29 de setembre del 2011

De lectura (104): Corazón tan blanco, de Javier Marías

“…no existe lo que no se dice. Y es verdad que sólo lo que no se dice,
es lo que no traducimos nunca.” (p. 58)

“Mis manos son de tu color, le anuncia Macbeth;
pero me avergüenzo de llevar un corazón tan blanco.” (p. 101)

 “En la cama se cuenta todo.” (p. 185)


Escriure és un alliberament?

“No he querido saber; pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuartod de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola...”. Així comença aquesta novel·la, ja un clàssic, tot un  al·legat al fet de saber i de la ignorància, o millor al fet de no voler saber. La pregunta és: Per què amaguem secrets? Els secrets no s’han d’explicar mai? O més val compartir-los? Per viure feliç, potser és millor no saber la veritat, a cops? Recordo que per salvar-nos, havíem de salvar els mots, deia el poeta. Però..., i per salvaguardar-nos d'algú altre?  “Cuando tengas secretos, o si ya los tienes, no los cuentes.” (p.127). Són aquestes les reflexions que m’evoca la lectura de Corazón tan blanco, un títol que va consagrar Javier Marías, amb el qual va obtenir, entre altres, el Premi de la Crítica el 1993.

Les novel·les de Marías exploren les relacions humanes: les de parella, les de l’amistat, les del parentesc, les de persones anònimes sobre les quals projectem fantasmes personals. Sempre he pesat que Marías és un autor que pateix vivencialment i que allibera el seu dolor escrivint. L’autor sempre va deixant pistes al llarg de la novel·la, com bombes de rellotgeria, que saps que explotaran en un moment donat. Es impossible que Marías escrigui a raig. M’agradaria preguntar-li-ho com s’ho fa, si tingués ocasió: “¿Estructuras la novela antes de escribir?”, “¿Te dejas llevar por la idea inicial hasta agotarla de tanto medrar en ella?”, “¿Vuelves tras tus pasos una vez acabas un capítulo?” Per mi que deu anar girant i giravoltant sobre el seus pensaments, guixant fulls, i més fulls, per tal de retornar a enfilar la idea primigènia. La seva és una “escriptura en cabdell”, on s’entrellacen els fils subtils de la història sense adonar-te’n. Les seves novel·les solen ser tres quartes parts de reflexió i una quarta part d’acció o diàlegs. Pensaríeu que és una lectura  avorrida i és tot el contrari. És aquest el mèrit de la seva literatura. Opino, vaja...

Normalment, a les novel·les de Marías el protagonista escriu en primera persona. L’estil és ampul·lós, amb llargues subordinades. “La verdad nunca resplandece, como dice la fórmula, porque la única verdad es la que no se conoce ni se transmite, la que no se traduce a palabras ni a imágenes, la encubierta y no averiguada, y quizá por eso se cuenta tanto o se cuenta todo, para que nunca haya ocurrido nada, una vez se cuenta.” (p. 255). El que podria dir-se en tres paràgrafs, Marías utilitza tres planes. O sis. És la seva peculiaritat. I la seva grandesa. Marías és un constructor d’atmosferes; no un narrador. En les seves novel·les no “passen” coses: s’expliquen "com" passen i "perquè" passen. A vegades no se sap si Marías fa literatura o metafilosofia. “…quien anticipa su propia muerte, rara vez se mata; quien anticipa la de los otros rara vez asesina, es preferible asesinar y matarse con el pensamiento, no dejan secuela ni tampoco huella” (p. 178)

En aquest cas, la novel·la és un passeig pels records entrellaçats del passat del protagonista, Juan Ranz, un traductor i intèrpret, acabat de casar amb Luisa, i fill d’un marxant d’art de reconeguda solvència. El pare de Ranz s’havia casat tres cops abans d’afillar-lo; i les seves dues primeres mullers havien mort en estranyes circumstàncies, fet que el fill desconeixia i descobrirà de manera indirecta. Hasta las cosas más imborrables tienen una duración, como las que no dejan huella o ni siquiera suceden” (p.41). És durant el viatge de noces, a l’Habana, que des del balcó de l’hotel on s’està amb la seva muller, Juan és increpat per una desconeguda que el confon amb algú altre. Més endavant escoltarà una conversa a l’habitació del costat amb aquesta mateixa dona. Aquest fet, que per ell és premonitori d’un desastre, serà l’inici d’una angoixa vital i un  malestar latent que el portarà inexorablement a conèixer el passat del seu pare i, potser, el seu propi futur: “…pues sólo se olvida de veras cuando uno sigue no recordando después que se lo ha obligado a recordar a uno.” (p. 68)

Tot gira entorn el record i l’oblit, doncs; o del no-record, per ser més precisos. Hi ha un retorn als fets viscuts. A vegades, els fets succeeixen d’una manera que no podem control·lar. L’atzar té un paper determinat en els nostres actes. Actes que poden canviar de cop pel sentit o no-sentit d’uns mots dits, sentits o escrits en un moment donat. La força de la paraula.“Lo raro es que las  palabras no tengan más consecuencias nefastas de las que normalmente tienen.” (p. 335)

