28 d’agost del 2009

Elegia de la Gran Poma: un gran parc per una gran ciutat (3 de 3)

Si em féssiu la pregunta ràpida: "Veí, amb què et quedaries de Nova York?" Fàcil: amb el Central Park i el MOMA (que no tenen res a veure amb el Turó Park i el MEMO aquell que s'hi passeja sovint). No sé per quines raons especulatives va quedar aquest forat rectangular, de 12 quilòmetres de llarg per 800 metres d'amplada, sense urbanitzar en la Midtown de Manhattan; però és el lloc d'esplai idoni de mitja ciutadania novaiorquesa els dies festius. Si no comptem les platges de Conay Island, que tenen un caire més "populatxero". El que sí sé és que les cinc plantes del MOMA són de visita obligada. No te les acabes en una tarda.


Igual com passar un diumenge al Central Park.

Passejar pels seus noranta quilòmetres de pistes i camins és anar trobant racons que conviden a la gresca o a la pau. A banda dels que qui el recorren a peu, en bici o en patins, veurem ací i allà tot gent escampada sobre la gespa, sols, en parelles o grups; fent un picnic, una migdiada o una reunió social. Quasevol racó és bo per improvisar una festa a rtime de música: jazz, rap, salsa, o tecno. Una parella de japonesos acabats de casar es deixen fotografiar en postures nynoyes que em fan vergonya de veure. Un trio de negres acrobàtics ha reunit al seu entorn una munió de gent que aplaudeixen els seus balls i piruetes.

Un grup de nostàlgics demanen la pau amb melodies de Dylan. Uns altres, lloen la glòria del senyor i fan recol.lecta. Il.lusos tots ells. Uns xinesos ofereixen fer massatges lumbars que ara m'anirien de conya. La calor és angoixant, però sota l'ombra dels diferents boscos d'arbres que es van succeint: cedres, pins, roures,..., es troba una brisa acollidora. Sec en un banc "adoptat". Aquí la gent clava una placa als bancs amb frase de records a familiars, amics o amants ja desapareguts. I a algun gos!

Imagino el preu dels apartaments dels edificis que despunten amb el seu perfil esglaonat i que envolten la part alta del parc. Recordo que el protagonsita de "La foguera de las vanitats" de Tom Wolfe, hi vivia en un d'ells. Compro un hotdog i un refresc en un dels nombrossimis carretons mòbils que menen asiàtics o sudamericans. Un negre em demana si vull recórrer el parc en la seva bicicleta coberta; com aquestes que passegen ja per Barcelona. Un grup d'hispans juguen a beisbol sobre una catifa verda, clapejada de sots. Uns altres, ho fan a rugby. Dalt un turonet on es recrea un castell de cartó-pedra, em faig una idea de l'amplària del parc. Un fotògraf fa fotos a unes models de revista. Recorro a peu el gran llag (The Reservoir) i no puc deixar de pensar en les moltes pelis que s'hi han fet de rerafons i en especial en el Dustin Hoffman de Marathon Man fetn footing i suant la cansalada. Esquirols espantadissos vénen a reclamar quatre engrunes de pa. Un gos els persegeuix: sempre arriba tard; ells ja són tronc amunt. Una parella escolta música remant pel llac, a la recerca dels racons més solitaris. En una altre, parells i fills juguen a fer surar vaixells a motor. Cau el sol rera el gratacels. Tot es tenyeix d'un ocre estantíus. Hem de sortir del parc. Deixo enrera una festa improvisada amb patinadors ballant a ritme de rap. De gust, si no fos un papata ballant, m'hi posaria. Un rodamón em demana foc. No fumo. D'aquí poc la calor asfixiant del metro ens engolirà cap a un nou destí. Penso que a Barcelona tenim, per sort, molts més parcs escampats per la ciutat, però és clar, cap de tan cosmopolita ni polivalent.

I parlant de pelis, la darrera nit vaig anar a veure si podia emular la foto del Woody Allen i la Keaton del cartell de Manhattan, feta sota els peus del pont homònim. Segur que em vaig equivocar de banda de riu, perquè allí no havia cap rastre de banc on seure. Ni cap novaiorquesa solitària amb qui seure-hi. O sigui que me la vaig fer solet mentre m'acomiadava de les aigües de l'East River i de l'skyline de la ciutat.

