Dian internacional de la cançó casposa

De tant en tant, visito una comunitat blocaire on semblen bastant entretinguts en xerrameques inversemblants i accions de caire corrosiu. Alguns es van constituir fa temps com Odisfera. En algun dels blogs afins, he vist la convocatòria del Dia de la cançó casposa per l'1 de desembre.

Aquí la meva aportació:

(un vídeo on ell la canta)

Recordo que quan la vaig sentir em vaig quedar garratibat. La tergiversació de la història és patètica. Però més ho és el ritme i rima de la cançó (si es pot dir així). El més divertit és que he vist que el tal José Luis té una cançó que va fer una cançó allà pel 1958  que es deia Mariquilla. Dedicada a la seva promesa... Impagable.

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (52): la santa cosmogonia

Creia que Olot era la capital de la  santedat catalana. I que a Montserrat podia veure el major mostrari d'ex-vots del país. Però fa poc , a Berga vaig descobrir un Museu de postals i figures de Sants. Osti! Ja imagino que els creients i devots de la cosa papal, fliparíeu, però a mi em va semblar, per tal com estava presentat tot plegat, embotit i caòtic, d'un kitsh que feia por. 

Total, que he pensat posar la imatge de les imatges a una vitrina del Museu. I amèn i que déu ens agafi confessats!

Tota la resta d'objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki (a banda de la barra lateral d'aquest blog on van apareixent), els podeu consultar AQUí

La frase de la setmana (onze): Josep Pla

"El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè  la literatura és la memòria del paisatge en el temps."

Josep Pla 

No és que Pla sigui sant de la meva devoció, però és innegable que si el país ha donat prosistes de talla, aquest empordanenc murri , malhumorat, un pèl fatxenda i misogin; i descaradament conservador, ha de figurar entre els cinc millors. Pocs han sabut plasmar amb els adjectius justos i una prosa rica i ponderada els trets d'un personatge o un indret. Llegir-lo sempre és un plaer. El Quadern gris, bé val unes hores de lectura atenta.

Però no us vull parlar de Pla si no del que m'hi ha dut. Ja sabeu que sempre m'ha agradat unir paisatge i literatura. Doncs bé, aquí en tenim una mostra. I és el llibre i el web que aquí us presento. Tots dos obra d'un pencaire de la literatura i la geografia del país: Llorenç Soldevila; professor de la Universitat de Vic, que des de la docència a adolescents (1978-2004) i ara dedicat a la d'adults, ha anat confegint un corpus doctrinal sobre "els llocs literaris" dels Països Catalans. Tasca ingent. Aquest és el primer volum d'una col.leció de deu que aniran sortint amb els anys. Un llibre que no és nou però és poc conegut. I crec que dóna una molt bona informació tant per a mestres com per a estudiosos  i persones interessats en el fet literari en català. L’obra recull textos de tot tipus: poemes, narracions, cartes, escenes teatrals, cròniques periodístiques i, fins i tot, cançons que ens permeten recrear la història, les tradicions i els monuments vistos des de l’òptica dels nostres grans escriptors. Per tant, l'autor ha elaborat el llibre, que descobreix la literatura i el paisatge i els recull en una antologia, amb el màxim rigor.

I aquests llibres són fills d'un web amb molta més informació sobre la geografia literària del  sotre país. Es tracta del web  e-ndrets , que va guanyar exaqueo el darrer Premi Lletra que concedeix la UOC. Hi troabreu 177 autors, 752 textos, inscrits en 402 indrets, unes 150.400 paraules repartides per la nostra geografia. Navegueu-hi una estona. 

Paga la pena. 

I després ja podeu seguir col·laborant en els Hipertexts veïnals.

I a mi què coi m'importa?

I  a mi que coi m'importa que te'n vagis a Austràlia o a la Conxinxina? (que per cert, no sé per on para). Et penses que et vindrem a buscar quan descobrim que la casa és plena d'humitats, l'ascensor no funciona, t'han tallat el llum i  el gas per no pagar, cap porta tanca bé i la pintura de les parets cau  a trossos? Tampoc pensava comprar-te-la i aquí, al replà, tots  anem amb transport públic i no ho anunciem amb llençols al carrer. Carallot!

Algunes reflexions sobre la inclusió educativa arran una conferència de Sebastià Serrano.

Post dedicat a tots/es els veïns/ïnes del replà que sigueu mestres 

(que em sembla sou uns quants/es...)

Vaig tenir la sort de ser a la Jornada pedagògica que el Centre de Recursos Educatius (CRE) de l’ONCE va organitzar el proppassat divendres en ocasió dels 25 anys d’aquesta entitat.  Dic sort, perquè vaig sentir diferents intervencions i entre elles, les d’en Sebastià Serrano, que va fer una interessant i emotiva dissertació sobre “L’educació al tercer mil·lenni”. Val a dir que les prop de 500 persones ja estaven retudes a l’avançada a l’orador i que aquest –un mestre de la comunicació oral i el gest–  sabia què havia de dir per complaure el públic assistent, bàsicament mestres i professors, però també gestors i tècnics relacionats amb el món educatiu. Però això no treu que el que va dir, i com ho va dir, fos plenament compartit per qui escriu aquestes ratlles. I per vosaltres que els llegireu, suposo que també. Si us interessa el tema, deixeu que en us faci un abstract comentat del que allí es va comentar. [En blau i cursiva, les frases literals d’en Serrano.]

Vivim en la societat de la incertesa. Tot i els grans coneixements adquirits en l’actualitat i els avanços tecnològics obtinguts, tenim dubtes constants. Ben cert. Precisament, Serrano, que és  un expert la teoria de la comunicació i en la lingüística matemàtica, assegura que el que l’apassiona és la matemàtica de l’imprecís (sabíeu que ara ja no es diu “ciències exactes?”  a les Matemàtiques?). Estem en un escenari de realitat incerta; doncs, on cal, a més, saber educar als nostres nens i nenes. Abans, tradicionalment, tot se  sabia immutable, perenne: la família, la religió, el coneixement, l’educació,... Els mètodes emprats en educació eren poc alterats; només per corrents de renovació pedagògica com el mètode Montessori,  l’Escola Nova de principis del segle XX, o les propostes de Rosa Sensat. Però en els darrers 50 anys s’ha vist un canvi de paradigma, de civilització. Fins fa res, encara vivíem com els romans. Érem fills d’una cultura hereva directa de la llatinització. Però ara, som esclaus de la informació. Si la cultura és la informació emmagatzemada; cada any, aquest informació es duplicada. El creixement informatiu ja no és aritmètic; és geomètric; estem immersos en una evolució no lineal, si no exponencial. Impossible d’abastar.

Sabem, que la primera norma de la termodinàmica diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, tan  sols es transforma. Ara bé, a la Terra,  hi ha mateixa  matèria que fa quinze mil milions d’anys. Però la informació, no és la mateixa. I aquesta sí que tendeix a desaparèixer. Gran paradoxa: quan és més elevat el nombre d’informació real de què disposem, creix també el grau d’incertesa que ens envolta: sabem més però sabem poc. I tot això com afecta el món de l’educació?

Per afrontar el nou món, els nostres alumnes han de  dominar el fet comunicatiu. Només així podran excel·lir en el futur. Tant  en la comunicació verbal, com a la no verbal. Els dos pols són essencials. I també les llengües. Quantes més, millor. Cal ensenyar els nenes i nens a parlar en públic, a debatre, a saber conversar,... La veu és màgia, diu  Serrano. El llenguatge és la veu posada en ordre. Construïda. Si la gent el agrada una cara amable, amb una veu amable; treballem-les. Dulcifiquem els rostres i les paraules.

Un segon element clau en l’educació dels segle XXI serà la integració, la inclusió, la interdisciplinarietat.  No serveixen els mòduls estancs: ara matemàtiques, ara llengua, ara gimnàstica,.. Precisament, el conreu del cos i la veu (els mestres de gimnàstica i música haurien de ser re considerats en l’escalafó docent) ha de ser prioritari  en l’infant. Jo em pregunto: no pot haver-hi una manera d’integrar les matèries? Que els professor d’una i altres matèries programin junts els temaris? Un somni? Una utopia? Potser sí.

El que cal és desenvolupar el “talent” dels alumnes. Ser talentós no vol dir ser un superdotat. Vol dir tenir sentit comú. Saber comparar, fer metàfores, relacionar, concloure, escollir conscientment... Perquè tot el fet lingüístic és una forma de desenvolupar el cervell. És una festa dels sentits, per Serrano; títol d’un llibre que us recomano. Dins el nostre cervell tot està relacionat; i en sabem tan poc encara  d’aquesta gran màquina humana!

Bé. Es va dir això i molt més encara. Jo anava a escoltar experiències sobre la inclusió d’alumnes amb discapacitats visuals en l’ensenyament i em vaig endur una agradable sensació que hi ha molta gent en aquesta línia i que queda molt per fer encara. I les paraules de l'orador eren fetes sense papers, ni apunts previs. A raig fet. En una dicció i tonalitat amables i embolcallant. Jo, quan sigui gran, vull parlar com aquest home!

