En el record d’una efemèride: plaça Sant Felip Neri, 1938
El facebook ja ho
té això… L’altre dia, xafardejant replans vaig veure que un antic company
d’escola parlava que el 30 gener s’ha esdevingut el 75è l’aniversari d’un
cruent bombardeig que va patir Barcelona per part de l’aviació franquista (eren
avions de la legió italiana) durant
la Guerra Civil. En aquell matí, en dues passades, una a les 9 h que ja va
deixar moltes víctimes i cases esfondrades del centre històric de la ciutat i
una altra a les 11.20 h, quan s’estava
treballant en tasques de desenrunament, la ciutat va ser sotmesa a una pluja de
foc amb bombes de gran pes que “foradaven” literalment edificis de cinc pisos.
Era els nous mètodes de guerra. No seria la primera ni darrera vegada que les ciutats
obertes patien d’aquesta manera de barbàrie. Una de les bombes va caure just en
aquesta plaça, a tocar de l’església barroca de Sant Felip Neri.
Aleshores no era tan gran com ara, ni tenia la font neogòtica
que es troba avui al bell mig – a la qual algun brètol o antiquari sense
escrúpols va manllevar l’estàtua de bronze d’un jovenet estudiant que la
coronava (hores d’ara deu ser en algun jardí
particular)- , ni l’escola que ocupa dos laterals de la plaça, existia. La
foto és de 1940. Més tard deurien ser duts aquí la façana renaixentista de l’antic
gremi del Calderers —que va estar a la plaça Lesseps també— i la de la del Gremi dels Sabaters (la que té
l’escut de Sant Marc, el seu patró, entre dos balcons), que estava al carrer de
la Corribia, davant les escales de la plaça de la Catedral. Precisament que el
Museu del Calçat estigui en aquesta plaça no es baladí. Cases viatgeres, doncs.
Per això m’ha fet gràcia veure aquesta fotografia anterior,
doncs a la construcció de l’escola. El bombardeig es va endur per endavant
l’església, que tan sols va mantenir la façana i part de l’estructura. I el més
important: va segar la vida de més de
quaranta persones, la meitat nens d’una llar d’infants que s’havien refugiat al
soterrani de l’església en sentir les sirenes prèvies al bombardeig. Una plava
en una paret de la plaça recorda la trista efemèride.
Jo vaig passar molts anys d’infantesa en aquesta escola. Nou
exactament. I vaig córrer i jugar a pilota per aquesta plaça innombrables
vegades. Ara no hi corro, però hi passo sempre que hi puc. És de llarg el racó més tranquil i amb més encant de tot
el barri Gòtic. Digueu-me nostàlgic. Recordo un joc que hi fèiem a l’hora de l’esbarjo
que en dèiem “Els quatre camins”. Això era que podíem recórrer per la part enllosada de la plaça que feia (com un parxís)
quatre camins que confluïen al centre i que s’unien entre ells als laterals. Si
hi aneu ho veureu. El joc consistia que
el que “parava”(el que començava el joc) havia de perseguir la resta de la
classe amb les mans juntes (aleshores érem 40 a classe, riu-te’n tu del numerus clausus actuals) fins a tocar-ne
un. Aleshores ja éreu dos a perseguir la resta. Però s’havia de fer agafats de
la mà. A mesura que tocàvem la gent —recordeu que no podies sortir del
“passadís” enllosat— la cadena s’anava allargant. I estava calculat que en ser
uns 20 ja era difícil saltar d’un “carrer” a un altre sense que algun extrem de
la corrua et toqués. En fi, allò era un joc adaptat a la topografia del terreny
i una manera de jugar ben ingènua. Digueu-nos beatífics. Suats sí que quedàvem,
però. Quan vam començar a venir noies a l’escola, ja vam fer altres jocs.
Recorda algú el que era el Cavall Fort? Allò de “¡churro, mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el pucher?”
Doncs no t’explico on ens agafàvem els
nois quan alguna valenta es prestava a posar-se a la filera de cavall sobre la
que saltàvem. Digueu-me espavilat. Ara, segur que qualsevol AMPA prohibiria
jugar a aquestes animalades que posaven seriosament en perill la columna
vertebral dels cavallistes...
M’ha fet gràcia recordar tot això quan ara, la plaça segueix
sent el pati de nens i nenes de la meva antiga escola i que deuen córrer per
parets clivellades per la metralla d’unes bombes que uns altres nens no van
veure ni caure –si de cas, sentit el xiulet ensordidor si que el deurien senti.
Després vaig saber que en aquest indret, es trobava la presó dels Renegats. El
centre de la plaça es coneixia com el Fossar dels Condemnats on s'enterraven
als presoners que eren condemnats a la forca en l’època que les execucions eren
espectacles públics. Una plaça amb història, doncs.
Sé que avui han fet un acte de recordatori al fet luctuós. I
que es demana que l’estat italià demani disculpes per l’execrable actuació de
bombardejar població civil. Què us he d’explicar de Gernika, oi?
Passegeu pel barri Gòtic. Entreu a la plaça.
Intenteu fer cas omís de dels turistes que es fotografien arreu. Mireu de seure
en la terrassa de l’hotel de luxe que ara hi ha (en la meva infantesa era un
magatzem d’antiquari totalment malgirbat) —això si aneu forts d’armilla, és
clar; perquè us canaran— i guaiteu
les pedres clivellades de la façana de l’església, que la metralla del
bombardeigs a n provocar (i no per cap afusellament de capellans que se sentia
dir dècades enrere). Tanqueu els ulls i penseu en un moment en aquell gener del
1938. I quan la pell s’irisi del calfred, celebreu que encara som vius i que
aquelles no tornin. Encara que a
d’altres indrets, són el pa de cada dia.
Aquí en podeu veure un petit
documental d’aquell bombardeig.
I també ho recorda un
blog de culte, on veure fotos després del bombardeig i d’on eren les cases
que s’hi van dur després.
I si voleu
aprofundir, consulteu el llibre de Villarroya i Font, Joan. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil,
1936-1939. L'Abadia de Montserrat, 1999. o el de ALBERTÍ Albert i ALBERTÍ, Elisenda. Perill de bombardeig! Barcelona
sota les bombes (1936-1939) Albertí ed.,
Barcelona 2009, d’on s’extreu aquest PDF.
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