Les paraules passen. Els fet, romanen. Però si no s’expliquen és com si no haguessin passat. Això ho saben molt bé els historiadors, que s’entossudeixen a interpretar els fets de forma racional per fer-nos-los entenedors a la resta de mortals. “…, pero llega un momento en el que uno confunde lo que ha visto con lo que le han contado, lo que ha presenciado con lo que sabe, lo que le ha ocurrido con lo que ha leído,…” (p. 319). I enmig, l’autor aprofita de fer una crítica velada als vicis dels professionals de la paraula: als traductors i intèrprets, i el paper obscur que els dirigents polítics exerceixen amb els seus discursos vacus i banals; que amaguen en el fons la seva egolatria i ineficàcia. Hi estaríem d’acord. “Escuchar es lo más peligroso, es saber, es estar enterado y estar al tanto, los oídos crecen de párpados que puedan cerrarse instintivamente a lo pronunciado, no pueden guardarse de lo que se presiente que va a escucharse, siempre es demasiado tarde” (p. 100).

I a vegades volem no saber; fem per no saber:“…el mundo es plácido cuando no se sabe” (p. 246). És còmode i senzill viure en la inòpia. Sense dolor. Però quan volem saber un secret, ens delim per mor de les paraules. I a vegades, saber un secret porta nefastes conseqüències. “callar y hablar son fórmulas de intervenir en el futuro” (p. 287). Llegiu el llibre i sabreu què vull dir.

Com sabreu el que li passarà al veí aquest que es passa el dia deixant oberta la porta de l’ascensor i em fa pujar els dotze pisos a peu... Sapigueu que jo no tinc el "cor tan blanc" com Macbeht.

Marías, Javier. Corazón tan blanco. Ed. Alfaguara. Madrid, 2004;  377 p.

Puntuació: 7,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

28 de setembre del 2011

Sagarra, in memoriam

Ahir va fer 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. Sempre he tingut la seva Vida privada entre els millors llibres que he llegit mai en català. Però el Sagarra és molt més que aquesta novel·la. Poeta, erudit, home de tertúlia àcida i fina ironia. Vilipendiat i elogiat per igual per uns i altres. Escriuria més coses d'ell, però perquè fer-ho, si algú com la Júlia Costa, de La panxa del bou en fa un post antològic? Aneu i llegiu-lo. I després, agafeu un llibre seu (del Segarra, vull dir; que la Júlia també en té).

27 de setembre del 2011

Nou programa de llibres a C33: Via llibre

No s'ha matat amb el nom, però avui, 27 de setembre, comença un nou programa de llibres al C33. Després de la decapitació de "L'hora del lector" (per mi, personalment, amb un aire massa elitista) avui s'estrena a la graella,  "Via llibre". Diuen que volen ser una finestra oberta a tothom, a tots els àmbits dels llibres: narrativa, assaig, poesia, teatre, i fins i tot als llibres d'autoajuda... Sense oblidar la literatura infantil i juvenil. Tot per acostar el món de la lectura al gran públic. Buf! Tants àmbits maregen.

Cada setmana, el programa sortirà al carrer i viatjarà per conèixer totes les terres de parla catalana, per trobar-hi persones que s'estimen els llibres, sense distincions ni prejudicis.

Les vivències dels lectors es completaran i contrastaran amb les opinions d'escriptors, editors, llibreters, traductors. Tothom que està vinculat al món dels llibres estarà representat en el programa.

També hi tindran cabuda tots els gèneres literaris i tots els temes del món del llibre: des de la literatura 2.0, fins a les recomanacions de llibres; des de la projecció dels autors novells, fins a les noves propostes i tendències editorials i digitals.

Sota la direcció de Jaume Cleries, "Via llibre" es planteja com una proposta multiplataforma que aprofitarà tot el flux de les xarxes socials, les iniciatives que s'hi cuinen i les idees que s'hi generen per esdevenir una corretja de transmissió de tota l'activitat que genera el llibre.

Doncs els haurem de dir que existeix això de les Històries veïnals, no?

25 de setembre del 2011

Morbo, un projecte compartit a Verkami

Coneixia al web Verkami per un projecte que hi va aconseguir un blocaire insigne, en Víctor Pàmies amb un Diccioanri de dites i refranys sobre l'ull, i de tant m'hi passo per si hi ha res d'interessant.  Veig que hi ha un curtmetratge de l'ESCAC i un documental sobre la trajectòria d'Arcadi Oliveres molt interessants. Veig que el cantnt Cesc Freixes s'ediat un disc amb el que hi ha recaptat...Però jo m'he he apuntat a aquest: la reimpressió del llibre Morbo, de la poetessa mallorquina Roser Amills. Precisament fa un temsp el buscava i estava esgotat. Ara l'autora busca finançament per reeditar-lo i, a canvi de la col.laboració, hi ha contraprestacions divertides i curioses. Jo amb el llibre dedicat, ja em conformo, però si a més fa una festa amb els col.laboradors, hi anirem, no?

Algun dia haurem d'editar les Històries veïnals aixi...