Fins a la propera!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

24 d’agost del 2009

Elegia de la Gran Poma: gospel a Harlem (2 de 3)

Post dedidacat a l’Alepsi, que sé que li agradava el Gospel.

A veure si així reprèn la seva activitat blocaire d’antany


.

Harlem suposo que ja no és el que era. Per sort d'ells. Evidentment que es veu un barri més tronat que els del sud de la Illa. Però es nota que l’ajuntament ha fet feina urbanística per millorar la seva imatge. Era de dia, és cert; quan hi vaig passejar, però no feia cap temor. I no tot són negres. També es veuen blancs, I algunes casetes que déu-n’hi do, també. Però si vam anar al barri va ser sobretot per assistir a una missa gospel.


Els baptismals professen el baptisme d’adult per immersió. I són fidels seguidors d’un dels salms de la Bíblia (crec que era el 105), que diu que “cal entonar cants de joia que arribin” al senyor. I a fe de Déu que canten. I molt! I molt bé. Se t’encomanen les ganes d’alçar-te del banc, picar de mans, i començar a cridar al·leluies al senyor. Ser el capellà d’una parròquia d’aquestes deu ser entretingut de mena. Segur que el cor de l’església on vaig ser deu ser semi-professional.


El document en vídeo que us deixo (fet en càmera de fotos) és de pena; ho sé, però si mai heu vist una missa gospel, ja farà el fet. El negre armari que tenia al costat no parava de donar-me copets de colze,





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

22 d’agost del 2009

Elogi de la Gran Poma: primeres impressions (1 de 3)


Cal anar (i tornar) per adonar-se que Nova York no és una sola Nova York. Cinc districtes confereixen una de les metròpolis més suggerents del planeta. M’he passejat per Manhattan i Brooklyn a bastament, tal com cal conèixer una ciutat: a peu i en transport públic. I xerrant amb la gent, si es pot. (Cal dir que el castellà ja és segona llengua: un 27% de la població és d’origen hispà). Ben cert que els 14 per 8 quilòmetres de la Gran poma no te’ls acabes ni en un mes. I no sé si en un any. Però una setmana és suficient per confegir que Manhattan tampoc és un sol Manhattan.


Passejar per NY és com dir: “jo ja he estat aquí”, sense haver-ho fet mai. Llocs que has vist mil vegades en pel·lícules de culte o que desconeixies. Al diari llegeixo que Robert de Niro estava aquests dies filmant a Tribeca. Els gratacels de l’East River són un muralla franquejable a tots els corrents. El pont de Brooklyn, una metàfora del temps. Les esales d'incendis, una invitació a la descoberta. Hi ha museus de visita obligada amb quadres que sempre has adorat i saps que t’emocionarà veure’ls. I menjars que no pots deixar de tastar perquè saps que hi ha un “american way” de fer-ho.


Aquí tot és a l’engrós. Talla XXL. Ho són els taxis; que proliferen arreu. Ho són els gots de cafè o les ampolles de refrescs que tothom arrossega sota una xafogor demencial. Ho és la llargària dels metros que es creuen en passadissos interminables. I a vegades, el temps d’espera, també.


Són grans els edificis, és clar; però també ho és la gent. I el papanatisme “ianqui”, amb banderetes de barres i estrelles presents arreu. Són grans els magatzems i les avingudes. I el trànsit. I el soroll. Tot en una ciutat on els carrers no tenen nom, com deia la cançó.


Si aplego al vol a tres novaiorquesos, un segur que és de color, un altra parla pel mòbil (n’he vsit alguns que tardaran temps en venir aquí) i un altre està jalant alguna cosa. Quan no tots tres alhora. Menjant com mengen i el que mengen, no m’estranya que l’obesitat mòrbida sigui un problema de salut real en aquest país.


Una ciutat bastant bruta per cert (aquí, no sabem que collons és el reciclatge; en un dels països del món que més plàstic produeix, per cert). Podeu menjar arreu i de tot. Aquí també hi arribarem. No cal dir que menjar assegut a taula és un dels millors plaer mediterranis; que aquí no practiquen: es menja de pressa i qualsevol cosa.
Però es menja bo. Suposo que no em costaria sentir-me novaiorquès (a mi, les urbs sempre m’han agradat), però és ben cert que acabaria per fugir, encara que visqués en un dels tanquils carrers d’estil victorià de Chelsea o en un dels lofts amplíssims del Soho.


