Festa Inside Out

foto  treta de L'Independent de Gràcia

Estem de retallades arreu. El meu blog no és en essència reivindicatiu (el dia a dia ja m’esgota en aquest sentit i aquí cal venir a passar-s’ho bé) però em reca de tant en tant treure a colofó alguna acció que paga la pena assenyalar. Avui és el cas de l’escola infantil L’Univers, a cavall entre Gràcia i l’Eixample. Una de les molts escoles en aquesta ciutat que encara ha de donar classes en barracons. Ells fa tres anys que hi són. I és que ara, a més, ja ni hi caben (no tenen més espai per posar-ne més!)  i no els pensen construir el nou edifici llargament promès i ajornat. La solució proposada pel departament d’Ensenyament, per mesquina i inversemblant, fa plorar: compartir edifici amb una escola religiosa concertada propera. Creure en l’escola pública per acabar així...! Fa temps que els pares i mares de l’escola estan de revoltats i van fent múltiples accions reivindicatives originals. Ja ho té això de seré pare, mare i jove... I dissabte passat 5 de maig en van fer una de sonada. Van decidir fer una festa reivindicativa al mig del carrer Bailèn. Van haver-hi diables, petards i timbals, animació infantil, i batucada a càrrec de colles d’infants, amb  una cantada de la cançó “Uh, oh!: L’Univers tindrem!” a càrrec dels infants de l’escola i de la Coral Coloraines de Gràcia; i un manifest llegit per l’Àlex Brendemühl. No és el veí, però és guapot el noi.

En defensa de la construcció de l’escola l’Univers, el projecte artístic INSIDE OUT del francès JR, amb les fotos de la fotògrafa Anna Mèlich, va permetre que 56 retrats de grans dimensions dels seus infants omplissin d’art un mur del carrer.. Durant tot el matí es van anar penjant els retrats al mur que tanca el solar on s’ha de construir el nou edifici. El resultat va ser fantàstic i no deixa indiferent a ningú que passa per davant. Aneu a veure-ho i flipareu. 

De moment, ja han sortit a l’Info-k: http://www.tv3.cat/videos/4086670/Info-K---08052012 ( a partir del minut 10:30).

És molt important que el màxim número de persones s’adhereixi al manifest; per fer-ho només cal entrar a: http://afabailen.wordpress.com/adhesions-al-manifest/

Algunes reflexions sobre la inclusió educativa arran una conferència de Sebastià Serrano.

Post dedicat a tots/es els veïns/ïnes del replà que sigueu mestres 

(que em sembla sou uns quants/es...)

Vaig tenir la sort de ser a la Jornada pedagògica que el Centre de Recursos Educatius (CRE) de l’ONCE va organitzar el proppassat divendres en ocasió dels 25 anys d’aquesta entitat.  Dic sort, perquè vaig sentir diferents intervencions i entre elles, les d’en Sebastià Serrano, que va fer una interessant i emotiva dissertació sobre “L’educació al tercer mil·lenni”. Val a dir que les prop de 500 persones ja estaven retudes a l’avançada a l’orador i que aquest –un mestre de la comunicació oral i el gest–  sabia què havia de dir per complaure el públic assistent, bàsicament mestres i professors, però també gestors i tècnics relacionats amb el món educatiu. Però això no treu que el que va dir, i com ho va dir, fos plenament compartit per qui escriu aquestes ratlles. I per vosaltres que els llegireu, suposo que també. Si us interessa el tema, deixeu que en us faci un abstract comentat del que allí es va comentar. [En blau i cursiva, les frases literals d’en Serrano.]

Vivim en la societat de la incertesa. Tot i els grans coneixements adquirits en l’actualitat i els avanços tecnològics obtinguts, tenim dubtes constants. Ben cert. Precisament, Serrano, que és  un expert la teoria de la comunicació i en la lingüística matemàtica, assegura que el que l’apassiona és la matemàtica de l’imprecís (sabíeu que ara ja no es diu “ciències exactes?”  a les Matemàtiques?). Estem en un escenari de realitat incerta; doncs, on cal, a més, saber educar als nostres nens i nenes. Abans, tradicionalment, tot se  sabia immutable, perenne: la família, la religió, el coneixement, l’educació,... Els mètodes emprats en educació eren poc alterats; només per corrents de renovació pedagògica com el mètode Montessori,  l’Escola Nova de principis del segle XX, o les propostes de Rosa Sensat. Però en els darrers 50 anys s’ha vist un canvi de paradigma, de civilització. Fins fa res, encara vivíem com els romans. Érem fills d’una cultura hereva directa de la llatinització. Però ara, som esclaus de la informació. Si la cultura és la informació emmagatzemada; cada any, aquest informació es duplicada. El creixement informatiu ja no és aritmètic; és geomètric; estem immersos en una evolució no lineal, si no exponencial. Impossible d’abastar.

Sabem, que la primera norma de la termodinàmica diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, tan  sols es transforma. Ara bé, a la Terra,  hi ha mateixa  matèria que fa quinze mil milions d’anys. Però la informació, no és la mateixa. I aquesta sí que tendeix a desaparèixer. Gran paradoxa: quan és més elevat el nombre d’informació real de què disposem, creix també el grau d’incertesa que ens envolta: sabem més però sabem poc. I tot això com afecta el món de l’educació?

Per afrontar el nou món, els nostres alumnes han de  dominar el fet comunicatiu. Només així podran excel·lir en el futur. Tant  en la comunicació verbal, com a la no verbal. Els dos pols són essencials. I també les llengües. Quantes més, millor. Cal ensenyar els nenes i nens a parlar en públic, a debatre, a saber conversar,... La veu és màgia, diu  Serrano. El llenguatge és la veu posada en ordre. Construïda. Si la gent el agrada una cara amable, amb una veu amable; treballem-les. Dulcifiquem els rostres i les paraules.

Un segon element clau en l’educació dels segle XXI serà la integració, la inclusió, la interdisciplinarietat.  No serveixen els mòduls estancs: ara matemàtiques, ara llengua, ara gimnàstica,.. Precisament, el conreu del cos i la veu (els mestres de gimnàstica i música haurien de ser re considerats en l’escalafó docent) ha de ser prioritari  en l’infant. Jo em pregunto: no pot haver-hi una manera d’integrar les matèries? Que els professor d’una i altres matèries programin junts els temaris? Un somni? Una utopia? Potser sí.

El que cal és desenvolupar el “talent” dels alumnes. Ser talentós no vol dir ser un superdotat. Vol dir tenir sentit comú. Saber comparar, fer metàfores, relacionar, concloure, escollir conscientment... Perquè tot el fet lingüístic és una forma de desenvolupar el cervell. És una festa dels sentits, per Serrano; títol d’un llibre que us recomano. Dins el nostre cervell tot està relacionat; i en sabem tan poc encara  d’aquesta gran màquina humana!

Bé. Es va dir això i molt més encara. Jo anava a escoltar experiències sobre la inclusió d’alumnes amb discapacitats visuals en l’ensenyament i em vaig endur una agradable sensació que hi ha molta gent en aquesta línia i que queda molt per fer encara. I les paraules de l'orador eren fetes sense papers, ni apunts previs. A raig fet. En una dicció i tonalitat amables i embolcallant. Jo, quan sigui gran, vull parlar com aquest home!

I ja vaig flipar quan Serrano va dir —exagerant, és clar— que dins una bona obra literària, una bona novel·la, hi ha més a descobrir pels infants que en la comprensió dels mecanismes del sistema solar.  Saber com es construeixen la trama principal i els paral·leles, els personatges, els ambients, els diàlegs, enriqueix més que memoritzar planetes  o moviments gravitatoris. Perquè els nens que s’acostumen a treballar en grups seran  més talentosos i eficients en el futur. Per això creu que for bo tenir corals i grups de teatre en les escoles. El teatre desinhibeix i fa madurar. Una coral permet modular una veu. I una ve modul.lada és un gran regal. (És clar, que a mi no m’he sentit cantar al bany!). En els currículums hauria de comptar: “canta en una coral”, “ha fet teatre”,.. Algú del públic va afegir, en el debat, que a més a més, això s’ha de fer sempre amb una gran dosi de sentit de l’humor. Ben cert. És això el que ens agrada a tots tenir en el replà, oi?

I ja quan l’auditori es posava dempeus és quan va dir que “cal apostar per la salut emocional dels nostres mestres”. Tret directe a la línia de flotació del Departament d’Educació. El conseller ja era fora, per cert. Perquè un  mestres contents, satisfets, segurs d’un suport extern i col·lectiu, segurs d’un equilibri emocional personal, sabran transmetre un bon estat emocional als seus alumnes. Cal mimar els mestres. Ovació tancada! Hi estic plenament d’acord; perquè hi ha mestres que , de tan desequilibrats que estan, són un perill públic per a la nostra infantesa i joventut; això també us ho asseguro! Pocs, però es fan notar. I és que no tothom serveix per ensenyar.

L’emoció fixa coneixements i fixa la memòria. Recordem molt  millor  allà que ens va emocionar en un moment donat que el que ens és anodí. Per això és important seguir el model anglosaxó on el fet de saber parlar  té més importància que el fet de saber llegir. Aquí potser discreparíem (però qui li discrepa al Serrano en públic?). Cal educar al parlar, és cert, perquè obliga a ordenar pensaments i expressar-los emocionalment. L’escriptura també. Oi? Però no ho passes tant de neguit com fent una exposició oral. Vaja, a mi em foten davant aquell auditori i em pixo a sobre dels nervis! Se n’ha de saber de xerrar.

Abans , en Maragall, en un dels seus darrers actes com a conseller (collons d’inútil!), havia defensat una de els poques idees sensates que li he sentit en aquest darrers mesos: que la innovació és inclusiva o no é innovació. Havia canviat  de la R+I (Recerca i Innovació ) per I+I (Innovació + Inclusió). Un dels contertul.lians de després, crec que va ser Enric Bolea, del Servei Educatiu Especific  de la Institució Balmes, va agafar el guant afegint que calia parlar de la I +I + I: Innovació + Inclusió + Il·lusió.

Això sí: que la il·lusió no decaigui mai!

De lectura (44): Petita crònica d’un professor a secundària, de Toni Sala

Per la Zel, que em sembla que sap quin pa s’hi dóna
en aquesta selva de l’ensenyament.

«Els alumnes detecten la feblesa.
La feblesa no agrada, instiga a l’atac.» (p. 59)

Empàtic.

Un llibre que haurien de llegir tots els pares amb fills adolescents. Com jo.

Un crònica fidedigna de la situació que es viu a les aules i en el món dels instituts públics actuals. Trobareu totes les situacions possibles que, en un moment o altra, heu viscut vosaltres com estudiants o els vostres fills. Aquí sí que no podem dir que qualsevol semblança amb al realitat és pura fantasia. La realitat et colpeja al front i no podem amagar el cap o tancar els ulls. I ho fem constantment.

L’estructura del llibre és temporal, lineal: des del primer dia de classe en un institut –un nou destí laboral, a comarques, en una localitat turística, cosmopolita i plena de contrastos (Pineda de Mar), fins al darrer dia del curs escolar. Passa pels diferents nivells d’ESO i batxillerat, i en cada un en fa pinzellades que són de universal. La prosa de Sala és àgil, amena, planera. És impossible no entrar-hi. No solidaritzar-se amb aquesta cosmogonia educativa.

Apareixen les relacions professor-alumne, alumne-alumne (sis anys seient junts i s’obliden fàcilment), professor-professor i professor-pares. Les anècdotes són totes versemblants. Sala escriu sense paternalismes ni dogmatismea. Bé, alguna jaculatòria sí que deixa anar. Exposa, constata i proposa. No conclou perquè és impossible.. La seva actitud és una més en una món cosmopolita on cada profe és també un satèl·lit. Però són dos mons: el de l’alumnat i el del professorat en un univers comú, que es comparteix i per tant, s’han de regir per normes d’obligat compliment. I en aquesta cosmogonia hi ha forces tel.lúriques que cerquen apropaments, connexions, rebuigs, combats, enfrontament i esclats planetaris. En el fons, les mateixes situacions que es poden donar en una comunitat de veïns, en un despatx laboral o en la mateixa catosfera. El que passa és que uns vénen a aprendre i d’altres, a ensenyar. Uns a saltar obstacles fins la meta final —la selectivitat, i uns altres a empènyer o dificultat la cursa. I en el trajecte, tots els matisos del gris possibles. I el professor té un poder, un as a la màniga. Pot acabar destrossant la cursa d’algun. “Tu no serveixes. Fora del circuit”. I poden generar-ne grans fr4acassos i desgràcies Al final, tot per una xifra. Amb decimals.

Per les planes del llibre es succeeixen alumnes insurrectes, autèntics delinqüents en potència; professors vivint en el desassossec permanent; claustres ingovernables, autèntics professors cretins —d’això, en Sala no en parla gaire i puc assegurar que n’hi ha—, complicitats corporatives, seduccions mútues que freguen el llindar de la legalitat, solidaritats tàcites, enveges i aprenentatges,... la vida mateixa en una capsa tancada. Com fer-la permeable? I alguns estels que brillen amb llum pròpia en un i altre bàndol. No tot està perdut, doncs! A voltes, sembla que descrigui un combat desigual.

No tot són fracassos, però. L’èxit de està en ser original, emfàtic. Però això esgota i el currículum no ajuda. «L’intern és un espai de comprimit entre quatre parets amb trenta adolescents que s’avorreixen». És difícil mantenir l’atenció, cert.

El profe que acaba cremat, el que acaba amb depressió, la mare que nega l’evidència que els seu fill és un autèntic dropo, el Departament que sembla negar-los el pa i la sal, la manca de coherència entre els companys, uns llibres de text que més que ajudar, tomben d’esquena; com cal llençar sovint l’ham i costa que piquin... Joves de catorze anys, amb la sang bullint a les venes, que no volen estudiar i han d’arrossegar-se dos cursos més per els aules. És una bomba de rellotgeria que cal mirar que no exploti als dits. No tothom servei per estudiar. Tampoc per donar classes, diria jo. I aquesta evidència fa mal de dir; però què fer? La societat no hem resolt aquesta certesa i fem ulls grossos. “Passin, passin,...que el circ de la vida ja anirà destriant els elegits”. I amb aquest nivells de mediocricitat generalitzada, vindran de fora i ens allisaran. Això no ho diu en Sala. Ho dic jo perquè així ho percebo. Com posar-se les piles? Doncs senzillament no deixar-ho morir d’inanició. Costa; sí; però no hi ha més remei. «—Què voleu fer en el futur? —Volem fer oposicions. —Oposicions? Però a què? —És igual, oposicions...» Com podrà anar bé un país que la seva joventut vol ser funcionari en al seva majoria?

Resultat: «als centres s’acaben fent tres grups: els de la via normal, els de la via lenta i els de la via morta». Quan aquests són majoria, el grup és ingovernable. La vida escolar s’allarga per baix i s’escurça en els nivells superiors universitaris. Sempre he pensat que era un error. Nens de dotze anys entrant a instituts amb gent de divuit. Els decalaixos són oceànics. Xavals de vint-i-tres anys amb màster i postgraus de notes astronòmiques però sense ni una engruna d’experiència de què és la vida laboral. Però la Reforma i Bolonia marquen el camí

Quan entren a la Primària, els 56% d’alumnes els agrada llegir. En acabar el batxillerat, només un 6% ho fa regularment. Alguna cosa passa pel camí, oi?

Sala narra el cantó agredolç de l’ensenyament. El valor del llibre és la visió sincera “des de dins”. No escatima crítiques al Departament d’Educació («més que veure’ns com treballadors, sembla que els fem nosa»).

El primer dia de classe pot marcar tot un trimestre o un curs. Donar classe és com “actuar”, desemmascarar trenta cares i saber mantenir la distància i el teu rol. I sempre amatent a ser desbordat per la situació. No perdre el control. Caminar per una corda fluixa i no deixar-se devorar per la fera o bé, saber jugar amb ella. «Però que pot motivar més a un adolescent que la possibilitat de desmuntar una classe?» No és fàcil ser mestre. Jo n’he estat en un curt període de temps, de molt jove. Res semblant al que ara són els instituts. No ho podria suportar-ho. Em conec.

Ara ens faltaria veure com acaba el cicle i algun professor universitari ens explica la seva crònica “des de dins”. Segur que seria ben diferent a la que jo vaig viure als vuitanta. Segurament millor en molts aspectes i pitjor en d’altres. M’agradaria conèixer-la...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

PISA, que vénen forts aquests joves!

Ara aquest dies que es parla tant de l'informe PISA (pisa que fa fort, que diuen uns) i que alguns de vosaltres ja hi heu reflexionat a bastament, heus aquí la meva aportació. Realment, pel que fa a l'educació, volem tenir un país europeu amb uns recursos i una reforma educativa que volia ser de nivell per un país del segle XXI quan seguim vivint en un país de pandereta.

La mediocricitat impera arreu i el desgavell en certes aules és llei. No és culpa dels sous ni la formació dels mestres és clar; ni dels programes educatius que canvien cada dos per tres; ni dels valors que inculquem als nostres fills des de petits, sortint amb ells, inculcant-los la lectura o fent-la petar plegats l'hora de sopar; ni dels mitjans de comunicació que vomiten programes insubstancials tothora, ni del reguitzell de ministres ni consellers que han anat succeint-se un rera l'altre i on un deia "digo" ara un altre diu "diego"; ni de les onades recents d'emigrants que van engruixint l'escola pública en favor de la privada; ni de la manca d'inversió en programes o infraestructures acadèmiques; ni... En deixo res? És clar que ningú en té la culpa absoluta de tot i tots la tenim alhora. Però alguns més que altres, no?

Aquesta qüestió de l'educació sí que és un problema prioritari i no que arribi el coi d'AVE a Barcelona. Una joventut mediocre només dóna països mediocres. Tant, que ni seran capaços d'adonar-se'n d'aquí deu anys, quan altres joves d'altres nacionalitats ens passin la mà per la cara. Digueu-me pedant si voleu, però estic en tot el dret de pensar-ho. I si no s'hi posen ja, no ens hi posem ja, riurem,...

En fi, pels que sou mestres (Júlia, Tarambana, Zel, Sol Solet,...et alii) o els que sigueu pares "jovencells" (Gatot, Clint, Charlie, Duschgel, Oriol, Chamb,..) d'adolescents o preadolescents (Joana, Rosa, Viatger, Carme, Veí,Violette, Waipueduca,...) i fins i tots pels que sigueu ja avis (L'Avi); aquest vídeo us pot fer somriure o plorar. Als que no ho sigueu encara (la majoria; i que us duri!) us convido a escoltar un jutje de menors amb força sentit comú, bonhomia i sentit de l'humor. El vídeo és llarguet i amb els cinc primers minuts ja en tindreu prou. La frase final, però, és demolidora. Mereix un post per ella sola.