Morbo de Roser Amills en Miradas 2 TVE (20/12/10) from verkami on Vimeo.


22 de setembre del 2011

De lectura (103): El bell estiu, de Cesare Pavese

“Qui s’avorreix és perquè ell mateix en té la culpa” (p.31)


“En aquells temps, sempre era festa”. A voltes, els inicis d’un llibre amaguen l’essència de l’obra. Aquest és el cas. La literatura de Pavese gira entorn el món mític de la seva adolescència. Els anys que va passar als turons i viles del Piemont hi són sempre presents d’una manera o altra. El llibre és una metàfora als anys de joventut que tots hem viscut. Un estiu que donarà pas a una tardor inexorable. La Ginia és una noia òrfena de setze anys. Viu a principis dels seixanta en un poblet del Piemont (que mai se cita) amb el seu germà gran Severino, electricista, i treballa d’aprenent en l’obrador d’una modista. No té més ambicions que pensar en el temps lliure, a xerrar amb les amigues i sortir a ballar amb elles. Somia a trobar una parella amb qui casar-se per obrir-se un futur feliç; més enllà que la grisa quotidianitat que l’envolta. Creu que l’amor l’ha de redimir. El seu alter ego és l’Amèlia, una jove de divuit anys a qui coneix en un cafè, que treballa ocasionalment fent de model —nua— per a pintors. La seva actitud desimbolta la duu a lliurar-se a aventures sexuals, sense fer gaire escarafalls amb qui, quan i com. “Ser lliure com ho sóc jo em fa ràbia” (p. 34). La seva amiga de l’ànima, la Rosa, representa el que ella no vol ser. “No se sabia estar quieta ni pel carrer, i feia ximpleries, reia, i es tombava” (p. 19). Entre la beneiteria d’una i l’aire de llibertat de l’altra, la Ginia té fàcil l’elecció. És fàcil canviar de jaqueta als setze anys.

En Guido, un jove pintor que està fent el servei militar i Rodrigues, un cambrer amb qui comparteix ocasionalment un pis-estudi; tancaran el quadre de relacions de la Ginia d’aquell darrer “bell estiu”. Al final la Ginia assolirà l’estadi desitjat amb en Guido, a qui veu com la seu àngel redemptor. Però no per això serà una dona madura. Si de cas, una adolescent que ha perdut la innocència en el camí. “Es veu que li agrada com parlo, com miro, com sóc; li agrado com amistat, m’estima. No es creia que tingués disset anys, em besava els ulls, sóc ben bé una dona (p. 98). Però, esclar, tractant-se d’italians no acabarà la cosa només en petons. “....la Gina i va dir ben baixet que el dia abans li havia fet un mal d’aquells que fan xisclar” (p.101)

Tal com vam començar nosaltres i tal com han començat els nostres adolescents, Ginia, de la mà de l’Amèlia, dels seus desigs i de les mitges paraules d’en Guido, de les bromes interessades d’en Rodrigues, descobreix el sexe i una nova manera de relacionar-se. Vol ser com la seva amiga gran però sense “perdre’s” com ella s’ha perdut. La sífilis és una paraula que espantava tothom en aquell moment i l’Amelia (càstig diví?), la té.

Pavese era poeta. Es nota en l’estil. En la sensibilitat del tracte dels personatges i en els silencis a què sotmet els seus diàlegs. Els silencis de no saber què dir ni què fer en moments donats. Com passa a tots els adolescents. Quan sembla que estàs abocat a deixar-te anar sense voler-ho realment. “Quan s’és bleda, cal tornar a casa. “Sóc una pobra desgraciada”, deia, caminant arran de les parets” (p. 154)

A la narració les motivacions que mouen els fets no apareixen. Només a través dels diàlegs, els personatges es mostren. No hi ha narrador omniscient. La trama avança pels diàlegs que omplen tot el llibre (per això és llegeix en un plis plas). Pavese és un descriptor d’atmosferes més que de trames. Els personatges deambulen en un escenari que va de la casa als cafès i dels balls a l’estudi dels pintors. No hi ha món a fora. Només dins seu. I cal que el lector interpreti els seus actes perquè ningú li ho explicarà.

Com tampoc explicà Pavese,perquè una nit d’agost de 1950, en un hotel de Roma; potser cansat de no trobar amics ni una dona per endur-se’n al llit, encalçat per una de les seves habituals depressions, se suïcidà a força de somnífers. Un trist final per una ànima sensible.

Ja sé que alguns veïns sou donats a la melangia, però no l’imitéssiu pas, mai, eh?


Pavese, Cesare. El bell estiu. Ed. Proa, col. Butxaca, 27. Barcelona, 1964; 157 p.

Puntació: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

19 de setembre del 2011

Quedada quellegista...


