27 de novembre del 2006

La cançó de la setmana (V): So what

Avui, una petita joia del jazz: "So what", amb els monstres Miles Davies i John Coltrane. Abril de 1959. Ha plogut força, ja. Però la bona música no mor. Per deixar-la de fons mentre aneu navegants per aquest blocs de déu...


26 de novembre del 2006

De lectura (quatre): Ruta de dones o dones en ruta?

Sabíeu que les bugaderes d’Horta —que el carrer d’Aiguafreda encara recorda amb els seus safareigs intactes—van popularitzar la dita “Molta roba i poc sabó i tan neta que la volen”?; O que el carrer de la Canuda ve del malhom del seu marit, el Canut, que era home de llargues canes?; Que una tal Duoda, comtessa de Barcelona, allà pel 840, va escriure el Liber Manualis, per a la formació del seu fill, en una època que només escrivien homes, i encara si eren monjos?; O que al carrer de la Flor del Lliri va haver-hi el primer centre de dides de la ciutat?; Que al Museu d’Indumentària es troba el teixit més antic d’Europa, fet una tal Elisava, el segle XII?; Que la paraula “psicalíptic”, va ser encunyat accidentalment per Ramon Sopena, quan volia dir “apocalític” referint-se al món de les cupletistes del Paral.lel de principis del segle XX ? Que les “xinxes” eren les primeres obrers del tèxtil barceloní, dites així per la seva manca de netedat i qualitat de vida?; Que al principi del segle XIX es va crear un escamot de dones, les “llancers de la llibertat” per defensar amb les armes, si calia, les idees liberals del moment? Que les “margalidores” eren les dones que tenien cura del leprosos fora ciutat a la Barcelona medieval? Que l’escultura de Miró “Dona i ocell” del Parc de l’Escorxador representa una sexe femení obert i no un cigalot com la seva forma fa pensar?... Doncs tot això i molt més ho he après llegint el llibre Ciutadanes. Ruta de les Dones, que ha escrit Isabel-Clara Simó i Isabel Segura i que ha editat recentment l’Ajuntament de Barcelona.

Per les seves planes apareixen indrets, places, racons, edificis, monuments,... que d’alguna manera o altra representen l’empremta que les dones (barcelonines o no) han deixat a la ciutat. Hi veureu l’emperadriu Gal.la Placidia, la reina Amadis, Santa Àgata i Santa Eulàlia, les actriu Margarida Xirgu, la Bella Dorito o Mari Sampere; les educadores Francesca Bonnemaison o Maria Montessori; la política Carme Karr que va promoure el vot femení durant la República (sabíeu que les dones no van votar a Espanya fins el 1933,oi?); les escriptores Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Maria Mercè Marçal, la benefactora Dortea Chopitea, o menys conegudes, Dolors Aleu, la primera dona metgessa a Espanya, el 1879; o Pepa Colomer, la primera dona pilot d’aviació el 1931.

El llibre forma part de la col•lecció de rutes temàtiques que duu a terme l’Institut del Paisatge Urbà i Qualitat t de Vida. Són els que han fet la Ruta del Modernisme, la Ruta Verdaguer, la Ruta Gaudí, la Ruta Domènech i Muntaner, la Ruta del Mar i altres. El llibre es divideix en set rutes: cinc a la ciutat de Barcelona i dues als municipis de l’Hospitalet, l’una; i aSant Adrià del Besòs, l’altra.

La veritat és que és més un llibre de lectura de tauleta de nit que de guia turística. Està prou ben dissenyat, i és àgil i amè. La idea parteix d’una altre llibre de la Isabel Segura que es deia Guia de dones; aquest d’edició més austera però molt ben documentat. Les set rutes s’acompanyen d’una relació toponímica dels noms dels carrer batejats amb nom de dona i d’una bibliografia sumaria. Força fotos, mapes de situació clars i anècdotes destacades. Per fer un regal a la companya nouvinguda.

Vaig ser a la presentació que es va fer al Palau de la Comtessa de Palamós, al barri Gòtic (jo sempre li havia dit Palau de Requesens, però és veu que aquesta és el nom del marit de la filla de la comtessa; ja veieu que sempre a les dones se’ls manlleva el nom). En la presentació, l’inefable Jordi Portabella, el regidor de serrell caigut, va definir la ciutat de Barcelona com de caràcter femení. I això? Les ciutats tenen sexe, vaig pensar, ingenu de mi? Doncs es veu que sí. La comparació que va fer el polític no té parangó: “Els homes podem fer moltes coses, però només una cosa rera l’altra. La ciutat de Barcelona, en fa moltes alhora i molt bé: com les dones”. Touché! I posava com exemple la remodelació del Mercat de Santa CAterina i del seu entorn. Serà veritat? Noies, no sé què espereu per votar-lo a les properes eleccions!

Companyes blocaires: si aneu perdudes per la ciutat, ara ja sabeu on trobareu el nord!

24 de novembre del 2006

Paris-Barcelona, misses i cafès


Avui he quedat per fer un cafè amb una amiga, N., a qui feia temps que no veia. N., que és de Barcelona, era vivint a París des de feia més de sis anys. Venia de tant en tant a la ciutat a veure amics i familiars i seguia més o menys d’aprop la creixença turística (el desgavell, diria jo) de la ciutat. Ara s’hi vol tornar a instal•lar. Parlant del bé i del mal, d’amics comuns i del futur, durant la conversa ha sortit a relluir la imatge que, des de fora, és té de Barcelona. M’ha fet gràcia que em digués que als barcelonins encara «no es creiem que som europeus, quan en el fons estem molt més avançats que a d’altres ciutats; París, per exemple.”

