De la carpeta del veí (27): Fred indòmit

El 17 de març va ser el Dia de la Poesia Catalana a Internet (posats a inventar dies, oi?). El 19, va ser Sant Josep (aquest no és cap invent). I avui, 21 de març, el Dia Mundial de la Poesia. Prous motius perquè en parli, no?

Doncs mira, per partida doble:

Poso primer uns versos que he trobat per allí i que s'adiuen amb l'esperit del veïnat. Són del Carles Hac Mor, un franctiradors de llarga trajectòria. Potser el darrer dadaista.

I després, pujo a les golfes (no, no vull dir que em pugi al pis a noies de vida libidinosa), no; vull dir que vaig al quarto dels mals endreços de dalt, remeno   per la Carpeta del veí, i us poso un dels meus poemes. Àpali.

Fred indòmit

Em dono al mar

inclement i eteri,

rostolls de pedra encesa.

La figura del teu rostre 

s'emmirallen en una festa 

de llargues cintes blaves.

M’enfonso en un bosc espès

dels rínxols indomables

i el vent atàvic, ignominiós,

em perboca vells adagis.

Sé que del fred m'arribarà 

l’esgrafiat del teu nom.

Em dono al mar, sí;

i per ell salpo de nou

sense còdols a les mans

ni atzucacs a les genives.

I ara, silenci endins, pregunto:

“I doncs, d’on ve 

aquesta remor de cendres…?”

De la carpeta del veí (26): Judici

Judici

«Jo també hi era aquella nit. I totes les anteriors. Cert. Per què no he dit res fins ara? Doncs perquè ningú m’havia vingut a buscar. Sí. Ja li ho dic: ho vaig veure tot. I ara necessito que ho sàpiga vostè, senyor jutge.

»Feia dies que venia observant-la. Sempre el mateix ritual. Arribava entrada la nit, sola, arrossegant les seves pertinences. Seia al banc de fusta que hi ha davant del caixer, a esperar.  Quan algú hi sortia, s’aixecava ràpidament i, abans que la porta es tanqués, la travava amb un pal. Després, arraconava aquella muntanya de bosses i s’acomodava al fons, fora de l’abast de les mirades insidioses. No imaginava que, des d’on jo m’estava, li podia seguir tots els moviments. Posava calmosament uns cartons a terra, s’hi asseia i es treia les sabates. I abans d’ajeure’s, feia un darrer glop a una ampolla de vi. Tenia uns moviments mecànics, repetitius. Segurament l’alcohol havia fet estralls en el seu organisme. Mussitava frases inconnexes amb algun interlocutor imaginari. A cops, guaitava amb mans tremoloses fotografies velles que treia de la butxaca. M’hauria agradat parlar-hi; escoltar la seva història de desarrelament i oblit. No ho podia fer. Sóc sorda i muda, jo. Ja ho sap.

»Aquella nit va ser esgarrifós. Feia dies que em fixava en aquells dos gamarusos. No era el primer cop que entraven quan ella era dins. Ho feien només pel gust d’emprenyar-la. La dona no responia mai als seus improperis. Els ignorava. Però aquell cop va ser diferent. Potser l’excés d’alcohol d’uns, l’esgotament de la paciència de l’altra van fer el fet. No ho sé. Vull ser imparcial, jo. Li explico tan sols el que vaig veure.

»Els cops de peu, les escopinades, les entrades i sortides, el raig de gasolina, el llumí, aquella flamarada,... De cop, tota la roba i els cartons cremant, el fum,... Em vaig socarrimar tota, jo també. Era com si el sol hagués esclatat de cop, als meus ulls. I després, res. Un silenci atàvic. Llum de sirenes, els bombers, l’ambulància, tota aquella gent allí dins... En fi, ja ho han vist desenes de vegades. El que no sabia és que ara els interessés les meves gravacions de dies enrere.

»Diuen que em quedaré cega. Les cremades m’han afectat l’objectiu, el cablejat i la sincronització amb la central de dades. Sento dir que ja no els serveixo. Però sàpiga que la nitidesa del record em cremarà per dins; en qualsevol magatzem on m’entaforin. Cregui’m.

I no. No tinc més res a dir. »

De la carpeta del veí (25): Manifest

Manifest

Per a una rosa valenciana, en un data especial

Saps què, amiga? Fa temps que albiro la cadència de les ones, que bateguen impertèrrites; mil·lenàries, ran la platja dels oblits. Per sostre, hi ha un cel canyís, rogent, que es beu a dolces glopades. Hi ha un vent de cendres i un polsim al bosc; que remou velles temprances. Arreu hi ha encenalls de tardor, clots a ciutat, llums encesos als marges. Se’ns dibuixen nous paisatges, amiga, mar endins; allà on l'hortizó encalça els revolts de la memòria.

Fa temps que hi ha tot això, però hi ha molt més encara. Hi ha el teu esguard, on s’aboca un mar de ponts compartits, a l’horabaixa. Hi ha els teus llavis, talment la mesura del foc. El somrís límpid, la blana salabror dels teus pits. Les genives esmolades, els dit fibrats, les mans vidriades. El teu cos convuls, melós, apamant el sòl, i aquest gest inequívoc de nina/bruixa que et delata.

I si hi ha tota  això, amiga, és perquè és hora de retrobar-se; d’omplir-nos la butxaques d’engrunes i de mots alatrencats; d’amidar el pas i de beure plegats de l’ampolla de murtra; d’esbossar una sola ombra en el cel frondós del teus ulls. És hora d’encerclar el temps i desfullar-lo d’una manera lenta, sense ànsia, amb paciència infinita. És moment de besar-se a deshora, els dits encreuats, els cossos drancs amb l’esguard silent, premut, en un llaç rogenc de doble nus.

Però hi ha també la por del foc, el neguit atàvic, la destemprança del temps. Hi ha una remor vella: la pell tendra i fibrada; l’avidesa dels mots a la recerca dels secrets ombrívols. I a fora vila hi ha un vol d’abellerols distrets, servents del fruit tendre, saborós, prohibit, del desig.

Hi ha, finalment, el teu nom, amiga, d’un ormeig prou ample per mudar el vers i vestir de somnis tots els estels de la nit.

@elveidedalt, agost 2013

De la carpeta del veí (24): Un pati a l'escola

Té tot just quatre anys. Franqueja un portal de doble fulla, amb unes portes motllurades d’una fusta enfosquida pels segles. Davant seu, uns esglaons de marbre que arrenquen amunt, franquejats a banda i banda per dues baranes de ferro forjat que a ell li sembla llarguíssima i a la qual s’aferra amb un neguit comprensible per la por al desconegut. Dalt de tot, un rebedor i una porta amb un espiell enmig. Pica el timbre; blanc, rodó. S’agafa fort a la mà de la mare que l’empeny suaument quan el full s’obre. Darrera, apareix una dona d’edat indefinida, de cabell fosc i llis, uns ulls menuts en un rostre que és tot un somrís amable de dents amplíssimes. És la senyoreta Neus Salvat, la directora. Li allarga una mà per donar-li el bon dia anomenant-lo pel seu nom (com és que ja el coneix?), mentre amb l’altra aguanta pel collar una gossa que encuriosida, vol olorar les sabates enllustrades del noi, que avui estrena. El fa entrar a la saleta. A la paret, un quadre amb un paisatge rural i, incrustada, una capelleta amb una verge.