La tarda del dissabte era calorosa i xafogosa, però el motiu mereixia obviar la migdiada facultativa i enfilar cap al final del passeig de Sant Joan. Una trobada de quellegistes al Parc de la Ciutadella, aprofitant la Setmana del Llibre en Català. Això no passa cada dia. Passa un cop l’any! I jo, afaitat i amb la camisa nova; que no fos dit, m’hi deixo caure no sense abans comprar algun llibre a les paradetes que allí hi havia muntades. Arribo just a temps de recollir una bossa negra —gentilesa de la casa— amb uns pins, punts de llibres, unes enganxines i, com no, un llibre: Dobles parelles, de la Montse Benegas. No sé si serà cap premonició... Puc saludar un moment a dues quellegistes que trobo de cara: la Viuillegeix i la Giralluna, dues autèntiques bulldozers de la cosa literària. Crec que entre les dues sumen més comentaris al web Què llegeixes? que tota la resta de mortals junts. Jo crec que hi viuen enganxades tot lu dia.

—On aneu tan ràpides?
—A lluir tipet...!
—Però..., més encara?

Hosti! Ara m’adono que l’Elisenda Roca, la presentadora televisiva, fa de mestre de cerimònies dalt d’un escenari, i comença a donar els noms de la gent que forma el “nucli dur” del web Que llegeixes. Van sortint un rere l’altra i es “virtualitzen” davant de tothom. Al final surten l’Atzavara i l’Admi(nistradora): la Teresa i la Carlota. Aquesta darrer, en nom de tot l’equip, adreça unes paraules a la concurrència i presenta les novetats del curs: tot seguirà igual però amb noves propostes: unes lectures presencials amb un llibre de referència (l’Ulisses de Joyce, per començar —collons, piquen alt!) conduïdes per un expert crític literari i xerrades mensuals amb responsables del món editorial: editors, correctors, traductors,... Mira, aquí si que m’hi apuntaré.

Després pugen cinc escriptors (és clar, si va de lectura, ben han d’estar els protagonistes). Són el Ramon Solsona, l’Antoni Pladevall, la Gemma Lienas, l’Anna Manso i en David Nel.lo (no confondre amb el seu germà Dani, el saxofonista).

I rere seu, cinc quellegistes que els  fan de partenaire i s’aparellen (literàriament parlant) amb ells,. Són, per ordre: la Viuillegeix, la Giralluna (del fórum ploma), la Taronja la Silai i la Llegim (del fórum boli)  Tot dones. Què curiós... És clar (o s’escriu “esclar”, com fa el diari Ara?): les dones sempre són les més valentes.

I amb tots ells, de per mig, en Màrius Serra i l’Oriol Comes (culpable de molts dels jocs que es fan al web, habillat amb una camisa impossible!) que fan jugar a tots els assistents (uns 150) a un parell de joc entorn les paraules. Una sopa de lletres boja a trobar el major número de paraules i un joc de síl.labes aleatòries per construir les frases més inversemblants. Recordo que en el primer cas van guanyar paraules de set lletres (jo també en vaig trobar una així de llarga) i en el segon, unes frases antològiques que feien referència a una tal goril·la Ramona (no és cap quellegista, aviso)  i una altra sobre el Piqué que marcava el gol 66 amb el cul, al Madrid. Evidentment, havia de guanyar aquesta. Aplaudiments, regals i petons a dojo.

I després, a fer-la petar amb els quellegistes assistents! Ens coneixíem i ens anàvem trobant  perquè dúiem el nom sobreescrit damunt el pit, qual assistents a un congrés internacional d’Estrasburg.

(els comentaris en blau són de l’impertinent veidedalt; no li tingue en compte)

—Hola, jo sóc la Venècia!
—Doncs jo sóc del Poble Sec!
—Jo sóc el Nordhof
—Aquest és un personatge del Senyor dels Anells?
—No. És el nom del fabricant del famós cotxe escarabat.
—Jo sóc la Rumbera!
(—Jo ja et trauria  a ballar aquí  mateix...)
—Jo sóc la Iaia!
—Voldràs dir que ets la néta, si tens cara de nena!
—I jo la Hinirare!
—Vaja, una japonesa! Seràs parenta del Bola de Drac Z?
—Jo sóc l’Iluro!
—No cal dir que véns del Maresme, nano, doncs! Un sap llatí del cagar!
—I jo la Carla!
—Deus ser clara, més aviat...Ho dic perquè tens la veu potenta i clara.
—I jo la Vemalfe.
—No, noia..., no tenim mala fe, aquí.
—I jo la Licacwine!
—Fas vins anglesos de color lila?
—Doncs jo sóc l’Estrellada!
—Molt bé. Jo no en tinc cap, d’estrella ni cometa.
—Jo el Ponce.24...
—Ah!...Jo coneixia el Ponche Caballero...No deu ser el mateix,oi?
—I jo sóc la Turmix!
—Espero que no es passis a tots per l’ídem!
—Jo sóc Ambbonalletra.
—Doncs tu no has vist la meva, noia! Em faràs classes de cal·ligrafia?
—Dons jo sóc la Calatrons.
—Ostres, a ca teua no deu ploure pas tot lu dia?
 —I jo sóc el Sam Wood!
—No vols dir el Robin Hood, oi?
—I jo la Mestressa!
—Ara em al cap que tinc un munt de roba per planxar... Me n’he d’anar...