—I això?
—A França hi ha un daltabaix moral. Un desencant generalitzat que els polítics dirigents del país no han fet més que engrandir. A Barcelona, a Catalunya. encara esteu en el vessant ascendent. A Europa van de baixa. Aquí es veu empenta i ganes per tot; no hi ha un gran índex d’atur, no hi ha les batusses socials entre immigrants que hi ha als barris perifèrics de París, no hi ha el caïnisme polític entre un mateix partit, la vida a ciutat no és tan agressiva,...

Això m’ha fet pensar en el post que l’altre dia la Júlia va escriure tot comentant la influència de la cançó francesa dels seixanta i setanta en la Nova Cançó; i el canvi de valors que s’han donat des d’aleshores. Ara ja ningú aprèn francès a les escoles. I el país veí està en una estat catatònic. La grandeur de la France els ha petat als morros i ara ve la Ségolène Royal a solucionar-los els seus mals...

—Fins i tot, a Barcelona, teniu autobusos i metros adaptats per discapcitats. I les voreres són aptes per a cadires de rodes i cotxes.
—I a País, no?
—No. Senzillament, no hi pensen. Els parisencs van bojos per venir a Barcelona.

Realment m’ha deixat astorat. Jo, que sempre havia pensat que París valia una missa; i que sempre que hi he anat m’he enlluernat pels boulevards, Montparnasse i el barri Llatí, resulta que tinc una ciutat enveja dels parisencs! M’he sentit cofoi per un moment. Però he tocat de peus a terra de seguida. El preu del cafè que hem pagat és el mateix, o més, que el que costaria al millor cafè de París.

I quan N. es posi a buscar pis, de lloguer, és clar, i vegi els preus que s’hi donen; ja veurem què en pensa de l’avanç de la ciutat. Això sí que clama al cel.

Barcelona m’enamora, és cert. Però a voltes, entre tant de guiri eixelebrat i tant d’urbanisme de disseny i destroyer, em fastigueja i em cansa. Però potser hem de donar gràcies, encara, de viure al cap i casal...

Què en penseu?

Mentre ho penseu, una música de culte que em ve de gust posat: la de la peli "París-Texas" , de Ry Cooder, Palma d'or a Cannes el 1984. Els que ja l'hagueu vista, ja sabeu que no és el París de Pigalle la que surt, precisament. Els que no l'hagueu vist, no sé què espereu.


powered by ODEO

22 de novembre del 2006

El poema de la setmana (3): Gil de Biedma
















Sense comentaris.

"(...)

Porque en amor también
es importante el tiempo
y dulce, de algún modo,
verificar con mano melancólica
su perceptible paso por un cuerpo

(...)

Sobre su piel borrosa,
cuando pasen más años y al final estemos,
quiero aplastar los labios invocando
la imagen de su cuerpo
y de todos los cuerpos que una vez amé
aunque fuese un instante, deshechos por el tiempo.
Para pedir la fuerza de poder vivir
sin belleza, sin fuerza y sin deseo,
mientras seguimos juntos
hasta morir en paz, los dos,
como dicen que mueren los que han amado mucho."


Jaime Gil de Biedma

"Pandémica y Celeste", a Volver. Ed. Cátedra, Madrid, 1993; p. 117

19 de novembre del 2006

Malalts de bloc

Quatre dies sense bloc! Ja deia que el neguit del cap de setmana que portava al damunt tenia un motiu! I és que feia dies que ni escrivia re ni podia saber de ningú, ni si cap veí m'havia deixat cap comentari als meus posts. Vaja, que m'ha agafat la febre del blocaire. Ras i curt. Malalt de bloc, doncs.

I és que començo a necessitar diàriament moltes coses: poder saber com li ha anat a la Jbauer l'operació; si l’Arare seguirà navegant pel seu mar immens; si el Chamb ha continuat la història del local de cites; si l'Advocada a Barcelona avança en la recerca d’ajuts per la immigrada maltractada; si la Júlia ens haurà regalat una de les seves contundents reflexions sobre el passat i el present de la ciutat, si la Joana (la primera blogaire que em deixà un comentari!) segueix anant a ioga o quina frase enigmàtica deixaran El Pensador o la Charleeze; quin poema ens escriurà aquest cop l’Elur; si la Candela m’encendrà de nou la sang amb una de les seves fotos o si l’Oriol estarà emprenyat perquè haurà perdut el seu equip de l’ànima; si la Cruella tornarà a aquell hotel amb l’amiga o si la Txell em recomana un nou restaurant ; si la Mireia m'explicarà una nova aventura del seu Carlitus, si l’Antoni es decidirà d’una vegada a abordar a aquella noia o si L’Herald coincidirà amb mi o em retraurà alguna opinió musical; o quina lectura em recomana en David o la lectora anònima; si L’Avi enviarà a pastar fang a algun polític arribista i descregut o quin joc ens planteja l’Alepsi; si en Frederic seguirà publicant i fent salts pel món; si la Rosae continuarà les seves enceses històries sado o el Dessmond seguirà renegant del tripartit; si el Cèsar haurà fet una nova descoberta a Tarragona o quina peli em recomana el Tondo; i qui caram és aquesta Scarlett que m’escriu des de Cancún, ...en fi, que ja començo a necessitar xutar-me amb els blocs d’altres a diari. Dels que us he citat i dels que no he pogut. Els vostres. I això és greu, doctor? Doncs com (quasi) tot, diria: si no acaba sent malaltís, no. Vigilaré amb la febre.



Vaja, que m'he anat de finde amb una desena de llibres sota el braç a veure si resolia els enigmes que el Màrius Serra (aquest sí que està malalt de debò!) ens ha deixat en el bloc del Saló del Llibre. És un fullet amb deu llibres destacats (els que en el Saló de l’any passat més es van valorar) i tres enigmes sobre cada un. Si els resols, pots entrar en un concurs. Ja sé que no el guanyaré però -digueu-me neures- m'agraden aquest tipus de reptes. Els tinc tots resolts, menys un. Demano ajuda. A canvi ofereixo el..., bé, demaneu i ja veurem el què us puc donar. Menys diners, de tot.

El dubte literari que tinc travessat entre cella i cella és: ¿com es diuen els textos on tots els mots comencen per la mateixa lletra? Està basada en un text que surt a El nom de la rosa de l'Umberto Eco, en llatí: "primitius pantorum procrum poematrum pio potissiumum paternoque presertim privilegio...", etc. etc. Algú domina aquests tipus d’enigmes? SOS!

15 de novembre del 2006

La cançó de la setmana (IV): Hey Joe!

Un altre outsider del rock'nd roll. Des dels inicis del punk, fins a un rock melòdic, passant pel rythm and blues i el folk. Una mescla peculiar d'un novaiorquès passat per Nova Orleans, amb arrels d'espanglish flamenc i rock en estat pur. M'agraden els mestissatges. I les veus singulars, fàcilment reconegsibles (cosa que no passa avui dia amb molts grups i cantants: són clònics de clònics). I la versió que en Willy de Ville va fer del Hey Joe del Jimmy Hendrix, m'encanta. Podia posar també la que va fer amb Celtas Cortos de "Cuentame un cuento". Us la deixo a sota, acompanyada d'un gravació d'un concert a Cerdanyola de ja fa uns anys. I és que a You Tube hi ha de tot!





powered by ODEO

Hey, Joe! (la del Hendrix)

Hey, Joe,
Oh where you're goin' with that gun in your . . .?
Hey, Joe,
I said, where you goin' with that gun in your hand?"

"I'm goin' down to shoot my old lady.
You know I caught her messin' 'round with another man.
Yeah, I'm goin' down to shoot my old lady.
You know I caught her messin' 'round with another man.
Huh, and that ain't too cool."

"Hey, Joe,
I heard you shot your woman down,
You shot her down, now.
Hey, Joe,
I heard you shot your old lady down,
shot her down to the ground."

"Yes I did, I shot her.
You know I caught her messin' 'round, messin' 'round town.
Yes I did, I shot her.
You know I caught my old lady messin' 'round town,
And I gave her the gun.
I shot her."

"Alright,
Show them one more time again, baby
Yeah,
Oh . . ."

"Hey, Joe,
Where you gonna run to now?
Where you gonna run to?
Hey, Joe, I said,
Where you gonna run to now?
Where you . . . where you gonna go?"

"Well, dig,
I'm goin' way down south,
Way down to Mexico way.
Alright!
I'm goin' way down south,
Way down where I can be free.
Ain't no one gonna find me.
Ain't no hangman gonna,
He ain't gonna put a rope around me
You better believe it right now! I gotta go now."

"Hey, hey Joe,
You better run on down
Goodbye everybody .

14 de novembre del 2006

Fins als coll... del telèfon!


Estic fins els coll... del telèfon. Del fix i (a cops) del mòbil. Quan truquen, tingueu per segur que el 60% dels cops és una veu amable, normalment femenina i d'accent sud-americà que et vol engalipar alguna oferta irresistible. M’ofereixen de tot i més (menys fer sexe, mecatxins!). I són tossudes. I perseverants! I molt, molt, meloses. I jo ingenu, com sóc, les escolto, les responc i les avio ràpid. I torno a caure de nou.

Però avui ja m'he emprenyat i he recuperat una vella carta al director que vaig publicar en alguns diaris... fa vuit anys! Fins i tot el Bassas (encara no sé com) la va llegir al seu programa dels matins a Catalunya Ràdio i en van parlar amb els contertulians. I el fet és que encara és plenament vigent. Si em permeteu, us la reprodueixo i digueu-me si no tinc tota la raó i us veieu, en alguna mesura, retratats.

«Dimarts a la tarda. Sóc a casa amb els meus dos fills petits (un i cinc anys) i sona el telèfon. Una coneguda marca de cotxes em pregunta per un fullet que hauria d'haver rebut a la bústia fa uns dies i em recita les excel•lències d'un caríssim model que puc anar a provar al concessionari de prop de casa, on m'espera un fantàstic regal. Després d'una breu i amable conversa, decideixo seguir amb el meu utilitari, de fa sis anys. Mitja hora després, una altra trucada. Es tracta ara d'un consulting que fa una enquesta sobre un programa horrible d'una cadena televisiva no menys horrible. Com que no l'he vist ni fent zapping, la conversa acaba aviat. Sort. Quan acabo de penjar, truquen a l'interfon: "Correu comercial", em diu (crida més aviat) una veu rogallosa. Obro sense ganes (no ho hauria d'haver fet, ho sé; però jo també he treballat en feines prou desagradables i sento una certa solidaritat per aquests xavals que arrosseguen tones de paper). Amb el fill gran a mig ensabonar a la banyera, torna a sonar el telèfon. Arrrg! Una companyia d’assegurances que m’havia enviat feia dies una proposta per un pla de pensions em recorda que no puc deixar passar aquesta oportunitat. L’acomiado educadament (hòstia, si només tinc trenta cinc tacos!), però insisteix en venir a explicar-m’ho personalment...a casa! Horror! Hora de fer el sopar als nens. Amb la paella al foc torno a sentir el ring fatídic. “Felicitats acaba de guanyar 150.000 pessetes” –ja us he dit que fa anys , d’això–. “I doncs?”, dic a la veu anònima. “No és cap oferta de multipropietat, tranquil”, em diu d’entrada, una accelerada veu femenina. Però la retòrica següent no enganya: cap de setmana pagat a Castelló, gran regal, reunió prèvia amb els escollits... Li penjo. Fart, connecto el contestador i torno a fregir les croquetes que ja se m’han cremat. A mig sopar, de nou, el telèfon. Hòstia pu...:!!! A la meva dona, una mestra d’educació infantil a l’atur, una cooperativa de mestres li ofereix una assegurança d’habitatge i automòbil en condicions molt especials. L’engego, ja , sense contemplacions; tot i que potser era la millor proposta de totes.
¿Algú em pot dir com sabien tots ells el meu nom, número de telèfon, ofici i (suposo) nivell d’ingressos? ¿No és aquesta informació estadística reservada? Qui els dóna dret a suposar les meves carències o necessitats vitals en temes que –funcionari de base com sóc- ni de lluny m’he pensat de comprar o tenir. Aquest deu ser una petita mostra del capitalisme “popular” que l’inefable ministre Rodrigo Rato –recordeu que manava el PP aleshores–, anunciava fa poc a la tele. Des d’avui he desconnectat el telèfon per poder donar amb tranquil•litat el berenar als meus fills, banyar-los i fer-lo els sopar. Escric això per a navegants incauts».


Doncs us voleu creure que tot això em va passar en un mateix dia? I ara, set anys desprès, em torna a passar el mateix! Ara em vénen amb assegurances de cotxe a baix cost, connexions a internet amb cable o a Imagenio gratis, caixes de cava del Penedès per Nadal regalades, targetes VISA per untar la mantega, calefacció a gas natural que t'hi cagues i caps de setmana a balnearis amb la parenta o qui s'escaigui a cos de rei. A banda d’alguna enquesta de satisfacció de la meva caixa d’estalvis (la de tots), que ja podeu suposar què en penso sabent que any rera any doblen beneficis a costa de les nostres comissions.

Per sort, ara ja els meus fills berenen i es banyen sols. Però encara els he de fer el sopar. Però ara ja no connecto el contestador. Senzillament, no responc. I sé que, tanmateix, ells, tornaran.

Però si sou vosaltres, deixeu missatge en... aquest post. I no em veneu re.

12 de novembre del 2006

Centelles, el fotògraf de mirada inquieta

Vinc de veure l'exposició retrospectiva sobre Agustí Centelles que fan al Palau de la Virreina, a la Rambla: «Centelles: les vides d’un fotògraf, 1909-1936». Tot un personatge, aquest Centelles. Un gentleman, com el defineix el nét de la dona que el va acollir, a l'exili, a Carcassone. Ho diu en un vídeo on mostra als dos fills de Centelles la casa on aquest va amagar una maleta amb milers d’imatges en rodets que el fotoperidista havia pres durant la República i la Guerra Civil; posats a bon resguard per no caure en mans franquistes. Una maleta que contenia les més celebres imatges reproduïdes després a bastament.

És atzarosa la història, penso. Que serien aquells fets sense la força de les imatges de Centelles? No va ser l’únic en fotografiar-los, cert; però sí ho va fer amb una poètica visual pròpia. Com explicaríem ara aquells fets si aquella maleta s'hagués perdut irremeiablement? Si no hagués estat per la tossuderia d’aquest home de carregar-la durant mesos i mesos per fer-la aparèixer trenta-sis anys després? Moltes fotos ja havien estat publicades en mitjans catalans i europeus de l'època, i ja eren conegudes; però estem parlant dels originals. I moltes d'altres eren inèdites; com les de la seva estada al camp de refugiats de Bram.

L’exposició fa una retrospectiva des dels seus orígens com a fotoperiodista des del 1909. Ell va ser dels primers en tenir una càmara Leica a Catalunya. Hi ha fotos de polítics, de celebracions esportives, del quefer quotidià barceloní: mercats, festes religioses, personatges populars, ... I després, dels moments estel•lars de la República, dels fets del 6 d'Octubre i la Guerra civil. La foto del guàrdia d'assalt disparant sobre un cavall mort està present a la retina de tots els que hem llegit llibres d'història. I el curiós és que la foto original tenia una altre personatge, pistola en mà, que Centelles va decidir eliminar en publicar-la. Després vindran les fotos de la Guerra: del front, de les bombes a la reraguarda (aquell fatídic març del 38!), de la sagnia de Lleida. Per acabar amb la derrota i el camí de l'exili. També hi ha un apartat sobre el Centelles publicitari dels anys 50 i 60 i, en un racó, curiós, a un projecte de Google dut a terme pel fotògraf Joan Fontcuberta on aplega en tres de les fotos més conegudes de Centelles, milers d'imatges tretes d’inernet que siluetgen la imatge, en un puzzle impossible de reproduir: la unió de les noves tecnologies i la imatge històrica en blanc i negre. Curiós conjunt.

Entre les moltes fotos de l’exposició, em quedo amb un quadre plàstic que mostra, tots dempeus, una família de refugiats a Barcelona; segurament no catalana. Un matrimoni amb tres fills petits, un d'ells, nadó, plorant a cor què vols en braços de la mare que sembla no entendre res del que succeeix. El marit, ben dret, en actitud protectora, que sembla dir al fotògraf que ells no s'ho mereixen tot això que els passa, I una nena-nina rossa amb una mirada perduda a l’horitzó que tem atendre l’arribada segura de l'horror. Un nen fatxenda, surt darrera l'escena, amb posat expectant, adust, ferm. Són cinc mirades. La mirada anònima de milers de ciutadans que van patir en la seva pell els efectes de la guerra i la postguerra. Podrien ser els vostres avis o besavis. O els meus. Els de tots.

Centelles ens ho diu en una imatge i no cal escriure gaire més res.

10 de novembre del 2006

La frase de la setmana (3): Benedetti


DESNUDECES

(...)
"Una mujer desnuda es un silencio
que no admite pudor ni violaciones
un silencio a menudo tembloroso
de tanto amor y tanta profecía
"
(...)
El corazón y la piedra (2001)

Mario Benedetti m'ha semblat sempre un home amb nom de sonoritat tranquil.la, propera, afable. La seva literatura també és així; sense escarafalls, respectuosa, tendra. Universal, talment. Com el seu posat melangiós i la seva mirada incisiva, de vell murri. És un poeta a qui pots recórrer a buscar a la lleixa de l'estudi en moments de necessitat voluptuosa, d'encés desig, d'intensa espera. La tregua (1960) és una de les seves novel.les breus que tinc de capçalera. Com El túnel de Sábato. O Los Cachorros de Vargas Llosa. O 62/ Modelo para armar de Cortázar. Petites joies, obres mestres, de la literatura sud-americana. Deixeu-vos emportar per la seva màgia.

8 de novembre del 2006

De deixalles i claus

Bé, com que veig que no us va el rotllo "comentari de llibres" (tot i que hi tornaré, aviso) ja que no m’heu deixat ni un trist post (snif!), seré avui un pèl disgregor. I com que veig que molts del veïns xerreu pels descosits de mil anècdotes que us passen (no em crec la meitat, però), avui us en deixo anar una que em va passar (ho txuro!) dimarts de la setmana passada. Patètica. Anuncio. La historia va de claus (de panys, eh?), com el post del divendres 6 d’octubre. Ho sé: em repeteixo.

Heu de saber que com a un pare exemplar, servidor cada matí, a dos quarts de vuit, surt al fred i l’acollidora foscor del carrer per atansar-me al forn del xamfrà del davant i comprar sengles barres de quart per fer ídem entrepans als meus estimats fills (com endrapen, les criatures!). Dimarts passat, amb els ulls mig closos per les lleganyes (tot i la dutxa freda diària) vaig decidir de baixar la bossa de les escombraries que estava a la cuina demanant a crits (i olors) de sortir del cubell i fer noves amistats a l’abocador. Sí, ja se que el Clos (bé, ara l'Hereu) sempre ens diuen de baixar-les al vespre abans de les 10. Però estem ací per transgredir certes normes, oi? Som bon ciutadans fins a un punt. Doncs això; que baixo les escales de casa amb la bossa a la mà (sóc respectuós amb els veïns i no empudego l'ascensor amb les deixalles de casa, com fan altres, caram!) i amb les claus del fill a la mà (amb clauer de l’”osito”) surto al carrer. Davant per davant de l'escala mateix hi ha el contenidor gris que engoleix les bosses i que sempre està a vessar per culpa del super del costat. Al que anàvem. Servidor agafa amb una mà la bossa , amb l'altra alça la tapa (allò de la palanca del peu fa temps que no va ni de conya) i llença a dins la bossa...amb el clauer enganxadet al seu darrera. Aaaaaaarrrg!!!

Estic adormit, però no tant com per no adonar-me del cataclisme que acabo de provocar. Les claus són al fons del container (matarile, rile, rile); jo sol al carrer i els nens a casa esperant el bocata. Horror!!! S'imposa una solució ràpida, nano. Intento la via ràpida. Evidentment el meu braç no arriba al fons del contenidor i , tot i que intueixo les claus rera una bossa del Condis, ni de conya arribo a tocar-les, per molt que em perboqui amb mig cos penjant i amb una mà aguantant la tapa (vigilant que no em guillotini). Digue-me equilibrista. I ni un trist pal pel carrer. M’adono, neguitós, que aquella hora comencen a sortir els veïns de casa per a anar al curro i jo, desitjant que no vinguin a llençar tots les bosses d’escombraries rera meu! Neng, (em dic a mi mateix) pensa alguna cosa ràpida que això pot ser el fi de la teva dignitat veïnal.

Al lluny veig que s'apropa un altre pobre infeliç que deu anar a treure's la son de les orelles fotent-se un cigaló al bareto de davant. L’abordo, qual quinqui, sense contemplacions. Deu estar més clapat que jo, perquè no bota de l'ensurt ni em mira malament. Catatònic, doncs.

–Escolta, em pots aguantar la tapa?
–Einh?
–La tapa del contenidor... –li assenyalo. Se m’han caigut les claus a dins i no arribo a ...
–Einh?

L’arrossego literalment al davant i la obro jo mateix (la tapa).

–Pots aguantar-me-la?
–La que?
–La tapa, coi! Què et penses! (començo a neguitejar-me perquè sé que la veïneta de bon veure que em creu-ho a l’ascensor cada matí, quan surt cap a la facu, estarà al caure...)
–Ah! La tapa. I per què? (el paio m’ha sortit com la Tarribes, i a aquestes hores del matí!)
–Les claus. Les he llençades al fons sense adonar-me i...
–Eihn?

Li agafo la mà per sostenir-me-la (la tapa). I m’hi llenço. De cap. Ecs! Buagggh!

Només hauré de remenar una dotzena de bosses. La resta del veïnatge no és com jo i ha llençat les bosses quan tocava, la nit abans, i el camió de les escombraries se les ha endut. Sort d’això! (Un altre dia ja us parlaré de com podem conèixer on compren la roba, què mengen, quant cobren i quins condons usen els meus veïns només amb una llambregada ràpida a les deixalles). Les claus són allà al fons, les veig! Salvat! Dono un cop de peu per aquí i allí, i em faig l’espai vital necessari per no embrutar-me més de l’indispensable. Eureka, les tinc! Ara, cap a fora...

Boto des de dins per donar-me impuls i xoooff!!, aixafo les verdures del 3r 4ta del sopar de fa dos dies i caic a la vorera., cap per avall. Patètic, repeteixo. En aquell moment (era evident que passaria!) surt la veïneta del 5è 2a! Situació humiliant, doncs! Us imagineu el quadre, oi? Un paio amb cara de pomes agres aguantant-me-la (la tapa) i un servidor mig caigut pel terra i sortint de dins un contenidor de deixalles! Patètic, repeteixo. Però amb les claus a la mà. Dos minuts abans no havia ni déu al carrer i ara, se li acut sortir a mig veïnatge a passejar el gos, anar a buscar el diari o sortir a pencar.

–Bon dia! –faig, educadament, per dissimular als veïns que em miren estranyats.
–Ah... Adéu, adéu!, fa la veïneta del 5è 2a mentre mira a terra i li entreveig un somrís sarcàstic als llavis.

Avui seré tema de conversa al replà, segur!

–I vostè,...ja la pots deixar anar-la,...la tapa.
–Einh!

6 de novembre del 2006

De lectura (tres): Bosch, Alfred. Inquisitio

"Sí, jo vaig conèixer un home bo, que va canviar el curs de la història. La seva història, però també la meva, i també la història de tots. Era atent, honest, inquiet i sencer. Era un tresor al bell mig d'un jardí recòndit, envoltat per totes nades de discòrdia. Era íntegre com ningú i aquell era el problema. Mai no hauria pensat que un individu com aquell acabaria sent el meu infern"

Molt bo. Així acaba el darrer llibre publicat per Alfred Bosch; però, tranquils, podria ser perfectament l’inici. De fet, ho és també. Amb aquest llibre l'autor barceloní (1961), ha guanyat el darrer premi Prudenci Bertrana. Un escriptor que té uns quants al cabàs (el Sant Jordi, amb L'Atles furtiu; el Documenta, amb Mandela, o el darrer home-déu; el Néstor Lujan, amb L'Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià, el Ramon Llull, amb Les Set aromes del món, .... A banda de la ja coneguda trilogia 1714 (i que diuen en faran una peli!). Si us agrada la novel•la d’intriga, amb personatges contundents i amb rerafons històric, us agradarà aquesta novel.la. Penso que des que va escriure L'Atles furtiu, en Bosch no s'ha superat a si mateix. Però tots els seus llibres són d'una gran volada literària. I aquest, sembla venir al pèl en els temps que corren.

La trama gira entorn el darrer ajusticiat per la Inquisició espanyola,... el 1826 (!!). Sembla mentida però en ple segle de les Llums, quan a Europa es vivia l'auge del Romanticisme, els nacionalismes, les revolucions liberals i els avenços científics, aquí encara anàvem de redemptors i salvadors d'ànimes. Dos anys després el Sant Ofici seria definitivament abolit a Espanya (a vegades penso si ho ha estat de veritat, ja que encara hi ha qui sembla viure al segle XIX; però en fi, això és un altre tema). El darrer "privilegiat" en ser condemnat a mort per la Inquisició va ser en Gaietà Ripoll, un solsonenc, format als escolapis, que acabaria d'oficial en la Guerra del Francès, fet presoner i conduït a França (on es convertiria al deisme) i, de retorn a Espanya, acabaria d'humil mestre d'escola en una localitat rural a tocar de València: Russafa (avui barri de la ciutat). L'home era el que s'entén com un tros de pa i amb una voluntat fèrria en defensar les seves conviccions i creences religioses. Era cristià, però no creia en la Santa Trinitat ni en la verge Maria, ni en la redempció de Jesús. Un autènttic relapse, en la "gerja" de l'època. Una voluntat ferma que el va convertir en el boc expiatori de les tensions entre l'Església ultramontana i el poder polític del moment, enmig d'una València convulsa. El llibre té dues històries en paral.lel: el procés aRipoll (que va durar dos anys) i la lluita soterrada entre la caterva de fanàtics catòlics d’una societat secreta (L’Àngel Exterminador) i els liberals que se'ls oposen. La sempiterna lluita entre blancs contra negres. I com a nexe entre els dos móns, el narrador de la història: el pare Ramo, rector dels escolapis a València i defensor en el judici a Ripoll. Un home posat a prova entre els dos móns: el de Gaietà i el de la Inquisició i els seu propi infern interior (no explico més). Un cop acabat de llegir el llibre no puc acabar de concloure que tots som una mica aquest esperit covard, contradictori, egoista, feble, un pèl mesquí; humà en definitiva, que el pare Ramo representa. I aquest desig de ser coherents de Ripoll.

