24 d’agost de 2010

El veí de retorn: Islàndia, mil cels esplèndids

Post dedicat als que em vau desitjar un feliç viatge


Islàndia és mil cels.

És el roig iridescent del matí que es traspua, tímid però enèrgic, rere els cortinatges de l’habitació d’hotel on et despertes. És el roig encès que l’horitzó marítim engoleix, hores molt més tard, lentament; com si no volgués deixar-se cobrir pel teló de la nit. Islàndia és un paisatge sorprenent i canviant tothora. Mil paisatges emmarcats per mil cels que s’inventen cada dia. Des d’un blau límpid a un gris cendrós. De núvols allargassats, clivellats, tous, pinzellats, sobreeixits, o d’enclusa. Cels d’una llum corprenent. Una delícia pels sentits. Per la vista, sí; però també per l’olfacte; el tacte, el gust i l’oïda.

Islàndia és la màgia tel·lúrica de les muntanyes sorgides de la fragor de la Terra. De les planes forjades pel pas de l’aigua i els temporals de vent i neu; de la lava i el magma escopit per desenes de volcans segles enrere. I també en temps presents. Ja sabeu: el Eyfajallajökull (la grafia, a l’illa , és impossible de memoritzar) també s’ha fet sentir enguany. De les roques magmàtiques encatifades d’un verd molsut; on els peus s’enfonsen i el bestiar transita. El de les carreteres i pistes de sorra emmarcades per fites grogues que es succeeixen cada cent metres. És la braor ensordidora dels rius i les cascades que cauen a plom, fendint l’aire des dels lloms del turons, en angostes valls o en falles basàltiques obertes al terreny, com si la terra volgués despullar-se obscenament.

Islàndia és un espectacle permanent. La gespa que entapissa molts terrats de cases centenàries, amb tan sols dues portes i una xemeneia d’obertura. Són les corrues de cavalls cavalcant en grup –de raça autòctona– i de xais de cotó fluix, que pasturen lliures sempre en parella o trios; que miren desafiant el viatger. Islàndia són les platges de sorra fina, llargues, solitàries, infinites; d’un negre opac, entapissades de còdols arrodonits pel vaivé del mar; amb matisos ocres i foscos, escortades per penya-segats que cauen a plom al damunt, teló petri, refugi d’ocells que lluiten per un espai agrest i inassolible; colpejat incessantment per un gregal, a voltes, ensordidor.

Islàndia és una catifa de verds intensos, de tons canviants segons allà on el sol l’encalci; conreada i esquitxada per blocs de palla trenada; que els tractors emboliquen en plàstic blanc, blau o negre; com terrossos de sucre que esperen dissoldre’s en el sòl. I que després amunteguen en piràmides arrodonides perquè el bestiar s’alimenti en el dur hivern. Però és un país sense boscos esponerosos; més aviat de bosquines humils, esparses.

Islàndia és la gent amable, que t’ofereix el menjar típic, que et permet repetir de cafè tant com vulguis, que parla una llengua oclusiva, inintel·ligible per l’orella llatina; que es refia de tu; que t’acompanya i assessora. És el “gutang dag” del matí i el “gudent tog” del capvespre. Un vespre estiuenc —de jersei prim— que s’allargassa irremediablement cap una nit que no sembla voler mai arribar.

Islàndia té una olor pròpia: la de la terra humida amarada per la pluja incessant. És un escenari tothora mudable; on totes les formes de l’aigua hi tenen cabuda: aigua d’una pluja fina o de gotims inclements —a Islàndia, diuen que només cal esperar quinze minuts per saber quin temps farà—; l’aigua d’una Atlàntic fred que amara les costes salvaguardades per petits fars de colors ataronjats; l’aigua d’uns rius i corriols a les altes valls que cal creuar per guals poc profunds; l’aigua dels guèisers que esclaten enlaire, sense previ avís i que es volatilitzen en milers de gotes al teu cap; l’aigua en bombolles emergents, d’olor sulfurosa, que desfan el sòl en un fangueig impracticable i perillós; l’aigua d’unes cascades ensordidores, que semblen anar a buscar la fi del món en precipitar-se cent metres avall; l’aigua d’unes glaceres sempiternes –paradís d’esquiadors i escaladors–, que reculen any a any, malgrat tot, per l’efecte hivernacle i que es trenquen en icebergs –blancs, negres i blaus- de formes imprevisibles que suren, majestuosos, per llacs gèlids arran de mar. L’aigua en forma de boira espessa que a voltes t’atrapa de cop, dalt d’un cim; o enmig d’una vall angosta, i t’embolcalla amb un llaç poruc que ni el sol de migdia pot travessar. I ja no saps on ets ni on vas.  I imagines que aquells tres excursionistes sortits d’enlloc han estat tan sols un miratge o les ànimes de tres elfs que han sortir a saludar-te i que la boira engoleix de nou.