I així un rere l’altre. Allí hi havia el milloret de cada casa. La veïna del primer (que sempre la trobo a l’ascensor), l’Escaleta i la  Rateta (que són parella) també hi eren, però van desaparèixer abans d’hora i no es van poder posar a al foto de grup. Llàstima!
I ja sabem que quan una dotzena de malalts dels llibres es troben, comencen a xerrar pels colzes precisament de tot: de la marxa dels eurobons, del Barça i de la visita papal. I ja ens teniu liats fent al rotllana i a fer-la petar. Sobre el bé i el mal. Sembla que ens coneguem de tota la vida i en algun cas, ens acabem de conèixer i en d’altres, ens trobem escadusserament. Com una famíli, tu. Què més dir?

Un servidor va haver de fer mutis pel forro perquè un tren (el de mitjanit) se li escapava. Però va veure de reüll com la Viuillegeix  fardava cosa de no dir de la signatura de Ramon Solsona (a mi se’m va escapar!) en el seu últim llibre i la Giralluna, de mostrava orgullosa la signatura del Marius Serra a la capsa del joc de Verbàlia que li havien  regalat.

A tots els que havíem sortit al vídeo promocional ens va caure una samarreta del Quellegeixes especial per l’ocasió; de color negre amb la signatura al pit de diferents escriptors catalans. Ja la faig servir de pijama. La mostraré en la intimitat, si cal. O no.

I ara, fins la propera trobada.

Mentrestant, podem mostrar un vídeo que ens van fer a alguns quellegistes els de  Vilaweb per parlar d’aquest club de malalts de llibres i lectures. Aquí us el deixo.


18 de setembre del 2011

De bocaorella


La Carme Fortià i el David Montilla han promogut una web de recomanacions culturals diverses on tothom qui vulgui i pot dir las seva. Ara té un tot molt vallessà, però Blogville és ample i segur que cauran propostes d'arreu.

La web vol arribar a ser un lloc on es concentrin tot tipus d'activitats d'oci, culturals, gastronòmiques, excursionistes, el que sigui amb el que gaudir del temps lliures... i que sigui un veritable boca-orella, un lloc on enviar un acte que s'ha vist, on publicar un mateix una ressenya, o moltes altres possibilitats. Està en construcció o sigui que qualsevol crítica serà benvinguda!



Aquí la web

I aquí el feisbuk

15 de setembre del 2011

El primer Renga veïnal

Ha costat, però ha sortit... Després d'un estiu que encara sembla que es vulgui allargar inexorablement, el Primer Renga veïnal ha assolit el seu darrer objectiu, que era rebre el seu darrer vers. Tenim un altre poema conjunt a la butxaca!

No s'ha allargat per aquest darrer vers, si no per tot el retard acumulat al llarg de l'estiu (la platja, la muntanya, els viatges, els kiquis,  les festes majors, ...ja se sap...). Però bé està el que bé acaba. Això sí: sou tots una colla d'encesos passionals, a qual més excels. Perquè mira que ens ha quedat líric, el noi... (entre parèntesi, s'indica l'autor/a de cada vers).

I ara a esperar la finalització de les Històries veïnals pendents de la novena tongada. En tenim tres i en falten tres. 

I després, ja veurem si en teniu (tinc) ganes de més...



El primer Renga veïnal


1. Hi ha mirades que omplen paisatges i silencis que encenen dreceres (elveidedalt)
2. però sovint les deixem morir en el secret hermètic de les ànimes (xurri)
3. en la saviesa dels cors, cansats de tant apedaçar sentiments. (violette)
4. Sempre hi ha un nou esguard per fluir conjuntament amb el silenci (carme rosanas)
5. i una llum que il·lumina el bell camí de les paraules i desitjos (eli)
6. malgrat esquinçar els vells records que ens omplen de melangia. (llum de dona)
7.A voltes estenem l'ànima, amb embolcall d'esperança (arare)
8. d'altres, la desem dins del racó més amagat del nostre cor per no ser ferits (zel)
9. i algunes la fem sortir a passeig, cridant, jugant i rient per distreure'ns de les penes. (laurat.marcel)

10. Hi ha dreceres que atreuen mirades i paisatges que evoquen silencis (puji)
11. Però el secret és saber triar el camí que et marca la teva ànima (robertinhos)
12. i tanmateix descobrir el viatge, que neix del silenci dels somnis, tenyint la vida de color. (fons d'armari)
13. Hi ha insinuacions que dibuixen esperances i melangies a la vegada (té la mà maria)
14. i d’elles en surten històries noves, forjades amb mirades intenses (srta. tiquismiquis)
15. com la d'aquella dona amb el cabell enreixat que era lliure i no la vaig saber empresonar (el paseante)
16. i ara em sura endins d'un record que no vaig viure (nausica)
17. el record d'una vida que no vaig viure al triar en aquella cruïlla vital el camí fàcil (monyofiné)
18. la por va triar per mi i em va allunyar de descobrir nous paratges, tancant la malesa nous camins. (ricderiure)