És el seu primer dia d’escola i un món s’obrirà als seus ulls porucs d’infant mansoi, tímid i encuriosit. Som el 1965. En ple Casc Antic. Unes lletres de colors, majúscules, sobre una placa blanca així ho anunciaven a la porta: “Escola Estudi PIPPO”. Aquest nom el conduirà durant tres anys de la seva vida —i uns quants més, quan vagi només a dinar perquè en la que farà l’EGB, no tenen menjador— i el marcaran irremeiablement pel futur, en un país que també s’anirà transformant al seu entorn sense ell ni adonar-se’n. Però ell no sap res de tot això encara. Ni del seu futur. Aleshores eren anys de jocs i aventures. Innocents.

Ara, quaranta-sis anys més tard, pare de família, la memòria és feble, però els records, aïllats i escadussers, són intensos. Passa davant aquell portal que fa anys és tancat però que un rètol anuncia una obertura propera, reconvertint la seva escola de pàrvuls (ara en dirien de primària) en nou equipament pel barri, un casal per a les dones. Es planta al davant i la seva memòria travessa la foscúria dels empostissats. I recorda...

Recorda aquelles aules àmplies,  de nens i nenes (les escoles mixtes eren una rara avis en aquell temps) on va aprendre a llegir i a escriure. Els primers números i les primeres normes. I en català! Som a inicis dels seixanta, recordem-ho. Recorda com aprenien les taules de multiplicar cantant-les cadenciosament caminant al voltant de l’aula: “tres per sis: divuit, tres per set: vint-i-un,...”. Recorda aquells dos llibres que sempre durà al rebost de la butxaca: La cafetera, de Ricard Salvat. Un conte entranyable d’una euga revoltosa i lliure. Tant de bo l’hagués guardat, anys després. I Rondalles catalanes; amb aquells versos d’aquell conte que deien. “Eren tres fadrins, digodins, de la sala capotins pimpoladins...”. Li cauen les llàgrimes en recordar com la mestra passava, entre les taules, llegint aquella i d’altres faules, com la del Joan de l’Ós, i moltes d’altres, que la memòria no albira a fixar. I com ells anaven enllaçant lletres per construir mots i frases. La màgia de la paraula, de la llengua!

Però sí que recorda la disposició de les aules, amb aquelles taules rodones de (sis?) cadires, de colors, al seu voltant. No eren gaire alumnes a classe. Quinze? Vint? No ho sap. Recorda que el primer acte de cada matí era el bon dia a tothom. Penjar l’abric i posar-se la bata, que estava arrenglerada amb la resta dels companys, amb el seu nom. Escola de dilluns a dissabte; perquè en aquell temps es podia anar els dissabtes a l’escola, tot i que era voluntari. Recorda sobretot, sobretot, aquell pati que li semblava immens, inabastable; de racons multifuncionals. Un pati d’un antic palauet, on els nens i nenes corrien lliures i joiosos. La filera que feien a la tarda per recollir la peça de xocolata, de codony o formatge acompanyat d’una llesca de pa per berenar. En sent l’olor, si s’esforça. Tots es barallaven pel crostó. Encara li dura hores d’ara la dèria per tenir-lo quan s’enceta una barra de pa a casa. 

Recorda aquell estany rodó, enmig el pati, envoltat d’una reixa de ferro que no podien saltar, amb aquells peixos de color vermell nedant amunt i avall  i una carpa negra, tan gran com el seu braç, que els empaitava. I aquella pobra granota que va morir, dessagnada, després d’una combat desigual. I com els tiraven molles de pa tot i les recriminacions de les mestres. I les tortugues mediterranies que s’amagaven entre el petit bosquet i el bardissar que envoltava l’estany, i acotaven el cap en ser caçades per les mans ansioses dels menuts. Els xiprers i eucaliptus del jardí, altíssims. Els terraplens des d’on saltaven en jocs que a ells els semblaven proeses atlètiques. Les rodes de camió gastades. Aquella atracció infantil, de bicicletes que giraven sobre un eix circular, i els saltadors de goma. 

Recorda saltar la corda amb les noies, tot i que algú pensés que no era convenient fer-ho als futurs homes de la pàtria. I la cova del fons, a tocar dels lavabos, una recreació de jardí romàntic, un indret màgic on amagar-se per recrear jocs imaginats i imaginaris. La finestra de barrots, oberta al carrer estret que circumval·lava l’edifici, avui transformat en plaça infantil, on sempre acaba caient la pilota amb que jugàvem al futbol i que un passavolant havia retornant-los-la amb força, sobrepassant la paret pel damunt, atenent els seus precs educats. “Gràcies, senyor, mil gràcies!”.

Recorda aquell dibuix del primer dia d’escola, en què les línies van sortir embotornades fora del marge. Un dibuix pèssim que volia amagar de la vergonya que sentia i que la mestra li va recollir amb una tendresa beneïtud. No recorda en aquells anys cap crit, cap recriminació, cap ensurt, cap queixa. I segurament deurien d’haver-hi. Ell era un alumne obedient però maldestre.  Recorda el primer enamorament, aquella nena de rínxols d’or, que la mestra amanyagava a la falda i ell es moria de gelosia de no poder fer... Meritxell es deia? Un nom que li esqueia...

Recorda la gossa de l’escola, la Daga, corrent amb ells pel pati; o passejant entre les taules mentre eren al menjador. I el dia que se li va endur una hamburguesa d’una queixalada, saltant sorpresivament sobre la taula. Perquè les aules es convertien en menjador improvisats. I els ressagats havien d’ajudar a les mestres a recollir els plats i els gots. Recorda la Rosario, la cuinera, aquella andalusa de pits onerosos, que comprava la fruita i les hortalisses a la parada que la mare i l’àvia tenien al mercat... Se sentia orgullós per això. R

Recorda les migdiades impossibles en unes tumbones de lona verda. I aquella escala que baixava al soterrani. Niu d’històries tèrboles. I la celebració del carnestoltes, de  la castanyera; i del caga tió (aquell empatx de caramels i llibres), i del pessebre que fèiem, dibuixant-lo, entre tots. I el dia del Sant Jordi, amb parades que els alumnes atenien davant els pares orgullosos de fer-los una compra.

Recorda, en definitiva, aquells tres anys de llibertat infantil. Sempre agrairà als seus pares que escollissin aquella escola perquè hi fes els primers passos. Recorda la tenacitat i el coratge d’uns mestres (la senyoreta Serra, el Campos, el Trilla, i d’altres que no recorda el nom) que creien en un país, en una cultura, en una manera d’educar i entendre la vida diferent a la del règim. Fins i tot, una escola que acceptava nois diferents, nois amb discapacitats, com era el seu germà, en Carles. Uns mestres que van muntar un altre centre precisament dedicat a l’educació especial per aquells pares que no volien amagar els seus fills “especials” a casa. 

