Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris de blogville. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris de blogville. Mostrar tots els missatges

27 de març del 2013

Vénen a per nosaltres?

I seguint amb la diatriba de l'anterior post, espero que al meu bloc (de pisos) del nostre blog (de veïns i veïnes) no acabem com aquests d'aquí sota...
 Jo si de cas, no penso obrir aquests que piquen a la porta on visc (ja sabeu que sóc el morós del terrat)
Imagino que un deu ser de Bankia i l'altre del PP (sigles de Pèrfids Perillosos). El de negre, rere seu, la Merkel, que pren nota.



PS
Potser que hagin desaparegut tants veïns/es blogers (o blocaires) deu ser cosa de la crisi hipotecària?

Rectificar és de savis...


El TERMCAT ja difon les formes blog i bloguer bloguera 

© iStockphoto / pagadesign
 

© iStockphoto / pagadesign
El TERMCAT ja difon les formes blog i bloguer bloguera en tots els seus productes terminològics en línia (el Cercaterm, la Neoloteca i els Diccionaris en Línia), tant en les denominacions com en les definicions i notes que hi fan referència.

L’any passat el Consell Supervisor del TERMCAT va fer una petició formal a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans perquè estudiés aquest cas, tenint en compte que ha entrat a formar part ja de la llengua comuna i que la forma aprovada pel Consell Supervisor l’any 2005 (bloc), basada en una metàfora, continua convivint a hores d’ara amb el manlleu blog.

La Secció Filològica s’ha decantat, finalment, per blog i per bloguer bloguera com a derivat. El motiu bàsic del canvi és el fet que blog s’ha estès en català més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.

D’aquesta manera, la forma blog designa la “Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos”, i bloguer o bloguera, la “Persona que gestiona un blog o que és aficionada a navegar per aquests tipus de pàgines web”.

Tant de temps a aprendre a dir "penículia" i ara li diuen "flim"...

Però per  mi, tots vosaltres sereu més que bloguers o blocaires, veïns i veïnes.

PS
Per cert, ja està tancada la llista de les "12+1 Històries veïnals". En breu, us comunico els grups resultants i el tema a tractar. Ah! I també farem un cadàver exquisit.

3 de març del 2013

Nova tongada de les Històries veïnals...

Fa temps que publico a  batzegades. Deu ser que les retallades i la crisi  han arribat al replà i fa que cada cop tingui menys ganes d'escriure res. Potser em cal algun motiu...



Potser per això em va molta il·lusió retrobar vells veïns (i jo diria més: belles veïnes) el proper cap de setmana. Amb uns, serà de forma més casolana. Amb d'altres, més públicament.

El diumenge 10 dinaré  amb les veïnes (dic "les" perquè ara m'adono que tot eren noies: la Glo.bos, la Rateta, la Gerònima,  la Llum, la Mikis i l'Helena) amb qui vam organitzar el Sopar veïnal.  Algú el recorda encara? Sí, oi?  Era un dinar promès i les promeses s'han de complir. 

Doncs si algú es vol afegir a l'hora del cafè post desdejuni  en un local proper  i saludar-nos i fer-la petar una tarda de diumenge, serà benvingut! Deixeu comentari aquí i us direm el cafè escollit. Ah! I haurà book crossing!

I ara que hi penso... potser per esvair la nostàlgia i desfer la mandra, i perquè el replà torni a tenir una mica més d'enrenou, ara que vindrà la primavera i acabarà el fred -collons, com enyoro la calor!- , proposo una nova tongada d'Històries veïnals, això és, la tretzena edició  (la 12 + 1). No sóc gens superstició, però dir-ho així fa més patxoca.

Alguns i algunes, ja us vau apuntar quan ho vaig insinuar fa uns dies. Us poso la relació a sota. A veure si fem créixer la llista. La data límit, el  18 de març. Ja sabeu tots de què va això, oi?

I ja sabeu: obriu porticons i aneu escampant pel barri que el veí torna a treure el pendó de les HV. Quan més serem, més xalarem, no?

Vaig a comprar-me una camisa nova...

Inscrits a la Tretzena edició de les HV (12 + 1)
  1. Glo.bos
  2. La meva perdició
  3. Khalina
  4. El Paseante
  5. Zel
  6. Robertinhos
  7. Laura T. Marcel
  8. Joan Gasull
  9. Gerònima
  10. L'Avi
  11. Cantireta
  12. El dissortat
  13. Llum de dona
  14. Monyofiné
  15. Montse
  16. El Gatot
  17. Sílvia
  18. Puji
  19. Srta. Tiquismiquis
  20. Martí
  21. Emily
  22. Palimp
  23. Alba
  24. Rafel
  25. Arare
  26. GingebreMan
  27. Betty
  28. Carles Mulet
  29. Marta
  30. Dèlfica
  31. Carme Rosanas
  32. El veidedalt

3 de febrer del 2013

Cadena de refranys, dites, goigs i altres...




Crec que han estat les ínclites veïnes de la Santa Trinitat:  Rateta, la Gerònima i la Carme Rosanas (crec que per aquest ordre) que han liat la troca amb això de la cadena-de-refranys-dites-goigs-i-altres. Nego qualsevol participació en aquesta original iniciativa. Per això és original i divertida...

Es tracta d'adequar algun refrany o frase feta la món dels blogs. A més, he vist que el Monyofiné m'hi convida expressament a seguir. O sigui que és un bon motiu per sortir de la letargia que ens ocupa darrerament. Hosti, mira que fa dies que espero que el carter em dugui un sobre a mi i no hi ha manera: tots van a petar al carrer Gènova.

Sapigueu que jo ja tinc un refrany de referència que apareix fa anys al banner lateral: "Catalunya serà blocaire o no serà". 

En fi, que si hagués d'escollir un seria algun amb referencia a les dues coses importants de la vida: jalar i cardar. Què és el que li agrada al veidedalt, perquè negar-ho...




A la taula i al llit, del blog, al primer crit!


Mirant en un replà i altre, veig que ja molts s'hi han apuntat. I que això s'escampa més que la corrupció al PP. Però alguna de les meves musses, encara no ho han fet. D'altres, sí.
Les convido a seguir la cadena. Què en dirà la Llum de dona? O la Violette (ai no!, que aquesta veïna ha plegat), o la Candela?o la MK? o l'Emily? (que sé que no li agraden les cadenes "blocaires"; o la Khalina? o l'Albanta? o la Xurri? o la...En fi, qui vulgui, que s'apunti. 

PS
Per cert, algú fa la recollida dels refranys?

PSS
En tinc un ideal per l'interfecte: De blogs vindran, que de casa et trauran!

9 de maig del 2011

Òscars 2010 a Blogville: una crònica oficial i final (resumida)

Fa un temps que un tanoca de Blogville, conegut com a Paseante (tot i que el més que arriba a passejar és per anar a seure sota l'ombra dels plataners del Turó Park per mirar els culs de les jovencelles que hi passen pel davant -ho sé perquè a vegades jo estic al banc del costat d'incògnit..., fent el mateix!), ens ha delectat amb una relació de posts destinats a relacionar els millors blocs que, al seu parer, mereixien ser nominats i premiats amb un Òscar honorífic dins la comunitat de Blogville. I en vuit modalitats distintes. A saber:

1) A la millor fotografia, que va ser per la Xenia
2) Al millor blog estranger; que va ser per la Duschgel
3) A la millor direcció, que va ser per la RaTeta Miquey
4) Al millor personatge masculí; que va ser pel Fra Miquel
5) A la millor banda sonora, que va ser per la Mainoestard
6) Al millor guió; que va ser per l'Emily
7) Al millor personatge femení; que va ser per la País Secret
i 8) Al millor blog; que va ser per la Llum de dona

Han estat unes cròniques sentides i força comentades. El millor, és clar, eren els seus dos presentadors: la inigualable MK, i un servidor. Els discursos de les premiades (estranyament, quasi tot dones; digueu-li beneit al paio) tampoc tenien desperdici. La crònica d'ell ,... en fi: molta roba i poc sabó, que diria aquell. Però no és pot negar que el xicot s'ho va currar.

És per això que, tota la gent que va sortir citada i nominada en aquelles cròniques, com que som gent educada, decidida, valenta i gens ressentida, hem considerat oportú fer una darrera contracrònica que TOTS/ES els nominats/des publiquem alhora en els nostres blocs respectius, avui dilluns, al vespre (Dia D Hora H). I qui som aquests? Doncs la MAJORIA sortim en la següent imatge (d'esquerra a dreta):



Òscar (The lost art of a keepin a secret, vestit de blanc en homenatge al realmadrí), la Be Wild, la Filadora, la Violette, el Martí (de l'Aquari), la Xenia (del Xurriblog), El Veí de Dalt, l'Àmber, la Duschgel, la Commuter, la la Mainoestard, La RaTeta, l'Helena (del maskmilpalabras),l'MK (de Cuentos Prescindibles), la País Secret, la Llum de dona (guanyadorissssima) i el Fra Miquel. Al mig ajupit tenim al Paseante vestit amb un Barça vintage. En un sofà a la dreta està la Vida i al quadre penjat del darrera tenim al Tanguito (Patente de Corsario)
 
I per acompanyar la foto , hi ha una versió del final gala (i una versió llarga aquí  sense censures), per amants del documental seriós i exhaustiu que us  recomano fervorosament. Allí està trobareu la veritat que aquí, només s'esbossa.

En fi: un plaer haver participat en aquesta nova iniciativa blocaire  (la meva aportació ha estat mínima, ja us ho dic) i molt que em pesi, el nano, s'ho mereix. I ja us dic que hi haurà un  abans i un després d'aquesta foto.

Els culpables de tot aquest tinglado han estat:

Equip de Guionistes: Amber, El Veí de dalt, Filadora i Joana
Equip d'Imatge: Be Wild, Commuter, La RaTeta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de dalt, Filadora i La RaTeta Miquey

I a sobre, com que em va tocar fer de presentador amb la MK, em vaig haver de posar guapet....

Un plaer!



__________________________________________________________________


CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES 
Y MUY ORIGINALES

[De nuestro enviado especial]
El escenario se ha quedado totalmente oscuro. Las largas cortinas de terciopelo, de un color verde pistacho han caído lentamente y reposan a ras del suelo de caoba. El público ha empezado a levantarse y debate, alegre, la entrega de premios. Hay división de opiniones. “Lástima que … no saliera premiada”, se oye decir a unos… “Yo hubiera votado a …” dicen otros. De repente, sin apenas tiempo para que nadie haya salido de la sala,  varias personas que todavía permanecían en sus asientos, emiten un “Ohhhh!” de sorpresa. Se vuelven a encender los focos. El público sorprendido dirige sus miradas al escenario. Algunos, se vuelven a sentar en sus butacas azul cobalto, esperando una suerte de remake del espectáculo.

Desde detrás de las cortinas han aparecido, cada uno por un lado, la encantadora MK y el pachanga del Veí de dalt. Ella va vestida a lo Lara Croft. Él es casi una calcomanía esperpéntica de Indiana Jones; con un salchichón mustio en la mano. “Veí, te dije que cogieras un látigo…”. “Dijiste un fuet…, quién iba a pensar que te referías al de dar azotes…?

MK coge con firmeza el micrófono:

—Ejem..., ha sido una noche larga, llena de sorpresas y de momentos muy emocionantes... Pero no podemos irnos sin darle a nuestro querido Paseante un caluroso aplauso que tanto se merece por la organización de esta maravillosa gala de los Óscars de Blogville.

El público empieza a aplaudir alegremente. Los aplausos van subiendo de tono Des del fondo de la sala se empiezan a vociferar su nombre dando sentidas palmadas, silbidos y algún aullido ronco. Sin embargo, el Paseante no aparece ni paseando ni arrastrando sus gastadas zapatillas por ningún lado.

MK vuelve a insistir, esta vez con un tono de voz más enfático:

—Paseante, por favor, te rogamos subas al escenario con nosotros. ¡Mira que ya se está haciendo tarde y el Veí empieza a tener hambre!
— ¿A qué tipo de hambre  te refieres, preciosa?
—A las dos, cariño. A parte de la habitual, sé que es la hora de tus potitos de verduras Bledine.

El público continúa aplaudiendo, pero ni rastro del protagonista.

Una voz femenina en off¸ requiere, así mismo, la presencia al escenario del Paseante. Nada de nada. Ni rastro.

El Veí de dalt, para despistar la atención,  coge el micro y espeta al público:

­—Quizás esté en el lavabo... Alguien debería ir allí…

Dos miembros de seguridad van a mirar en los lavabos. A los cinco minutos vuelven negando con la cabeza

—Nada.
—¿Habéis mirado en el de mujeres? —añade el Veí, intentando dar al traste con todo el séquito de admiradoras e intentar demostrar lo que él siempre había sospechado: que el Paseante era un travestí.
—Ni en el servicio de caballeros ni en el de damas.

De pronto suena un teléfono. “Es mi smartphone”, dice MK. Se le oye hablar muy cariñosamente con alguien que parece poder dar alguna pista sobre su paradero. MK coge, discretamente, de la mano al Veí de dalt y se van tras las cortinas.

Mientras, el público ya se da por resignada y vuelve, por segunda vez, a desfilar por los pasillos del teatro. De pronto aparece MK con un nuevo y glamuroso vestido plateado (¿cómo puede esta mujer cambiarse de prendas tan rápidamente y que, además, todas se le ciñen perfectamente al cuerpo?) que deja a las mujeres sin respiración y a los hombres bombeando sangre a la entrepierna.

En ese mismo instante empieza a sonar la Banda Sonora Original de "Misión imposible". El público cuchichea entre sí, algunos con expresión divertida, otros con expresión preocupante y, algunos, impacientes, pero discretos. El Veí vuelve dirigiéndose al público les da la buena nueva:

— ¡Ahora sí! Tenemos el gusto de comunicarles que el Paseante ha sido localizado, en...— y sin dejar que acabe la frase, el público le interrumpe, y aplauden todos a la vez, levantados y  vitoreando su nombre “¡Paseante, Paseante!”.

Acto seguido surgen de la concha, ahí donde se esconden los apuntadores, los dos niños que, a la par, son presentados como los sobrinitos del bien hallado protagonista, asidos de las manos de éste y MK detrás, en segundo plano. Entonces, MK y el Veí de dalt hacen un aparte y dejan al Paseante con sus sobrinos a cada lado, asidos de sus manos, en medio del escenario. El público estalla en renovados aplausos y vítores. Tierna escena.

La voz en off se hace oír por todo el teatro: “¡Shhhhhhhhh, silencio! Parece que nuestro querido protagonista va a  tomar la palabra...”

— ¡Ejem! Ehhhh, yo...., err, yo..., mmmm, err...
—Va, tío, no te cortes, porfissss— le interrumpe el pequeño Hayden, el que va vestido de color vainilla y le conoce sus arrebatos de timidez.

El faraoncito Nil añade:

     ¡Jopetas, tío, habla..., yaaaaa, que quiero irme a jugar....
     Tío, que esto es más fácil que besar a una chica, vengaaa...—, añade el pequeño Hayden.

El Paseante se arma de valor, se aclara la voz y dice con voz algo temblorosa, pero muy feliz y sorprendido:

—Ejem... Muchas gracias, ehhh, es un honor inmerecido... Errrrr, por primera vez no tengo palabras para agradecer tanto cariño y reconocimiento, errrr, insisto..., inmerecido.

Y se puede ver cómo se le resbalan unas lágrimas por sus mejillas. Está felizmente emocionado, se quita las gafas de plexiglás durante unos segundos y se seca con sus dedos índice y corazón algunas de las lágrimas derramadas.

—Yo, es que soy un tímido y romántico empedernido... Errr... Os voy a desvelar un secreto. Menos mal que hoy es domingo y no martes, ni tampoco va a correr la sangre... Ejem, todo el rato he estado escondido ahí debajo (señala el sitio donde se pone el apuntador, en la concha), en un baúl lleno de telas preciosas de Damasco, estaba muy cómodo entre las bellísimas vestimentas de esta ópera prima... Desde una rendija podía oír cómo me estabais buscando... Me daba risa, porque el miedo produce risa, y es que ya os he dicho..., errrr, soy muy tímido...

Otra ovación irrumpe su improvisado y encantador discurso...

— Hace unos cuatro años que salí al mundo. Bueno, ejem, es evidente que tengo unos cuantos más, ya lo veis  (risas encubiertas); quiero decir que hace unos cuatro años aparecí en la escena virtual, en el mundo de los blogs. Hasta entonces sólo miraba el mundo al lado del señor gris… (al evocarlo, se le entrecorta la voz), paseando con él por el Turó Park o por el país de la niebla…; ejem; …pero mi verdadero país sois todas vosotras, bueno, vosotras y vosotros…ejem..; quiero decir, que me hacéis vivir en las historias que os cuento y en los comentarios que me dejáis. ¿Qué sería El Paseante sin vuestro cariño? Un cojo en medio de un país yermo… Un ciego en un país de ignorantes… Un anacoreta en una columna del desierto… Hmmm: … Soy feliz. Sí. Aunque os parezca lo contrario o que no sepa expresarlo con palabra claras. ¿Sabéis? Cuando paseo por los rincones de mi Turó Park siempre pienso en alguno de vosotras…Bueno, de vosotras y vosotros. De alguna manera u otra, leeros alimenta mi espíritu y las ganas de superarme.  Sois fantásticas y fantásticos. No cambiéis. Nunca. Porque en mis posts siempre hay algo vuestro que os pertenece; que os quito de vuestra esencia y que intento devolvéroslo con mi mayor energía. Perdonadme si no os alcanzo.  Mis paseos solitarios o en compañía son mi mejor medicina. Ojalá no se acaben nunca…

El público rompe a aplaudir. Las chicas chillan. Algunas lloran. Aunque lo intente ocultar, al Veí también le cae una lágrima que pasa raudo a enjugar con la palma de la mano: “Estos focos que deslumbran…”, dice a MK. Pero ella ya no lo oye. Ya nadie oye nada. Hay un fervor casi místico en la sala. ¿Quizás la avenencia de un nueva religión? Va cayendo el telón. El Paseante recoge una rosa del suelo. La huele. La besa. Y se la lleva al corazón con las dos manos. La ofrece al público. Ruge la marabunta. La lanza al vuelo. La platea es un grito unánime: “¡Paseante, Paseante!”. Todos los ganadores de un oscar  los muestran en alto señalándolo a él. Como si se lo devolvieran. Sus sobrinos lo cogen de la mano y lo llevan hacia dentro. Cae el telón. Y los aplausos siguen durante quince largos minutos.

MK sólo logra balbucear: “Irrepetible. Inolvidable”. El Veí responde: “Cierto: nunca olvidaré tu escote”.

20 de setembre del 2010

Crisàlida


La festa continuava alegre, tal com va començar. La música seguia sonant i els veïns i les veïnes estaven la majoria abstrets en enceses converses, la copa a la mà. Algunes parelles ballaven al so d’una cúmbia. La gent entrava i sortia de la cuina a buscar glaçons i begudes. Algú es tancava al bany, d’on sortia poc després, amb ulls  encesos A l’ampla biblioteca, els més lletraferits departien sobre literatura i la política del moment. Les portes de les habitacions eren obertes a anades i vingudes. Una festa habitual de fi d’estiu a cal veí de dalt. 

Em vaig fixar en ella. No havíem coincidit en tota la nit. Ja feia temps que la veia distant. A l’ascensor, als matins, tan sols les salutacions de rigor i unes besades cordials. Silenciosa i un pèl moixa. D’altres cops, però, semblava revitalitzada. Era quan duia les sabates vermelles que tan la caracteritzaven. Sabia que aleshores tenia una cita amb algú que l’esperava. Potser a la casa del bosc. Potser en alguna cala aïllada. A ella li escau el mar, només cal veure-la.  Si es perdés en una illa no em costaria imaginar-me en quina. La dels cinc fars, segurament. Però veia clar que alguna cosa no rutllava del tot.
Encara recordo el dia que va arribar al replà. Arrossegava una maleta grossa, gastada, farcida d’enganxines i receptes. Era més aviat un bagul. Segurament plena de roba, llibres i records. Els llibres, els vam intercanviar. Alguns eren de cuina; però no em van servir de gaire, maldestre com sóc. La roba, de gust exquisit, la vaig anar trasllucant en trobades aïllades. Els records, no. Els records són personals i cal entaforar-los a la butxaca. Per poder tocar-los de tant en tant i cerciorar-se que hi són, sense gastar-los. O airejar-los quan no facin mal. Sempre he respectat el silenci entre línies. Hi ha escrits que diuen més del que no citen. Jo no conec aquest art de la metàfora. Per això m’agraden tant els seus posts. Tenen el do de l’alquímia i la bruixeria. Serp enigmàtica, en cos i ànima.
Asseguda en una cadira, departia amablement amb d’altres veïnes. La nit estelada de rerefons. Se li retallaven els rínxols en l’skyline de la ciutat. Es va alçar les ulleres. Va tirar els cabells enrere, en aquell gest tan particular i elèctric que em subjugava. Segur que m’és d’un home s’ha rendit en aquell posat. Sempre he pensat que els seus ulls maragdes eren un horitzó on abocar-se. I en canvi, ara semblava que ella era el naufragi. 

Ens vam fitar. Li vaig fer un gest i em va venir a trobar. “Tinc fred” va dir a les companyes com excusa per entrar dins el pis.  M’hi vaig avançar i la vaig prendre, amicalment per la cintura, fregant-li els braços amb les dues mans. Estava destemprada. certament. Potser havia de cercar una nova escalfor que cap flassada oferia. 

Prop seu, oloro el seu perfum de te verd, d’un to lleugerament picant. Tendre posion. Mentre sortíem al replà, algú havia posat  Yan Tiersen al disc. Ella es va aturar. La música sempre encén un reducte a l'ànima. “La història es repeteix”, em diu de cop. Sé que pensa en aquella tarda, al carrer Jourdain.  “De fet, tot no anava tan bé, asseguts a la terrassa del cafè de davant, veiem casa nostra, tan trista, al final, amb nosaltres a dins”, fa la cançó. Algú que té París de referència té tota una manera d’entendre el món al seu abast. París, no sempre és una festa; com diria Vila Matas; però si un confident fidel. Per sort, tots nosaltres tenim Blogville; riba i pont a la vegada.  

Recordo que una nit va venir a sopar a casa. Deuria ser el mes d’abril. El seu mes preferit, com el de Sabina. I recordo aquell coulant que em va regalar com a benvinguda. Encara se’m desfà als llavis. El cor d’un home es pot conquerir per l’estómac. Des d’aleshores van intercanviar discs i confidències. I una nit, al cafè de sota casa, ens vam posar a ballar aquella cançó melangiosa. Ell també hi era, sortit de no se sap on. Va ser el dia que vam descobrir que hi ha ànimes bessones en cossos diferents. Per això d'esperits irreconciliables. És estranya la distància. I és més sorprenent l’oblit.

Per sort sempre hi ha gent al voltant. Sempre hi ha gent a qui acollir-se en la pròpia solitud. Penso això ara, quan m’anuncia el que li ronda pel cap. “Vull deixar el barri”."Com?” “Potser deixaré el pis una temporada”, em diu, mirant passadís enllà. Sembla que li costi dir les paraules. L’agafo per la cintura i la vaig girar cap a mi. “Com?” repeteixo. “Ja res em reté aquí…” “Però estem nosaltres, els veïns…” En aquell moment em va semblar un ocell caigut del niu, fràgil, que cal acaronar. I en canvi, m’adono que fa temps que vola ferma pels boscos de la desmemòria i l'oblit. Hi ha esperits que traspuen llum. Hi ha escrits que són tot un paisatge. El seus ho són. Ho llegeixo en el seu gest i ho llegit al llarg d’aquests anys en el seus posts.

En el fons entenc perfectament el seu sentiment. O crec entendre-ho. “Algú s’entristirà…” “Ho creus?” “Saps que sí...” 

Li demano que em deixi les claus del pis. “I això?”, em diu. “Tens alguna veïna que t’hi espera i no ho sé?”, em demana amb un somrís mig lasciu. “No. És per quan la nostàlgia  em llivanyi l'ànima. Per fer una mirada al passat”. "El passat ja no hi és, veí. Tot és un pervenir incert. No siguis melangiós." Té raó. La vida és un camí sinuós, amb marges i dreceres. Les seves paraules em recorden aquell vers de Gil de Biedma. “Para pedir la  fuerza de poder vivir / sin belleza, sin fuerza, ni deseo/ mientras seguimos juntos / hasta morir en paz los dos / como dicen que mueren los que han amado mucho”. Potser està esgotada. Potser a de fer taula rasa. I no sé si cap vident dirà el que ella ja veu. Potser necessita reinventar-se. Deixem-la, doncs. Ella és un esperit lliure amb un cor que no cap en un puny.

Em recordo de quan era petit, a escola, m’encisava la màgia dels cucs de seda quan, tancant-se dins els capolls filamentosos que havien construït, ressorgien metamorfitzats com papallones al cap d’un temps. Potser ara li cal això, esdevenir una crisàlide. Quan retorni -que tornarà-, serà la més bella papallona del jardí.

"Ens deixes, doncs?"

Em mira. I no respon. Somriu. Es planta al davant i em dona un bes al front. Com fa un mare a un nen petit. Gira i m’ofereix una esquena que fendeix l’aire. Hi ha cossos que no caben en un quadre per molt que t'hi escarrassis. Ni en mil. Se t'esmunyen als dits. “Tornaràs?”, alço la veu perquè em senti. No respon. Com fa la Liza Minelli a l’escena final de Cabaret -a ella, que tant li agrada ballar-, d'esquena a mi alça la mà dreta,  mou els dit enlaire i sense girar-se, els agita mentre la seva figura es perd en el fons del passadís. Es fon en negre. Misteriosa. Inclement.

“Estic aquí. Estarem tots aquí” li dic, cridant ja, des del llindar. Sé que ho sap. Sé que ho sent.

Deixo la porta ajustada.

Potser sí que hi ha una vent nou que puja del replà...




20 de juny del 2010

13, rue de Blogville: la mare dels nens odiosos

fotografia i photoshop: Helena Batlle 
maquillatge: Cazcarra Image Group

Ding, dong…

—Neng! Vés a obrir!
—Que vagi la Coletas. Que estic jugant a pilota, jo… (se sent un sorollde trencadís de vidres. «Gol de Messi a la vitirna del menjador!»
—Que heu fet ja?

Ding, dong..

—Doncs ves tu, nena. Que haurà veurà el Messi aquest sin l’agafo...
—I una mè! Que vagi el Panotxa, que s’està rascant els ous tot lo dia!
—Nena! Això és el que t’ensenyen a l’escola?
—Quina escola, mama? Fa sis mesos que no ens portes…

Ding, dong…

—Ja vaig, ja va…collons! Perquè no et toques la punta de la fava enlloc de tocar el timbre?
—Nena! Quina llengua és aquesta! Sí és el Cobrador del Frac li dius que ahir em vaig anar a les Seychelles. Que quan torni ja li pago el que dec.

(…)

—I bé… qui és, filla?
—Em sembla que és el pallús del veidedalt. No sé què coi diu que et passis per la poli…-amagant-se el riure amb la boca.
—Que heu fet ja? És que em fareu parar boja, eh!
—Hola veïna…, què simpàtica la seva nena, eh? No, no passa res… Demanava si tenia una mica d’oli.
«Tu sí que perds oli, gamarús! » se sent dir des de dins el pis. I unes riallades.
—Nens! Voleu callar! No els faci cas veí, és que el calor els fa dir barbaritats…
—Ja, ja…; però tirar pedres amb el tiraxines pel celobert mentre em dutxo no deu ser efecte de la  calor, oi?
—Això li han fet! Ja parlaré amb ells…
—I que cada cop que vull pujar en ascensor, posin una falca a la porta de sortida?
—Ui! Són nens, ja sap... Volen jugar i...
—Dexiu, dexiu… Veig que torna a estar embarassada…
—Què diu? No home! Això és que tinc una mica de sobrepès…
—Glups! Perdoni, però com que des que la conec sempre n’ha tingut un nen rere l’altre...
—Des que es va anar el pendó del meu marit fa dos anys, que no he tastat  home, escolti! Que ja me les sé totes jo, de vostès!
—No, si jo gana no em passo gaire... No pretenia...
—Doncs llàstima. Miri, m’agafa fent el dinar… Que és vol quedar?
—Amb els seus fills a casa? Que es pensa que estic boig? Abans em faig monjo de clausura…Només volia una mica d’oli…
«El veí perd oli, el veí perd oli….». Riallades al fons del pis.
—No els faci cas. Tingui, m’aguanta el bebè un moment?
—Escolti…, aquest nen va cagat!
—Ah, si? És que amb l’olor de la casa no  ho distingeixo... El voldria canviar mentre li duc l’oli?
—Ui, dona! Miri sap què —i li torno el nadó—, ja baixo a baix a l’adroguer, a veure si encara no ha tancat...

Pobra dona! Conviure amb tres energúmens com aquests i tota sola! Si no fos delicte engabiar els infants, a aquests tres els fotia directament al zoològic amb els micos... No sembla mala mare, però és que amb aquests tres delinqüents ha de parar boja per força.
La planyo...

Altres veïns/es de Blogville
7. La mare dels nens odiosos

13 de maig del 2010

13, rue de Blogville: Rompetetxus, alies el Petanúvols

Fotografia: Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group


Mentre estic a punt de baixar al carrer, veig que la portera s’encara a un home baixet, quasi nan, mig calb i amb ulleres de got de pam i tot vestit de negre amb camisa blanca i corbata que acaba d’entrar al replà, que se li encara amb el seu habitual mal humor:

—Que no veu que acabo de fregar el terra! Vigili on posa els peus, carai!
—Escolti, senyora… on és l’ascensor?
—Què fa aquí dalt! Baixi ara mateix, home de Déu!
—Vaig a la pensió, quin pis és?
—El tercer tercera… Però, vol fer el favor de baixar!
—Com diu?
—Que baixi, que es fotarà de lloros!
—Lloro? Vostè sí que és un lloro senyora! Ja s’ha mirat al mirall?
—Miri que li fumo cop d’escombra, carcamal!
—Al principal? Ah! I perquè no m’ho deia abans! M’han dit que es menja molt bé.
—Vol fer el favor d’agafar l’escala de veïns!
—Ja té raó, ja. I és que miri que fan estretes les escales en aquests edificis moderns.
—Moderns, però si té dos-cents anys!
—Vostè té dos-cents anys? Doncs es conserva prou bé, la veritat...Tot i que té dos fideus  sobre la barba.
—Barba? Sí és el meu monyo! Són dues agulles de cap el que duc! Serà burro el paio!
—On són els botons?
—Quins botons?
—Cordons? No, els botons...
—Li dic que quins botons!
—No. No duc bombons. No m'agrada la xocolata...
—Vostè no hi toca gaire, oi?
—Que si toco la gaita? Què li fa pensar que la toco?
—Miri. No sé si toca la gaita o la mandolina. Però que m’està tocant els nassos ja li doc jo que sí...
—Però no baixa l’ascensor...
—L’ascensor està aquí al davant. Que no el veu?
—Ah, carai! I perquè no ho deia abans tot això dona!
—Però amb qui parla vostè ara?
—Doncs amb vostè, no cal obri tan a boca, dona. Què em vol mossegar?
—Però si està parlant amb la bústia!
—Ah! Je, je...; és que no veig gaire bé. Ja em semblava que tenia el cap massa quadrat.  D’aixonses..., l’ascensor...on para?
—Aquí al davant, home de Déu.
—Ah val... “Ascenssoooooooó, aiiii, ascensoooooó”,... plas, plas, plas,...
—Que està boig? Perquè xiscla I pica de mans d’aquesta manera???
—Perquè en aquest rètol, ho diu: “Canti la jota i piqui ben fort”  
—Què diu! Aquí posa: “No ralli la porta i tanqui de cop”
—Doncs miri, algú s’ha deixat la porta oberta...Caram, si que és fosc aquest ascensor!
—Què fa! Això és la porteria. És casa meva... Surti d’aquí ara mateix!

I mentre veig que la portera corre darrera el pobre home brandint l’escombra, els deixo que vagin discutint. Em recordo que he de comprar sal i abans que demanar-li a la veïna de sota —que segur em tirarà els tejos—, prefereixo barallar-me amb l’adoguer del costat. A veure si aquest cop sóc jo qui l’estafo...

Altres veïns/es de Blogville
2. El rompetetxus

6 de maig del 2010

13, rue de Blogville: la portera

Fotografia : David P.
Photoshop : Helena Batlle
Maquillatge: Cazcarra Image Group
La meva portera està ben sonada. Avui mentre baixava les escales a peu (el metge em va recomanar exercici), en arribar  al principal, l'he sentida parlar tota sola. M'he parat a escoltar-la, sense que em veiés.

 "Taralá, lalita, limpio mi casita..."...Hosti, un euru, tu! Segur que és de la millonetis del tercer, que sempe va amb el portamonedes a la mà, que no li fotin,  més estirada que un pal d'escombra..., àpali, cap el sac! Li compraré una piruleta al nét. Pobrissó. I parlant d'escombres, li hauré de dir al racanu del presi de la comunitat que em compri una de nova, que aquesta sembla el monyo de la dona del tercer, d'esfilagarssada que està... No m'estranya, la pobra, amb aquells salvatges de fills que té! Ni a la pelu deu poder anar! No tothom té la gràcia que tinc jo fent monyos, és clar... Taralá, lalita, limpio mi escalerita...,  Hosti, tu, mira que hi ha ronya a l'escala. És que hi ha una colla de veïns que fan fàstic només de veure'ls! Esllapissades de dits per tot arreu! És que no hi ha un pam de net...Jo vinga a eixarrancar-me dia i nit per tenir l'entrada com una patena i vinga el veïnat a aixafar-me la  guitarra! Ja ho deia la meva àvia, al cel sia, "de senyor i de porc s'ha de venir de mena". I aquí de senyors... Ni un! I de senyores, menys! Si només cal veure com vesteixen! Mira la mestressa de la pensió: es deu fer els vestits amb el que arreplega dels contenidors; que jo ho he vist Aish! Allà a Sarrià sí que tenia una escala bona, sí... No com aquesta, que entra tot quisqui. Jo ja miro de filtrar les entrades i sortides. Però noia..., tampoc m'he de ficar on em demanen...;oi? Després em diuen de tot. Aquesta taca no surt ni a la de tres! El paio del quart, amb els seus sacs amunt i avall, ja m'ha ratllat la paret un altre cop! Sí entre ell i les visites que té el de l'àtic, que mira que pugen tios rarus, em tenen ben fregida... Collons! Això és merda de veritat! Algun dels pajarracos de la vella xarona del tercer ja s'ha cagat...Quan el pilli, li rebano el pescuezu! I tant, que sí! I que el venguin a trossos a la botiga del costat; que total, pel que ven el paio, tot caducat. Ai, senyor..., sort que una és una santa, que si no, ja veuries tu on enviava jo tota aquesta patuleia...!
I qui és aquest paio? Eh, escolti! On va vostè...! Que no veu que acabo de fregar el replà!
Casumdoina!

M'he abocat a mirar per la barana i he vist un paio baixet, calb amb ulleres i bigoti. Pobre home, no sabia on s'ha ficat...!

29 d’abril del 2010

Té collons la cosa...

Resulta que tota la vida he procurat ser un veí modèlic, per res. 

N'estic tip! Avanço que com això segueixi així, fotaré el camp del replà! I després, que ningú piuli!

No he  portat els comptes de la comunitat quan era president com si fossin les almoines de la sagristia, sense cap màcula?
No he tingut una santa paciència donant conversa a la portera quan me la trobo a l'ascensor (que ma la trobo sempre, esperant saltar sobre qualsevol víctima propiciatòria) que no para de xerrar del seu poble perdut allà a la meseta manxega?
No he deixat sempre sal, oli i sucre a la veïna de sota que sempre truca a hores intempestives a casa (segur que vol liar-se amb mi, perquè li aguanti els tres salvatges que té de fills) i en canvi no li ho retrec? 
No he ajudat a creuar al carrer al tanoca calb aquell que no veu tres dalt d'un burro i me'l trobo sempre xerrant amb les bústies, com si esperés que li contestessin?
No he  convidat a amics a què s'allotgin a la pensió del tercer primera sabent que aquella  mala  bruixa de mestressa els fotarà paella de sobre al menú? 
No m'he fet l'orni cada vegada que baixo al súper de baix i l'adoguer posa la mà sobre la balança per estafar-me en el pes?
No he deixat sempre passar primer per la porta i l'ascensor a la veïna esquerpa aquella, que sempre vesteix de vermell (i mira que té un cul de pam!) i duu el moneder agafat a la mà com si li anés la vida i em mira de reüll, amb fàstic, com si l'anés a violar?
No he deixat sempre diners quan me'ls ha demanat el veí morós de dalt, que viu a les golfes del davant, i mai li he reclamat res?
No m'he jugat la vida manta vegades per rescatar el coi de lloro, o perico, o cotorra -jo que sé que collons és el pajarraco aquell!- de la vella xarona del quart segona quan es queda enganxat a les branques de l'arbre de davant del bloc? 

I a sobre per sentir-me dir això

Total, que no aguanto més. Jo també demano una reunió de veïns i que tothom es tregui les caretes! Especialment el carallot aquest que sempre dorma al matins i el veig traginar bultos a munt i avall. No serà un assassí en sèrie? Un estafador? Un saltejador de bancs? Per no parlar de la seva dona, que la pobra es deu creure que per dur mocadors virolats al coll es fa més jove!

És que no pot ser, carai!

No pot ser...

I és que NINGÚ més pensa dir res més?

18 de febrer del 2010

Festa de Cap d'any a Blogville (sabates vermelles-sabates negres): Danseu, danseu, maleïts...


Feia dies que ella ho havia convocat.  I una segona veïna ho havia subscrit amb entusiasme… I el veïnat sencer anava trasbalsat. Ho veia en els seves cares a l’ascensor, en coincidir al replà, si els trobava a la cua del forn o la del súper; en les parades d’autobús o en el metro, en saludar-nos al creuar el carrer… Hi havia pànic escènic. Era evident. Una festa de Cap d’any no és moco de pavu. I una festa al terrat del veidedalt; al terrat de Blogville com qui diu la cosa, menys. Si a sobre és Cap d’Any al terrat del veidedalt ja és per cagarse patas pabajo.  L’escenari de les disbauxes més sonades de Blogville encara ressonen en l’imaginari col·lectiu. I algunes que encara no s’han transcrit, guardades amb pany i clau en els arxius policials,  algun dia veuran la llum.

En fi, la convocatòria estava feta. Tothom estava convidat. Fins i tot ell. Hi havia però, una condició sine qua non. Elles havien de venir elegants i esplèndides, com sempre van, això no era problema; però calçades (amb calces; sí) i sabates vermelles. Ells, informals i desvagats com sempre, també, però amb sabates negres (els calçotets ja eren optatius). I quedaria testimoni gràfic del fet. La convocatòria va tenir la seva resposta. Potser menys de l’esperada? Sigui com sigui, elles sempre són majoria. Aquí i on vagis. El món és de les dones i això fa temps que ho sé. I els que van venir, van deixar-hi les soles. Les soles i els talons. I algun encara més: les sabates i els cordons. I les mitges. I els pantalons. I la roba interior... En fi... Cal dir-ho tot? Vaig dir que callaria com una tomba i abans que res, sóc un cavaller.

Ja des de dies enrere se sentia corredisses al replà per arribar a casa, descarregar la compra, o les andròmines del treball, enllestir la planxa i els sopars i posar-se a practicar. El nivell era fort i calia estar a l’alçada. No a l’escala; que ja hi érem tots i totes. Cada nit, a partir de les deu, Blogville era un guirigall de fregaments, de taloneigs, de saltirons, d’acrobàcies i figures, de salts, de repicar talons, de girs i contrapassos, de magarrufes i rialles... La música sortia, com un desori eixordador de tots els pisos i replans. Ningú cridava l’atenció a ningú perquè tothom estava enfeinat en el mateix desfici: practicar els balls per lluir-se la nit de Cap d’Any.

La Rateta, que va deixar d’escombrar l’escaleta una nit (perquè tot el que és màgic succeeix de nit?), també es va posar a ballar, com tothom. Però  va tenir temps de pujar dalt el terrat (d’un altre veí; però aquest no és l’autèntic; no li feu cas, eh?)  i va gravar-nos a tots en plena voràgines. I heus ací el que va veure..., després d'espiar-nos a tots. Flipeu mandonguilles!!!

@ Rateta & Violette Productions

Digueu-me tonto (que ho sóc), però jo sabia d’antuvi de les meves mancances. Calia actuar abans que res. Qui pega primer, pega dos cops. O sigui que vaig fer trampa. Vaig deixar a la bústia de totes les veïnes una nota convocant-les al meu piset per practicar. A hores distintes, és clar (sóc tonto, però no babau).  A practicar passes, s’entén. Així, el dia D jo estaria més entrenat que la resta de partenaires (competidors) masculins i m’enduria el gat a l’aigua. Bé, la Rateta potser trobava el seu Gatot particular... Algunes, (perdó per les mil trepitjades rebudes), van accedir. Bé, els vaig fer accedir jo ni sé ben bé com! Me les trobava al menjador i vinga!, a marejar la perdiu! Algun crec que ni sabia on era, de com va quedar de maltractades pels meus giravolts. Que no us ho creieu? Doncs hi ha prova gràfica d’això.

@ El veí de dalt

Fins i tot, a posteriori, alguna mestressa que ara mateix no recordo on exerceix, em va replicar amb un regalet de nivell. Allò va ser un cop baix al meu ego personal. Però un és un cavaller i ho va entomar sense el mínim retret ni trasbals. Crec que he aconseguit ballar el txa-txa-txà sense entrebancar-me tres cops seguits.

En fi. Tot estava preparat per la Nit de Cap d’Any. I els veïns van anar arribant... Les primeres, com no podia ser d’altra manera, la Violette Moulin, impressionant com sempre amb el seu glamour arravatador, i la Rateta Miquey, que venia molt excitada ella, amb la càmera de vídeo preparada. No havia qui l’aturés. Al poc va picar la porta la Llum de dona, (quin tros d’idem!); que estava engrescada amb una xerrada amb la Rita, sobre no sé quina manera de lligar l’aioli (suposo que no anaven amb segones ni era argot eròtic allò). Al poc va pujar l’Arare, curada de la seva cama maltrecha i disposada a demostrar-nos a tots que ella era l’àvia amb més trempera de l’escala. Colló, si ho va demostrar!  L’ Eli venia amb el millors dels seus somriures, que és del que millor sabia fer amb al boca. Diu ella... Jo millor no pregunto. I com no,  la  Zel, (que ja em va dir d’entrada que no era zelosa. Suposo que ho deia per si ballava amb alguna altra..., no?) Mentre estàvem ja endrapant les coques que havien dut totes elles (“El coulant, quant el trauràs, Violette?”) va aparèixer una parella que ja venia llançada a demostrar que el sud també existeix i que allí, s’hi es feia un concurs, s’enduien el primer premi de carrer. La Mercè i el Francesc no ens van deixar badar boca i es van posar a ballar. Collons, quin swing tenien tots dos!  També anaven arribant veïns nous. Un paio amb dues noies amb gest alegre a cada mà van venir-nos a saludar. Se’ls veia ben desinhibits. Recordo que en el moment àlgid de la nit van proposar de fer una partida de pòquer. “Americà?, vaig dir” “No, home, al descobert!” Jo ja sabia que tots tres duien una as sota la màniga; però vaig dissimular.  I mira que vaig fer esforços per fer una doble escala amb ells, però ni anant de farol  vaig aconseguir trencar aquell llaç indeleble que els unia. “I si fem una sardana”, els vaig acabar proposant, ja fastiguejat.
Quan ja corria el primer porret, van veure entrar tres noies i em va semblar que els llum s’encenien tots sols: la Xurri, la Kika i la Jaka (pronuncieu-les seguides, vinga!). La Xurri anava accelerada, ja ho vaig veure de seguida. “Si em pilla, a la velocitat que es mou la  xicota, em destrossa.” La Kika i la Jaka semblaven més reposades. Al poc va aparèixer un bagul sobre rodes. I darrera seu, la Tarambana  empenyent-lo. La Nimue i la Ínia l’ajudaven, “I aquí, què hi duus?”, vam dir tots. “Ja sabeu que les sabates són la meva debilitat. Són les parelles que aniré canviant al llarg de la nit. Amb els modelets que fan de conjunt. Podeu servir-vos...”. Que coi va dir! Allò va semblar una passarel·la de Dolce&Gavana i Victorio&Luchino  tot alhora!

Al final, traient la llengua va arribar  la Duschgel, que havia agafat el darrer avió des de terres germàniques (amb el retard habitual d’Iberia) i era allí  per deixar constància que amb la distància no es perd frescura. “T’he portat gel, veí” “Què bé! Ara anava a fer-me un cubata!” “No, tanoca, em refereixo al de tarongina, que sé que t’agrada.” “A mi, m’agrada tot de tu, ja saps...” Em vaig posar a comptar: una, dues,....tretze, catorze....quinze, setze..!” Dinou deeses al meu terrat. I sense parella. És clar que l’As de cors i el Francesc també hi eren, però em sembla que estaven ja enfeinats amb uns boleros de primera generació. Vaig treure el carnet de ball, vaig alçar el dit i em vaig sentir com la Romy Schneider a Sissí emperadriu: “Nenes...qui vol ser la primera?” En aquell moment, algú em va tustar l’esquena: “Veí, no pretendràs fer-me el salt, precisament aquesta nit, oi?” Em vaig girar i em vaig trobar l’Emily de morros. Vull dir que quasi topem de cap.  “...i divuit!“, vaig cantar.  “Emily, encara que em matis a Lilly i Dash, jo et seré fidel pels temps dels temps.” I veient que havia dut companyia: “I espero que no em fotis aquesta fera ferotge que tens de gos per sobre!” Però era evident que allí les noies guanyaven per golejada. La Rateta em va venir i em va explicar un acudit a cau d’orella fet ex professo per l’ocasió  que crec impropi de reproduir aquí (recordeu que sóc un cavaller).

Sort que el Fra Miquel (sense sotana) va venir a fer-me companyia, després de les seves ablucions de rigor. “Fins maitines estic lliure, veí. On tenies aquell whisky de malta que sempre en parles?” “Whisky? Amb aquests cadellets de déu que corren pel terrat i tu vols fer mutis pel forro?”. “Veí, que tenim una edat...”. “Doncs per això, home! Amb tu al costat, tots els pecats d’aquesta nit ens seran redimits. I a fe de Fra Miquel que en van haver-hi un munt!

Però sóc un cavaller i vaig jurar que el que va passar aquella Nit de Cap d’Any no ho explicaria sota cap concepte.

PS
Però accepto suborns...

PSS El que no podeu negar és que la feinada que han fet la Rateta (especialment en el muntatge) i la Violette (especialment en ser la incitadora) -jo sóc un fidel seguidor, tan sols-, bé es mereix un premi. Un premi desl grosos al lloc que pertoca: AQUI