I ja vaig flipar quan Serrano va dir —exagerant, és clar— que dins una bona obra literària, una bona novel·la, hi ha més a descobrir pels infants que en la comprensió dels mecanismes del sistema solar.  Saber com es construeixen la trama principal i els paral·leles, els personatges, els ambients, els diàlegs, enriqueix més que memoritzar planetes  o moviments gravitatoris. Perquè els nens que s’acostumen a treballar en grups seran  més talentosos i eficients en el futur. Per això creu que for bo tenir corals i grups de teatre en les escoles. El teatre desinhibeix i fa madurar. Una coral permet modular una veu. I una ve modul.lada és un gran regal. (És clar, que a mi no m’he sentit cantar al bany!). En els currículums hauria de comptar: “canta en una coral”, “ha fet teatre”,.. Algú del públic va afegir, en el debat, que a més a més, això s’ha de fer sempre amb una gran dosi de sentit de l’humor. Ben cert. És això el que ens agrada a tots tenir en el replà, oi?

I ja quan l’auditori es posava dempeus és quan va dir que “cal apostar per la salut emocional dels nostres mestres”. Tret directe a la línia de flotació del Departament d’Educació. El conseller ja era fora, per cert. Perquè un  mestres contents, satisfets, segurs d’un suport extern i col·lectiu, segurs d’un equilibri emocional personal, sabran transmetre un bon estat emocional als seus alumnes. Cal mimar els mestres. Ovació tancada! Hi estic plenament d’acord; perquè hi ha mestres que , de tan desequilibrats que estan, són un perill públic per a la nostra infantesa i joventut; això també us ho asseguro! Pocs, però es fan notar. I és que no tothom serveix per ensenyar.

L’emoció fixa coneixements i fixa la memòria. Recordem molt  millor  allà que ens va emocionar en un moment donat que el que ens és anodí. Per això és important seguir el model anglosaxó on el fet de saber parlar  té més importància que el fet de saber llegir. Aquí potser discreparíem (però qui li discrepa al Serrano en públic?). Cal educar al parlar, és cert, perquè obliga a ordenar pensaments i expressar-los emocionalment. L’escriptura també. Oi? Però no ho passes tant de neguit com fent una exposició oral. Vaja, a mi em foten davant aquell auditori i em pixo a sobre dels nervis! Se n’ha de saber de xerrar.

Abans , en Maragall, en un dels seus darrers actes com a conseller (collons d’inútil!), havia defensat una de els poques idees sensates que li he sentit en aquest darrers mesos: que la innovació és inclusiva o no é innovació. Havia canviat  de la R+I (Recerca i Innovació ) per I+I (Innovació + Inclusió). Un dels contertul.lians de després, crec que va ser Enric Bolea, del Servei Educatiu Especific  de la Institució Balmes, va agafar el guant afegint que calia parlar de la I +I + I: Innovació + Inclusió + Il·lusió.

Això sí: que la il·lusió no decaigui mai!

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (51): el rellotge galleta

Diuen que és tendre el pas del temps, que les hores al teu costat són dolces com la mel, que  mai m'estaria de veure passar els minuts fent-te una queixalada... En fi, collonades que han inspirat algú a crear aquesta aberració que mereixen figurar al Museu Blocaire del Disseny Friqui, Una nova aportació de l'Eli, que entre somriure i somriure i viatge a Amsterdam i al veïnat, ens fa arribar de terres holandeses aquesta perla de rellotge. Ja us dic jo que me'l poso a casa i no arriba  sencer ni a l'hora d'esmorzar....

Si voleu veure la resta d'objectes del Museu Blocaire del Disseny Friqui, clique AQUÍ

De lectura (89): Si això és un home, de Primo Levi

“Pocs són els homes que saben anar cap a la mort

amb dignitat, i moltes vegades no són aquells que t’esperaries.

