20 de juny del 2011

"El desordre establert", per Jordi Borja

Vaig tenir la sort de tenir-lo de professor de geografia urbana a la UAB, en els anys que liderava la descentralització en districtes de la ciutat de Barcelona des de l'Ajuntament. Sempre m'ha semblat un intel·lectual compromès amb allò que defensava. Li llegeixo de tant en tant algun article al diari i, aquest, em sembla pertinent després d'haver anat a la manifestació d'ahir.


EL DESORDEN ESTABLECIDO       


“Prefiero la injusticia al desorden”. Goethe se podría haber ahorrado esta afirmación poco simpática, más propia de un privilegiado egoísta que de un gran escritor humanista. Una alternativa absurda. El “desorden” es un factor multiplicador de la injusticia pero la injusticia es el peor desorden. En palabras de Mounier, el fundador de Esprit, es el “desorden establecido”. Los causantes de este desorden, político y económico, están encantados de encontrar y generar ocasiones para transferir la responsabilidad del mismo a sus víctimas, en especial si se rebelan.  Así ocurrió a raíz de los incidentes del 15 J en el entorno del Parlament . Una prueba de que la ciudadanía no se creyó la burda maniobra del govern fue la impresionante manifestación del domingo 19.


Creo que ya se han dado los argumentos por los cuales no fue una buena iniciativa pero que sirvió al govern para criminalizar a todos los indignados presentes, ausentes y futuros. No era realista suponer que se podría impedir la entrada a los diputados y difícilmente se podrían evitar brotes de violencia, de una parte y otra, pues la ocasión era propicia. A pesar del evidente pacifismo de la inmensa mayoría de los “indignados”. Lo que no era pensable que por incompetencia o mala fe el conseller más “popular” hubiera diseñado un dispositivo tan absurdo que parecía destinado a favorecer las fricciones entre diputados y manifestantes. ¿Lo parecía solamente?


En el 15 J se impuso la voluntad más elemental, la  de “expresarse”, lo cual favoreció a algunos  violentos y a los provocadores habituales  en lugar de razonar de cómo hacer progresar el movimiento. El domingo 19 en cambio se manifestó una ciudadanía casi 100 veces mayor que demostró una indignación profundamente sentida pero madura. Es cierto que muchos ciudadanos, incluso bastantes con experiencia política, claman contra los “políticos” y les niegan “representatividad”. Hay una indignación espontánea contra los gobernantes, los legisladores y los directivos de bancos y grandes empresas por sus privilegios y por sus complicidades. Una democracia autista  que no escucha y no resuelve nada de lo que afecta a las mayorias sociales. Se ha creado enorme distancia entre la ciudadanía y la política recluida en las instituciones. Un escenario donde todos parecen iguales, una oligarquía político-econíomica en la cual los “político” aparecen como títeres interesados de los “ricos”” o son subalternos sin arte ni parte. Todos ellos incapaces de proponerles soluciones de presente e ilusiones de futuro en especial a unos jóvenes que no conocieron la dictadura pero sí la frustración de sus expectativas personales y colectivas.


La reacción del pasado domingo demuestra lo desproporcionado y deshonesto  de las campañas criminalizadotas promovidas por gobernantes y algunos medios de comunicación. Un president histérico, un señorito con el miedo propio de alguien que forma parte de un mundo protegido por sus privilegios, denunciando a todos los “indignados”, a sabiendas que la gran mayoría no son ni delincuentes ni violentos. Y mejor no nombrar al “conseller” de turno, su aspecto de secundario malvado de un spaghetti western expresa muy bien la calidad del personaje. Y también espectáculos patéticos, como los “tertulianos” de un conocido programa televisivo matinal que el 15 J reunía a dos pavos reales y una señora “insignificante por excesiva” (cita de Talleyrand) que se explayaron en la denuncia de estos “peligrosos enemigos de la democracia que asaltan al Estado de derecho”.


¿A qué se debe una reacción tan primaria o quizás tan perversa? Es evidente que se trata de una operación política por parte de los gobernantes y de los medios de comunicación y económicos que les marcan la línea a seguir. El plus histérico corresponde seguramente a la cobardía propias de gentes que viven en un mundo encerrado sobre sí mismo, en el que se sienten cómodos y seguros merced a sus  privilegios. Ante la amplitud de la reacción popular intuyen  que su mundo puede tambalearse. Es la emergencia de un malestar profundo que moviliza energías sociales enormes que han descubierto que lo que nos venden como democracia es una coartada y una falsedad. Una democracia formal imperfecta, limitada y excluyente. Y una democracia real, material, la que corresponde a  las políticas públicas que dan sentido a la democracia política, las que reducen desigualdades y hacen efectivos los derechos de todos, han sido abandonadas por parte de gobiernos que se alternan pero ninguno propone alternativas.


