Les Maleruveïnes FC en forma... (3 de 3)

(continuació)

Evidentment cap dia es va arribar a l’hora i cap dia es va fer el planning previst. Bé, el planning que tenia previst jo. Perquè elles, les noies de l’equip Maleruveïnes FC, en van tenir cada dia; de plans. I cada nit. Els matins no existien. Això sí; l’hora del vermut era sagrada per totes. No sabia com, però me les trobava sempre a la terrassa del restaurant explicant-se acudits, comparant-se el bronzo assolit i detallant les hazañas bélicas de la nit anterior. Una tarda, fart ja de repassar tot so lla línia blanca del córner vaig veure passar en un flamant Mustang descapotable amb la Rateta i l’Albanta al volant. Em va semblar veure dues cares conegudes al seient del darrera. Si no fos perquè pateixo miopia, hagués jurat que era un veí amb cara felina i un jovenet que tocava els bongos.

Al darrer dia, després d’acudir tres dies seguits inútilment a l’hora convinguda per l’entrenament, deuria ser més per pena que per convicció, vaig aconseguir aglutinar tot l’equip al vestuari que havíem llogat. Dues hores més tard del previst, però. El sol ja estava a punt de pondre’s. Al vestuari vaig repartir samarretes, shorts i locions de reflex a totes. Mentrestant, sonava els acords per animar l’esperit. “Míster, que això m’estreny molt”, va rondinar la Violeta. “No tindràs una altra samarreta amb d’altres colors? És que a mi el groc em queda fatal!” s’hi va afegir la Silver. “Vols dir que amb aquestes talles no rebentarem el pitram el primer dia?”, feia per sota el nas la Lady Griselda.

"I que et sembla la meva manicura? S'integra amb els colors de l'equip", va mostrar la Su.

“Però amb aquesta samarreta no se’m veurà el tatoo!”, protestava la Tarambana.

Jo ja veia que allò anava amb segones. I terceres. “A veure, xiquetes, anem a córrer la banda una miqueta, que vull veure en quina forma física esteu”. “Amb aquesta calor!”, va protestar la Déja Vie. “Si encara és de dia, que no ho veus?” va manifestar la Caterina. “És que ens acabem de llevar!”, va voler justificar-se la Jo mateixa. “Ha dit a “córrer la barra”...?; a aquesta hora del matí?”, va fer veure que no m’entenia la Duschgel. “Veí, tu vols fer-me suar a mi? No t’agradaria més fer meu suar d’una altra manera?” va dir-me la Zel, mentre em mirava amb un esguard de gateta en ídem.

“PROU! Que us poseu les botes i a picar pedra al camp, vinga!” vaig inquirir posant-me seriós. Suposo que el fet que ho fes dalt del tamboret del massatgista deuria influir més. “Per cert, Veí, quan mesures?” em va demanar l’Antaviana des de sobre l’espatlla, veient que ni dalt el tamboret sobrepassava cap d’aquelles deesses. "Em recordes algú...", va fer la Platxèria; “Nenes, jo he comprat unes botes que flipareu”, va mostrar l’Anna.

“Prou de distraccions! Us menjareu la gespa, si cal!, “Ui, és cert!. És que ja és hora del vermout, veí, i això és sagrat en aquesta illa, ja saps...”, en volia fer creure l’Alepsi. “I per cert, ja hem parlat de les condicions laborals d’enguany?”, va demanar l’Aupi. “És cert, a quan està la prima per partit guanyat? va inquirir la Joana T. “Ostres, m’he deixat els cordons de les botes a l’hotel!, vaig sentir que li deia la Platxèria a la Cèlia. I aquesta per resposta, li ensenya a la Júlia: “Has vist quin bolso he trobat avui al mercat hippy?

Jo ja veia que tot allò era un enredada per no fotre brot. I ja sabia que a les meves pupil·les no els calia gaire estirament de cames. Ni de cossos. Els tenien prou estilitzades, totes. Només calia fer un repàs a aquells béns de déu amb què la naturalesa les havia dotat. Realment no ens calia cap tàctiques pedestres per sortir al camp i aixafar qualsevol equip. Especialment el del tanoca aquell, el del Haren FC. Elles portaven la victòria a la sang. I als gens.

Mentre mirava com la feien petar, absents de mi; em vaig recordar d’algunes anècdotes dels partits de l’anterior temporada... Com quan aquell dia em va venir la Rosa al final del partit. “Entrenador, vós ja sabeu que jo ho dono tot al camp”; “Sí, Rosa; però no cal donar la samarreta a l’àrbitre en acabar el partit. “ Ah, no?; com que ho veig que ho fan a la tele...” “Si, i ells tampoc porten sostenidors, com tu, oi?...”. "Per això em demana tothom la pilota..."

O aquell dia al túnel dels vestidors. “Viu ja t’he dit que el tabac és fatal per l’esport. Que fas fumant abans del partit?”. “Ah, sí?, doncs tranquil. Que no és tabac això que fumo”. I dit i fet, va anar passant el peta entre el públic que els havia anat a veure... Ens van clausurar el camp, és clar. O el dia que vam anar de visitants al camp de l’euip de les Carmelites Descalces. “Descalces vol dir sense res als peus, Rateta! No que no dugui roba interior... No cal que et solidaritzis jugant a pèl!”.

El pitjor va venir al descans. “Anna, Es pot saber què fas damunt aquest pobre home!” “Seduint al quart àrbitre... No m’ho havies demanat?” “Joooo?” “Si, veí. M’has dit: “Ves a escalfar la banqueta... i com que aquest senyor estava aquí assegut...” O aquell altre dia quan vaig demanar que sortís la Kweilan per canviar la Su i va aparèixer amb biquini- “I tu on vas així?”, vaig demanar-li, astorat. “No m’has dit que en ser prop de l’àrea em tiri a la piscina?”

I encara la Mireia: “Això del fora de joc no entenc... Si estic dins el camp, com és que em diuen que estic fora?”

Elles eren així: encantadores.

“És que veí, parles molt raru tu!” Deixa-les que ja sabem el què han de fer elles..., deia la Carme Rosanas, sempre, per excusar-les. “No veus que jo ja els passo vídeos de tàctica”, Mira.” “Però si això són gravacions de les festes del Ronaldhino al Saratoga”. “Ah? I no havíem quedat que volies que poséssim ritme al nostre joc? Ho fem com ho fa ell”, va justificar-se.

“Prou! Prou! Prou!” vaig cridar. “Mira-te’l, ja sembla el Cuní”, va fer la Júlia. “Molt bé. Si no sortiu a escalfar, almenys m’escoltareu”. “Som tot orelles”, va fer-me l’Aupi mentre feia l’ullet a la resta i les feia seure. “Val. Carme, treu els Aquarius i fes-les seure al meu voltant, que almenys farem classe teòrica. Ja posats...“. “Aquarius...?, no tens cerveses?”, va demanar la Cèlia. “O mojitos, que tinc la gola aspre encara de la festa d’ahir”, va fer la Carme Fortià. “Quina festa? —vaig demanar— Jo no sabia res de cap festa...!” “Però si t’ho vam dir, veí –va dir la Joana T.- “El que passa és que sempre estàs als núvols, amb els llibres aquests,...; que si fent ressenyes, que si citant frases, que si buscant peces pel teu museu d’andròmines...”, va replicar la Tarambana. “Ahir vam pensar molt en tu, per cert...”, va fer la Duschgel. “Sobretot quan ballàvem la conga..”, va fer la Su. I totes es van fotre a riure. “Val, val, val... Això no pot seguir així. El mes que ve tenim l’encontre amb l’equip del tanoca. Voleu fer el ridícul com fa ell?”.

La Violeta es fa alçar i va fer callar la resta. “Escolta veí, no t’enfadis amb nosaltres. Si estem encantades que ens concentris aquí a l’illa i tot això. Però has d’entendre que amb els nostre cos i savoir faire no podem perdre el temps en exercicis inútils...”. “Si anem sobrades, que no ho veus quin domini tenim de la pilota!” va exclamar la Rateta.

“Millor que pleguem. És l’última nit a l’illa i necessitem deixar un bon record del nostre pas. O sigui que ara sortirem totes i t’esperem a l’hotel... Si vols venir ja saps....”, va concloure l’Anna.

Les vaig veure sortir a totes del vestidor. Un rera l’altre em feien un petó a la galta o m’estarrufaven el cabell. “El nostre Guardiola particular; quant has d’aprendre encara...”, m’anaven dient. Les veia anar sortint agafades del braç totes 26. Santa innocència! Vaig arreplegar quatre combinacions de terra (“Ja tornen anar marcant regatera, són impossibles”); vaig desendollar el vídeo i vaig apagar els llums. Anava a tancar amb clau el vestidor quan vaig sentir que d’una dutxa rajava aigua. Vaig anar a tancar-la. Quina no va ser la meva sorpresa en veure’t que estaves allí, a pèl, i em miraves en cara de xai degollat, de no haver trencat mai un plat. “Em passes el gel?” Com m’hi podia negar.”Creia que havíeu sortit totes”. “Ja veus que no,...; t’esperava. I vas afegir: "M’ensabones?” Més encara...?

Allò deuria ser la paraula clau, perquè al moment vaig veure que les llums s’obrien de cop i volta. Vaig sentir una música que començava a sonar estrident. I que tot la troupe entrava de nou al vestidor. I rere seu, una vintena més de veïns que deurien estar a l’aguait. Allí havia el Robertinhos (era ell el del Mustang!), el Driver, en Dessmond, en Chamb, l’Striper, el dels PiT, el Mossèn, Fra Miquel,, Té la Mà, el Clint, el Puji, el Viatger, l’Skorbuto, el Tondo, el Viatger, l’SM, el CETINA, L’Avi, el Zinc,..i d’altres que no sabia reconèixer. Fins i tot em va semblar veure el Tibau que ensenyava el seu darrer llibre a una interessada Júlia. “Què veí, et pensaves que tu sol podries tocar pilotes, aquí?”, va fer-me l’ullet el Gatot mentre treia a ballar la Violeta.

M’havien ben enredat tots plegats: havien estat tota la setmana preparant el terreny per la festa final a la meva esquena. Ara entenia aquella deserció constant!

I mentre em dedicava a ensabonar-te l’esquena, vaig veure clar que enguany no guanyaríem cap partit (menys el que havíem de guanyar); però que ens ho passaríem de por després de cada jornada. Segur!

I mentre sentia la música, desconxar taps d’ampolles de cava, sentir que es muntava una desfilada i caure samarretes i tanges per terra; noto que m’agafes pel clatell i em dius a cau d’orella: “M’expliques ara com era allò de buidar-se en el camp?”

(continueu-ho; si voleu...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Nova temporada: on anem a fer mal? (2 de 3)

Vaig convocar per email totes les integrants. La trobada seria dalt el terrat. Jo posaria els canapès i el cava. Aprofitaria l’ocasió per bufar les tres espelmes dels tres anys del blog. Hosti, com passa el temps!

Un cop reunides els vaig anunciar la meva proposta: enguany aniríem a fer l’estage de pretemporada a un prat de l’Alt Pirineu, a 2.000 metres d’alçada; allunyats dels sorolls, els tràfecs urbans, la contaminació i en comunió amb la natura. Tendes de campanya. Sacs de dormir. Menjar enllaunat o el que cacéssim. Aires sans i límpids. Aigua dels desglaç per beure. Focs de camp a les nits. Jocs de pistes per entretenir-nos. Matinar per fer travesses entre colls i cims. Alguna jornada de supervivència al bosc. Gimnàstica sueca als vespres. Pesca assegurada i llet de vaca per esmorzar. Quan vaig acabar el meu brandat discurs es va fer un silenci sepulcral que va durar mig minut. Vint-i-vuit parells d’esguards es van clavar sobre meu. Les cares s’anaven fitant l’una a l’altra i llegia una certa estupefacció en els rostres.

Finalment, la Joana T. va ser la primera a parlar.... “Vols dir..., sense platja?” I va seguir la Tarambana: “I sense poder anar de shooping”? I la Carme F.: “Sense aigua calenta?” I la Su: “Sense biblioteques a prop?” I la Caterina: “Sense cinema?” I la Silver: “Sense veure el mar”? I la Zel: “Sense internet?” I la Platxèria: “Sense estancs?” I l’Alepsi: “Sense cobertura de mòbil?” I la Violeta: ”¿Sense baretos?”... I no sé qui va afegir la més important de totes: “Sense homes?”. “Collons, i jo què soc!”, els vaig dir. Totes es van mirar entre si, tapant-se la boca amb les mans. Al final van esclafar a riure. “Veí...no pretendràs..., tu sol,et...; nosaltres,...”, em va fer la Rateta agafant-me, càndidament, per l’espatlla. “No t’enfadis, carinyet, però, com dius que et dius?”, em va demanar la Rosa V., mentre s’ajustava una arracada. "Quina edat dius que tens?", fa afegir, sorneguera, l'Albanta.

No vaig voler respondre ni entrar a discutir. Vaig provar un darrer intent de demostrar qui duia allí els pantalons. “Demà sortim. A les set, totes davant el portal del bloc, vestides amb xandall reglamentari. L’autocar no esperarà ningú...” “L’autoquè...?” va demanar la Mireia. “Vol dir les set del vespre, no?” va fer incrèdula la Jo Mateixa. “De quin xandall parla?”, va demanar l’Antaviana. “Crec que es refereix a aquells pingajos que va anar a recollir un dia a la parròquia...”, va aclarir-li la Prosopopeia. "Per cert, com es gestiona aquí el tema de les primes?", va demanr l'Eli, que havíem fitxat en darrer moment. Totes anaven prenent canapès i servint-se copes de cava, obviant-me descaradament. No m’ho podia creure.

La Júlia, com a segona entrenadora i veïna de més edat, va venir al meu rescat. Em va agafar pel colze i em va conduir a un racó del terrat mentre la resta començava a explicar-se aventures d’estiu i feia volar taps de suro. “Veí, sàpigues que abans que tu diguis res ja ho teníem tot preparat”, va començar. “Preparat, ... el què?”, vaig fer, confós. “Doncs... els bitllets d’avió, les habitacions individuals, l’hotel de cinc estrelles, les limousines de lloguer, els àpats en restaurants de luxe, el boys de companyia,...; Ah! I un camp de gespa natural per entrenar una estoneta, no et preocupis.” La Carme R., que ens havia seguit, va afegir “I tot a costa del pressupost del club, és clar!”. Allò volia dir... del meu pressupost!

“Però..., però..., però... on em voleu dur”?

AQUÍ”, van respondre, totes, a l'unison.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Nova temporada. tornem a l'atac! (1 / 3)

Aquesta ha estat una temporada difícil. Tots els elements se’ns han posat en contra. Que si malalties, que si girades de turmell, que si operacions estètiques, que si època d’exàmens, que si tinc vacances, que si aquesta nit surto amb el novio, que ara comencen les rebaixes,... Tot i així, hem quedat en una meritòria penúltima posició a la lliga de comunitats veïnals de Blogville. Però ja sabem que nosaltres no anem a guanyar partits, sinó a passar-nos-ho bé. I a fe de Déu que cada encontre de les Maleruveïnes FC és un festival! Pitjors els ha anat a altres, que no gosen ni comentar-ho en el seu blog. Crec que s’han endut mitja dotzena de gols per partit de mitjana. I el nostre 1-18 a domicili, em aquell camp de cols que és el Turó Park, els va fer mal al cor, pobres. Al final vaig dir a l’Aupí tanto del honor... a domicili, en aquell camp de cols que és el que es fes un gol en pròpia porteria, per allò que poguessin dir que havien fet el tanto del honor.

La veritat és que ens ha faltat seriositat en els entrenaments per conjuntar l’equip. Bé, el cert és que ens ha faltat entrenaments. I per què negar-ho... No n’hem fet ni un! Quan venien unes, faltaven les altres. Les que venien es deixaven els cordons de les botes a casa o el short el tenien foradat. O no els quedava gel de dutxa. O no duien la manxa per inflar la pilota. Ni la pilota. Durant la temporada algunes han caigut en aquest malson de l’embaràs i d’altres són mares primerenques. En fi..., excuses de mal pagador per fer cas omís de l’entrenament i acabar tots plegats anant la tasca del costat, cantant cançons de taverna i lligant amb els universitaris que la freqüenten. (L’amo m’ha promès barra lliure tot l’any: des que porto les integrants de l’equip al local, la parròquia se li ha multiplicat per sis). Li he dit que ens faci d’espònsor. Però ell insisteix en fer de massatgista.

Però això ha de canviar enguany. Aviso. Ara comença una nova temporada i cal reescalfar els ànims. Si els del Barça han aconseguit cinc copes, nosaltres, almenys , hem de guanyar cinc partits. Dono per guanyats els que ens enfrontaran a l’equip del tanoca. La veritat és que en aquest estiu he estat fent intents per fitxar a les seves principals estrelles. L’Emily, la Xurri, la Joana, la Rita, la Violette, la Khalina, l'Arare, la MK, ... (no sé que els dona, el noi; els deu fer vudú o segrestades). I la veritat és que ja tenia el document a punt de signatura. L’oferta era immillorable: passi VIP a Kiki de Montparnasse, sis caps de setmana pagats a les termes Montbrió, carnet de descompte al Sephora i entrades preferents a tots els concerts del Sant Jordi. El mateix que a totes les integrants del Maleruveïnes FC. Però m’ha fet pena, el pobre. Almenys, és més honrós guanyar-los a dreta llei.

Amb tot, alguns pilars dels nostre equip s’han donat de baixa definitivament de l’entitat. I no per anar-se’n a l’etern rival; sinó per fer les maletes i desaparèixer de Blogville. Espero que el vagi bonito allí on siguin. O dic de cor. Aquest any, doncs, em quedo sense la Sol Solet, la Txell , la la Cruella, la Palito, la Meta , l'Euria; l'Elur; la Metis ; l'Abogada , la Boira, , i la Marinetix. Punto.

Però no patiu. Les he suplert amb unes nous fitxatges de nivell fins confeccionar una plantilla de 24 deeses que ni tota la pasta gansa del Florentino aquell podria pagar. I encara està obert el mercat d’hivern! (O dic per si alguna es vol afegir..., eh?)

I després de diverses càbales, he confeccionat l’equip de la temporada 2009-2010. Heus lo ací:

A la porteria: l'Aupí

De defensa central: la Joana T. i la Violeta

Al cantó dret: la Mireia i l' Antaviana

Al cantó esquerra: la Zel , la Su i Caterina

De defenses lliures: la Déjà Vie,

A l'eix central: l'Anna Tarambana i l'Anna, i la Kweilan

De central drets: la Silver i Viuillegeix

De centrals esquerres: Dusghel , la Rosa V.

De davanters centre: l’Albanta i l'Alepsi

De mig volant dret, la Platxèria

De mig volant esquerra, Prosopopeia i la Cèlia

De davantera, dreta: Carme Fortià

De davantera esquerra: la Jo Mateixa i la Rateta Miquey

De segona entrenadora: la Júlia

Delegada de camp: la Carme Rosanas

Així doncs, vaig convocar l’equip a un nou estage de pre-temporada pel cap de setmana vinent. Per explicar-los el pla quedeu totes convocades al terrat diumenge al vespre. Potser serà semblant al que vam fer l’any passat? Qui lo sa...

(continuarà)

PS És cert, m'oblidava. Ahir , divendres 11 de setembre, en Malerudeveure't va fer 3 anys. Sort que la Dushgel m'ho ha recordat! Entre tanta Diada, tant enrernou amb la Noa, tanta piuladissa dels aturats a Rafel Casanova, tant morbo amb el Laporta, tanta commemoració del la zona 0 a Nova York,... i elveidedalt despistat!

En fi, que les que vingueu demà tindreu pastís. La resta de veïns, teniu l'esmorzar pagat al bar de la cantonada. Sense alcohol.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Maleruveïnes FC: a arrassar!

Vam convenir de trobar-nos totes (i empro el genèric femení, ja que elles són majoria) en algun lloc de la Costa Brava. Res de masos aïllats als Monegros on avorrir-se majestuosament com sembla que havia decidit l’entrenador de l’equip contrari. Pobretes! Crec que els recessos espirituals de la Damas Negras de los Sagrados Clavos del Santo Jesús deuen ser més emocionants que les convocatòries de les integrants de l’Harem FC. Ja saben elles que la temporada de fitxatges és oberta..., si volen canviar...

Les de l’equip Maleruveïnes Team, FC, en canvi, no necessiten assajar cap tàctica prèvia ni rebre lliçons de posicionament en el camp.

Ja recordeu el primer entrenament que vam fer, oi?

Dueu a la sang l’esperit rebel i transgressor i un felí instint natural per saber llegir, amb rapidesa i demostrada eficàcia i eficiència –que no és el mateix-, quines són les millors tàctiques a emprar en el camp en cada moment i circumstància. En el camp de futbol, en el camp de la vida i en el de l’honor a l’ensems sabeu dur la pilota i el que tingueu entre mans. Perquè perdre el temps en xarlotades, doncs?

