El veïns de dalt...? Ja m'han plagiat!

No hi tinc res a veure, però penso que podríem anar a veure'ls...

http://vimeo.com/110018340

De teatre (5): Más allá del puente

Qui no vol tenir una darrera possibilitat?

Dues persones es troben dalt d’un pont. Són al cap del carrer. Al final d’un passadís incert. Els uneix una decisió terrible: són a punt de trencar amb tot, d’estimbar-se cap un final irremeiable. El pont és una manera com una altra d’acabar amb un desengany. Ni pastilles, ni penjaments, ni pistoles, ni tall de benes, ni enverinaments,... Un pont té un to de romanticisme que cap altre mena de suïcidi té.

Ell (Alex Brendemülhl) és un artista. Viu i pensa com a tal. Una mica maldestre, despistat, vague, bon jan. Està pintant un quadre immens que mai dona per acabat. Com si quan ho fes, arribés a un desig acomplert que tem. Ella (Marta Torné) és actriu en hores baixes; somiatruites, ingènua, esotèrica, que intenta obrir-se camí en la moda o la publicitat- Tots dos han fracassat estrepitosament en les seves relacions i sembla que el destí els doni una nova (darrera?) possibilitat. Bé, per ella és el destí; per ell, és l’atzar.  En el fons, s’assemblen ben poc; però una atracció irresistible els fa desdir. I decideixen viure plegats. Donar-se una darrera possibilitat.

Es faran tres promeses que mai hauran de trencar: no preguntar-se pel passat propi, no tornar mai al pont on es van conèixer; no dir-se mai “t’estimo”. És factible viure amb aquests condicionants? Ells dos ho assagen. Aguanten. Però evidentment, fracassen. Fantasmes del passat, retrets insubstancials, picabaralles quotidianes afloriran amb el temps. Com en totes les relacions. Cop de porta i via fora. Soliloquis, notes d’humor i un diàleg amb el públic. Una posada en escena sòbria amb el recurs original del vídeo. Unes peces musicals ben trobades entre escena i escena.

L’obra no passarà als annals de la dramatúrgia, és cert; però es deixa veure. I seguir. Hi ha un final optimista. Creïble o desitjable, potser; però que deixa un gust dolç als llavis. Potser ingènuament dolç. Sense condicionants.

Una cosa us quedarà clara: l’Alex Brendemülhl és un actoràs. Es menja a la Marta Torné a l’escenari de ple a ple. I això que la noia hi posa ganes i té un bon culet. (Val, veïnes, ja em podeu fotre dalt del pont pel comentari.)

Pepe Rubianes, In Memoriam

Hauria estat un gran veí d'escala si hagués sabut que existíem... En certa manera, jo, quan sigui gran, voldria ser com ell. Mira..., saps què et dic? Deixa'ns les teves acompanyants africanes amb nosaltres perquè el teu somriure i bon humor, la teva lucidesa crítica i aquesta mala bava tan tendre que et calçaves al damunt, ja la tenim present entre nosaltres i és una mica nostra.

Sabem que allà on paris, Pepe, no descansaràs quiet...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Una mica de cultureta teatrera, musical i playera

Un cap de setmana cultural. Divendres al tiatro i dissabte, de concert. Diumenge de platja, que és on s’aprèn més cultura que enlloc: mirant, és clar, les es-cultures, vull dir; que es passegen pel voltant. Alguna blocaire hi deuríeu ser-hi, segur...

Primer una al Versus Teatre, una d’aquelles sales “alternatives” de la ciutat, un “espai no convencional”, com ells mateixos s'autodefineixen. I és cert. No ho és gens, de convencional: té un escenari arran de terra i les butaques (cadires força incòmodes, per això de poc convencionals) a cantó i cantó. Això fa que vegis sempre els actors de cara, esquena o perfil, segons sigui l’escena, i a tocar del nas; si t’ha tocat seure molt endavant, com va ser el meu cas. Osti, tu! Si gesticulen deveritat i tot els actors! Vaig anar a veure “Viatge a Califòrnia”. L’obra en si no era res de l’altre món, però l’actuació de l’Àlex Casanovas em va semblar excepcional; plena de matisos i recursos. Versa sobre la baixada a l’infern d’un home que ha viscut en fals; a remolc del seu sogre, un tauró dels negocis; i de la seva dona, amb qui es va casar per conveniència: un autèntic "home de palla", sense identitat. En descobrir-se els tripijocs del sogre (a punt de morir), el pobre infeliç queda com el màxim culpable, ja que tots els desfalcs van al seu nom. Buscat per la policia i els creditors, que li volen la pell, enceta una fugida sense sortida cap a l’autodestrucció. A més, uns dies abans, se li mor la filla adolescent en un accident de tràfic. La dona (la Lali Barenys) li fa el buit, encegada per la mort recent de la filla i un .Un quadro, vaja. Realment la filla (l'Aida de la Cruz) que li fa la rèplica al Casanovas (al peincipi costa "pillar" que és un fantasma que se li apareix per fer-li qüestionar l’amargor de la seva existència) no li fa una bona rèplica. Però és joveneta i té anys per aprendre la noia. No cal se tan durs, veí!. L’escena en què ja derrotat a tot, borratxo perdut, sembla que s'aboqui a l'abisme, la va bordar, el noi. Em va sorprendre el Casanovas, ho reconec. El que hauria d'haver estat un del galants del cinema català (junt amb en Jordi Mateu) s’ha quedat en assidu de sèries de televisió; però posseïdor d'un registre dramàtic que deu-n'hi dó! Per cert, cal que sapigueu, noies, que quan l'al·ludit es queda en slip, a l'única escena de llit de l'obra, també demostra tenir una incipient panxeta com jo. (Bé, la meva ja és més que incipient, cal dir). El final tampoc l’explico, perquè tot pren un gir de tragicomèdia en un final inesperat. La crítica del Benach, a Teatre BCN, el posa pels núvols.

I el dissabte de concert a Torroella de Montgrí, que hi falta gent! Al 27è Festival de Músiques del Món. Abans , un sopar frugal a la fira de paradetes de jalar multicultural que des de fa uns anys es munta al passeig de l’Església, també dins el marc del festival. No hi heu anat mai? Paga la pena... Hi ha de tot i per tot: menjars cubans, senegalesos, marroquins, peruans, italians, rumanesos, colombians, xinesos,.. i tots mostrant algun plat típic de la seva cuina. O no. Que d'engaliponar-te també en saben, aquests... Aquest any, m’he abocat a la cuina andina i a la marroquina. La cervesa, però, del país.

I després de la manduca, al concert, amb la panxa plena. A escoltar l'Orquestra Àrab de Barcelona i el seu mentor, l'Eduard Iniesta.

No coneixia aquest Eduard Iniesta, però val a dir que el noi s’ho treballa de valent. Tenia més de mitja dotzena d’instruments de corda al seu voltant i els va tocar tots! D’aquells que es diuen de doble corda. I l’orquestra àrab (quasi tots eren catalans, però!) sonava d’allò més bé: contundent, precisa, conjuntada. Violins, viola, xel.lo, percussió, guitarres, baixos, sintetitzadors, timbals diversos i les veus d’una noia ataviada de guisa àrab (potser una mica excessiva n la danse del vel i una veu un pèl rogallosa) i un noi àrab –aquest sí- amb una veu deliciosa que cantava, quasi recitava, poemes i romanços andalusís. L’orquestra té la gràcia i l'encert de fusionar amb gust i precisió música tradicional de totes les cultures del Mediterrani. Vam sentir cançons d’origen grec, turc, àrab, andaluses i catalanes. Amb versions de poemes musicats i cançons folclòriques d’un i altre indret sense solució de continuïtat. I sobretot, molta percussió. I sovint, posant versions semblants de dues cançons d'arrel distinta, costat per costat. L’experiment, si no brillant, molt reeixit. Escoltant-lo em convencia a mi mateix que venim d’una cultura comú. Creia que li deia això a l’Ashe fa un temps: a voltes, més que català, em sento profundament mediterrani.

I parlant de Mediterrani, el diumenge, a quallar bronzo a l’ídem. A Pals. A mi com que em rellisca el sol, puc albirar tan sols a lluir un vermellet "trencador". Aprofito la solana per "cruspir-me" pàgines i pàgines; ja que les es-cultures que s’hi passegen, només les puc albirar de lluny. Amenaço amb més ressenyes literàries, doncs. Serà un estiu per posar-se al dia.

I a esperar les vacances a veure si arriben! Que tots esteu tocant el dos i aquí només quedem els pringats pencaires blogeros! ;-)


----------------------------
Ah! I encara que no té res a veure amb el post, però com que ja estic fart de tan jutge i polític retrògad, cateto i carpetovetònico, i com que em sembla que qualsevol crítica que fem a la monarquia borbònica se la te més que merescuda, em solidaritzo amb la redacció de El Jueves i els dic, com molts de vosaltres en els vostres blocs, que els donin molt pel c... en aquesta colla de censors i segrestadors de la llibertat d'expressió. Tornem al 75, amics!

De teatre: "Alas furtivas", d'Angel Pavlovsky

«De joven, mi papá me decía: “Hijo, el amor es la respuesta. Búscala”. Pero mientras tanto yo miraba abajo y me decía: “Pero en el sexo tengo las preguntas”. »

Un entranyable, confidencial, introspectiu Ángel Pavlovskyomple les quatre parets del gracienc Teatreneu aquests dies. Una figura cansada de tanta “locura” en el passat reflexiona sobre ella mateixa: el seu present, els seus neguits, les seves il·lusions, la seva tendència, el seu inconformisme, el seu futur,… Tot amb una pàtina d’àcida ironia. Mai l’havia vist en directe i em va semblar un personatge entranyable.

Omplir hora i mitja de monòleg i no mirar el rellotge es fa difícil. I Pavlosvky aconsegueix que el temps et passi volant. Volant amb unes ales que intenta trobar al llarg de l'espectacle. Les ales que li han servit per tirar endavant tots aquests anys. Les que duen els vertaders actors en sortir a escena, com la seva estimada Sara Bernhardth.

Un joc de llums sobri; una escenografia encara més sòbria(un simple sofà) i només el gest i la paraula de companys de viatge. Un amarament en la forma i una veu que tothora va jugant a les muntanyes russes. Un tête a tête amb el públic que sap entrar en el seu joc de circumloquis de forma intel·ligent i còmplice. Aquest home (que abans negava ser-ho) ha nascut per actuar. I sobreactuar.

«Yo no soy moderno ni clásico: soy contemporáneo». I això, juntament amb moltes d’altres ocurrències qeu es van entrellaçant d'una manera estuadiadperò que semblen improvisades, i dit tothora amb aquest accent inequívoc d’argentí ja mig barceloní, fa escoltar-se amb un somrís als llavis. Pavslovsky sap que el pas del temps castiga el cos i l’ànima; és un llast inexorable que cal sobreportar; amics meus. El difícil és saber-ho assumir amb intel·ligència, convenciment i optimisme. Crec que el paio ho ha aconseguit. O bé ho fa creure.

Que ja sabeu que en el teatre, com en el cinema i la la literatura, tot és màgic i equívoc. Un somni. Una quimera.

"Las otras" de sempre i "uns altres" de nou

Comença el mes. Comença, per fi!, la tardor. Comença un nou cicle polític. Ja ho deia el comte de Lampedusa a Il Gatopardo: «Cal que tot canviï perquè to segueixi igual». Però, si hi ha alguna cosa certa en el futur és que el meu bloc, amb triomf de CiU i catacrac del PSC, continuarà. Ells, “els altres”, encara ens estaran uns dies més torturant amb això dels pactes o no pactes, de la majoria natural i de la revalidació o no del tripartit. Jo la desitjo, perquè enganyar-vos. Sempre és un mal menor. Però avui no vull parlar-vos de política (dec ser l’únic), si no de la darrera obra de teatre que he vist avui mateix, jornada electoral: "Las otras" La fan al Teatre Capitol. al Can Pistoles de tota la vida. Ja sabeu: una reflexió entre àcida i humorística del tercer pal del matrimoni: l’”altra”, l’amant, la dolenta de la pel•lícula. L’ase dels cops.

Tres actrius (Cristina Dilla, Laura Sancho i Marta Bayarri) i un actor (Josep Julien) en una obra d’un sol acte i diàlegs constants. Àcids, irreverent, incisius. Quatre personatges per quinze històries particulars amb el mateix rerafons: la visió que “elles” tenen de la relació amb l’home casat (o caçat) que estimen. Amor i sexe: els pilars de la terra. La posada en escena és sòbria. Sobríssima, diria. Quatre tamborets i breus jocs de llum. Tots quatre actors vesteixen de rigorós vermell i negre. El vermell de la passió i el negre del capteniment, he pensat jo. El vestit de la Dilla elegantíssim, per cert. Ja m’agradaria treure-li a la meva parenta! I bé, ja us podeu suposar de què va l’obra: ha sortit de tot. L’obra es basa en un assaig de Mayte Ametlla. La vaig sentir a la ràdio fa dies i vaig deduir que se l’havia currat: les històries que s’expliquen podien ser inventades, però totes són casos reals. Com la de l’homosexual (també “la otra?”) que s’ho fa amb un home casat. Casat amb una dona, s’entén. Però és el cas singular. La resta d’històries són les de sempre: dona casada amant d’un home casat, joveneta amant d’home madur, la secretària amant del quefe; la dona frígida que entén les sortides del marit, la llibertina que devora homes...casats; la mantinguda somiatruites que espera i espera...; la dona i mare jove enganyada per un marit més jove encara; l’amant fidel incapaç d’estimar ningú més; l’amant gelosa que no suporta els gelós de la dona casada,... I el sexe, com a gran eix on tot volta. On són els sentiments? Es poden entendre uns sense l’altre. Ja en parlarem en una altre moment, però és evident que si la fe NO mou muntanyes (sí, heu llegit bé), el sexe SÍ mou passions. I potser és aquest el paper de "les altres": la recerca de la passió perduda. I d’aquí la seva necessitat: mantenir el matrimoni. Abans i després de la crisi. Com deia Oscar Wilde (ho he sentit a l’obra; no sóc tan erudit): “Les cadenes del matrimoni són molt pesades. Calen dos per dur-les i, a cops, tres”.

Si algun retret faig a l’obra és que el joc de diàlegs que van saltant d’una altre actor, sense ordre establert, desconcerta a l’espectador per no saber, en certs moments, si la història que expliquen és una nova o continua d’una altra, ja que en cap moment canvien de vestimenta o atrezzo. Però això no desdiu el missatge final: elles, “las otras”, les pobres, tenen sempre les de perdre. I tot així, persisteixen. El darrer diàleg és el que et deixa més descarnat. Amb un regust agredolç als llavis. Els homes som un pèl porcs, cert. I elles –vosaltres–, busqueu el cantó més canalla del nostre encant. Quan “ella” aconsegueix, després d'anys de demanar-li-ho que “ell” deixi la dona i fills, ell decideix canviar de ciutat i feina; sense ni considerar l'opinió d'ella. Un porc, doncs. Per això el públic tarda en reaccionar i aplaudir. Serà per sentiment de culpa?

Al cap i a la fi, qui no ha tingut un/una amant? Alguns de pensament; altres, de paraula (sou uns boques!!!); i molts, la majoria, de fet. Entre els diàlegs i/o monòlegs dels actors, es refereixen dades sobre el fet (ja us he dit que l’obra està basada en un llibre?). Un 25% de les dones d’aquest país són “Las otras”. M’ho puc creure? Doncs, sí; m’ho crec. I “Los otros”? Vull una segona part des del punt de vista dels homes a qui ens fan el doble joc! Però potser no seria tan interessant... Aneu-la a veure i en parlem.

En fi. Darrera reflexió i enllaço amb el principi. M’ha fet gràcia recordar el títol de l’obra, quan en tornar a casa, avui, al Parlament de Catalunya, han entrat “uns altres”. Ja està bé això de variar un pèl les cares polítiques. Però aquests “altres”, els Ciutadans-Partit de la Ciutadania, és segur que jo no els voldria ni per amants, ni per “queridas” (com ells dirien) ni per companys d’una sola nit! Buf! Però hi són. I haurem d’escoltar-los. Alguna cosa no va bé en aquest país quan només la meitat de la gent vota. I els que ens dirigeixen des de fa temps, és com si sentissin ploure. I així ens va a tots plegats.

I jo, al meu bloc. I «Las otras», a lo suyo, que prou feina tenen.

I bona nit i tapat.