València, amb els seus monuments i els seus carrers de rerafons, és present per tot. La ciutat té un pes notabilísism en el transcurs de la trama i el desenllaç final. Un final que no us el dic (amén que en Ripoll mor, però això ja ho sabeu d'entrada a les solapes!) Per cert, enlloc de cremar-lo, el van penjar primer i ficar després en un cossi amb flames pintades (!?) i llençat al riu. Patètic, però cert.

Un llibre amè, molt ben escrit (com tots els de Bosch); amb una tensió constant i creixent, amb personatges complementaris que són caricatures de l'època (el petrimetre, el bisbe, el militar, l'amant, el pagès,...). Personatges que li permeten fer aflorar tots els sentiments humans: l'amor, la ingenuïtat, l'odi, la rancúnia, la follia, ... tots els pecats capitals i les virtuts mundanes. Una histria que camina fermament cap a un desenllaç inesperat (com solen tenir els seus`llibres; mireu, si no, Les set aromes del món). L'autor es llueix en els diàlegs (cosa gens fàcil) i en la construcció dels personatges. Els duel "escènic" entre Ramo i Ripoll abans la mort és el punt clímax de la novel.la. Per farcir-la, un pèl de cinisme, d'humor negre i de detalls històrics ben documentats, enriqueixen la lectura. La moralitat final de l'obra, us la deixo a vosaltres.

No sigueu inquisitius, però...

5 de novembre del 2006

La cançó de la setmana (III): Waltzing Matilda

Val. Guapo, el que es diu guapo, el noi no l'és. Més aviat recorda un d'aquells tres neardenthals de la peli " En busca del fuego" de Jean Jacques Annaud. Però té una de les veus més descarnades, més aspres, més peculiars del panorama musical. I a mi, m'agrada. I aquesta cançó, en especial. En Rod Stewart, un altre dels rockers outsiders, en té una altra versió (no sé qui va ser primer). Però em quedo amb la del californià Tom. El Waits ha fet una mica de tot a la vida: actor, cantant, compositor,... El seu modus vivendi recorda a aquells de la generació beat dels cinquanta. Jack Kerouac i companyia. Heu llegit On the road? Un llibre fàcil, mal escrit amb ganes i a propòsit, però és la biblia del moviment beatnik. Aquests deuen ser els únics nord-americans que em cauen simpàtics. El Waits i el William Burroughhs, un altre beat de pro, (el de El almuerzo desnudo) van col.laborar el 1992 en una òpera sinistra "The Black Ring" (no en sé res d'ella). Ja sé que a vegades, els que van de contraculturals solen ser a cops, els més reaccionaris de tots. Però em cau bé, que voleu que us digui! I a la peli del Jim Jarmush, Bajo el peso de la ley; (en un blanc i negre esplèndid) o a la de Robert Altman, Vidas cruzadas, el noi estava prou bé. Lleig a matar, però prou bé.

Si en canvi us va la vena més melòdica, escolteu la banda sonora que va fer de la peli One fromt the heart, del Francis F. Coppola, amb la Cristal Gayle. Una delicia (la música, no la peli; que aquí es va traduir com "Corazonada"). Un altre dia un en posaré una cançó.

I perquè Matilda sou un mica totes les blocaires que em llegiu; jo, que ballo fatal, us dedico aquest sui generis; vals.




Waltzing Matilda

Wasted and wounded, it ain't what the moon did, I've got what I paid for now
See you tomorrow, hey Frank, can I borrow a couple of bucks from you
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda,
You'll go waltzing Matilda with me

I'm an innocent victim of a blinded alley
And I'm tired of all these soldiers here
No one speaks English, and everything's broken, and my Stacys are soaking wet
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda,
You'll go waltzing Matilda with me

Now the dogs are barking and the taxi cab's parking
A lot they can do for me
I begged you to stab me, you tore my shirt open,
And I'm down on my knees tonight
Old Bushmill's I staggered, you'd bury the dagger
In your silhouette window light
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda,
You'll go waltzing Matilda with me

Now I lost my Saint Christopher now that I've kissed her
And the one-armed bandit knows
And the maverick Chinamen, and the cold-blooded signs,
And the girls down by the strip-tease shows, go
Waltzing Matilda, waltzing Matilda,
You'll go waltzing Matilda with me

No, I don't want your sympathy, the fugitives say
That the streets aren't for dreaming now
And manslaughter dragnets and the ghosts that sell memories,
They want a piece of the action anyhow
Go waltzing Matilda, waltzing Matilda,
You'll go waltzing Matilda with me

And you can ask any sailor, and the keys from the jailor,
And the old men in wheelchairs know
And Matilda's the defendant, she killed about a hundred,
And she follows wherever you may go
Waltzing Matilda, waltzing Matilda,
You'll go waltzing Matilda with me

And it's a battered old suitcase to a hotel someplace,
And a wound that will never heal
No prima donna, the perfume is on an
Old shirt that is stained with blood and whiskey
And goodnight to the street sweepers, the night watchmen flame keepers
And goodnight to Matilda, too