He vist poques parelles interacials, Al
Central Park vaig veure algun negre amorosit amb una noia blanca o un xinès passejant de la mà d’una hispana. Però es compten amb els dits. Als barris, al carrer, hi ha de tot, és cert; però predominen una o altra ètnia. He estat al bell mig d’una comunitat jueva ultraortodoxa; aquells que van vestits tots de negre, amb barret i llargues barbes i trenes de cabells en tirabuixó. Amb 40 graus! Feien por i tot! Elles, pobres, arrossegant cotxets negres amb nens encara per ensinistrar, austeres, mòdiques, semblaven amargades de la vida, De debò que impressiona sortir al carrer i trobar-se tot aquest ambient de cop.









Torno amb el jet lag al damunt i escric apressat quatre ratlles. Els que coneixeu la ciutat sabeu que podria fer-se’n mil posts. Un dia vaig descobrir el blog d’un català que hi viu i que parla sovint de la ciutat. No el confoneu amb aquest. Jo ho faré alguns dies en breus píndoles. Tampoc cal abusar,


Els que no hi heu anat, estalvieu per algun dia fer el salt. I lluir ben xulos, un 501 autèntic a meitat de preu. Com els que jo duc ara posats.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

19 d’agost del 2009

De lectura ( 68 ): Mañana será otro día, de Faïza Guène


“Puto destino. El destino es una desgracia porque no se puede cambiar.

Eso significa que, hagas lo que hagas, siempre te acaban jodiendo.” (p. 15)



Àcid.


Obra novell, escrita el 2004, la novel·la explica la vida d’una adolescent de d’un barri dels suburbis de París, escrita precisament per una jove autora, pertanyent en aquesta tercera generació d’emigrants nordafricans que poblen els suburbins urbans francesos.


Doria és una jove de quinze anys, inquieta, contestatària, no apta pels estudis (“Triste, desesperante, alumna que incita a la dimisión o al suicidio” (p. 37). Viu sola amb la seva mare i va de mà en mà d’assistent social en assistent social. La protagonista es troba encallada en la seva adolescència i dues cultures (la francesa i l’algeriana) que la situen en una corda fluixa d’on no sap com sortir-se’n. Si és que té alguna sortida. “Al menos a él le pasan cosas en la vida, mientras que para mí todos los días son iguales” (p.64)


El seu pare va fugir al Marroc fa uns anys per trobar una nova esposa, jove i submisa, que li donés el fill mascle desitjat. Aquesta situació mai superada per la seva mare, les ha empès a una situació de misèria econòmica. La mare viu temporalment netejant hotels. Doria contempla el món des d’una agnòstic pessimisme, amb una passivitat resignada però no exempta de cert optimisme. S’adona que tan sols la seva dignitat la podrà salvar de l’atzucac on sembla estar abocada. L’únic que pot defensar és el seu orgull, perquè com a paria de la societat, és l’únic que posseeix. “Pero a mi me da igual, yo soy pobre tanto si ne nota como si no” (p. 108)


Mentrestant, sobreviu entre les bones intencions dels psicòlegs que la visiten, la inutilitat dels assistents socials que li assignen una subvenció mensual i un amic del barri, molt més gran que ella, que li fa de germà, de pare i d’amor platònic alhora. Creu que la resta del món, professors, companys d’escola inclosos i veïns d’escala en general són una colla de gilipolles. Per sobreviure, Doria fa de cangur dels nens d’una veïna. A Doria li queda res més que mirar el món per la televisió, com si la vida fos un gran plató: “Si nos cortan la tele, como nos han cortado el teléfono, sí que estoy arreglada. Es lo único que tengo...”(p. 128)


El llenguatge és cru, senzill, directe; com un cop a l’estómac. Són capítols breus. Com posts de blog. Col·loquial. Més que una novel·la, estem davant un diari personal. La novel·la traspua certa desolació: “Sólo mirábamos por la ventana, y con eso ya lo decíamos todo. Fuera el día era gris cómo el cemento de los edificios y caía un fina llovizna, como si Dios nos estuviera escupiendo.” (p.57) I creu que l’amor podrà salvar-la de l’ocàs. I tot i la seva deixadesa, té un compromís clar “Yo, cuando cumpla los dieciocho pienso ir a votar” (p. 81)


El cosmos que Doria retrata és el de qualsevol barri urbà: la noia separada que viu amb un fll petit, el jove que frega la delinqüència; la vídua solitària, el botiguer confident, el camell passavolant, la caixera del súper, la jove estudiant maltractada pel pare, el profe d’institut, el jove que torna de la presó,... Quin és el futur que li depara a Doria? “Yo encabezaré la rebelión de los subrubios du Paradis. Los titulares rezarán: Doria incendia el arrabal” (p. 158)


Llegeixo a la contracoberta que la crítica francesa va batejar Faïza Guène com la Françoise Sagan dels suburbis. Ja sabeu, aquella de Bonjour, tristese. Realment, aquest crítics no saben què fer per vendre.



PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

13 d’agost del 2009

Passatgers, cordi'ns els cinturons que ens enlairem...


Bé, veïns i veïnes. A totes les flors li arriba el seu estiu i el veidedalt demà s'enlaira per creuar l'oceà. Me'n vaig uns dies a la "Gran illa", com li diuen; a veure què m'hi trobo.

Miraré si puc fer-me la foto des del mateix indret que el de la pel.lí mítica. Encara que sigui sense la Keaton al costat, la vista paga la pena, oi?


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

12 d’agost del 2009

Del disseny del Museu Friki ( 41 ): la capsa atòmica


Sou uns Einsteins en potència? Voleu emular al Dr. i els seus V-2? Necessiteu donar un cop de mà als dirigents de la central nuclear d’Ascó o Vandellós II, que sempre estan en "parada tècnica"? Segur que ho faríeu millor. Però si heu de treure aquest embalum a passejar i heu de fer algun experiment de pitagorin, feu-ho fora del replà; no fos cas que sortíssim tots volant pel terrat...


Una altra adquisició pel Museu provinent de Té la Mà Maria. Espero els vostres objectes!



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

9 d’agost del 2009

De lectura ( 67 ): L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery

“Perquè l’Art és l’emoció sense el desig” (p. 178)

“Potser estar viu és això: copsar instants que moren” (p. 240)


Amatent.


Si en un bon rostbif, cal anar llevant les capes per trobar l’essència del rostit, en aquesta obra cal anar entrant a poc a poc per deixar-se enganxar per la tendresa de la història, pel bon gust de les reflexions dels personatges; per l’essència dels diàlegs. Estar amatent, doncs; com en tot en la vida.


Renée Michel és una dona de cinquanta-quatres anys, vídua des de fa dotze i que oficia de portera des de fa més de vint al número 7 de la rue de Grenelle, un edifici solemne d’un barri elegant de París. Els seus conveïns són famílies de l’alta burgesia francesa: ministres, diplomàtics, agents de finances, crítics d’arts, mestresses de casa riques i ocioses, jovent desarrelat de qualsevol inquietud cultural... Renée té un secret clandestí. És una erudita. Una filosofa de la vida. Viu reclosa en el plaer de la lectura, la música i els DVD; la neteja de l’escala i les converses de la seva única amiga, la Manuela, la dona de la neteja dels veïns del tercer; una dona simple, bondadosa i senzilla, la seva antítesi cultural, però per això, encantadora. “I em llenço dins de l’aigua negra, profunda, glaçada, exquisida de fora del temps” (p. 154)


Al bloc de pisos hi viu Paloma Josse, una noia de dotze anys, superdotada però invisible a ulls dels pares i de la germana gran, que ha decidit suïcidar-se quan faci setze, incapaç de suportar la buidor, l‘egoisme i la hipocresia de la seva família, dels amics i del seu entorn social. “Per molt que no sàpiga que el món és lleig, no tinc ganes de veure’l” (p. 183). Paloma, seguidora del manga i que s’aïlla sovint en amagatalls introbables té un diari íntim on va fent “Pensaments profunds”. Com a bona adolescent, creu encara en l’amor pur. I el tindrà a tocar; però no en la seva carn. Ella busca un sentit a la seva vida. “Estimar no ha de ser un mitjà, ha de ser una meta.” (p. 169)