Pocs saben callar i respectar el silenci dels altres.” (p. 28)

“A qui té li serà donat, a qui no té li serà tret” (p. 128)

Hi ha llibres fets amb el cor i d’altres fets amb l’ànima. Aquest està fet amb la força dels fets i la paraula. Una aproximació a un dels episodis més tristos de la història, com n’hi ha tants encara, però dels que ha tingut més ressò: els camps d’extermini nazis. Els fets són prou coneguts i les aproximacions literàries, documentals i fílmiques, amb més o menys encert i partidisme, són legió. Levi, jueu italià, era químic de professió quan va ser detingut, dins la resistència antifeixista, la tardor de 1943, i mai havia tingut vel·leïtats literàries. Va ser la necessitat d’explicar els fets viscuts al camp de concentració d’Auschwitz-Bikernau, el que el va dur a dedicar-se de ple la resta dels seus dies ha explicar i difondre l’horror nazi. A casa nostra tenim un cas semblant que no ha tingut tant de ressò i que certament, està a la mateixa alçada documental i literària de Levi. Si no ho heu fet, us recomano la lectura de K.L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella. I com a document, el treball de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis. Explica uns fets semblants des de dins, des del cor dels fets.

El relat de Levi és una baixada als inferns. La força i l’originalitat del relat és que explica tan sols allò que va viure i com ho va viure en primera persona, sense fer judicis de valor ni valoracions a posteriori. «Vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador» (p. 250) Ens immersa de ple en la terrible situació viscuda a força d’explicar planerament el succeït, l’evolució personal des del moment que es detingut, l’arribada, l’aclimatació al camp, el fi de la guerra, l’alliberament. “Destruir l’home és difícil gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho he aconseguit, alemanys” (p. 211)

El relat de Levi ens duu a tocar el fons. Allà on un home deixa de ser un ser humà, despullat de tota dignitat. Ell s’hi va sentir però va tenir la sort que a vegades acompanya als escollits. I se’n va sortir. Als camps era un número. Un escarràs. Un muselmänner. Els muselmänner eren «els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, dels no-homes que caminen i tresquen en silenci, apagada en ells l’espurna divina, massa buits per sofrir veritablement» (p. 130)

Els camps eren un indret on la solidaritat entre els companys és l’únic que els mantenia vius. On el preu de les sabates al mercat negre marca els preus de la borsa de tots els altres productes. En un indret on el dia a dia no importava, només l’ara; el present immediat, ja que no es tracta de saber si estaràs viu demà, si no els cinc minuts propers. On anar a una càmera de gas depèn d’un mirada, de per quina porta se surt d’un barracó, de quina fila estaves en un “reconeixement mèdic”,... Entraven al camp aquells que l’atzar feia baixar a un costat del comboi, anaven a la cambra de gas els altres” (p. 31)

Levi explica la quotidianitat, sempre absurda, del camp. Com els veterans s’aprofiten dels novells; com el millor i el pitjor de l’ànima humana pot sorgir entre els mateixos reclusos; com una cullera, un plat i un ganivet és la porta a la salvació; tot cotitzant en llesques de pa; com canvien les palanganes d’orins; com es tracta de fer un treball absurd tan sols per esgotar-te mortalment; treballant afamats, entre la neu, vent i fred. («Avui i aquí, el nostre objectiu és arribar a la primavera» (p. 102); com Ka-be era l’infermeria on qui entrava i podia guarir-se podria arribar sortir-se’n (com va fer Levi); i qui no anava directe a la cambra de gas; com les comunitats lingüístiques fan pinya per sobreviure -els jueus grecs eren els millors comerciants—; com es fa passar la fam a força d’explicar-se receptes  “Pobre del que somnia. El moment que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots.” (p. 66); com qui no té camisa és que se l’ha venuda per gana; com els tractaven els Häftling els presos no-jueus que tenien algun càrrec, on rivalitzaven polítics alemanys, russos i polonesos; com els opressors fomenten l’odi i el recel entre els oprimits; com es podien classificar els que sobrevivien en quatre categories:a) el que pot ser delator en un moment donat; b) el triomfador que se separa de la xusma per fer-se veure; c) el supervivent que per fort i astut roba quan i com pot; i d) l’intel·ligent que sap organitzar, tenir pietat i robar, tot alhora. Levi, senzillament, va tenir sort: Un ciutadà alemany, anomenat Lorenzo el va ajudar a menjar. “Gràcies al penso que no vaig oblidar que jo mateix era un home” (p. 174)

Dels 96 companys que van entrar l’octubre amb Levi, només 21 havien sobreviscut.

