27 d’abril del 2011

De la carpeta del veí (21): Els estius...

Per la Montse, en el dia del seu sant.



Sempre tornaven, inexorablement, els estius.

Acabava l’escola i just enfilàvem la nacional, corrua inacabable de divendres el tard, cap a la casa d’estiueig. De nou, un cotxe carregat de roba, estris de platja i il·lusions renovades. Olor d’humitat a les parets que la nova llum trauria. Pel davant, s’albiraven dos mesos llargs sense rellotges. El temps era un aliat aleshores. Era el retrobament amb els altres estiuejants i els nois del poble. L’equip de futbol local operava miracles. Campions juvenils de comarca. Després del partit, cadascú amb la seva colla perquè era impossible fer-ne una de sola. Les noies eren sempre el tema de conxorxa o disputa. Tardes de cinema de sessió doble. Cabanes enmig del bosc. Les primeres Cota74, on ens encabíem tres i sense casc. Capbussaments a la platja de dia o a la piscina, de nit. Embaladits amb el tou de carn de les cuixes i els mugrons  de les més atrevides o incautes. Matins d’orxata i granissats. Revetlles amb combinats amargs que bevíem d’amagatotis. Moments pels primers besos robats al vol. Les primeres rebregades per damunt una roba amarada de suor. El ball a l’envelat, a la casa gran o al poble veí. Autoxoques, muntanyes russes i balins. De cop, la mort sobtada, inexplicable, d’algun amic que ens trasbalsava tots. Algun diner extra fent cangurs, pintant parets o rentant cotxes en pàrquings de dimensions insultants.  Classes particulars pels repetidors. Els primers balls lents, agafats; amb cantautors italians empallegosos o joves rockers acaronant un impuls encara impossible  d’acomplir.  Papallones a l’estómac i una cremor a l’engonal, que ni les revistes de dones nues apaivagaven. Fum de cigarrets robats de casa. Versos esparsos, mal rimats, extrets de plomes foranies. Sempre la batalla amb colles rivals, a cops de roc,  pel domini del tros. Coca de vidre i pastís de gerds a la vesprada. Escapades de nit, d’amagat dels pares, en trobades màgiques, al cementiri o les runes del castell, on s’operaven estranys sortilegis. Corredisses de típiques malifetes en botigues de souvenirs o restaurants de menjar infecte. Tardes de minigolf i futbolins. Campionats de ping-pong.  Estels fugaços dalt de turons boscosos, fent bivac, embolcallant la nit de contes i rondalles, planys de guitarra, sessions d’espiritisme  o d’acudits verds. Enceníem la boira dels matins ran de mar, en combats imaginaris de pirates i corsaris; fumejant fogueres. Banyadors estrets, aguantant la respiració, bussejant a la recerca de tresors de dia i crancs de nit; salpant en barques que voldríem enfonsar per renéixer amb les sirenes dels argonautes. Salts al buit des de penya-segats altíssims, impertorbables al vertigen i a la por. Aplecs de festa major; revetlles caloroses i acolorides amb música en viu i moviments de ball ridículs. Els primers intents de besar en llengua estranya: “Kiss me”, “Je t’aime”. Promeses d’amor etern que es trencaven  sense rancúnies ni gelosies; com es trencaven els cors per una mirada extasiada; el frec d’un llavis damunt la galta; la cremor d’un braç damunt el pit. Focs d’artifici per cloenda.

Érem joves. Érem cadells. Érem innocents i vacus, potser. Immunes a la derrota. Tastaven cada matí la  felicitat del retrobament;  la riallada còmplice; l’abraçada fidel. Era l’època abans del combat; escuders sense armes. Morírem abans de saber que érem vius.

Eren els estius. Els nostres. Els que ja no tornaran ni ens duran enlloc. Són allí per sempre, per obrir-los i acaronar-los  quan la nostàlgia estreny. Sense cap més motiu ni pretensió baldera. És la finestra que vaig obrir ahir veient aquesta pel·lícula. Herois.

Jo també vaig tenir una colla. I en ella, hi havia un noi com  en Rotis, diferent. Únic. Sense complexos. Sincer i natural. Com són tots ells. Per això em va agradar. la pel.lícula Per això i perquè sempre hi haurà, dins l’estoig, en un racó de l’armari, els amics dels estius. No saps què se n’ha fet d’ells ni importa gaire. El que importa és que hi eren aleshores.

I tu, entre ells.

26 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011: els regals entre els veïns i veïnes!


Després del dia de Sant Jordi ve la calma a les llibreries, als hivernacles i també a Blogville. Mireu en els enllaços següents, o en el wiki que vaig fer, els regals que s’han fet tots els veïns i veïnes que s’han apuntat a la iniciativa de regalar llibres si roses virtuals per aquesta data. Hem estat 33 (com els anys de Crist, vés per on!) repartits entre 22 noies i 11 nois  (per això “ells” hem hagut de fer dos regalets a “elles”). Suposo que tots/es haureu tingut el vostre. Si no, piqueu a la porta del veí/ïna respectiva reclamant el vostre dret.  Espero no haver-la errat gaire. Si és aixó, disculpeu. A tots i a totes, gràcies per participar. Feia gràcia anar d’un bloc a un altre el dia de Sant Jordi veient com queien els regals a un i altre bloc (a mi m'ha d'arriar un llibre "real" i tot!).
Una iniciativa més que demostra que això de la blogosfera, catosfera, blogville o com collons vulgueu dir-ho, és un món ben viu per molt twitter, facebook, tuenti i galindàines vàries que el vulguin eclipsar. L’any que ve, repetim, no patiu. Potser demano ajut, que fer tants emails i enllaços, i pujar i baixar replans, esgota una barbaritat... I un ja te uan edat!  Espero que siguem molts i moltes més l'any que ve! Els que us vau quedar fora per mandrosos, ara us fa enveja, eh?
ELS D'ELLES a ELLS:1. Llum de dona, Joana a: Fantasia i erotisme; David

2. Emily; Emily a:  Fantasia i erotisme ;David

3.  El meu racó ; Adriana a: Clàssics de cinema;  Ricard

4.  Des del meu mar; Arare a:  Ginkgo , Gerard

5.  Col·lecció de moments ; Carme a:  Clàssics de cinema; Ricard

6.  A encesa llum; Pilar a: Uendos, greixets i maremortes Francesc

7.  +quemilpalabras ; Helena a: Ricderiure ; Ricderiure

8.  Joana Torres , Joana a: Too much strong ma non tropo per te ; Robertinhos

9.  De nit i de somriures ; Anna a:  Ginkgo , Gerard

10. Nadeia Balsobre's blog ; Nadeia a:  El porquet de Sant Anton ; El porquet

11.  Au bout de la nuit ; Teresa a:  Too much strong ma non tropo per te; Robertinhos

12.  El teler del record ; Joana a:  The lost art of keeping a secret ; Òscar

13.  Thera ; Thera a:  Naufragiobrer ; Gabriel

14.  Vuitena ; Rits a:  Uendos, greixets i maremortes Francesc 

15.  Fons d'armari; Montse a:  The lost art of keeping a secret; Òscar

16.  Violette Moulin ; Violette a:  Garbi 24 ; Garbí

17.  Els primers gestos del verd; Mercè a:  Malerudeveure't; elveidedalt

18.  Antaviana ; Roser a: Naufragiobrer ; Gabriel

19.  Vida;  Frania a:  Malerudeveure't ; elveidedalt

20.  Kika's log; Kika a:  El porquet de Sant Anton; El porquet

21.  Cuentos prescindibles ; MK a:  Ricderiure ; Ricderiure

22.  Amb ulls de sargantana; Sargantana a:  Garbi 24; Garbí


ELS D'ELLS A ELLES:

1. Malerudeveure't; veidedalt a:  Thera ; Thera i  Kika's log ; Kika

2.  El porquet de Sant Anton ; El porquet a: De nit i de somriures ; Anna i  Amb ulls de sargantana; Sargantana

3. Garbi 24; Garbi a:  Col·lecció de moments; Carme i  Antaviana; Roser

4.  Clàssics de cinema;  Ricard a:  Llum de dona, Joana i  El teler del record ; Joana

5.  Ricderiure ; Ricderiure  a:  Els primers gestos del verd; Mercè i  Vida ; Frania

6.  Fantasia i erotisme; David a:  Au bout de la nuit ; Teresa i  Fons d'armari ; Montse

7.  Too much strong ma non tropo per te ; Robertinhos a:  Des del meu mar; Arare i A encesa llum; Pilar

8.  Ginkgo; Gerard a: Emily ; Emily i  Nadeia Balsobre's blog ; Nadeia

9. Naufragiobrer; Gabriel a: +quemilpalabras ; Helena i  Violette Moulin; Violette

10.Uendos, greixets i maremortes; Francesc a: El meu racó; Adriana i Cuentos prescindibles; MK

11. The lost art of keeping a secret; Òscar a: Joana Torres, Joana i Vuitena; Frania

23 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011 a Blogville: roses i llibres per tots i totes!

Finalment ha arribat Sant Jordi i es desfà el misteri. Les meves dues veïnes eren:

La Kika, de Kika's log i la Thera, de Thera. Aquí el dos regals, que combien roses, fotografies i música,

Va per tu, Kika!




Va per tu, Thera!


I Feliç Sant Jordi a tota la resta de veïns i veïnes!

22 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011 a Blogville: i pista 10


Pista 10/10. Un de les meves dues veïnes té un nom amb reminiscències de deessa grega. L'altra, que voleu que us digui...?, el seu nom em recorda les gominoles que menjava al cinema de petit. Està claríssim, ja oi?

Demà, les solucions a l'enigma.

21 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011 a Blogville: acabem les pistes...

Anem acabant ja amb les pistes...

Pista 5: A una de les meves dues veïnes a qui he de fer el regal, la vaig conèixer en un sopar blocaire recent; l'altra, ni sopant ni dinant la conec.

Pista 6: Un de les meves dues vëiens té prop de 100 seguidors enllaçats. L'altra en deu tenir els mateixos, o més; però no ho diu.

Pista 7: A una de les meves veïnes la sé esportista. L'altre, poetessa...

Pista 8: Una de les meves veïnes ha fet un post fa molt poc. L'altre, fa dies que no actualitza.

Pista 9: A cap de les dues les tinc encara enllaçades com a veïnes de replà... Ja tardo.

19 d’abril del 2011

Sant Jordi a Blogville: Pistes 4 i 5


Pista 4/10: Cap de les meves dues veïnes té nom de santa; tot i que les dues deuen ser unes santes varones...; vull dir, femelles.

Pista 5/10: Un de les meves veïnes és d'una comarca del rerepaís, que en diuen; de boscos frescals. L'altra, crec, és barcelonina de pro  però li agrada trekkinejar pel rerepaís, vull dir, per les muntanyes. Potser es coneixen i tot... Jo ja m'entenc...

15 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011 a Blogville: Pista 3



Pista 3/10: Les meves dues veïnes a qui he de regalar una rosa són més joves -blocairament parlant- que un servidor. Unes nenes, vaja...

14 d’abril del 2011

De poesia als parcs...

  Ara que estem en febre primaveral, que millor que una mica de poesia en les fondalades dels boscos frescals?

Doncs d'això va, més o menys la proposta literària de la setmana.

'El sotabosc és al sotavers com els cims de les muntanyes són a la lírica enlairada. La summitat de les serralades no ens deixa veure el sotabosc, de la mateixa manera que els alirets de la poesia exaltada ens tapen en el seu substrat'. Així presenta el cicle Poesia als parcs el que n'és coordinador, Carles Hac Mor, juntament amb Ester Xargay. El sotabosc i el sotavers serà el tema central del cicle d'enguany, que ha començat el diumenge 3 d'abril i acabarà el 20 de novembre.
El cicle Poesia als parcs és una iniciativa que s'emmarca dins el programa cultural Viu el parc de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Enguany el programa arriba a 14 espais naturals, vuit dels quals formen part del programa cultural Viu el parc, quatre a d'altres cicles poètics organitzats en altres espais naturals de Catalunya i dos més a Sardenya.