La novel·la està escrita a aquestes dues veus; la de la Renée i la de la Paloma; cada una amb tipografia diferent. La veu de Renée va dirigida directament al lector; com si els seus pensaments els fes en veu alta, segura que algú els escoltarà. La veu de la Paloma és interior; com si escrivís directament en el seu diari íntim—de fet, és el que són els capítols on ella parla—; sabedora que no han d’anar enlloc. Són dues ànimes, doncs, destinades a trobar-se. El títol del llibre està ben trobat: l’eriçó és un animal tímid, crepuscular, que es protegeix a si mateix de l’exterior per una armadura insalvable. Com la mateixa Renné; elegant en la seva abstracció del món. Ferma en el seu aïllament. “Quin trànsit més deliciós que és el de la literatura” (p. 105)

Però aquest món instal·lat en un felicitat quotidiana es veurà trasbalsat. Un fet atzarós en serà el desencadenant. La vinguda d’un nou inquilí, un ex diplomàtic japonès, el Sr. Kakuro Ozu, farà que el jardí tancat de la Renée esclati en una polifonia de colors. Com una autèntica Dama de les camèlies.


El llibre se’m feia avorridot al principi, ho reconec. No li veia res d’especial tret de la singularitat dels personatges i una àcida crítica a la hipocresia latent de les classes benestants. Renée sembla la veu crítica de les classes dirigents que semblen anquilosades en un modus vivendi gris i anodí “... que jo , la René sigui el testimoni de la mateixa transformació que agita les elits intel·lectuals —compostes per petits Pallières preuniversitaris que llegeixes Marx i se’n van en grup a veure Terminator o per petites Badiose que estu dien Dret a Assas i sangloten davant Nothing Hill“ (p.64); “..no hi ha res més menyspreable que el menyspreu dels rics ple desig dels pobres” (p. 212). O d’aquella gent que viu tan sols per aparentar i el lluïment personal. Però un cop irromp en Kakuro Ozu, el ritme i la tensió de l’obra canvien radicalment i tendeixen cap a un final tràgic suposat però en el fons, que cap lector, desitja. Tan sols dir que a voltes, cal que algú s’ofegui perquè algú altre se salvi. “Cal que una cosa acabi, cal que alguna cosa comenci.” (p. 264). Per molt dolorós que sigui. Els que ja l’heu llegit entendreu el que vull dir. I els que no, també.


El llibre està ple de referències literàries d’alta volada. Es nota que l’autora és professora de filosofia. Posa en boca dels personatges reflexions sobre epistemologia que a mi, sincerament, se m’escapen. El gat de la Renné es diu Lleó en homenatge a Tolstoi. Anna Karerina ens ve a visitar sovint. Es fan referències al cinema japonès, de Ridle Scott o Win Wenders, a la pintura flamenca de Weemer o Pieter Claesz, enfrontada a la renaixentista italiana; la música de Mozart o Purcell o la filosofia de Guillem d’Occam, “Quan no tens cultura ja no ets un animal civilitzat: ets una fera salvatge” (p. 226). Suposo que els llibreters francesos li van donar el seu premi anual el 2007 precisament per ser una al·legoria indirecta a la lectura, al pensament i al bon gust. “Jo crec que la gramàtica és una via d’accés a la bellesa. Quan parles, quan llegeixes, quan escrius, t’adones de seguida si has fet una bella frase. O si estàs llegint-ne una” (p. 134). El llibre en té algunes de belles frases. Si no, digueu-me si no son belles aquestes: “La vertadera novetat és allò que no envelleix malgrat el temps”, “La contemplació de l’eternitat en el moviment mateix de la vida” (p. 85). Per elles soles, ja mereixerien un post.


Penso qui de vosaltres podia exercir de portera del nostre edifici, a Blogville. Imagino que qualsevol. Però hauria de dormir amb un gat, gras, golafre i llépol; com ell. Encara que no es digui Lleó. I regar-nos sovint les camèlies del replà, és clar.


Mentrestant, obro el celobert i deixo que escolteu una música que també sempre m’ha agradat des que me la van regalar i amb la qual Kakuro encandila Renée. Com jo voldria encandilar les veïnes del replà. Com Dido encandila Eneas.


Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!