28 de febrer del 2009

De lectura (58): Sangre en Atarazanas, de Francisco Madrid

“La perversión sexual en el fondo
es una manifestación del crimen” (p. 83)


Sòrdid.


Sempre m’ha agradat llegir novel·les sobre Barcelona i aquesta feia temps que la buscava. Finalment, un amic me la va deixar. Francisco, Paco, Madrid (Barcelona 1900 - Buenos Aires 1952) va ser redactor de diferents publicacions de Barcelona i Madrid el primer terç del segle XX. Secretari de Lluís Companys i de Carles Esplà, visqué a fons la bohèmia del teatre i dels barris baixos de la ciutat. A ell se li atribueix el fet d’emprar per primer cop el terme “barrio chino” referit a la part baixa del Raval, –o Distrito V, en el seu temps–; que tan va arrelar fins fa ben poc. (“El barrrio chino estaba animado a aquellas horas”, p. 16), ...porque el Dsitrito quinto, como Nueva York, como Buenso Aires, como Moscou, tiene su ‘barrio chino’ ” (p. 57). Les seves obres són reportatges o testimonis novel·lats dels ambients viscuts, sobretot de les vagues obreres, els atemptats anarquistes i la política del període d’entreguerres.


Sangre en las Atarazanas és un seguit de reportatges publicats a El Escándalo que van reunir en un sol volum l’any 1928. El llibre comença amb la narració que li dóna títol, situada en els anys del pistolerisme i destinada, per una banda a denunciar les arbitrarietats de la repressió policial sobre les organitzacions sindicals anarquistes, i de l’altra, a fustigar el misticisme del pistolerisme anarquista. Tot té una aire de fulletó costumista que a vegades sembla ser pura premsa groga. Però té un mèrit documental envejable.


En els seves planes passejarem pels carrers d’una Barcelona d’una sordidesa; per sort, avui inexistent; però transformada en nous paisatges de pobresa, aïllament i conflictes. Madrid ens descriu els carres del Cid, del Migidia, de l’Arc del Teatre, San Beltran, Marquédel Duero, Santa Madrona, del Rosal, Ramalleres, Cadena, Conde del Asalto, la Rambla,...; alguns desapareguts, d’altres mutilats pel nou ordre “sociata”; molts amb el nom bescanviat.


Al llarg de les seves planes prendrem un refresc al Café Catalan de la Rambla de Santa Mònica (“uno de los pocos cafés de camarreas que quedan en Barcelona y dondela alagarabía de una jazz-band ha puesto algunas notas de civilización y europesimo. “(p. 19); o seguir les evolucions d’un espectacle musical al Lion d’Or; si ho volem podrem jugarem a la ruleta al Pay-Pay, o demanar els serveis d’atentes senyoretes (o senyorets) a diferents meublés com el Villa Rosa el Madame-Petit, o la Casa Prim. El seu tarannà periodístic el porta a passejar per aquesta baixos fons i a descriure, amb parsimoniosa ploma allò que els seus ulls veuen i els seus peus trepitgen com una ruta turística costumista. Descriu l’organització modèlica d’un prostíbul (“Sed breves. Nuestros minutos son tan preciosos como los vuestros(p.51); què es dona a un menjadors per pobres; el funcionament d’una “casa de dormir” (el millor relat de tots, pel meu gust): “...supongo que las pulgas y los piojos deben brincar de una cama a otra con la misma elegancia que los poetas mediocres dicen que va la mariposa de flor en flor...”(p. 65); el mercadillo d’objectes robats o “trobats”; els avenços tècnics en alguns locals com “La Criolla” (“tiene cuarto de baño y piano elcéctrico”, p. 71); el modus operandi de carteristes professionals; els balls de disfresses dels invertits del barri, —una escena que em recorda un altre llibre que també vaig comentar fa temps —; la fira de llibres de Santa Madrona; el contraban de cocaïna; el públic dels cabarets o music-halls com l’Eden, la Martinica, la Bombilla, la Gran Peña, l’Arnau, el Canal (“a los cafès de camareras acudian entonces los horteras, los dependientes de los comercios, los estudiantes y los carreros” (p. 156), que són el reialme de La Chavala, el Madriles, la Fátima, la Minita, la Asturiana , la Cojitos, la Rana, la Gravada, i tantes d’altres...on s’hi troben autòctons, francesos, italians, alemanys, anglesos, gitanos, rumanesos, nordafricans, ... Un melting point internacionalsita que el portaria a afirmar: “El Distrito V es toda Europa!” (p. 76).


Hi ha un relat on elogia el pas d’antics bars de cambreres i music-hall cap a un nou tipus de local molt més cosmopolita: el dancing, importats d’Amèrica: “...es el rudo del jazzband, recién desembarcadao en un paquebot blanco, que atracó en Marsella; el dancing son los retratos goyescos de van Dangen, el surrealismo montparsiano, la gracia de una conversación babelica,...” (p. 175).


El llibre acaba amb dues narracions dedicades a Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", sembla ser que conegut del periodista, “Escenas de una huelga general” i “La novela de un crimen social”. Tot amb un rerafons molt moralitzant, m’atreviria a dir, caricaturesc; fins i tot reaccionari: “...el vicio cuando se mezcla con la miseria y el crimen es algo que espanta” (p. 81)


M’ha fet gràcia que un personatge demanés una “sibeca” (cervesa) en un bar —tots els diàlegs estan escrits en català– així com el recurs del mot “psicalíptic” per definir un ambient, una paraula que també vaig llegir recentment en un altre cronista del barri, aquest molt més contemporani.


I jo em demano... El nostre blog de veïns... és “psicaliptic”?


Si voleu veure les 57 ressenyes anteriors, cliqueu aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

Striper ha dit...

Coi un llibre amb solera pero potser encara actual, bon dia vei.

chamb ha dit...

I no seria possible reeditar aquest llibre?? Jo crec que s en vendrien molts.

Júlia ha dit...

Una perla, quina sort haver-lo aconseguit, n'he sentit a parlar i de vegades he vist algun fragment reproduït.

Sicalíptica era una paraula absolutament viva a casa meva fins fa quatre dies.

I crec que sí, que el teu blog és absolutament sicalíptic o psicalíptic, com vulguis.

Anònim ha dit...

SI, ES UN BLOC SICALIPTIC. I PER MOLTS ANYS. LO BO CAL CONSERVARLO.
FELIÇITATS PER CONSEGUIR EL LLIBRE,JO TAMBE N' HE SENTIT APARLAR,QUINA ENVEJA¡.
JUGANT.......

Violeta ha dit...

Veí, segurament deu ser-ho.
Molt bona la teva ressenya.

Petonets.

Deric ha dit...

gairebé un incunable!

Joana ha dit...

Tu sí que et psicalíptc...
M'agrada el mot "sòrdid" :)

El veí de dalt ha dit...

Striper,
en part, sí

Chamb,
ja també ho crec!

Sicaliptica Júlia,
felicitats pel teu!

Jugant,
merci! Records!

Violeta,
merci, carinyo!

Derci,
gairebé...

Joana,
al contrari que el replà, eh?

Anònim ha dit...

Aquest mes de Febrer surt una traducció al catalàlà a l'editorial
Acontravent...té bona pinta