Sempre m’he preguntat perquè el nazisme va pujar al poder democràticament i si, en la bogeria antisemita i racial, el poble alemany era coneixedor de les barbaritats als camps d’extermini. Segurament no en sabrien els detalls. I segur que hi van haver veus discordants que van ser, precisament, els primers ocupants del camps: comunistes i opositors al règim. També els opositors al règim nazi havien estat assassinats o deportats o empresonats. Hitler, Himmler, Goebbles, Göering,... van saber perfectament com conduir tot un poble a una follia bèl·lica. “En l’odi nazi no hi ha racionalitat: és un odi que no és en nosaltres- És fora de l’home” (p. 280). Els alemanys coneixien l’existència dels camps, alguns els consideraven sanatoris i sabien la barbares antisemita. La major part no sabien “perquè no volien saber” (p. 256). El poble alemany, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s’hi. Diuen que Auschwitz es van matar 24.000 homes en un sol dia, l’agost del 1944. “Qui crema llibres acaba, tard o d’hora, cremant homes” (p. 276). També Franco es va carregar 2.000 obrers a Badajoz a una plaça de braus en una tarda d’estiu del 36. I els serbis a 8.000 musulmans en tres dies a Srebenica no fa tants anys. I els hutus a cents de milers de tutsis, fa uns anys, a Ruanda. De salvatjades històriques n’hi ha per donar i vendre. La diferència és que els nazis alemanys ho van fer amb un càlcul sistemàtic i pormenritzat. Igual com ara els govern israelià ho fan els territoris palestins. I sembla que el govern marroquí amb es sahrauís. No acabarem mai...

Primo Levi va voler deixar testimoni de la seva experiència. Ja diuen que ni coneix la història està condemnat a repetir-la. “Si comprendre és impossible, conèixer és necessari” (p. 280)

Primo Levi. Si això és un home. Ed. 62; col. Butxaca 62 ; 41. Barcelona, 2007. 284 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Eleccions catalanes a la xarxa

Mai, bé; quasi mai,  parlo de política en el blog (ja anem plens tot lu dia per a sobre no aprofitar el poc temps lliure que tenim oi?) , i trenco poc sovint el meu ferm convenciment veïnal. Això no treu que m'interessi per ella i que, mirant ací i allà, hagi descobert un parell de posts i blogs que trec a col.lació.

Ja us dic que no votaré tampoc pel personatge que hi surt en el vídeo de sota (el que sí us dic és que tot i el meu anarquisme residual, seguiré anant a votar; i no em demaneu perquè; perquè cada any, em faig la premisa de ser l'últim), però conec algunes de les  persones que hi surten i valoro molt positivament l'esforç que fan per unir les TIC, les xarxes socials amb la realitat del nostre país i posar-ho a disposició del públic interessat. Que serveixi de gaire ja és una altra cosa.

Itching like grass 

 

El blog d'Eduard Batlle

El blog de Xavier Paytibi

El bloc d'Albert Medran

Electoralia.cat

Eleccionscatalnes.cat

Poliblocs.cat

El vídeo d'en Mas i blocaires politòlegs.

Aquí el replà no ens calen gaires explicacions ni convenciments de res, oi? Però o això no treu que deixem sentir altres veus. Almenys, fins el proper post.

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (50): la Barbie vomiteres

Ostres, feia temps que no rebia imatges per seguir engruixint les sales del Museu Blocaire del Disseny Friki (el disseny és el friky, no vosaltres, boclaires!).

I vés per on que l'Helena Batlle, en un indret inversemblant, com és el lavabo d'un teatret al Raval on va anar a per feina  (ja li coneixeu la seva bena fotogràfica, oi?), em va passar aquesta imatge impagable.

La Barbie vomitona! És  clar que amb aquesta postura i actitud em convida als més baixos instints veïnals.

I ja sabeu, si voleu arribar al centenar d'objectes friquies, envieu-me'ls! (no Paseante, una foto teva de carnet no serveix. Gràcies, de totes maneres).


Tota la resta d'objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki (a banda de la barra lateral d'aquest blog on van apareixent), els podeu consultar AQUí

El tercer volum de les HV, al sac!

Veïns i veïnes! Ja tenim el 3r Volum de les Històries veïnals enllestit a lulu.com! I vam quatre... Per 5 euracos de res,  teniu onze relats que ni  el Monzó i el Pàmies junts els fan!  I el Primer cadàver exquisit veïnal.  Recordeu?

Ja em queda menys per maquetar. Això és una feinada, eh? ;-)

I ara que hi penso... Algun dia, quan els tinguem tots,  hauríem de fer una presentació púbica, no? Vull dir pública... Amb lectura dels relats a quatre veus, banda de cors d'acompanyament, música d'ambient i algun striptease inclòs, no? Algú/na s'apuntaria?

Encara faríem alguna pela...

I us recordo que la Vuitena tongada, ja està en marxa... Hi ha qui ja ha fet la seva part....