Potser aleshores el nostre nen no sabia valorar res d’allò perquè corria encalçant altres nois, recreava les sèries de televisió al pati, escrivia petits contes i dibuixava somnis en llibretes de tapes vermelles que es doblegava per les puntes. Allò també li suposava un martiri. Com era que cap altre noi tractés tan malament les llibretes i ell sí? Era la seva creu. Però d’aquelles aules deurien sortir, com a mínim, bones persones. I això, en un món com el nostre, és el baluard primigeni que pot tirar endavant un país.

Ara, quaranta-sis anys més tard, s’atura nostàlgic davant aquell immens portaló (ara no li sembla tan immens) i evoca tots aquests i molts altres records. Pensa que aquest país hauria de fer un homenatge a tots els educadors que en el tardfranquisme van ajudar a forjar una generació d’homenets i donetes per aprendre a enfrontar-se al món d’una forma sana, justa i valenta. No feta a cops, ni a retrets. No deurien ser aleshores els alumnes més intel·ligents. No deuen ser ara els adults més espavilats. No deurien ni són millors que d’altres. Però sí van ser privilegiats. Els més oberts i cosmopolites. L’escola PIPPO —i per sort, d’altres escoles que com ella espigolaven la nostra ciutat i pobles— va ser un petita illa de llibertat en un país envoltat d’un mar mansuet de grisor asfixiant.

Algú va dir que una societat es valora segons sàpiga tractar els seus infants i els seus ancians. Però també als seus educadors. I els que vam tirar endavant en aquell centre encara perduren en la meva memòria i en la de molta gent. Em consta. Per algun motiu serà.

Serveixen aquestes línies, com a modest homenatge personal.

Gràcies per tot, senyoreta Salvat. Allà on sigueu.

De la carpeta del veí (23): Carta a una (des)coneguda

De l

[...] Mira enrere en el temps... En un temps no molt llunyà, quan va decidir no canviar-la per cap altra. No sap si ella encara n’està convençuda... Sí, imagina que sí. Ell no deu tenir l’eloqüència d’altres, ni la sagacitat d’uns; ni la fortalesa de pocs. De la bellesa ja no en parla, és clar! Però el dubte el neguiteja.

Mira enrere i mira els seus ulls. Uns ulls que no l’esgoten. Que el trasmuden en un mar d’ones vertiginoses. Li diu que van ser els seus ulls el que el van captivar. Bé, els ulls irisosos i els cabells llargs; foscos i rinxolats que duia en aquell viatge a Itàlia. La resta del cos va ser una descoberta posterior... Els pits tendres, les natges voluptuoses, el ventre llis, el sexe enfebrat,... I uns llavis carnosos, goluts. Uns llavis que va besar per primer cop una nit de festa major, recolzats sobre aquell Panda d’inigualable record. Un ulls que veu també en la J. i en el P. No pot negar que són els seus. Un ulls pels quals es manifesta. Un ulls que a vegades l’enceguen i que sovint, no entén què volen dir o li reclamen.

Mira enrere en el temps... Recorda una escena de prometatge en un jardí emboirat. La fonda d’aquell petit poble costaner on van fer l’amor per primer cop, delerosos i neguitosos en la descoberta mútua del cos. I totes les altres nits de sexe franc que vingueren després. I hores d’ara, encara no es cansa. Quant cops haurem fet l’amor, tots dos? Centenars? A quants llocs? Vintenes? De quantes maneres? Mil? S’encén només de pensar que la pot tenir de nou entre les cames. Que el seu penis erecte serà dins els seus llavis. Que el cavalcarà, com genet desbocat encenent la fosca. Que estarà dins seu, cargolant-se amb un desig delerós. Que li demanarà que la prengui pels costats, pel darrera o pel davant. Que li escrigui amb ungles de foc el seu perfil indòmit. Està escrivint aquestes ratlles i s’enerva només de pensar-hi...

S’aixecaria ara mateix i li llivanyaria el cos a besades. I què? És dolent desitjar-se? Fer l’amor és el millor peatge que es pot pagar per estimar. El moment més desitjat és el de l’arrencada. El moment àlgid, el de la mort cega. El moment més dolç, el del crepuscle. La intensitat d’ara no és la mateixa d’antuvi. La seva força, tampoc. Però li assegura que el desig roman indemne. A voltes, la mira en silenci i li avé de pensar encara: “Com és que em va escollir a mi?” La mira i no es cansa de desitjar-la. Sap que va tenir sort de trobar-la aquell estiu del 83, en un carrer estrany, perduda.

Si ara s’atura i es posa a pensar, li vénen moltes imatges al cap. La va buscar i la va trobar, tot i els recels inicials. S’han estimat a ciutat i en els viatges d’estiu quan encara no tenien fills i fugien a l’aventura, oceans enllà. Recorda el primer embaràs; el neguit primerenc i el dia del naixement d’en P., amb aquell ull mig clos, damunt el pit, que la fitava dient “sóc aquí”, mentre els seus es negaven de llàgrimes. I el naixement de la J., anys després, a crits de dolor i alegria. Els nens s’han fet grans. I ells també. Van venir estius salobres que encara perduren. Van venir més viatges i més aniversaris. L’escola. Les malalties i els maldecaps. Estudis i postgraus. Destins temporals i treballs finals. Pèrdues de gent estimada en el camí. Neguit de feines, deures i encàrrecs.

Però ell no parla de fets materials. Parla de l’amor primigeni. Cosit amb puntades de fil d’or i espart. Han tingut encontres i desencontres. Alguna esgarrinxada i desil·lusions. Altres amors i desamors voltant. Ruptures a tocar. Tots dos n’eren víctima i botxí, alhora. I en canvi, van salvar-se del naufragi. Potser anys enrere mai hagués cregut que arribarien  al quart de segle plegats. Tampoc sap si el doblaran. No li preocupa especialment. No li preocupa gens, vaja. Si estan bé, perquè preocupar-se del demà? Però està bé parlar-ne de tant en tant. Aturar el pas i dir-se: “Ei, sóc aquí! Tu estàs amb mi”?  Cal aprendre a demanar perdó quan es necessita.

Suposa que hores d’ara dir-li “t’estimo” és redundant. Però no innecessari. Després de tan temps és agradable i precís. Dir-ho i sentir-s’ho dir. Oi? Li ho diu, doncs i  li ho escriu en majúscules. Li ho diu amb la boca plena i les mans baldes. Demostrant-l’hi cada dia en les petites coses. Li demana si ho vol. Si ella també ho sent així.

Li demana que li ho expliqui ella, ara. A la seva manera. Amb les seves paraules. I el gest.

Tenen tota la nit pel davant.

I alguns anys més, esperant-los.

Voldran? [...]

De la carpeta del veí (22): Conte d'estiu

Per la Zel, en homenatge, en el seu quart aniversari

Conte d'estiu 

 

­

…Dos, tres, quatre,…i cinc; xof!

—Ara tu.

…Un, dos i…; xof!

—T’he tornat a guanyar!

Sempre igual. No hi havia manera. Ella sempre ens guanyava. Tant era si ho fèiem a llençar còdols de platja sobre el mar per veure quants bots feien sobre la superfície plana, com a pescar crancs de riu o a pujar a la branca més alta dels alzinars que envoltaven el poble.

Era desperta, directa, àgil. Inquietant. Desimbolta. Inassolible.

—Jo, quan sigui gran vull ser com tu —li deia, acceptant la derrota.

—Jo no seré mai gran!

I mentre ho deia, prenia la bicicleta i arrencava a córrer, corriol avall; sense saber prémer els frens ni voler evitar els sots que trobava al seu pas. Impossible encalçar-la.

—Tonto l’últim!

I l’últim, solia ser jo.

Així eren els estius a l’Empordà. Temps de jocs, rialles i confidències.

Era una ànima solitària. No venia mai amb la colla, però sempre apareixia quan menys t’ho esperaves. Vivia tot l’any als afores, en un mas aïllat, prop el penya-segat, a tocar del far. Els seus pares n’eren els masovers. Tenia la pell colrada pel sol i la sal de mar dibuixada als llavis, molsuts; i un ulls infinits que semblaven abastar-ho tot. Els cabells curts li conferien un aire de masculinitat que no pretenia amagar. El primer dia que la vaig conèixer va venir a trobar-nos a l’espigó on érem tots el de la colla, buscant crancs, estels de mar i garoines. No cal dir que, pixapins com érem, ens espantàvem de les picossades i les punxades que rebíem en agafar-los.

—Us heu de ficar dins l’aigua si els voleu trobar. Us veuen venir d’una hora lluny!

Ella ja en duia un saquet ple i no va tenir cap neguit en repartir el botí amb nosaltres. No hi era mai, però sempre apareixia quan menys l’esperaves. La trobàvem als prats on jugàvem a pilota o enlairàvem estels; les nits de lluna plena quan fèiem fogueres a la platja i encadenàvem cançons a la guitarra; a les barraques els dies de festa major; les nits de ball populars a la plaça dels oms; voltant per la cabana que havíem aixecat amb fustes robades; al cementiri de cotxes on solíem amagar-nos per fumar els primers porros i beure els combinats; a sota el far on esperàvem sortir el sol... Sempre se’ns afegia sense demanar permís. Ella en feia cas omís de mirades receloses. Quan les nostra xerrameca l’avorria, senzillament s’alçava i se n’anava. Mai deixava que ningú s’hi apropés més del compte. Les noies de la colla no la podien sofrir. “Vols dir que va algun institut?”, “Jo crec que és òrfena”; “Has vist quins cabells que duu?”, “Mai l’he vista amb faldilles...”. En canvi, els nois, la desitjàvem en silenci.

Una nit, a les acaballes de l’estiu; quan els dies es fan pesarosos i alguns companys ja feien maletes, la vaig trobar ran del camí que duia al far. Havíem quedat que ens trobaríem allí amb tota la resta per fer els darrers glops de comiat de l’estiu davant els primers raigs de sol.

—Esperes algú?

—No. Però podries ser tu el motiu...

Vaig veure clarament que em prenia el pèl.

—Potser t’has perdut? —vaig fer, per seguir a la seva alçada.

—Sí. I no trobo el camí de ca l’àvia. M’ajudes a buscar-lo?

Per seguir el joc, vaig deixar la motocicleta recolzada en un garrofer i vam passejar pels marges dels camps de gira-sols, ja assecats, a punt de ser recollits. Un ruixat de capvespre havia deixat un cel encès d’estels sense lluna. I un garbí humit s’aixecava des de la costa, embolcallant la nit. De cop, un soroll de branquillons i un mussol va emprendre el vol davant nostre, sortit del no-res. Li havíem espantat la presa. De l’ensurt, se’m va agafar a l’espatlla amb les dues mans.

—Creia que no tenies por de res, tu.

—Tan sols de créixer...

Vam atansar-nos a la bassa que era a prop. Vaig encendre un cigarret i li vaig oferir una pipada. La nit era plàcida i la frescor intensa. Rauc de granotes i udols de tórtores al brancam dels oliverars... La vaig veure tremolar lleugerament.

—No tens fred?

—Vine, t’ensenyaré un secret.

Em va prendre de la mà i, davant meu, m’arrossegà a la barraca on era el motor de la bomba d’aigua que regava els camps, amb aspersors amagats per l’herbei. Era una construcció senzilla, de parets arrebossades, amb una porta de ferro i una finestra de fusta al cantó oposat. Va posar la mà sota una de les teules del sostre i en tragué una clau.

—I això?

—Sé on la guarda l’amo. A vegades he vingut a ajudar-lo amb el tractor.

Entràrem. Tot era fosc.

—I ara?

—Duus foc, oi?

Amb l’encenedor, va apropar-se a una lleixa a mitja alçada. Va saber trobar dues espelmes que van il·luminar l’estança. La maquinària de la bomba era en un racó i la resta de l’espai l’ocupaven eines de camp i bidons de gasoil. Caixes amb sacs, una lleixa amb estris de cuina i una màrfega a terra completaven l’escenari adust.

—Vaja..., aquí et deus amagar més d’un cop, oi? No hi deus amagar l’àvia?

No va respondre. Rere unes caixes va treure una ampolla de whisky. Va fer un glop sec i me la va passar.

—No dius que tenies fred? Té.

Vaig fer un glop llarg. Potser era el primer cop que estàvem sols; un tant a prop de l’altre. Vaig veure en els seus ulls un esguard que no vaig saber intuir. Ara que em fitxava, duia un vestit amb una faldilla florejada a mig genoll. Vaig voler veure en el seu somrís un desig obscur i antic.

—Vindràs al far? Hi anem tots a veure...

—Ho vols de veres...?

Va ser ella qui duia la iniciativa. Va prendre’m per la cintura i m’apropà el cos, amb la mà rere el clatell. Jo li treia un pam d’alçada i li veia aquells ulls melosos on m’hi hauria negat si m’ho demanava. Els seus llavis tenien un gust a herba humida i llúpol torrat. Em va fer ajupir i em va conduir la meva mà al seu pitram. Els tenia petits, però ferms. M’hi vaig abocar a cor què vols. Buscava amb ànsia el gafet que alliberava el pits del seu reclòs. Ella reia de la meva maldestresa i em deixava fer. A la fi, veient que no me’n sortia, em va ajudar a deslliurar-se els sostenidors. Jugava amb els seus mugrons erectes i li besava els pits, sense saber què més fer, tímid a iniciar noves recerques. La llum espurnejant de les espelmes tenyia el seus cabells d’un roig tornassolat. Em va empènyer enrere i em va fer estirar sobre una manta de tacte aspre i ressec que va treure d’una caixó. Em va llevar el jersei i em va abaixar els pantalons. Una erecció inajornable no amagava la combinació de nervis i indecisió. No m’importava.

—És el primer cop, oi?

—I tant que no, què et penses? —vaig respondre, ofès.

Em va tornar a empènyer enrere amb la mà al pit, i va llevar-se el vestit per damunt el cap. Va lliscar per sobre el meu cos; avall, fins empresonar-me el sexe amb els seus llavis molsuts. Jo em volia fondre. Sentia una humitat que espurnejava al baix ventre. El sexe se m’enduria i una pell de préssec m’encerclava el cos. Si seguia així no em podria contenir. La vaig empènyer cap als meus llavis i vaig deixar que s’acomodés sobre meu. Vaig entrar en una cavitat humida que no veia, però que encaixava ben endins. Vam cavalcar plegats, en una dansa on ella era el timoner i jo el grumet. Va acompanyar-me en el balanceig, amb un zel que demostrava una perícia llargament assajada. Les cames se’m van trencar de plaer i era com si la meitat del cos volgués enlairar-se amunt; presa d’aquella sensació d’ofec que em cremava per dins i per fora. En el punt àlgid, no vaig ni saber cridar. Ella ho va fer per mi. En obrir els ulls vaig trobar els seus que m’escrutaven i reien sols.

—Per què m’enganyes....?

—Perquè mai em vas ensenyar abans...

La vaig besar de nou. I vam deixar que la nit ens agombolés en un nou viatge. Però ara era jo el mariner intrèpid que sabia com desplegar el velam. Van passar les hores. Clarejava. Vam estar molta estona abraçats, muts, amb la manta cobrint-nos la nuesa; retuts de dibuixar-nos el cos amb els llavis i encendre mots malaltissos a cau d’orella.

—Demà passat tornaré a ciutat –vaig dir, a la fi.

—No et veure més, doncs?

—L’estiu vinent, potser.

—A mi també m’agradaria fugir lluny d’aquí. Algun dia. Aviat... Ben lluny.

­—Quan siguis gran?

—Jo no seré mai gran... Ja ho saps.

I en dir-m’ho, reia d’aquella manera que podia encabir—hi tota l’eternitat estant.

Però no hi hagueren més estius. Ni més hiverns.

Els anys van passar. Els paisatges van ser uns altres. Els companys, també. Anàvem creixent i la colla s’anà disgregant en parelles que s’alternaven, ara uns, ara uns altres. Algunes encara perviuen, fidels a la monotonia d’un pacte tàcit segellat amb càrrecs en despatxos oficials heretats de pares o sogres complaents  i juntes d’accionistes de firmes d’advocats. Amb alguns antics companys seguim trobant-nos en sopars informals, tancant locals d’oci d’amors furtius; sortint els caps de setmana en bicicleta o navegant en vaixells a ports avorrits, de tant atracar-los. Jo mateix vaig caure en un d’aquests dissorts fa temps. I em vaig alliberar fa ben poc. Sense ferides ni plors per ambdues parts. De petits, havíem après a ser ànimes civilitzades i no fer escarafalls en el dol. Ni en el propi.

Ara, avui, anys després, amb el pèl grisós, torno a visitar els paisatges de l’adolescència. Els canyissars del riu són ara un carrer urbanitzat de fanals mig fosos. La masia del penya-segat, un hotel de luxe tancat fora de temporada. La bassa, encegada sota un centre comercial on treballa mig poble. Els camps de gira-sols, un camp de golf que deuen regar altres aspersors a hores convingudes.

Ja no queda rastre de la cabanya on vaig ser home per primer cop.

He preguntat per ella al bar del poble, on he anat a fer un mos. Els billars i futbolins són ara un annex de taules rodones on s’apinyen noves fornades d’estiuejants anodins. Ja no hi ha cinema. I la plaça dels oms, on vam ballar abraçats una darrera nit, és avui un pàrquing encimentat, rebullit per un sol que hi cau a plom. Algú m’ha fet saber que ella és ara la mestra del poble. Una escola rural integrada on tira endavant una dotzena d’infants de diferents edats.

L’he anat trobar on suposava seria en aquella hora del capvespre: a la cala del far, gaudint del sol de mitja tarda. Hi havia mitja dotzena de nens corrent al seu voltant. Els ulls no mentien. Eren els seus. Dos bessons, de no més de cinc anys, se li enfilaven per les cames i els amanyagava el cap.

Vaig atansar-m’hi a poc a poc; com si en cada passa refés els anys que feia que no ens vèiem.

No havia perdut el seu somrís. Ni aquella pell colrada de nit foscant. Em veurem arribar, va incorporar el cos amb un gest dubitatiu, com incrèdul i sorprès... Al moment vaig recordar aquell foc als llavis i unes genives blanques que reien pertot. Encara duia la mitja melena, de pèls rebels.

—Has tornat...

Jo duia dues pedres a les mans. I una derrota rere meu.

En arribar a la seva alçada, vaig llençar una pedra al mar.

“Un, dos,...”; xof!

—Deixa’m a mi —i em va prendre l’altre còdol de la mà.

“Un, dos, tres, ...quatre,...; xof!”

—He perdut pràctica. Però t’he tornat a guanyar...

En aquell moment vaig pensar que aquell era un bon lloc on deixar-se arrelar. Ara mateix. Per sempre.

Jo, ja m’havia fet gran.

I ella, no havia fugit.

© elveidedalt, agost 2011

PS  

Gràcies, Zel, per deixar-me entrar al teu blog en el mes del teu aniversari. Un mica, has estat la culpable que encara tingui ganes de seguir escrivint. Saps, jo també d'aquí poc en faré cinc. Una eternitat! I cada cop em sento més gran... Una mica, t'imagino com la del conte. Espero que t'agradi.

De la carpeta del veí (21): Els estius...

Per la Montse, en el dia del seu sant.

Sempre tornaven, inexorablement, els estius.

Acabava l’escola i just enfilàvem la nacional, corrua inacabable de divendres el tard, cap a la casa d’estiueig. De nou, un cotxe carregat de roba, estris de platja i il·lusions renovades. Olor d’humitat a les parets que la nova llum trauria. Pel davant, s’albiraven dos mesos llargs sense rellotges. El temps era un aliat aleshores. Era el retrobament amb els altres estiuejants i els nois del poble. L’equip de futbol local operava miracles. Campions juvenils de comarca. Després del partit, cadascú amb la seva colla perquè era impossible fer-ne una de sola. Les noies eren sempre el tema de conxorxa o disputa. Tardes de cinema de sessió doble. Cabanes enmig del bosc. Les primeres Cota74, on ens encabíem tres i sense casc. Capbussaments a la platja de dia o a la piscina, de nit. Embaladits amb el tou de carn de les cuixes i els mugrons  de les més atrevides o incautes. Matins d’orxata i granissats. Revetlles amb combinats amargs que bevíem d’amagatotis. Moments pels primers besos robats al vol. Les primeres rebregades per damunt una roba amarada de suor. El ball a l’envelat, a la casa gran o al poble veí. Autoxoques, muntanyes russes i balins. De cop, la mort sobtada, inexplicable, d’algun amic que ens trasbalsava tots. Algun diner extra fent cangurs, pintant parets o rentant cotxes en pàrquings de dimensions insultants.  Classes particulars pels repetidors. Els primers balls lents, agafats; amb cantautors italians empallegosos o joves rockers acaronant un impuls encara impossible  d’acomplir.  Papallones a l’estómac i una cremor a l’engonal, que ni les revistes de dones nues apaivagaven. Fum de cigarrets robats de casa. Versos esparsos, mal rimats, extrets de plomes foranies. Sempre la batalla amb colles rivals, a cops de roc,  pel domini del tros. Coca de vidre i pastís de gerds a la vesprada. Escapades de nit, d’amagat dels pares, en trobades màgiques, al cementiri o les runes del castell, on s’operaven estranys sortilegis. Corredisses de típiques malifetes en botigues de souvenirs o restaurants de menjar infecte. Tardes de minigolf i futbolins. Campionats de ping-pong.  Estels fugaços dalt de turons boscosos, fent bivac, embolcallant la nit de contes i rondalles, planys de guitarra, sessions d’espiritisme  o d’acudits verds. Enceníem la boira dels matins ran de mar, en combats imaginaris de pirates i corsaris; fumejant fogueres. Banyadors estrets, aguantant la respiració, bussejant a la recerca de tresors de dia i crancs de nit; salpant en barques que voldríem enfonsar per renéixer amb les sirenes dels argonautes. Salts al buit des de penya-segats altíssims, impertorbables al vertigen i a la por. Aplecs de festa major; revetlles caloroses i acolorides amb música en viu i moviments de ball ridículs. Els primers intents de besar en llengua estranya: “Kiss me”, “Je t’aime”. Promeses d’amor etern que es trencaven  sense rancúnies ni gelosies; com es trencaven els cors per una mirada extasiada; el frec d’un llavis damunt la galta; la cremor d’un braç damunt el pit. Focs d’artifici per cloenda.

Érem joves. Érem cadells. Érem innocents i vacus, potser. Immunes a la derrota. Tastaven cada matí la  felicitat del retrobament;  la riallada còmplice; l’abraçada fidel. Era l’època abans del combat; escuders sense armes. Morírem abans de saber que érem vius.

Eren els estius. Els nostres. Els que ja no tornaran ni ens duran enlloc. Són allí per sempre, per obrir-los i acaronar-los  quan la nostàlgia estreny. Sense cap més motiu ni pretensió baldera. És la finestra que vaig obrir ahir veient aquesta pel·lícula. Herois.

Jo també vaig tenir una colla. I en ella, hi havia un noi com  en Rotis, diferent. Únic. Sense complexos. Sincer i natural. Com són tots ells. Per això em va agradar. la pel.lícula Per això i perquè sempre hi haurà, dins l’estoig, en un racó de l’armari, els amics dels estius. No saps què se n’ha fet d’ells ni importa gaire. El que importa és que hi eren aleshores.

I tu, entre ells.

De la carpeta del veí: After eight

El blog de Tu mateix. Llibres, ens proposa per Sant Jordi un concurs suculent: escriure un microrelat de 50 paraules que combini cuina i erotisme, i que ha d'incloure, per força, el nom d'un/a escriptor/a. Heus aquí el meu:

After eight

L’aboco lentament i s’escola avall, Font ensucrada, amarada d’escalfor. Enfila els mugrons i cau turgent de l’encimall dels pits. S’enclota al melic. Esfilagarsant-la, l’empenyo amb la llengua fins la Rosa prohibida. El forat estret l’engoleix amb un espasme obscur. Em demanes dolçor en l’escomesa...

Quin gran lubricant, la xocolata desfeta!

De la carpeta del veí: Nostàlgia ( i II)

Recordo els seus primers passos al replà, ara fa quatre anys, tímids, silenciosos; expectants; serens. Recordo aquelles sessions al cinema tardorals, on en sortir de la sala, enlloc de comentar acaloradament la pel·lícula (sempre en blanc i negre), es tancava en un mutisme somrient. Caminava pensant que potser Gregory Peck l’esperaria a la cantonada per convidar-la a pujar en moto. O George Peppard li regalaria algun diamant. O Willian Holden la convidés al seu estudi parisenc. O Sean Connery l’estimes sota un faig centenari. Jo no bec i sóc gasiu, no viatjo i odio els boscos; per això mai vaig gosar convidar-la a sortir. Dona d’aigua. Recordo quan posava una cançó de Marvin Gaye i la sentia ballar, sola, a pis del costat, amb el fru-fru del seu vestit de ras per única companyia. Sabates vermelles planes, sense complements. Recordo això i moltes altres coses. Recordo quan en les festes veïnals regirava amb la mirada tota l’habitació i acariciava tots els objectes que decoraven l’estança, per memoritzar-los i recordar els bells moments viscuts. Ens mirava a tots i imaginava un futur de vi i roses, en alguna llar amable, envoltada de llibres i vells amics, amb sabatilles a la vora del foc. Vam ser feliços a  Blogville. Sí. Encara ho som els que hi restem.

Un dia la vaig sorprendre a l’ampit de la finestra, albirant el cel. Tenia roba a mig estendre i  em va confessar que sabia volar. Ella era una bird girl i les noies ocell van al cel em va dir. Potser des d’allà dalt ens mira ara, còmplice en les nostres trobades vespertines. Recordo quan al final de les festes al terrat ens tiràvem les cartes, i a mi sempre em sortia un final feliç que mai s’acomplia. Potser era una mica bruixa. Potser una mica fada. Una Wendy sense el seu Peter Pan. El dia que ens vam conèixer en algun lloc ple de boira, em va prendre de la mà i em besà desprevingudament. Mai vaig entendre el perquè. Se sentia fràgil i en canvi, era forta. Més que cap de nosaltres. Sempre m’agafava amb el pas bescanviat; impossible d’encalçar. Les seves planes eren les més enigmàtiques. Els seus textos m’eclipsaven, llevats d’asprors, embolcalls de cotó fluix. I per això n’era presoner fidel. Com tots els veïns. Ella ens deixava notes a la bústia en el seu castellà impol·lut que sempre llegíem amb devoció escolàstica. Mai vaig respondre cap aclamació. Potser era càndid aleshores... Potser  tímid. Potser fidel. El desembre sempre acompanya el plor abans d’agafar el son, encara que tinguis a algú a aquí abraçar-te, algú amb qui cremar el foc del cos, que cap gelera apagui. Vaig cremar molts somnis en la banyera, jo. Metamorfosi del desig. I sé que té un amic fidel que mai abandonarà ni bescanviarà per ningú. Això l’honora i dignifica.

Quan se’n va anar ens va deixar un llibre per llegir al veïnat. Per acabar-lo, ho hem fet amb píndoles, com el remei a una malaltia exsangüe. Ha estat un bàlsam en una tardor eixorca, freda, que sembla no voler acabar. Algú em diu que l’ha tornat a sentir feinejar pel replà. Miraré per l’ull de bou, amatent als seus passos... sempre silenciosos, desprevinguts, noctàmbuls.

Buscaré un final feliç a una història que no té principi.

Hi ha escenaris on la gent sembla inventar-se i dibuixar un perfil eteri. És com fer un regal a un amic invisible. Un regal om aquest: incomprensible, incongruent, inajornable; que et graves a la pell i cap sabó neteja.

El mes de desembre és un més trist, sí. Però acabarà. Com acaben totes les històries tendres. Enceses. O imaginades.

El mes de desembre és un més enquistat a la nostàlgia.

Nostàlgia de veïns.

Nostàlgia de l’Emily.

De la carpeta del veí (20): Nostàlgia (I)

El desembre sempre ha estat un mes trist. L’avantsala d’un nou any. Dies de treva davant nous combats que s’albiren. Temps de cels grisos, encapotats i rúfols. Potser aquesta grisor esparsa es contagia al replà. A les baranes i als esglaons. A les bústies i als vitralls. Als polsadors i a les frontisses. Les hores es prenen un respir. Els matins es lleven amb cants breus a les dutxes. Però el replà mai ha estat frontera. Les ràdios evoquen melodies lentes que inciten al ball. Però ara ja no les sento. O no les escolto. Els esmorzars es fan a la cuina dempeus; són frugals, fugissers. Els bons dies al replà o a l’ascensor són curts i esparsos; sense més peu a la conversa. Hi ha pressa per sortir de casa, agafar el transport públic i entaforar-se a la feina o a l’escola, cofats en abrics pesants i bufandes acolorides. Temps de paraigües i herbes remeieres. Hi ha una sensació de derrota per tot. Però no hi ha hagut cap combat. El combat és cada dia. Amb un mateix. Sé que a ella tampoc li agradaven els desembres. Però tot passa. I tot queda, que diria el poeta. El negre és el seu color preferit. Darrerament el veig per tot, esperant l’esclat d’una nova primavera. Sé que pel març retornarà, com fan els estornells. El mes del desglaç i les roselles. Fràgils i previnguts, com ella, sense estridència. La llum al replà no il·lumina com abans. Ara veig ombres arreu. Veig remolins de fum pujant per la finestra. Sento el trepig de talons rere els envans. Conec tots els veïns per la manera de caminar. I darrerament són massa els cops que ja no identifico algunes passes, antigament familiars, casolanes. La gent fuig i no torna. Deuen ser feliços també, en altres illes. Els ecos de la memòria me’ls porten al davant. Els retinc a la ninetes, però s’esvaeixen tot seguit, com fils d’argent entre els dits. Hi ha d’altres veïns nouvinguts; que riuen, juguen, criden, s’estimen. Jo també vaig ser jove. I també vaig estimar. Ho vaig intentar, almenys; una vegada. O dues...

Ja no sento aquella olor de cafè que puja amunt, pel celobert. La cuina es fosca i no se sent plorar Billie Holiday al transistor. Ombres passegen entre pots oblidats als prestatges. Ja no se la veu al bar del davant on coincidíem en vermuts dominicals; la premsa del dia sota el braç; un croissant en dies de festa. Ja no li encenc les cigarretes que xuclava parsimoniosament. Tant com lentament semblava transcorre el temps al seu voltant, volutes de fum enterbolides pel silenci trampós. El temps. Sempre el temps. No hi ha rellotges a les parets. Fa temps que ja no miro com avancen les busques. Ja només encalço incerteses. Viscudes voluptuosament. En sortir al replà ja no sento aquella olor de tabac negre que sempre l’acompanyava, ni el taral·lareig d’una cançó de Corl Porter. Fins i tot trobo a faltar el gosset que saltironejant escales avall –ella sempre baixava a peu— s’encreuava entre els meus camals mentre movia, nerviós, la cua. Mai m’han agradat els gossos. Potser perquè sóc un felí mansuet amb ungles ratades.

Obriré la capsa de fusta on una ballarina jove giravolta i em mira amb somriure gastat. Va ser el seu regal de comiat. Dins, agulles de cosir que no punxen, de ratades com són. Estimar en temps de guerra. Escolto una ària encesa mentre prenc un te verd. Totes les àries em sonen vàcues, ara. Fumo una cigarreta del paquet que va deixar oblidat al rebedor; la darrera. Estossego, desacostumat com sóc al tabac. Llegeixo versos de Silvya Plath, contes de Salinger o de Capote on trobar la clau de volta. Ella m’ho deia en castellà precís: «Es tiempo de tréboles de cuatro hojas, y de dejar atrás la mala suerte». Ella ha fugit, a buscar la seva. Em tiro les cartes. La mort em mira de reüll.

Se’n va anar sense estridències. Deixant la porta oberta i la clau al pany. Potser se’n va anar amb un estol d’oques salvatges que volaven cap el sud. O lluint el seu barret de llana damunt una bicicleta antiga. Potser pujarà a una branca de bedoll mirant d’atansar la lluna, recitant algun vers del seu estimat Atxaga: «Moveré las ramas de los árboles, que dejarán caer sus manzanas para ti. [...] Seré tierra y hierba fresca. El mar que te envuelve en verano, y el sol que te acaricia... Todo esto seré yo.» Jo també de jove escrivia versos. Però vaig perdre la ploma de les metàfores tristes en algun bar de carretera. Potser la nit que vaig descobrir que les nines es desfullen pels encaixos. No ho recordo bé. L’alcohol es tenyia de roig en les llengües entrellaçades a la barra. Em vaig llevar en uns llençols estranys. Ara ja mai més he après a dormir sol a les nits.

Potser ella també es creu una dona inacabada, com la seva escriptora favorita. Per mi sempre serà Jane Austen. I en canvi ella perseverava en ser la Ventafocs. O la senyora Muir. Ja no la puc mirar als ulls i saber com està. Les ulleres fosques dissimulen unes nines que escrutaven entre línies. Recordo, això si, un ulls marítims.

Recordo això i molt més encara...

[continuarà]

De la carpeta del veí (19):L'horitzó infinit

Me'l varen demanar per unes casualitats de la vida, els de la revista Viure en família, fa un temps. No és que tingui cap vincle amb la línia editorial de la capçalera, però m'ha sorprès gratament la qualitat dels seus continguts. Especialment l'entrevista sobre "l'educació lenta" (lligada al moviment slow) entre els pedagogs Joan Domènech i Carl Honoré.
Havia de fer un conte que parlés d'alguna manera, d'una relació familiar (l'incest, no; veí, em vaig dir a mi mateix). I que més familiar que els  vincles i els somnis que s'estableixen entre un avi i un nét? El conte ha sortit imprès en el número 36, d'octubre-novembre (p. 44.