19. Vaig recollir l'anima, vaig plegar veles, i vaig romandre al buit (pratinsky)
20.Hi ha buits que sempre són a temps d'omplir-se, nosaltres decidim quan (khalina)
21. i un cop decidits i encaminats, els colors de la vida es multipliquen (filadora)
22. es barregen, es difuminen, com focs d'artifici, espurnes fugisseres (la meva perdició)
23. mentre les busques del rellotge corren inexorables fent-nos cada segon més vells (l'avi)
24. i més suficientment savis per eclosionar i congelar les tenebres (cèlia)
25. més preparats per desitjar i estimar, per prendre les nostres pròpies regnes i, finalment, viure. (yáiza)

14 de setembre del 2011

Setmana del Llibre en català

La Setmana del Llibre en català ja fa dies que està aquí.

La Setmana s'ha transformat en La Ciutat de la Lectura, formada per 27 casetes que ocuparan 15 llibreries, més de 40 editorials i el quiosc.cat amb 109 revistes.
Hi ha moltes activitats per gaudir de la lectura: lectures compartides amb autors i actors prou coneguts, presentacions i petites conferències... i pels més petits, cada dia un espectacle familiar i una gran festa els caps de setmana. Sopars amb escriptors (pagant, és clar),jocs, promocions, premis honorífics, cinema,...

Algun moment o altre haurem de treure-hi el nas. Especialment el dia de la 3a Trobada Quellegista, els dels "Què llegeixes?"dissabte a la tarda... Vaig a comprar-me una camisa...



La Setmana from La Setmana on Vimeo.

8 de setembre del 2011

L'11 de setembre al twitter


Veig que els de 3cat24.cat  volen recrear via twitter  (etiqueta #11set1714.) l'11 de setmrbe de 1714 a partir de imaginàries "piuladisses" que podrien haver enviat alguns personatges històrics del moment.

Una iniciativa curiosa, en la qual col.labora en Dani Cortijo, d'Altres Barcelones i altres especialistes de la història de la ciutat (Alberto Garcia Espuche, Agsutí Alcoberro, Àngel Casals,... tal i com explica aquest vídeo.

6 de setembre del 2011

Queden cinc dies...



[una setmana després]

Rita: —Que bé trobar-se aquí de nou, oi?
Violette: —Sí, gràcies per avisar. Fa tant que no postejo que ja no sabia que existien els blogs!
Vida: —Quin gust saber de vosaltres!
Xexu:  —I nosaltres de vosaltres!
Laura T.:—Bé… Què heu pensat aquests dies?
Robertinhos: —Jo tinc una idea!
Arare: —Vomita.
Robertinhos: —Ara no em ve de gust, la veritat…
MK: —Vol dir que ens la diguis, tanoca!
Robertinhos: —Ah! Doncs proposo que li fem una festa sorpresa.
Eli: —Molt vist… I segur que ja s’espera alguna cosa.
­Paseante: —Qui? Ell? Ell només espera l’inspector d’hisenda que vingui a empaperar-l’hi el pis. Ja sabeu que no paga ni el paper higiènic, que el roba dels bars dels xinos!
Xurri: —I si li dediquem un escrit? El signem tots... Li farà ilu.
Paseante: —Massa kumbaià
Helena: —I una foto de tots? Amb alguna frase que faci al·lusió als cinc anys?
Amber: —Com la dels òscars aquells?
Rateta:—Sí. Bona idea!
Candela:—Uf! No he anat a la pelu i no tindré temps...
Gatot: —A tu no et cal, dona! I si a la foto sortirem tots a pèl!
Silver: —Vols dir despullats?
Gatot: —Vull dir sense roba.
Silver: —Ah..., pensava!
Té la Mà Maria: —Com els calendaris dels bombers! Sí senyor!
Carme Rosanas: —I que se’ns vegin el mitxelíns a totes! Nanai del paragüai...!
La meva perdició:—Dona! Ja posarem al Paseante davant de tot perquè us tapi...
Paseante: —A mi no m’enredeu! Jo només surto a les fotos d’esquena i de lluny!
L’Avi: —I si li deixem una ampolla de whisky cadascú en una panera?
Paseante: —Això, que agafi un pet i salti per la finestra!
Robertinhos: —Jo li regalaria un diccionari. A veure si no fa tantes faltes escrivint...
Nausica: —I una entrada a l’òpera?
Paseante: —S’adormiria... Ell, si no és el Perales o la Rocío Durcal, no va a enlloc.
Carme Fortià: —I un cap de setmana de turisme rural?
Paseante: —Això, al Pol nord... Que se’l mengi un ós.
Té la Mà Maria—Una planta de maria?
Globos: —Una planta teva?
Té la Mà: —No, dona! De Mariahuana, vull dir.
Paseante: —Si es mareja només amb la farigola...
Emily: —I un lot de discos de regetón?
Llum de dona: —I que ens tregui a ballar al replà?
Eli: —Si ho fa tan malament com amb les sabates vermelles, més val que no!
Paseante: —I ja teniu els peus assegurats?
Fra Miquel: —Un confessionari portàtil? Segur que tindria temps per ocupar
Ricderiure: —Te’l podria llogar a tu!
Emily:—I un abonament de tres nits al Regàs?
Duschgel: —I amb qui aniria?
Llum de dona: —Dona, que esculli!
Jordi Casanovas: —Sí, i què més!
Mafia mental: —Passeu-me-les que jo no necessito biagra com ell!
Patrinsky: —I una col·lecció facsímil dels inventos del TBO?
Paseante: —Massa elevat per ell...
Monyofiné: —Una nina inflable?
Gatot: —Ja en té tres!
Mercè C.:—Unes sabatilles d’estar per casa?
Quadern de mots: —Però si no para mai a casa!

Veidedalt: —(obrint la porta de l’entrada al bloc de pisos) Hola! Què hi feu aquí tanta gent? M’he perdut alguna cosa?
Cris: —Ejemm.... No, no res. Ens hem anat trobant mentre sortíem i la fèiem petar.
Yáiza: —Parlàvem de les vacances... Què tal tu?
Veidedalt: —Bé, bé...per Berlín i Escòcia...
Paseante: —I perquè has tornat? Ens vens a tocar la gaita, ara?
Veidedalt—Una altra cosa et tocaré, a tu....Hmmmm. Segur que no passa res? Ningú s’ha mort?
Paseante—No. Però si et vols morir ara mateix, ja tinc un epitafi pensat...

Veidedalt (Mentre fa el gest de pujar escales amunt. Ell és un esportista i mai agafa l’ascensor):—Ah! Per cert... M’oblidava...
Kika’s: —Què passa ara...? Mira que ets pesat!
Puji: — Abans que demanis res, ja et dic que no tenim un duro per la reforma del teu terrat.
Globos: —Jo ja t’he regat les plantes aquest estiu, eh?
Bocins de Lluna:—I jo t’he buidat la bústia de corres..., de factures. Les tens totes a dalt.
Viuillegeix: —I jo ja et vaig tornar el llibre aquell de Mujercitas....
Veidedalt: —No, no, no és res d’això... És que... Feu res el dia 11 de setembre?
Tondo Rotondo: —Anar a fotre una bomba a la seu del PP. A banda d’això, res més.
Cèlia: —Anar al Fossar de les Moreres, és clar!
Abogada (amb veu de no trencar mai un plat): —Per què ho dius?
Veidedalt: —És que...veureu..., em fa una mica de vergonya dir-ho...
Fanal blau: —Vols que anem a votar-te tots al Premis Cats?
Rits: —T’ha tocat la loteria?
Gatot:—Te’n vas del bloc per fi?
Candela:—Ens vols dir que ets gay?
Filadora:—Et cases?
Barbollaire: —Et suïcides?
Àmber: —Et fas anacoreta?
Paseante: —Les tres coses alhora...?
Veidedalt: —No. No! Resulta que...
La Xica: —Que què?
Veidedalt: —... que faig anys!

Tots/es: —Ooooooooooooooooooooooooooooooh!

Sra. Tiquismiquis: —Quants? Vuitanta?
Xexu: —Les arrugues no enganyen, nano.
Duschgel: —Jo ja fa temps que et veia desmillorat, nano...
Veidedalt: —Faig anys de blog, coi! Del Malerudeveure’t!
Paseante:—Doncs jo no m’alegru gens, de veure’t. Vés per on...
Veidedalt: —I pensava fer una festeta... Res de l’altre món, no penseu: una copeta, un pastís i llestos...
Víctor Pàmies: —I quant dius que és això?
Veidedalt: —El diumenge, 11.
Garbi24—Hmmmm, em sembla que tinc un sopar amb la parenta...
Albanta:—Ui! I jo una cita amb l’amant...
Six X: —I jo amb dos alhora...
Khalina: —Jo tinc un trasllat de pis...
L’Avi: —Jo he d’acabar uns dibuixos pel diari...
Elefreeland—I jo estic en un curset d’escriptura creativa...
Su: —I jo tinc un club de lectura que dirigir...
Jesús M. Tibau: —I jo sóc l’escriptor convidat...
Òscar: —Jo estic amb una festa infantil, amb els nens...
Eli: —I nosaltres tenim assaig de teatre...
Violette: —Jo tinc ple d’exàmens per corregir...
Zel: —A banda que hem d’anar tots a la mani, eh?
Joana Torres: —Jo estic fora tot el cap de setmana...
Lucrècia: —Jo tinc una cita a cegues aquell dia...
Fra Miquel: —Jo tinc un grup de catequesi a la tarda...
Emily: —Jo he d’estar a la cuina. Tinc un càtering l’endemà...
El porquet: —A mi, m’han convidat a una comunió...
Quadern de mots: —Jo estic de casament. Sóc el padrí...
Fons d’armari: —Els meus pares fan una trobada familiar amb tots els cosins...
Tarambana: —Jo he de preparar les classes de l’endemà...
Viatger: —Jo he d’anar a buscar una localització...
Flapi: —Jo començo vacances el dia abans. Sóc fora...
Dddriver: —Jo faig de DJ en una disco...
Cetina: Jo estic de viatge de negocis...
Júlia: —Jo he de fer una conferència sobre història del barri..
Thera: —Jo he de matinar molt l’endemà...

(Al final, tots acaben per donar una excusa o altra.)

Veidedalt: —Vaja! Quina mala sort. Doncs res... Ja ens veurem un altre dia... Ho deixo estar.
Paseante: —Ep, nao! Jo em quedo. No faig res. Puc venir?



(continuarà)

4 de setembre del 2011

Diada d'Estellés

 

Jo aleshores tenia 16 anyets. Ara, amb 16 anyets ja t’has fumat cartons de porros; has grapejat a mitja classe i tens els dits gastats de teclejar el mòbil, escriure al twitter i jugar amb el pírcing del melic de l’amigueta de torn. Quan jo tenia 16 anys també érem joves i enamoradissos. Però també innocents. No incauts, eh? Senzillament, en sabíem menys... O tot era una mica més lluny, no tan fàcil. I als 16 va ser quan vaig descobrir la poesia. Ja ho vaig dir fa un any, però com que sovint em repeteixo com l’allioli, hi torno. I va ser de la mà de l’Estellés. Segurament els joves d’ara no deuen saber qui és l’Estellés [O sí? Un moment que vaig i li ho pregunto a la meva filla: (V., cridant des de l’estudi) “J., saps qui era el Vicent Andrés Estellés?” (J., des d’un aplicatiu del mòbil) “Un ciclista?” (V., resignat) “Justa la fusta!”]. No ho sap. Però  ho sabrà. M’ha llegit Martí i Pol i una mica Joan Margarit. Ha de caure per força algun dia. Segur...

Jo als 16 anys era miop, enamoradís i somiatruites. Còctel perfecte per no fotre un clau. Aquell curs vaig tenir sort de tenir una profe de català (tots tenim a la vida un/a professor/a que ens obre els ulls a alguna matèria) que ens va obligar a llegir —i comentar— un parell de llibres de poesia. Els elegits van ser l’Estellés i el Martí i Pol. L’Hotel París i Vint-i-set poemes en tres temps. Ho recordaré sempre perquè van ser els dos primers llibres de poesia que vaig comprar. I els primers poemes que vaig llegir a banda dels que obligava el llibre de literatura.  Els he (re)llegit sovint, després, amb el temps. I des d’aleshores he seguit amb la dèria. Aquells poemes (ara parlo del poeta de Burjassot) eren clars, durs, directes, quotidians, musicals.  Sabies que mai podries escriure d’aquella manera però sabies que ho intentaries. Com t’hagués agradat ser en les situacions que descrivia el poeta, i sentir-te com ell, com transmetia els pensaments i les situacions en els versos. Poc després vaig començar a escriure poesia. A intentar-ho, vaja... I mira com són les coses que és gràcies als blogs i el facebook que ara, fa poc, m’assabento que aquell Hotel París, existia de debò, però no en una ciutat europea com jo sempre havia imaginat (la Françoise del llibre m’havia enganyat), si no a la nostra estimada Tarragona, ciutat immortal, on va passar la seva nit de noces!

Per això, quan he vist que des de la catosfera se li volia retre un nou recordatori (una iniciativa de l’incansable paremiòleg Víctor Pàmies), m’he dit a mi mateix (mandrós com sóc), que l’Estellés s’ho val.  Si des del replà vam recordar en Joan Brossa i en Màrius Torres, que no faria jo per l’Estellés! La seva poesia senzilla, clara, rude, d’una quotidianitat cívica, amb una musicalitat salvatge, erotòmana diria; em captiva. Aquells que l’heu llegit ja sabeu de que parlo. Els que no, agafeu algun dels seus llibres. Hamburg, Recomane tenebres, Llibre de meravelles, Coral romput,... És possible que no us agradi. Però és impossible que us deixi  indiferents.

Jo tenia 16 anys. Ara en tinc uns quants més. Segueixo volent escriureu poesia, a cops. Segueixo volent fer d’Estellés. Millor us deixo un poema seu i millor acabem el post. (J. des de la cuina: “Ei!, ara que hi caic, l’Estellés no era un pintor del gòtic, pare?” (veidedalt, agafant Hamburg de la lleixa) “Exactament, filla: pintor de passions. Té, llegeix”.

                                   IV

De les lentes persistències d’afers silenciosos
de les fruites que cauen dels carros i es podreixen;
com qui agafa amb les mans les cendres d’un cadàver
i desfent l’estatura del silenci i l’espera
fa un munt qualsevol, vagament adorable.
He fet mal, cau el vespre darrere els cristalls bruts;
tots han sortit i són ara a les seus cases.
Jo dec seguir, encara, escrivint lentament,
no sé quantes vegades, unes úniques coses.
La tebior d’una aigua, els gargalls de l’esperma.

a: L’Hotel París. Els llibres de l’Escorpí, col. Poesia, 14; Ed. 62. Barcelona,  1979

Aquí, l'enllaç a tots els altres blocaires que han participat en la iniciativa