26 de setembre del 2012

Les Històries veïnals, a la ràdio

Sabeu què? Avui farem una mica d'autobombo. Avui he estat mediàtic. L'Avi i en Josep Braut, dos blocaires de pro, artífexs -i jo sense saber-ho!- del programa radiofònic En Companyia, de Ràdio Martorell, m'han distingit amb una de les seves sentides entrevistes. I no prou amb això, L'Avi m'ha sorprés amb la caricatura que acompanya aquest post al blog del programa -no cal dir que, malgrat el savoire faire de l'artista, el meu perfil dret és molt millor i que no gasto ni un gram de michelín, per cert-. Per la seva banda, el copresentador del programa, el Braut, ha escrit la ressenya de sota.

Si us avorriu i voleu escoltar les quatre gainìanes que hem dit per les ones, clique aquí (a part del minut 30´30'' i fins al 45', més o manco).


"La majoria de catalans viu a una comunitat  de veïns, i sap per experiència que el soroll que més molesta el fa el veí de dalt, no pas el de baix.El nostre convidat d’avui és l’antítesi del de la setmana anterior: Si El Listo va optar per fer-s’ho ell mateix, ―quedés com quedés― el convidat d’avui, El Veí de Dalt, ha optat per deixar que d’altres li fessin la feina. Ell proposava un fragment d’inici, i un petit exèrcit de lletraferits amb molt de temps lliure, li feien el relat. El més sorprenent és que la cosa quedava bé.
Com si fos el fill d’una gogó de discoteca, el llibre Històries veïnals té molts pares i una sola mare (el Veí de Dalt, la mare és un home, mira tu quin miracle). Això sí, com acostuma a passar, els fills de mil llets són molt macos i, d’una manera o una altra, tothom s’hi veu reflectit."

Josep Braut

Per cert, crec que m'acaba de trucar el Cuní... Ja us explico.

PS Ah! I ara que recordo..., sapigueu que aviat tanquem la 12ena tongada (falta un sol relat). Però el microrelat encara a està a la meitat de l'escala. Baixa o no? Que coi passa? M'he d'emprenyar?...

25 de setembre del 2012

El criptograma de Quim Monzó


                       (-_-) P (-_0) S (⊙_+) C (^_⊙)

Fa uns dies, vaig lle gir a Núvol que  Quim Monzó havia publicat a Twitter una inscripció enigmàtica formada per quatre emoticons amb tres lletres interpolades: P S C, tres inicials que podrien significar moltes coses... Bé, si era d'ell o no és el de menys. La qüestió és que la simbologia era prou divertida i el portal convidava a deixar la interpretació de cadascú. Jo hi vaig deixar la meva que us transcric a sota.

La  meva interpretació: 


Sembla clar de tan diàfan. És l’acrònim present (i passat) del PSC. O millor dit…
P= Probablement
S= Som uns
C= Calçaces
O dit en emoticons…
(-_-) = Balança ambidextre amb catifa entremig = “Mira tu com som de centrats els dos bàndols del PSC, que deixem una catifa enmig per no trepitjar-nos”.
(-_0) = Ull de poll al peu dret amb balança fidel i catifa entremig = “Doncs al del bàndol dretà (unionista espanyolista?)  ens han crescut un ou de tan deixar que me’l gratin els de Ferraz.
_+) = Ull de vellut esquerre amb catifa entre mig i Creu de Malta = “Doncs als del bàndol esquerrenós (catalanista federalista?), ens han fotut calbot per maragallistes mentre els del bàndol dretà (espanyolista unionista) fa punt de creu a l’hora de l’angelus”.
(^_ ) = Cresta punk de nova onada amb catifa entremig i Ull de vellut dret  = “Doncs el del sector esquerrenós (catalanista federalista?) anem a fer-nos dissidents i aquí us plantifico una bufetada en plena jeta que us deixa l’ull a la virolé“.
El que dèiem, doncs…
P= Pressentim
S= Sonats
C= Cataclimes
I si no, al temps
I quina seria la vostra? Podeu mirar la d'altra gent aquí.

23 de setembre del 2012

Algun dubte...?

Ara ja tinc clar quin és el camí que he de seguir per anar cap a la indepèndecia...


21 de setembre del 2012

Les Històries veïnals van de premi





Uns  estajanovistes de la cosa catosfèrica, uns quants d'aquests malalts de blog. vaja,  es van empescar fa uns anys un premis virtuals que no et retiren de la circul·lació però que fan certa il·lusió si te'l donen, més que res perquè qui els proposen i et voten són els mateixos blocaires, sense cap institució filopolítica ni filantròpica al darrera que faci de marmensor. Només per les hores i les ganes que hi posen els dels Premis C@ts merixen tot el meu respecte.  

I vés per on que alguns malpensat van creure oportú incloure a les Històries veïnals (a aquestes alçades no cal que expliqui  el que son, oi,?) en la categoria Blog participatiu. I si alguna cosa tenen les HV és això, participació.

Per tant, si voleu votar, ja sabeu. Aneu i cliqueu. Diuen que hi ha pernil a dojo pels benefactors.

Els altres companys que també opten al premi (i que segurament se'l mereixen més) són:




I que déu reparteixi sort, perquè si ho ha de fer el Rajoy o la Merkel, anem dats.

20 de setembre del 2012

De lectura (118): La flor blanca de l’estramoni, de Ramon Erra



“L’aire semblava rentat a màquina i amb suavitzant” (p. 61)

“Es deia O’Casey i era vella com la son” (p. 70)


Cosmogonia peculiar.

Contes breus, tristos i estranys. Com petites sacsejades a la somnolència. Un estil novedós, atrevit; potser massa i tot. Situacions, relats (no sabria si dir-ne contes), que tenen un desenllaç inusual i un punt d e partida a cops, inversemblant. Més ben dit, no tenen desenllaç; almenys a la forma clàssica que ho entenem. Són descripcions de situacions, més aviat; ben normals algunes, curioses d’altres; però amb una pàtina fresca d’ironia. Això és el que els salva. El títol ja són tot una carta de presentació: “L’ós que va posar els testicles sobre el trinxant de la senyora Margot”.

Són descripcions de situacions  sense saber on ens vol conduir l’autor, un jove literat que ja té força obra publicada i a més, té blog. Sembla que vol perpetuar una imatge finals, un estat d’ànim, un record, una aforisme,… Sembla un deixeble de Perucho o Ionesco. Sense cap voluntat moralitzant, sense cap conclusió volguda.  I una pàtina de tristesa, ja que sempre hi apareix algun mort en els relats. Ho diu un dels mateixos personatges: “El fet real acostuma a ser poc creïble i per explicar-lo no hi ha alternativa s’ha de narrar com si fos ficció; se n’ha de fer literatura” (p. 51). Estem en les planes d’una cosmogonia molt particular. O entres o no entres. Jo m’ho miro des de la barrera.


Erra, Ramon. La flor blanca de l’estramoni. La Magrana, col. Les ales esteses, 109. Barcelona, 2001; 125 p.

Puntuació: 6/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedaltAQUÍ

18 de setembre del 2012

De rereguardes...




Ja  deia jo que m'havia equivocat de vestidor...

"Perdonin, senyoretes...Com ? Què diuen...?"

11 de setembre del 2012

De diades, aniversaris i reivindicacions

Jo ja sabia que avui passava alguna cosa i no recordava el que… I mira tu, que mirant els missatges del  feisbuc ho he recordat. Collons, veí! Avui fas anys! Anys virtuals, vull dir. I és que un 11 de setembre  (crec que la brometa ja l’he explicada fins a la sacietat any rere any) hi ha tres efemèrides a ressaltar: la caiguda de Barcelona el 1714, l’assassinat d’Allende al Palau de la Moneda el 1973 i la caiguda de les torres bessones de Nova York el 2001 i, per sobre de tot, el naixement (no tot han de ser desgràcies, collons!) de Malerudeveure’t el 2006, aquest blog que tan aprecio i que tan malament tracto darrerament… Digue-me oportunista, però fa sis anys, avorrit a casa, en una tarda de Diada soporífera, em va recar per entrar a Blogger, escriure un post..i fins avui!



En fi, això.., que un es fa gran i està bé de celebrar-ho. Per això us convido a tots i totes a fer unes cervesetes, cap allà les sis, al centre, a la Gran Via amb Passeig de Gràcia. Fa?

I de pas, mirem de començar a arranjar el país d’una punyetera vegada, que ja toca...

.

