30 de maig del 2007

De memes: Trepitja, que fa fort!

Feia alguns dies que veia com alguns de vosaltres ens ensenyàveu les sabates. La Deja Vie, el Clint, la Duschgel, la Yrun (el Deric les ensenya sempre). Com sempre he pensat que les coses comencen pels fonaments, vaig pensar "Mira, veí tu! Estàs de sort! Avui t'ensenyen els peus, demà les cames; demà passat serà la ...". Però no. Es veu que era un d'aquells memes que com virus troyanos, de tant en tant algú deixa caure per la xarxa i s'espandeix cosa de no dir. En fi, que la meva "ensabonadora" Duschgel (sí, podeu llegir-hi els dos sentits: el metafísic i el literal) em deixava caure, com qui no vol la cosa, el repte. "Ens ensenyaries les sabatetes"? Bufa! Si això no vol dir que demà-passat hagi d'ensenyar el...; doncs, perquè no? A més, són les sabates que duc sovint. Modelno que es uno. I veureu que tinc un problema seriós: no sé com es corden. Sé que a l'Oriol li plauria que en una hi dugués cordills blancs. I al Clint, vermells. Però com la meva àvia em deia: "Si res li escau, posa-li blau". Apa.

Per cert, algú deia que els peus eren poc eròtics? No sap el que és perd...

Això dels memes s'ha de passar. O no. Però jo ho faig, que sóc dolentot de mena. I si jo ho faig, tinc per norma encolomar-lo a gent que no ho hagi fet abans. Per tant, camina que caminaràs... trepitjo fort al Puji (que m'hi jugo alguna cosa que les deu tenir de color verd) i a la Metamorfosi (que a més, vull que em faci un relat dels seus amb aquells talons de punta d'agulla que a vegades porta, que la sento taconejar per els escales quan puja, que és un portentu).

Però ben pensat, si hi ha algú a qui se li escau d'allò més que li passés seria a la Sabateta, una noieta molt eixerida que em deixa agraïts comentaris de tant en tant. Però no té blog! Llàstima.

Però si ho vol fer, ja trobarà la manera...

27 de maig del 2007

De la carpeta del veí (2): Glacis

Plou. Sempre hi ha camins on arrecerar-se del fred, d’aquest fred boscà, tardoral, nocturn. El futur no és tan sols un temps verbal. Sé que el verb té un sentit més pregon que el que la tarda anuncia. Ho veig tot des d’un clarobscur, de llibre ratat. No sé on desares els records que em mostrares, ni el que ens van dir, ni el que he après. Perquè mai més podràs dur-me paisatges efímers: Ara sí; tot el que tens davant ho hauràs assajat prèviament. Aniràs a llevar-me els ulls de tots els matins delerosos, que són vells abans de néixer. Llisco apressadament la ploma sobre el full. És aquest un pou, un moll o una platja? Aigua per tot. Escarni de promeses. Petjades d’algues en cos apegalós, convuls. Ànimes sorrenques, meloses, en un atzur destí.

Plou. La ciutat se’ns fa esquiva, massa gran, inabastable. Hem fet un viatge sense llastres i ara visc tan sols per l’encalç des mots. Per què no fugir d’aquest bosc immens que ara anomenes fúria? El bassals són curulls de retrets. Esquivo el pentagrama al disc. Bec un i altre cop, del buit que deixà el teu rostre. Plantejo indrets, esgrafio adagis i records. Fa temps ja que em digueres un incert adieu. Retorna’m el gust del llavis hivernals. Dels joves, no, no els vull aquests. Hi haurà moviments no previstos: el cos d’altri dintre teu; jo dins el cos d’algú altre. No sortim del cercle. No trenquem el cercle. Gots d’alcohol, amarats d’escorces.

Plou enfora. Violentament ens posseïm i ens rebel·lem al món. Tu i jo, i la mort que ens sotja. Una mort silent que creix brivall als peus d’aquest llit prestat que ens representa. I el fum de la cigarreta ens apropa a escenaris impossibles, que els nostres cossos dibuixen.

Plou arreu. I no deixarà de fer-ho mentre no pari la veu que t’acompanya. I t’emmirallis amb valentia a aquest nou miratge.

24 de maig del 2007

De cinema (sis) i lectura: Atlas de geografia humana (Almudena Grandes)

Quatre dones. Quatre històries. Quatre maneres d’afrontar la vida i les relacions humanes. I la seva pròpia. Quatre arquetips on molts de nosaltres ens podem veure reflectits. Més aviat reflectides, atès que són dones les protagonistes. Tot i que sempre hi ha un alter ego que fa la rèplica. La literatura d'Almudena Grandes és una obra feta per una dona i essencialment per a dones. Però els tios no surten malparats. O no menys que elles. Que vosaltres.

Una, la Rosa: casada, dos fills petits, tot organització i mètode, prop la quarantena, insatisfeta en el seu matrimoni; s’adona un bon dia que la vida li ha passat pel davant sense cap sentit concret. La segona, la Marisa: divorciada, casada jove amb el profe de COU i mare als divuit, amb una filla adolescent a qui veu poc; una mare asfixiant i que no sap concretar cap relació perquè tampoc la vol ni la busca. La tercera, la Fran, directiva, bona posició econòmica (coi, jo vull una casa com la seva!), hereva de les lluites antifranquistes, segura de si mateixa, dura, d’aquelles que no mostren els sentiments, casada amb un home brillant que li fa el salt a tort i a dret i a qui, en canvi, no pot deixar d’estimar; autèntica carn de psicoanalista. I la quarta, l’Anna, solterona, queca, maniàtica, solitària, insegura, que tem tota relació estable perquè mai n’ha tingut cap, ni mai ningú li ho ha a demanat.

Totes elles treballen en un mateixa feina: una editorial, encarregada de la confecció d’un Atlas de geografia humana per fascicles. El títol és una metàfora en si mateixa.

Amb aquest quadrilàter, la pel·lícula es basteix a força de breus esquitxos que van saltant d’un a l’altre cantó del ring, d’un a una altra història; sense cap altre més lluita que la que cadascuna té amb si mateixa.
I les quatre dones tenen la seva rèplica masculina: Rosa vs. Nacho, fotògraf free-lance, un autèntic voltor, home de món sense compromisos. El típic golfo del qual totes us quedeu penjades. Eh? Fran vs. Martín, el seu marit, una llum que ha guiat a una dona ja per si brillant, i que necessita més d’ella que no a l’inrevés. (I és que en el fons, no ens necessiteu, oi?) La seva amiga Mati, malalta de càncer, és qui acaba per mostrar-los el camí Es trist que algú hagi de morir per entendre el sentit de les seves paraules. Marisa vs. Javier: gèograf, autor de l’Atlas, casat i amb una filla, el típic tio entranyable que dóna sentit a una vida si no s’esguerra. Però, és clar, no deixarà la comoditat d’una vida d’home casat per una altra tia. Ella esdevé “la otra(recordeu?) i tothom li retreu la seva ingenuïtat. Però, potser, potser, a vegades, les “coses passen” i s’esdevé el miracle. I Anna vs. Foro, el fotògraf de l’editorial, bevedor empedreït, home gris sense cap gràcia especial, lletjot, que viu d’un passat professional gloriós i a qui ningú pren ja seriosament i que resultarà ser el més sagaç de tots. I és que els més lletjos i pocacosa solen ser sovint els més tendres i dolços. (I vosaltres, sense adonar-vos!) A voltes, l’amor de la nostra vida està aquí mateix a tocar, i nosaltres no el sabem veure.

Per força la pel·lícula es queda coixa. Repasso la novel·la, que té... 600 pàgines! La peli, dura hora i tres quarts. És difícil dir-ho tot en aquest lapse de temps, però sí que s’hi trasllueix l’essència i els principals neguits dels personatges. Tenir com a directora una amiga és una sort que no tots els lletraferits poden gaudir. El llenguatge del cinema res té a veure amb el de la prosa, i per tant, és inútil dir “és millor la peli que el llibre” o a l’inrevés, senzillament perquè és com dir “es millor l’arròs que la cervesa”. Res a veure. Si de cas, cal veure si l’essència d’una s’ha traslladat a l’altre. I és nota que ho han parlat, perquè en la peli s’hi veu l’esperit de Grandes.

El final és un final feliç per a cada història. O no. Depèn de per qui. La Rosa decideix divorciar-se; la Fran decideix seguir i tenir un fill; la Marisa es queda amb en Javier i l’Anna decideix fer el pas i viure amb Foro.

La Grandes sempre m’ha agradat. Em va agradar força aquesta novel·la i d’altres que li he llegit (Las edades de Lulú, molt recomanable per als mes guarrindongos (no us perdeu la peli amb un jove Bardem); Te llamaré viernes, una història d'amor de perdedors, Malena es nombre de tango, una fàbula d'una lluitadors, Los aires difíciles, pura psicologia, i Castillos de cartón, els inferns d'un ménage a trois). Tinc a la pila el seu darrer: El corazón helado (900 pàgines! bufA!). Per què caram fan els llibres tan llargs? Calen tantes planes? A aquesta autora li vaga de fer llargs circumloquis. I manegar molts personatges alhora. I ho duu molt bé, certament. És una literatura de perfils, més que de situacions. De tensions i introspeccions. Una literatura de geografies.

Els final feliços, però, a mi mai m’han agradat. Ni en les pelis, ni en els llibres. La vida, ja és una altra cosa.

“Pero a veces, aunqué parezca mentira, las cosas suceden”.

Per això el cinema i la literatura són eines per somiar. Que tingueu un bon dia.

20 de maig del 2007

Memededicatories blogaires (4): A un mar d'argent blavós

Fa dies que et veig absent. Avui, de bon matí, a l’ascensor, ni una mirada. Ni una salutació. Ni un somriure, comme d’habitude. Fa dies que em sembla veure’t lluny d’aquí. I no m’agrada...

Potser per això sóc ara davant la teva porta. Pitjant el timbre. Tardes més enllà del raonable en obrir. Sóc a punt de girar cua. Obres amb un barnús posat. El cabell moll. “Era al bany. És tard. No esperava ningú.” Sé que acostumes a dutxar-te abans d’allitar-te. Sento sovint obrir i tancar aixetes des de dalt.

Aleshores caus en la bossa que duc a les mans. “Que em portes res?” L’aixeco a l’alçada dels teus ulls cristal·lins. Amb una mà enretires un ble del teu cabell, que et cau del front i te’l dus darrera l’orella, en aquest gest tan femení que et caracteritza. Amb l’altra , tímidament, separes les nanses i l’obres. T’estàs així dos segons. Suficients per adonar-me de l‘encant del teu posat desimbolt. I del teu cos voluptuós. Un núvol de vells desigs sura damunt nostre. Sé que no l’he errat. Et puja la sang a les galtes, i et retires un pas, corpresa. I aleshores somrius. Amb un esguard felí. Aquests llavis carnosos que descobreixen uns dents engroguits, tacats pel tabac. “Et sembla que…?”, faig mentre amb les celles t’indico el fons del pis. No diu res. Ja no diràs res a partir d’ara. Perquè parlar? Em prems la mà i em condueixes passadís enllà. Sé que ell no avui no hi és. I ningú ha de destorbar-nos.

Som a la teva habitació, el llit, amb la vànova abaixada; una cigarreta per encendre i un llibre obert, cap per avall, a sobre. Hi veig Ferrater. Les dones i els dies. Sóc darrera teu. T’abraço lentament. Sense paraules. Gires el coll i ens besem amb delectança. Són besos breus, melosos, tendríssims. Hi noto la tebior dels neguits i les falses promeses. Et descordo el cinturó del barnús. Però no te’l trec encara. T’empenyo suaument amb dos dits a l’espatlla, cap endavant. Un genoll, primer; cau una sabatilla a terra; després l’altre. T’ajeus al damunt, bocaterrosa.; en un llit amplíssim, tant de cops apamat. Un vell territori a conquerir.

Et prenc els cabells amb un mà i et faig un cua efímera amb el cortinatge dels teus pèls rinxolats, d’atzabeja . Els oloro un instant i em sotja de nou el record d’un topall de llengües en la foscor. “Recordes la cançó?” En el naixement del bescoll hi deposito un reguitzell de besos que t’irisen els pèls. “Ara torno”. Sé on tens l’aparell de música. Hi poso el disc que duia a la bossa. Ryuichi Sakamoto. “Escolta’l, si pots”. I el primer acord et fa somriure. Recordes perfectament. Mentre el disc comença, vaig per l’habitació encenent les espelmes que trec de la bossa. Són petits llums que incendien racons desvalguts de la cambra. Ara, tenen un motiu per a romandre i fer-nos d’escortes. Apago el llum del sostre. També encenc una barra d’encens, perfumat de gessamí, que sé que et plau. Tot això m’ho has vist fer, des del llit estant, amb el palmell sota la barbeta. Als ulls se’t dibuixa una encesa espera. Un desig oblicu. “Ja estic per tu, veïna”. Serem genets en la fosca.

Saps què vull. Sé el que vols.

I et relaxes. I et deixes anar.

Em trec la roba: sabatilles, pantalons, jersei... Em quedo en boxers. M’acosto a tu pel darrera i m’acomodo sobre les teves cames estirades, les meves ben obertes. De genollons estant, vaig enretirant el barnús, del teu cos, pell de préssec, d’un bru irisdecent. Fas una olor fresca. T'ho dic: "Nina, fas olor a llimona". Un braç, primer; ara l’altre. I cau a terra. Tens una figura esvelta, imponent; espatlles altes, un borrissol de pèl a l’esquena, una cintura que mareja. La miro amb deler. Et ressegueixo amb els dits els clots de la columna, que cau a plom sobre uns malucs amplissims, acollidors. Comprovo la seva duresa, turgents. Et miro des de dalt estant. “Quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls”. I ara sí. Començo de bell nou.

Trec de la bossa un pot. L’obro i aboco el contingut al palmell fent cassoleta; primer una mà, després l’altra. Me les frego a consciència per treure la fredor de l'oli essencial i començo el massatge. “A voltes les mans parlen per nosaltres.”

Començo per les espatlles, a dues mans, amb moviments lents, lentíssims, circulars. “Tenim tot el temps del món aquesta nit”. Em sents? Sí, crec que sí. Els cinc dits prenen els dos vessants del tors i s’hi acomoden. Van sotjant el coll, els muscles, les clavícules, els omòplats, la sofraja dels braços, els canells,... Remonto el camí i torno a encalçar-lo. Seguiré, sempre en moviments paral·lels pel flancs. Les costelles. La cintura. “Som escales de cargol, que anem enfilant-nos per camins atzarosos”. Et dic tot això i ja no sé ni si m’escoltes. Tan se val. Tu et deixes fer, ulls clucs, sense cap resistència. Sense cap por. Retuda a mi. Seré el teu rapsode improvisat. Em vindran al magí els versos més bells que els més grans poetes hagin escrit. I te’ls recitaré només per a tu, cau d’orella. “Una mujer desnuda, y en lo oscuro...”.

Els meus dits són illots en la tempesta del teu cos. S’ofeguen de salabror i lascivia. Dibuixaré el mapa del tresor, sabent que aquest m’estarà prohibit. Hi comptaré passes, angles i azimuts. I marcaré amb l’ungla el lloc exacte del naufragi. Hi enviaré galiots de pirates a buscar-lo. I en aquest anar i venir, en aquest lliscar per la teva anatomia, t’aniràs retrobant a tu mateixa.

Crec que t’he vist somriure.

Els artells del meu puny marcaran cada plec del teu cos. Sens dolor, tímids i vergonyosos, fins assolir les costelles. Hauré fet un viatge d’anades i tornades, sense peatges. Amb mil marrades i circumloquis. Un mareig d’olors i sensacions se m’acuden insalvables. I l’oli de les meves mans va traspuant-te, a poc a poc, l’epidermis. Hi ha un gavadal de somnis quan els meus dits premen el teu cos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos”. I noto que ets lluny d’aquí; en un viatge sense equipatge ni permisos.

I finalment, m’aturo sobre les teves natges. M’encanta el plec, la ratlla blanca, que hi fan sobre les cuixes. Les alço i les acarono. Les separo dolçament amb l’ajut dels palmells. Rellisco per les teves cames i notes la llengua que juga amb el teu temor obscur. Tendra és la nit. Com tendres són els besos que hi diposito. Sobre la teva pell, sobre el teu anus, sobre el teu sexe. Et sé humida i trèmula. M’ajudo amb els dits a fer més ampli el paisatge. Hi ha una rosor tibant que crema i una sang que bull. Al meu sexe inclement, indòmit. Als llavis majors un bombolleig incandescent s’agombola per tot, et puja des de ben endins cap el punt exacte de l’incendi. Allí hi tinc un dit que fa senefes que cap home t’haurà dibuixat abans. Hi aboco un dit. Al fons. Dos. Tres. Ja no hi ha més mots. Només el moviment oscil·lant i profund de la meva mà i el panteix creixent del teu ventre. Del teu respir alatrencat. Accelerat. Hi bec a pleret i em sadollo del teu sucs. Sembla que vols fugir, no pots; t’arrapo fort per la cintura. “Quiero amor o la muerte, quiero morir del todo, quiero ser tú, tu sangre, esa lava rugiente”. Et sé presonera del meu desig. M’ofego en aquesta cova, on sadollo la meva set. Una deu pels meus llavis. I et ve l’espasme. I et sento morir, de cop, amb les cames entortolligades al meu coll. . En un gest brutal. Colpidor. I ve el crit, secular, atàvic... que ofegues en el coixí.

M’encanta quan te’m mors a les mans.

Diré: “Sents l’arpegi del teclat?” Voldràs girar-te per mejar-me el cos; perquè et sé golosa i agraïda; però avui no et deixaré. Mil poetes hauran vingut abans a cantar-te els seus versos a cau d’orella. “Fosc és el matí que passa, sense la llum dels teus ulls”. I jo hauré estat el seu rapsode. Avui t’hauran visitat mils mans. Jo hauré estat el seu gos pigall. Hauràs somiat amb mil rostres aquest vespre. Jo hauré estat en tots ells. Sense demanar-te res a canvi.

T’arqueges lleugerament, però. El suficient per endrapar-te els pits, carnosos, molsuts, roents. Els prenc fortament. I m’agenollo rera teu. T’abraço per la cintura . El meu palmell sobre el teu pubis. I un dit que ressegueix el botó, humit, del teu sexe. “El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra”. Trauré el meu sexe batall que s’endolceix amb la humitat del teu cul. Hi ha mil maneres d’estimar i ara, jo vull aquesta. Ho saps. I et deixes fer.

I en el moment final, el més egoista de tots, quan ja em deixo anar i no penso en res que el foc em cremi, veig que m’has estat esperant per acompanyar-me en aquest darrer trajecte. Em perboco a tu sense contemplacions. I el meu bramul, de cèrvol en zel, retopa als quatre punts cardinals del teu cos. Sóc donat a tu, amb complaença. També sé què és morir de plaer.

Surto de dins teu, a poc a poc. I em delecto jugant amb el teus cabells, mentre ressegueixo la figura del teu cos abaltit. Sembla que dormis un son infinit, amb un somrís beatífic als teus ulls clucs. “Sota els teus ulls, és un bes el que em plau”. Veig una mirada tendra als teus llavis. Els beso. Alço el cobrellit i et tapo. La silueta que dibuixa la roba encén la foscor de la cambra. A fora, un gos lladruga. Un clàxon es plany. Una sirena s’allunya… La nit, a ciutat emmarca els amants amables. Pels que s’han fet l’un per l’altre. “Mientras seguimos juntos, hasta morir en paz, los dos, como dicen que mueren los que han amado mucho”. Et miro per darrer cop i vaig bufant les espelmes. Una a una. Lentament te m’enfosqueixes i et dissols en l’esguard.

I, com si l’argument estès previst, calla ara, just, la darrera nota del disc compacte.

M’ha semblat que ploraves, aleshores. I he llepat les teves galtes, la comissura dels llavis, el pont dels teus ulls marins, d'un blau atzur. Ja no hi haurà més naufragis. No més recances. No més tristors. No vull més absències.

Potser serà que m’hauràs somiat? Potser serà que mai hauré vingut?

L’endemà en llevar-te, veuràs el darrer present que duia a la bossa. Al peu del bouquet de lilàs, una nota: “No m’agrada veure’t absent”.

I pot ser serà aquest el darrer cop que tornarem a veure’ns.


________________________________

Per a la The Silver Blue Sea, perquè un cop -recordes?- em va demanar de regirar més carpetes.


Amb extracte de poemes de (per ordre d'aparició):

Mario Benedetti: “Una mujer desnuda y en lo oscuro”
Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”
Vicente Aleixandre: “Unidad en ella”
Joan Salvat Papasseit: “I el seu esguard”
Joan Vinyoli: “Perfectament recordo”
Vicent Andrés Estellés: “Els amants”
Jaime Gil de Biedma: “Pandémica y Celeste”

17 de maig del 2007

Dues imatges, mil pensaments

Aquest matí en meny de cinc minuts, per coses de la feina, m'han caigut a les mans dues il.lustracions de signe ben contrari. Casualitat, o no, m'han fet pensar... (i he quedat ben esgotat, és clar, amb l'única neurona que tinc...).

L'una era aquesta:



Un romanço del segle XIX (suposo que del darrer quart de segle) instant a les noies d'un poble del Maresme (no Txell, no era Mataró!) a formar un escamot de soldades (fèmines) per anar a combatre en algun de les moltes revoltes, rebomboris o batalles del moment. (Sabíeu, per cert, que a Barcelona durant, el XIX van ser més els anys de "combat" i bufetades que els de pau? Doncs sí, sumats un rera l'altre, la ciutat va estar més temps en estat de setge o sota llei marcial per raó de les moltes bullangues, rebomboris, revoltes, aldarulls, etc. que se succeien dintre muralles ininterrompudament, que no pas els de certa calma i pau.) Republicans, monàrquics, carlins, federals, liberals, conservadors, obrers, anarquistes, jamancians, militars,... un coctail explosiu amb la metxa sempre encesa. Un gran segle, el XIX. En fi, no ens anem per les branques.

La reflexió que em feia anava en una doble línia, Per una banda, rescatar l'esperit combatiu, rebel, que reganva en una certa època de la nostra història, amb una aire de misticisme que mantindria una fina línia que acabaria en la Guerra Civil del 1936 (l'última "guerra romàntica", n'han dit alguns historiadors; i si no, mireu el que van suposar les Brigades Internacionals a casa nostra i el fantàstic document de George Orwell, Homenatge a Catalunya). De l'altra, el paper de la dona que ha tingut en la societat del moment; especialment, en la consecució dels seus drets ciutadans. No sé si anar a combatre amb foc i sang ens iguala a homes i dones. Deu ser que si. El text que acompanya el dibuix no té desperdici.

"(...) Fora gemechs ni mes plors
agafem prompte'l fusell;
seguim á nosaltres promesos
tirantho tot al bordell
sens l'amor la vida trista,
no volguem vestrine sants
qul vesteixin las velletas
ó donzellas de trent'anys." (...)

L'altre imatge, és la següent:


Curiosa, i trista alhora. No faré com l'Artur Mas i lligaré la maionesa del post amb el temor que la immigració accentui la infiltració que la jidah islàmica està fent Catalunya com plataforma de llançament de les seves operacions terroristes. D'acord, no ho va dir així, però se l'entreveia el discurs. També ho ha fet la mafia napolitana fa temps (pel que diu la premsa) i ho han fet els especuladors immobiliaris, els guiris pijos, els banquers i els nous rics (pel que veig cada dia), i no els fotem fora a trets. No sé perquè no, altrament. S'ho mereixen. Més aviat anem fent la viu-viu amb tot el desori que ens envolta.

La reflexió anava pel contrast que suposen les dues imatges contraposades. Evidentment.

He vist que a l'Afganistan existeix una Associació Revolucionària de Dones de l'Afganistan (RAWA). es va formar a Kabul el 1977. Són dones afganes que lluiten pel drets humans i la justicia social. La seva fundadora, un tal Menna. va ser assassinada deu anys més tard, per radicals talibans. Aquesta van dirigir aquell país fa uns anys. No cal que us ho recordi. La burka, i moltes altres símbols de vexacions culturals i sexistes, van ser imposades i ara , encara, amb ells fora del govern, segueix sent prendra habitual entre les dones del país.

Fa més de cents anys, en aquest país (ara parlo del nostre) ens podíem plantejar veure les dones lluitant colze a colze amb els homes, amb el mosquetó al coll i ganivet a la mà, en barricades o fronts de guerra. A d'altres indrets del món, ara avui, les dones veuen el món a través de l'enreixat d'una tela. O sigui, no el veuen.

No m'agraden les guerres, és clar. No m'agraden els burkes, evident. Odio la violència, com tots vosaltres. I no suporto els cínics, mentiders, pederastes i peperos. No m'agrada gaires coses del que veig, sento i llegeixo cada dia. Hi haurà a qui jo no li agradi. És clar. Però us ho deixo dir. I jo vull dir que tinc clar que que un estat no s'ha de muntar sobre la fe religiosa. Com ho han fet a Israel, com ho van fer a Afgansitan, com pot passar demà a Turquia o Argèlia. Com és avui dia al Vaticà. I com sembla que a vegades passí aquí, a casa nostra.

I d'aquí deu dies, eleccions.

No hi tinc cap il-lusió. I en canvi, sé que aniré a votar. Com he fet quasi sempre. Però crec que aquest cop, ho faré en blanc. O nul. O per alguna de les diferents propostes "fora d'olla" que sempre es presenten i sempre em miro amb delectança a les taules del col.legi electoral (perquè en diuen "col.legis"? En podrien dir pati d'escola, que és on es troba el nivell polític d'aquest país). A Escons insubmissos, escolliré, potser?

I és que ja estic bastant fart de tanta tonteria. Com deia L'Avi l'altre dia. D'alguns més fart que d'altres, és clar. Però no hi ha cap polític que sàpiga dir clarament les veritats avui? No hi ha cap que s'adoni del món real? Sí? Doncs deuen estar molt avall de les llistes...i no surten pels mitjans.
Havia començat per un romanço i acabo amb un sermó. Avui, re de poesia, eh? Avui, pura brega. Demà; per canviar, farem lírica i demà-passat, cinema i l'endemà, si tornant de la declaració de Renda no estic de molt mala llet (que ho estaré segur), la tercera part del post aquell... No direu que no hi ha varietat a cal veí.

Els postres, que els posi la Violette. Ma chérie voisine

14 de maig del 2007

Girona: temps de flors i multituds

Vaig fer cas a les recomanacions que havia vist a diferents blocs (Joana, Euria,…) i als savis consells d’amics gironins que feia temps me’n parlaven, i vaig fer cap a la ciutat immortal. Girona, temps de flors.

Coi, podíeu haver avisat que mitja Catalunya tindria la mateixa pensada! I tots els alcaldables de la ciutat farien el paó pel carrer. I totes els agències de viatges gavatxes i l’Inserso en ple enviarien flotes ingents d’autocars! Allò era pitjor que la Rambla un dia que el Barça guanya una lliga (guanyar què, per cert, dieu?).

En fi. Si París bé val una missa, la ciutat de Girona bé val una suada i unes quantes cues i batzegades. Si varaguejar pel casc antic i el seu call jueu ja paga la pena en un dia normal, en aquestes dates és visita obligada. I si a sobre pots entrar a edificis públics sovint només oberts als funcionaris (dels quatrepoders: legislatiu, executiu, judicial i, sobretot, l'eclesiàstic) i a jardins privats i de casa bona a fer el xafarder (que el veí és tafaner de mena), a bodes em convides!

Realment no hi havia estat mai en aquestes dates i paga la pena. No tinc el plànol a mà, i ho faig de memòria, però hi havia més de 100 indrets on podies entrar a guaitar i més de 30 conjunts florals al carrer. I el Museu d’Història, la Fontana d’Or, el Museu d’Art, l'Arxiu, l'Ajuntament, el Teatre,...amb entrada gratis! Em vaig banyar de Girona, tu! Coi, l’únic problema era que els menús dels restaurants sí que no ho eren, de gratuïts. Diga’ls tanoques a aquest fills de l’Onyar!

No te’ls acabes en un dia els muntatges florals. I a fe de Déu que hi havia de ben originals. Podies veure patis (un 65), la majoria al centre històric: carrer Ciutadans, la Forja, barri jueu, entorns de la Catedral i Sant Domènec,... ; però també a d'altres indrets més o més allunyats. Em va encantar la de la casa Lles Ainay, al carrer Cundaro (la casa i els muntatges que hi havia), o el Centre Bonastruç ça Porta, on és el Museu Jueu (visita obligada); la casa de l’Ardiaca (un muntatge molt original, simbolitzant la pluja), la Paordia, el Pati de les Àligues, a la Universitat de Girona, on podies seure a llegir fragments de poemes acaronats per la remor d’aigua; al del Casino, on picaves de mans i els ocells engabiats cantaven,...També molts jardins públics (una dotzena), les més destacades, les que des de la plaça dels Jutjats s’endinsaven per la riera de Galligants o la dels Jardí dels Alemanys (algú en sap perquè es diu aixi?), --un passeig per les muralles és indispensable també,...; o exposicions florals (unes 25) per tota la ciutat: curradíssimes la majoria: a l'escales de la Catedral, al Teatre, als banys àrabs,... En fi, us estaria dient moltes i em quedaria curt. Em vaig embafegar i al final ja no sabia discernir peix de llonganissa. Vull dir, pètals de pistils.

És clar que la flor, les flors, en les seves múltiples famílies i gèneres són els protagonistes de l'efemèride. Però en molts llocs no hi havia (recordo un muntatge amb motxos!). No em feu repetir noms, que jo només conec les roses, els gladiols, els clavells, les violetes (moulins o no), les tulipes, i les margarides. I els cardos, és clar. Que d’aquests també n’hi havien. I de diferents espècies i nacionalitats (;-p); cap catalana, però. Però també intervencions artístiques ben originals. El que més em va agradar? Diverses L’estàtua femenina feta de petits vidres i roses vermelles a l’edifici de la Cambra; el muntatge al refugi antiaeri, per colpido; la parada literaria al pati de la Facultat de Lletres, les escales de Sant Fèlix,...No sé, havia tantes! I jo sense càmera de fotos! Arg! I en un moment donat em trobo el Piqué de cara. Quin ensurt!

Bé, si voleu veure-ho des de casa, cliqueu aquí. I si teniu ganes de xalar a cops de rosa. rosae, rosarum a Girona, ho podeu fer fins el dia 20. Aneu ben calçats/des i amb crema solar. Aviso.

11 de maig del 2007

23è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. "Cuéntalo tu, cuentaselo a otros"

Lo prometido es deuda, diuen els hispànics. Ací va la crònica, doncs, del 23è Festival de Poesia de Barcelona. [Especialment dedicat a les xicotetes del “Llegeixes o que!” i als que l’heu reclamat]. És llarg del cagar; ho sé. Però amb prou dosi d’humor. Espero. I si no, no demaneu més ressenyes. I m'envieu a pastar fang.

..............

El veí va arribar amb el temps just al Palau de la Música, per no dir tard (com és habitual en ell). La cua per recollir les entrades reservades era, de llarg, més llarga que la de la venda. Ja sabeu: en això de la cultura, els catalans som més gasius que el Rodrigo Rato en els seus bons temps. Com que el veí té jeta llarga, va telefonar abans dient que era un important gestor cultural i que li reservessin una entrada. Va colar. “Demà ho provaré amb els Rolling, a veure si tenim sort, tu”. Amb l’entrada en mà, el veí se’n va a un altre mostrador atès per simpàtiques senyoretes (sempre són senyoretes i simpàtiques, les que són rera –no sota- un taulell) i et donaven el programa del Festival amb els poemes que es llegirien i una capseta blanca molt cuquetona (“seran preservatius?”, va pensar el veí, ufanós; “a veure si encara versificarem en epanadiplosis”...), el contingut de la qual descobrirem més endavant.

Molta gent jove entre el públic. Molts estrangers (“joder, com està aquella negrassa!”). Alguns actors de telesèries de tevetrès dispersos. Algú escriptor conegut. I algun poeta despistat. Saludem un parell d’amics d’aquells que te’ls trobes només en mogudes semblants. Malalts, com jo, és clar. Alguns són poetes. D’altres, el veí els suposa l’ofici, tal com anaven vestits. Sí, els esgarriapapers somiatruites tenen un posat determinat. Me’ls oloro de lluny. Alguna càmera de vídeo va fent travellings (“pots sortir, xato, que tapes el regidor?”, “Sí, perdoni, és que la negrassa aquella...”). Som-hi, doncs, que aquí hi ha molt voltor mediàtic.

M’assec a la platea, al fons. “Coi, veí, no voldries a primera fila, a sobre!”. Molta noia sola o amb l’amiga. Ja sabem que això de la poesia (i la literatura) a les noies els tira més. Als tios ens tira una altra cosa. Però ara no és el tema. Centrem-nos. Miro l’artilleria que duc: boli, bloc, programa i la capseta. L’obro. “Osti, tu, si és un petit llum amb clip!”. El veí no sap com encendre’l. Demana ajut a la moramussa del davant. “Has de treure la tira”. “Val, però ja et dic que, avui porto Calvin Klein” “La tira que aïlla les piles, vull dir” “Ah!, jo creia...” (el veí és maldestre de mena i li han de fer el servei). “Mil gràcies. I tu vens molt per aquí?” (pregunta idiota, evident: si només és un cop l’any!). “Home..., quan toca”.Ja: volia dir si és el primer cop que vens”. “No. Hi vinc cada any. Si ets lector de poesia com jo t’entusiasmarà”. Osti! Una militant de base, no fem el ridícul, tu.

Les grades són plenes, no a rebentar com he vist que deia un diari l’endemà, però déu-n’hi do. A l’escenari, unes esferes blanques, escampades pel sòl, encerclades amb fils concèntrics paral·lels, és l’única decoració. Semblen pàmpols d’aquells que pengen del sostre amb una bombeta a dins. En compto uns quaranta. Trenquen l’escenografia wagneriana del Palau. No calia. “Un dissenyador amb poc pressupost”, penso. Sempre són millors, i menys perillosos que un arquitecte amb un llapis a la mà i una idea al magí. “Faran llum, almenys, espero”. Sí. En faran.

Es tanquen les ídem i comencem amb quinze minuts tard. “Veus, veí, tan córrer i encara podries haver fet un mos!”. Surt en Víctor Obiols, el coordinador de Festival. Un xavalot trempat,... vull dir eixerit. Presenta els onze poetes participants enllaçant els seus cognoms i procedències en un poema original. Té gràcia. Demana que la gent no aplaudeixi entre poema i poema. Ell se’n duu uns quants. D’aplaudiments. Després veurem que la gent no és tan obedient com cal. Per sort.

Ei, ara que em fixo. La platea sembla un mar de cuques de llum, amb la gent il·luminat el programa per seguir llegint els versos. Ni als festivals del Llach dels 70’s! “Veí, és un nostàlgic de collons”.

Surt l’ Àngels Gregori a l’estrada. Una joveneta de llargs cabells ondulats. Se la veu acollonida, però. “Coi, veí, ja m’agradaria veure’t a tu allí fent el préssec!”. Amb gavardina grisa, llarga, brusa negra (el negre és el color de la sobrietat) i sabatilles blanques. Enfila cinc poemes a raig fet. Té una veu trèmola. Però no s’acoquina. Em recorda els versos que escrivia d’adolescent. Paisatges de joventut, els amics, els estudis, els desis de llibertat, la solitud,..,. “Coi, veí, si la xicota té 21 tacos, de què vols que parli!”. M’agrada. Té un accent dolçot. Un llenguatge senzill. Unes referències planeres: «...i saber que escric perquè em llegeixis / que jo només escric poemes perquè tu els llegeixis» o «Al trosset de vidre que més talla / hi escriuen poemes els poetes», tota una declaració d’intencions, doncs. És valenciana, de la Safor. Cita als meus preferits: Vinyoli, Estellés,... Ja per això em roba el cor. El seu currículum diu que «viu lliurada a l’activitat poètica, tant en el vessant de promoció i organització d’actes com en el de lectura i creació». Pobra. Una altra que tampoc arribarà mai a final de mes.

Sona la música de blues dels dos músics. L'Steve de Swardt, al baix i de Zimabue. I en Tchika Fernando, a la guiterra, de Moçambic. Rastes tots dos. Serà una constant entre la lectura de poeta i poeta. Ara veig que els pàmpols de l’escenari són encesos. I que els poetes surten de dos en dos. L’un recitant, l’altre assegut esperant el torn. Com a la consulta del dentista.

Surt en Jordi Valls. Que ha estat el Poeta de la Ciutat fins avui, per haver guanyat els Jocs Florals el 2006. Un testimoni que ara li ha passat a la valenciana Maria Josep Escrivà. Li conec d'ell el llibre Violència gratuïta. Em va agradar. Aquest ja és un gat saberut. Té taules i sentit de l’humor. Llegirà quatre poemes, breus. M’adono que no pronuncia bé la doble “r” (“calla, veí, que tu ets ieista!”). M’adono també que fa canvis en alguns dels mots impresos. I és que la poesia escrita no és el mateix que la poesia escoltada. I potser no sempre s’escriuen versos pensant que ens llegiran en veu alta. O potser és un error d’impremta (el més segur, coneixent el gremi). En el darrer poema “Revolució" (una al·legoria als somnis impossibles) fot uns esgarips que em fan saltar de la cadira. Cal cridar tant?: «El dia que el cor cansat se m’aturi / i l’amor governi i els sol es fongui / i l’enyor floreixi i la lluna salti / i la merda aromi i la loteria toqui / i la rentadora centrifugi / a la seva voluntat”. Osti, i ara recordo que tinc un munt de roba per planxar!

Ve després la Yolanda Castaño, galleguinya per més senyes. Trenta tacos. Osti, tu! Aquesta sí que va elegant del cagar. Brusa vermella sense espatlles, faldilla negra per sobre els genolls, sabates de taló. Potser té un sopar amb un editor després. "O ves a saber..." Llegeix en gallec, però la traducció està en castellà. Sort, perquè no és fàcil el gallec, eh? Fa prosa poètica. O poesia en prosa? Mireu, no ho sé; però m’encanta. I més pel to melangiós de la veu de la noia. Un estil molt personal, molt “de dona”, combatiu però amb molt d’estil. Em sorprèn gratament. Va ser Premi de la Crítica Española el 1998. Dirigeix la revista Valdeleite. Encadenarà tres poemes llargs, petites històries viscudes. Llegeix com fent frases publicitàries, eslògans. Són preguntes a ella o al món mundial. «Si me tomo un descanso eso / me hará irresponsable? / ?¿si soy vulnerable / seré pisoteada? / ¿si me fuesen peor las cosas / me querrías acaso más? [...] Al pez débil la corriente lo llevará a algún lugar seguro, / El pez fuerte estará solo, en un esfuerzo que se multiplica. / Misericordioso es el premio quiero estar enferma / ¿Dónde estabas cuando te necesié?» (de Re/(ser)/vado). No en tenia ni idea de la seva existència i asseguro que li seguiré la pista a la noia. La pista literària, vull dir. Per mi, se’n du l'Englantina d’Or.

Ve després en Pere Rovira. Aquesta ja ve de lluny; de la collita del 47. Li tinc al calaix esperant a la filera, L’amor boig. Tardarà, però. Fa cinc poemes que comenta prèviament. Té una veu rogallosa, profunda. S’asseu a un tamboret. És l’únic que ho farà. Vesteix de carrer, amb americana. Sembla un home afable, versàtil. Fa un homenatge a Baudelaire en el seu primer poema. A la vellesa, al segon ( “tranqui, no va per tu veí” ). A la seva filla, quan tenia tres anys (“Carta del pare”): «Però l’oblit és natural, / i les coses només tornen quan volen. / Que aquests versos t’ajudin a tornar / a una casa feliç en els dies dolents». I acaba amb un poema collonut. Un autèntic blues recitat (“Blues de la Rosei Roberts”) que els músics acompanyen al baix. Brutal. I acaba amb una al·legoria antibèl.lica en homenatge als milicians de la Guerra Civil en general, i al seu pare en particualr: «Has tornat a guanyar la guerra que vas perdre». Forts aplaudiments del respectable, dues orelles i sortida (poètica) en braços.

I ara una altra dona. Això està estudiat, veí. La famosa paritat, també en poesia. És una de la meva quinta. La Dolors Miquel. Lleidatana i del verb fàcil, graciós, avantguardista; molt musical. El programa la defineix com “d’un lirisme desfermat, amb imatge punyents, esmolades i vibrants. Ha definit la seva poesia com a musical i vital”. Si ella ho diu, jo no li emmenaré la plana. I a fe de Déu que és musical. Si més que llegir, canta! Té una veu potent, cridanera. Hi ha un sentit del ritme precis i preciós en els versos. Sembla que està de volta de tot, amés; se’n fot d’ella i de la seva gent: «Aquest idiota que va amb el cor a la mà / en un món ple de feres / és el meu fill. Sí , el meu fill» ("Plany de la mare"). Joder! Jo no li diria això mai als meus! Li va la marxa. No té pels a la llengua i les seves veritats, fereixen: «El món feliç serà un píndola groga / L’home s’incomunicarà per combinació / A la dona la prenyarà un xip de tedi / Els fills naixeran per email» ("Profecia"). “Atenció blogueres, que els espermatozous corren per la xarxa” (això ho dic, jo , eh?) Ara m’adono que la tal Miquel duu guants posats. D’aquells de pobre, sense dits. Serà extravagant! Ja se sap que els artistes... Es posa el públic a la butxaca. Bravos i olès. Dues orelles i cua. Li toca la Flora Natural.

Després li segueix el mexicà Francsico Segovia. Si la Miquel era el dia, aquest és la nit. Pobre nano, t’han be fotut! Li falta força a la veu i sang a les venes. Es fa soporífer. Els seus poemes es fan (són) llargs, monòtons, monocordes. Em quedo amb l’Octavio Paz (paisà seu) de llarg. Té la gràcia de la pronuncia típica mexicana, amb la cantarella del final de les estrofes, com l’anunci aquell de la tele: ”Guate, aquí hay tomate!”. Però m’adorm. Son poemes de la terra, de la míseria, de la gent, d’un amor no assolit. Amb algun viaranys espirituals, mistics. Li atorgo el cullerot de fusta i passem full.

I ara comença la festa africana.

Comencem suaus. Amb el Ferhat Mehenni. Un algerià de la regió de Cabília. El cabili és el seu idioma i en ell recita. Com? Que no el coneixieu? Però sí és fàcil de collons! Bé, poca conya amb l’home. És un activista politic sense pèls a la llengua. Al bigoti, ben molsut, sí que en té. Ha estat detingut manta vegades al seu país. I fins i tot, li han matat el fill en un atemptat encara no aclarit, el 2004, a París, de clar signe polític. Només per això, mereix tot el meu respecte. Vesteix d’un negre rigorós, a l’europea. Els sues poemes són d’una bel·ligerància encesa, demanant la independència de la seva regió. Ho fa amb la poesies i amb actes polítics. «En aquell temps no respectaven / Ni frontera ni poble / Ni respectaven ni vida / Ni llengua, ni religió del perdó / No respectaven cap dret». Evidentment, no entenc ni un borall del que diu i em dedico a escoltar-lo, per veure com sona la seva llengua. Molt silibant, com l’àrab. Gens estrident. En un moment donat, canta el poema. Sembla un plany interior. De dolor. Forts aplaudiments. Entranyable de debò. Em reafirma la força que té la poesia per al combat i la revolta. Com a mitjà d’alliberament. Penso en Beltor Bretcht. Ploro un xic. Per dins. “Que el veí no plora mai, ja ho sabíeu”.

Li segueix la Tanella Boni. Negre, negre, més fosca que el negre oliva. És clar, és de Costa d’Ivori. Una dona menuda, però amb planta. Recita en francès. Molt clar. El francès no el practico, però l’entenc ( “acudit dolent del cagar, veí” ). Miro la traducció i veig que no posa títols als poemes. Sense majúscules l’inici de vers. És una poesia de la modèstia. Recita uns quants del seu llibre, inèdit, La pluie aussi a son mot à dire. Són versos d’amor, del seus paisatges selvàtics, dels elements naturals; em sembla una poesia primària en el sentit que parla de sentiments a flor de pell, de la terra on es desenvolupa el seu quefer diari. No m’encanterina, però; o és el raüc dels budells que sento, que em diuen que tinc gana i em distreuen?

I ara ve l’home seriós. L’Amadou Lamine Sall. L’Espriu senegalès. O a mi m’ho sembla. Recita en francès també. Un parlar acadèmic, silent. Ha estat llargament guardonat i la seva poesia s’estudia a moltes universitats del món. Són versos contundents, treballats; d’un món interior que traspua serenor. Són poemes llargs, que giren i giren al nostre entorn, acaramelant-nos. Versos lliures, quasi prosa. Potser ingenus? «Car sembla que cal bandejar el COMUNISME per a la pau del món / cal combatre el CAPITALISME per a la pau del món/ cal tornar a definir el SOCIALISME per a la pau del món / i no hi ha una nació que hagi pres per ideologia l’AMOR». Potser és que a l’Àfrica les coses són clares, senzilles i planeres. Saben que els han bandejat molts cops i des d’Europa i Nord-amèrica, els han anorreat sempre: des de l’esclavisme, el colonialisme i l’actual estat de deixadesa: fam, sida, sequera, malalties, guerres entre clans,...Volen alçar el cap i ho diuen amb versos també. «M’agrada mirar /com s’adorm el Senegal al vespre damunt les teves parpelles / i com es desperta al matí en els teus ulls». Hòstia, tu. Això és poesia directa i clara!

Falten dos. Els més ostentosos. Apareix en escena un autèntic caçador-cantant. Tal com ho llegiu. En Nouma Diakité, fill de Nouma Diakité, és de Burkina Fasso. És caçador (o fa de) i s’ha enriquit de la saviesa natural que li han transmès el pare i altres mestres. Duu un instrument estrafolari: el goni; una mena de guitarra i shitar. La caixa de ressonància és una carabassa rodona amb un forat al costat i un braç llarg, llarg, on s’ajusten les cordes que toca amb les dues mans, mentre el sosté dempeus. Al capdamunt, un xapa d’alumini i un plomall penja, Cofat amb un vestit de pell amb pedres que brillen i es reflecteixen a les parets de l’escenari; no apra de moures amunt i avall. Som davant l’Àfrica més primigènia. Que recita, canta i balla com ho fan centenars de pobles en aquell continent. La lletra parlar d’això: de caceres, de fortaleses, de bruixots de malalties, dels avantpassats, de tradicions...Parla de l’Àfrica en majúscula. El més xocant de tots, sens dubte. Potser massa llarga les sis cançons que ens dedica, que semblen repetir un cop i altre les mateixes paraules. L’ultima, sembla un rap (no el peix, la música) en tota regla. Aixeca grans ovacions. Els lletraferits som educats. Molts africans seguiran fent cua demà per demanar papers i d’altres jugant-se la pell en pasteres. Però a fe de déu que saben ballar.

I sembla que les cançons de Diakité prologuin els versos de Linton Kwesi Johbson. El darrer poeta. I el que les canta més clares. Apareix vestit amb americana clara, camisa verda i corbata taronja. I barret al cap. Un dandy a escena? No. Jamaicà de naixement, va ser membre del Panteres Negres (sabeu el que eren, oi? els del black power, l’antítesi al Ku-Kux-Klan). Els seus poemes són música cantada; basat en tradicions populars i en
vivències personals. És una poesia de combat ,també. El seu poema “Cinc nits de sang”, sobre disturbis intertribals em va glaçar la ídem. « una ampolla troba un cap / i trenca la closca del ferit de foc / la víctima té por / bsuca mans / agafa ganivet / troba gola / oh les gavinetades i l’hemorràgia de la sang / és la guerra entre els rebels / follia, follia,...guerra». I també fot gardeles als europeus. Als anglesos, en aquest cas, on tots els governs, laboristes o conservadors li fan dir que «alguns policies d’Anglaterra tenen llicència per matar». No, no ho han tingut fàcil alguns negres. Viola d'argent pel noi.

Amb ell acaba el Festival. Tots surten plegats a saludar a l'escenari i ovació de gala. Els dos músics acompanyen els apludiments a ritme de blues. Són els darrers en sortir. La gent circula i el veí torna a sentir el rau-rau (de gana) al baix ventre. Potser la M. m'haurà fet truita de patates?

I colorin, colorado...

Hem estat dues horetes ben bones. El recital vull dir. La meva ressenya ja sé que ha estat més llarga (;-). S’ha fet suportable i entrenyable. Amb alts i baixos, és clar; però interessant. Ja sé que després de la meva crítica se us han tret les ganes de llegir poesia i d’anar al proper festival. Millor. Així em quedaré amb totes les llumetes de lectura que ens regalaran. I buscaré la negrassa aquella, a veure si...Ah! Que anirà de poesia asiàtica el 2008? Doncs re, a fer amics al restaurant xinès de sota casa.

Apa, si heu arribat fins aqui, us admiro i us planyo. Segur que sou bons xiquets i millors minyones.

7 de maig del 2007

Poesia algueresa, poesia catalana?

Aquests dies, Barcelona s’ha vestit de Poesia. Del 3 al 9 de maig es fan diferents actes pels carrers, llibreries, biblioteques o entitats culturals de la ciutat. Ahir vaig ser a un acte de lectura de poesia algueresa al verger de Museu Frederic Marès, que era l’antic pati del Palau reial, al carrer dels Comtes, rera la Catedral. És, juntament amb la plaça Sant Felip Neri, un dels meus racons preferits del barri Gòtic.

Escoltar poesia sempre és un acte tranquil, solitari, plaent. Fer-ho en aquest marc de pedres gòtiques, amb els tarongers bords de companys i la remor d’aigua de fons, en la foscor de la nit trencada per espelmes i els so ocasional de les campanes de la catedral, donava un embolcall que et transmudava Mediterrània enllà. Coneixia algun dels cinc poetes presents i al mestre de cerimònies que els acompanya, en Carlo Sechi, regidor a l’Alguer del partit “Algerho Viva” i president de l’Obra Cultura a l’Alguer. Un d'aquells activistes catalanistes, treballadors i cosntant, que ja voldríem per aquí.

Ahir a la nit es donaven la mà una mostra de la joventut i la maduresa de la poesia alguresa. La veritat és que escoltant-los, em semblava una poesia molt lligada al territori, a les vivències personals, potser un pèl “carrinclona” en algun caas; molt personal en d'altres. Els poetes més joves (hi havia una noieta de 18 anys, l'Enrica Ferreccio, amb una veu aflautada que feia gràcia de sentir) i els petes més grans (Antoni Canu, Carlo Demarties, Antonio Coronzu) van fer una bona selecció personal portant a colació figures històriques de la poesia en català d'aquelles terres: en Rafel Sardi i en Rafael Catardi. La cantautora Franca Masu, que ja ha vingut altres cops a a la ciutat, era la que “cantava” la poesia. La d’ella i la dels clàssics. I és que els poetes ja ho tenen això: saben escriure, però són negats a l’hora de declamar en públic. Em sembla que no en conec cap que, a l'hora de llegir les seves creacions, pugui dir: chapeau!.L’Ovidi Montllor sí que era un mestre en això de recitar poemes. Li coneixeu Corall romput, de l'Estellés?

Si mai no heu estat a l’Alguer, us en recomano una visita. Si mai heu sentit parlar alguerès, us heu perdut un dialecte d’una sonoritat medieval. Com va dir el poeta Carles Hac Mor a la presentació, ahir podríem escoltar com deuria parlar Ramon Llull al segle XIII. Va exagerar, és clar; però no deixava de tenir una mica de raó. El català de l’Alguer, des del segle XV, va quedar com una rara avis linguïstica, oblidat per tots, fins a principis de segle XX, amb la visita d’una arqueòlegs catalans en aquella terres, va tornar a prendre força. Si mai heu llegit poesia algueresa ho podeu fer mes avall.

Penso anar al 23è Festival Internacional de Poesia de Barcelona que es fa al Palau de la Música aquest dimecres. Ja us diré com va.


MPHAEUM PROMONTORIUM

Un dia serà que a la fugent albada
per damunt de la pena i l'esperança,
posaràs la tua benda, oh silenciosa
filla del temps etern. Més d'una volta
lo toc he entès de la tua mà gelada,
i tantes te'n deuré, de pimaveres
quan vengueràs a mi, tu, bona fada,
intercerssora de pietat divina.

I me'n davallaré a la marina
lleuger, sense més traves de memòria,
ni punxes de sentit. L'Alguer dormida
serà, com sempre dormi, enguirlandada
de somnis, de carícies e de trampes
sota l'immens rodeu del firmament.

La cima amollaré, i fora al vent,
a la mar escumosa, al maistral tés,
en gropa a caval.ló més alt volant,
embolicat de bòira iridescent,
de cresta en cresta a l'onda rampel.lada
la mia bona gusseta no és estada
mai com avui al vent així segura.

Fora el Fruntuni navigant d'altura,
ixirem per marines de rondalla
vistes eb somni i sol de fugidura,
de la vora encantada del misteri
punxant l'albor del temps de la Criació.

Dels negres fontanals de l'horitzó
vénen los nsotrus sonadors de corru
i fiottus de tritons altes les tofes,
terror de les sirenes minyonetes.
Les gaürres en alt, vibrant les ales,
avisen del perill ama veu crínida;
i que fugi o s'amaga, i el vent que passa
porta un plor anguniós com de viudalna.

Rafael Catardi (1892-1974)

5 de maig del 2007

Relats conjunts: "La persistència de la memòria", de Salvador Dalí



(A la vorera, esperant que el llum del semàfor es posi verd)

— Ella: Ei! Ets tu, oi? Quant de temps!
— Ell: Ostres! Glòria! Quant de temps!
— Feia…?
— Quinze anys?
— Setze, exactament setze.
— Ho recordes…
— Sí. Ho recordo bé. Perquè va ser l’any que va morir el pare.
— Caram! Ara que ho dius...és cert. Vaig anar-hi, però estaves tant...Feia poc d’allò nostre... No et vaig dir re... Em sap greu... I...com et va?
— Bé. Bé...Em vaig casar, saps?
— Ah, si? Amb... amb ell?
— Sí, amb en Marc, si.
— Ja...Com us va...?
— No, no ens va. Ens vam divorciar. Saps? Me la fotia amb la Menxu. Des del primer dia.
— No...no en sabia re...
— Fa dos anys, ja...
— No. Ningú m’ho havia dit...
— Ja, suposo... I tu?
— Jo...em vaig casar, també, sí.
— Amb la Cinta?
— Sí... Ho sabies, oi?
— Home. Em vas deixar per ella, no? Era lògic.
— Ja...Vaig trucar-te per explicar-t’ho.
— ...
— I no et vas voler posar...
— ...
— Vaig pensar que...
— Ja... Com us va?
— Mira. Anar fent. Tenim dos fills, dos nens.
— Ja... Jo també. Però és una parelleta. En Marc i l’Ona.

— Vaja, com el pare...són amb tu?
— Sí. Ara anava a buscar-los al cole.
— Van al "nostre" cole?
— Sí. Al "nostre".
— Jo ja he perdut contacte amb tots els de la colla. En veus algun...?
Sí. La Clara, la Neus, en Iago,... I el cabró d’en Marc, és clar.
— M’agradaria veure’ls.
— Ells també porten els seus fills al cole, saps...
— Ostres! Quan de temps, oi?
— El semàfor es posa verd. Vas cap allí?
— No. Creuo amb tu i prou.
— ...
Estàs molt maca. Sembla que fos ahir...
— Ja...Gràcies.... Però no era ahir.
— ...
Em vas fer mal, saps?
— ...
— Molt de mal... No hi eres. En Marc era allà, esperant i...
— ... Ja. Et vaig trucar, però...
— Una trucada, sí.... I res més.
— T’he de deixar...Tinc una cita.
— Em trucaràs algun dia? Pels bons temps...
— Si. Aviat...
— Aviat, sí...
— Quan de temps, oi?
— Molt. Massa.
— ....
— Un petó.
— Estàs molt maca, de debò. Sembla com si fos ahir...
— Gràcies. Però fa molt de temps, ara, ja.... A voltes hi penso.
—Ja. I jo...
—Faig tard...
— Adéu, adéu... Sí, tinc pressa..., jo també...
— ....Trucaràs?
— ....Trucaré, si...
— Adéu.
— Adéu, adéu...

(La munió de gent els arrossega, un a cada direcció oposada. Ell no la trucarà. Ella ho sap. Ell mai ha oblidat. Ella no voldrà recordar-lo. No coincidiran més. Les casualitats s’esdevenen un sol cop.

Ja ho va dir el poeta: «El temps, pessiga / massa cruel, lenta / la carn».)

Llegiu-lo escoltant la cançó “Semaforo rosso”, de Vinicius de Moraes i Ornellia Vanoni.

4 de maig del 2007

100, rien ne va plus! Qui dóna més, senyors i senyores?


Aquest post és un anunci i un regal alhora. Us anuncio que, amb el d’ahir, el veí ha fet 100. Que no són tacos, eh? Amb el d’ahir, el veí ha fet 100 posts. Que ja començo a sortir de l’ou, vaja. I assegura que, ara per ara, en pensa fer més. Almenys, un. La cloenda del precedent. Però no sé quan.

Cent post fets en… deixeu-me que compti, des d’un llunyà/proper 11de setembre; (seria la febre nacionalista de la data el que em va portar a entrar, per casualitat, ho reconec, al Blogger?); són, deia, quasi quasi, set mesos (228 dies exactament); xifra que fa un promig d’un post cada 3 dies, o sigui 2 a la setmana i uns 11 al mes. Molt més que qualsevol mitjana de quiriquis d’un home casat, eh Oriol? Si ja ho diuen, que això del blog és com una amant ideal: sempre hi és i no gasta. O com un bolero, com diria el Tondo. El que no sé quin... N’hi ha tants! En fi, que en aquest temps hem fet 100 posts, he rebut quasi mil comentaris, rebo 70 visites de mitjana al dia (segons diu el comptador), i que fan un total de 10.000 pàgines vistes. Tinc enllaçats uns 80 blogs i uns 53 ho estan amb el meu. Veurem fins quan dura això. “Dura el que dura dura”, diuen, per alguns casos; i seguint el símil, això durarà fins que em destrempi. O sigui, fins que sigui avorrit. Encara no.

Des que vaig començar ha anat creixent el nombre de veïns al replà. Alguns hi eren des del primer dia. Alguns encara hi sou. D’altres es van anar per voluntat pròpia (i alguna treu el caparró de tant en tant, eh? Cruella..., i jo feliç que ho facin). D’altres se’n van anar just quan jo arribava (Williams) i a molts ni he tingut el gust de conèixer (Isnel). D’altres sou assidus (els bons veïns del replà) i d’altres, educats de mena, hi feu visites puntuals a demanar cafè, oli o sal (la Su i Cia,...). Algun que no paga lloguer també hi està instal·lat (Charlezzie, Llunàtic,...). I els hi deixo, fins que es cansin. Jo, que sóc xafarder per naturalesa, surto sovint a veure altres replans (catablocs, vilaweb) i us he de dir que la nostra comunitat, no té res a envejar a d’altres. Però sempre som a temps d’aprendre coses, sí. Però ja en sabem moltes. I per això seguim aquí dalt. Mirant, xerrant, bescanviant posts, pensament, experiències i neguits; i rient. Rient molt. Sobretot, rient, oi Alepsi?

Sovint, cada dos dies, surto a netejar l’estora. I aleshores penso. Sí, el veí pensa. Pensa poc i poques vegades, però a vegades li agafa la bena. Què hi farem... No com a altres, que la tenen sempre posada (El Pensador). La marxa, vull dir. Penso en el primer blogger que em va deixar un comentari (la Joana, forever) i al primer que jo li vaig deixar un (Besos en el aire), que ja ha plegat, per cert. Penso en tots els companys de bloc virtual i com els veig sense veure’ls. Penso com he rigut amb les notícies folles d’en Charlie, en com he al·lucinat amb les experiències de la Candela, com vaig fer el regal del blogaire invisible, que vaig fer a l’Home Bala, i al que a mi em fa fer en Dessmond (impagable). Penso en els memes que m’han encolomat i els que jo he endinyat a algú altre. (Defensa pròpia!) Llegeixo els Relats conjunts que han anat circulant (ei! en tinc un de fet, que aviat el penjo!). I en els Relats eròtics (buf! encara suo!) Penso en els nouvinguts al replà (Nimue, Cristina,...), dels quals alguna em dona estopa (Ahse) o afalacs (Euria); penso en els que jo he anat seguint, primer de lluny i després d’aprop, perquè sempre s’hi aprèn alguna cosa (Tarambana, Farlopa); dels que són constants (Babèlia) o molt i molt constants (Arare, no sé com ho farem cinc mesos sense tu). Mentre passo el drap de la pols per la porta em somric a mi mateix sabent que hi ha que són encisadors (Violette; que també acaba de fer-ne 1oo!), corprenents (Ònix), sorpresius (Tako), voluptosos (Lara), embriagadors (Dushgel), sentits (L’home músic), inquietants (Justicia poètica), sorpresius (Saragatona), combatius (Joana T.), desimbolts (Metamorfosi), incisius (Mafia Mental), indispensables (Gatot); o directament, flipants (La Cuca); dels que ensenyen coses (Pd40), i dels que amaguen més (Matgala); dels que són llaminers (Yrun), dels que fan volar (Elur), dels que reneguen sovint (Chamb) i toquen el voraviu (Clint) i dels que traspuen tendresa (Annna), melangia (thesilverbluesea), serenor (Lapri) o una maduresa entranyable (Jordi P.). Escombro el replà amb aquells que sou i us sentiu molt d’aquí (Emma, Txell, Reusenca) i d’altres que veniu de fora (Waipueduca), somriuré amb la rebel·lia d’alguns (Vullunfestuc), els neguits de molts (Euria), la joventut insultant d’altres (Déjà Vie), les sortides de molts (Esteve)... Penso en aquells que em llegeixen a voltes i no diuen res (¿...?) i els que jo miro i no comento (Barbollaire); els que fan posts que podien merèixer premis per la seva rigorositat documental (Júlia,...) o exquisitesa (El Paseante); els que no he sabut encabir encara (Velis Nolis). Mentre poso a lloc l’estora, sé que a alguns veïns no els visito gaire i no s'ho mereixen (L’Herald, la Jaka, Jo Mateixa, César Llamborda), d’altres, que respecto , em cansen per pedantots (Entre Llum), o reiteratius (Mireia) i hi ha d’altres que quan sento que obren la porta (poseu-vos-hi tots) m’aboco per l’ull de l’escala a veure què ens diran. D'alguns, amb el meu Alzheimer galopant, m'oblido de tustar-los la porta. Però em perdonen, perquè són bona gent, com el Petit Príncep, alias Roberthinos. En definitiva, crec que tinc el replà ben polit i endreçat.

I podria canviar perfectament noms d’un lloc a l’altre. I anar jugant amb vosaltres. Perquè això és en essència els blogs: un joc. Però amb visos de realitat. Puc imaginar que si algun dia tingués algun problema jurídic sabria a qui acudir (Abogada), o si volgués buscar una dada de la ciutat la tindria (Viatger), si m’hagués de tirar les cartes del tarot sabria qui ho faria (Petitabruixa) i si hagués de buscar doctes consells de veus sàvies els obtindria (l’Avi).

Parlo d’uns quants, és clar. En tinc més de 80 d’enllaçats i no us puc visitar a tots alhora. Disculpeu-me si en deixo algun. Vaig fent. Com vosaltres. I és que la família es fa gran dia a dia i és un mareig saber a tothora què penseu, què dieu o on aneu a parar (què serà de la Vimir?, per exemple). Quant em vaga –i em vaga sovint— us miro, us llegeixo i us comento.

En fi, que m’heu agafat nostàlgic. Ara, fins que no faci l’any no en tornarem a parlar.

Ara per ara, em dedico (i em foto) un Sacher a la vostra salut.