols de la contrada, serà trobat salvatgement apallissat. Alguna venjança sòrdida? Ningú ha vist ni en sap res. Un neguit s’instal·la sobre la pell de la vila, com un vestit que s’ajusta a la pell i es  trasmuda. El fràgil equilibri s’ha trencat. Però la vida segueix i les estacions es succeeixen. Els nens van a l’escola. El metge tornarà guarit. L’amor ve a trucar la porta del mestre. La baronessa fuig al fill i torna.

El blanc i negre reforça aquests clarobscurs en que transcorre els avatars del poble, com una febre obstinada. Hi ha ànimes pures i ànimes perverses. Ànimes tendres i ànimes perdudes. Ànimes virginals i ànimes corcades. I un fil fràgil que uneix tots els esperits. Una pols s’acumula a les goles i ennuvola els esperits. Front la desobediència, el càstig exemplar. La cinta blanca de la puresa.

Hi ha uns nens que formen el cor de l’església de mirades líquides i silencis perversos. Tot l’odi i la por d’un nen es pot amagar en un sol esguard. És un conjur de segles el que els uneix. I l’ou de la serp va creixent, impecable i impagable. I impertèrrita. El gen d’un nazisme que esclatarà anys més tard? És el que vaig pensar en acabar de veure la pel·lícula. I el que he llegit en algun lloc. Però hi ha quelcom més d’immaterial que es fa difícil de transmetre. Una cadència lenta aconsegueix embolcallar-nos asseguts al seient. Ens guia de la mà de les reaccions humanes més primigènies: el suïcidi, la violència, la vergonya, el dolor, l’odi, la rancúnia, la brutalitat, el desànim, el fastig,.. Potser el desig de la veritat que cerca del mestre podrà trencar la fràgil gàbia de vidre?

La càmera es mou sempre amb lentitud, amorosint els diàlegs. Amb uns contrastos intensos que em recorden els quadres realistes de Jean François Millet. Es acompanya amb plànols seqüència que poden deixar fora de focus a alguns dels interlocutors. És l’espectador que ocupa el seu lloc aleshores.  Ens convida a entrar-hi a dins; a ser-hi presents. A  veure més enllà, potser. Aquesta és una pel·lícula que es mira des de dins. Que es palpa. Se sent. I fa mal. Diria que a vegades els diàlegs estan carregats d’un odi lacerant que et trasbalsa sense ni adonar-te’n.

El pastor protestant de la localitat, amb cinc fills, totalment subjugats per una relació freda i distant, basada en la por de Déu i el càstig diví (l’escena de la masturbació infantil és impagable) imposa amb mà fèrria una educació rígida, absenta de tota mostra  de tendresa que vol fer complir tothom. El metge és un psicòpata i pederasta. La baronesa, una infeliç. Els pagesos, mancats d’un esperit rebel. Els nens, unes ments silencioses,  Veient-los, no puc deixar de pensar en El senyor de les mosques, de William Golding.  O Los chicos del maiz, d’Stephen King. Hi ha un mal que els uneix i els guia. Però que ningú sap veure. Ni el mateix espectador. O potser és que el mal no té forma ni cos, ni veu; si no tan sols presència i absència?

Com no acabarien tarats tota una generació alemanya amb aquest rerefons? El director, Michael Haneke  sembla haver baixat al fons de l’infern de l’ànima humana. Allà on es gesta un odi irracional. Col·lectiu. El silenci ho tapa tot. I només queda la fugida endavant o l’aquiescència dels fets. La mirada i el silenci dels infants. La paraula i els gests dels adults. La comunitat és una metàfora universal. Sembla clar. I tots els dubtes que queden irresolts (on ha fugit la comadrona?, i el metge? I el nen bord?) no tenen resposta perquè ningú sembla voler respostes. Ni fer-se preguntes.

Escena final. La comunitat acudeix a l’església. El lloc que els agombola i protegeix. Des d’on el baró fa els discursos. Des d’on el capellà fa les arengues. Tots van seient i, àdhuc, el capellà ho fa cara a l’espectador, entre els fidels. Fos en negre. Silenci. I un lleu tel de temor ens embriaga. I un estrany neguit se’ns instal·la al fons de l’ànima. En un blanc i negre que se’ns amara a les ninetes dels ulls. Potser és el nostre torn de respostes. Però algú recorda les preguntes?

Quan més hi penso, més em commoc. Hauré d’anar a veure alguna comèdia insulsa ben aviat, que em trenqui aquest desassossec. Tinc la sensació d’acabar de veure una obra mestra i no me’n sé avenir del tot. Algú m’ho pot confirmar?

De cinema ( quinze): El secreto de sus ojos

Es pot viure del buit, del no res, durant 25 anys? Es pot viure dels records? Dels dubtes? De les indecisions? Potser només si hi ha algun bri d’esperança per assolir alguna fita concreta que et commou o bé, si una convicció ferma i constant et manté ocupat, abstres a tot. Ja us dic que no és el meu cas. Però Juan José Campanella, el director de El secreto se sus ojos, sembla entossudit convèncer-me del contrari, en una de les millors pel·lícules que he vist des de fa temps.

Benjamin Expósito (Eduardo Darin)acaba de jubilar-se com a oficial en el Jutjat Penal de Buenos Aires. Té un somni que ara pot dur a terme. Escriure una novel·la. Una novel·la sobre una història que va passar fa vint-i-cinc anys que el va colpir d’aprop i que i no l’ha abandonat mai: l’assassinat i violació d’una jove, a l’Argentina de 1974. Home obsedit per la feina, no pararà de buscar el culpable i resoldre el cas. I per fer-ho compta amb la complicitat de la seva cap, la jutgessa Irene Menéndez (Soledad Villamil) i del seu inseparable amic de despatx, en Sandoval (Guillermo Francella).

Però en aquella Argentina de 1974 eren anys de violència, mort i repressió; de gestació d’una fera indomable que només el pas del temps va acabar per apaivagar. El poder té molts ulls i les mans encara més llargues. L’escena de l’ascensor on la jutgessa i oficial es troben amb l’assassí és antològica. Mai el silenci i les mirades havien dit tant –sense dir una paraula— de l’estat de xoc d’un país. Això és el que diferencia el cinema de la literatura, i el fa art també. Un pel·lícula, per cert, basada en la novel.la de Eduardo Sacher

Expósito escriu per si mateix, per ordenar els seus records i, sense afrontar-ho, per la dona de qui fa 25 anys, des del primer dia que es van veure, està enamorat. I a qui mai ha gosat dir-li-ho clarament. L’exercici de memòria que fa Expósito el porta a qüestionar-se molts fets del passat, la indecisió dels seus actes, la fermesa de les seves conviccions, el valor dels amics perduts,... A mesura que avança la novel·la d’Expósito, anem coneixent en flashbacks les escenes viscudes que va comportar la resolució del cas, fina a un final impagable que ens remou de la cadira. Encara em neguitejo en pensar-ho.

La volguda esvanescència de moltes dels plans i contraplans que fotografia (una constant distorsió dels primers plans o objectes difuminats que enterboleixen la visió i centren l’atenció en el segon, és un efecte més de la metàfora de la pel·lícula: segurament, cal anar al fons dels assumptes per treure’n l’aigua clara. La seqüencia plànolsde l'estadi de futbol (com caram ho deuen fer?) és també antològica.

Potser en els ulls de les persones s’amaga la veritat més profunda de l’anima. Per això els ulls de Darin deuen encaterinar tant les noies. I aquest mig somriure perniciós que l’acompanya el fan tant atraient. Qui els tingués! Si a La hijo de la novia o a Siete reinas estava excel·lent aquí està incommensurable. I ha una química envejable entre ell i la doctora Irene. I els secundaris (Pablo Rago, com a nuvi obsedit pel record de l’estimada assassinada; o Guillermo Francella, l’oficial amic d’Expósito, home cínic, donat a la beguda i capaç del més alt gest altruista de l’amistat, Javier Godino com l'assassí de mirada inquietant ) estan més que l’alçada. I la banda sonora igual. No us la podeu perdre.

Ni podeu estar vint-i-cinc anys esperant declarar l’amor a ningú. Perquè els ulls parlen.

Sempre.

I si no, mireu-me.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De cinema (catorze): Mapa de los sonidos de Tokio

Coixet té una mirada particular. Ja no és tan sols per les històries que ens explica; totes tristes, melodramàtiques, de gent solitària; aïllada del món; giravoltant sobre el fenomen de la comunicació (incomunicació, més ben dit) i les relacions humanes. Es també ja la manera de mostrar-ho i d’apropar-s’hi. Uns enquadraments originals, tot i que a voltes, forçats. Per això m’agrada tant el seu cinema. I aquesta pel.lícula confirma plenament els tics de “l’univers Coixet”. No és la més reeixida, certament, però és coixetiana cent per cent. Tot i que –seguint la broma fàcil- “coixeja” en algun punt.

La directora ens duu ara a la ciutat de Tòquio, que sembla que l’ha captivat. A mi, que no m’hi busquin! Però sembla que la ciutat –que se’ns mostra amb una bella fotografia i vistes zenitals- no té res a veure amb la història. La trama podria passar a qualsevol lloc i seria el mateix. I potser, els dos personatges no acaben de tenir la química que es demana en una pel·lícula de guió volgudament intens. No sé, ... és una percepció.

La Rio (Rinko Kikuchi, la nena sordmuda de Babel; que un dia ja vam ressenyar al blog) es una jove que viu sola i no parla mai amb ningú. Treballa de nit al mercat del peix i tan sols té un amic ocasional, un vell enginyer de so que grava i classifica tots els sons possibles i que està enamorat platònicament de Rio, amb qui comparteix dinars i passeigs en silenci. Té una doble vida com assassina esporàdica, a sou. En David (Sergi López), que regenta un botiga de vins a la ciutat, ha vist morir la seva parella, Midori. I el pare d’ella, un important home de negocis, el culpa del seu suïcidi. El soci del pare, volent complir el desig de venjança d’aquest, encarregarà a Rio que assassini David. I la doble historia ja està lligada. En conèixer’s, Rio i David mantindran una relació que se sustenta en el sexe, un desig mutu inconcús i una manca d’horitzons clars. I la ciutat de Tòquio, i els seus sons que s’escampen entre mitgeres, en les corrues del metro, en l’aigua del seus canals, en els xarrups dels seus menjars als restaurants, com a teló de fons. La veritat és que el final em semblava força previsible, i que la banda sonora, d'aire japonès i el recurs habitual a Antony and the Johnsons sembla un déja vue molt suar. Però algú que va filmar en el seu dia “Mi vida sin mi”, em mereix tot el crèdit possible. Tot i que alguns crítics la deixen a parir.

Els personatges de la peli no saben estimar; o ho fan d’una manera poc convincent. L’amic de Rio (que opera alhora de narrador omniscient); viu només per entendre la seva amiga quasi muda. La mateixa Rio, de qui no sabem res del seu passat, sembla portar amb resignada pulcritud el seu doble ofici. David és sincer en els seus no-sentimetns; però almenys sembla ser un bon amant.

“La gent no canvia; són les circumstàncies que ho fan” diu la Rio en un moment donat al seu amic. “Vols dir que no evolucionem?”, li repon aquest. Aquesta pregunta fa temps que me la vaig fer en els mateixos termes. Sempre he cregut que no, que la gent no canviem. Però és cert que som molt mudables i acomodaticis. Però és carcassa. Per dins ja estem forjats. En fi, la pel·lícula té un to angoixant que em va recordar, en certs moments, “L’últim tango a Paris”, quan el Brando i l'Schneider es troben en aquell pis buit, tans sols per comaprtir sexe. I no serà perquè David i Rio es trobin en un motel on hi ha habitacions que recreen ambients parisencs. El seu catau d’amor (les escenes de sexe tenen certa gràcia però tampoc és res de l’altre món) és la reproducció d’un vagó de metro parisenc! Collons! Com és que ningú s’ha inventat un negoci així a Barcelona? Segur que tindria èxit assegurat! Vaig a mirar si queda alguna habitació lliure al Museu i us munto una escenografia ad hoc.

Alguna proposta en concret?

Puntuació: 3,5/5

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De cinema (tretze): El primer dia de la resta de la vostra vida.

Escolteu-la mentre el llegiu

Qualsevol dia potser el primer de la resta de la vostra vida. El dia que enterreu al jardí el vostre gos que tenia la mateixa edat que vosaltres. El dia que decidiu marxar de casa a la recerca d’una llibertat anhelada per caure de nou en una presó fingida. El dia que decidiu donar la vostra virginitat en aquella persona que sabeu íntimament que no s’ho mereix, i tot i així, pengeu al fons de l’armari el vestit de la infantesa. El dia que us declaren una malaltia incurable i afronteu amb submisa parsimònia un final anunciat. El dia que el mirall us bufeteja l’ànima, mostrant-vos arrugues i canes que clamen que el temps passa inexorable, ni que el vulgueu retrobar en quiròfans quimèrics. El dia que us agafeu amb força a la vostra pròpia buidor perquè aquesta és, tanmateix, ben vostra i us mou a omplir-vos d‘atzucacs efímers. El dia que feu el salt a la vostra parella, encara que només sigui de pensament; amb la primera mentida. El dia que descobriu el diari secret de la vostra filla adolescent que amaga secrets terribles i inconfessables. El dia que us enamoreu bojament, per sempre més, d’un rostre i d’un somrís, que mai més no tornareu a veure i que malgrat tot, marcarà les vostres passes. El dia que els vostre fill us anuncia que mai us heu dignat a escoltar-lo perquè tampoc el vostre pare, el seu avi, mai us ha ensenyat a estimar. El dia que decidiu no créixer i transitar amb pas lleuger pel futur incert de la mediocricitat. El dia que sortiu de casa sense rumb decidit, a les palpentes; sense bitllet de tornada. El dia que us adoneu que tot allò pel que heu treballat ningú ha sabut valorar-ho i en canvi, us omple de satisfacció. El dia que l’odi acumulat s’ensorra per una nimietat i podeu vomitar d’un plegat, l’agror atàvica dels silencis retinguts. El dia més feliç de la vostra vida es gira en el més amarg dels malsons possibles; quan la mort i la felicitat plena es troben en una morbosa coincidència. El dia que rebenteu el nas del vostre germà que sempre us ha pres com un heroi; i no deixarà de fer-ho; o abofetegeu la vostra filla que demanava a crits ser escoltada. El dia que us adoneu que fa mesos que no feu l’amor amb la vostra parella i ni ella era conscient que ho sol·licitava. El dia que proclameu clarament que malgrat tot, us sentiu orgullosos d’allò que heu creat i heu dut al món.

El dia que voldreu respirar el mateix alè d’aquell ésser estimat que ja no hi és perquè us insufli nova vida.

Hi ha tants dies que poden ser el primer dia de la resta de la vostra vida que potser no us pareu a pensar que llegir aquest post pot induir-vos a l’error de creure-us-ho. I us aixecareu l’endemà, novament, sabedors en el fons, que cada dia és un regal que cal saber prendre a curtes glopades. Com beure un vi nostrat que ha sabut envellir entre humitats acollidores i foscors de bodegues fàtues. Com envellirà aquest post l’endemà d’haver-lo escrit. I envelliré jo mateix quan tanqui la porta del celobert i us digui que demà serà un altre dia. Potser el darrer. Pot ser el nou d’una nova existència.

Aneu-la a veure. No us canviarà res; però us portarà al pit amb compungida delicadesa alguna veritat amagada des del dia aquell que vau creure, ai làs!, que éreu amos i senyors de la vostra vida. Tenir fills és quelcom d'encisador. Viure en família té el seus reptes. Saber estimar és un combat diari amb un mateix. Sentir-se estimat és ja tot un misteri.

Ja se sap. El primer dia...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: