28 de desembre del 2006

Regal de Nadal: Fauna veïna (three, i final)

de cotMe'n vaig de descans empordanenc uns dies. Perquè us recordeu de mi, us deixo una promesa acomplida.

El tió em va deixar, després d’una llarga digestió i pessigar-li un pèl el voraviu, la darrera part del post «Fauna veïna», històries d’una comunitat diferent.

És el meu regal de Reis per tots vosaltres (els que hi sou i els que no)


Pels nou vinguts, vegeu

1. Fauna veïna (one)
2. Fauna veïna (two)



___________________
(continuació)


—Gofh! Goah! Però que fas! Que no veus que me m’aufego!
—¡Ay, mi SSSielo! ¡Yo creí que te gustaria beber el champán en mi... —va fer senyalant-se el bosc frondós de l’entrecuix.
—Quita, quita…mujer! Jo estic casat! —vaig fer, per dir alguna cosa.
—¡Joder, y todos los de esta habitación! ¿Qué problemilla hay, guSSSAnito mío?
—Vull dir que visc al pis del costat, que tinc fills , que no porto un duro a sobre, que...
—Ya, ya, todos decíSSSS lo mismo, pero “dura” si la llevas, ¿eh, pillin...?

Vaig intentar donar mitja volta però la figura escultural de la Lucia, la matrona, es va interposar amb els seus vuitanta quilos d’humanitat al meu davant. Vint a cada camal. Van venir les dues noies de la barra del bar i es van afegir amb mi i la mulata al jacuzzi. Totes tres m’acariciaven el braç, la nuca, el tou de les natges, el perdalet,... Una em va llengotar tota l’orella amb una successió ràpida dins-enfora que ni una aspiradora d’hotel. Ja no vaig poder dir res més. Vaig caure rendit als seus peus. “Que sia el que déu vulgui”. Hi havia una munió de morenor al meu voltant. Tot era negre en aquell mar de bombolles. Tot era fosc. La pell que m’acaronava; els pits que m’ofegaven; els forats que llepava, els cabells que em cobrien, els braços que em sacsejaven, les cames que m’entortolligaven, els besos que m’encenien, les boques que em xuclaven, els sexes on enfonsava els dits i llengua. Em sentia com a, La nit de la iguana; però ara, enlloc de l’Ava Gadner ballant amb dos negrates a la platja, era jo el "prota" de la famosa escena bescanviat amb aquelles tres morenasses caigudes del cel. No sóc creient, però vaig dedicar un al•leluia al Creador que em permetia gaudir, en primera línia de foc, d’aquelles tres divinitats en carn i ossos.

Per altra banda, no podia deixar de mirar el que s’esdevenia al meu voltant.

Prop meu havia una noieta, vestida tota de vermell, amb el cabell curt, tallat à le garçon . El seu somrís m’evocà una peli de records ben plens i de colors bens vius. Estampava amb els seus llavis de roig encès un petò a un paio que semblava tenir prop de quaranta tacos. S’estaven en un racó, eixamplat per les llums de neó. L’habitació olia a herba. “Algú s’està fotent un peta i no ens convida”, vaig pensar.

—Estás en la sala VIP’s. Aquí sólo hay amigos —em va xiuxiuejar la Vanessa mentre accelera la pressió sobre el meu gland.
—Ja, però és que jo no conec ningú...—vaig poder balbucejar quedament.
Això és el que tu et creus —em va dir algú veu pel darrera. “Aquella veu, on l’havia sentida?”

No vaig poder identificar-la. En girar-me vaig topar amb algú que sense més, em tapà els ulls amb una bena negra i m’estampava alhora un petó tendre als llavis. Una de les mulates em va fer un nus ferreny al darrera. (Del coll, s’entén). Tenia gust de mel i era flonjo com el cotó aquell bes. Molts pensaments i un seguit de sentiments dispersos.
em van venir al cap.

—Beu —m’ordenà la veu, apropant-me un got als llavis.
—Què... és..? —vaig dir quequejant.
—Suc de festucs. Et farà fort.
—I té efectes secundaris? —. Veia clar (bé, no veia re, però ho sentia) que m’havia ficat a la panxa del bou. O és la gola del llop? El cert és que d’allí en sortiria escaldat, segur. I sense haver fet la rentadora. Però ara no podia tirar enrera.

—Nos han dicho que te gustan las emociones fuertes, veSSSino. —“Aquesta és la Carlorta, segur”.
—…. Depèn de amb qui —vaig suggerir amb accent barbollaire. I instintivament vaig prémer el forat del cul, no fos cas… —I no parlaré si no és en presència de la meva advocada —vaig afegir per si de cas (no en tinc, però a Barcelona és fàcil de trobar-ne sota les pedres).
—No me seas pendejo, veSSSino. Déjate de letradas y ándate por la faena.

I per la santa inquisició que vam anar per feina.

Algú que no podia ser la Vanessa perquè notava els seus mugrons i el seu pubis rasurat (l’hi duia!) -que per cert picava com la gespa tallada-; em va agafar el membre qual ariet dels víkings. Em va resseguir amb el palmell de les mans des del pit fins l’entrecuix, i encerclant-me les natges pel darrera i duent-les cap a si, em va dedicar un solo de flauta travessera que ni el Rampal aquell. “Joder!” Notava el meu sementer entrant en una cova humida que desapareixia tot sencer per art de birlibirloque. Des de la base fins a la punta de l’escrot. Vaig notar una fiblada intensa per tota l’espina bífida. Si semblava que la tingués més llarga i tot! I com que no veia que toqués fons, jo vinga a empènyer cap endins, que fa baixada! “A veure si escanyes la noia”, vaig dir-me... “O serà un noi...?” No hi havia pensat en això. Però vaig respirar tranquil quan, amb les mans lliures vaig aferrar-me a una mata de cabell que vaig recordar de seguida. La Carlota era la meva alumne aplicada. Vaig agafar-li bé el seu caparró menut i vaig ajudar-la en les seves ablucions amb un vaivé suau, cadenciós, que l’ajudés a engalipar de manera pausada la barra de quart en què s’havia tornat el meu semaler. Seria l’efecte Jauss allò? I fot-li que falta gent! De cop vaig notar moviments estranys al meu voltant. No seria què...? Ôndia, ara eren dues les boques que notava furgant pels baixos. Anaven succeint-se amb una perícia que denotava una professionalitat poc habitual en la tasca... Jo, que sóc obedient de mena, ja vaig veure de seguida de què anava la lliçó i ara em girava a la dreta i ara a l’esquerra per deixar que el meu caramel suqués, ara d’una font, ara d’una altra. Em vaig posar a dos-cents més ràpid que el Ferrari del Schumaker. I sense gastar gota de benzina! Per completar la meva davallada als inferns vaig notar que la noia dels pits gegantins, no parava de masegar-me les natges i les cames. S’ajupí darrera meu. I una fredor inusual em recorregué la regatera del cul. “Ep!” Un moment, no serà què...? “Joder”. No vaig tenir temps ni de dir fava. La Carlota em va prémer cap a ella i em va empresonar el saltamartí gola endins. Vaig fer diana amb la seva campaneta. Alhora, la seva acompanyant m’enfonsava la llengua en el meu esòfag, ja tocant la tràquea. I la Vanessa, pel darrera, la mala pècora!, m’entaforava pel forat més estret el seu dit molsut, salivat, a la recerca ingrata de la pròstata. Allò va ser Troia i els Dardanels alhora! Em va venir un orgasme brutal (brutal, repeteixo), que em va fer buidar la llet retinguda des de la primera comunió en el rostre de les dues príapes. I encara en volien més, les bagasses, si ens atenim a com semblava que es llepaven el rostre l’una a l’altra.

—Nenes, digueu-me on viviu que us enviaré un pernil per Nadal! (jo ja sabia que vivien allí i que el Nadal havia passat, però es tractava de quedar com un senyor).

Només vaig sentir que reien entre elles. I semblava que em deixaven allà enmig, com un estaquirot de fira. Quan vaig fer per deslligar-me la bena dels ulls algú em va fotre un calbot amable mentre m’agafava la mà i em portava cap a una altra habitació.

Ara et toca a tu, ser un pèl generós amb nosaltres.
—I tu qui ets? —altre cop, la veu. —Ja li he dit a la Lucia.. que m’he deixat la cartera...
No, no es tracta d’aquesta generositat, carallot.

No sé si estava sol o era observat per una dotzena d’ulls. Amb la mà damunt l’espatlla em va fer que m’ajupís. Vaig topar amb un cos. Eren unes cames dins unes mitges, de seda. Tinc el tacte fi. Les vaig voler imaginar vermelles. Com un déjà vu.

—Menja a pleret...—em va fer una veu radiofònica. (“Òndia, una que s’ha tret el nivell C de català fa poc”, vaig pensar). La veu era càndida, cruel, jacobina, felina. Li podria posar molts epítets. Amb les cames em va prémer pel coll i em va fer que m’hi apropés. Vaig posar les mans endavant, a veure què topava. “Joder!” Quin parell de càntirs d’Argentona! I sense nanses. Vull dir, sense res que el sostinguessin. M’hi vaig abocar amb dler, a beure a raig fet, a veure si regalimaven. Era un cos molsut, ferm, sense registres particulars. sense costelles que sobreeixissin. Se li notava una maduresa en el tracte i feia una olor que embriagava. Em va besar d’una manera dolça, tendra, sense llengua. Eren llavis carnosos, de maduixeta encesa. Petons breus però intensos. Com una ferida fràgil de plaer. El meu caparró estava caigut i llastimós arrugat de tanta xuclamenta; i no creia que en aquell lapse de temps pogués fer res de bo que es pogués inscriure al llibre d'honor de la casa. Em vaig posar a tot bloc, vull dir a tot drap, a imaginar com podia deixar el pavelló més amunt que el mateix pis del veí de dalt. O sigui, a mi mateix.

Amb les mans tremoloses em vaig dedicar a apamar la silueta del cos que tenia al davant. Tenia un cabells llargs, ondulats. O eren més aviat llisos? Me’ls imaginava rossos. Però apostaria que eren més negres que el carbó. Blanca, negra, mulata...? Un garbuix, vaja. A cops, amb la vida, et trobes amb aquestes situacions estranyes que no saps si vans o véns, si has de donar o prendre. “I ara què?”. La mateixa veu d’abans, a cau d’orella, em va advertir.

Hi ha més que esperen, no t’entretinguis...
—No si jo ja estic servit...tampoc vull abusar (mentia, estava desfet i era una utupia pensar que el perdal revifés).
No. No és tu qui esperes. Són altres veïns que també en volen.

Missatge rebut, doncs. Però a mi les presses no em van. Abans que el declivi del big-bang fos total, vaig deixar anar alguna saragotanada per guanyar temps:

—Nena, et dedicaré una sessió en adante vivace, ma non troppo, que les orelles et faran palmes—(pá xulo, el veí).

I vaig acotar el cap, sense dir-li ni déu-vos guard, cap el punt central de tota inspiració femenina. I masculina, txell. què collons! La cova de la meva parella anònima estava sucosa a més no poder. Regalimava efluvis que ni les cataractes aquelles. Bé, d’acord, exagero; però tenia el nas ben moll només d’apropar-m’hi. Hauria begut aquell suc a cop de cullerada. Però només tenia llengua. I vaig voler ser generós. Vaig pensar en la meva àvia ucraïnesa. Es deia Vimir (Miriam, en rus). “Llegir tant t’ha de servir d’alguna cosa”, em deia, al cel sia. I a fe de Déu que li vaig dedicar aquell cunnilingus a la seva major glòria. La meva llengua va començar a cavalcar com una farlopa, vull dir, garlopa (ja no sé què em dic), des dels llavis majors al menors, ara un ara l’altre, ara la dreta ara l’esquerra, ara amunt i avall, però sempre d’una manera suau, molt suau, com si fos un ploma nòmada que anés d’un cantó a l’altre emprès per la força màgica del vent. Les aturades i reverències que li feia al seu botó místic ja les voldrien per si les alteses reials. Net com una patena li vaig deixar el parrús, que si hi pogués veure, segur que m’enlluernava. Vaig notar que li venia un primer orgasme i que tot l’espai quedava tacat per aquella olor a mel i llimona que m’oferia el seu cos. Ella, però, semblava no voler gaudir de la meva singular figura, ja que ni em tocava. Estaria cohibida?

Però vaig voler ser una mica dolent. Vaig baixar la llengua per la cama fins al tou de les cuixes. I després més avall fins el dits dels peus. I sant-tornem-hi. I en aquesta anar i venir em delectia a fer-la patir quan més a prop estava del punt exacte d’ebullició. Al ventre vaig fer marrada cap el melic, i li vaig mossegar lleugerament el tou de la panxa. La meva correligionària començava a donar-me cops de peu a les parts més nobles reclamant ja l’apoteosi final. Però seguia sense tocar-me. Vaig tornar a fer el camí a la inversa. Em vinc a referir que tornava a estar altre cop on vaig començar. I aquella cloïssa semblava que s’obria i es tancava cada cop que hi burxava amb la punta del nas. “Em fotrà una hòstia d’aquí no res si no acabo ja”, vaig pensar. “Prou de fer el tarambana”, vaig dir-me decidit. Però aleshores em vaig adonar que ella no em podia ajudar a empènyer. No em podia pegar, ni tocar tan sols: tenia les mans lligades... on?.. doncs al que semblava un capçal del llit, fred com l’ònix. Jo cec i ella manca. Bona combinació! M’hi vaig posar a sobre, per veure si la deslligava. Eren unes manetes que semblava d’acer. “No seràs policia tu?” vaig espetar-li. Per resposta em va estrènyer més entre els seves cames. Però tot i que jo notava la seva sucamenta entre els meus baixos, allò meu no s’aixecava ni amb una grua del Mecanno. Però jo almenys tenia les mans lliures. La vaig giravoltar sense pressa i va quedar bocaterrosa, jo al damunt seu. Ella semblava que es va espantar i s’agitava. “No pateixis. Sóc un cavaller. No faré re que tu no vulguis.” Em creia un herald salvador, d’aquells que prenen la lluna des dels àtics de casa i la posen en un cove. Poetes! Amb les mans molles del seus sucs li vaig separar les natges. La noia esbufegava de valent. Vaig amorrar la llengua al seu cau. Del forat petit al gros, del forat gros al petit. “S’haurà duxat almenys?” Entaforava com una piconadora el meu llengotot que estava a punt de sucumbir a l’onatge que imprimia el seu vaivé, des d’un mar blau i immens. Si no fos mariner bregat en set oceans, hauria acabat marejat, perquè amb la llengua vaig practicar l’efecte centrifugat (giravoltar la llengua a 68 rpm) dins l’altar d’aquella santa. L’espera va pagar la pena perquè em va regalar cinc espasmes seguits, un rera l’altre amb un crit gutural que em ressonà als timpans. Aquella era tota una dona amb llum pròpia, ja es veia. Bé, jo no veia re, però ho intuïa tot. I tot el que em passava per la ment era el que desitjava en aquell moment.

De tant anar i venir vaig quedar ben ebri.

—Vine. Acosta’t

“Si parla i tot!”

Em va estampar un bes als llavis, tan suau, tan dolç, tan cast, que ni el meu Avi el primer dia d’escola. Vaig trempar ipso facto i em va sortir, de no sé quin dipòsit amagat, una lleterada tèbia que vaig perbocar sobre les seves esplendoroses natges (“uuuuuuaaahhhhh!”). Com un bollycao adolescent, com un home bala, acabava de batre el rècord guinnes a l’escorreguda ràpida.

La veu de la Vanessa, em va trasmudar. Destrempat de cop.

—VeSSSino, por hoy creo que ya vale, no?
—Però si no he vist re! —vaig gallejar, el pit inflat com un pollastre.

Em va agafar de la mà, vaig notar una porta que es tancava al darrera i que em treien la bena dels ulls mentre la Lucia, la matrona, m’esperava a l’entrada amb la roba a la mà.

—Això, vecina…dic, Lucia….podré repetir?
—Uy, veSSSino! A ti te dejan un dedo y te tomas un brazo…No sé a quién t’assembles, tu!

Quan m’ho va dir, vaig caure-hi.

—Escolta, tu blogueges?
—Sin preservativo, nunca.
—Que no mujer! Que si haces blocs!
—¿Con la lengua?
—No mujer, Que si escrius a la xarxa!
—¿Qué xarxa? Sólo pongo anuncios en La Vanguardia.
—Ja, veig que no tens “pajolera” idea de què va això.
—¡Veí, no ofendas! Yo de pajas, soy la reina de copas.
—…¿?
—Por como las dejo de llenas…, de leche, digo. —va aclarir-me.

Una mica barroera, ho era la noia, no es pot negar.

—Mira.. —vaig dir mentre m’aguantava el riure i em cordava els pantalons. -No. Això de bloguejar no és fer marranades amb la boca ni magrejar ningú; tot i que hi ha bastant bloger sortit de mare (em va venir al cap un veí que conec). Blogear quiere decir tener un diario personal en internet y escribir cosas para que la gente lo lea y te las comente. Tu los lees a ellos y les dices lo que te parece.
—¿Y no se paga?
—No
—¿Ni se cobra?
—Tampoc
—¿Pero se miran?
—No.
—¿Ni se tocan?
—Tampoc. Es que la gràcia està en què no es coneixen...bé, alguns sí, però tant li fa.
—Mal negocio, chico. Esto no va a ningún lugar, te lo dice Lucia.
—Ja. Però et diverteixes…—ja tenia la camisa cordada
—¿Como hace un ratito tú con Candela?
—Hòstia! Aquella era la Candela? —vaig posar els ulls com plats.
—¡Ey! ¿Dónde vas? —em va agafar pel braç just quan ja entrava de nou a l’habitació—. Que te lo he hecho gratis una vez, pero no abuses!
—No. Si era per presentar-me. Em sembla que he quedat fatal...
—Bueno. Esto del blogger; ¿qué más...? Donde ves el negocio...
—Doncs tenia una proposta d’associació.
—¡Uy! ¿Tu eres catalán, no? Se te nota. Conocí a un tal chamb en un bar de Gracia, que me dejo contenta los bajos pero pelada del bolsillo: “Inverteix en Air Madrid”, me dijo, ¡el muy carajón!
—Mira. Et proposo fer propaganda gratis del teu local al meu bloc. Segur que omples el local en dos dies
—Mira, SSSielo. No sé... No lo veo nada claro; pero me caes bién. Yo ni escribo, ni hablo mucho; pero ya que eres veSSSino te cuento cuatro historia y tu las pones en tu pendajo de bloch.
—Vale. Vindré de tanto en tanto a assessorar-me.
—Será "de vez en cuando".
—Ja, és que jo això dels idiomes...
—Ya el griego no se te dá muy bién por lo que veo.
—No era el dia —vaig dir, avergonyit.
—Bueno, como no se ve un carajo ahí dentro, todos los gatots son pardos. Te puedo
enseñar francés, birmano, búlgaro, tailandés, cubano. Soy una ilustrada en esto de lenguas…
—Joder!
—No, si de esto se trata....
—Ja, ja…Bé, val. Puc venir o no a veure’t de tant en tant?
—Oyéme una coSSSilla... Y vendrás solo?
—Buenuuuuu,…puc portar amics?
—¿Pagaran?
—Home! Vull dir, dona! Vull dir, Imperi! Es tracta de fer famós el teu garito. Publicitat gratis a la xarxa segur que te’n faran.
—¿Qué xarSSSa me hablas? Yo dije La Vanguardia.
—Internet, mujer!
—Eso... interruptus, ¡guaSSSón!
—Tu convida’m aquí al teu piset, i explica’m coses, que ja veuràs. I amb els veins de replà fem festetes a la terrassa, sovint. Pots venir...
—¿Cobrando?
—Coño! —és una festa d’amics i amigues. Beguda, música i canapès a dojo...
—Pues no sé, coraSSSón. Mis chicas y yo, sino hay d’aixonxis —i es va fregar els dits d’una mà— como decís los catalanes
—I si t’ensenyo el català?
—¿Qué postura es esa?
—En fi...Tu vine, que ja te l’ensenyarem amb els meus amics.
—¿Y chicas habrá también?
—Sí, és clar.
Li van brillar els ulls.
Es lo que más me gusta…Cuenta conmigo.

Vaig sortir d’allí amb totes les extremitats adolorides, el cap embotornit, la llengua rasposa i un pensament clar. La Lucia seria una nova confident. I el seu àtic, un lloc d’encontre de noves aventures.

Ara, tocava la rentadora.

FI

27 de desembre del 2006

27 de desembre: Dia Mundial de la ressaca post-nadalenca

Afartat, rebentat, destrossat, engaliponat, pica-picarifat, ganxitotrufat, caldodebrouarrassonat, engulasalmonat, encanalonat (que no enculat), pilotapicat, salmóenfetgegat, galldindiembutxat, escudellaembogit, cavalcoholitzat, entorronat, neulafartat, cafèrebotit i xupitoembafat. I malgrat tot...: HE SOBREVISCUT!!!

Així és com queda un després de la primera etapa d'aquesta cursa d'obstacles nadalenca.

Anem ara a per la segona: Cap d'any!

I currant, eh? No com molts de vosaltres que esteu esquiant a Suïssa, surfejant a Cuba o escalant el Kilimanjaro! Això dels blocs està més mort que el galldindi que em vaig entaforar entre pit i espatlla. Sort en teniu de viure bé...

PS Qui diu perquè servien les bàscules?

22 de desembre del 2006

22 de desembre. DIA MUNDIAL DEL BLOCAIRE INVISIBLE

Bé. Prou de misteris i de pistes críptiques. Tampoc sé si les hauràs seguides totes. Jo t’he deixat algun post-trampa. Però no has disparat, ni amb bala ni sense.

Evidentment, aquests darrers, dies t’he estudiat bé. Tranquil, no sóc de la Brigada Social ni tinc esperit detectivesc (encara que t’agradaria que jo fos del CSI, eh?). Tan sols sóc xafarder de mena. Curiós, per ser políticament correctes. No és greu, oi? I com que he vist que l’Alepsi ens va unir temporalment en aquest atzarós món de la blogosfera, no he volgut quedar malament. He anat pensat molts regals que et plaurien aquests dies...

I...

M’hauria agradat regalar-te una entrada a un concert de Prince, però no tinc diners.
M’hauria agradat regalar-te una recepta d’un pastís, però no ser cuinar.
M’hauria agradat regalar-te un NO a la MAT, però malauradament, no tinc pes polític.
M’hauria agradat regalar-te una pota de pernil, però no m’ha tocat cap panera.
M’hauria agradat haver-te regalat un viatge a la Patagònia, però Air Madrid ha tancat la barraca.
M’hauria agradat regalar-te un antifaç pels seus amics anònims, però no sé Photosop
M’hauria agradat regalar-te una pistola on posar la teva bala, però sóc pacifista.
M’hauria agradat desitjar-te Bon Nadal picant a la porta, però vius a Girona i jo a la metròpoli.
M’hauria agradat convidar-te a un juerga nocturna al bloc del costat, però no et cal, tens una “primera dama”, que molts ja voldrien.
M’hauria agradat regalar-te un gos, però crec que els animals han de campar pel bosc i no als pisos
M’hauria agradat regalar-te cigars, però jo no fumo (si no és després del coit)
M’hauria agradat regalar-te whisky, però crec que prefereixes la ratafia.
M’hauria agradat regalar-te un nom, però ets EXISTENCIALMENT ANÒNIM, i ho respecto.
M’hauria agradat convidar-te a passejar per la platja, però a tu la sorra als peus t’emprenya.
M’hauria agradat convidar-te a veure un partit del Barça, però a tu el futbol te la porta fluixa.
M’hauria agradat regalar-te el llibre de Níger Barley, L’antropòleg innocent, però ja el tens a la capçalera del llit.
M’hauria agradat regalar-te una màquina d’afaitar, però veig que ets home de pèl.
M’hauria agradat regalar-te un paquet de bolquers, però no tens fills.
M’hauria agradat regalar-te un banyador, però prefereixes les cales nudistes
M’hauria agradat regalar-te una mascota original, però tens pànics als ofidis
M’hauria agradat donar-te un curs de català, però ja escrius com els àngels.
M’hauria agradat regalar-te gominoles, però a tu t’agraden els ganxitos.
M’hauria agradat regalar-te la meva ciutat, però tu en tens una feta a la mida humana,
M’hauria agradat felicitar-te pel teu 29è aniversari, però ho vaig saber massa tard.
M’hauria agradat regalar-te unes misses, però, com jo, no ets com creient.
M’hauria agradat regalar-te un saxo, però tu ja ten guitarra i trompeta.
M’hauria agradat regalar-te un cançó de l’Ira Kaplan; però no n’he trobat res a internet.



Tot això i més, m’hauria agradat regalar-te.

Sembla que ens separin moltes coses, i em sembla que en tenim moltes més de comuns.

El teu veí de dalt, HOME BALA, és un fracàs d’amic invisible. Ho sento. Sort en tens de tota la penya d’amics que ens vas mostrant (d’incògnit, això sí) de tant en tant. Tens una gran sort!


Doncs jo et deixo aquest llarg post perquè també tinc un reguitzell de bons amics blocaires que ara et coneixeran més a fons, si volen, i si a tu t’interessa, podràs blogejar amb ells. És un primer regal.

I perquè veig que és un tio entranyable, sarcàstic, planer, àcid i, sobre tot, ets l’HOME BALA. Amb tu no hi ha mitges tintes.


Però que ens diu el diicionari sobre l’HOME BALA?

Primer, cal que sapigueu que ELL és un home
Això ho tenim clar

Però jo me l’imagino un home ponderat i equilibrat

I li agrada amb deler la CERVESA

La MÚSICA

i la bona CONVERSA entre amics

Després de saber que ell és un HOME, (coma), cal saber que també és UNA BALA

I com és una BALA?

Així...?

... o així?


És un home tranquil, però podeu saber a quina velocitat es mou si feu cas de la seva fórmula

Per tant, sabem que és HOME i BALA. I que ens aporta la conjunció d’ambdós termes?

Doncs ell va ser el creador del conegut efecte bala (o “bullet efect” que diuen els inaquis) No sabeu el què és? És que no heu vist mai MATRIX?

(Exemple d’efecte bala a Matrix)


i més encara....

I ens ha deixat ben clar com com es fa a ell mateix, doncs,

Fins i tot els d’IKEA li han copiat la idea

I un grup musical nord-americà, KORN, ho ha posat a al seva web,

Però sapigue que hi ha molts tipus de BALES!

Hi ha les 100 BALAS

I fins i tot 800 Bales, que ja són bales!

O es pot ser un BALA PERDUDA (com jo)

O es pot ser una BALA de CANÓ

O una BALA de FUSELL

O la ciutat anglesa de BALA

(Els que vau fer milícies a l'exèrcit ja sabeu de què va això)

Hi ha també qui VA COM UNA BALA!

o voldria anar en una BALA com aquesta

I hi ha fins i tot, EL JOC DE L'HOME BALA!,

O potser ets una BALA de PALLA,

O pot ser no VAL-A BALLAR,

O no VAL-A-BADAR,...

Però com que algun cosa material t’hauré de regalar, m’he atrevit a deixar-te’n un modest obsequi. Podries fer-lo servir, almenys, com a “promo” del teu bloc.

En fi, l’HOME BALA és una font d’inspiració permanent. Podeu visitar-lo, això sí, sense ARMES

I si vols saber defintivament com és ell teniu dues opcions

a) una, anar al seu bloc

b) i dos, mirar el dibuix-regal que el teu AMIC INVISIBLE, ha fet especialment per tu (i fes-ne el que consideris oportú)









@ el vei de dalt, 2006

BON NADAL!!! I FELIÇ 2008 Home BALA!





I A TOTA LA PENYA BLOCAIRE QUE EM LLEGIU

21 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 10 i última)

Pista 10 No sé si afina gaire amb la guitarra, però el meu blocaire invisible on posa l'ull, la clava. Vull dir allò que ell sempre duu a sobre...

The end

Y mañana, el gordo. Y la solución!

20 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 9)

Ja veig que passeu olímpicament dels meus post literaris i aneu només a per "carnassa".

Valens...

Doncs anem a per la penúltiuma pista i demà, la darrera; que us ho deixaré xupi-xupi i si no ho endevineu, més val que us dedique al Monopoly. Per cert, ara m'adono que el dia 22 a més de rebre regals invisibles serem tots rics del cagar (bé,... només si heu comprat el mateix número de loteria que jo, és clar...) Buenuuuu, valeeee....: faré una festeta a la terrassa si em toca alguna cosa...

Ahi va la sonda de profunditat:

Pista 9) El meu delectíssim blocaire invisible ha tocat una de les set meravelles del món (i no ets tu, Jbauer)

PS
Per cert, Cruella, celebro que m'hagi tocat un blocaire encantador, com tu dius. Mentre l'encanteri només sigui temporal... Del teu, al.lota, no en tinc NPI (que vol dir "Ni Punyetera Idea"). I tampoc t'ho diria. Amb el divertit que és no saber qui eren els reis ni d'on vénen els nens!

PPS
Era de París, oi?

xD)

19 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 8)

Seguim sense notícies de Gurb (que per cert, és un encant de poblet d'Osona), vull dir, que seguim sense notícies del blocaire. És tan invisible que crec que ni em veu ni es deixa veure. Ajudem-lo, doncs.

Pista 8) El meu blocaire invisible no necessita ningú que l'afaiti. Ell sempre dóna la nota. Del do.

Seguim liant-la.

:-D

De lectura (sis): El bon soldat (Ford Madox Ford)

Si us agrada la novel·la d’aire decimonònic, on afloren la complexitat psicològica dels personatges, les situacions tenses, els ambients burgesos, us agradarà. I sobretot, si us interessen les relacions amoroses. Si us atrau James, Fitzgerald o Sthendal, hi disfrutareu. Si no, no perdeu el temps. Perquè aquest és un llibre sobre enganys i desenganys i sobre convencionalisme socials i adulteris permanents. El narrador, Danwell, un rendista de Nova Anglaterra, és un pobre infeliç casat amb una dona d’alt estatus social (Florence) que li serà infidel amb un bon amic (Edward, “el bon soldat”) a qui coneixen, amb la seva dona (Leonora) a un balneari alemany. LA seva relació durarà nou anys, fins que s'endevingui la tragèdia. Edward és un calavera que es repassa tot allò que se li posa pel davant, mentre la muller —culte, però d’un caràcter eixut com un caramel d’ametlles amargues— sempre està trasbalsada d’allò més. Evidentment, no ho escriu aixi Ford Madox Ford, tan barroerament com jo ho faig. Ans al contrari: si un valor té la novel·la és el to i la força narrativa que imposa l’autor. Enganxa al principi perquè et porta a intuir més que descriure. Potser escriu un pèl abarrocat, excessiu pel meu gust, amb massa flash-backs, que et fan perdre el fil si no estàs atén tothora. M’ha costat acabar-la, doncs; i per això no m’ha entusiasmat gaire. “He explicat aquesta història d’una manera força embolicada, ho sé”, diu el narrador en un moment de la història, i potser a algú li resultarà difícil seguir el fil en el que deu ser com una mena de laberint”. Ben cert: a mi m’ha passat.


La història està plantejada com uns història de vencedors i vençuts. "És una història ben trista la que us vull explicar", diu al primer paràgraf. A mi en van les històries tristes de final incert. Florence, s’acabarà suïcidant amb barbitúrics quan el seu marit descobreix el seu passat pecaminós i el seu present adúlter. Edward es tallarà el coll al final de la novel·la, precisament per no poder voler obtenir l’amor de Nancy, una cosina seva, quasi adolescent, embadalida per ell però que embogeix en caure en el joc d'estira-i-arronsa a que la sotmeten el matrimoni d’Edward i Leonora (si és que allò és un matrimoni). I aquesta, un cop vídua, maridarà amb un noble ric i beneït. L’espavilada del quartet, vaja; vés-li al darrera. El narrador, el pobre Danwell, va navegant d’ací a allà sense saber mai a què atenir-se. És l’ase dels cops. El bordegàs que et cau simpàtic per entranyable.

Ja ho veieu, és la historia de sempre: banyes i més banyes, explicades des del punt de vista de l’alta burgesia de principis del segle XX. Tots ells són rendistes i no tenen més mal de caps que saber administrar els diners que generen les seves finques i de les herències que reben, aparentar en festes i reunions socials i seguir les bones maneres arreu, anar de cacera, viatjar per balnearis i casinos de mitja Europa i canviar de la ciutat al camp segons la temporada. Vaja, el que tots voldríem, no? I anar fotent un clau, ara ací i ara allí, ara amb aquest, ara amb l’altra. La historia de sempre. La singularitat, però, és que està ambientada en una època en què certs tems encara deurien ser tabús als ulls de segons qui. I més, quan entre les parelles hi ha conflictes religiosos irresolubles (uns són catòlics, altres protestants).

Llegeixo que l’autor, que no coneixia, ha influït en altres escriptors com T. Hardy, H.G. Wells T.S. Eliot, J. Joyce, E. Hemingway, E.E. Cummings. I que se'n va fer una peli de la novel.la.

Déu-n’hi do. No sé hi ha per tant.

18 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista 7)

Vale! Seré més meridià!

Pista 7) El meu blocaire invisible i jo mai hem esmorzat junts.

No s'entén? Doncs està claríssim. ell viu just a 99 quilòmetres del meu replà! Es difícil que ens trobem en un dia feiner per esmorzar sota el bar del despatx.

En queden tres (de pistes). I quatre dies pel punto G, vull dir, pel dia D, (en què estaria pensant?).

PS
Cruella, t'ajudo: no et deu visitar gaire tampoc, perquè no crec que sigui per timidesa que no et deixi cap post. Com a mi.

Seguimos para bingo...

17 de desembre del 2006

El blocaire invisible: pistes 5 i 6

Hauré de donar dues pistes per arribar a les deu promeses, que m'he adormit i els dies passen i l'agenda (i la gana) apreta...

Pista 5) El meu blocaire no viu sol; ni tampoc mal acompanyat.

(És feliç)

Pista 6) El meu blocaire mai no ha vingut a demanar-me ni oli ni sal.

(Per sort! No he pogut anar al Condis avui)

14 de desembre del 2006

Memededicatòries blocaires (la 1a)

Fa just tres mesos que he començat això de la febre blogera. Porto uns 60 posts escrits. He rebut unes 1.000 visites. He deixat un centenar llarg de comentaris perduts per la catosfera (com Toni Ibañez dixit). Cada dia em miren entre 40 i 90 blocaires dels quals mitja dotzena em deixen els seus comentaris. M'estic fent, a poc a poc, un lloc entre vosaltres, doncs. I a l'inrevès. Fins i tot he rebut un comentari des de Cancún (al.lucina pepinos) i des d'Astúries!

M'han convidat a fer memes (tres; i feliç de fer-los) i jo he fet fer el "memo" a d'altra gent (deu, ho sento). Ara mateix m'acabo d'assabentar que algú ha pensat en mi. I m'ha agafat mig escrivint això. Precisament quan estava pensant en dedicar-me una memehistòria a la meva salut i a la meva major glòria. Així, sense timidesa i sense angúnies.

I a compte de què? Doncs perquè m'agrada imaginar QUÈ hi ha i QUI hi ha darrera cada bloc. Qui hi ha darrera de certs títols i autors, algun cops prou evidents que en sabem cognoms i barris on trobar-los (Júlia Costa, Antoni de la Hoz, Frederic Mayol, David Madueño, Jordi Pujades, Tina Vallés), d'altres amb noms corrents però amb rerafons encantadors (Antoni, Joan, Joana, Txell,...) o noms poèticament musicals (Adagio, Elur, Yrun, Chelzee, Sdilia ). D'altres són sobrenoms ben peculiars (Alepsi, Clint, Jauss, Jaka, Jbauer, Home sobrer, Onix, Tondo,.....) dels quals, algun cop en sabem el motiu (Arare). Hi ha d'enganyosos per qui suposo hi haurà darrera (Cruella, B-162). Alguns em semblen plaents per honestos o compromesos (Abogada en BCN), d'altres, em sento proper per edat (Pd40) i afeccions (L'Avi)..., D'altres, descaradament "pecaminosos" (Mireia, Rosae, Gatot, Candela, Teresa,..). Si hi ha fins i tot de fets a dues mans! (Waipueduca, La Cuca al cau). I a dos idiomes (Arare, Nòmades, ...) Hi ha d'enigmàtics, dogmàtics o irreverents (Chamb, Denke, Dessmond, Farlopa, Williams,...) I podríem combinar epítets i apelatius entre ells. Hi ha qui mostra el rostre i d'altres que els mig amageun (Ignasi). I n'hi ha de tímids i hipertímids o que juguen a l'engany i l'equívoc. Molts sou de Barcelona, però també de Tarragona, Reus, Olot, Vilassar, Palamós, Girona, Blanes,... És com tenir coneguts a tot arreu. Però per la mateixa regla de tres, ningú (o quasi ningú) sap re de mi, llevat el que us he dit: que visc a dalt, que tinc uns veïns mogudets, fills i muller, que m'agraden els llibres, la música dels 70's-80's, el jalar, el sexe,...(òstia! com a tothom, joder, si sóc més normal que un chupa-chups!).

Per això, perquè sempre m'ha agradat fer volar coloms i marejar la perdiu, m'otorgo una nova tasca . Com que no tinc cap desig especial (per ara) de saber qui hi ha darrera de cada bloc, tinc la llibertat d'imaginar-vos a partir del que aneu escrivint, del que vaig llegint, del què opinen la resta de vosaltres de vosaltres mateixos i deduint, a la meva manera, com deveu ser. És divertit. I és innegable -no m'enganyeu!- que tots ho feu en més o menys mesura (a banda dels que ja us coneixeu personalment). Com que sóc home (ho teníeu clar, oi?) i això del sexe sentit -vull dir, del sisè sentit, en què estari jo pensant!-, no el tinc gaire desenvolupat (el sisè, no el sexe, s'entén). potser l'erro. A l'igual que quan llegeixies un llibre i t'imagines com són els personatges, jo m'atorgo la podestat d'anar dedicant un pensament a aquells veïns del replà que més em plaguin. Serà una imatge (visual, poètica, musical, literaria,...) personal i, per això, potser equivocada. Ja m'excusareu si és el cas. I si no, dues fulles.

Tot això ho tenia pensat per més endavant, però una estranya coincidència (com tot a la vida) m'hi ha abocat. Per una cançó que acabo d'escoltar fa una estona, per un meme que he rebut de Robertinhos i un bloc que acabo de llegir (el de l'Oriol) se m'ha descabdellat el pap i se'm desfà l'encanteri als dits.

Val. Penjo doncs (i acabo ja, que vaja "taladro" us estic deixant anar!), una cançó que quan l'he sentida aquesta tarda, m'ha fet pensar immediatament en algú de vosaltres. La Candela. Faig el meme encomenat i se la dedico a "Ella". La lletra està transcrita i podreu veure els tres primers versos.

Ara és una cançó. Demà serà una frase de les que tinc escrites en mil llibretes. Demà un vers que trobaré a l'atzar. O una escena d'una peli. O una situació còmica que viure o m'explicaran. O una cnversa pescada al carrer, a la feina, al metro. O una frase o un pensament cèlebre. Ja veurem... Aniré trobant-vos. No us buscaré. Us trobaré. I això serà llarg, eh? O sigui que no sigueu gelosos/es, ni impacients. Aniré deixant memes a cada bústia vostra a mesura que em vagi bé. I m'abelleixi. I m'abelliu. Però per algú havia de començar, i aquesta noia (com tots vosaltres!) s'ho mereix.

A més, veig que avui està enfada amb si mateixa. Així l'animem.

Va per tu, Candela.



powered by ODEO


"Ella"
BEBE (al disc Pafuera telarañas)



Ella sa cansao de tirar la toalla
se va quitando
poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche
pero no esta cansada
no mira ningún espejo
pero se siente to’ guapa.
Hoy ella sa puesto color en las pestañas
hoy le gusta su sonrisa,
no se siente una extraña
hoy sueña lo que quiere
sin preocuparse por nada
hoy es una mujé
que se da cuenta de su alma.
Hoy vas a descubrir
que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño,
nadie puede hacerte daño.
Hoy vas a comprender
que el miedo te puede romper
con un solo portazo.
Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado
de ser llanto, de ser llanto…
Hoy vas a conseguir
reir tanto de ti
y ver que lo has logrado que…
Hoy vas a ser la mujé
que te dé la gana de ser.
Hoy te vas a querer
como nadie ta sabio queré.
Hoy vas a mirar pa’lanteque
pa atrás ya te doy yo bastante
una mujé valiente,
una mujé sonriente
mira como pasa.
Hoy nasié la mujé perfecta que esperaban
ha roto sin pudore las reglas marcadas.
Hoy a calzado tacone
para hacer sonar sus pasos.
Hoy sabe que su vida
nunca mas será un fracaso.
Hoy vas a descubrir
que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño,
nadie puede hacerte daño.
Hoy vas conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo.
Hoy vas a ser feliz
aunque el invierno sea frio
y sea largo, y sea largo…
hoy vas a conseguir
reir tanto de ti y ver que lo has logrado…
Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño,
nadie puede hacerte daño.
Hoy vas a comprender
que el miedo te puede romper
con un solo portazo.
Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado
de ser llanto, de ser llanto…
Hoy vas a conseguirreir tanto de ti
y ver que lo has logrado, ohhhh…






Blocaire invisible (pista 4)



Pista 4) El meu blocaire invisible no camina a quatre potes.

Y hasta ahí puedo leer (per cert, estimada i mai prou pondera Jbauer, no crec que ja l'hagis encertat, encara...)

:-o)

La frase de la setmana (quatre): Paul Auster

Petita delícia. He anat a la biblioteca del barri i he vist que regalaven Un conte de Nadal de l’Auggie Wren, de Paul Auster. Un petit llibret en tapa dura editat per la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Crec que el donen a qui el demana. Aquest és un conte “filmat”. Vull dir que apareix a un pel·lícula d’aquelles que et queden gravades en el record, Smoke, de Wayne Wang . L’heu vista? Us la recomano fervorosament (ja sabeu que m’agrada recomanar-vos allò que m’agrada). Vaig saber que aquest conte formava part de la trama de la peli anys després d’haver-la vist i avui, quan he el conte (molt curtet), me l’he llegit d’una tirada. Llegint-lo, he vist que és la mateixa pel·lícula la que està basada en el relat, com la idea primigènia del guió. L’escena en què l’estanquer, el Harvey Keitel (un actoràs!, quan vol, és clar) ensenya els seus dotze àlbums de quatre mil fotografies a l’escriptor que protagonitza William Hurt ('lalter ego d’Auster?) on es repeteixen, inremeiablament, la mateixa imatge d’un cruïlla de Brooklyn, veient com canvia la gent i el temps segons el dia i l’estació de l’any, és innoblidable. I la frase que pronuncia Keitel és d’aquelles que us deixo perquè hi penseu. «Si no et prens el temps de mirar, no veuràs mai res» (sona fada, a l’estil de Rabinadranath Tagore o Gibrán Kalhil Gibrán (el del llibre El Profeta), ho sé, però és la que tenia a mà)

Ah! Desprñes del psot l'amiga Jbauer i l'Udardo m'han fet veure que el post quedara rodó amb la banda sonora de la peli. Amb una cançó de Tom Waits!. Ahi va!



I ara vaig per l’altra pista del blocaire invisible.

13 de desembre del 2006

El blocaire invisible (pista tres) i Arare-Meme



















DEU ? o DÉU?

Digue-me gandul, però avui faré el que, com vulgarment es diu, matar dos ocells d'un tret, perquè:

a) deixo una nova pista al meu blocaire invisible, i;

b) faig el meme (o mymy, segons la Yrun) que l'Arare planteja de confrontar dos adjectius contraris

Pista 3) Ell (si ho veu) ho entendrà.: el meu blocaire invisible no és creient però si creíés, sabria quin dels dos és el Déu de veritat. Jo no. Siau!

De lectura (cinc): Si menges una llimona sense fer ganyotes


«Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven» Així de contundent comença el primer conte dels vint que componen el darrer llibre del Pàmies (Sergi, pels amics, suposo). La veritat és que el personatge sempre m’ha caigut simpàtic. Ser fill de la Teresa Pàmies i del Gregorio López Raimundo dóna un cert pedreguí que, o el saps aprofitar o t’enfonsa. I el Pàmies, ja des del primer recull de contes T'hauria de caure la cara de vergonya, m’ha semblat un escriptor original i divertit. I intel.ligent. Tres virtuds difícils de trobar alhora. El llibre es llegeix d’una tirada, en una tarda tranquil·la, I en més d’un conte se us dibuixarà un somrís còmplice o us quedarà un rictus de perplexitat ... Al llibre s’hi barregen situacions quotidianes, que tots hem viscut o ens han explicat; amb d’altres d’inverossímils o impossibles que se’ns fan versemblants. I precisament en mirar la realitat quotidiana des d’un punt de vista original és el que dóna valor a les històries.

Tots els contes (no els de Pàmies, vull dir TOTS) tenen sempre dues històries en paral·lel. La gràcia de Pàmies és veure aquesta segona història des d’un altre prisma, per posar-nos davant una situació extrema on podrem prendre partit, o no; però que no ens deixa indiferents; com aquella gota d’aigua que cau de l’aixeta (mira quina cosa més tonta, no?): «Quan neix, la gota encara no sap que d’aquí dos segons s’esclafarà contra la pica».

Hi ha situacions que ens posen a prova: descobrir que la teva dóna té amagat un consolador al bany (horror!); o que la vostra filla adolescent us demana que us separeu per ser “normal, com les demés companyes de l’institut” (tela!); o com s’evidencia l’hipocresia innata dels humans que aconsellem falsament els veïns per pura enveja (jo no, eh?) a comprar un cotxe diferent al teu.

Per no parlar de les situacions realment tristes que sempre són al voltant nostre (l’infeliç que s’envia sobres de carta buits a casa seva “Envio sobres buits a gent que no conec”; o el que porta una vida anodina, tan acomplexat , que ha de plorar sol, en silenci, per no molestar els veïns “Em desperto amb unes ganes immenses de plorar”; o el que desitja tirar-se a mitja humanitat i acaba trobant-se a una antiga nòvia amb qui va fracassar en el moment de... i acaba autohumiliant-se “Assegut a un banc de la rambla, compto les dones amb qui m’agradaria anar-me’n al llit”.

O aquelles situacions (les que més m’agraden), que per impossibles, permeten un distanciament amb la realitat i un humor cínic i incisiu: el marit que un cop mor, veu que la gent és més feliç sense ell (el primer conte del llibre amb que començava el meu post); el pare jove que mor de cop i convenç sant Pere perquè el deixi tornar a jugar amb el fill petit; el fill púber que acompanya el pare per conèixer el seu futur: “No oblidaré mai el dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional”. Aquí apareix el Pàmies més proper al Calders, el mestre del conte en català.

Tot conte té un principi, un desenvolupament i un final. I precisament en els finals, que és el més difícil d’una història, és on Pàmies excel·leix. I és que els contes de Pàmies l’important està al final, en com resol (o no resol) les situacions que planteja. Com aquest post. Que acaba així, de cop. Com les llimones que es menja la gent, procurant de no fer ganyotes, per veure els seus desigs acomplerts, tal com diu la dita. O ens ho fa creure així.

12 de desembre del 2006

Blocaire invisible (pista 2)


Segona pista del meu blocaire invisible:

Pista 2) És un blocaire un any més gran que jo (li he de parlar de vostè?); però un rodamon més jove.

11 de desembre del 2006

Requiem per l'infern



No és que m'alegri especialment la mort de ningú. Però Pinochet no és "no ningú". Els que vam passar de la infantesa a l'adolescència aquell setembre del 73 van quedar marcats per sempre pel que Salvador Allende significava per aquell país i tota Sud-Amèrica. Tinc la convicció que no ho va fer tot bé, però també la certesa que no li van deixar desplegar, en els pocs anys de govern, el seu programa social, econòmic i polític. I el cop d'estat d'aquell 11 de setembre, agombolat per l'"amic americà" (té tela que al Kissinguer li donessin el Nobel de la Pau anys després!) amb les imatges de l'assalt i bombardeig de La Casa de la Moneda, és una icona que sempre més viatjarà amb mi allà on vagi. Recordo encara aquella coberta de la revista Tirunfo, setmanes després, amb la bandera xilena a tota plana. I els cines-fórums sobre el documental .... No conec cap xilè, ni he estat mai en aquest país (un altre deute pendent); però avui em sento més aprop d'aquelles Madres de la Plaza Mayo, de les cançons de Víctor Jara o Quilapayún, de les lectures de la Isabel Allende, de la presidenta actual Michelle Bachelet,...

No és cap alegria que ningú mori; però em produeix una ràbia infinita -no ell, que era un ecce homo en cadira de rodes-, sinó els que amb ell eren i encara queden, segeuixin sense permetre avançar un poble cap a una normalitat democràtica i poder assumir lliurement un passat que "ells" i només "ells", sempre ens volen tergiversar.

És com el processos de revisió dels judicis franquistes que, aquí a casa nostra, vol dur a terme la plataforma per la Recuperació de la Memòria Històrica. O les pegues que es posen per l'aixecament d'antigues fosses comunes d'afussellats durant la Guerra Civil. I és que a tot arreu la por secular que inocula el feixisme a la pell de les capes socials, fa arribar a creure molta gent que "aquells s'ho buscaren" o "aquells s'ho mereixien". Crec que ni el poble xilè, ni l'argentí, ni el bosni, ni el tibetà, ni cap altre, ens mereixem la desvergonya de ser oprimits per la forçá de les armes ni la fal.làcia de la desmemòria. Per tant, deixeu-me que elevi avui un post solidari a l'esperança dels oprimits i que desitgi que, sino la persona, almenys el que Pinochet va representar i representa encara en molts indrets (també a casa nostra) vagin a rostir-se, ben lentament, en el més pregon dels inferns. Així sia. Amèn.

I per aquells que no ho conegueu, les darreres paraules d'Allende, des de Radio Magallanes. Aquell discurs de les grandes alamedas...Sempre que les sento, se'm posen els pèls de punta. Avui estic tendre, ja veieu.


COMPATRIOTAS:


"Es posible que silencien las radios, y me despido de ustedes. Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.
Mis palabras no tienen amargura, sino decepción y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron, soldados de Chile, comandantes en jefes titulares, el Almirante Merino, que se ha autoproclamado, el general Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad, también se ha denominado Director General de Carabineros.
Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: Yo no voy a renunciar. Colocado
en un trance histórico pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.
En nombre de los más sagrados intereses del pueblo, en nombre de la patria, los llamo a ustedes para que tengan fe. La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen. Esta es una etapa que será superada. Este es un momento duro y difícil. Es posible que nos aplasten, pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores. La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.
Trabajadores de mi patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la Ley, y así lo hizo.
Es éste el momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes. Espero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que señaló Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena conquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.
Me dirijo, sobre todo a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños.
Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días están trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas de una sociedad capitalista.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha.
Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente, en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.
Seguramente radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, me seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco debe humillarse.
Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse.
Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."

SALVADOR ALLENDE


Blocaire invisible (pista 1)

Ja tinc adjudicat blocaire invisible. Em queden (ens queden) onze dies per pensar i fer el regal. Li deixaré deu pistes a veure si és espavilat i ho endevina abans d'hora, del dia D.

Pista 1: Ets home (si no m'enganyes; que totes les dones m'ho feu; per tant, tens un objectiu clar a la vida).

;-)

Fauna Veïna (two)

, d(continuació)

“Joder”

—Ehm…, bona tarda. Hola, miri jo venia…
—Dime coraSSSSón.
—Jo, això, miri,…venia per…
—Por Carlota, quizáSSS?
—No. No…
—Por Adelís, mi amoRRR?
—No, tampoc. Era per…
—Ah! Es por VaneSSSSa, entonces guapetón. No te cortes y paSSSa dentro.
—Que li dic que no! Miri, sóc el veí de dalt i resulta que…
—¿VeSSSinos dices? ¡Como no me había dado cuenta, mi amoRRR! ¿Viste el anuncio, pués? Ya sabes que la primera vez tienes gratis la copa.
—Queeeeeè???
—Pero no te me quedes en la puerta, cariño, que se te costipará el “pajarillo”. Andate, dulZZZón –i prenent-me d’una mà, amb aquelles ungles morades i llarguíssimes, m’empenyé cap a dins el pis.

El rebedor semblava l’entrada a les coves del Sado. O del Pere Botero, més aviat. Bombetes vermelles i verdes reflectides sobre parets ataronjades que dibuixaven perfectament la silueta captivadora d’aquella deesa. La bata de setí voleiava amb els seus moviments i li remarcava les anques voluptuoses. Del sostre queien uns ficus de plàstic que donaven un to selvàtic a l’espai. D’algun vaporitzador sortien fogonades de perfum que em va recordar aquell sabó que emprava de petit, “la fragancia salvaje del Caribe”. Sí, podríem dir que estava a l’avantsala d’una selva equatorial. I jo més perdut que Livingstone buscant Stanley al Congo belga. Vaig començar a suar. La meretriu m’empenyia cap a un passadís llarg on s’insinuaven tot de portes a banda i banda. D’alguna sortia música brasilera i d’altres, rialles estridents. Em va semblar també sentir una ràdio retransmetent futbol.

Em vaig plantar.

—Escolti’m, senyora. Jo vinc a queixar-me perquè...
—¡Que me diceSSSS mi niño! Perdona, pero en Casa Lucia nadie nunca se ha quejado de nuestros servicios. Tu pide lo que quieraSSS y serás servido —i sense deixar-me badar boca em va fer seure en un tamboret davant una barra de bar, curta, però tan ben servida com Can Boadas.
— Una copita, mi SSSielo? —i sense esperar resposta va picar de mans. I tant que millor servida que Can Boadas! De darrera el mostrador que em reflectia la cara d’ensurt (i que resultà ser un porta camuflada), va emergir un negra escultural, rapada al zero, i amb uns pits on poder sostenir qualsevol còctel explosiu que em volgués preparar. Va deixar caure aquells dos càntirs sobre la barra que, sorprenentment, no van explosionar, protegit per un ínfim top color canari que mostraven unes espatlles robustes.

Aleshores vaig veure clar que estava en una encerrona. Era mitja tarda, no havia ningú a casa. Els nens tardarien en tornar de música i de bàsquet; la parenta era fora de colònies amb l’escola i tenia un munt de rebuts per arxivar. «Veí, l’ocasió la pinten calba», vaig pensar. Tan calba com la bàrman que tenia al davant. «Deu tenir-ho tot rasurat?», vaig pensar per mi. Una incipient trempera em va fer aixecar del seient per ajustar-me l’eslip.

—Qué te sirvo, mi amoRRR?
—Un Gimlet —vaig respondre ràpid. Sabia que algun dia, llegir tanta novel·la negra en l’adolescència em serviria d’alguna cosa. Em sentia Phlip Marlowe en plena autopista 66.
—I no mejor un piña colada, mi SSSielo? —em va fer tocant-se els pits mentre deia “colada” arrossegant innecessàriament la “o” i humitejant-se els llavis amb la llengua mentre em clavava la mirada a l’entrecuix. L’erecció començava a sortir-se de mare. Però el que va sortir va ser ella de darrera la barra per oferir-me la beguda. Anava amb un tanga brasiler, també groc, que mostrava unes natges fermes, amplíssimes, semblaven de mel-i-cotó. I una anelleta al melic que seria per lligar-la curta, al llit, vaig imaginar. Se’m va seure damunt els genolls, amb la mà al paquet (i no el de tabac precisament, que jo no fumo).

—¡Uy! ¡Llevas el arma cargada! ¡No te me dispares, ahora!

“Joder, joder”.

«El que tinc carregada és la rentadora que he d’estendre a casa i jo aquí, engatant-me amb vés a saber quina ginebra de garrafa!».

Uns dits em van tustar l’espatlla i em vaig girar, sobresaltat. El còctel em va caure damunt la camisa.

—Hola VeSSSino! Me recuerdas? —dos mugrons, en uns sostenidors vermells de ras, m’apuntaven directament a la nineta dels ulls i em travessaven la hipòfisi. O el que quedava d’ella.

Vaig esbufegar. L’erecció ja era volcànica. I l’única neurona que tenim els homes tenia un sol pensament. El de sempre. Em va venir al cap aquella imatge de la mili quan, en unes maniobres, després d’un assalt, clavava el pal de la bandera dalt un turó. Digueu-me poeta; però ara només desitjava complir la metàfora.

—Pues, no...no caigo...— vaig balbucejar, hipnotizat, a punt de desmaiar-me i escolar-me sota dues cames amb mitges vermelles que acabaven en uns talons, vermells també.
—Como eres veí, guaSSSón! —i em va estampar un petó als morros mentre em tustava els cabells.

O jo patia un alzeheimer galopant (que podia ser) o era evident que aquella deesa cubana em confonia amb no sé qui. Vaig decidir enredar més la troca. Posats, ja, oi?

—Ya sabes...yo siempre de coño, digo de coña... —em vaig atrevir a barbotejar, mentre li prenia la cintura i l’atreia cap a mi. Ja tenia a dos monuments al damunt que podrien ser declarats béns d’interès nacional per la Generalitat. I el Montilla sense saber-ho.

—¿Y el disfraz?
—¿....?
—¿Hoy a qué querrás jugar? Al lobo y caperucita, pillín?

“Joder, joder, joder,...”; ara ja sé perquè anava tot de vermella aquella filla predilecta de Fidel!

Vaig engolir el que em quedava de combinat d’un glop; vaig palmejar el tanga de la camarera i vaig decidir a veure fins on arribaria el tema. O sigui, on arribaria jo. Les dues nimfes de l’avern em van agafar per cada mà i em van conduir (d’excursió?) pis endins. En aquell moment, se’m va caure el món a sobre. “Òndia! Ara que hi penso...si no duc la cartera! Ni un puto euro a les butxaques!”

—Oye —vaig dir a la Caputxeta vermella a cau d’orella, posant-me de puntetes— antes de seguir y que acabe contándote mi triste infancia; podrías llamar a la “jefa”. Tengo un problema ténico, olvidé que...

—No te preocupes, bombóNNN. Tenemos preservativos de todos colores y gustos, vaselina de primera, dildos, anillas, làtigos, lazos, punzones, pañuelos de seda, argollas, lavativas para hacer enemas, caretas, antifaces, capas, plumas,...de todo.

Els pèls se’m van posar de punta. La de baix, ja la hi duia.

“Joder, joder, joder, joder”.

Mentre era arrossegat per aquelles voluptuositats al cor de la promiscuïtat, anava deixant enrera portes mig obertes i tancades. En una vaig arribar a sentir: “Tamudo deixa enrera el defensor i... Gooooool”, seguit de crits. No sabria dir-vos sí els crits eren pericos o perquè algú havia entrat en alguna altra porteria, fent gol de vaselina! En una altre, sentia miolar, grunir més aviat. De “chamba”, vaig trobar un porta mig oberta : un mosso d’esquadra era torturat amb quilos de nata al damunt. «Jackie, em mates”. Saura, ajuda’m” implorava l’infeliç. No vaig saber veure si era un semental o un sementer.

—I aquí dins? —vaig assenyalar una altra porta on entrava una nois vestida d’infermera amb faldilles per la cintura.
—Aquí guardamos a los casi cuarentones...

Vaig passar de llarg. No era el meu destí.

Mentre anava avançant, una de les odalisques m’havia anat descordant la camisa. La segona, m’havia descordat el cinturó. Jo mateix, les sabates.

Vaig entrar seminu a una habitació que semblava el regne de Salomón. Em vaig quedar amb els boxers posats i els mitjons de llana negra. D’aquella manera que mai t’has de presentar davant un dama! Horror! Desitjava que ningú m’estigués filmant. El xantatge estaria servit.

—Que bueno que viniste, veí! —se’m dirigí algú des del fons. “Aquell accent? Aquella veu? Sabia que l’havia sentida en algun lloc i ara no ho recordava...”

Una seguit de fotos lèsbiques presidien les parets. El fil musical vomitava un Van Morrison melòdic. Gerros amb flors, columnes, miralls a les parets, olor a encens, com besos en l’aire, i una penombra que envoltava un ambient carregat d’humitat. I d’humanitat. Hi havia un llit al bell mig de l’estança, sense obrir. Hi cabien deu persones almenys. I d’altres chaisse longes eren repartides pels racons. I no eren menys de dotze els caps que per allí es movien, en parelles o trios. Sense comptar el meu, que ja emergia, timidot, per damunt de l’etiqueta Calvin Klein,

Algú va cridar un nom. «Candela, acercame el vino!»

—Però... Candela... está aquí?
—¡Uy! Viene a vernos a menudo. Le encantan los muñequitos. Suele traer amigos y amigas.

—Una duchita, veSSSino? —la mulata de la barra se m’oferia amb tota la seva esplendorosa negror; la del pèl púbic, vull dir; i amb una tovallola a les espatlles.

“Joder, joder, joder, joder y joder.”

—Sin calcetines, eh?

Vaig enrojolar-me. De dalt. De baix ja ho estava feia estona.

Em va fer entrar en una banyera ja plena d’un aigua tèbia que, en posar els peus, de seguida van emergir bombolles daurades. ¿Seria que la meva temperatura corporal feia bullir l’aigua? En veure el color groguenc, vaig sentir un cert repelús.

—Jo no he sigut, eh!
—TontorróNNN, es un jacuzzi! —va dir la caribenya.
—Ah! Pero..., ¿y el color amarillo?
—Es champán.
—Buf! Menys mal. Creía que... (a mi la pluja dorada mai m’ha atret). Serà cava, entonces, no?
Cava del bo, veí —va fer una veu darrera meu. “Aquella veu, aquella veu... la tenia al punta de la llengua”. Però el que tenia ara a la llengua no era precisament una punta. Ni un pèl. Eren diversos. I no del meu bigoti.

—Bebe, bebe de mi fuente, glotóNNN.

(Continuarà, quan sàpiga com sortir-me’n ; o elles acabin amb mi)

10 de desembre del 2006

Va de "memes" i de 123.

Arribo després de cinc dies de pont i em trobo feina al bloc! I jo que venia amb uns quants posts sota el braç! Però abans, cal fer la feina que m'ha deixat la Jaka i després, el divertimento.

"Agafa el llibre que tinguis més a prop (no el que t'agradi més), ves a la pàgina 123 (d'entrada, el suplement del diari l'he de deixar de banda); ves a la cinquena frase (sí, encara sé comptar) i transcriu el text. Cita autor i obra". Com que ho trobo original, i sobretot fàcil, ho faig de seguida.

Agafo el llibre que estic llegint aquests dies, i així, ja us avanço un futur post-crític. És La Barcelona interrompuda, de Julià Guillamon, Ed. La Magrana, Barcelona 2001, 314 p.

Obro, compto i transcric:

"Des dels anys seixanta, la societat de consum s'havia desenvolupat fins a oferir els individus possibilitats de triar gairebé infinites. Les coaccions es reduïen al mínim, les eleccions privades s'ampliaven al màxim"

Ôndia! I jo sense adonar-me'n! Em sembla que pot ser una frase per reflexionar-hi, i tot! M'ha sortit filosòfica, la cita.

Bé. Com que el llibre va de la nostra estimada ciutat, busco cinc acòlits que espero em continuin la beta i no m'engeguin a dida, per allò que sé que de tant en tant em miren. Destrio els que ja veig que els ha tocat (crec que la culpable originari és o l'Arare o l'Alepsi; una dona, segur; ;->) i rodo la ruleta, pito-pito colorito, i em surten; tatxín!


1) Abogada en Barcelona
2)
L'herald de l'Eixample
3)
Melicotons al sementer
4)
Em vinc a referir
5)
Tondo-Rotondo

Espero que no em tireu el llibre que trieu pel cap!

3 de desembre del 2006

De cinema (dos):El perfum, o l'essència d'estimar



Abans de continuar amb el final dels post de la “Fauna veïna” —una mica de tensió us anirà bé— voldria fer una reflexió sobre la pel•lícula de la qual se’n parlarà aquest dies i que us recomano fervorosament. Sempre em previnc del perill que suposa veure una pel•li basada en un llibre d’èxit, com és el cas; perquè el llenguatge escrit és un, i el visual, un altre. I l’un i l’altre no et poden evocar les mateixes sensacions. Ja imagineu que sóc dels que no crec que una imatge valgui mil paraules; senzillament perquè llegint Estellés, Vinyoli, Benedetti o Neruda, t’adones de la immensa força de la paraula. Però sempre he pensat després, que totes les pel•lis s’adapten sobre un guió escrit, no? I que els directors tenen la llibertat de “veure” amb els seus ulls allò que algú altre ha “escrit” amb les seves mans. En el fons en el fons, l’art, i l’escriptura i el cinema en aquest cas, no deixen de ser un anar i venir sobre el temes recurrents de sempre, sobre els quals s’ha bastit la humanitat: l’amor, el sexe, el poder, ... Shakespeare fa segles ho va deixar perfectament escrit i no vindré jo ara a emmenar-li la plana.

Bé, no divaguem i anem per feina. El cas és que l’obra dirigida per Tom Tykwer m’ha agradat força. El llibre el vaig llegir fa ja mooooooolts anys; allà per un 1986, al poc d’aparèixer i no recordava tot el desenllaç de l’obra. Recordava detalls concrets, sí, que sempre et queden quan llegeixes una obra que et corprèn: el naixement del protagonista, com van morint aquells que l’abandonen, el seu ostracisme voluntari a la cova quan descobreix que no fa olor, les diverses temptatives fallides per encapsular l’olor dels “altres”,... I en canvi, no recordava el final!! És gros, això, oi? Ara hi penso, i hi ha molts llibres “consagrats” que no recordo com acaben! Sí recordava que Patrick Süskind, m’havia fet “imaginar” les olors de les escenes que descrivia. I això és l’essencial. Com també ho ha aconseguit el director, en el tractament dels primers plans, amb la música i amb la mirada inquieta, tenebrosa i penetrant, folla, de Ben Whishaw, l’actor principal. L’inici de la pel.li, amb el mercat de peix a París, és memorable.

El pobre Jean-Baptiste Grenouille, en la França de finals del segle XVII, assassina donzelles per poder “fabricar” l’olor de la bellesa; de la vida mateixa. Com es possible això? Doncs ell ho aconsegueix. No us explicaré el final per si no heu llegit el llibre (lectura obligada) o voleu anar a veure la pel•li.

Però deixeu-me fer una reflexió final (buf!, avui semblo El pensador). L’essència que busca definitivament Jean-Baptiste, el perfum que persegueix, no és la possessió del poder; és la sensació de saber estimar i de sentir-se estimat. Tan fàcil i tan complicat com això. Algú que ha estat sempre l’ase dels cops té el poder a les seves mans de descobrir les febleses dels altres i de conquerir el món; però ell vol rebre i donar amor. I el seu darrer acte sublim és aquest. I per això retorna al seu lloc d’origen, a tancar el cercle. Ja ho dèiem. El tema universal de sempre. Mireu també el post que hi dedica a La ferida fràgil del plaer. Allí ho expliquen millor que jo.

Ah! I pels detallistes com un servidor, suposo que sabreu veure molts racons de la ciutat de Barcelona, Girona i Figueres com a escenaris de l’acció. El carrer Ferran, la Plaça Sant Felip Neri –on hi he passat un munt de vegades!; el Poble Espanyol de Montjuïc, l’escalinata de Sant Domènec, el call jueu,.... Fins i tot fa gràcia quan la veu en off del narrador diu que Jean-Baptiste, al final de la pel•li, entrà per la Porta d’Orléans de París quan en veritat és… Qui s’hi ha fixat?

Bona nit i bons perfums!

Podeu veure'n un trailer i més detalls de la pel·licula aquí