5 de setembre del 2012

Del Museu del Disseny Friki (55): L'expenedor de ciris


Fa temps que tenim aparcat el Museu Blocaire del Disseny Friki, recordeu? Doncs m’ha recat de recupeerar-lo amb un objecte que m’ha impressionat.

L'altre dia, passejant (és un dir; més aviat hauria de dir, esquivant guiris) per la mai prou ponderada vila empordanesa de Pals on m'havien assegurat (erròniament) que hi feien un mercat de la cervesa - l'esmentada fira es feia el cap de setmana següent, ai las!-; les meves passes em van conduir, vés per on! (serà pel meu passat d'escolanet de Montserrat), cap a l'església del poble; just a tocar del confessionari. Com que sempre vaig net de culpa no em va caldre despertar el mossèn que mansuetament hi somicava rere el reixat. Però la vista se'm va anar de pet a l’objecte de la fotografia.

Era una maquinota que il·luminava tot un racó de la nau.  Em vaig aprovar suposant (digueu-me sagaç) que no serien ni coca-coles ni condons (és una burda metàfora) el que allí hi trobaria i mira per on!, em vaig adonar-me que l'Església (amb "E" majúscula), tan endarrerida en alguns aspectes que sembla,  s'havia posat al dia en la venda al detall. 

Allò era una màquina expenedora de ciris! 

I els venien  a un euro la peça!  Evidentment, en vaig comprar una dotzena  i els vaig encendre pensant en tots vosaltres i les vostres ments pecadores, colla de descreguts!




Potser és que n'hi ha a totes les parròquies i això és més vell que els discursos del Punset, però jo, llec com sóc en temes de la cosa mistica, era el primer cop que veia un artefacte abillat de tal guisa, i per això el vaig agafar sota el braç (és una altra metàfora burda) i me'l vaig endur de pet al nostre Museu Blocaire del Disseny Friki ( on ja tenim 55 objectes!).  Aquest expenedor el deixo al rebedor de casa, perquè enceneu un ciri cada cop que vingueu a veure'm.

I ja sabeu: si teniu algun objecte o imatge friki digne del nostre museu, me les envieu per email i engrandim els prestatges. Ja sabeu que la visita és gratuïta.

I ara, a confessar-me toquen.

Sigueu bons minyons, que a les minyones ja les atendré personalment.

3 de setembre del 2012

Santornem-hi!


El mes d'agost ha acabat i amb ell, tot un mes de vacances. I més mal que bé, hem sobrevsicut a la canícula. Alguna escapada breu al país dels flamencs ha caigut entremig. Dels flamencs belgues, no dels ocells ni dels bailaores. I rius de cerveses han calgut per apagar la set a 35 graus a l'ombra. 


I un concert ventós, però càlid i entrenyable,  amb la Sílvia Pérez Cruz, ha estat el colofó a un estiu empordanenc on alguns focs propers han posat l'ai al cor i les festes majors han vestit de música i color les nits xafogoses de mal dormir. Els matins,  a la platja nus de pèl a pèl,  però  sempre amb massa gent, s'imposava. Estic moreno del cagar, per cert. Al migdia, és clar, la migdiada obligada. I a la tarda, mandrejar amb un llibre sota el braç (hosti, si m'he llegit fins i tot el Crim i càstig de nou!) i varagejar pels boscos surers fent una mica d'esport per rebixar panxa. Les nits, omplertes amb xerrades amicals, pelis de repertori i timbes sucades amb mojitosEl sexe, ni tocar-lo, que es gasta.
Però tot té un final...
Tornem, doncs, a la quotidianitat de la feina amb canvis importants en l'horitzó, segons em va revelar una bruixa blanca d'ulls immensos una nit de juliol. Deuria ser que hauria previst la pujada de l'IVA?
En fi, obro la porta del replà i em dedico a llegir postals que el carter m'ha deixat a la bústia. Reclamo alguns relats pendents i anuncio la repressa del microrelat veïnal. Estigueu a l'aparatu...
Un mes sense quasi connexió a internet és una bona teràpia estiuenca, sí senyor! Un mes d'agost amb dues llunes plenes, per cert.  La tercera deus ser tu, que em llegeixes. Pot ser algú m'haurà trobat a faltar fins i tot... Pobret!

Queda dit per a navegants incauts, doncs: el veidedalt ha tornat! Veurem si es queda.

Hi ha algú, per cert, al replà, encara?