El triunfo del 15 M es éste: resocializar la política desde la calle, dar miedo a poderes menos legítimos que legales, decir NO. Algo se ha puesto en marcha que representa futuros posibles. Y algo aparece hoy como caduco, las elites políticas y financieras que nos han llevado al borde del precipicio y al colmo de la injusticia. Democracia y Estado de derecho si… para todos. 

13 de juny del 2011

De veïns d'escala

L'altre dia estava dalt el terrat, fumant-me una cigarreta en la xafogosa nit de Blogville quan vaig sentir els acords persistents d'una balada de moda que sona molt sovint als "40 principales" i vaig veure llum a cal Paseante. Feia uns dies me l'havia trobat davant del basar dels xinesos de la cantonada on el veig sovint sortint amb ninos de peluix i bosses plenes de galindaines. Em va ensenyar el contingut de la que duia a les mans: unes ulleres de bany, un casquet i un banyador a joc. Ara entenc quan em va dir, picant-me l'ullet:  "He de fer esport, que ve l'operació bikini"

Vaig anar a agafar el vídeo i vaig gravar això.



Sense paraules.

11 de juny del 2011

Neix espectaclesliteraris.cat, la web dels espectacles literaris en català



La web Espectacles literaris.cat es presenta com un projecte nou i independent, un circuit de difusió, promoció i contractació virtual. Aquest projecte està gestionat per FUSIC, Fundació Societat i Cultura; impulsat per LITTERARUM, Fira d’espectacles literaris de Móra d’Ebre, i compta amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

D’entre tots els recursos disponibles en l’actualitat referents a literatura s’ha detectat la mancança d’un espai web global, d’un portal on es parli del paper de la literatura en relació al conjunt de les arts escèniques. Fins ara, no hi ha hagut cap plataforma on els programadors i professionals de la literatura puguin visionar, contractar i promocionar noves propostes entorn aquest sector.

Els principals objectius de l'espai web són:
  • Fomentar la programació d’espectacles literaris en sales, fires i circuïts.
  • Creació d’un directori de companyies i espectacles de qualsevol gènere que tinguin com a eix central la literatura catalana.
  • Difondre i promocionar les fires i els festivals literaris.
  • Promocionar i difondre els autors, creadors literaris i la seva obra.
  • Promocionar la literatura catalana sota un altra mirada: la de l’espectacle.
  • Fomentar la relació entre els autors i els creadors d’espectacles literaris.
  • Promocionar i difondre els projectes col·lectius literaris.
  • Desenvolupar continguts apropiats per a professionals i programadors.
Aquesta web està adreçada al públic en general però pot ser d'interès específic per companyies que produeixen espectacles literaris, programadors de teatre, fires i festes literàries, creadors que treballen la literatura com a eix de la seva producció i poetes i escriptors que vulguin posar en escena la seva obra.

Un dels aspectes innovadors de la web www.espectaclesliteraris.cat és la participació interactiva dels usuaris. Als usuaris registrats se’ls dóna la llibertat d’autogestionar alguns dels espais que conformen la web com la secció d'espectacles, noticies i l’agenda. Aquesta participació activa en la web ha permès la possibilitat de poder consultar, a dia d'avui, més de cent espectacles literaris en català.

7 de juny del 2011

El primer Renga veïnal, en marxa...

Fa dos dies com qui diu que ha començat, i ja tenim nou versos al Renga veïnal:


El primer Renga veïnal (en procés)


1. Hi ha mirades que omplen paisatges i silencis que encenen dreceres (elveidedalt)
2. però sovint les deixem morir en el secret hermètic de les ànimes (xurri)
3. en la saviesa dels cors, cansats de tant apedaçar sentiments. (violette)
4. Sempre hi ha un nou esguard per fluir conjuntament amb el silenci (carmerosanas)
5. i una llum que il·lumina el bell camí de les paraules i desitjos (eli)
6. malgrat esquinçar els vells records que ens omplen de melangia. (llum de dona)
7. A voltes estenem l'ànima, amb embolcall d'esperança (arare)
8. d'altres, la desem dins del racó més amagat del nostre cor per no ser ferits (zel)
9. ...

Una mica melangiós sí que ens està sortint. Deu ser el temps... 
Però això no hi ha qui ho aturi.
I així, fins als 26! 
Blogville, en marxa!

5 de juny del 2011

De lectura (101): Tren de venganza; de Xavi Casinos



Cuando fue a América no dudó en traficar con esclavos,
 incluso adquiríó uno para su uso personal. Éste le acabo salvando
la vida, motivo de un sello eterno de gratitud. (p. 25)

Trama negra amb maçons i indians.

Barcelona, 1848. Tomàs Boada (altre ego del promotor del primer ferrocarril a Espanya, Miquel Biada) és un indià enriquit a Cuba que torna a Barcelona per construir el  ferrocarril que anirà d’aquesta ciutat a Mataró, vila nadiu de Boada (i del real Biada). Però algú ha decidit  aixafar-li la guitarra amb sabotatges constants a les obres sense motiu aparent. Per escatir el mòbil i trobar els culpables. Boada contracta Rubén Cardona, un ex policia represaliat per les seves idees radicals, que malviu en una pensió i de la generositat dels amics. Cardona anirà fent un recorregut per la ciutat de l’època que ens permet conèixer fets, indrets i personatges reals del moment.  En la recerca, rep l’ajut de Francisco, un criat negre de Boada a qui aquest li deu la vida. En la congestionada ciutat barcelonina (les muralles medievals no van començar a enderrocar-se fins el 1856) , sorgeixen veus contràries al ferrocarril: propietaris de línies de diligències, metges supersticiosos, societats secretes que reclamen venjança,... Uns elements suficients per fer una novel.la amena i reeixida. 

Diguem que es deixa llegir —malgrat algunes repeticions redundants— i que l’aparició de personatges històrics com la de l’Anselm Clavé (el del Cors homònims), que el fa tocar en tavernes (pudas) de la Barceloneta, o Narcís Monturiol (l'inventor del submarí), O l’escriptor Antoni Altadill (autor de Barcelona y sus misterios) o l’impressor Manuel Saurí (autor de Manual histórico-topolgráfico, estadístico y administrativo, o sea Guía genreal de Barcelona, 1849) barrejats amb fets històrics com el bombardeig de la ciutat per Espartero (el 1843) o la bullangues de Barcelona de l’època, el fan molt versemblant. Però  poc més. Fins i tot, el final és un pèl forçat.

El capítols són breus (en té quaranta la novel·la, de 160 pàgines). L’acció és trepidant. Potser massa. La trama, en mans d’un Mendoza o un Cabré hagués donat una novel·la de pes. Al pobre Ruben li cauen els morts a cor què vols i haurà d’entrar a una lògia maçònica per entendre les regles d’un joc que li és nou, per acabar  ascendint a gran mestre (en un temps rècord) i ser posseïdor d’un gran secret. Aquí l’autor s’obre ell mateix la porta a futures trames novel·lesques. Però s’haurà d’esforçar més si vol que el llegeixi.


Puntuació: 6/10

Xavi Casinos: Tren de venganza, Roca Editorial, col. Misterio. Barcelona, 2010; 173 p.

PS Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí

1 de juny del 2011

Arrenca la Novena Tongada de les Històries Veïnals!

Comencem la Novena Tongada. Aquest cop hem estat poquets: 26 veïns/es. La resta deu estar tan indignada que no s’avé a jugar... En fi: no per menys ens ho passarem menys bé, oi? Aquest cop els grups els he fet “per la patilla”, o sigui, a dit. Queixes, a la bústia. He mirat però que no repetiu companys de replà d’anteriors tongades (així us aneu coneixent) i que l’ordre d’intervenció sigui diferent dels darrers cops. Crec que me n’he sortit. Si voleu fer algun canvi d’ordre entre membres d’un grup, és cosa vostra. M’ho dieu i llestos.

Els grups són:

Replà 1: Srta. Tiquismiquis, Vida, Elveidedalt, Cèlia, Yaiza
Replà 2: Ricderiure, Montse, Té la Mà Maria, Khalina
Replà 3: Carme Rosanas, Monyofiné, L'Avi, Carles Mulet
Replà 4: Xurri, Puji, Llum de dona, Robertinhos
Replà 5: Filadora, Paseante, Violette, Eli
Replà 6: La meva perdició, Arare, Zel, Laura T.¸ Patrinsky

(al final del post , teniu els enllaços al seus webs. Els emails, us els envio directament)

Els relats

I quin és el motiu? Doncs a cada replà li toca seguir l’inici d’un conte de sis autors catalans prou coneguts. Tots sis contes tenen en comú que parlen de veïns i veïnes d'algun edifici o replà. Vaja, com nosaltres! No us dic qui són els autors o els títols dels contes, no sigui que us mediatitzi la continuació. Al final, ja ho diré. Però si n’endevineu algun/a, tindreu premi!

Els inicis que cada grup de cada replà heu de seguir són els següents:

Replà 1:
"Mulford, l'americà del tercer pis, va entrar a la meva cambra esbotzant el pany de la porta. Estava esgarrifat i duia els cabells al vent, a desgrat que no hi havia ni un alè d'aire.

—Apresseu-vos —digué—. Ha passat alguna cosa terrible a casa de Lerena i Hargis!

Lerena i Hargis eren dues noies estudiantes. Enamoraven tothom només de veure-les, i molts homes que eren serens i d'inclinacions domèstiques s'havien dona la mort per elles.

Vaig incorporar-me al llit.

—Què és el que passa de terrible?
—S’han sentit crits —em respongué Mulford—. Crits i cops de cap per les parets. I a més, no obren la porta, ni aquesta cedeix de cap manera!
—Això no és pas tan terrible, home —m’agrada puntualitzar les coses i definir-les tal com les veig.— Això és desconcertant i prou.”

Replà 2:
“No sents cap simpatia pel veí del segon primera. No t’ha fet res, tot i que l’experiència t’ha demostrat que no cal que faci res per caure antipàtic. D’ençà que el veí ha arribat a l’edifici l’has observat a distància, només per confirmar una impressió inicialment negativa. Potser tens una actitud poc madura, però et fa l’efecte que si no projectessis certes dèries sobre el teu entorn la vida et seria més difícil.”

Replà 3:
“A mig pujar l’escala fosca Loreto reconegué la fressa de la portera amb els pots de la brossa al replà superior.
—Bona nit, senyora Lola —que li diu quan hi passa pel davant. Si s’espera un moment li trauré la meva; avui és poca cosa.
—Sempre tocatardana —remuga la portera. Però Loreto no l’havia sentida perquè ja era dins de la pis camí de la cuina.”

Replà 4:
“L’Oriol va encetar a la primera la clau al pany. Feia hores que no bevia. Havia marxat eufòric de despatx dijous a les sis de al tarda i tornava ara, vençut i feliç, a les vuit del vespre del diumenge. Tres dies de festa grossa. Esperà fins que al porta del carrer tornà a lloc i , a mig vestíbul, una obsessió rutinària el feu ajupir-se. Les bústies i la seva eterna passió per la literatura epistolar.”

Replà 5:
“Dimecres al migdia tancà totes les portes i finestres de la cuina, obrí les aixetes del gas, s’ajagué a terra, panxa enlaire, i morí una estona més tard. Divendres al matí, quan encara no havien arribat els de la funerària, el carter va dur una carta amb un sobre sense remitent. [...] El porter, doncs, va acceptar la carta. Però després, en no saber què fer-ne, la va deixar sobre les mans del cadàver. Els de la funerària arriabren amb retard i pressa. Tancaren el taüt i se l’endugueren escales avall. El porter tancà la porta del pis. La carta que ningú no va llegir, deia: “Caríssim mitjamerda...” “

Replà 6:
“Des d’aquí, des de la meva finestra no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases pisos, altets i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, al l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa. Quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i golondrines ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra”.


Les dates en què heu d’acabar el vostre tros de relat són cadascú són:

Primer membre: de l’1 al 15 de juny
Segon membre: del 16 al 30 de juny
Tercer membre: de l’1 al 15 de juliol
Quart membre: del 16 al 31 de juliol (tots del 2011, s’entén!)

 I si no recordeu els normes de les Històries Veïnals, aquí us els recordo.

El poema a 26 mans!

I recordeu que vam dir de fer un Renga, un poema seguit entre tots, amb 26 versos, tants com participants. La gràcia d’aquest poema és que tots anirem veiem com es va construint en el wiki que he fet ex professo (a diferència dels cadàvers exquisits, que fins el final no el veieu sencer). L’ordre en què heu d’escriure el vostre vers és el de l’ordre d’inscripció. Jo començo i segueix la Xurri, després la Violette, i així fins la darrera veïna, la Yaiza. Així tots sabreu quan us toca perquè el veí/ïna que us precedeix us avisarà per email. Si no, ja miraré de fer-ho jo. Està clar, oi? Si no, pugeu al replà que us ho explico personalment.

El vers que voleu escriure, l'escriviu directament al wiki i si no us en sortiu, me l'envieu per email: elveidedalt@gmail.com.

Els 25 participants, per ordre d’inscripció i per ordre per fer el Renga:

1.     El veí de dalt
2.     Xurri
3.     Violette Moulin
4.     Carme Rosanas
5.     Eli
6.     Joana
7.     Arare
8.     Zel
10.  Puji
19.  Patrinsky
20.  Khalina
21.  Filadora
23.  L'Avi
24.  Vida 
25. Cèlia
25.  Yaiza