El cicle es va obrir a Alella (Parc de la Serralada Litoral) Miguel Àngel Marín i Perejaume (el 3 d'abril) i va continuar  a l'ermita de Sant Pere de Reixac (Parc de la Serralada de Marina) el 9 d'abril amb Montserrat Abelló i Tomàs Àrias acompanyats de la Coral Mare de Déu del Turó de Montcada.

El 15 de maig el sotavers recalarà al Pati de la Casa de Cultura de Sant Llorenç Savall amb David Caño i Cinta Massip. Al juny, el cicle sortirà de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona per fer dos recitals al Parc Natural de l'Alt Pirineu. El dissabte 11 de juny recitaran Francesc Bombí Vilaseca i Martina Escoda al Centre d'Art i Natura de Farrera mentre que el 12 es farà una passejada poètica cap a l'ermita de Santa Eulàlia d'Alendo amb aquests poetes i altres poetes del Pallars.

El 22 de juliol el recital seguirà fora de la província, en aquest cas seran Carles Lapuente i Rosa Pou, acompanyats musicalment per Xavi Llosas, que recitaran al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí en el marc de les Nits d'estiu. L'endemà, 23 de juliol, l'Escola de Natura de Vallcàrquera (Parc Natural del Montseny) acollirà el recital de Jordi Aligué i Anna Ballbona, amb música d'Arturo Blasco.

Una nova sortida tindrà lloc el 31 de juliol, en aquest cas al Parc Natural del Delta de l'Ebre. La barcassa Garriga acollirà Yannick Garcia i 'Paraules a banda', amb Anna Maluquer i la Big Bang Valona, dirigida per Marc Egea. L'actuació s'emmarca en el setè aplec Bouesia a Deltebre.

L'1 i 2 de setembre el cicle Poesia als parcs recalarà al Parco di Porto Conte i al Parco Nazionale della Asinara, a Sardenya (Itàlia), on participaran Max Besora i Ricard Ripoll amb Marc Egea com a músic.

Els darrers recitals de l'any seran a la Font del Pradelló d'Olzinelles, Sant Celoni (Parc del Montnegre i el Corredor) el 18 de setembre amb Pepa Balsach acompanyada del Grup Montnegres. Andriy Antonovskiy i Catalina Girona recitaran el 9 d'octubre a l'ermita de Sant Feliuet de Savassona de Tavèrnoles (Espai Natural de les Guilleries-Savassona) mentre que Lluís Figuera i Dolors Miquel, amb la Coral de la Diputació, ho faran el 16 d'octubre al Conjunt monumental d'Olèrdola (Parc d'Olèrdola).

Tancaran el cicle Àngels Arguiñairena, Jordi Florit i Orland Monguillot el 13 de novembre al castell de Castellet (Parc del Foix) i Marta Darder i Ricard Mirabete al Mur de Begues (Parc del Garraf) el 20 de novembre.



Serà per poesia!


El program sencer, en PDF, aquí
I si voleu veure les intervencions (n'hi ha prop de mil!) dels poetes d'altres anys, aquí.
_____________________________________________________________
De blogs, roses i llibres



Pista 2/10: les meves veïnes no són gaire addictes a visitar el blog. Llàstima...!D

12 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011 a Blogville: Pista 1



Ja sabeu que està en marxa per Sant Jordi el "Roses, llibres i blogs", o el que és el mateix, una versió veïnal del blocaire invisible. Una manera més com una altra de fer-la petar  i anar fent amics/gues virtuals per aquest barri conjunt que és la catosfera.

Hores d'ara els 33 inscrits/es ja heu d'haver rebut el meu email dient a qui us ha tocat en gràcia, per fer-li el llibre del regal (elles) o la rosa (ells). Si no és així, reclameu-m'ho! Als veïns, que sempre som minoria en totes aquestes martingales, ens ha tocat dues veïnes a qui fer el regalet, ja que hem estat 11 nois per  22 noies. A canvi, cadascú de nosaltres rebrem dos llibres d'elles.

I els que no us heu apuntat i ara us sap greu,... què voleu que us digui? Un altre any serà!
Pista 1/ 10: Les meves dues veïnes tenen, com a mínim, una "a" al nom del seu nick.

10 d’abril del 2011

De la carpeta del veí: After eight

El blog de Tu mateix. Llibres, ens proposa per Sant Jordi un concurs suculent: escriure un microrelat de 50 paraules que combini cuina i erotisme, i que ha d'incloure, per força, el nom d'un/a escriptor/a. Heus aquí el meu:


After eight

L’aboco lentament i s’escola avall, Font ensucrada, amarada d’escalfor. Enfila els mugrons i cau turgent de l’encimall dels pits. S’enclota al melic. Esfilagarsant-la, l’empenyo amb la llengua fins la Rosa prohibida. El forat estret l’engoleix amb un espasme obscur. Em demanes dolçor en l’escomesa...

Quin gran lubricant, la xocolata desfeta!


8 d’abril del 2011

"Canigó: 125 veus", un projecte de Verkami


0, Canigó 125 veus - Vídeo promocional from Culdesac Produccions on Vimeo.

El Canigó 125 veus és el Canigó de Jacint Verdaguer llegit per 125 persones per celebrar el 125è aniversari de la primera edició del llibre. Una lectura polifònica que des del mes de gener es penja diàriament a la xarxa.

Els lectors, situats en diversos indrets dels Països Catalans, van llegint el llibre que conté la llegenda pirinenca que uneix els catalans de banda i banda del Pirineu. Hi intervenen veus tan reconegudes com Albert Om, M. del Mar Bonet, Vicent Partal, Gerard Quintana, Carles Duarte, Dolors Miquel, Perejaume, Moisès Broggi, Joan Laporta, Teresa Rebull, Montse Vellvehí, els Amics de les Arts, Joan-Lluís Lluís, Joel Joan, Lluís Soler, entre molts d'altres.

És un projecte concebut en ple segle XXI fruit de l’experimentació i del treball col·laboratiu que ha estat possible gràcies a la col·laboració desinteressada de tots els lectors que han cregut en la força d’aquesta proposta. La vàlua històrica i testimonial de Canigó 125 veus es ha empès als seus promotors ha donar un pas més: creure en el crowdfunding per editar un àlbum amb 4 DVDs que reculli aquesta lectura coral i inèdita del poema Canigó. I així ho veureu en Verkami. Podeu fer aportacions econòmiques (de 5, 10, 25 o 50 euros) i ser-ne partíceps. Els calen uns 6.000 euros i en porten uns 700.  I els falten poc més d'uns mes. Us apunteu?


www.canigo125.cat

6 d’abril del 2011

Salvem Acció Cultural del País Valencià

Copio el post directament del blog de la Els primers gestos del verd, de la Mercè Climent, amb el seu permís.

SALVEM ACCIÓ CULTURAL



AJUDA'LS A FER FRONT A LES MULTES


Com ja sabreu, Acció Cultural del País Valencià no ha pogut pagar la multa de 600.000 euros que li va imposar el Govern valencià per no tallar les emissions de TV3 al País Valencià dins del termini de pagament voluntari. Per això, a partir d'ara ha de suportar un recàrrec sobre aquest import que suposarà haver de pagar al voltant de 800.000 euros en un termini aproximat de 50 dies, quantitat que una entitat sense ànim de lucre com la nostra no pot assumir.

És per això que necessiten del vostre ajut, ja que el temps se'ls acaba, i si no fan front al pagament s’iniciaria un procés d’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles.

Us demanen, doncs, el vostre suport econòmic. Els podeu ajudar de tres maneres:

1. Agafant bons d'ajut (hi ha de 5, 10, 20, 30 i 50 euros, i podeu agafar-ne tants com vulgueu) a qualsevol Casal d'ACPV o a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, OCCC (C/Sant Ferran, 12) de València, per a repartir-los i vendre’ls entre els vostres familiars i amistats.

2. Podeu fer una donació mitjançant un ingrés als comptes: - 2100 0700 12 0200294927 - 2077 0001 27 3103581289

3. Podeu explicar-ho als familiars i amistats perquè col·laboren en la venda de bons i en fer que més persones participen en la recollida d'aportacions per a fer front a les multes.

Si voleu més informació, podeu simplement contestar al correu comunicacio@acpv.cat o telefonar a un Casal o a l’OCCC (96 315 77 99, ext 209)

Font: http://www.acpv.net/siatv3/ajudes.html
Crec que la causa s'ho mereix... 

4 d’abril del 2011

Del Museu Blocaire de Disseny Friki (54): Pilotes Balsa-Madril.Epanyol

Al xamfrà s'ha  posat una botiga de xinos, d'aquells "Basal de todo a mil". Realment són una font d'inspiració blocaire permanent. Vaig anar a buscar una pilota pel partidet d'entremanet setmanal de les Maleruveïnes FC del cap de setmana i em vaig quedar garratibat. Per un moment vaig creure que el Mourinho ens havia adbduit per no de caure derrotat el mes que ve... O que el Sánchez Libre ens havia venut tota la plantilla per un plat d'escopinyes... Cosa de xineses.


Ara, el que realment aconsguiran que les veïnes més discòles del replà es facin addictes a la cuina xinesa. Amb aquesta varietat de gustos, qualsevol!


Per cert, ja sabeu que podeu ampliar la col.lecció enviant-me imatges tan suggeridores com aquestes. Anirem ampliant els prestatges del Museu!

2 d’abril del 2011

De lectura (99): La moneda del malfat, d'Àfrica Ragel

 “…en determinats moments has d’estar prou boig
 per a poder dir les veritats” (p. 46)

“ A la vida, si t’equivoques no hi ha una segona partida,
 a vegades ni tan sols una única oportunitat” (p. 79)


Una nova Icària per descobrir?

Poblenou és un bell escenari literari. Ho han assajat diversos escriptors amb força renom. El més destacat, és clar, és la castellana Icaría, Icària de Xavier Benguerel, sens anar  més lluny. O Antoni Rabinad. O Jordi Coca. O Julià de Jodar. Africa Ragel sembla beure d'aquesta tradició que ennobleix als qui viuen i senten un barri com a propi, i volen testimoniar el seu tremp en planes viscudes. Un repte gens fàcil que l’honora.

Aquesta és la intenció primera del llibre, no ens enganyem. No està plantejada com una ruta literària però és  evident que l’autora ens ho posa fàcil. Ens dibuixa al principi del llibre en un plànol els indrets per on els personatges es mouen, amb fotografies incloses; a més d’indicar de tant en tant, a peu de plana, com si d’un llibre d’història es tractés, notes esclaridores sobre edificis, els personatges i els fets històrics que apareixen en el text.  Sincerament, no calia. Però és evident que  amb això ja ha posat en safata de plata la feina dels professors de geografia urbana que vulguin conduir  als alumnes per indrets de la memòria històrica del barri. En queden d’aquest professors? Sí, segur que sí...

I és que la Manchester catalana és ja un record als llibres d’història. En els darrers decennis del nostre govern municipal hi ha hagut recuperacions notòries i encertades. Hi ha reivindicacions pendents. Hi ha també grans pitafis especulatius. Però segueix viu l’esperit d’un barri que no conec prou, però que sento proper. Fa anys, jo també travessava les vies del tren per anar a veure un mar brut en platges que no convidaven al bany. Visitava un cementiri únic on s’hi enterraven celebritats i santets. Havia caminat per barraques que dibuixaven carrers agressius fets amb envans de fusta i cartró. Ara el Poblenou és un altre, per sort també. Però si la solució ha de venir de les noves tecnologies del 22@, de veïns autòctons foragitats per grans gratacels invertits o dels hotels de cinc estrelles en primera línia de mar, amb mi, que no hi comptin. Recordo algun post que he fet sobre com l’especulació del govern de la ciutat ha permès arrasar (sic) amb la fesomia de mig barri. No ens enganyem: el nou govern que vindrà no ho farà millor. La sort —o la dissort— és que ja no queda gaire bé res per tirar a terra.

Però anem al que ens ocupa. La novel·la parla d’una adolescència perduda. Una Icària albirada que cap protagonista assoleix. O sí?

Un terrible secret que amaguen la tensa relació entre dues famílies, els Agustí i els Messeguers, referència implícita als Capuleto i Montesco del Romeu i Julieta. Però aquí no hi ha una parella. Hi ha un trio. Més ben dit, un quartet. La Lurdes és el nexe d’unió entre tres amics, el Sergi (el seu germà), el Ramon (el seu promès) i l’Otegues (amic de tots ells). I ja us podeu imaginar que on hi ha una gallina i tres galls joves, per molt amics que siguin, es tendeix a mesclar els becs i la ploma. La novel·la s’inicia amb la  fugida intempestiva, un 10 de  gener de 1991,  de la Lurdes en una barca des de la platja de la Marbella, cap a un futur incert, trencant amb tota relació amb els seus companys quan ella té 21 anys. Com herència deixa un carta dividia en tres sobres —un per cada un—que, si ells volen, en el futur, hauran d’ajuntar per entendre el perquè de la seva fugida. Setze anys després d’aquell fet, en la febre postolímpica barcelonina, l’Otegues, que havia fugit a França on deixa una dona a qui mai va saber estimar, torna al barri per recuperar el passat (“Avui, amb trenta-vuit anys, se sentia sol, i la soledat és una influència dolenta quan estàs envoltat de gent.” (p. 43). Sent propera la seva mort i el seu interior el crida a saber el perquè d’aquell gran amor. En Ramon, la parella de la Lurdes, segueix sol, ocupat d’una botiga de llibres de vell que llanguideix les seves darreres hores. En Sergi, un home càndid i il·lús, que viu encara amb al mare i un tiet que se la beneficia, veu passar les hores fent de  venedor de bitllets de metro a una estació del barri,  enamoriscat d’una noia que veu cada dia i a qui mai s’ha atrevit a dirigir la paraula. Un plantejament ben curiós que pot donar molt de si.

El rencontre, després de setze anys de l’ensulsiada, farà reviure fantasmes del passat. I la recerca  de l’entrellat amagat en el missatge de la carta que va deixar la Lurdes empeny als amics a resoldre un misteri. El primer capítol ja planteja el dilema “L’inici”. La resta, (“L’ara”) és el camí cap el desenllaç; cap a la pèrdua de l’adolescència que la mateixa autora apunta en el prefaci.

A mi em sembla una novel·la que està ben plantejada però no acaba d’estar ben resolta. Està plantejada com un joc de pistes, una gimkana, que el protagonista principal, Otegues, acaba resolent; en un final tràgic que ja es traslluca a mesura que es coneix el malfat que arrosseguen les dones de la família Messeguer, la família de la Lurdes.  I que es concreta en una moneda que cada generació femenina hereta. Aquest salt pels racons del barri, ens fa veure que sovint anem sense mirar el que ens envolta. Els racons de la ciutat amaguen històries anònimes. Que a voltes, són col·lectives de tota una generació. Potser hi ha encaixos estilístics mal resolts que fan que la novel·la perdi  la versemblança que, opino, hauria de ser el seu màxim modus operandi. El mateix final —que no descobriré aquí—; o la manera com Otegues recupera un darrer escrit, em sembla un pèl poc creïbles. I això se’m fa més evidents en certs diàlegs del tot forçats. En canvi, en l’esperit dels personatges, íntimament lligats a la  sort del barri, sí que excel·leix. I la veu de la narradora omniscient, com un personatge més que interpreta el pensament dels personatges a través dels seus ulls, un bon encert. Més llarga i treballada, la novel.la hauria guanyat pes; especialment pels secundaris de la  trama. La  tia Roser, per exemple, la boja del barri que amaga la clau perquè Otegeus acabi per desfer l’encanteri, és una peça clau un pèl desfigurada.

Crec que l’autora té un sòlida base que podrà demostrar en noves aventures. La sé jove i amb empenta. És més, crec que acaba de guanyar recentment un altre premi.  Ànims, doncs!

Alguns altres hauran ressenyat de l’obra millor que no pas jo.

Ragel, Àfrica. La moneda del malfat. Ed. Saragossa, col. El cistell, 5. Barcelona, 2008, 182 p.

Puntuació: 6,5

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí