31 de març del 2011

De rutes literàries als parcs naturals


Com en anys anteriors, i coincidint amb l'inici de la primavera, es posa en marxa el sisè cicle de rutes literàries pels parcs naturals, destinades a conèixer l'entorn que es duen a terme en cinc espais protegits de la Xarxa de Parcs Naturals, entre març i juny. Utilitzant la literatura com a fil conductor, l'objectiu d'aquestes rutes és apropar els espais naturals a un públic divers i interessat a aprofundir en la geografia i la cultura del país, de la mà d'alguns narradors i poetes o de els obres i poemes que aquest hagin escrit sobre el territori.

Totes les sortides es fan a les 10.30 h del matí, tenen una durada d'unes dues hores i mitja i un preu de 3 euros. Les organitzen Conèixer BCN

El dissabte 19 de març es va fer la ruta Verdaguer i Collserola. En el mateix Par de Collserola. també es farà, la ruta 'Maragall i Vallvidrere' que està prevista per al 2 d'abril, amb sortida des de l'Arxiu Maragall. Aquesta ruta s'inclou dins l'Any Maragall que ha suposat inaurgurar una dotzena llarga de rutes lligades a aquest escriptor.

La següent sortida serà el dissabte 16 d'abril  pel Parc Agrari del Baix Llobregat, on es podrà conèixer 'El patrimoni literari a la vora del riu i a la perifèria de Barcelona'. Els participants es trobaran a l'estació de Cornellà-Riera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

El Parc del Garraf acollirà el dissabte 30 d'abril la ruta 'Vilanova i Víctor Balaguer', amb sortida des de la biblioteca Joan Oliva, situada a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú. Al mateix parc, el dissabte 28 de maig es farà l'itinerari Sitges i els modernistes. El punt de trobada és la plaça d'Eduard Maristany, on hi ha l'estació de tren de Sitges.

Al Parc Natural del Montseny, el dissabte 4 de juny  es podran descobrir els 'Poetes del Montseny. Literatura popular i culta'. La trobada, a la plaça Major de Viladrau. A l'altra banda del Montseny, al pla de la Calma, es farà la ruta 'Maragall i el pla de la Calma' el dissabte 28 de maig, amb trobada al Punt d'Informació del Montseny, a Tagamanent. Una ruta més de l'Any Maragall.

I finalment, 'Lola Anglada a Tiana' és el títol de la ruta del Parc de la Serralada de Marina, que es farà el dissabte 14 de maig. El punt de trobada és davant la Biblioteca Can Baratau, a la plaça de la Vila de Tiana.


El PDF de les rutes, aqui

29 de març del 2011

Llibres, roses i blogs per Sant Jordi al replà



NOTA A LA COMUNITAT



Es recorda a tots els veïns i  veïnes, i passavolants blocaires que tinguin a bé afegir-se, que el dia 2 d'bril a les 24 h, acaba el termini per inscriure's a la iniciativa "Roses, llibres i blogs" que ha organitzat aquesta escala per a tots aquells/es blocaires que vulguin celebrar Sant Jordi regalant llibres o roses per la catosfera.


Els/les inscrits/tes fins el moment, són:
ELLES

1. Llum de dona,; arka_gi@gmail.com; Joana

2. Emiliy; mjotamoya@gmail.com; Emily

3. El meu racó; adbega@gmail.com; Adriana

4. Des del meu mar; mmontsem@gmail.com;; Arare

5. Col·lecció de moments; personatges@gmail.com; Carme

6. A encesa llum; ipvh@hotmail.com ;Pilar

7. +quemilpalabras; helena.batlle@gmail.com;Helena

8. Joana Torres, joanato@gmail.com; Joana

9. De nit i de somriures;annanti.bcn@ ; Anna

10. Nadeia Balsobre's blog; nadeia.balsalobre@gmail.com ;Nadeia

11. Au bout de la nuit ; mteresa70 @gmail.com; Teresa

12. El teler del record ; Joana

13. Thera, falgaronacompta@gmail.com; Thera

14. Vuitena, ritzen@hotmail.com ; Rits

15. Fons d'armari, montsepes@gmail.com; Montse

16. Violette, violettemoulin@hotmail.com; Violette

17. Els primers gestos del verd;  mercecliment@gmail.com ;Mercè

18. Antaviana; rcanovalls@gmail.com; Roser

19. Vida; ; frannia_74@hotmail.com; Frania

20. Kika's log; kikaslog@gmail.com; Kika


22. Amb ulls de sargantana, aboma13@hotmail.com; Sargantana

ELLS

1. Malerudeveure't, elveidedalt@gmail.com ; veidedalt

2. El porquet de Sant Anton; elporquet@gmail.com ; El porquet

3. Garbi 24; garbi.24@gmail.com ; Garbi

4. Clàssics de cinema; ricard.fuste.sole@hotmail.com ; Ricard

5. Ricderiure; ricderiure@gmail.com; ; Ricderiure

6. Fantasia i erotisme, kuaestor@gmail.com; David

7. Too much strong ma non tropo per te; robertinhos.paris@gmail.com; Robertinhos

8. Ginkgo, gerardpujoli@gmail.com ; Gerard

9. Naufragiobrer, gabrielboto07@gmail.com; Gabriel

10. Uendos, greixets i maremortes, fmompo@msn.com; Francesc

11. The lost art of keeping a secret; lostartkeeping@yahoo.es; Òscar

 


Si falta algú o els inscrits hi veieu alguna errada, m'ho feu saber!

26 de març del 2011

Bloggers con voz


Ja sabeu que el veidedalt, si pot -i l'autoritat li ho permet-, s'apunta a un bombarderu. Per això la proposta d'una de les meves muses de la blogosfera, la  Duschgel, Dusch pels amics, i  Gel de Ducha II, pels més amics; i a qui fa temps vaig de dedicar un dels posts més encesos del terrat, quan va llançar la proposta de Bloggers con voz vaig pensar de seguida d'apuntar-m'hi. Ho havia fet una vegada i no va quedar del tot malament. Tot i que era en castellà! (valens, se me nota el acentu). Aquest cop la idea era llegir un post propi o aliè i enviar-se'l. Uns quants hi hem caigut. Algun altre veí del terrat ja ho havia fet, abans, també.  En aquesta ocasió he agafat un text de la mateixa Dusch i l'he locutat.

No cal dir que la veu que escoltareu no és la meva. L'he passat per un sintetitzador.

25 de març del 2011

D'exposició: Álvaro Pemper




Una exposició ben evident  i retorçada alhora. Obres de l’uruguià Álvaro Pemper, que van ser censurades en un galería anglesa el 2010 i que podeu veure a la sala Espacio Infame del Poblenou (c/ Joncar 19).

Són acrílics i temperes sobre paper, d’uns 50 x 70 cm. El subtítol: “Los sueños de la caja del cerebro” és enrevesat; com les postures de les noies que ens mostren impúdiques el seu sexe diàfan i ens mirem directament als ulls.  Amb uns colors plans i clars. Jo diria que naturals.

Més contorsionistes, aquí.
És la proposta artística de la setmana de la comissària de l'exposició, una blocaire amb ull fotogràfic.

22 de març del 2011

La veritable història del Regàs (II)




L’ascensor s’atura i s’obren les portes. L’hostesso, seriós, m’assenyala el passadís, al fons. Surto. “Mira. La veïna que t’espera m’ha dit que entris directament sense picar. Hauràs d’endevinar la porta, però...” I sense deixar-me badar boca, pitja el botó i tanca les portes. “Serà cabronàs..!.” Ja veig que com a restaurant és ben estrany aquest local. Davant s’ofereix un llarg passadís emmoquetat en gris clar, amb parets d’un blanc trencat iridiscent que destaca amb els llums que hi ha fixats a cantó i cantó, entre porta i porta. M’atanso a la primera i l’obro. L’escena em deixa perplex. Un home amb vestit d’hàbits monacals —diria que franciscans— mig arremangats a l’alçada de la cintura està tocant el saxo (que no el sexe) mentre una noia, nua de pèl a pèl i només cofada amb el clàssic tocat  de monja paula al cap i agenollada davant seu li està engolint el sexe (que no el saxo) al ritme d’una música que recorda l’hora de l’àngelus. Només puc dir “Amén” i tanco religiosament (sic) la porta sense que la beata parella s’hagi ni adonat de la meva presència. Suposo que estaven camí del setè cel.

Provo a l’habitació següent. Aquí ja es veu que no hi cap ni una agulla. Sobre un llit rodó envoltat de miralls van passant davant meu mitja dotzena de cossos atlètics tots entrellaçats entre ells formant una sanefa humana perfectament acoblada. No puc deixar de pensar en els tangrams que feia de petit. No queda cap forat lliure on entaforar cap altre membre, tal és la munió en el joc de llengües, mans, braços i cames. Una noia rossa, gira el cap un moment alliberant-se d’un ceptre monumental al que dedicava un solo de flauta, fa un gorgorito a l’aire i em convida a passar amb un gest de cap. Al seu costat, una altra xiqueta que té aire de mestre despistada es treu del damunt dos energúmens que volien entrar alhora pel mateix forat de la rebotiga. Veient que no queda cap espai per omplir, declino educadament l’oferiment i els felicito per la perfecte harmonia del quadre. Si en sabés, els pintaria allí mateix.

A la porta del costat l’habitació és un escenari de conte de fades. El fil musical vomita un harmonia de la factoria Disney que no reconec. Però el que veig, poc té a veure amb un conte infantil. Una xiqueta amb un morrió de ratolí i una escombra a les mans, va colpejant les natges d’un pobre desgraciat, disfressat de felí, que a quatre potes i amb una cua de gat entre les cames... (Hosti!, no és una cua... és el seu membre!) va rebent cops d’escombra a les natges: “Ralet, ralet; pica dineret” El quàdruple està fent-li un rentat de baixos amb la seva llengua mentre la xiqueta, potser avorrida o ja cansada de l’exercici, sembla alegrar-se en veure`m i es desfà un llacet que duu a la trena dels cabells mentre ressegueix amb la llengua uns llavis d’un vermell encès i m’observa encuriosida. Del mateix color lluu una floreta trenada amb ganxet que llueix al melic. Li prendria d’allí amb els llavis, però  m’allunyo no fos que rebés cop d’escombra...

Entro a la porta del davant. En aquest cas dues xinetes, nues de cintura en amunt abillades de col·legiales d’escola pija, estan acaronant-se els pits l’una a l’altra. En un chaise longue que hi ha al costat, hi ha una parella de nois que semblen jugar-se a daus la sort de cadascuna. Un fa pinta de peixeter. L’altre de noble hongarès. L’olor a marihuana és penetrant. I gots i ampolles de whiky omplen una safata als peus de llit. Sota els plecs de les faldilles de les noies, de tall escocès, veig clarament que no duen calces. I tenen el daixonses rasurat! Em veuen i se m’ofereixen amb les cames obertes i m’indiquen amb el dit i una rècula de monosíl·labs que no entenc que entri a jugar amb elles. M’ensenyen una lavativa. Declino la invitació amb les mans juntes i un educat “sanyonara” que mai he sabut què vol dir però que trobo escaient en aquesta situació. Elles riuen i segueixen practicant l’ascentral ritus del cunnilingus mentre els dos homes, concentrats en la timba de daus, ni s’han adonat de la meva aparició.

M’apropo a la porta del costat i una olor penetrant a xocolata desfeta m’omple els nadius. Serà el bar, penso? Però no. Obro la porta i veig com en un fogonet de camp una noia de cabellera lleonívola i pits onerosos està remenant un pot amb un cullerot. Només duu un davantal   amb uan violeta al davant, lligat a la cintura i pel darrera ofereix un cul magnífic. El vaivé dels seus pits em distreu un moment de la meva recerca. Davant seu, assegut i lligat en una cadira, en un autèntica mostra de bukkake floral, jeu un pobre noi que no sé si fa cara d’acollonit o de viciós. M’imagino de seguida a quins jocs culinaris dedicaran l’estona. Ella em veu, i amb un somrís viperí, alça la cullera plena de xocolata i el deixa lliscar sobre els seus pits turgents. Amb un posat maliciós em convida a tastar-lo: Tu en veux?”. M’hi abocaria a galet però veig que el comensal reclama la seva part i em llença una mirada assassina. “Que aprofiti, monsieur!”; i tanco educadament.

Arribo a la darrera porta. O és aquest o realment m’he equivocat de replà. Tot és negre. Intento buscar l’interruptor. Però no. Era l’espatlla d’un negre que tapava tot l’ample de la porta el que no em deixava veure el dedins. Una veu em diu “Came on!. Distingeixo una dona alta i rossa.  I ha una peixera amb una carpa que dona voltes amunt i avall de les parets de vidre. La dona va vestida de policia de carretera. Un casc blanc, pantalons negres de cuir ajustats que li remarquen les dues natges i els plecs i sabates negres de taló altíssim. Em sembla que podria veure-li els plecs dels llavis movent-se. I no em refereixo als de la boca. Porta una porra descomunal en una mà i es va colpejant el palmell de l’altra mentre s’apropa al mulato que la mira expectant. “Jo no volia córrer, senyora policia...”. “La que vull escorra’m sóc jo gamarús, a veure que tal et saps el codi de circulació... femenina”, li diu mentre li aixeca la barbeta amb la punta de la porra. Millor que no m’aventuri o en cara rebré un multa.

No queden més portes per obrir. M’adono doncs, que el cabronàs del porter m’ha enganyat. És evident que això no és un restaurant. Tot i que aquí tothom menja alguna cosa... Busco les escales i miro de baixar al replà de sota. No sé si trobaré la veïna encara deu estar esperant-me...

[to be continued]

21 de març del 2011

De lectura (98): Poesies i altres escrits, de Màrius Torres

Post fet en motiu del Dia Mundial de la Poesia, 21 de març

“Corren les nostres ànimes com dos  rius paral·lels
fem el mateix camí sota els mateixos cels”
(Cançó a Mahalta)

“És que la nit cruel, per haver-nos, envia
A  cada cor un somni més bell que cap matí.”
(La Nit dels vagabunds)

“Tots els camins de Déu són en el meu repòs”
(Calma)


L’obra de qualsevol poeta és indestriable de les seves vivències. La de Marius Torres (1910-1942) evidentment, també. Però hi ha vivències que marquen un corpus poètic i el fan peculiar, insòlit, aprehensible. És el cas de Martí i Pol, Ferrater, Biedma o Vinyoli. L’obra de Torres (un centenar i mig de poemes i una desena de contes breus) s’insereix bàsicament en un període concret de la seva curta vida: els set anys que va estar al sanatori antituberculós de Puig d’Olena (Sant Quirze de Safaja), des que va ingressar el desembre de 1935 i fins el desembre del 1942, moment de la seva mort.

Format en una família benestant i d’ascendència republicana  (el seu pare, metge de professió, va ser diputat al Parlament català i espanyol i defensor dels corrents de la metapsíquica) i influenciat per l’espiritualisme laic del seu avi i el gust de la música de la mare, que li va ensenyar tocar el piano; Torres se’ns apareix com un jove tímid, lletraferit, actiu en els cenacles cultes i musicals de la seva Lleida natal, que es decanta per la medicina i sense cap ascendència poètica clara. Amb aquest bagatge —va exercir poc temps de metge especialista en aparell digestiu—bassa els fonaments per esdevenir un poeta líric. Tot i algun conte i alguna poesia primerenca, serà al sanatori de Puig d’Olena on eclosionarà el poeta que duu dins i escriurà el gruix de la seva obra. Una obra on combina la poesia amorosa i simbolista, amb d’altres  de caire místic, de to cívic o patriòtic. “Jo crec que d’ençà que estic malalt he trobat la manera de viure que s’escau més al meu temperament” (carta a Mercè Figueres, 20.X.1937)

És evident que la seva biografia doten el personatge d’una aureola de poeta tràgic que el fan amable als ulls del lector. Però amb això no hi ha prou per ser escollit.  Home meticulós, retornava sovint als seus escrits per millorar-los i polir-los, bandejant aquelles peces de les quals no se sentia del tot satisfet. I es nota aquest treball rigorós en la seva poesia.

La poesia de  Torres té un marcat to melangiós, però de to positiu, diria que quasi alegre i, si no optimista, almenys, coratjós; enfrontat a l’adversitat que el va tenir postrat al llit, fent recuperació o fent repòs absolut durant molts mesos. “—L’eternitat és sols un Present que s’eixampla—“ Els altsibaixos de la malaltia també es poden resseguir en la cronologia dels seus poemes. L’amor hi és molt present. És un amor contingut, albirat, no assolit. Al sanatori, Torres disposava de temps per llegir i escriure. Per pensar  i debatre. Per escoltar música i tocar el piano. I sobretot, per enamorar-se i fer volar la imaginació i els desigs. “Mai una boca ardent no assedegà la febre / com la meva, esperant respirar pel teu pit” (La mort i el jove). I amb la mort constantment de companya. “La Mort passava en un matí d’abril. Tan alta / sobre un món desvetllat amb tots els noms florits” (La Mort un matí d’abril). Segurament aquest sentiment de dissort l’haurien fer caure en una depressió si no fos per la companyia d’amics i familiars i les seves profundes conviccions religioses. La figura de Déu apareix sovint en el seus versos, com una referència amiga i guaridora, que l’acompanya i el reconforta. “És que més que el futur, Déu meu, em costa / rendir-te meu passat?”

Els seus versos estan esquitxats pertot de referències a la natura: mar, aigua, cel, boira, riba, platja, ocell, roca, núvols,... “Deia la Nit –No sents la meva pau?” (Lorelei). Molt en la línia dels poetes romàntics del segle XIX. Uns elements que coincideixen sovint en un jardí particular: “M’he despertat tot sol en un antic jardí / que no sé si és la meva presó o el meu imperi”,  que es basteix a la seva mida (hi és  present en alguns títols), on conforma el seu món poètic. “Cada flor té un perfum , i cada ànima pesa / en el fons del meu cor on l’etern és present” (Paraules de la nit). Un jardí que bascula amb la seva pàtria antiga, el redós dels seus sentiments. I en aquest jardí, hi llueix amb força la rosa, metàfora evident, símbol del seu desig venerat. ¿Per què la teva heroica voluntat de florir, / si tot el món és fred i hostil com el jardí?” (Última  rosa); “Abril que fas florir les roses i els llorers / dóna dies ben clars a la meva tristesa” (Un altre abril)”.

Com és lògic els referents a la mort, implícits i explícits, són també per tot. “Ara tenint una ànima per un amor només / Sé que puc viure encara quan no hi hagi estrelles” (Joia d’amor). O els sinònims que l’acompanyen en molts poemes: univers, nit, ànima,  somni, silenci, àngel,.. Com a metge deuria ser sabedor de la gravetat del seus estat. I com d’altres poetes que saben la mort propera, Torres s’hi enfronta amb una valentia i serenor admirables. De tu a tu. “I això és la mort —tancar els ulls,  escoltar /  el silenci de quan la música comença” (Això és la joia). La música i el ritme en la seva poesia és evident. Tant és així que  diversos cantants han musicat els seus poemes. I el recurs al sonet (estrofes de quatre i tres versos d’onze síl·labes, en rimes assonants o consonants, abba) és habitual.

Torres se m’apareix com un home sociable, però solitari. Tot i les relacions establertes amb metges, infermeres o altres malalts residents segur que va construir-se un món propi, ple de referents personals i simbòlics. L’amor no assolit és un desig pur, cast; jo diria que volgudament esmaculat. Com si sabés que hi ha de renunciar per principi. Ell mateix ho diu: “No m’agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas  que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí voldria confessar-te que tu m’has fet comprendre  l’amor. Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?” (carta a Mercè Figueres, 7.III.1937)

Els elements de la naturalesa i un cert sentiment metafísic ens traspuen als seus versos. No és una poesia evident o planera la seva; però sí una poesia que traspua; embolcalla, fereix. El món real i l’interior lluiten per aflorar en els seus poemes. No sempre d’una manera clara, però si constant. Torres va tenir influències diverses poemes segons es traslluca de la seva correspondència i les lectures que havia fet i feia al sanatori, entre aquestes destaca Baudelaire —de qui cita versos en els seus poemes, o els simbolistes francesos; i sobretot Carles Riba, amb qui mantingué una relació epistolar.

El llibre aplega tots els seus poemes que constitueixen el cànon per ell aprovat (un centenar de poemes) i un recull de poesies inèdites (Noves poesies) i un epistolari amb vint-i-cinc cartes (dotze inèdites) que el poeta va escriure a amics i familiars durant la seva estada al sanatori. La tasca d’anàlisi i recopilació que ha fet la Margarida Prats en aquesta recerca és encomiable. Destaquen les cartes a la seva estimada Mercè (la Mahalta de diversos poemes), de qui n’estava enamorat, o les de Joan Sales (el seu amic i editor pòstum) i Carles Riba (a qui demanava consell com a  “simple llec sense formació literària” a fer tannkas). Per la  resta, descobrim els als avenços de la malaltia, els llaços i vivències familiars, els gustos musicals i anècdotes quotidianes de l’estada al sanatori, entroncades moltes en la situació bèl·lica del moment i de la repressió política i ideològica consegüent.

Inspirat en tot aquest material, algú n’ha fet una novel·la.

Com diu Pere Gimferrer en el prefaci del llibre, “Marius Torres va concebre des de ben aviat un projecte estètic i el va dur a terme amb una perseverança exigent, rigorosa i radical, que bastí una obra d’una coherència singular” (p. 9). Si ho diu l’acadèmic, no seré jo qui el contradigui. Qualsevol altra reflexió és sobrera.

Torres està en la llista dels poetes tristament traspassats per malalties respiratòries. Joaquim Folguera, Salvat-Papasseit, Rosselló-Porcel,... Ja ho sabeu: els pulmons són el punt feble del lirisme.

Fa dies, per cert, que no em trec aquest tos del damunt...


Torres, Màrius [edició a cura de Margarida Prats]. Poesies i altes escrits.  Ed. 62; col. Els llibres de l’Escorpí /Sèrie Gran, 6. Barcelona, 2003; 204 p.

Puntuació: 8/ 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  


I una cançó per acabar:

15 de març del 2011

La veritable història del Regàs (I)




Davant d'algunes històries apòcrifes que corren per la xarxa i que han esquitxat el meu bon nom de veí respectable, i que algun mitjà amb menys credibilitat que el diari As en manipular fotografies o el Mourinho en inventar-se conxorxes fantasmes, ha recollit; voldria, ara i aquí, explicar el vertader motiu pel qual algú va dir que em va veure sortir d'un hotelet ara fa uns dies, abans que algú altre vulgui fer-ne una pel·lícula.

_______________________________________

Aquell divendres de gener havia quedat amb una veïna en un local nou per a mi. Dir-vos l’edat fa lleig. Però sapigueu que per ella no passen els anys. Volia celebrar el seu aniversari en la intimitat, em va dir, a l'avançada. O em va semblar que així seria al principi. “Et duré a un local que t’agradarà” . Com que sap que sóc de bon beure i millor menjar, imaginava que em portaria a un restaurant exclusiu. T’espero amb ànsia al Regàs”, em va dir per email. Com que no m’ho vaig apuntar i em vaig fiar de la meva funesta memòria, em vaig trobar, el dia d’autos, deu minuts abans de l’hora convinguda, davant del “Luz de Gas”. Quan anava a preguntar, em vaig topar amb un defensa del Barça que entrava acompanyat d’una jove morena d’àmplia melena i dents blanquíssimes. El porter em va fer adonar del meu error i em va indicar l’adreça del vertader local que buscava, tot donant-me uns copets a l’espatlla. “Espero que tinguis millor punteria que memòria, nano!” No vaig entendre el símil. Sort que vaig trobar un Bicing a prop i tot era baixada. Vaig aparcar prop la Travessera. No coneixia gaire la zona i vaig haver de demanar a alguns transeünts que em semblava eren del barri per si coneixien el local. Vaig començar per una noia subsahariana apostada en una cantonada que abans que li preguntés res em va demanar tabac alhora que em cantava una xifra: “Cinco euros”. Quan li vaig donar el cigarret i li vaig dir que no calia, que eren gratis, em va mirar de cap a peus i amb va clavar una plantofada. N’hi ha mal educades...! 
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   
Vaig donar una parell de voltes pels carrers i em vaig perdre. En vaig adreçar a una mare amb un nadó al cotxet. “L’Hotel Regàs, diu? Està de broma?”. D’altres vianants em miraven de dalt a baix abans de dibuixar un somriure fi i fer-me un gest estrany amb el cap, com donant-me per beneit. Uns paletes des d’una obra em van començar a aplaudir quan els deia el que buscava. Finalment una amable velleta octogenària em va indicar el camí.  “Ai, fillet, si jo pogués!” Si pogués, què?” Acompanyar-te, carinyet. Pensa que em conec tots els racons...”. No imaginava que s’hi estigués tant bé allí. Vaig entendre de seguida que aquell era un lloc popular de referència i centre de grans esdeveniments amb gustos contrastats. Segurament deuria haver sigut lloc de trobades de  grans tractats històrics o hauria sortit en alguna novel·la del Montalbán o el Hemingway. Veig que la meva veïna era una fina detallista a la recerca de restaurants amb glamour. El darrer vianant que em va indicar l’edifici em va tustar l’espatlla mentre m’assenyalava amb la barbeta l’entrada, em deia, sorneguer: “Valor i al toro!” Ho deuria dir pels preus de la carta. Però com que no pagava jo...  Quan jo entrava, sortia una noia que s’ajustava la brusa. No estava segur però juraria que em va mirar l’engonal i va exhalar un sospir fitant enlaire amb els palmells de les mans units. Ja veia que no hi era tota, la pobra.

A l’entrada, un recepcionista ampul·losament uniformat amb una jaqueta blava creuada, camisa blanca i corbata fosca se’m va adreçar amb un castellà de to gallec. Em va estranyar que el restaurant tingués una entrada separada; però no seria el primer cop. que ho veia així. Sense anar més lluny, el Citrus del Passeig de Gràcia. Sort de la meva estada a Colmenar Viejo, el vaig poder respondre acuradament: “Usted dirà señor...”.“Verá..., me he citado con una señorita, aquí...”. “Señorita, claro... Todas dicen que lo son”. I abans que pogués  rebatre la seva mala educació amb alguna injectiva em va demanar: “Nombre?” “El meu?” “No el de mi santa madre, que yace en el limbo de los cielos si le parece”. Realment aquell paio era molt mal educat... “Vei... veidedalt”. Claro...No será vecino de la acera de enfrente..., ¡digo yo!.” Vaig mirar per la porta per si hi veia algun  edifici curiós a la vorera del davant. L’escala de veïns em va sembla ben anodina. “Doncs, no, escolti. Jo sóc veí de Blogville”. “Vale. La señorita le espera ya hace un rato en la habitación”. Vaig copsar un retret en la resposta. A una veïna no se la pot fer esperar. I jo ja superava els límits del quart d’hora de cortesia. Per cert,... havia dit "habitació"? Ah! Hauria demanat un reservat per estar separats de la resta de comensals? Que detallista...!  “Que bé... veig que serà un menjar tranquil...”  “Sí, claro. Aquí todo el mundo se come algo: un higo, un plátano...Y muy tranquilamente, no padezca”. “Ah, són vegetarians?”,  vaig demanar, satisfet. Sempre m’han agradat la cosa verda.  “Sí, vegetarianos por el culo” I baixant el cap va murmurar una altra ordinarïetat que vaig copsar perfectament encara que ell cregués que no l’havia sentit. “¡Será soplagaitas, el tio...!”. Em va allargar una targeta amb un número escrit. Suposo que era el número de la taula reservada. Deuria ser un saló gran, atès la xifra: 69. També m’allargà un comandament a distància. “Es para sintonizar el televisor. Ochenta canales. Japonesas y thailandesas también”. “Ah, aquí es mira la tele mentre es menja?” “Los hay que sólo vienen para verla”. Realment, sempre he pensat que a tot arreu hi havia gent per tot.

Em giro i m’allunyo del taulell. L’home fa un crit sec. “¿Eh!, ¿dónde cree usted que va?” Coi, qui ensurt! “Venga pacá y suelte la mosca...” “Com?” “Ciento veinte euracos y la bebida aparte...” “Pero aquí es paga abans de consumir...?” “Si consume o con-su-ma —això ho va dir sil·labejant— es cosa suya. Pero por si acaso, déjeme la visa... que hay mucho listillo que sale per el parking y luego, si te he visto, no me acuerdo”. “Jo he vingut a peu, no tinc cap cotxe al pàrquing!”. “Ya, ya lo he visto por el monitor. Hoy és el único que se ha atrevido a venir a pie.” I mentre ho diu, m’assenyala un monitor que té dividit la pantalla amb quatre trossos amb angles diversos del pàrquing. Em fa gràcia que unes cortines els separen i en d’altres, algú ha tapat les matrícules. Deu ser per no agafar pols. Quin detall!  “I la beguda l’escullo abans, diu?” “Arriba tiene la carta. Cava o champagne, auténtico. Usted pida y se lo traeremos. Aunqué el francés ya le debe esperar arriba, no?” Sense entendre la broma lingüística li demano: “I vins del Penedès no tenen?” . Pues no! Una vez uno pidió agua de litines para una lavativa... Pero... adónde va, hombre de Dios!” “A la sala.., al menjador...” “Ya veo que tiene ansia para come, joven.. No me deje la pobre chica muy maltrecha, ¿eh?” “Però que diu! Que es pensa que me la menjaré a ella...?” “O ella se le va a comer a usted..., ya me dirá, parecía inquieta la muchachita...” És clar! Feia mitja hora que arribava tard i deuria tenir l’estómac als peus. “¡Pero no ve que no puede ir solo!” “Ah, no? Que es pensa que m’equivocaré de taula? Ja la conec a ella..” “Claro, claro... Muchos dicen lo mismo. Luego se cuelan, se meten en otro berenjenal y ya la hemos liado. Nuestro maître le acompañará hasta el sitio. No se preocupe”. Caram..., potser sí que era un lloc de categoria si t’acompanyen fins la cadira!

L’interfecte va pitjar un botó vermell. Al moment va aparèixer un cambrer. Dir cambrer al personatge que va sortir rere una cortina vellutada era un eufemisme poètic. L’home, amb ulleres de sol de cul de got, les espatlles caigudes i encaixat en un frac que el feia semblar un pingüí ebri en un jacuzzi, arrossegava els peus pesarosament, cofat amb sabatilles gastades de feltres a quadres. Ja vaig veure que la qualitat del personal no era marca de la casa. Quan em va mirar es va quedar  amb la boca oberta i el vaig conèixer de seguida. Paseante, tu per aquí! Vens a sopar, també? Creia que la gala dels Òscar era en un altre indret!” Va fer veure que no em coneixia i va respondre amb un gruny esquerp, assenyalant l’ascensor, indicant-me que el seguís. “Anem a l’àtic?” Vaig pensar que la meva partenaire em preparava una sorpresa dalt el terrat, a la llum de la lluna i amb espelmes, com tantes altes vegades havien vingut veïnes a sopar a la terrassa de casa.

“Número?” “Noranta-sis”, li vaig dir, ensenyant-li la targeta.

I va pitjar el botó.

[continuarà, ben aviat; espero, si en surto viu]

14 de març del 2011

Vuelva usted mañana..., si puede.

És boníssim!
Jo en conec algun d'aquests... I vosaltres?

10 de març del 2011

De lectura (97): La mujer de verde, d’Arnaldur Indridason.

“El hogar de él era la prisión de ella” (p. 93)


Un infant juga amb una costella humana que ha trobat el seu gos. Seguint la pista, s’arriba a trobar l’esquelet d’una persona enterrada dalt un turó que la ciutat de Reykjavik, en el seu creixement paulatí, urbanitzarà aviat. L’experimentat inspector Erlendur Sveinsson haurà d’esperar que els arqueòlegs analitzin l’esquelet per saber a qui pertanyia. Però és una tasca lenta i delicada. Tant per treure’l del lloc com per estudiar-lo. La feina durarà setmanes. Mentrestant, l’inspector, neguitós, inicia la seva recerca particular. D’entrada, ja es dedueix que fa entre cinquanta i setanta anys que aquelles restes humanes hi són enterrades. I la recerca la farà amb els seus inspectors acòlits: l’afable i casolana Sigurdur Oli i l’estirat i misogin Elínborg.

L’inspector Erlendur, el protagonista de les obres d’Indridason, és un home solitari, divorciat des de fa anys, un pèl asocial, angoixat i entestat en estudiar les desaparicions de persones al seu país. La pèrdua d’un germà petit en una tempesta de neu, quan era la seu costat, el va marcar per sempre. Però té un esperit noble. Ho demostrarà en voler rescatar la seva filla de l’infern de les drogues i el suïcidi. És un foraster en la seva ciutat. Erlendur és l’antiheroi per excel·lència (“Lo peor de todo soy yo-dijo- porqué fui yo quién falló, p. 72) Traslucía una especia de tristeza que percibó al hablar con él y mirarlo a los ojos (p. 99), aviciat a la feina Necesitaba agarrarse a él –el treball- para pensar en otras cosas (p. 100) i per això se’ns fa amable, que no entranyable.

La novel·la té dues històries que avencen en paral·lel: l’esquelet trobat dalt del turó, on anys enrere hi havia una casa amb una família que vivia prop d’una antiga base militar nord-americana; i la història de la dona maltractada pel seu marit amb tres fills petits: dons nens en Simon i en Tomàs, i una nena, Mikkelina, d’esperit malaltís i creixement avortat. Guilmur, el marit, es justifica a si mateix un cop...”Era un mujer. Me enviaron para allá. A la misma edad que Tomàs. Estuve alli muchos años. (..) Malditos monstruos. Malditos monstruos del demonio.... Hi ha un passat obscur que l’obliga ser tal com és.

I entre aquest dos relats, el dia a dia de l’inspector Erlendur completa el quadre. Un dia a dia marcat pel seu divorci i el distanciament dels seus dos fills. Ell sap que dalt el turó hi havia una dona: la “dona de verd”. És evident que ambdues histories, la passada i l’actual, estan lligades, però no de la manera que el lector imagina, ni de bon començament ni en el punt de resoldre’s el misteri. El mateix Elendur sembla perseguir aquesta unió inconscientment, sense saber-ne res; perquè és el lector qui la coneix i la sospita. Aquest és el mèrit de la novel·la: conduir-te de la mà per uns senders i deixar-te anar quan menys ho esperés. El llibre et deixa certa neguit angoixós, en veure com es maltracta físicament la dona i psicològicament tres nens, fins fer-los titelles a mans del torturador. Un autèntic manual de psicologia aplicada.

Arnaldur Indridason, l’autor, sap jugar a teixir fils paral·lels que, amb mà ferma, va estirant i va deixant anar per fer avançar la història. Com a bon escriptor de novel·la negra pinzella els personatges, i és a través de les seves accions i dels diàlegs que n’extraiem la seva complexitat. La novel·la enganxa i és àgil. No se li veuen les canonades ni els desguassos. A mi, m’ha encantat.


Indridason, Arnaldur. La mujer de verde. RBA Libros. Barcelona, 2009, 207 p.
Puntuacíó: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí