30 d’octubre del 2007

El veí a la ràdio: un post de Fantasies blocaires


Bé, veïnat. Estava anunciat i era profecia. El veí va anar a la ràdio. Més ben dit, va ser llegit a la ràdio. Al programa "Calents i contents" d'ONA FM (103.5). El dijous passat, el Mestre Vigó va tenir a bé llegir un post que li vaig enviar. Merci, mestre! I amb ell, s'estrenava el Racó del blocaire calent. Es tractava d'un extracte d'aquella Fantasia blocaire que va promoure... ostres!, ara no ho recordo...Eren l'Alepsi i la Candela, oi?, segurament. (Per cert, la segona la veig un pèl apagada darrerament. Algú la pot animar i encendre-la de nou?)

En aquella Fantasia blocaire a mi em va tocar (vaig escollir més be dit), la Joana, la Llum de Dona -digueu-me tonto!- (no Tondo, he dit "tonto"). I com que algú altre (la Sabateta, per cert) em va dir que m'hi havia excel.lit, doncs és el que li vaig enviar.

Ara, si us interessa, podeu enviar vosaltres els vostres posts perquè siguin llegits al programa (a calents@onafm.cat). Que em sembla que la Rosa , la veïna del pis de sota, ja ha fet els deures...


Us deixo l'enllaç aquí.

I si el voleu escoltar el que es va dir, piqueu a sota.

______________________


_________________________

I si el voleu llegir mentre escolteu:

"(...) M’agafa de la mà i em porta dins el seu santuari, la cuina. D’esquena a mi, gira el seu cap amb un ulls expressius que ho diuen tot.

—Vols tastar-la, ja?
—No, no encara.

M’hi apropo lentament. Amb les mans la siluetejo tota. Té un magnetisme que els meus dits constaten. Un rampell em fa tremolar. Li pico la galta del cul. Riu.

El seu és un cos de dóna que es vol plena. Voluptúós, bregat a mil combats. I sé que em farà treure el millor de mi. No tenim pressa. La faig flexionar endavant, per la cintura. Mig cos damunt la taula. Ella llença tots els estris per terra. Un polsim de farina, voleiant, ens cobreix els cos. “The postman rings twice! Recordeu? Li deslligo el davantal. Ara m’adono que a sota no du re posat. M’esperava, ho veig clar. Té una esquena esvelta, ben formada. Veig un cul magnífic. D’aquells que pots picar-hi fort. Li dibuixo tota la columna amb el revers del palmell. Em deixo caure al seu damunt prenent-li fort els pits. Li beso els lòbuls de l’orella. La mossego dolçament. Té dos càntirs consistents; curulls; on aferrar-se. Li pessigo lleugerament els mugrons. I els deixo reposar damunt la fusta. “Vei, veí...”.

M’agenollo rera seu i albiro un sexe rosat, fiblant, sucós. El toco lleugerament. Tremola. Hi passo un dit. Ara l’altre. Ara un tercer. El gros s’atura a la petxina mística i dibuixa cercles al voltant. La pressiono lleugerament. Després faig girs concèntrics, de fora endins, més forts. Arriba una primera convulsió. Amb l’altre mà m’ajudo i li separo els llavis. Els majors. La sanefa que dibuixa la carn als extrems s’irriga de sang. S’esgaripa tota. Balbuceja el meu nom. “Veí..., veí...”. Li diria els mots més dolços a cau d’orella, però avui no li parlaré. Avui m’haurà d’imaginar. Endinso dos dits ben premuts dins el seu sexe. És ben moll i se’m dilata sense cap resistència. Em salivo abundosament el dit gros de l’altre mà. L’apropo al seu anus i el forço, molt a poc a poc. Està relaxada i entra sense esgarips. Faig la pinça, en un contacte impossible; però proper. Profund. Comença a esbufegar, amb força; sense descans. La taula fa de topall als seus embats. Accelero el moviment. Sense fre. I llepo tot els contorns allí on m’arriba la llengua. Tot el seu darrera és ben moll. Noto com les parets vaginals em premen els dits, empresonant-los. Accelero el fregadís. Dins. Enfora. Toco fons. Imagino que l’instant final és proper.

Però sóc dolent.

Enretiro amb cura els meus petits ariets dels dos caus. Blof! Poso el palmells sobre les seves natges i m’hi amorro amb delit. La meva llengua recorre les escletxes que marquen una paisatge d’encanteri. Vaig d’un forat a l’altre sense aturador. No em desplau gens. I finalment, quan amb el tou de les seves cames m’empresonen el cap; m’amorro fort a les seves anques i barrino la llengua amb un frenesí salvatge; sense clemència, sense perdó, sense final; a dos mil revolucions. Crec que mai havia anat tan endins en el cos d’una dona. Bec tot el que surt. I li retorno el que és seu, amb escreix, ben endins. Ben golós. Se’m mor als llavis. Els meus en els seus. “Veí, veí... em mates...”.

Morim i plorem, doncs, plegats; en un vell naufragi de cossos incandescents."

_________________________

I si voleu saber com acabava la Fantasia blocaire, cliqueu aquí

Bon profit!

28 d’octubre del 2007

De lectura (27): El salobre, de Pons Ponç


"Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m’apuntalin fent versos la vida”

(Calçobre)


Pons Ponç té el nom més cacofònic de la poesia catalana. No sé si és un àlies o una bona pensada dels seus pares… Tan li fa. El fet és que l’havia llegit poc i sempre m’havia semblat un hàbil conreador de la paraula escrita. Això és, un d’aquells poetes que escriu poc, amb una actitud tranquil·la, acurada i purista. Precisa i treballada, en suma (és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric / i el més íntim exili és un vast sentiment”, Terra d’adéus).

Ell és menorquí, i ja sabeu que tinc una predilecció especial per tot el que vingui l’illa. Realment, El Salobre és una lloança als diversos paisatges menorquins. Les cales, el mar, els oliverars, les tanques, la gent,...Però una lloança nostàlgica. Com aquells “Paraiso perdido, perdido por buscarte / yo, sin luz, para siempre” que deia Alberti a Sobre los ángeles.

El títol del llibre ja evoca un cert gust agredolç. De salabror i mel. I certament el llibre —molt curtet, que es llegeix en mitja tarda tranquil·la— es mou entre aquest dos extrems: l’evocació d’un passat ja esvait i una certa voluntat de denúncia d’un present que li desplau i que el mou a una necessària presa de postura críticq. (“Serà un vers de revolta, el meu darrer pensament”, Argonauta). Els seus versos són un record constant al seu “espai viscut”, els seus territoris d’infantesa i joventut que ara ja han canviat per la mà des nouvinguts —els guiris, vaja; però que ho han fet amb a complaença dels nadius, no ens equivoquem!— (“Prest serem souvenirs mohicans i estrangers”; Terra d’adéus)

Ponç és un home llegit i, com molts poetes, ens ho fa saber tothora, en un acte que deu tenir un to de pedanteria intrínseca que a voltes, jo també practico. En els seus versos treu a col·lació autors que li deuen ser propers i estimats: Bréton, Kafka, Saramago, Max Jacob, Picasso, Genet, Bataille, Homer,... O bé encapçala alguns poemes amb versos d’altres autors que també l’hauran inspirat: Warren, Eliot, Seferis, Valente,...; o senzillamnet, els els dedica: a Vinyoli, a Josep M. Llompart, a Montale,... En el fons, la poesia és reescriure una i altra vegada els pensaments que ens ocupen els humans d’una manera atàvica i secular; i que d’una manera o altra, molts ja han escrit d’antuvi: el desig, el record, l’amor, la lluita, la mort, el sexe,... Ho faran millor o pitjor, amb major o menor encert; però és la sínia de sempre que remou la mateixa aigua.

Així doncs, hi ha poemes de records (“Cant i escric amb amor el nom dels boscos purs / on jugàvem a guerra els amics / i on anàvem amb la mare a cercar esclata-sangs; Argonauta); i altres d’esperança (“Terra nostra i mortal, terra aspriva i calenta, / la llavor de l’orgulla farà viure salvats / tots els símbols que el temps ha gravat en la pedra”, Esborrany de nocturn a Estèrri d’Àneu); poemes elegíacs (“I un munt de mots que cal salvar insurgent / S’estranya en passar el vell mestral / Sobre Menorca i plou / no tenc res més, Inventari d’alba); i de solitud o companyia (“l’adéu d’un home tot sol, / damunt cada illa una llàgrima, / al fons del cor el teu nom”; Spiritual); o d’autoafirmació personal (“Ara escric descalç entre el pinar / Així sent bé la terra / L’antiga i aspra terra endogalada / Dels avis dels besavis dels meus avis”, Filius insulae); alguns també amb un cert misticisme que no comparteixo ( que sap que Déu és mort i que ha d’anar a fer feina”, Stalker). Però per sobre de tots ells, els de denúncia (”dins les síquies la gent llença llaunes i fems”; Obituari; “Els bàrbars s’han fet seu tot el present / Una altra llengua imposa el seu destí”, Com un renec).

I acaba el llibre un llarg poema elegíac al món del cinema i la literatura (Les enfants du paradís). Un poema que sintetitza el pòsit cultural del poeta i que és, en el fons, el rerafons ideològic de tota una generació. Un rera l’altra s’anuncien referents i icones que han ajudat a forjar el pensament de la segona meitat del segle XX al nostre pais. Relacionar-les, suposaria transcriure sencer el poema. Millor que el llegiu el llibre.

I si ho feu, llegireu versos de diferents registres formals: sonets, alexandrins, haikús, poemes de vers lliure i, els més intensos, de poesia en prosa. Ho toca tot, el noi, vaja. Un crac. I escriure sense signes ortogràfics: molts poemes no tenen ni punts, ni comes, ni guionets, ni cometes... I malgrat tot, tots ells tenen un musicalitat evident. Això no surt per art de màgia. Vol treball i constància. El que em falta a mi.

El llibre és del 1997, escrit després de la mort del seu pare i, segons el seu prologuista, Sam Abrams, «tanca una època d’”homenatges” i inaugura una nova època, la tercera, que es caracteritzarà per progressiu abandó del culturalisme poètic anterior i l’emergència d’una veu més despullada, més autèntica i més penetrant, que es nodreix més de la vida moral del poeta que de la literatura.»

Si ho diu ell així de bé, perquè he d’afegir res més, jo?

O si de cas, que ho digui el mateix Ponç:

“Si no llegesc o escric, em sé perdut” (Male di vivere)

Això sí que també em passa a mi.

26 d’octubre del 2007

Putades lingüístiques...en castellà

Llegiu això que m'ha arribat al meu correu... Ara ja sé perquè escrivim en català. O podríem fer el mateix amb la nostra llengua amb altres termes...? Sí, segur que sí. Deixeu que ho pensi...

______________________________________

DEMOSTRACIÓN DE QUE LA LENGUA ESPAÑOLA NO ES MACHISTA EN ABSOLUTO

ZORRO: Espadachín justiciero.
ZORRA: Puta.

PERRO: Mejor amigo del hombre.
PERRA: Puta.

AVENTURERO: Osado, valiente, arriesgado, hombre de mundo.
AVENTURERA: Puta.

CUALQUIER: Fulanito, Mengano, Zutano.
CUALQUIERA: Puta.

REGALADO: Adjetivo; participio del verbo regalar.
REGALADA: Puta

CALLEJERO: De la calle, urbano.
CALLEJERA: Puta.

HOMBREZUELO: Hombrecillo, varón, mínimo, pequeñito.
MUJERZUELA: Puta.

HOMBRE PÚBLICO: Personaje prominente.
MUJER PÚBLICA: Puta.

GOLFO: Masa de agua marina parcialmente rodeada de tierra.
GOLFA: Puta.

LOBO: Mamífero predador rapaz y feroz. Hombre experimentado y agresivo.
LOBA: Puta.

LIGERO: Hombre débil y/o sencillo
LIGERA: Puta.

ADÚLTERO: Infiel
ADÚLTERA: Puta.

"QUE HIJO PUTA": Expresión de "menuda suerte"
"QUE HIJA PUTA": Expresión de "menuda Zorra, ojalá se muera"

PUTIN: Honorable jefe de Estado Ruso.
PUTINA: Putilla.

MUJER QUE VENDE SUS SERVICIOS: Puta
HOMBRE QUE VENDE SUS SERVICIOS: Consultor

________________________________

Per cert, entre putada i putada us recordo que van caient les Històries veïnals com pluja tardorenca. Ja les tenim totes al sarró. Sí, he dit TOTES (abans m'havia liat i li reclamava als de l'escala F la seva quan ja la tenia de feia dies!, perdó); i molt abans de la data prevista! Veig que el veïnat s'ha esvalotat abans d'hora. I a que no sabeu qui falta: doncs el carallot del veí!!! Ja he rebut la "putadeta" (seguint el símil) que m'heu deixat al replà el meus veïns de l'escala L...Ja veurem com la remato. Ara en podeu llegir nou. I espero que la setmana vinent, hauré penjat la resta. No sé vosaltres, però jo estic xalant d'allò més.
Veig poc comentaris entre el veïnat, però. Sou tímids i/o tímides? O massa respectuosos?
En fi, cuideu-vos molt i recordeu de no obrir la porta a qualsevol...

24 d’octubre del 2007

De la carpeta del veí (5): Gambit de dama




















Beso els teus pits serens, altius
la delectat voluptuosa del teu cos, batall
d'embriagueses al fons dels ulls.
Recorro cavitats amb l'ajut del foc,
replecs de la carn, a l'encalç dels dits.
Tot un bell paisatge que el pinzell perpetua.

La remor de l'agulla al disc.
La febril etilitat dels cossos,
la suor,
la fragilitat del plaer,
l'embat,
la fúria...


---l'orgasme.


22 d’octubre del 2007

De lectura (26): La pell i la princesa, de Sebastià Alzamora

“...no per conèixer les coses causades i principiades
podem dir
que en coneguem la causa i el principi,
ni tan sols la causa i el principi pròxims.”

(paraules del rabi Loew a Puppa, en la seva estada a Palau)


Curiós.

En un nit inclement, un vell rodamón, alcohòlic i bocamoll, entreté l’audiència amb una llarga història. És la història d’un jove picapedrer que, treballant, perd, en un accident, una cama. El porten a curar a un monestir, on una monja misteriosa (que reapareix al final de la novel.la) el pren sota la seva protecció, li revela frases que l’ajudaran a entendre el seu futur i li ensenya de lletra. Ella el condueix fins a Puppa, el mag del bosc. L’home que enquaderna llibres amb pells d’animals i si s’escau, amb pell humana, com el que ha fet en comprar la cama amputada del jove picapedrer. En trobar-se, el vell Puppa li explica la història de la seva vida. La història d’un llibre, la del cant tretzè de l’Odissea, enquadernat amb pell humana. Un llibre que recull i sintetitza el tarannà d’un destí amarg, el seu. “Cal que en deixem protegir per ells, que la nostra pell moridora es deixi impregnar per allò de perdurable que hi ha en la pell dels llibres. Ells ens allunyen de la mort.

Puppa era orfe de mare. És venut pel pare a uns pagesos rics, que l’esclavitzen. De jove, fuig i és recollit per una família de gitanos rodamons, d’un clan sotmès pel poder reial. Allí, per una estranya profecia, és reconegut com el salvador del seu poble i coneixerà els més súblims dels plaers: el de la carn i el del cor. Són els gitanos qui el bategen amb el nom de Puppa ("progenitor"). Arriba a una Praga convulsa, en els preàmbuls de la Guerra dels Trenta Anys, pren partit, de forma casual, per Frederic V, que juntament amb el seu cosí Maties, lluiten per mantenir-se al tron, defensant la causa luterana l'un; i la catòlica, l’altre. Allí coneixerà Maria, la filla del rei "la personificació de la pura bellesa”, i per tant, vetada i inaccessible. Passarà a ser cavaller de la guarida, ensinistrat pel duc Antoni, un instigador amb totes les de la llei. Puppa esdevé joguina dels afers palatins, amb un rei ja xacrós i orat, immergit només en els jocs de la magia i la fetilleria; una reina ociosa i cobdiciosa, volcada a la lascívia, la nimfomania i la fornicació (com totes les reines, és clar); el duc Antoni, que el veu com un obstacle en el seu camí cap el poder i el conseller Judà Loew, el Gran Rabí de Praga, savi entre savis, que juga amb les lleis de la física i la natura i esdevé mentor de Puppa, “mai un soldat de fortuna havia merescut aquest epítet amb tanta exactitud”. I acaba sent cavaller en un Palau reial que amaga jardins paradisíacs i (el Jardí Fosforescent) i racons inaccessibles, com la Cambra d’Arts i Meravelles. I enmig de tot, Maria, la princesa.


El context històric és real i alguns els personatges també ho són. El rei Frederic, la reina Joana, el rabí Judà Loew, la guerra entre cristians i luterans. També l’existència d’un llibre folrat amb pellvhumana, a la ciutat austríaca de Pilsen, va inspirar Alzamora... Llegeixo a la contraportada que l’obra està nodrida d’anacronismes irònics i d’homenatges a obres com La tempestat, de Shakespeare (que he llegit), els contes de Hoffmann (que desconec) o Les aventures del soldat Schwejck (que no sabia ni que existissin). Ho he de donar per bo.

La història forma part dins una història fins que el dos relats, el de la taverna i el de Puppa, convergeixen en un final obert, que t’obliga a rellegir planes inicials, com sabedor que t’has perdut algun fil. En fi, tot un premi Josep Pla 2005 dosificada amb píndoles de

Sexe i delit, violència i intriga, cavallers i princeses, lleialtat i traïcions es reparteixen a parts iguals, sense paràgraf sobrers ni circumloquis inútils. Per això es fa fàcil de llegir; però no de digerir. Fins i tot, el fet d’anar esquitxant el relat amb alguns fragments de poemes de Novalis (en original en alemany -que només entendrà la Duschgel-; tot i que al final ens dona la traducció) el fa "dur". Alzamora, que és fonamentalment un poeta, transgredeix voluntàriament els límits de la novel·la històrica, cortesana i d’aventura amb escenes d’un elevat pes eròtic i inusitada violència, especialment en la batalla final: “...la cara que se’ls passava quan veien que era jo qui els degollava, qui els feia saltar el fetge o el cor d’un cop ben donat i recollia la víscera amb la mà i els exprimia amb el puny damunt la boca perquè en beguessin la substància...”

No és tampoc, ni vol ser un novel.la històrica, perquè segons ell, “contra el que alguns defenses amb un apassionament digne de millor causa, no crec que la literatura hagi de guardar cap mena de fidelitat envers la historia.”

Bé, aquí tindríem molta tela per tallar. No ho penseu? .


17 d’octubre del 2007

"Calents i contents!": el racó del blocaire calent!


Una recomanació que no podeu deixar escapar...ni escórrer!

A ONA FM, (103.5 FM) de dilluns a divendres, de 12 a 2 de la matinada, podreu escoltar:





Un programa sobre erotisme i humor a dojo del qual un bon amic, en
Joan Vigó (que a més té blog propi) n'és l'ideòleg, guionista i colocutor, mitjançant el seu alter ego radiofònic, el Mestre Vigó. El programa està presentat per la Brigitte Barea i en Joan Llongueras.

Hi escoltareu relats pornohumorístics, música vaporosa, entrevistes pujades de to (a càrec de la intrèpida Cristina), concursos atrevits, un Consultori sexològic i sobretot, El Racó del Blocaire Calent! (en vermell us ho poso perquè ho llegiu)

Que què és això? Doncs hi ha una secció al programa on la Brigitte llegeix un fragment d’un llibre de literatura eròtica (“Fragments calents”) que alterna amb posts de blocaires tocats per escalfors mentals. Guai, no?

Què voleu que us llegeixin i ser immortalitzats per les ones hertzianes? Que voleu passar a la posterioritat radiofònica? Que voleu difondre els vostres blogs? Que us fa vergonya mostrar els vostres instints més baixos? Que teniu un escrit que cap editor s'atreveix ni a obrir? Cap problema. Calents i contents és la vosta vàlvua escapatòria...

Els heu d'enviar micro-relats (d'un to especialment tòrrid) d’una extensió màxima d’un foli. (En arial 14 a interlineat 1.5). La Brigitte ("La Voss") el llegirà citant-ne l’autor/a (amb nom real o pseudònim, com us passi pels danodainos) i l’adreça del bloc. Sembla que també posaran en marxa un web on els penjaran (els posts, no els danodainos) en PDF, referenciats i amb el llistat d’URLs.

En principi, només es preveun posts en català, però ja sabeu que en això del sexe, la llengua hi té molt a veure. Suposo que més endavant posaran versions en francès, grec, birmà, cubà o tailandès.

Si voleu fer-ne difusió segur que us ho agrairan. Ho podeu fer amb aquesta nota de premsa que reprodueixo aquí.

A més, si se us acut una anècdota xorra, una fantasia sexual curiosa, un comentari divertit, el que sigui, els podeu deixeu gravat al seu Confessionari Automàtic (24 hores; com el telèfon de l'Esperança, tu!) 93 344 14 73, o per email a calents@onafm.cat

Em sembla que malalts de blog (amb punt G) com un servidor, ja estareu maquinant quelcom. Oi Cuca? Gatot? Duschgel? Metamorfosi? Boira?, Terra? Clint?, Puji?, Déja vie?, Joana?, Crue?, Chamb?, Candela?, Velis? Mossèn? , Rosa? Zinc?, Palito...? I tota la resta de veïns calents/es...?

Jo ja he enviat el meu!

16 d’octubre del 2007

De videoclip: "És com un miracle", de Montse Castellà

Avui va de vídeoclip.

Un amic, director artístic de vídeos i altres fetxories, li ha fet aquest videoclip promocional a una nova (i jove) cantautora catalana; la Montse Castellà (realment, el cognom li és un antídot). Crec que a finals d'any presentarà el seu disc i mentrestant, ja es pot veure la seva cançó "Com un miracle" al You Tube (hi ha res que no hi sigui al tub aquest?)

Més que la cançó i la noia, que no està del tot malament (la cançó vull dir); em feia gràcia ensenyar-vos la feina del meu amic, a veure que us sembla. M'ha fet gràcia també llegir que part de la cançó està inspirada en escriptors ebrencs (això és, que han escrit sobre el riu Ebre); i entre ells, ai las!, hi havia el nostre insigne Jesús M. Tibau. Ell també ho fet saber en el seu blog. Aquell blog que té racons per tot arreu...









I si voleu seguir la lletra, heus-la ací:

15 d’octubre del 2007

Memededicatòries blogaires (8): Qüestions lingüístiques

Avui faré un "post plagi". Inspirat en un altre blog, vull dir. Ella em perdonarà, esper. I veurà que també, de tant en tant, m’agafa la vena elitista.

Obro la bústia i recullo la diversa paperassa quotidiana, constituïda com quasi sempre, pels vint rebuts de les caixes d’estalvis, algun avís de multa impagada, la migrada nòmina, una postal de París tardana i els dos-cents setanta fulls publicitaris que anuncien, entre altres ofertes, obres i reformes a bon preu, descomptes de Condis i Caprabo’s, setmanes exòtiques del Corte Inglés, cursos d’idiomes de rus i xinès, la Mari Carmen de sempre, que busca urgentment un pis per comprar al nostre bloc (que ningú li faci cas, eh? és una immobiliària encoberta), ofertes de subscripcions a la VISA —qui ha enganyat a aquesta gent?— , xampús contra la caspa, i sessions de vidents. Entre totes elles avui n’ha sobresortit una que em crida l’atenció. Els del CEN Formació. Aviat us diré perquè.

(Per cert, serveix d’alguna cosa que posem a l’entrada del bloc allò de “Correspondència comercial, NO, gràcies”? O és que tots us heu posat d’acord i poseu els vostres fulls a la meva bústia? És que no entenc perquè sempre la tinc plena a rebentar i vosaltres no...)

Jo entenc que en el sistema capitalista on estem immersos es basa en vendre i comprar. Coses i objectes. Coeixements i productes. I a vegades, persones (no és el meu cas). Però si tots feu tant de crèdit d’aquestes ofertes com jo, van dats. Quan arreplego el munt de correspondència banal sota l’aixella la llenço directament a les escombraries sense ni mirar-me-la. Empaperar-me l’habitació, podria.

Ja a l’ascensor, on he troba l'Alepsi esperant-lo, li he fet saber la bonanova.

—Tu no buscaves feina? Doncs aquí tinc una cosa que et deu interessar...

—Jo sóc psicòloga, no adivina.
—Com que és per 25.000 més, pensava que es referia al munt de psicòlegs, futures historiadores i mestres que aviat estareu a l’atur... Els podràs ajudar...

Al replà ens hem acomiadat i jo m’he quedat pensarós. I si fos la meva oportunitat...? He girat cua de cop i he baixat esperitat escales avall.

Quan sortia, quasi tiro per terra el Clint que venia carregat de cerveses.

—Veí, que em fots les Guiness enlaire!

—Perdona, nano. Ah! I tapa't no se’t constipi la regatera!

Al carrer, pensava agafar un taxi per anar més ràpid, però em decideixo per la Vespa (sort que havia deixat les claus posades al pany i no calia que em passés mitja hora buscant-les!). I cap el carrer Rocafort, 42; que hi falta gent. A punt d’arribar, m’ha passat pel costat una vil conductora amb la música a tot drap. Li he dedicat una ràpida llambregada, que ella m’ha correspost amb un somriure còmplice.

En arribar a lloc, tusto la porta amb el paper a la mà. Em surt un sol·lícit gentelman, tonsurat, amb ulleres de cul d’ampolla que reposen sobre un nas de ganxo, i abillat d’un gris rigorós que un alçacoll esgrogueït no fa més que enervar-li la figura. El curiós és que aquell rostre m’era conegut.

—Pàter, sóc el vei. Venia per això del TRABALL. Deu ser un ofici tan nou, que vull ser el primer dels 25.000 de la llista en tenir-lo.

—Ui, primer s’hauria d’entrevistar amb mi. Si el veig apte, pagar la matrícula i tres mensualitats, lliurar la subvenció encoberta a la nostra fundació, comprar-nos els dossiers d’apunts, fer la catequesi pre-matrimonial i escollir quina setmana vol pel recés espiritual que tots els alumnes han de fer a la nostra casa d’acollida.

(Ja veia clar que allí hi havia gatu enserrradu)

—Però l’església no predicava amb la Fe, i no amb diners?
—És que som SALESIANOS.

(Osti, és clar! M’ha vingut al cap de cop els Jesuïtes, els Caputxins, les Jerònimes, els Felipons, els Escolapis i els Niños de Dios... buf! Tots deuen moure’s pels mateixos baixos instints. I mira, aquests salesians almenys munten una acadèmia per redimir ovelles descarrilades...

—I tindré tutor espiritual?—li demano, caut.
—Evident, el seu tutor el corregirà, COMENTÀ i l’ajudarà personalitzar la programació i les unitats. I, àdhuc, els pensaments pecaminosos.
—No. D’això no en gasto, jo.

(Òndià, un tutor que sap passar del futur al passat i torna al futur en un plisplàs! Deu haver descobert la porta sideral. Aquella de la sèrie Star Gate... I és que els Salesians tenen fil directe amb ELL Un tutor que quan em corregeixi, resulta que el que em dirà, ja m’ho haurà comentat abans que jo ho hagi escrit o pensar. Serà que me l’inocularan la sapiènsia per via mariana a l’hora de la matrícula? En fi, segueixo indagant.

—I si vull canviar alguna cosa?

—Tranquil, qualsevol CAMBI li facilitem gratuïtament! —exclamà entusiasmat l’interfecte.

(Òsti, aquests no són com les Caixes d’estalvi o el bancs. Aquells dels CAMBIO; CHANGE, ECHANGE, WESCHEL que sempre posen a l’entrada, Amb aquests del CEN puc canviar de debò, tant, que ja no sabré si a la butxaca porto xavalla o calderilla. Al millor el canvi és tan radical, que passo de veí a veïna, o de dalt a baix O de blog a bloc. No sabré si vaig o vinc. Però sé que serà gratis...

—Això de la CONVOCATÒRIA deu ser seriós de debò, ja que ho escriuen en majúscula...

—I tant, fill meu —(osti, jo pensava que el meu pare era un altre...) —Pot ser l’Oportunitat de la teva vida, l’Ocasió que esperaves, l’Orientació laboral definitiva...

—Escolti, amb tantes O majúscules vostè no serà de la "Obra", oi...?

—No. Nosaltres som de l’altra Obra...

—Ja...és que això de CEN em recorda...

—El ZEN japonès, potser? No hi tenim res a veure fill meu (tornem-hi!)...

—No, més aviat el... FEN espanyol... (ara recordava de què em sonava aquella cara!, era calcada a la del meu antic professor de Formación del Espíritu Nacional, àlies, FEN!)

—I cada quan fan vostès classes? —vaig dir per desviar l’atenció.

SEMANAL-MENT

(Coi! L’esfínter del broc petit se m’ha tancat de cop...)

—M’ho pot repetir? —segur que no ho havia sentit bé.

—Si. SEM-ANAL. Tres cops a la sem-ana.

Doncs això sí que és gros...Aquests paios et fan un tractament educatiu de xoc. Ja veig que això de donar pel sac, els Salesians ho tenen ben assumit.

—I és necessari que... sigui per allà darrera? —infereixo, neguitós i horroritzat, mentre em duc la mà a la reraguarda.

(Ara m’adono que l’home aquest no ha deixat de fregar-se les mans mentre em fitava, amb esguard libidinós, el paquet ).

—Per on vulgui i on vulgui. Sàpiga que tenim moltes ACADEMIES, on ho fem; distribuïdes per molts barris i ciutats. Al Maresme, i al Baixa Camp i al Baix Empordà, hi tenim grans seguidors...

(Mira, tu, ara als putticlubs els diuen “Academies”! Si Plató, Socràtes o Aquiles aixequessin el cap..., fundarien una nova escola atenenca)

—I a més, tenim un NEWSLETTER...—afegia

(No podrien dir-ne butlletí electrònic? Almenys, amb això al meu correu, xalaré d’allò més. Deu ser el Diez minutos del CEN, vaja; on espero trobar joies de notícies com aquesta.

—....farcit de NOTICIES —continuava.

—Notícies, sí. Veig que vostès no coneixen gaire bé els accents, oi?

—I tant fill meu, nosaltres posem els accents sobres les "is".

(Jo pensava que eren els punts el que duien les “is”. És clar, i com que aquest trenca el diftong, no l’hi posen. I es queden tant panxos. Ara ho veig clar. Se m’ha fet la llum

—Què noi, t’hi apuntes...? —em fa , una mà sobre l’espatlla i l’altra agafant-me la meva.

—No sé, no sé..., —feia, mentre donava voltes al prospecte...Quan m’he adonat d’una cosa que m’ha fet decidir de cop.

—Ara ho veig clar! Vostès són uns quintacolumnistes de l’Educació!

Si són líders en oposicions “AL” professorat, deu voler dir que estan al costat dels pobrissons estudiants, sempre torturats pel flagell inquisidor del descerebrat educador de torn. El CEN deuen ser les sigles doncs, de “Contra els Educadors Novells” o “Coalició d’Estudiants Necròfils". Com diria Marx (el Groucho): ALUMNES DEL MÓN, UNIU-VOS!.. Fem doncs, front comú amb ells i oposem-nos-hi. O seria millor dir... opositem-hi?

—Miri, sap que li dic? Que quan reimprimeixin el fulletó sense faltes, ja vindré a buscar-los.

En fi, que me’n torno al meu badiu i decideixo no obrir més el busón, durant uns dies... no em sortís un nous salesianu amb més traball del que tinc.

I parlant de treball,...suposo que el tercer de cada escala ja deu estar rebent la continuació del relat dels seus dos antecessors per a la Història veïnal, no? Que no hagi d’anar escala per escala repartint estopa a cop de CEN!

Sapigueu que els de l'escala K ja han fet el seu!

9 d’octubre del 2007

De la carpeta del veí (5): L'altri

Hi ha alguna més?” , em demanes. I es desferma la tempesta. Unes síl•labes que pugen a batzegades de la gola i moren, ermes, just abans de néixer. Se't dibuixen esgrafiats a les temples. La llengua eixuta i els llavis closos. No balbuceges. I el nom se’t dissol a la gola. Només el silenci, i un tancar d’ulls per resposta. Calles, covard. “Hi ha algú altre?”, em pregunto. I el silenci s’acotxa als teus ulls que miren de travessar sense ferir-me. Un llarg bes s’acomoda al nostre oratge... i les llengües parlen sense requesta.

Ens abaltim els cossos, guerrers sense consignes. No duem escuts, ni estàndards. No hi ha armes, estratègies, ni dreceres. Tan sols un passat que ens justifica, i un escrit trèmol, a l’estampida. Els batalls ressonen enfora i una nova càrrega ens perpètua. Ens aboquem de nou a un vell incendi de pous inacabats; vestits de foc, sal i records. “Hi ha una altra mar”, t’afermes. Sí. I la teva mà em mostra el camí que només la complicitat atorga.

La nostra habitació és una illa. El nostre llit, un naufragi. I el far, que re anuncia, una llarga glopada al teu baix ventre. Només ens resten els mots per salvar-nos. El bes al teu ulls segella un pacte, que ens afebleix i ens perpetua.

No preguntis. No retreguis.

No demanis perquès ni ens justifiquis.

El dubte ens honora i ens enalteix; còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, l’altri ens sotja i ens vigila.

8 d’octubre del 2007

Woman in Art, que no és el mateix que dones artístes

Un petit divertimento artístic que m'han passat des del You Tube. Podeu jugar a endevinar autor i quadre; però el millor és veure com evoluciona el retrat femení al llarg dels segle a partir de la mirada -adés càndida, adés felina-, que teniu les dones. (Els pintors sempre han sabut reflectir aquesta arma assassina que teniu les fèmines; i fer bo allò de "si las miradas matasen"). Em sembla que alguna de vosaltres s'hi veurà reflectida...




___________

PS
Ah! I suposo que els primers del grupet d'Històries veïnals de cada escala ja esteu enviant aquests dies la vostra part al següent membre de la llsita. Mireu que si no la comunitat us tancarem amb clau la porta del carrer...

5 d’octubre del 2007

Guia de rutes literàries

M'acabo d'assabentar i com que és aquest diumenge, ho penjo al blog, que no feu tard. Es veu que els diaris regalaran (suposo que entre fascicles de muntatges de cases de nines, xandalls del Barça, ganivets de cuina, manuals per aprimar-se i altres galindàines que es donen sovint) una guia amb 22 rutes literàries pels parcs naturals de la província de Barcelona. Segur que els lletraferits o motxil.leros que em llegiu, us farà gràcia saber-ho...

_________________________________
(Copio íntegra la Nota de premsa que m 'ha arribat)



Coberta de la guia

La Diputació de Barcelona ha editat una Guia de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals. Es tracta d'una guia que recull 22 itineraris pels 12 parcs que conformen la xarxa que tenen com a pretext acostar-se a autors i obres inspirats en aquests espais naturals.

La descoberta d'autors i els paisatges que els van inspirar. La Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona ha recollit en una guia una selecció de 22 rutes o itineraris litetaris, la majoria per a fer a peu, però també amb cotxe i fins i tot n'hi ha d'adaptats per a persones minusvàlides. A més, s'acompanya d'un ampli recull d'imatges.

Destaca la descoberta d'espais que van inspirar Joan Maragall, Pere Ribot, Pere Quart, Ferran Canyameres, Prudenci Bertrana i la família Corominas, Joaquim Ruyra, Josep Maria de Sagarra, Lola Anglada, Josep Pla, Jacint Verdaguer i Manuel Vázquez Montalbán.

La guia s'encartarà gratuïtament a la província de Barcelona el diumenge 7 d'octubre amb els diaris Avui, El Periódico, La Vanguardia, El País i el Mundo. Així mateix, es regalarà amb la revista Descobrir Catalunya corresponent al mes de novembre i es podrà trobar gratuïtament als equipaments de la Xarxa de Parcs Naturals. Qui ho vulgui la pot demanar per correu electrònic a xarxaparcs@diba.cat.



Adreça electrònica per demanar la guia Adreça electrònica per demanar la guia

2 d’octubre del 2007

Les meves mans, el meu capital...


La Meta-morfosi —que deu tenir alguna cosa de kafkiana la noia (ho dic pel nom, no perquè em recordi cap escarabat)—, em va encolomar fa dies, com qui no vol la cosa un d’aquests temuts memes. Però jo, que sóc gat vell, me l’he vista venir… Un té una edat i mirar-vos a tots pel celobert dona un experiència i atorga un grau: aquest era un meme trampa. Enverinat, diria jo. El fet és que he de mostrar-vos alguna part del meu cos del qual estigui especialment satisfet. (N’hi ha? Oi, hi tant!). Ja podeu anar agafant cadires a primera fila... que les lloga la veïna de baix.



Coi, m’he dit, —jo parlo sol tot sovint; digueu-me autista o flautista— aquesta noia em vol veure el body sencer, imprimir cartells i banderoles a dojo per la ciutat i fotre un anunci d’aquest de samarretes cagacalces o colònia per metrosexuals, per tota la ciutat aprofitant el meu cuerpo serrano. I a més, gratis”. Ja… sóc un malpensat, direu. I el fet és que sé que la Meta és un encant (a banda de trepitjar-me amb el seu taló fi a l’ascensor) i mai gosaria fer una cosa d’aquestes a ningú del replà. I menys a mi... Però i la resta de veïns? No m'agafaria la afoto amb finalitats poc clares? (eh, Clint?) No sé, no sé...hi ha molta cara nova darrerament...

Però mira…un té un puritro i m’he dit “Què caram...! Si un és guapo del cagar, no és pecat ser vanitós!” O sigui que m’he palplantat davant el mirall amb els meus boxers de cap d'any i he començat a al.lucinar amb mi mateix: “Osti veí —he seguit garlejant amb el mirall (ho faig sovint; a la dutxa, al metro o clapant)—, no tens desperdici, eh?” “Em sembla que ni el soplagaites aquell et faria ombra amb les canes que tens". Perquè no sóc gay, que si no em fotria un polvo a mi mateix...”. Val, em diferencio amb uns deu centímetres menys, una mica més de panxona i un compte corrent de misèria. Total, no hi veuríeu diferència. I ell, a més, no té blog!

Mentre estava embaladit i ocupat per aquestes tan altes disquisicions metafísiques, he sentit la J., la meva filla, que em cridava des de l’habitació estant mentre feia els deures d'anglès:

Amb qui parles, papa?

Eh? Ah! Amb el Gere...Vull dir, tot sol.

I que li passa al gall aquest que dius que et menjaries?

Gall? No, dona...Pollastre...que avui sopem pollastre.


Passat el perill, he seguit amb un autoexamen meticulós que riu-te’n tu del que us fan a les noies els ginecòlegs, i m’he disposat, càmera al coll, a immortalitzar-me al blog. N’estava cert que hi hauria un abans i un després de penjar la meva foto a la Catosfera (tremola Mireia, ara que tornes a treure pit).


Em trobava amb el temportizador en stand by mentre buucava la millor llum pel meu perfil hel.lènic, ulls penetrants, obert de cames i de puntetes, els braços en angle recte, però el dret mirant enlaire i l’esquerre apuntant avall –qual creu gamada—, i traient bola a l’uníson, quan algú deu haver obert la porta sense avisar. Jo seguia a el meu soliloqui en veu alta i clara: “Ferro dels barcos, nenes, sortiria d’aquí....”. “Schwarzenegger, no tens res a pelar (sic) amb mi”. Jo seguia parlant sense adonar-me de res. El mirall a punt de rebentar, marcant figura i paquet (i això que no fumo). Id’aquesta guisa m’adono, glups!; que al costat tinc la meva filla amb els homework d’anglès a la mà i una pregunta capciosa als llavis. Que ha mort a l’instant a la gola amb els seus ulls esbatanats de riure.

Papa... estàs fatal!

Certament, les noves generacions ja no tenen respecte pels adults.

I la veig girar cua, agitant el cap en senyal de reprovació, deixant-me pel que sóc: un carallot.

En fi, m’he tornat a vestir; m’he tirat el cabell enreram’he girat d’esquena (el mirall s’ha trencat de tristesa) i he sortir amb la barbeta ben alta del tràngol. I he pensat (perquè a cops, penso). “I ara què coi ensenyo jo?”

Però aleshores m’he adonat. És clar! Si hi ha una part del meu cos que n’estigui orgullós aquestes seran...per força: LES MANS! (Ara enteneu el títol del post, eh?) . Les mans son el meu vertader capital. Jo ho deia aquell gran partir de trista memòria... Amb les mans teclejo l’ordinador on escric aquest post infernal, firmo cada any la declaració de renda (“siempre pozitivo, nuna negativoz!)”; o era al revés?), faig burilles als semàfors, indago forats i tapo canonades, assenyalo el destí a seguir a guiris despistades, condueixo la amoto per la ciutat i és clar, faig els millors massatges del barri. No vull pensar que seria de mi si em quedes manco.

Heus-les ací, doncs:

A) Pel davant...


B) I pel darrera...


Perquè... que faríeu vosaltres sense les mans? Eihn?

I abans que m’ho digueu: SÍ. EM MOSSEGO LES UNGLES.!!! PASSA ALGO?

PS
De debò he de passar aquest meme...? Tinc per costum no repetir destinataris... però m’encantaria veure l’altra orella de la Joana, al seu nou piset; veure-li els pèls de la cua al Gatot i saber si això era o no de la Boira (espessa) com ella es volia fer creure... I si d'altres degenerats/des com jo us hi poseu bé; doncs ja sabeu.

I rieu-me una mica, feu-me el favor...


1 d’octubre del 2007

La imatge... de la Primera HV (Història Veïnal)

Vale, sóc un toracollons... però m’encanta!

Com a Primera Història Veïnal tenia una imatge escollida de feia poc. Una d’aquelles del Photopress que només veure-la ja podríeu escriure una segona versió de “Guerra i pau” de Tolstoi. Però hem de començar amb nivell i de manera divertida, no? O sigui que em faig enrera i a mitja tarda torno a repensar una altra cosa. (Segur que demà en faria una altra, i l’endemà, una d’encara més diferent, o pitjor). Però hi haurà més Històries veïnals per anar jugant i més modus operandi per anar assajant.

Però com que els dotze primers apòstols de cada escala estareu neguitosos/es del cagar i ja no cal marejar més la perdiu, anem per feina. El que tinc clar és que no volia posar una imatge que tingués a veure gaire amb els Relats Conjunts. Que per cert, ja tenim un altre en dansa. Ja faig tard... O sigui que defugiré recórrer a pintures i obres d’art de diferent estil.

Aquesta tarda, doncs, assegut a l’ordinador, he aixecat el cap, he mirat al meu voltant a l'estudi, i he arreplegat quatre objectes que tenia a prop. Heus-los ací:


"Collons, veí", estareu pensant. Doncs digueu-ho en veu alta: "COLLONS VEí", vés a pastar fang...!

Que què fer amb tot això? La idea és tan fàcil que fins i tot en Clint l'entendrà: en l’ordre que us vagi donant la reial gana i en el context i en sentit que us passi pel magí, cada un dels quatre membres haurà de fer aparèixer un objecte en la seva part del relat. No val treure’n quatre o tres de cop. Un cada un. El que comenci la història, n'escollirà un i el farà sortir en el seu relat (si és el Gatot, ja sé que seran les espelmes per fer-ne un akelarrre), el segon, dels tres que quedin, un altre; el tercer un dels dos restants i el quart; doncs s'haurà de conformar amb el que li hauran deixat (segur que ni una gota de whisky, com si ho veiés). Enteneu-me: els objectes NO han de ser protagonistes de la història, només ser citats (en negreta). Sortiran dotze històries que només tindran en comú quatre objectes. Com, quan, on, amb qui i per a què aparaeixen és cosa vostra.

Juàs, juàs! Ja teniu un idea...?

Aquest cop no hi ha tema, ni trama, ni indret, ni personatges, ni estil, ni temps verbal, ni... Tan sols aixó: unes espelmes, una ampolla de whisky (mig buida), una màscara i un pot de cacau en pols.

Apa, a patir! I l’1 de novembre, reunió de veïns per fer una lectura conjunta al replà de l'escala.

Ja rebreu la convocatòria de l’Administrador.


PS Que què passarà amb la història que hi ha cinc membres? Doncs que haurà d'afegir aquesta imatge:

Òndia, ara m'adono que sóc jo l'últim del quinteto de la muerte de l'escala L! Ets un torracollons, veí!