2 de novembre del 2006

"Las otras" de sempre i "uns altres" de nou

Comença el mes. Comença, per fi!, la tardor. Comença un nou cicle polític. Ja ho deia el comte de Lampedusa a Il Gatopardo: «Cal que tot canviï perquè to segueixi igual». Però, si hi ha alguna cosa certa en el futur és que el meu bloc, amb triomf de CiU i catacrac del PSC, continuarà. Ells, “els altres”, encara ens estaran uns dies més torturant amb això dels pactes o no pactes, de la majoria natural i de la revalidació o no del tripartit. Jo la desitjo, perquè enganyar-vos. Sempre és un mal menor. Però avui no vull parlar-vos de política (dec ser l’únic), si no de la darrera obra de teatre que he vist avui mateix, jornada electoral: "Las otras" La fan al Teatre Capitol. al Can Pistoles de tota la vida. Ja sabeu: una reflexió entre àcida i humorística del tercer pal del matrimoni: l’”altra”, l’amant, la dolenta de la pel•lícula. L’ase dels cops.

Tres actrius (Cristina Dilla, Laura Sancho i Marta Bayarri) i un actor (Josep Julien) en una obra d’un sol acte i diàlegs constants. Àcids, irreverent, incisius. Quatre personatges per quinze històries particulars amb el mateix rerafons: la visió que “elles” tenen de la relació amb l’home casat (o caçat) que estimen. Amor i sexe: els pilars de la terra. La posada en escena és sòbria. Sobríssima, diria. Quatre tamborets i breus jocs de llum. Tots quatre actors vesteixen de rigorós vermell i negre. El vermell de la passió i el negre del capteniment, he pensat jo. El vestit de la Dilla elegantíssim, per cert. Ja m’agradaria treure-li a la meva parenta! I bé, ja us podeu suposar de què va l’obra: ha sortit de tot. L’obra es basa en un assaig de Mayte Ametlla. La vaig sentir a la ràdio fa dies i vaig deduir que se l’havia currat: les històries que s’expliquen podien ser inventades, però totes són casos reals. Com la de l’homosexual (també “la otra?”) que s’ho fa amb un home casat. Casat amb una dona, s’entén. Però és el cas singular. La resta d’històries són les de sempre: dona casada amant d’un home casat, joveneta amant d’home madur, la secretària amant del quefe; la dona frígida que entén les sortides del marit, la llibertina que devora homes...casats; la mantinguda somiatruites que espera i espera...; la dona i mare jove enganyada per un marit més jove encara; l’amant fidel incapaç d’estimar ningú més; l’amant gelosa que no suporta els gelós de la dona casada,... I el sexe, com a gran eix on tot volta. On són els sentiments? Es poden entendre uns sense l’altre. Ja en parlarem en una altre moment, però és evident que si la fe NO mou muntanyes (sí, heu llegit bé), el sexe SÍ mou passions. I potser és aquest el paper de "les altres": la recerca de la passió perduda. I d’aquí la seva necessitat: mantenir el matrimoni. Abans i després de la crisi. Com deia Oscar Wilde (ho he sentit a l’obra; no sóc tan erudit): “Les cadenes del matrimoni són molt pesades. Calen dos per dur-les i, a cops, tres”.

Si algun retret faig a l’obra és que el joc de diàlegs que van saltant d’una altre actor, sense ordre establert, desconcerta a l’espectador per no saber, en certs moments, si la història que expliquen és una nova o continua d’una altra, ja que en cap moment canvien de vestimenta o atrezzo. Però això no desdiu el missatge final: elles, “las otras”, les pobres, tenen sempre les de perdre. I tot així, persisteixen. El darrer diàleg és el que et deixa més descarnat. Amb un regust agredolç als llavis. Els homes som un pèl porcs, cert. I elles –vosaltres–, busqueu el cantó més canalla del nostre encant. Quan “ella” aconsegueix, després d'anys de demanar-li-ho que “ell” deixi la dona i fills, ell decideix canviar de ciutat i feina; sense ni considerar l'opinió d'ella. Un porc, doncs. Per això el públic tarda en reaccionar i aplaudir. Serà per sentiment de culpa?

Al cap i a la fi, qui no ha tingut un/una amant? Alguns de pensament; altres, de paraula (sou uns boques!!!); i molts, la majoria, de fet. Entre els diàlegs i/o monòlegs dels actors, es refereixen dades sobre el fet (ja us he dit que l’obra està basada en un llibre?). Un 25% de les dones d’aquest país són “Las otras”. M’ho puc creure? Doncs, sí; m’ho crec. I “Los otros”? Vull una segona part des del punt de vista dels homes a qui ens fan el doble joc! Però potser no seria tan interessant... Aneu-la a veure i en parlem.

En fi. Darrera reflexió i enllaço amb el principi. M’ha fet gràcia recordar el títol de l’obra, quan en tornar a casa, avui, al Parlament de Catalunya, han entrat “uns altres”. Ja està bé això de variar un pèl les cares polítiques. Però aquests “altres”, els Ciutadans-Partit de la Ciutadania, és segur que jo no els voldria ni per amants, ni per “queridas” (com ells dirien) ni per companys d’una sola nit! Buf! Però hi són. I haurem d’escoltar-los. Alguna cosa no va bé en aquest país quan només la meitat de la gent vota. I els que ens dirigeixen des de fa temps, és com si sentissin ploure. I així ens va a tots plegats.

I jo, al meu bloc. I «Las otras», a lo suyo, que prou feina tenen.

I bona nit i tapat.