Amb tot, l’entrenador, o sia, jo mateix, el veí de dalt, ha cregut convenient mantenir una trobada (in)formal –ple d’informalimes– per mantenir en alça l’esperit de l’equip i el clima de companyonia.

Per tant, quedeu totes convocades en el dia i hora assenyalat (adjunto plànol en SMS particularitzat) per gaudir d’un cap de setmana post-vacacional, reparador i transgressor, amb tot seguit de luxes i comoditats a totes les integrants del Maleruveïnes Team, FC. Evidentment, tot a costa de la comunitat de veïns, només faltaria! Per això pagueu una quota de colló de mico.

Evidentment, no indicaré les tàctiques que emprarem aquests dies, no sigui que l’equip contrari, pobret!, en un atac de sentit comú i gelosia, vulgui copiar-les. Però potser sí que en faré un post a posteriori explicant com ha anat el cap de setmana de concentració.

PS L’equip de massatgistes, fisioterapeutes, tècnics reparadors acupuntureros i voltors diversos del sexe masculí que vulgueu apuntar-vos també a la sortida, feu-m’ho saber en comentari adjunt. Anireu en autocar a part i estareu allotjats en la fonda del poble veí. Evidentment. No sigui que em distragueu excessivament el personal...

Programa d’actes

Divendres tarda
17 h Recollida en autocar al lloc convingut
19 h Arribada a l’hotelet rural de concentració (tot és per nosaltres)
Repartiment d’habitacions (totes individuals, amb jacuzzi, TV, internet, bar)
20 h Petita sessió d’estiraments amb xerrameca col.lectiva
21 h Sopar de germanor
22 h Sortida en vaixell nocturn (veler de tres pals) resseguint la costa. Música en directe: salsa, rumba, bolero,... (mulatos a bord). Sopar fred. Ambient calent. Alcohol a discreció. Bany discrecional.
02 h Tornada
03 h Allitament (qui ho vulgui)

Dissabte
10 h Sessió de massatge col·lectiu
Lifitngs personalitzats
12 h Sortida de shooping
14 h Vermut-aperitiu a la piscina
Bany discrecional
15 h Dinar (cuina catalana)
16 h Migdiada col.lectiva
18 h Sessió de massatges i estiraments
Petita sessió de gimnàstica. Jacuzzi i spa.
Sessió teòrica: “Mil maneres d’aixafar l’Harem FC ”
21 h Sopar de barbacoa
Alcohol a discreció
23 h Focs d’artifici
24 h Sardinada i foc de camp a la platja
(bany sota la lluna plena)
Jocs de cucanya
Alcohol a discreció

Diumenge
12 h Esmorzar i passeig matinal
13 h Sessió de massatges, jacuzzi i spa
14 h Dinar (cuina francesa)
Copa i puro
16 h Migdiada
17 h Sessió teòrica: “Mil maneres més d’aixafar l’Harem FC”
19 h Retorn a la ciutat

Jugadores convocades

Porteria: l'Aupí i l'Abogada,

Defensa central: la Joana T. i la Sol Solet.

Al cantó dret: la Txell i la Cruella

Al cantó esquerra: la Zel , la Su i Caterina
De defenses lliures: la Déjà Vie, la Palito, i l'Elur:

A l'eix central: l'Anna Tarambana i la Meta , i l'Anna,

Central drets: la Silver i l'Euria.

Centrals esquerres: Dusghel , la Rosa V. i la Metis

Davanters centre: la Boira i l'Alepsi,

Mig volant esquerra, la Marinetix,

Mig volant dret, la Platxèria,

Davantera, dret Carme Fortià

Davantera l'esquerra, la Jo Mateixa.

De segona entrenadora, la Júlia,

Delegada de camp, la Carme Rosanas

Si alguna jugadora sense fitxa ni equip encara hores d'ara, després de tancar el mercat d'estiu, desitja afegir-se a l'equip, haurà de passar les proves de rigor. Cal sol.licitar-ho per escrit.

Igualment, si alguna vol fer com el Ronaldinho i canviar d'aires, cap problema!, té carta de llibertat. Ja sabeu que aquí no hi ha fitxes, ni primes, ni sous, ni bufandes. Tan sols el plaer de suar la samarreta del veïnat!

D’aquesta sortida en sortirà (rodolí) l’equip titular. Avanço.

(No sentiu un tremolor i repicar de dents? Deu ser el Paseante des del seu Turó Park, en llegir aquest post...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: