30 de novembre del 2008

Blocaire invisible 2008...Un altre exercici de 2.0. Som-hi?


QUEDA CONVOCAT EL BLOCAIRE INVISIBLE 2008!

Feia dies que hi pensava, però esperava que l'Alepsi tot i el seu retir voluntari, en fes la convocatòria. L'any passat li ho vaig haver de recordar. I si va posar presta. Però enguany, entre tan cadàver i història veïnal entremig, se'm va oblidar. Suposo que la xiqueta deu estar fins al capdamnut d'atendre clients amb símpotmes depressius al seu flamant gabinet de psicòloga. És clar, els pobres no deuen tenir blog... Ja veuries com se'ls curaven tots els mals!

Però aquest migdia, al replà de l'entrada m'he trobat, davant l'escensor un veïna que m'hi ha fet pensar. Mentre l'ajudava a entrar el carretó de la compra fins la cuina (un és un cavaller abans que res) he pogut constatar, darrera seu, que certament té el culet més respingó de tota l'escala. Evidentmetn, ja sabeu de qui parlo. D'ella, és clar. La Tarambana.

Entre tots dos (que quedi clar!) hem decidit que això no podia quedar així i que el replà (i tota la comunitat catosfèrica que es vulgui apuntar) havia de rebre el regal de Nadal del BLOCAIRE INVISIBLE 2008. I ens hem posat mans a l'obra, que ja sabeu que al veí li falta temps per planxar però no li sobren excuses per muntar sidrals d'aquesta mena. Espero que l'Alepsi, si em llegeix, em perdoni que li manllevi la iniciativa. L'any que ve ho farem amb més temps i passaré la presidència a algú altre. No patiu.

Què és això del blocaire invisible? Doncs, com al'amic invisible, es tracta de fer-se un regalet en forma de post al teu blog dedicat al blocaire que t'hagi tocat en sorteig de tots els que ss'apuntin. Ell/a ha de fer un post amb el que li hagi tocat; i axí tothom fa i rep un regalet . La gràcia està en no saber qui et farà el regal i que tu puguis deixar pistes al blog al destinatari del teu.

Si voleu saber-ne la història, llegiu la convocatòria del 2006 aquí

I els regals que es van fer el 2006, els veureu aquí

I aquí , la del 2007

Per apuntar-s'hi:
És ben fàcil. Us apunteu a la convocatòria amb un comentari al meu blog (http://malerudeveuret.blogspot.com), amb un email al meu correu (veidedalt@gmail.com) o amb un cometari al wiki que he creat ex professo. Allí podreu saber qui es va apuntant.

Les dates:
Com que hem começat tard aquest any, enlloc de regal el dia de la Loteria (el 22 de desmbre); ho farem la Nit de Reis.

1) Teiu fins el 19 de desembre per apuntar-vos-hi. Jo aniré dient qui es va apuntant.
2) El 20 de desembre donaré la llista complerta d'inscrits i faré el sorteig davant notari (el porter del bloc)

3) El 22 de desembre faré públics els resultats i si, almenys no us toca la Rifa de Nadal, us tocarà algún blocaire invisible. Que ja és dir!

4) Teniu fins el 5 de gener del 2009 per pensar el regal; que haureu de penjar al vostre blog a les 00.00 h del dia 5. Així, a més del regals de Reis, tindreu, els que participeu, un regal blocaire. Què bonic! Oh...!
Nota: Penseu que Blogger permet "programr" els posts. Això és, dir que apareguin un dia detreminat a una hora determinada. NoP cal que estigueu davant l'ordiandor a aquella hora. Que si us veu el Baltasar desperts, no us deixarà res!

5) I des del 22 al dia 5, podeu anar deixant pistes als vostre blogs per marejar la perdiu i que el vostre blocaire invisible tracti (sense acosenguir.ho, es calr) d'endevinar qui sou .

NO CAL DIR QUE PODEU FER-NE DIFUSIÓ
ALS VOSTRE BLOGS D'AQUESTA INICIATIVA!!!


Quan més siguem, més riurem!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

29 de novembre del 2008

Cuina casolana d'alta volada



Tinc un amic cuiner. També en tinc de mecànics, manobres, advocats, psicòlegs i economistes. Va bé tenir amics. Sempre et donen savis consells que fan de bon seguir.

El meu amic cuiner m'envia un correu que proposaré de seguir a casa, A veure si me'n surto...


COCINA FÁCIL (PARA HOMBRES)
Nivel de dificultad: 0
BACALAO CON PATATAS Y SETAS

INGREDIENTES: TU MUJER, BACALAO, PATATAS, SETAS, ACEITE Y SAL.
MODO DE PROCEDER:
METES A TU MUJER Y AL RESTO DE INGREDIENTES EN LA COCINA CON LA PUERTA BIEN CERRADA DURANTE DOS HORAS. AL CABO DE ESE TIEMPO ABRES LA PUERTA Y TIENES UNAS PATATAS CON BACALAO Y SETAS RICAS, RICAS. Y YA HABÉIS VISTO QUE FÁCIL. HALA , LANZAOS A COCINAR. ME VAN A PASAR
MAS RECETAS DE ESTE TIPO, CUANDO LAS TENGA OS LAS IRÉ MANDANDO.

SALUDOS.



El que no tinc és un amic rentaplats, ni un amic planxista (de planxar roba, vull dir), ni un amic modista (d'aquells que cusen botons i fan bordadillos). Algun veí em pot donar algun consell al respecte?

PS Perquè suposo que cap veïna voldrà venir a fer-me la feina? ;-)

PSS (veí, ves-te tapant les orelles...)

PSS És clar, que elles potser voldrien aquest cuiner




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

28 de novembre del 2008

Spam al replà


Hosti tu! Una veïna em comenta que ha rebut al seu correu un missatge tan al.lucinant com el que llegireu seguidament. Vull manifestar púdicament, púbicament i públicament; que el veí de dalt no hi té res a veure. Espero que si algun altre/a veí/ïna l'ha rebut, hagi entès que es tracta d'un spam infumable, impropi d'aquesta escala; mereixedor que el seu autor sigui cremat en plaça púdica, púbica i pública i les seves cendres llençades al pou de la ignomínia.

El correu deia així:

Hola estimada Com estan vostès el dia d'avui Espero que totes les coses està bé amb vosaltres com és el meu pleassure posar en contacte amb vosaltres després de veure el seu perfil malerudeveuret.blogspot.com que realment m'interessen a tenir comunicació amb vostè si vostè tindrà el desig amb mi per tal que puguem arribar a conèixer millor i veure què succeir en el futur. i serà molt feliç si em pot escriure a través del meu correu electrònic per a la comunicació i més fàcil saber tot sobre cadascun d'altres, i s'espera sentir de vostè com Li desitjo tot el millor per al seu dia, gràcies i que Déu et beneeixi. nou amic seu. Juliet

Perquè és evident que no és meu? Doncs per diverses raons. Com:


1) El veí mai diria pleassure; sino plaisir; que a mi el que em va és el francès, en els seves múltiples facetes.
2) És cursi del cagar. I ja sabeu que jo sóc un barroer de l'alçada d'un campanar. Mai escriuria
"vostè tindrà el desig amb mi per tal que puguem arribar a conèixer millor", per dir clarament: "nena, puges a dalt i anem per feina"?
3) I tres,: el que és definitiu és això de "que Déu et beneeixi". Per mi, fa temps que Deú ja se'n pot anar a pasturar a les altures i deixi tranquil el veïnat.

En fi, que sento les molètsies que us hagi pogut causar.

Els virus ens sotgen arreu.

Tapeu-vos en anar a dormir i sortir al carrer.

Que fa un fred del carall...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

27 de novembre del 2008

De Calents i contents (11): Bassals, de Clint


En Clint és un dels blocaires que més aprecio. Combina la tendresa dels seus posts amb la crítica més àcida i la reivindicació intel.ligent. És un amant de la cervesa Guinnes. Té dos blocs: “A tot bloc!, on sol escriure habitualment les seves cabòries (no montillanes), fets quotidians, rebequeries i divertimentos varios , i “A tot drap!” on publica els post més marranots, com aquest. És un amant del rock i de la bona música. Ens parla sovint dels seus estimats The Cure. Aquí, ens convida a mullar-nos amb els sucs. Que no són de taronja precisament.

Les anteriors intervencions dels veïns;


1. "Mitja taronja", de El veí de dalt
2. "Papers cubans", de la Joana Torres
3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope
4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)
5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits
6. "Mandra", de Llum de dona
7. "Cita a cegues", de Trina Milán
8. "Ments-turbacions,
de El Gatot
9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic
10.
Rashia , de Rebeca
11.
Bassals, de Clint

(en premsa)

12. Tan diferent, de Lady Griselda


I tu, a què esperes a enviar-me el teu relat?
____________________

<

Aquí, l'audio



Aquí, el text

______________________


Bassals


I va ser llavors, just després d' escorre’m per primer cop, de notar com tot el meu cos es tensava i volia enfonsar-se més enllà del que la física em permetia, clavant el meu pubis al teu entrecuix, i mirant-te des de sota, que vaig notar el llençol humit, xop, en un bassalet…


I enmig del meu propi plaer, amb els ulls tancats, no havia estat conscient de la magnitud del teu orgasme, d’aquells sucs, que regalimant des de el teu sexe inflat i calent, t’havien relliscat per les cuixes, xopant els nostres cossos i arribant al llençol…no vaig poder evitar un petit somriure, que se sumava al plaer del propi clímax acabat d’assolir.


I ens vàrem estirar, l’un a tocar de l’altre, de perfil, nus, mirant-nos als ulls, i amb aquesta tranquil·litat serena van venir els petons, les carícies i les confidències…I a poc a poc, sense pressa, els petons van anar fent-se més humits, obrint-se a la llengua de l’altre, a les dents, clavant-se ara aquí, ara allà... Les mans recorrien àvidament els cossos, encara suats, i tant sols la sensació de tenir els teus pits a la meva mà, suaus, majestuosos, amb aquells mugrons que s’endurien més i més a cada carícia i que em delia per llepar i notar-los créixer dins la meva boca.


Et veia alterada per la sensació juganera que provocaven les teves mans, recorrent la meva panxa, burxant-me el melic, entrelligant els dits al pèl just on començava el sexe, engrapant-me el tronc erecte, i portar-me a una altra galàxia, tant sols amb una suau masturbació, que feies ara amb les mans, ara amb la boca…


I llavors, a punt altra volta, et vaig fer posar bocaterrosa, i et vaig mirar. La visió del teu cos nu, de les teves llargues cames, el teu culet preciós i aquella esquena, va fer-me perdre el món de vista, i vaig agenollar-me als teus peus, i vaig començar a recórrer el teu cos, primer amb la punta dels dits, per continuar amb la punta de la llengua i els llavis, i després la resta amb tot el cos al teu damunt.


I a poc a poc vaig anar remuntant-te la figura amb les mans, com un escultor que perfila la seva obra, el panxell de la cama, darrera els genolls, les cuixes…vaig obrir-les i vaig enfonsar-hi els dits, després la boca, i vaig llepar tots els teus plecs. Vaig buscar el teu clítoris, i el vaig llepar, xuclar i em vaig entretenir penetrant-te amb la llengua, mentre notava la teva aprovació amb el moviment dels teus malucs, en el vinclament del teu cos…


I vaig seguir ja sense aturador. Vaig jugar entre les teves natges, vaig mossegar el final de la teva esquena i vaig continuar pujant per la columna, fins arribar al coll… I va ser llavors, quan la meva cigala era just a l’entrada del teu tall que vas baixar una mà, i em vas engrapar, forta, decidida, sensual, i amb tota la tranquil·litat del món em vas guiar dins teu, i girant el cap, em vas oferir de nou els teus llavis…


I ja no els vaig deixar anar, mentre entrava dins teu una vegada i una altra, gaudint cada dècima de segon i cada mil·límetre dels nostres cossos en contacte… I quan em vaig notar al punt precís del clímax, vaig sortir enfora; volia acabar damunt teu, donar-nos un motiu per una dutxa plegats i així ho vaig fer. Et vaig girar cap a mi. I junts varem veure com la meva llet, empesa amb la mà en les meves sacsejades finals, regalimava pel teu cos magnífic, damunt els pits, per la teva panxa, per l’engonal de les cuixes,...


I acabava barrejant-se amb el teus sucs i mullant de nou els llençols…


@ Clint

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

25 de novembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (21): l'USB follador

L'Anna de Biblosfera em va passar el link d'un gadget que mereix estar al Museu Friki amb honors canins. El bitxo aquest el va treure del blog que es diu així, El bloc del bixo.
Li diria que li he agafat el gos prestat al seu propietari, però no s'hi poden deixar comentaris. O sigui que me l'emporto. Heus ací l'animaló.






Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

24 de novembre del 2008

De cinema (onze):La mort en directe


Hores d’ara la xarxa en va plena.


Em ve al cap la pel·lícula de Bertrand Tavernier, «La mort en directe». Era del 1979. Ja ha plogut des d’aleshores. Una metàfora futurista sobre la baixesa moral de la condició humana. A un home (Harvey Keitel, un dels actors bons, bons de veritat) se li implanta al cervell una microcàmara amb la qual pot seguir, a través dels seus ulls, els moviments d’una dona (Romy Schneider; una de les meves muses particulars) a qui se li ha diagnosticat una mort segura i propera, sense que ella en sàpiga res. Ell anirà retransmetent, en directe, quan la televisió per qui treballa li ho requereixi, els darrers moviments d’aquesta dona, que es mou pel país amb un destí incert; i amb qui acaba per relacionar-se íntimament. Víctima i botxí en un mateix sac. La televisió en fa d’aquest reportatge un show a nivell estatal. I els dos personatges es van apropant mentre milers d’espectadors segueixen les seves peripècies. Ciència ficció? Anys més tard, Peter Weir filmaria «El show de Truman», amb un desconegut Jimy Carrey de protagonista. Un home viu en bambolines la seva vida real dins un plató de televisió sense ell saber-ne res, aliè a tot el muntatge. Una altra metàfora del poder messiànic dels mitjans de comunicació. Quan veia aquesta peli sabíem que això era impossible que mai succeís. Mai? També Aldous Huxley vaticinava un futur impossible quan va escriure “Un món feliç”. I ara ja sabem que podem, si volem, clonar humans.


El 1979 crèiem que aquestes coses eren imaginacions. Érem uns ingenus. Jo, almenys. Ja fa temps que sabem que els Reis són els pares. Fa temps que sabem que qualsevol realitat pot superar la ficció. Abraham Biggs, un jove californià de 19 anys va decidir, fa pocs dies, morir en directe. Va deixar una nota on s’insultava a si mateix i deia que no es considerava prou bo per a una noia de qui es deia estava enamorat. Es va prendre una combinació fatal de barbitúrics i es va estirar al seu llit davant la webcam de l’ordinador a esperar el fatal desenllaç. Qui ho sabés i volgués, podia fer el seguiment d’aquesta crònica d’una mort anunciada, com diria el mestre. I alguns ho van veure i el van a encoratjar a seguir. Potser creien que tot era un muntatge... D’altres, intentaren evitar-ho. La policia va arribar tard. Preguntar-nos ara sobre la fredor i la complexitat de la ment humana sobrepassa la meva capacitat de comprensió i la d’aquest post. Però sé del cert que no ha estat el primer ni l’últim decés inútil, incomprensible,... Què collons ens està passant?


Els responsables de la web justin.tv , un web on qualsevol pot retransmetre la seva vida i, així, esdevenir estrella mediàtica a la xarxa, afirmen que aquesta «manté polítiques que desincentiven la distribució de contingut inquietant.» És evident que el mitjà no és responsable del fi. Internet no és la culpable que hi hagi pederastes. D’acord. El trist del cas no és veure com un xaval de 19 anys decideix posar fi a la seva vida (quins estranys mecanismes se li hauran desencadenat per arribar a fer-ho?), sinó que decideix fer-ho en públic com si ser “centre de la controversia” per unes hores el redimís de res. El preocupant del cas és, a més, imaginar que algú té interès en veure com això succeeix davant els seus ulls.


Em demano si el meu blog es inquietant i si mai algú decidirà de tancar-lo. La mort en directe ens sotja cada dia. Ben cert. La decisió nostra és saber si volem girar el rostre o enfrontar-nos-hi sense embuts. Em neguitejar pensar que potser tenim més Abraham Biggs al nostre voltant... i nosaltres sense saber-ho.


Parlaré amb el meu fill adolescent...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

22 de novembre del 2008

De lectura (54): El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón

<

“La envidia es la religión de los mediocres” (p. 22)

“El silencio hace que hasta los necios parezcan sabios

durante un minuto” (256)



Si una estructura i una manera d’escriure funcionen, perquè canviar-la? Això es deuria demanar el bo de Zafón (fa gràcia com, a cops, preval més el segon cognom que el primer en un autor) després de l’èxit assolit amb el celebèrrim La sombra del viento. Que consti que a mi em va agradar aquell llibre. I també m’ha agradat aquest. Però entre agradar i encantar, el veí sempre hi troba molts matisos de gris. Com en tot a la vida, és clar. Tan grisos com les fotos de les seves cobertes. L’altre dia feia números: si del primer llibraco que val uns 24 €; l’autor s’endu el 10% del preu de PVP i s’han editat ja la burrada de més de deu milions d’exemplars, penso... collons, Zafón, que esperes a muntar una fundació?


Parlar de la trama del llibre a aquestes alçades deu ser baladí. L’inici de l’obra ja marca una pauta: “Un escritor nuca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del día y lo que más anhela, su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio.»


David Martín és un jove a qui la mare va abandonar, a ell i al seu pare, quan era petit. El pare, vigilant en un diari de poca volada, morirà en un estrany atemptat i el fill ocuparà el seu càrrec, amb tan sols quinze anys. Aviat les seves ínfules literàries seran aprofitades pel redactor en cap que, auspiciat pel mecenes del diari, Pedro Vidal li encarrega una novel·la fulletonesca per lliuraments. Serà La ciudad de los malditos. I és un èxit. Rebrà un curiós regal d’un admirador misteriós (Andrea Corelli) que, temps després, acabarà fent-li una sorprenent proposta. Una proposta que coincideix en un punt baix del seu tarannà vital: un metge li diagnostica una mort segura i prompta. Indefectiblement, el Faust de Goethe ens ve a la memòria. David té en Pedro Vidal, un ricatxo de la burgesia barcelonina un segon pare i un aliat literari. L’amor per Cristina (“Uno no sabe que es la sed hasta que no bebe por primera vez” (p. 44), la filla del xofer de Vidal, el té trasbalsat. Amb ella ajuda a refer del tot una novel·la fallida del seu mentor (La casa de las cenizas) que acabarà sent un èxit; mentre que una de pròpia (Los pasos del cielo), acabarà en el major dels fracassos. Són les primeres passes del protagonista en un món que li serà hostil.


El món de la literatura, de la metaliteratura, torna a ser present en aquesta obra. Zfón és un enamorat dels llibres i ho explicita amb sentit de l'humor. “Un escritor nunca es persona de confianza” (p. 163) I l'obra té uns lligams evidents amb l’anterior: uns llibreters de vell, el senyor Sempere i el seu fill (que és el pare de Daniel, el protagonista de La sombra del viento) són els amics de David. Ell també coneixerà (i donarà a conèixer a la seva jova ajudant, la Isabelle) al Cementiri dels Llibres Oblidats, que regenta el misteriós Isaac Monfort. Un llibre estrany, demoníac, Lux Atenena, que trobarà en el Cementiri (on «…cada libro tenia un alma, el alma de quién lo había escrito”) tindrà també un paper en el desllorigador final.


En definitiva, una trama semipolicíaca en un context on es mesclen a parts iguals la intriga, la passió amorosa i la tragèdia. Ho toca tot el noi. El final, que no us aixafaré, és un còctel de happy end i nostàlgica venjança. “Todo lo malo que uno hace en la vida, vuelve” (p. 31)


Zafón sap jugar bé les seves cartes. Els secundaris de la trama sostenen perfectament els diferents branques en què s’esfilagarsa la novel·la. I van tenint el seu moment de glòria a mesura que aquesta avança: el llibreter Sempere, un far espiritual per David, i el seu lacònic fill; la Isabelle Gispert, la serventa i aprenent de literata que fa sovint de contrapunt —els millors diàlegs, i segurament la millor prosa, són els que tensen la relació entre Isabelle i David “No se aprende nada realmente en la vida, simplemente se recuerda” (p. 264)—, el Victor Grandes, l’inspector de policia que li segueix tothora les passes; en Diego Marlasca, l’advocat que va habitar abans que David la casa embruixada on sembla concentrar-se la solució a l’enigma i que motivarà el cop d’efecte final; la Irene Sorvino, una cantant de cabaret vinguda a menys... I com no Andreas Corelli (“No nos puede bastar con que las personas crean. Han de creer lo que queremos que crean” (p. 374). Si en La Sombra del viento era un Julián Carax, que feia la rèplica a Daniel Sempere, aqui és aquest personatge entre tendre i sinistre el que tensa la corda amb David Martin. Tota la malícia i tota la estultícia es concentren en aquest singular personatge. “No nos puede bastar con que las personas crean. Han de creer lo que queremos que crean” (p. 374) El que neguiteja al lector es veure com el protagonista es va enfonsant més i més en una situació que no domina i de la qual sembla no voler sortir. Tan es tensa, que al final la corda es trenca. En un final que no sé si és el que més li escau. Però cadascú escriu com vol i el que vol. Només faltaria!


En fi, que el Zafón haurà mogut moltes fitxes amunt i avall i haurà jugat a dibuixar fletxes i gargots en papers i més papers perquè les peces li encaixin en la trama. No es pot negar que en aquest sentit, l’esquelet és impecable. Ha tingut temps: tres anys entre una obra i altra. “El tiempo lo cura todo, pensé, menos la verdad” (p. 381)

Però per explicar-ho, ho fa amb un estil ampul·lós, jo diria que decimonònic –em, recorda una mica a Poe-, potser excessiu. Això és evident en la descripció dels cels, de les albades, de les nits i del temps en general. Moltes metàfores són recurrents i reiterades. No dic que sigui dolent, senzillament, que és redundant. S’adiu amb la història, però a mi no em convenç. Ara bé, no es pot negar que el noi sap com escriure una novel.la. I com mantenir la tensió. I penseu que en queden dues més d’aquesta quatriologia!

És segur que hi haurà una ruta literària del llibre. Si no hi és ja. Una ruta que passarà, per força, pels principals indrets, on en molts, la trama es va omplint de cadàvers. Pel Dipòsit de les Aigües, c/Sant Pere Més Baix, pel c/ Santa Anna, per l’Ateneu Barcelonès, pel carrer Ferran, per la Rambla, per l’Estació de França, per Flassaders, pel rey de la Màgia, pel Xampanyet, per Santa Maria del Mar, per l’Indio del c/ del Carme, per la Plaça Reial, per al casa Leopoldo, pel Paral.lel, per la torre de Sant Sebastià, per la Sagrada Família i pel Park Guell.


Hosti tu, si sense adonar-me’n, ja l’he muntada!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

21 de novembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (20): Parelleta Porcelanosa

Tots els que ens hem casat alguna vegada tenim un grat record d'aquell dia. En principi, vaja. el que ve després, ja és una altra peli. Que si els nervis de si arribem a l'hora, que si la cerimònia, que si les paraules que ens adrecen i adrecem, que si el "visca els nuvis!", que si l'arròs, que si les flors, que si les fotos amb amics i familiars, que si el pica-pica que ens posa a rebentar, que si els plats, que si el vi, que si e el cava, que si els postres...Collons! Els postres!

Perquè fotaran sempre aquesta parelleta de nuvis horrorosos sobre el pastís de nuvis? És que t'agafen ganes d'estampar-los a terra...! (i el fotut, és que els guardem, com jo guardo els meus-de roba!- de fa ja...dos dies).


La d'aquest pastís , la parelleta porcelanosa, me l'ha enviat l'Abogada en Barcelona, acabada de casar fa poc temps i que ja està en estat de bona esperança, preparanmt el niuet. (Haurà fet pasqüa abans de Rams?) Segur que ja deu haver posat una denúncia al restaurant on va fer el convit per mal gust i els fotarà un pleit que, sabent com els gasta la xicota, déu els agafi confessats. Això els passa per frikis. Cagate lorito...


Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kapitana 64)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

20 de novembre del 2008

De lectura (53) : Baies, de Susanna Rafart

«Es pren la vida un temps per tal d’alliçonar-nos:
sorra llançada al cos i un formigueig d’exili
només per fer camí» (Sense els anys)

«Cerqueu allò que es viu i és mort.» (Art de róssec)

Desigual

Les baies són a la natura el que la inspiració a la poesia. Saps que hi són, però sinó la conrees i la treballes, no en treus cap fruit. El que és segur és que el fruit poètic que en surt d’aquestes planes és resultat del treball sincer de la Rafart. El que no sé és si se m’ha indigestat el fruit un cop llegit el llibre. «La força de la poesia és la força de saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble.»

Estem davant llibre dividit en tres parts clares: una primera (ja no dic la millor, si no la que a mi més em plau) formada per un seguit de poemes basats –tot és poesia en prosa,– en els lligams que l’autora veu entre la Natura, l’acte poètic i el fet d’escriure «Verd el vers més eixut, rocall de farigoles.»; una segona part (massa críptica per mi), titulada “Si t’ofegava l’herba”, també escrita en poesia en prosa, però ben llarg; sense punts ni pauses i que sembla una carta, onírica i intransferible, adreçada a un antic amor ja oblidat; i una tercera (ben curiosa), a guisa d’epíleg, “Els fruits amargs de la poesia” que és un assaig sobre el recurs poètic del saüc –i altres arbusts– en alguns poetes catalans i europeus, com a símbol recurrent. En conjunt, un llibre desigual. Com fet a trossos.

La primera part és un seguit de poemes esparsos que semblen una declaració d’intencions. No ho diu explícitament, però molt poemes se m’abelleixen com poemes d’amor. O desamor. Hi ha poemes que evoquen l’oblit, «Entre tu i jo hi ha un cor –rodat pels anys. No tornis ara amb els dits tacats d’engrunes.»; la temença, «I no voldria saber que plomes tan lleugeres demà seran coltells.» (Henry David Thoreau; la dissort, «La casa abandonada ha estat tancada. Cegues, les finestres, afusellen l’esperit. Sense nord cercaré més estranyes belleses»; la desmemòria, «Però no és facultat dels éssers accedir a la memòria dels paradisos propis.» (Pati sorprès per la pluja); o sobre l’exercici poètic «L’illa excavada, va obrir-se, com s’obre un poema dissolt en la seva metàfora.»; però sempre amb un rerafons d’esperança «A poc a poc, ens adonarem que viure és escapar d’un temps més ple.» (Líquens)

Es repeteixen en molts poemes figures simbòliques referents al bosc, a la terra «Mou-te en mi, terra esperada, creix i atura’m de les teves estacions senceres.», el pas del temps «Eventuals, les nostres veus són la flotilla que s’atura al flanc de l’alba.» (Sense els anys); als arbres i les plantes, com motors de l’ànima. «Clos per a tots els temps, sóc furt del teu miratge, d’on s’han perdut les flors.»; al mar, «Transeünts, som dues ciutats a la deriva, illes sense llum en oceans eterns.»,... Símbols extrets directament de la Natura. Com en la millor tradició romàntica. Sembla que la Natura sigui la mesura de totes les coses. Personalment, no hi puc estar en més desacord. Però això és un altre tema.

La poesia de Rafart no em desplau però tampoc m’entusiasma. La primera part és la que exposa el seu mètode de treball «De cavar, n’he après dels poetes: llevar-se enmig del son, obrir un forat al cor i mantenir l’opacitat dels mots». Doncs a voltes, ami, els mots m’han estat massa opacs. No n’hi tret la llum.» Però és certament, pel seu puritro d’erudició que se’m fa carregosa. Té metàfores sublims; però en general, em deixa bastant fred.

La segona part és totalment incomprensible, tot i que té frases de desolació que ja m’agradaria haver escrit a mi en alguna ocasió: «...mentre passa la balena del desig sobre les mòrbides arbredes dels oceans perduts.». Però la majoria són inabastables; tan personals que no hi arribes a copsar per molt que t’hi esforcis. Sembla un llarg poema adreçat a algú en concret que entendrà la tirallonga d’imatges que els mots amaguen. N’hi ha algunes de totalment fora de lloc, que cal haver llegit mot per arribar a intuir: «...de l’orbament que causa la petja alliberada en l’efluència ostrera del deler nocturn?, s’esvaeix el diàglif i un or més trist perboca l’ull homèric a la platja.» Ho reconec, em supera. Jo sempre he pensat que la poesia ha de ser planera, clara, directa; incisiva. No per emprar mots poc habituals o rars, que cal recórrer al diccionari per entendre’ls, és més acurada o elevada. Oi? Per això m’agrada tan Vinyoli o Benedetti.

La tercera part és ja una lliçó clara d’erudició. «Existeix , en tots nosaltres, un temps que salvem de l’oblit i potser també de la memòria».Només per a viciosos del fet poètic. Sabreu com poetes com Novalis, Verdaguer, Maria Àngels Anglada (un vers seu obre el llibre, «i entre el saüc i l’heura s’acoblaven les merles”), Marçal, Celan, Hölderin, Rimabud, Espriu, i d’altes que no conec, Rizzi, Trakl o Brobowski; han parlat del saüc en la seva obra. Curiós.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

19 de novembre del 2008

De cadàver exquisit (3): tot el que puja, baixa...per fi!




Semblava impossible però és cert: S’HA ACABAT aquell cadàver exquisit DESCENDENT que vam començar un llunyà 16 de juny i hem acabat un 16 de novembre ha arribat al seu darrer esglaó! Cinc mesos per fer-lo.... Estimats veïns i veïnes: espero que els kirikis els feu més sovint, si no, malament rai...


Almenys, el que em consola és que ja hem acabat el que “baixava”, després de llegir "el que pujava”. Amb la qual cosa es certifica un dels axiomes del Malerianisme: que “tot el que primer puja després baixa”, fins i tot a la nostra escala.

En fi, ahí va! (una prèvia: el núm 18, en Zenit Ram, ja va desaparèixer en combat fa temps. S’ha mudat a algun altre barri i ningú sap on. El 41, que era l’Antígona, m’ha demanat una exempció temporal del lloguer. Li guardo el piset fins que torni). Per tant, hem estat trenta-nou els veïns/es calaveres. I cadavèrics.


Quan el llegeixo, altre cop he de confessar que em feu por. No teniu poder telepàtics alguns/es? Heu-lo ací:

Cadàver exquisit descendet


1. Aquest poema és un petit somni

2. sinuós, atrevit i eròticament delirant

3. de forma bellament inútil

4. y cansado triste y acongojado,

totalmente desesperado,

miraba tu retrato.

5. Gran, viu i misteriós

6. que m'empeny, inexorable, a l'abisme.

7. Em tempta el balç, però no m'hi deixo caure.

8. A terra, davant meu, la teva roba

9. i és quan la meva voluntat s'estova

10. i m’endolceix. Avui cal, lluito, i ploro mentre estenc la roba...

11. que deixo lliscar lentament.

12. Ja saps que no en tinc prou, però ho amago,

13. y si me muestro tal como soy,

14. fill del vent i del mar,

15. sento, oloro, m'amaro d'esquitxos salats, regalims de tu...

16. No em treguis la bena dels ulls,

17. llàgrimes que em cauen galtes avall

19. que sóc dels rius que no poden aturar-se.

20. De calor que crema el cul de les llebres

21. en ta pell silent que vetlla l'obscur

22. fred, humit, em llisca cames avall...

23. Mentre el temps queda momentàniament suspès,

congelat, mort,

24. i em desperto assedegada i envoltada de llum

25. agònica del plaer que s'ha esfondrat.

26. Sí, esbotzat, rebentat, abatut, derrotat, ensorrat
fins a fer l'esforç amb afany d'un amor salvatge.

27. Trenco l'oratge amb humitats

descarregant tempestes d'estiu...

28. Olor a fruits dolços i regustet a sal de la mar en els seus llavis

29. amb que xuclava sensualment un cacaolat molt calent,

30. mirava el sol de la tarda, mentre es moria de fred

31. i un sol de tardor m'acompanya

32. com una llum que envolta o una ombra que embolcalla

33. la subtil i fugaç mirada

34. com la dels nens quan no volen mirar enlloc

per por de saber massa

35. tota la vida has estat un ganyavents

què vols dir? si ni tan sols no em sents,

36. enmig de la ficció calles, com un traïdor

37. i esperes el moment de la tragèdia...

38. que anuncia els foscos capricis del destí

39. gris i fred com la boira del matí

del dia aquell, en que cansat, et vas rendir.

40. Caure, cap avall,

sense fi.

@ El veïnat de can Malerudeveure’t



I qui sou els autors? Doncs per ordre d’aparició:


01.El veí de dalt

02.Núria Aupí

03.Jesús M. Tibau04.

Gaby

05.Euria

06.Anna

07.Carme Rosanas

08.Clint

09.Arare

10.Zel

11.Metamorfosi

12.Lady Griselda

13.Andrea

14.Robertinhos

15.Joana

16.Duschgel

17.Puji

18.Raquel

19. Cruella

20.The silver blue

21.Palito de las orejas

22.Xurri

23.Núria (Elizq)

24.Cau de llunes

25.Cèlia

26.Gatot

27.Déjà Vie

28.Striper

29.Trina Milán

30.Alatrencada

31.Nausica

32.Sol solet

33.Violette Moulin

34.Té la Mà Maria

35.La Rateta Miquey

36.Júlia Costa

37.Carme Fortià

38.L'Avi

39.Anna Tarambana

Gràcies a tots/totes!!! Ja he començat el quart cadàver! I aquest cop només el fent cap avall! A veure si espavilem!




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!