Islàndia és país de sagues centenàries. La història oral d’aquells primers avantpassats que el van colonitzar però mai domesticar –perquè la terra no es domestica: s’hi conviu i prou–; de llegendes de fantasmes, elfs i trolls; de víkings aventures –Erik el Roig ens somriu des de la seva cabana estant; amb una llengua que no ha mudat gaire en mil anys; del primer parlament europeu, de caràcter assemblearis, ja al segle XII, instaurat a l’aire lliure, en plena natura —a Pingvellir—; de masies aïllades a peus de les faldes de les muntanyes esfilagarsades pels cursos de l’aigua que les creuen; d’altiplans d’aspecte llunàtics, allà on el sòl és roca nua, on només el vent hi transita i el testimoni de pedres apilades, en curioses ofrenes piramidals, acullen les ànimes dels espectres que per la nit hi transiten; d’una carretera que circumval·la tota l’illa i des d’on s’arriba a tot arreu; de volcans adormits i d’altres que es desvetllen sense previs avís i demostren que ells són els vertaders senyors de l’illa; de rius de lava que la mà de l’home ha fet transitables; d’una energia latent que jau sota terra i que sembla que en qualsevol moment pot eclosionar.  No és estrany que Jules Verne s’inspirés en el seu Snaefellsjökull per on iniciar el seu mític Viatge al centre de la terra. Islàndia demana respecte, doncs.

Islàndia és el paradís de les aus; i entre aquestes, els ànecs, les gavines i els frarets són els amos; aquests ocells que viuen mar endins i que a l’estiu acudeixen en centenars de milers a reproduir-se a les costes. Un mar solcat també per diferents famílies de balenes i foques que també deixen entreveure els seus lloms al turista encuriosit. Islàndia és un país discret; net, polit; ordenat; amable. Acollidor. El paradís de la targeta de crèdit (el pa i els copes també es paguen així!).

Islàndia és la suma de moltes Islàndies i que sembla que mai acabis d’abastar. Com si l’illa volgués tenir una carta amagada que el viatger entossudit en sortir dels circuits marcats ha de saber descobrir. Per això haurem de tornar-hi; per entendre la màgia que aquesta illa zelosa d’ella mateixa, ens amaga; com si sabés que el seu encanteri no ens trasmuda, ni es traspua ni s’explica; tan sols es viu a la pell i en directe; que t’atrapa, sense més música que la que el seu paisatge t’ofereix.

Islàndia és una terra amable i agresta alhora. Mai havia vist res de semblant en tan poca porció de terreny i crec que no hi ha res de parell a la terra. Cal anar-hi per entendre-ho. Cal escalar, tot sol, algun cim erràtic per sentir-se en comunió amb un mateix. Deixar que el vent et colpegi el rostre i la suor del cos se t’amari a la pell. Submergir-se després en una poua d’aigua mig bullint i escoltar el silenci de l’entorn. I mirar d’entendre que només un caràcter lluitador ha d’identificar aquest poble que ha de conviure amb aquest entorn, a cops feréstec; a cops inclement.

Potser aleshores entens l’enrenou de la zona de festa de Reykjavik, on hordes de joves —i no tan joves— es llencen a passejar pel carrer o entaforar-se als locals de moda i a cridar, cofats amb talons de metre i minifaldilles de pam, i llaunes de cervesa a la mà, que ells són els vertaders habitants de l’illa; els descendents d’aquells aguerrits víkings que van posar peu a Grenlàndia i Nord-amèrica; molt abans que Colom hi arribés; perquè ells hi resten tot l’any, quan la neu s’alça mig metre pels carrers i la llum del sol només apareix quatre hores en el pic de l’hivern. Allò també és Islàndia. I tu ets tan sols un passavolant que ha quedat encaterinat de la seva màgia. Per sempre.

Islàndia és la del bes encès, golós; de l’ànsia continguda; de l’amor latent que eclosiona;  la pau retrobada.


Islàndia, la dels mil cels esplèndids.

PS Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí


 

26 comentaris:

Striper ha dit...

Ben tornat veig que el viatge a valgut la pena.

Rita ha dit...

Quina passada, Veí! Quin goig llegir-te! Bentornat!!!
Petons!

Clidice ha dit...

Un apunt molt bo i una molt bona llum per la fotografia :) Sort que hi has estat per poder regalar-nos-la! :)

Joana ha dit...

Islàndia és poesia Veí!
Ja ens has fet venir ganes d'anar-hi!
bentornat :)

garbi24 ha dit...

Jo hi vaig ser-hi l'any passat, encara ho recordo i tinc moltes ganes de tornar-hi, és la bellesa en estat pur.

Dessmond ha dit...

Carambés, veí, no has perdut pas el temps! Ben tornat!

Candela ha dit...

Ooooooooooooooohhhhhhh.

No puc dir res més.

Benvingut!

helena ha dit...

Peaso viaje!!!!
Quina enveja!!!

Ben tornat!!!

Duschgel ha dit...

Veus? Si els països els descrivissin així, la gent hi aniria més. Fantàstic!

Arare ha dit...

Rebenvingut, Veí!

A l'escala et trobàvem a faltar, ja saps, aquell enrenou, aquelles rialles, aquell rebombori,aquella cosa... no hi era!

Quin viatge!!!! hauré de parlar-ne amb el meu capità, a veure si...

Joana ha dit...

Quina enveja!! gens san ok?. :)
Preciós, no puc dir una altre cosa.

Puji ha dit...

Quines ganes d'anar-hi. és un viatge pendent des de fa temps.

Ben tornat!

Cris (V/N) ha dit...

Um, quina meravella :) Unes fotos fantàstiques i una molt bona crònica, és d'aquells viatges que sempre estàn pendents, gràcies per la explicació i molt benvingut :) Petons veinals!!

Mireia ha dit...

Mira, jo he voltat mooolt però a Islàndia no hi he estat, potser l'any que ve...

Anònim ha dit...

COM LA "BRITLLES" XIQUET¡¡¡¡TE UNA FLAIRE DE SER CAR,TOTE AQUESTA MERAVELLA.....FELIÇITATS DE TOT CORT.
JUGANT.

Anna Tarambana ha dit...

Uala! Quina enveja! Quins paisatges!!! Ostres, mira que a mi islàndia mai m'havia cridat, però m'ho hauré de replantejar!!! Una abraçada i ben tornat! :)

viu i llegeix ha dit...

islandia dels mil cels esplendids i el veí de la poesia que encandila. Gràcies per compartir-ho

Carme ha dit...

Oh! veí, quines ganes de tornar-hi que m'has fet venir!

Per cert ... jo no he pogut veure les fotos del teu link... sóc jo o és que el link no funciona? M'encantaria veure-les!

Mil cels, tens raó, el temps allà canvia molt de pressa, en un dia pot fer molts cels diferents. És un país que enamora!

fra miquel ha dit...

Vaja uns viatges que et marques xiquet!!!

abraçada

El veí de dalt ha dit...

Striper,
doncs sí, noi!

Rita,
i ben retrobada!

Clícide,
això mateix. un regal d'estiu.

Joana,
doncs estalvia!

Garbí,
jo també hi tornaria!

Dess,
no, no he perdut el temps.

Candela,
sort que al teu blog dius més coses...

Helena,
peaso viaje, sí senyora!

Duschgel,
doncs a veure quan descric el teu!

Arare,
amb el Blauet queda lluny, eh?

Joana,
enveja sana, sí...

Puji,
doncs a què esperes?

Cris,
haguessis flipat amb la llum per fer fotos!

Mireia,
doncs apunta't-ho!

Jugant,
doncs sí, noia. Car ho és. L'allotjament sobretot. Però si vas de motxillero, t'ho pots muntar.

Anna,
doncs si hi vas, et quedes prendadada.

Viu,
mercès, noia encandilada!

Carme,
a veure si ara funciona l'enllaç...

Fra,
que sapigues que allí tos són luterans!

La RaTeta Miquey ha dit...

Et prumetu que creia haver-te desitjat feliç viatge... t'ho prumetu... me'l dediques una mica, també???

Ben tornat, estimat Veí... vaia vacancetes, no???

khalina ha dit...

Ostres, quina passada de post! Es nota que et va encantar Islàndia. Anant-te llegint, cada cop m'han entrat més ganes d'anar-hi.
Les fotos han arrodonit tot més!

Emily ha dit...

Veí, has tornat emocionat. Anda que no et vaig desitjar bon viatge morta d'enveja...Bentornat i ves pensant coses per passar l'hivern :P

Gabriel ha dit...

Quina passada de post. Boniques fotos. Impressionant!

El veí de dalt ha dit...

Rateta,
ja saps que tu sempre estàs present en les meves dedicatòries.

Kha,
doncs ves fent guardiola

Emi,
envejosa!

Gabri,
doncs en directe impressiona més.

el paseante ha dit...

I les fotos de les minifaldilles de pam, carallot?