24 d’abril del 2014

De la carpeta del vei (28): L'altri

Surto de l'ostracisme voluntari al replà per anunciar al veïnat una notícia agradable. Resulta que un dia m'assabento de la convocatòria del concurs. Una altre dia decideixo participar-hi. Uns dies després esbosso quatre versos en un paper recuperant vells escrits. Un altre, decideixo enviar el poema al concurs i, finalment, ai làs!, em diuen que he guanyat el VII Premi de Poesia Jesús Serra de Palafrugell!

Doncs a recollir-ho, i cap a l'Empordà que falta gent. I especialment sent Sant Jordi! I es veu que hi havia més de 500 poemes en concurs en la meva modalitat. Encara hauré equivocat l'ofici...  De tanoca a tarambana.




L'altri

M’agrada veure’t com et pentines
d’esquena al món i a les ventades.
Blens que dibuixen atzars
per la cresta dels teus pits.
M’agrada acaronar-te el cos
nu, assegut a l’espona del llit...
Besar-te els mugrons irisats,
les mans valves, el sexe endurit;
hotel de velles topades.

Potser encendrem foc en alguna illa.
Una claror que un vigia atansi,
algun mot que el teu cos apami.
Jeu en aquesta catifa d’herbes altes:
el mantell de la nit ens serà propici.

Escriuré aleshores el teu nom a la riba,
abans que cap temporal l’esborri.
Sóc Ulisses sense nau.
Sóc Neptú sense trident.
No hi ha reialmes. No hi ha banderes.
Cap exèrcit assetjarà la plaça.
Cap enemic creuarà fronteres.
El nostre és un país petit, sense malícies.
Vull morir en tu, i no n’he après encara.

I de cop,
              es desferma la tempesta.

Hi ha algú més?, demanes.

Unes síl·labes que corren
a batzegades per la gola
i moren just abans de néixer.

Hi ha algú altre?, pregunto.

El silenci s’acotxa als teus ulls
amb volves de fum atrapades al sostre.
Respira fort, que la salabror retorna.
Deixa que el meu son t’aculli
com un jaç d’estels que aplana els marges.

Ens abaltim els cossos, doncs,
guerrers sense consignes.
No duem escuts, ni estàndards
tan sols un passat que ens justifica
i un paisatge erm a la butxaca.
Ens aboquem indolents
a un incendi de pous inacabats.

Diuen que hi ha una altra mar, t’afermes.
I la teva mà em mostra el camí
que només la complicitat atorga.

L’habitació és una glera,
els llençols un naufragi.
I aquell far, que res anuncia
una glopada de sal al teu baix ventre.
El silenci segella un pacte
que ens afebleix i perpetua.

No preguntis. No retreguis.
No demanis perquès ni et justifiquis.
El dubte ens honora i ens enalteix;
còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, laltri
ens sotja i ens vigila.

© elveidedalt, març 2014