Doncs aquí us el deixo (si cliqueu a sobre, s'engrandeix):

De la carpeta del veí (18) Memòria visual

El relat que vaig presentar al concurs de relats curts on line en TMB

Memòria visual

Sempre m’ha agrada’t observar la gent. Fixar-me en els detalls. Intuir què faran sense que se n’adonin. Per això em van escollir. Per això sóc vigilant. Però avui em traslladen. No sé pas on encara. Ningú m’ho ha dit. Fa temps que ho suposava, malgrat tot. No em demaneu com: ho sabia i prou. En el meu ofici cal ser intuïtiva. Ho havia sentit en converses caçades al vol i en mirades aïllades dels meus superiors. No xerro gaire, jo. Sempre amunt i avall per les andanes, per les escales mecàniques, pels passadissos. Aquest és un món on és impossible avorrir-se. Ser aquí sota és com viure en una ciutat en petita escala. Botigues, bars, quioscos, músics ambulants, caixers,...
Aquest nit faran el relleu. Encara que ningú m’ho ha dit directament; ho sé. I és injust, perquè jo encara em sento útil. Però tres anys aquí baix és massa temps. I els nous empenyen fort. Més adaptats, més preparats. Amb més recursos. No saben que l’experiència és un grau? M’he passat la vida vigilant passadissos i algú haurà dit prou en algun despatx. I serà prou.

Són prop de les sis del matí. Ningú passeja per les andanes. No circula cap tren. Hi ha un silenci estrany. Estem al pic de l’estiu i en canvi, l’aire que ve de dins el túnel sembla glacial. Sento música. Deu ser la Desi, a l’andana del davant, que passa la baieta cantussejant la melodia que deu sonar al seu Ipod. Veig venir els operaris. Són l’Ivan i en Hassim. L’un es peruà. L’altre marroquí. Parlen sovint dels seus pobles tan llunyans i tan propers alhora. Històries paral·leles calcades d’un mateix guió. La gana, la misèria o el desig de prosperar. He vist el mateix discurs en moltes mirades dels passatgers en les aglomeracions de cada matí. Són històries tot el que jo acumulo. Bocins de vida que la meva memòria reté.

He fet un bon servei a l’empresa. Gràcies a mi, els revisors han enxampat carteristes reincidents o espavilats que havien saltat per damunt la tanca. No se m’escapa ni un. Bé; un sí. Un cop. Em va colpejar amb un pal, crec. Em deuria veure a venir. I el vaig perdre de vista. Encara tinc les marques. Però m’agrada més recordar els moments feliços. Sembla mentida, però aquí a baix n’hi ha molts d’aquests. Recordo aquell petó llarguíssim de dos adolescents que es va perllongar el que tardava en sortir un comboi i entrar un de nou a l’andana. Em vaig entendrir. Un metro uneix més que no separa. Els passatgers teniu costums gregaris. He vist corrues de gent vestits d’esport en dates senyalades. Grups de joves alegres cridant eufòrics la victòria de l’equip local. Noies habillades cíclicament xisclant mig histèriques anant a un concert d'algun ídol musical. Quitxalla esmunyedissa, amb motxilles a l'esquena, prests a l’aventura d’unes colònies d'estiu. Avis amb néts. Mares amb fills. Gent ben estrafolària i gent ben normal. Gent que els agrada llegir. O escoltar música. Gent de cultures ben diferents. Homes i dones que tenen la seva vida allí dalt i que comparteixen per una estona seient, converses breus, complicitats mútues. Amistats efímeres.

L’Ivan i Hassim abans d’arribar on sóc es creuen amb la Desi. Es saluden. I es piquen l’ullet. Hi ha mirades que no enganyen. Però no dic res. Ells vénen cap a mi. L’Ivan se m’encara.

—I que fem amb aquesta?
—L’hauríem de llençar com les altres.
—A mi em sembla que encara faria servei a la botiga de la meva germana.
—Però si no té dispositiu remot! Aquestes noves —va fer, mentre li mostrava la meva substituta— sí que són una passada! Has vist l’òptica? I a més, cent per cent reciclables. Cal adaptar-se als nous temps.
—I què? Ningú és fixa en les càmeres de seguretat.
—Però tothom sap que hi són. I bé que ens fan serve....

Clic. Noto l’adveniment del gran fred; com el coltell abans de caure damunt la testa. Sento què diuen, però no veig res.

—Desconnecta aquest cable, i baixa-me-la.

Em fonc en una neu grisa, trèmula. Després en negre.

Foscor absoluta.

Silenci.

De la carpeta del veí (17): La vetlla

El veidedalt sempre baixa a mirar que es cou pel barri. Fa temps vaig saber del blog de la Bajoqueta, 365 contes, en el qual es publica un conte cada dia enviat per blocaires, que no pot passar de les 365 paraules. Una molt bona iniciativa. L'altre dia en va publicar un de meu.

La vetlla

 fotografia: "El velatorio" d'Eugene Smith

Un silenci contagiós embolcalla la sala de vetlla.

[RAISA] «Mira-te’l, el malparit! Si sembla que estigui rient i tot, el cabronàs! Enfotent-se de tothom fins i tot després de mort. Ara, que ja t’he ben fotut, ja! Així rebentis a l’infern. Si és que realment sou just, oh, Senyor!, feu que es rosteixi de la forma més lenta possible. De pare diuen que només hi ha un, i el meu ja és història passada. Així et consumeixis al foc etern...»

[JASSIRA] «Ai senyor, senyor, pobre espòs meu. Només quaranta-vuit anys i ja us l’heu endut! Què serà ara de mi sense tu? Els nois, ja m’ho deien: “Deixa’l mare, anem-nos-en, lluny”. Però jo no podia deixar-lo, ho enteneu oi? Ell era tendre a la seva manera, malgrat els crits i els cops. Ja sé que també s’allitava amb d’altres. Deuria trobar en elles el que jo no sabia donar-li. No li ho retrec. Ell sempre tornava. I per mi, això era tot.»

[JASMIN] «Sou injust, realment injust, Senyor. Si ho sabés la Jassira, com era el seu marit! Un sant! Sempre amb un somriure als llavis, abans i després de cada dijous de visita. Sempre amb un regal pels dos nens. Mai l’Omar, el petit haurà de saber qui és el seu pare de debò. Si no fos per ell, hauria enfollit en quedar-me vídua d’en Yassuf, nou mesos abans del seu naixement.»

[JANI, dins el taüt] «Mira-te-les, aquí, al meu voltant... Senyor, deus pensar que sóc un monstre, oi? Sé que amb la Raisa vaig fer un gra massa. Per això em mires així, oi? Però no tinc la culpa que ella tingui un cos de dona en pell de nina, ni aquests ulls de mel, ni aquells pits de mar. Ho entens? Només quinze anys. La vaig veure allí, tota nua, sobre el llit; la calor..., i no em vaig poder estar. Era l’alcohol. No era jo. Era el meu foc interior. Espero que demà, en saber-se tot, el jutge ho entengui i la perdoni. Jo ja ho fet.

Qui em podia haver tallat el coll així, amb aquesta ràbia continguda, si no?»

El silenci, a la sala de vetlla, persisteix.

PS 

Per cert, ja han sortir els guanyadors del 1er Premi A la Millor Entrada i ha estat atorgat a la Mercè Climent, per aquest post. Com a finalista, la Coses sense sentit 2 per aquest altre. Felicitats a les guanyadores, enhorabona als participants i agraïment merescut a l Ramon, l'organitzador!